Durant els darrers 20 anys, les emissions globals de diòxid de carboni (CO2) d'origen fòssil no han deixat de créixer. A principis de segle eren d'aproximadament 23.500 milions de tones mètriques anuals. Des d'aleshores, aquestes emissions no han deixat d'augmentar, amb les excepcions de l'any 2009, a causa de la crisi econòmica, i de l'any 20122, pel COVID. Les previsions per al 2024 apunten a unes emissions de 37.400 milions de tones, un augment del 0,8% respecte al 2023 i de 3.000 milions de tones si les comparem amb les del 2020.
D'aquestes emissions, el 41% correspon a l'ús del carbó, el 33% al del petroli i el 21% al del gas. Per països, la Xina en va emetre el 32%, els Estats Units el 13%, l'Índia el 8% i la Unió Europea el 7%.
Com a resultat, la concentració de CO2 a l'atmosfera ha estat de 424 parts per milió (ppm) el 2024, enfront de les 317 de l'any 1960. Aquesta concentració de CO2 i d'altres gasos d'efecte hivernacle és la responsable de l'escalfament global, ja que impedeix l'escapament de la calor fora de l'atmosfera. Des de la dècada de 1980, hi ha hagut un constant augment de les temperatures globals. L'any 2024 va ser l'any més càlid des que hi ha registres i el primer en què es va superar el llindar dels 1,5 graus respecte als nivells preindustrials. El 3 i 4 de juliol d'aquest any, la Terra va assolir les temperatures mitjanes més elevades des que hi ha dades.
La temperatura global augmenta de manera alarmant i les seves conseqüències ja es comencen a veure. Des de la Conferència d'Estocolm (1972), passant per la Cimera de Rio (1992), fins a l'última COP de Bakú (2024), s'ha consolidat un discurs per fer-nos creure que s'està avançant en la lluita contra el canvi climàtic. Res més lluny de la realitat. La substitució de les energies fòssils per les renovables està estancada.
Mentrestant, Donald Trump, el flamant president dels Estats Units, es presenta cridant «Drill, baby, drill!» («Perfora noi, perfora!») en el discurs de la seva investidura al Capitoli, animant les petrolieres i gasistes a seguir explotant els recursos fòssils, cosa que ha estat un obús dirigit a la línia de flotació de la transició energètica per més que la Comissió Europea vulgui desdramatitzar-lo. Entre les 42 primeres directives que va signar l'endemà destaquen les que afecten l'energia i l'entorn: reactivació de les explotacions de gas i petroli a Alaska; moratòria a la construcció de nous parcs eòlics marins («espatllen el paisatge i fereixen les balenes», segons el president); acabar amb les subvencions a les energies renovables i, finalment, sortir dels Acords climàtics de la COP 21 de París.
De moment, la Unió Europea segueix amb la política de descarbonització de l'energia, amb la transició energètica cap a fonts renovables. A més de dir que aquesta política té molt poques possibilitats de tenir èxit, entre altres coses, per la manca de matèries primeres per poder-la realitzar (liti, terres rares, coure), observem que cada cop hi ha més partidaris a Europa de seguir la política de l'actual administració americana. No seria gens estrany que aquests partits arribessin més aviat que tard a controlar la política europea.
Ens trobem davant d'una emergència climàtica excepcional produïda per l'activitat humana i, davant d'ella, dues opcions tan dolentes l’una com l’altre: continuar perforant i augmentar cada cop més el canvi climàtic, amb totes les conseqüències, o intentar descarbonitzar la producció d'energia, com proposa de moment la Unió Europea, cosa que és una missió pràcticament impossible. Si a això afegim que, segons molts experts, la intel·ligència artificial representarà un augment molt substancial del consum elèctric mundial, sembla clar que ens enfrontem a un atzucac.
