“A ver si machacan a estas turbas que no hacen más que reventar la paz y el orden social”, escrivia a les 21:36 h l’agent C.
“Limpieza étnica de independentistas y perroflautas ya; dónde coño está el Ejército español”, reclamava l’agent P a les 23.08.
A les 23.20 continuava: “Yo [estoy] por la limpieza de independentistas y volver a la normalidad”,
“Dadme un par de metralletas y se acaba el problema. Jaja. Una ráfaga y corren como conejos”, escrivia l’agent P a las 23.16.
No val la pena seguir més la conversa per entendre el que pensen aquests policies locals mataronins.
Si aquestes frases les haguessin escrit uns independentistes sobre els no independentistes, probablement serien considerades per la fiscalia com delictes, com a mínim d’incitació a la violència. Com que es tracta d’espanyols de bé, es diu que són converses privades sobre les que no hi ha res a dir.
Si no fos perquè aquests senyors porten armes a sobre, estaria d’acord que es tracta de converses privades sense massa importància, però es tracta de persones a qui hem confiat armes de foc per protegir la convivència i per fer front als delictes. Amb aquestes converses demostren que són uns eixelebrats i, la veritat, confiar armes de foc a gent així no és pas massa prudent.
Aquest tipus de converses entre policies no deu ser pas una excepció, i és probable que es pensi el mateix entre molts militars.
Podem llegir al darrer llibre de l’historiador hispanista Paul Preston, Un poble traït, que l’any 1905 l'actitud militar davant el catalanisme va ser especialment agressiva, ratllant el racisme. Traumatitzats per la pèrdua de Cuba, els alts comandaments colonials veien en el creixent moviment nacionalista català i basc una amenaça comparable a l'independentisme cubà i, per tant, un desafiament intolerable.
Es titllava els catalans de covards, traïdors i avars. Es solia descriure als catalans com «els jueus» d'Espanya, qualificatiu del que es feia ressò la premsa militar. El diari de l'Exèrcit, La Correspondència Militar, del 4 d’octubre del 1905 exigia que s’expulsés d'Espanya als nacionalistes catalans i bascos: «Que vaguin pel món, sense Pàtria, com la raça maleïda dels jueus. Sigui aquest un càstig etern».
Els oficials es picaven fàcilment amb els comentaris antimilitaristes dels polítics catalanistes i les paròdies sarcàstiques de la seva premsa. Cu-Cut!, la revista satírica setmanal dels regionalistes de la Lliga, solia publicar caricatures burletes que representaven als oficials de l'Exèrcit i la Marina com pallassos grandiloqüents. L’exèrcit es va venjar la nit del 25 de novembre de 1905, en què 300 oficials armats i uniformats van assaltar la impremta i la seu de Cu-Cut! i les oficines del diari La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga. 46 persones van resultar greument ferides.
No només els culpables no van ser castigats, sinó que van rebre missatges de felicitació de part d'unitats de tota Espanya. El mateix rei Alfons XIII es va posar al seu costat, animant als militars sediciosos de diferents formes: com a «primer soldat de la nació», va enviar «una afectuosa salutació» i la seva aprovació a les que, segons ell , eren «les legítimes aspiracions de l'Exèrcit».
Molts diran que els temps, el rei, i els policies i militars han canviat molt des de l’any 1905. Jo no n’estaria pas tant segur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada