L’hidrogen verd

 

“L’hidrogen verd és una font d’energia clau en l’estratègia d’Espanya per assolir la neutralitat climàtica i descarbonitzar l’economia. Aquest tipus d'hidrogen no produeix emissions de carboni, el que el converteix en un component essencial per a sectors difícils d'electrificar i sistemes energètics aïllats”. Així comença la nota sobre l’hidrògen verd del 6 de setembre del 2024, publicat pel Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència del govern espanyol. A la mateixa nota s’hi diu que s’aportaran per part de l’estat 3.100 milions d’euros per arribar a una producció de 70.000 tones anuals d’aquest hidrogen l’any 2030. 

Continua dient que l’hidrogen verd pot servir per emmagatzemar energia en cas d’excés de producció d’energia elèctrica renovable; pels camions, vaixells i avions, on les bateries elèctriques són poc pràctiques degut al seu pes i volum; per substituir el carbó com a reductor per la fabricació de ferro i altres metalls, o per produir combustibles sintètics, com el metà (gas natural) o altres combustibles líquids que es podrien fer servir als motors de combustió. És a dir, una meravella. Però ens podem preguntar si tot això és realista.

La veritat és que l’hidrogen obtingut per electròlisi és un vector energètic amb moltes limitacions, moltes més de les que se sol reconèixer. La primera és el baix rendiment del procés d’electròlisi amb què es divideix la molècula d’aigua en hidrogen i oxigen. L’eficiència d’aquest procés en una planta d’electròlisi comercial sol fregar el 50 %, és a dir, es perd la meitat de l’energia utilitzada.

Una vegada produït, malgrat que l’hidrogen té un contingut d’energia elevat (120 megajoules/kg, 3 vegades més que el gas natural), degut a la seva baixa densitat, el contingut d’energia per unitat de volum és bastant mediocre, uns 12 quilojoules per litre a pressió ambient i a una temperatura de 25 °C. Això és aproximadament la tercera part del contingut d’energia del gas natural en les mateixes condicions. Per això, per poder utilitzar l’hidrogen en vehicles cal comprimir-lo a altes pressions. D’aquesta manera s’incrementa substancialment el contingut energètic per litre, fins als 5 megajoules per litre a 700 atmosferes de pressió, que, tot i que ja permet treballar, és poc més de la vuitena part del contingut energètic del dièsel. El procés de compressió consumeix energia, per si mateix i perquè primer s’ha de refrigerar l’hidrogen a temperatures d’entre 20 i 40 °C sota zero per evitar que s’escalfi massa en el moment comprimir-lo. Tots dos processos, la refrigeració i la compressió, impliquen pèrdues d’energia substancials, al voltant del 10 % de tota l’energia inicialment emprada per produir l’hidrogen. Després, aquest hidrogen s’hauria de cremar en una cèl·lula de combustible, que produeix electricitat, però les cèl·lules de més rendiment a temperatura ambienta només aprofiten un 50 % de l’energia del combustible. I amb això es generaria un corrent elèctric per carregar una bateria que seria el que veritablement alimentaria el motor elèctric del vehicle. Amb aquest disseny, doncs, el rendiment final de tot el procés es mou entre el 10 % i el 25 % de l’energia inicialment utilitzada.

L’hidrogen és una substància molt reactiva, molt explosiva i que crema amb una temperatura de flama molt alta, de 2.400 °C (260ºC més que el gas natural), el que fa que la flama sigui invisible. La manipulació de l’hidrogen sempre és molt complicada, ja que és inflamable entre el 4 i el 75% de dissolució a l’aire, per 5 i 15% del gas natural, de manera que petites fuites d’hidrogen presenten un gran perill d’incendis o d’explosió. A més, la velocitat de la flama de l’hidrogen és de 2 a 3 metres per segon, mentre que la del gas natural és de 30 a 40 cm/s. Això és una altra indicació de la seva perillositat. Per aquests motius als llocs on es fa servir (per exemple, a la indústria química) se sol utilitzar sempre en dipòsits petits.

En realitat, l’únic sentit que té la producció d’hidrogen per electròlisi és per a certs usos industrials, en què es poden acceptar les pèrdues del 50 % que implica l’electròlisi però amb poques pèrdues addicionals: en forns d’alta temperatura per produir ciment, ceràmica, maons...

Quant a altres usos, com la producció d’hidrocarburs sintètics, cauen en el camp de la ciència-ficció: tornar a muntar una molècula mitjanament complexa a partir de carboni i d’hidrogen és un procés prohibitiu des d’un punt de vista energètic. Avui en dia, el poc combustible sintètic que s’ha generat per síntesi de carboni i hidrogen té un preu de 1.000 euros el litre, i és dubtós que es pugui abaratir gaire més, atès que aquest preu és un reflex del pèssim rendiment energètic inherent a aquest procés.

I, finalment, tenim el problema del preu. Segons l'índex Hydrix de l'European Energy Exchange (EEX) (que proporciona informació setmanal sobre els preus negociats a Alemanya) actualment l'hidrogen verd rondaria els 210 euros/MWh, mentre que el MWh del gas natural té un preu d’uns 40€, 5 vegades menys, però variable segons el mercat, ja que al principi de la guerra d’Ucraina es va plantar prop dels 300€/MWh. A la seva participació al II Dia de l'Hidrogen, Javier Brey, president de l'Associació Espanyola de

l’Hidrogen, va assegurar que el cost de l'hidrogen s'abaratirà més d'un 50% els propers anys. Probablement més un desig que una realitat, però encara quedaria lluny de ser competitiu, el que vol dir que l’hidrogen verd haurà de ser subvencionat durant molts anys.

En resum, la solució de l'hidrogen verd sembla que no és viable. Uns quants augmentaran la seva fortuna a costa de la resta, que anirem pagant inversions colossals que serviran per a molt poc. Un altre exemple de que la transició energètica de que tant ens parlen no és més que una fugida cap endavant per no haver d’informar la població que no hi haurà prou energia per sostenir el sistema econòmic actual.

El mite de la transició energetica

Els principals països de la Unió Europea estan immersos en un procés conegut com “transició energètica”, que consisteix en reduir el consum de combustibles fòssils com a pas necessari per lluitar contra el canvi climàtic. Aquesta transició energètica, que teòricament s’ha de basar en una producció massiva d’electricitat d’origen renovable, hauria d’anar substituint de manera ràpida i eficaç els usos de l’energia que actualment es basen en l’ús de combustibles fòssils i afavorir així la descarbonització de l’economia.

Per assolir aquest objectiu un dels pilars fonamentals és el cotxe elèctric. L’altre és la utilització de l’hidrogen produït per l’electrolisi de l’aigua.

Malgrat que la fabricació de cotxes elèctrics va ser la gran aposta dels fabricants de cotxes europeus, ara estem en plena frenada: projectes de fàbriques de bateries retrassats sine die, tancament de fàbriques de cotxes, etc. La raó és que a Europa es compren pocs cotxes elèctrics, ja que són molt cars. Els fabricants europeus no poden construir un cotxe elèctric per menys de 25.000 €.

La raó per això és que la fabricació del cotxe elèctric requereix una gran quantitat de materials que exigeixen molta energia per ser extrets i processats, i a més a més no es produeixen al ritme necessari per permetre l’adopció massiva de vehicles elèctrics. L’Agència Internacional de l’Energia adverteix que la producció minera actual més la projectada els pròxims anys per a alguns materials crítics com el coure, el liti o el níquel serà àmpliament insuficient per cobrir les necessitats previstes fins i tot en els escenaris més modestos de la transició energètica. Això porta a un procés d’encariment dels vehicles elèctrics. Com que el preu és elevat, les compres disminueixen.

Els xinesos, ara per ara, fabriquen cotxes elèctrics més econòmics que els fabricants europeus, però els cotxes xinesos a preu assequible tenen unes prestacions molt baixes, particularment pel que fa a l’autonomia, a més de presentar problemes de fiabilitat i seguretat. I, a curt terme, si la producció d’aquests vehicles a preu més assequible augmentés, els fabricants xinesos es trobaran amb el mateix problema de falta de materials. Per exemple, el principal productor mundial de coure, Xile, no pot continuar a augmentar la producció. És a dir, a partir d’ara el problema amb el coure no serà només si n’hi ha prou a la Terra per emprendre tots els plans d’electrificació previstos, sinó que a més la quantitat anual de coure extret anirà caient any rere any, i això vol dir que serà cada vegada més difícil continuar fent el que fèiem fins ara, i ja no diguem expandir els usos del coure. És clar que es pot augmentar el seu reciclatge, però el reciclatge consumeix molta energia, i no és segur que, des del punt de vista energètic, no es mengi bona part dels guanys de la transició energètica projectada. 

Però el preu no és l’únic inconvenient del vehicle elèctric. No hi ha, ni probablement hi haurà en un futur previsible, suficients punts de recàrrega adequats. D’altra banda, els temps de la recàrrega amb instal·lacions domèstiques són molt llargs si es necessita una càrrega completa. L’ús repetit de carregadors de càrrega ràpida escurça molt de pressa la vida de les bateries. Com que les enormes bateries s’han d’integrar dins el xassís del vehicle, en cas d’accident, ni que sigui amb desperfectes moderats, la reparació de la bateria pot ser tan complexa que el seu cost podria ser molt elevat, de vegades comparable amb el del mateix cotxe.

Si parlem de maquinària pesant, atesa la baixa densitat energètica de les bateries (al voltant de 0,6 MJoule/litre amb les d’ió liti, les més eficaces: unes seixanta vegades menys energètiques que el dièsel), resulta del tot impossible desenvolupar maquinària pesant elèctrica basada en bateries, a causa de l’enorme volum que haurien de tenir per oferir unes prestacions mínimament comparables a les de les màquines que es fan servir avui en dia. És a dir, la maquinària pesant s’hauria de fer servir connectant-les directament a la xarxa elèctrica, i això reduiria en molts casos la seva utilització, ja que molta maquinària pesant és mòbil.

Des del punt de vista de l’electrificació de l’energia, doncs, la transició energètica que es vol implementar a Europa és una quimera, una quimera que ens costarà molt car.

El problema de la producivitat

Espanya té un important problema per enfrontar-se amb certes garanties al futur, i aquest problema és la manca de productivitat de la nostra economia, cosa que fa que, en termes generals, no siguem competitius. I, si no som competitius, el futur, ja fosc de per si mateix, es presenta encara més fosc.

Una de les maneres més habituals de mesurar la productivitat és dividir el producte interior brut pel nombre de treballadors. Aquesta xifra es calcula en dòlars constants per anul·lar la influència de la inflació quan es compara d'un any a un altre, i es corregeix segons la Paritat del Poder Adquisitiu de cada país per anul·lar els efectes del canvi del valor de les monedes nacionals, i així poder comparar entre diversos països.

Segons dades de l'Organització Internacional del Treball (OIT) la productivitat espanyola és de 96.000$ l'any 2024, havent augmentat un 15% des de l'any 1991. A França la productivitat és de 109.830$ (amb un augment del 29%), a Alemanya de 107.130 $ (+ 31%) i als Estats Units, de 134.770 $ (+ 59%). No només tenim una menor productivitat, sinó que l'hem millorat menys del que ho han fet els nostres socis i competidors.

Quines són les causes d'aquesta productivitat baixa de l'economia espanyola? Una és el fracàs de les polítiques actives d'ocupació. No s'ha sabut engegar els mecanismes de formació i acompanyament dels aturats perquè puguin accedir a millors llocs de treball. Un treballador amb poca formació difícilment pot tenir una productivitat elevada.

L’economia espanyola és molt dependent del turisme, que representa un 12,8% del PIB. El turisme és una activitat que té una productivitat baixa, i és una activitat que està dimensionada per atendre les necessitats dels mesos punta, cosa que fa que, fora d'aquests mesos, molts treballadors es queden sense feina, ja que és una activitat molt concentrada als mesos d'estiu en general, o als d'hivern a les estacions d'esquí. Aquesta és una situació que pocs empresaris no es podrien permetre si haguéssin de mantenir la plantilla ociosa durant tot l'any. Ho poden fer perquè el sector públic se n'ocupa mitjançant l'assegurança de desocupació. Quan un treballador està a l'atur, la seva productivitat és nul·la.

Hi ha una relació clara entre les despeses en Investigació i Desenvolupament (I+D) i el creixement de la productivitat. A Espanya aquesta despesa representa només l'1,4% del PIB, a França és del 2,2%, a Alemanya és del 3,3% i als Estats Units és del 3,6%. Dins d'Espanya, el País Basc destina a I+D un 2,2% del PIB, mentre que Catalunya hi destina l'1,8%. No acabem d´entendre que sense investigació no hi ha futur. I això val tant per al sector públic, que s'ha d'implicar més en la investigació fonamental, com per al sector privat, que no acaba de convèncer-se que, per millorar-ne els beneficis, ha de destinar més recursos a la investigació.

Un altre problema que influeix en la productivitat és el dels sous baixos. Alguns economistes han calculat que un sou de menys de 23.000€ bruts a l'any és un sou que podríem qualificar com a subvencionat, perquè la seva contribució al sosteniment dels serveis públics és negatiu. Caldria anar eliminant aquests llocs de treball de baixa productivitat. Per això la solució és continuar pujant el salari mínim, forçant els empresaris a augmentar el seu valor afegit mitjançant inversions que permetin augmentar la productivitat. Que això és incòmode i suscita l’oposició de l’empresariat? Evidentment. Però és l’única manera de motivar els empresaris a augmentar la productivitat de les seves empreses.

Les inundacions a València (2)

Que hi ha inundacions desastroses a la zona de València, com a tota la costa Mediterrània és ben conegut. A la figura hi veiem una imatge de les inundacions de fa 180 anys, a principis de novembre de l’any 1864. Res de nou, doncs. Per evitar catàstrofes s’imposava fer polítiques prudents. Uns era la de no construir en zones inundables.

Malgrat saber-ho, aquests darrers 60 anys s’ha permès construir en zones inundables. Ho veiem a les fotos aèries dels anys 1957 i de l’any 2021, així com en el mapa on es senyalen les construccions fetes a cada dècada a aquestes zones i un gràfic amb el nombre de cases construïdes cada any, on podem veure que a dècada 2000-2010 es va construir una enormitat, així com del 1965 al 1980, durant l’època franquista i al principi de la democràcia.

La irresponsabilitat va ser immensa. Podríem recordar que al País Valencià, del 1985 al 1999 va governar el socialista Joan Lerma, i que del 1999 al 2015 els successius presidents van ser tots del PP (Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra). La correlació entre el partit governant i el nombre de cases construïdes en zona inundable és evident. I la dels presidents imputats per corrupció, també. En aquest cas, corrupció i irresponsabilitat han anat de la mà.

Les inundacions a València

El passat 31 d’octubre el diari Le Monde publicava una entrevista a un geòleg espanyol sobre el que ha passat a València. La reprodueixo.

“L'augment de les temperatures del mar Mediterrani i la urbanització generalitzada de les zones inundables de la Comunitat Valenciana expliquen la magnitud dels danys causats per l'episodi de “gota freda” o DANA registrat a la Comunitat Valenciana el dimarts 29 d'octubre, segons Antonio Aretxabala, doctor en geologia de la Universitat de Saragossa i expert en catàstrofes naturals.

Les pluges torrencials i les inundacions no són res de nou al sud-est espanyol, però semblen cada cop més destructives.

La temperatura del mar Mediterrani continua augmentant a causa de l'escalfament global. Aquest estiu va tornar a batre rècords. Per tant, l'atmosfera és més càlida i és plena de vapor d'aigua. No obstant això, quan el vent del Llevant, procedent del Mediterrani, càlid i humit, es troba amb una depressió aïllada d'aire fred procedent de gran alçada, una llengua d'aire fred procedent del Pol Nord, com va passar dimarts, s'anomena DANA o “gota freda”, això provoca pluges torrencials. Un fenomen meteorològic més extrem, ja que l'aire es carrega amb milions de tones d'aigua a causa de l'augment de les temperatures. Així, als voltants de València, durant més de vuit hores, van caure prop de 500 litres per metre quadrat, cosa que el fa excepcional per la seva intensitat. Això correspon a un any de pluges normals al nord-est d'Espanya

França i Europa central també han experimentat importants inundacions les últimes setmanes. Estem parlant del mateix fenomen?

En tots aquests casos, l'escalfament de la Mediterrània és dinamita. Com més augmenten les temperatures més vapor d'aigua s'omple l'atmosfera. I com més petita és la diferència d'energia entre el Pol Nord i l'Equador, més corrents d'aire fred tendeixen a separar-se, passejar, ondular-se i arribar cada cop més al sud. Aquests fenòmens meteorològics extrems continuaran augmentant perquè estem vivint les conseqüències reals del canvi climàtic.

Alhora, venim d'una situació de greu sequera perllongada a la ribera mediterrània espanyola. Hi ha un vincle entre aquests dos fenòmens?

De la mateixa manera que les llengües d'aire fred es mouen cada cop més al sud, les masses d'aire càlid es mouen cada cop més al nord. Amb el canvi climàtic, cada cop hi ha més episodis extrems: les sequeres són més llargues, les precipitacions són més violentes. És una mena de caos climàtic i això no és cap sorpresa. Els científics fa 30 anys que donem l'alarma.

Els danys a València són especialment greus. Com ho expliques?

Espanya és el país amb més preses en relació amb la superfície. Això va crear una falsa sensació de seguretat, al voltant de la idea que podríem controlar les inundacions, absorbir l'excés de pluja i abocar-lo gradualment als canals de descàrrega, sense risc. Des dels anys 50 i 60 vam construir en zones inundables, molt properes als rius, i vam abocar formigó en totes direccions, cosa que va provocar la pèrdua de permeabilitat del sòl. A la regió de València, en particular, les planes al·luvials han estat molt urbanitzades. Amb tot això, preses i rambles (canals naturals d'evacuació de cursos d'aigua) no són suficients per fer front a cabals com el que hem vist aquests dies.

Segons la seva opinió, és probable que aquest tipus d'episodis es repeteixin?

Si. De fet, només hi ha una solució, la retirada estratègica: compensar les persones que viuen en aquestes zones inundables i trobar-los allotjament en un altre lloc, per corregir els errors que vam cometre en el passat. No es tracta de pensar que hem perdut la guerra contra la natura, com alguns la presenten, sinó de cercar una manera de viure en simbiosi amb ella. Això requereix temps i diners, però si no volem continuar perdent vides i gastant milions d'euros sense parar a reconstruir allò destruït, no hi ha cap altra solució...”

Si resumim aquesta conversa, les causes del que ha passat són:

1. El mar Medierrani s’ha escalfat, augmentant l’evaporació i, per tant, la quantitat d’aigua a l’atmosfera.
2. L’ escalfament de l’Artic fa que la diferencia de l’energia entre el pol nord i l’equador disminueixi, el que afavoreix que l’aire fred es mogui més facilment cap al sud. Inversament, l’aire calent també es promoure més facilment cap al nord, provocant sequeres més llargues i més freqüents.
3. Així doncs, aquestes gotes fredes, que sempre han existit, són cada cop més freqüents.
4. S’ha construït en zones inundables i, com conseqüència, els danys, tant materials com personals, són molt elevats.

Solució? No reconstruir res en les zones inundables. És una solució radical, però la única efectiva i, a la llarga, la més econòmica.

El problema és que tornaran a reconstruir allà mateix on hi hagut les desgràcies, i d’aquí a un temps, tornarà a passar el mateix. Els interessos econòmics d’alguns són els que manen, governi qui governi.

I això mateix també passarà, més aviat que tard, a casa nostra, on s’han comès exactament els mateixos errors que al País Valencià.

La civilització de les escombraries

L’any 1972, Félix Rodríguez de la Fuente, en un dels seus famosos programes, va pronunciar aquestes paraules: «El que ens diferencia d’altres èpoques i d’altres cultures, el que més ens preocupa i el que realment més pot transformar, radicalment, la posició de la humanitat en el present, són les escombraries. Les escombraries no només en forma de cotxes antics que estan amuntegats als cementiris, no només amb bosses de plàstics i aquells contenidors famosos sense retorn que ompliran Espanya i tot el món. Les escombraries en forma de verins dissolts a la sang dels éssers vius que s’acumulen a les nostres vísceres. Les escombraries en forma de tot tipus de substàncies químiques sense les quals ja no podem viure, inclosos l’alcohol i altres estimulants. No hi ha dubte que la nostra es pot anomenar la civilització de les escombraries».

Han passat més de mig segle i molt avançat el segle XXI, el missatge de Félix Rodríguez de la Fuente conserva tota la seva actualitat. El seu esgarrifós i encertat diagnòstic de la civilització humana podria haver-se registrat avui sense haver-hi de canviar una coma.

Les darreres dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística corresponen a l’any 2021 i ens diuen que en aquell any es van recollir gairebé 23 milions de tones d’escombraries a Espanya, que correspon a 480 kg per a cada ciutadà. Només el 25% d’aquestes escombraries es van separar, la resta eren escombraries mixtes. En termes generals, es poden reciclar les escombraries separades, mentre que les mixtes van a abocadors. A Catalunya s’en van produir 3 milions i mig de tones (460 kg/habitant) amb un percentatge de separació del 42%, molt superior a la mitjana espanyola.

El problema dels abocadors autoritzats és que cada vegada són més grossos, ja que seguim produint escombraries, el que fa que, bé per problemes de manteniment es produeixin fuites que contaminen les aigües del subsòl, bé per fenòmens naturals (riuades o correments de terres, per exemple) que poden arrossegar part de les escombraries dipositades, que acaben als rius. I no parlem d’abocadors clandestins ni dels dels països menys desenvolupats ...

Ens podem centrar en la contaminació dels plàstics, un problema enorme que amenaça la nostra salut. Els éssers humans han produït més de 9.000 milions de tones de plàstic des del 1950. Només el 9% dels residus de plàstic es reciclen, mentre que el 19% s’incinera i el 72% acaba en abocadors i al medi ambient, arribant als rius i al mar, on l’aigua, el sol, el vent i els microorganismes degraden el plàstic fins que es converteix en microplàstics inferiors a 5 mil·límetres. Aquestes partícules són ingerides per plàncton, bivalves, peixos i fins i tot balenes, que les confonen amb els aliments. Des d’aquí van a la cadena alimentària. Les partícules més petites, d’unes mil·lèsimes de mil·límetre, comporten molt risc ja que poden colar-se al torrent sanguini, al sistema limfàtic i arribar al fetge.

La producció de plàstic anual s’ha multiplicant al llarg dels anys, des de 2 milions de tones el 1950 fins a més de 390 milions el 2022. Una de les principals causes de l’augment imparable de la producció de plàstics és que tenen una vida útil molt breu. Es fabriquen molts productes per utilitzar i tirar.

Solucions? A nivell individual, separar millor. A nivell municipal, millorar la recollida d’escombraries i el manteniment dels abocadors. A nivell regional, promou el reciclatge d’escombraries separades. A nivell nacional i europeu, treballar per reduir el consum i regular la fabricació de plàstics. La Unió Europea va prohibir el 2021 els plàstics d’un sol ús per als quals hi ha alternatives assequibles com, per exemple, el cotó, els coberts, els plats, els vaixells o les palla, i ha començat a prohibir gradualment el 2023 la fabricació de productes de cura personal que contenen microesferes. Aquestes minúscules boles de plàstic es troben en molts productes de bellesa per les seves propietats exfoliants. Es calcula que durant una dutxa amb un gel de bany que conté microesferes fins a 100.000 boles poden colar-se pel desguàs i anar a l’oceà, on són consumits per fauna marina introduint substàncies potencialment tòxiques a la cadena alimentària.

Aquest és el camí seguir.

L’estat del clima 2024

 Fa pocs dies s’ha publicat “The 2024 state of the climate report: Perilous times on planet Earth”. Copiem les seves conclusions, que podem resumir en unes poques paraules: estem ben fotuts i no ens en volem donar compte.

“Malgrat sis informes de l'IPCC, 28 reunions de la COP, centenars d'altres informes i desenes de milers d'articles científics, el món ha avançat molt poc sobre el canvi climàtic, en part a causa de la forta resistència d'aquells que es beneficien econòmicament del sistema basat en els combustibles fòssils actuals.

Actualment anem en la direcció equivocada, i el nostre creixent consum de combustibles fòssils i l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle ens estan impulsant cap a una catàstrofe climàtica. Tenim por del perill d’una descomposició climàtica. L'evidència que observem és alarmant i innegable, però és aquest mateix xoc el que ens porta a l'acció. Reconeixem la profunda urgència d'abordar aquest repte global, especialment l'horrible perspectiva dels pobres del món. Tenim el coratge i la determinació de buscar solucions transformadores basades en la ciència en tots els aspectes de la societat. El nostre objectiu és proporcionar coneixements clars i basats en evidències que inspirin respostes informades i audaces dels ciutadans als investigadors i líders mundials.

Reduir ràpidament l'ús de combustibles fòssils hauria de ser una prioritat. Això es podria aconseguir en part a través d'un preu global del carboni prou alt que podria restringir les emissions dels rics i alhora proporcionar finançament per als programes de mitigació i adaptació al clima tan necessaris. A més, fixar preus i reduir les emissions de metà és fonamental per mitigar eficaçment el canvi climàtic. El metà és un gas d'efecte hivernacle potent i, a diferència del diòxid de carboni, que persisteix a l'atmosfera durant segles, el metà té una vida atmosfèrica relativament curta, cosa que fa que les reduccions siguin impactants a curt termini. Reduir dràsticament les emissions de metà pot frenar la taxa d'escalfament global a curt termini, ajudant a evitar punts d'inflexió i impactes climàtics extrems.

En un món amb recursos limitats, el creixement il·limitat és una il·lusió perillosa. Necessitem un canvi audaç i transformador: reduir dràsticament el consum excessiu i el malbaratament, especialment per part dels rics, estabilitzant i reduint gradualment la població humana mitjançant l'empoderament de l'educació i els drets de les nenes i les dones, la reforma dels sistemes de producció d'aliments per donar suport a una alimentació més basada en plantes i l'adopció d'un marc econòmic ecològic i postcreixement que garanteixi la justícia social. L'ensenyament sobre el canvi climàtic s'hauria d'integrar als currículums bàsics d'educació secundària i superior a tot el món per conscienciar, millorar l'alfabetització climàtica i empoderar els estudiants perquè prenguin mesures. També necessitem esforços més immediats per protegir, restaurar o recuperar els ecosistemes.

L'augment dels desastres climàtics anuals mostra que estem en una crisi important i que empitjorarà en el futur si seguim amb les nostres activitats habituals. Avui, més que mai, les nostres accions són importants per al sistema climàtic estable que ens ha donat suport durant milers d'anys. El futur de la humanitat depèn de la nostra creativitat, fibra moral i perseverança. Hem de reduir amb urgència els excessos ecològics i perseguir la mitigació i l’adaptació immediata al canvi climàtic a gran escala per limitar els danys a curt termini. Només mitjançant una acció decisiva podrem salvaguardar el món natural, evitar un enorme sofriment humà i garantir que les generacions futures heretin el món habitable que es mereixen. El futur de la humanitat penja d’un fil.”

Anomalies climàtiques inusuals el 2023 i el 2024. Les temperatures de l'oceà (a, b) estan actualment molt fora dels seus rangs històrics. Aquestes anomalies reflecteixen l'efecte combinat del canvi climàtic a llarg termini i la variabilitat a curt termini. Cada línia correspon a un any diferent, amb un gris més fosc que representa els anys posteriors. Totes les variables mostrades són estimacions diàries.

La temperatura del mar

Un motiu de preocupació important és l’augment de la temperatura del mar, que, si ens fixem en el gràfic, ha augmentat molt des de principis de l’any passat, batent tots els rècords des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1981. Això vol dir que el mar està acumulant energia a un ritme molt ràpid, i aquesta energia només té una via de sortida, que és a través de tempestes, que s’està tornant més violentes.

Ara que l’episodi de El Niño s’ha acabat, sembla que, des del mes de juliol aquesta temperatura està per sote de la del mateix mes de l’any passat, però encara molt superior a les de sèrie històrica. Com a conseqüència, pluges torrencials i les conseqüents riuades i de vegades lliscaments que han arrasat poblacions s'han vist sovint arreu del món en llocs gens habituats a aquest tipus d'esdeveniments. Cap continent no se salva d'aquest tipus d'anomalies, que van de la Xina al Pakistan, del Sudan al Marroc, d'Itàlia a Espanya, de França a Polònia, de Mèxic als EUA, d'Argentina a Xile... El Japó acaba de rebre la visita del tifó Shashan, que ha descarregat en algunes zones fins a 1000 litres per metre quadrat i ha causat nombrosos estralls. El desert del Sàhara, una de les regions més àrides del planeta, podria experimentar durant les pròximes dues setmanes un període de pluges intenses que podria fer caure en setmanes l’equivalent a anys de pluja en algunes zones del desert. Tot això és completament inaudit. Per més que alguns s'entestin a argumentar el contrari, la Crisi Climàtica està prenent cada cop més força.

Si mirem el que està passant al Mediterrani, aquest esclafament és tant o més important que l’escalfament global del mar. Des de fa un parell d’anys, la temperatura mitjana anual del Mediterrani s’ha enfilat fins a 21ºC, un parell de graus més que fa 40 anys. Al mes d’agost, la temperatura s’enfila fins als 28ºC, cosa mai vista des de que es tenen registres fiables, també des de l’any 1981. 

La conclusió és que només és qüestió de temps que una tempesta de gran magnitud causi estralls a alguna ciutat espanyola. Ni ningú en parla ni hi estem preparats, ni tenim la més mínima intenció de preparar-nos-hi.

Una imatge interessant

La imatge del dia de la NASA és la del planeta Saturn mig tapat pel nostre satèl·lit, la Lluna. És una imatge, des del meu punt de vista, molt bonica, com la majoria de les imatges del dia que cada dia publica la NASA. Però aquesta és especialment interessant perquè va ser presa fa sis dies des de Breda, per un aficionat a l’astronomia, en Pau Montplet Sanz, que publica sovint al seu compte de Facebook fotografies astronòmiques espectaculars.

Una bola de neu

Estem al Criogenià, una fase de la història geològica de la Terra anomenada "Terra bola de neu". Fa 770 milions d'anys, la Terra va quedar atrapada en una gàbia de gel. Com es va produir aquest fenomen? Com es va aturar i com ho va fer la vida per aconseguir sortir de la hibernació?

Una immensa bola de gel que gira a l'espai. A terra, la temperatura mitjana oscil·la entre els 20 i els 50 graus sota zero i una manta glaçada, de més d'un quilòmetre de gruix, s'ha empasat els mars i les terres. No hi ha núvols al cel, el paisatge és d'un blanc encegador i, aparentment, no hi ha a l'horitzó cap forma de vida.

És probable que així fos la Terra fa uns 700 milions d'anys. El nostre planeta va romandre congelat durant uns quants milions d'anys. I el més probable és que la vida va córrer el risc d'extingir-se. Ciència ficció? No. La hipòtesi de la bola de gel és una de les teories científiques més interessants desenvolupades fins ara per explicar algunes anomalies trobades pels geòlegs a les roques d'arreu del món: per exemple, la presència de restes glacials incrustades en dipòsits que es trobaven al nivell del mar en aquell moment i, a més, prop de l'equador. O el descobriment de sediments rics en ferro, explicables només per una absència total d'oxigen de l'atmosfera.

No tothom està convençut de la seva validesa. Si fos cert, diuen els crítics, els primers organismes, dels quals també derivem, amb prou feines haurien aconseguit sobreviure, i l'evolució s'hauria aturat. Un episodi semblant ja s'havia produït, al Proterozoic, 1.500 milions d'anys abans. Una glaciació tan intensa, però, hauria desencadenat un cercle viciós: més gel no només significa més fred, sinó també un major reflex de la radiació solar, per tant, encara més fred. I la Terra mai no hauria estat capaç d'alliberar-se de la presa glacial.

Però els partidaris argumenten: en aquella època existien formes de vida molt primitives, com les algues i els cianobacteris, que podien viure amagades a les aigües termals volcàniques, i el fitoplàncton. I una vegada més van ser els volcans els principals responsables del desglaç de la Terra. El diòxid de carboni emès pels volcans es va acumular gradualment a l'atmosfera i va atrapar els raigs del sol, fent que la temperatura tornés a pujar. El mecanisme? El de l'efecte hivernacle, el mateix que avui amenaça d'escalfar el nostre planeta, aquesta vegada en excés.

La primera sospita que la Terra havia passat realment per una glaciació especialment intensa, o almenys una sèrie de glaciacions especialment rígides, va sorgir cap als anys seixanta. Feia poc que s'havia entès que els continents flotaven sobre el mantell de la Terra com illes a la deriva, i no sempre havien estat en la mateixa posició.

Va ser Brian Harland de la Universitat de Cambridge qui va trobar la primera pista: va descobrir que a les roques que es remunten al Neoproterozoic, és a dir, fa 700 milions d'anys, i que es van trobar a quasi tots els continents, hi havia restes de dipòsits glacials. No només això. La presència de carbonat de calci i magnesi a la capa just a sobre va demostrar que la “bola de gel” havia d'haver donat pas a una “bola de foc”, període en què la temperatura mitjana devia arribar a nivells tropicals.

Al mateix temps, analitzant l'orientació magnètica de les partícules minerals trobades a les roques, Harland va establir que quan es va començar a formar la bola de gel, el trencaclosques dels continents que havien format Rodinia, es trobava majoritàriament al cinturó tropical. Va ser en aquest moment quan van sorgir els primers dubtes: si es van trobar indicis de la presència de gel als tròpics, significava que el gel havia estat per tot arreu. O millor dit: havia envoltat tot el planeta. I si això hagués passat realment, per què no s'havia extingit la vida, i què havia provocat, en canvi, el retorn a la normalitat?

Fa mil milions d'anys, o gairebé, la Terra estava poblada per algues i microorganismes marins. Alguns investigadors, els més escèptics, creuen que es van refugiar en una franja d'oceà que havia quedat lliure de gel. Els més convençuts pensen en canvi que van trobar refugi en xemeneies volcàniques i fonts termals. Recentment s'ha descobert que hi ha un nivell molt alt d'activitat biològica en els guèisers submarins i les formes de vida antigues que poden sobreviure fins i tot en la foscor total. L'activitat volcànica no es va aturar. De fet, va ser especialment intensa.