El llarg camí cap a la sobirania

Faig unes curtes reflexions sobre el camí cap a la sobirania de Catalunya. Aquestes reflexions són purament personals.


Què és ser català?

Es relativament senzill definir què és ser espanyol. Ho és qui té el DNI o el passaport de l’estat espanyol.

Definir què és ser català és menys clar. L’Estatut defineix com a políticament català al ciutadà espanyol que tingui veïnatge administratiu a Catalunya i als espanyols residents a l’estranger que hagin tingut a Catalunya com a darrer veïnatge administratiu.

Si és difícil de saber qui és català, encara ho és més el saber qui es sent català. Penso que qui es sent primer espanyol i després català no es pot considerar que es senti pròpiament català. Per sentir-se català s’ha se sentir primer català i després, i només administrativament, espanyol.

Penso també que per sentir-se català s’ha d’enraonar català correctament. No crec que hi hagi gaire gent que no parli català que es senti català.

Per arribar a la sobirania de Catalunya, s’han de resoldre problemes dins de Catalunya i fora de Catalunya.


Problemes a Catalunya

Per arribar a la sobirania de Catalunya és necessari, però no suficient, que la majoria dels que poden votar a Catalunya es sentin catalans. Es a dir, que parlin català. Avui no és el cas. Molta gent que viu a Catalunya no parla català. Per això penso que la política d’immersió al català és necessària i convenient perquè la gent es pugui sentir catalana. D’aquí uns vint anys, la majoria de la població parlarà català. Es probable que el percentatge de persones que es sentin catalans augmenti considerablement.

I això s’ha de fer sense oblidar que tenim a l’abast la facilitat de parlar correctament el castellà, que és una llengua molt estesa al món, i que els catalans hem de dominar el millor possible per no perdre oportunitats. Aquesta és una de les dificultats de l’exercici.

Mentrestant, s’ha de demostrar que una Catalunya sobirana és més útil al ciutadà que una Catalunya dins de l’estat Espanyol. Això, al País Basc ho tenen clar. Avui, els serveis públics dispensats pel Govern Basc tenen un nivell clarament més avançat que els de la resta d’Espanya. No és el cas de Catalunya.


Problemes fora de Catalunya

La resta d’Espanya és clarament hostil a la sobirania de Catalunya. Això és clar. Què hem de fer?

Ens hem de fer respectar. No hem de passar res a l’estat central quan envaeixi les competències estatutàries. Encara que el treball de l’estat central es col•lapsi. Hem d’introduir a les lleis centrals que envaeixin l’Estatut una clàusula que digui que no seran aplicables a Catalunya. Així ho comença a fer CiU a Madrid. De mica en mica, el Parlament de Catalunya tindrà més lleis diferents de las de les Corts. De mica en mica, el Parlament s’anirà independitzant de les Corts.

Per fer-nos respectar, hem de respectar als altres. No hem d’acusar gratuïtament d’anticatalà a la gent. No hem de declarar que la justícia està polititzada quan pensem que decidirà en contra del que defensem (hem de fer com els altres, aprofitar les esquerdes legals per obtenir les decisions ens siguin favorables). Però quan sigui veritat, ho hem de repetir fins a la sacietat. Hem d’enfonsar a qui sigui, de veritat, anticatalà.

Hem d’aconseguir els mitjans econòmics necessaris. Per això, hem de fer por. Els bascs tenen un “cupo” molt favorable en el seu concert econòmic perquè fan por. Fan por perquè poden organitzar un referèndum, encara que no en tinguin la competència, i fan por perquè hi ha la ETA. Catalunya no fa por a ningú. En podria fer si el Govern fos clarament catalanista. Però per ara, ERC n’ha decidit altrament. Això ha de canviar.

Hem de rebatre tots els arguments que vagin contra la relativa sobirania del nou Estatut. Que si no sabrem enraonar castellà, que si mai no ha funcionat una nació de nacions, què sé jo. I ho hem de fer amb arguments contundents, dirigits als ciutadans de fora de Catalunya. Amb arguments almenys tant contundents (primaris, si fa falta) com els que fa servir el PP. I hem de procurar ser coherents amb els nostres arguments, aprofitant la incoherència dels que són contra.


Conclusió

Aquestes curtes reflexions em duen a la conclusió que hauran de passar vint anys per poder tenir dins de Catalunya una majoria de votants que pensin que la sobirania és interessant pels seus interessos. I encara això no és gens segur que s’aconsegueixi.

Quan la majoria de les lleis espanyoles no siguin d’aplicació a Catalunya, serà més senzill convèncer a la resta d’Espanya que Catalunya és, de fet, independent. Penso que llavors es podrà trobar una solució (per exemple, tenir el mateix cap d’estat, i en això la monarquia és molt interessant) que faci que Catalunya sigui tant independent d’Espanya com Canadà ho és de la Gran Bretanya.

Que vostès ho vegin.

Orelles de burro

Així és com va aparèixer en Sánchez Dragó ahir al informatiu de mitjanit de Telemadrid, per demanar disculpes per haver declarat a un diari gratuït que els madrilenys eren uns bruts, i els immigrants, encara més.

Està clar que el senyor Sánchez Dragó es va excedir en les seves declaracions. Però va tenir el coratge de rectificar i, més important encara, de fer-ho rient-se d’ell mateix.

Quantes persones coneixem que farien bé de posar-se orelles de burro per disculpar-se d’algunes declaracions? Uns quants posts més avall n’he assenyalat tres exemples. Segur que en trobaríeu molts més.

La pell de l’Antàrtida es refreda

Aquesta imatge és de les que no apareixerà en els medis de comunicació. La publica la NASA a internet (que ja es prou ... ).

Es la tendència de la temperatura de la pell de l’Antàrtida (en ºC per any) desde el 1982 fins al 2004. No és la temperatura de l’aire, sinó la dels primers mil•límetres del gel o de l’aigua (skin temperature).

Se’ns diu que la temperatura global del planeta ha augmentat de 0,7ºC els darrers cent anys. Es probable que sigui veritat. També se’ns diu que la temperatura de l’Antàrtida ha augmentat cinc vegades més de pressa. Se’ns presenten imatges impactants d’enormes trossos de gel caient al mar. Ens volen convèncer que anem cap a un desastre de proporcions devastadores. Potser és veritat. Però per què no ens ensenyen tota la veritat? Per què no ens diuen que una part majoritària de l’Antàrtida es refreda?

Algú ens estarà enganyant de manera conscient? I si és així, per què?

Font: Antón Uriarte

Turisme familiar: què és això?

Malgrat ha aconseguit la marca de Turisme Familiar. Ens en hem de felicitar. Però, què és això de Turisme Familiar? Ho mirem a la publicació corresponent de la conselleria.


Què és?

Destinació de Turisme Familiar (DTF) és una marca d’especialització creada per Turisme de Catalunya, que s’atorga a destinacions especialment sensibles al turisme familiar.

Amb aquesta marca, Turisme de Catalunya reconeix els municipis o zones turístiques que ofereixen recursos i serveis de qualitat especialitzats en famílies. Això significa que disposen d’una oferta d’allotjament i restauració adaptada a les necessitats de les famílies, amb una gran varietat de propostes d’oci i entreteniment.

Els conceptes dels quals parteix la marca són, entre d’altres:

• El Turisme Familiar és el tipus de vacances en què la motivació principal del viatge és sortir amb la família i, per tant, es cerquen destinacions turístiques amb serveis adaptats als nens.
• El grup familiar es defineix com una parella amb fills de fins a 18 anys.
• El segment de demanda que marca els principals objectius de les DTF són les famílies que tenen nens d’entre 0 i 7 anys, ja que són les que sol•liciten una mena de serveis que deixen de ser necessaris en edats superiors, com per exemple trones o canviadors de bolquers.
• La destinació ha de tenir una oferta d’oci molt variada i adaptada per satisfer les necessitats dels més petits (menús infantils, jocs, etc.).


Avantatges

Un turista que visiti una Destinació de Turisme Familiar es trobarà amb una destinació que:

• Garanteix serveis especialitzats per a les famílies.
• Posa especial atenció a les normes de seguretat, tant en espais públics com en l’allotjament turístic.
• Té un ampli programa d’animació, serveis i activitats per als nens.
• Té instal•lacions adequades per als més petits en zones públiques, d’allotjament i oferta complementària.
• Dóna fàcil accés a la informació dels programes diaris per planificar l’estada.
• Disposa de serveis mèdics i farmàcies de guàrdia.


Destinacions

Actualment, a Catalunya hi ha quatre destinacions certificades amb la marca Destinació de Turisme Familiar:

• Salou, a la Costa Daurada.
• Santa Susanna, a la Costa del Maresme.
• Calella, a la Costa del Maresme.
• Pineda de Mar, a la Costa del Maresme.

I vuit destinacions més estan en procés de certificació:

• A la Costa Daurada: Cambrils, Calafell
• A la Costa del Maresme: Malgrat de Mar
• A la Costa Brava: Palamós, Tossa de Mar, Blanes, Sant Antoni de Calonge , Roses


Requisits per esdevenir una Destinació de Turisme Familiar

Per obtenir una certificació de Destinació de Turisme Familiar, els municipis o zones turístiques han de passar un procés d’auditoria i complir una sèrie de requisits i de paràmetres estrictes.

Aquests paràmetres i criteris de valoració no solament afecten el municipi o zona turística, sinó que també abasten els establiments i serveis. Així, queden implicats:

- Recursos principals d’activitats i serveis del municipi.
- Empreses d’allotjament.
- Empreses de restauració i alimentació.
- Empreses d’oferta complementària.

Entre els criteris de valoració hi ha, per exemple:

- Millores en l’allotjament, infraestructures i restauració.
- Instauració de serveis especialment pensats per a famílies.
- Guarderia a la platja.
- Zona de jocs infantils.
- Parcs lúdics.
- Servei de cangurs amb idiomes.
- Seguretat activa i passiva.
- Vigilants en les zones de joc.
- Paviment antilliscant a les piscines.
- Presència de socorristes.
- Senyalització de perills.
- Trones i cadires infantils als restaurants.
- Propostes d’oci per als nens.
- Informació en diferents idiomes.
- Habitacions comunicades.

L’objectiu és garantir unes vacances o estades ideals per a les famílies, amb totes les garanties i la màxima qualitat.


Comentari final

Esperem que aquest esforç serveixi per portar una mica més d’al•licient pel turisme del poble, i felicitem als responsables de l'ajuntament i als professionals del turisme que l'han aconseguit.

El ple de gener del 2007

El ple de gener ha tingut relativament pocs assumptes. ERC ha presentat dues mocions, la primera de les quals no es va acceptar, i la segona es va deixar sobre la taula per millorar-la. A veure si és veritat.


Designació del representant de l’ajuntament al Consell Escolar

El regidor senyor Tagua és designat per unanimitat.


Mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral

Per unanimitat s’acorda aplicar el que diu la legislació sobre aquest tema, i que sols s’aplica al personal funcionari, també al personal laboral. S'ha de destacar la facilitat amb que en els organismes públics es donen avantatges al personal. No hi tinc res en contra, però en una empresa privada aquesta decisió hauria estat menys evident a prendre. I és que els "calés" públics dolen menys.


Moció per la creació d’una zona per esports nàutics a la platja de la Conca

Aquesta moció ha estat presentada per ERC. Proposa la creació d’una zona per a la pràctica de kite-surf i altres esports nàutics, que garanteixi la seguretat dels banyistes i des practicants d’aquests esports. ERC proposa també la creació d’una comissió per promoure les activitats lúdiques aquàtiques.

Per raons diverses, la moció no s’ha aprovat. Aquestes raons diverses són les següents:

- L’ajuntament no s’ha de constituir en promotor d’aquesta iniciativa. Si un particular o una entitat s’hi interessa, haurà de demanar permís a l’ajuntament que tramitarà la seva inclusió en el Pla d’Usos de cada temporada.
- S’hauria d’acotar un tros de platja per aquesta activitat, ja que és una activitat perillosa.
- El preu demanial demanat per Costes és de més de 42000 €, i a més s’ha de tenir una pòlissa de responsabilitat civil per 1.200.000 €
- Aquest tipus d’esport està prohibit del 1er de juny al 30 de setembre.
- Aquesta moció hauria de venir del Consell de Turisme.

Personalment em sembla que la gent que governa a l’ajuntament no té cap ganes de promoure res a la platja. Es una llàstima, ja que aquest tipus de promoció podria aportar un plus al poble.


Moció per demanar una actuació que eviti la regressió da la línea de costa al delta de la Tordera

ERC presenta una proposició per demanar al Departament de Costes de la Generalitat i de la Demarcació de Costes del Ministeri del Medi Ambient una actuació d’emergència per a evitar la regressió de la costa a la zona del delta de la Tordera, on des d’uns anys enrere la línea de la costs ha retrocedit d’uns cent cinquanta metres.

L’alcaldessa demana al grup ERC la retirada de la moció, al•legant que és massa seria per a ser presentada sense cap dictamen previ, amb el compromís que des de l’ajuntament s’elabori una proposta ben feta i dictaminada, que s’enviï als diferents Departaments perquè es posin d’acord i facin una acció conjunta amb els estudis que calguin.

Encara que no hi hagi cap contradicció entre la moció que proposa ERC i el que proposa la senyora alcaldessa, ERC dóna el seu acord per retirar la moció i el ple acorda deixar l’assumpte sobre la taula pendent de realitzar-se un millor estudi.

Haurem de seguir aquest assumpte per veure si és veritat que no es deixa eternament sobre la taula, ja que es tracta d’un assumpte important.


Precs i preguntes

- La senyora alcaldessa anuncia que s’ha resolt el tema de la Torre de Can Serra. Ara s’haurà de rehabilitar l’edifici i trobar-li un ús que dinamitzi el carrer de Mar.

- ERC demana que es senyalitzi o que es posin tanques als pous de Can Palomeres per evitar que es repeteixi una caiguda dins d’un pou com la que va succeir al passat primer de novembre. A l'ajuntament no sabien res d'aquest accident (!).

- Un regidor de ERC es refereix a la campanya d’asfaltat de molts carrers el proper mes de març, quan no hi va haver cap campanya d’aquest tipus des del 2003 (també any d’eleccions!), dient que molts ajuntaments fan el mateix, el que pot influir en un augment dels preus per part de les empreses. A mi em sembla evident que aquest tipus de campanya es fa per motius electoralistes, i que es podrien estalviar diners si es fessin en una altra època.

- Un regidor de ERC demana una campanya de sensibilització perquè les bicicletes portin llums, sobretot a l’època hivernal, on els dies són més curts, per evitar accidents amb els cotxes.

Europa de nit

Aquesta foto és un compendi d’imatges que retrata la lluminositat nocturna del continent en nits sense núvols. Aquesta imatge és una prova evident que som uns malgastadors.

Es podria pensar que tot aquest malbaratament de llum i d’escalfor té una influència notable en el que es diu canvi climàtic, o escalfament global del planeta. Doncs no és així. El darrer informe del IPCC (els de la ONU que estudien el canvi climàtic)ens diu que la influència de la urbanització dels continents és només de 0,0006 graus centígrads per any. Es a dir, res.

Diuen textualment que “els efectes de les illes de calor urbanes són reals però locals, i que tenen una influència negligible”.

Així doncs, tutti contenti i a dormir tranquils.

Més diarrees verbals: el senyor Mas, l’Estatut i el TC

El president de CiU, el senyor Artur Mas, ha dit que preveia problemes en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya si el Tribunal Constitucional fes embarrancar el nou Estatut. Ha declarat també que “estem en un moment de politització de la justícia espanyola. Es un tema molt greu.”

El senyor Mas ha desaprofitat una ocasió de callar. Què vol dir amb això de que preveu problemes entre Catalunya i la resta d’Espanya? Quin tipus de problemes?

Quan un líder polític parla de politització de la justícia és com quan un entrenador d’un equip de futbol que juga molt malament acusa d’una possible derrota, abans de començar un partit, a l’àrbitre. Es difícil que un entrenador admeti que el problema és que el seu equip juga molt malament. Perquè el podrien fer fora.

Tots recordem com es va gestar al nou Estatut. Quan llegies el diari, en aquella època, passaves de llarg on es parlava d’aquest tema. Quantes trifulgues, quants entrebancs entre uns i altres, tots molt catalanistes, això sí. El tema de la redacció del nou Estatut avorria a la majoria dels ciutadans.

L’Estatut va ser elaborat amb una gran frivolitat. Tècnicament és defectuós (i això fins i tot ho he vist jo, que són de ciències). El text és moltes vegades confús i, segons diuen molts experts (i no tots anticatalans), té parts de molt dubtosa constitucionalitat.

El senyor Artur Mas va ser un dels principals artífexs del nou Estatut. No vol admetre que el problema no es troba en el Tribunal Constitucional, sinó en el propi Estatut. Si el Constitucional declara inconstitucionals aspectes fonamentals del text, no busquem l’explicació en la politització de la justícia. Si som honrats, haurem d’admetre que som nosaltres els que ho hem fet malament.

CiU s’ha caracteritzat sempre per una certa continència verbal. El senyor Mas sembla haver canviat aquesta manera de fer de CiU. Em sembla que s’equivoca. No m’estranya que el seu lideratge hagi estat discutit aquestes darreres setmanes.

Època de balanç (conclusions)

En Janí troba que això d’haver fet balanç del què han fet les principals forces polítiques de l’ajuntament de Malgrat està molt bé, però que si el balanç s’acaba aquí, la cosa queda incompleta. Em diu que em “mulli” i que digui qui, al meu parer, guanyarà les properes eleccions.

- Mullem-nos doncs, Janí, que li responc.

Comencem pels resultats de les darreres eleccions del 2003, que ens serviran de base pel nostre raonament. Són aquests:

Partit Socialista = 42 %
ERC = 22 %
CiU = 16 %
Partit Popular = 12 %
ICV – EPM = 8 %


El partit socialista

El partit socialista va perdre un 8 % dels vots respecte de les eleccions del 1999. Què passarà aquest any?

Lògicament, la pèrdua continuarà. Hi ha cada vegada més persones que no esta d’acord amb la transformació que Malgrat està experimentant, i cada vegada més persones cansades del caràcter “molt marcat” de l’alcaldessa actual. Es més, em sembla a mi que la gent que ja fa molts anys que és a Malgrat és la que menys contenta està amb la situació actual, mentre que la gent que ha vingut al poble més tard aprova més la transformació de Malgrat.

El partit socialista té doncs, tres tipus de votants:

- Els que estàn d’acord amb la política actual (cada vagada n'hi ha menys: és el que es diu desgast del que governa)

- Els que “suquen” d’una manera o d’una altre de la situació: els que s’acostumen a anomenar com estómacs agraïts (el seu nombre es deu mantenir relativament constant)

- Els que pensen que val més dolent conegut que bo per conèixer.

Penso que el partit socialista continuarà la seva davallada: tindrà un entre un 30 i un 35 % dels vots.


CiU

El fet que CiU hagi estat en el govern municipal aquests darrers quatre anys fa que molta de la gent que no tornarà a votar al partit socialista pensin que votar CiU no canviarà res.

Crec, doncs, que CiU no aprofitarà la caiguda de vots del PSC. Penso que tindrà entre un 15 i un 20 % dels vots.


ERC

La feina de ERC a l’oposició hauria pogut ser més impactant. De tota manera, avui són vistos, segons el meu parer, com la única alternativa per un canvi. Penso que recolliran els vots que perdi el PSC.

Jo diria que ERC podria aconseguir entre el 30 i el 35 % dels vots.


Conclusió

Amb aquest raonament m’atreviria a pronosticar un empat tècnic entre el PSC i ERC.

- Però, qui serà la propera alcaldessa?, pregunta en Janí.

- Mira, Janí, això ja depèn més de com s’ho maneguin els partits que d’una previsió més o menys lògica.

- I quin és el marge d’error de la teva previsió?

- Com tot estudi més o menys raonat i raonable, hi ha un marge d’error relativament important. Et puc assegurar, Janí, que cap partit tindrà menys de 0 vots i cap no en tindrà més del 100 %.

Dues ocasions perdudes (per callar)

El senyor Saura

El conseller senyor Saura és partidari de la despenalització total de les drogues. Es a dir, no sols del consum, sinó també del seu comerç. Opinió molt respectable, però també molt discutible. El què és, no ja discutible, sinó erroni, és que això ho hagi dit el conseller d’interior del govern català, el mateix que té com a objectiu l’ordre públic i el fer respectar les lleis vigents. Entre les que figura com a delicte el comerç de les drogues.

El senyor Saura deu ser un xic masoquista. Era lògic preveure que, després d’aquesta declaració, li caurien crítiques de tot arreu, i que el seu prestigi en tant que conseller se’n ressentiria. I, com a conseqüència, el prestigi del govern català.

Una bona ocasió perduda per callar.


La senyora Llansana

La senyora Marina Llansana és portaveu de ERC. Va dir que “la decisió de Kelme forma part d’una campanya per atiar la catalanofòbia”

Anem per parts. El jugador del Barça Oleguer Presas va fer un article en el que és mostrava partidari de l’excarceració del terrorista Iñaki de Juana Chaos. Es un dret que té el jugador: el dret d’expressar la seva opinió. I com a tal dret, ha de ser defensat.

Però resulta que el jugador Oleguer té un contracte privat amb l’empresa Kelme, fabricant de sabates, per la promoció de les sabates esportives. L’empresa Kelme, al•legant que aquestes declaracions havien perjudicat la seva venda de sabates, ha considerat oportú el rescindir unilateralment el contracte amb el jugador. També Kelme està en el seu dret, i si el jugador no està d’acord, haurà d’acudir als tribunals, si considera que ha estat perjudicat.

També estan en el seu dret els ciutadans que, considerant que l’empresa Kelme ha atemptat contra la llibertat d’expressió, organitzen un boicot en contra d’aquesta firma.

Però això “d’atiar la catalanofòbia”? La senyora Llansana veu visions? No m’estranya que hi hagi molta gent que pensi que ERC és la riota nacional.

Una altra ocasió perduda per callar.


Conclusió

Sembla que hi hagi una epidèmia de diarrea verbal.

Una bona idea: el taller de barri del Castell

Dissabte que ve es farà un denominat Taller de Barri per discutir amb el veïnat un projecte d’actuació integral per la millora del barri del Castell i de part del barri de la Verneda.

No hi ha cap dubte que el fet de voler estudiar amb els veïns un projecte d’aquest tipus és una idea excel•lent. Es clar que no n’hi ha prou amb tenir i començar a concretar una idea, encara que aquesta sigui una molt bona idea. S’ha de veure com es desenvolupa: és evident que amb una reunió de 4 hores amb els veïns no n’hi haurà prou. Quatre hores de reunió d’un grup de persones que no han treballat mai junts és el temps que és necessita per conèixer-se i per començar a enraonar seriosament.

Aquest Taller ha estat organitzat amb la col•laboració de la Diputació i amb l’ajuda de l’empresa GMG Gestió i Participació. Es d’esperar que es tracti d’una empresa amb experiència (no he trobat gairebé res d’aquesta empresa a Internet, el que podria ser sospitós. L’ajuntament de Lliçà de Munt els ha pagat 6419 € per la seva intervenció en el procés participatiu per la definició del nou edifici de l’ajuntament).

Si aquest Taller de Barri continua després d’aquesta reunió ja serà un èxit. Si d’aquesta reunió en surt un principi d’organització de treball per portar a terme una dipòsit d’idees que s'aniran discutint més endavant, l’èxit serà encara més important.

Esperarem per veure com es desenvolupa aquest Taller. I desitgem que el seu treball sigui fructífer pel bé del barri i del poble.

Per ara, felicitem als responsables de l’ajuntament que han tingut la bona idea d’organitzar aquest Taller. I esperem que les notícies que anirem veient faran que podrem continuar a felicitar-los.

La terra s’escalfa de veritat?

Doncs sembla no n’hi hagi pas per tant. Ja portem cinc anys seguits en els que la temperatura global no ha augmentat. Han estat els anys més càlids des de que es tenen registres, ja que la temperatura global, amb alts i baixos, augmenta des de que es va acabar, en el segle XIX, la Petita Edat del Gel, que va durar aproximadament de l’any 1350 al 1850. Aquesta Petita Edat del Gel va ser precedida pel període càlid de l’Edat Mitjana, que va durar de l’any 700 al 1300, aproximadament. Llàstima que d'aquests temps no en tinguem un registre exacte da les temperatures. Podríem topar-nos amb alguna sorpresa.

A la figura es pot veure la desviació, mes a mes, de la temperatura global (en graus centígrads) dels darrers disset anys, comparada amb la mitjana dels anys 1979 a 1998.

Podem observar que l’esdeveniment més important dels darrers disset anys va ser l’erupció del volcà Pinatubo, a les Illes Filipines, el mes de juny del 1991, que va enfosquir l’atmosfera i va refredar l’aire de sota, cap a la superfície. La temperatura mitjana global va disminuir unes sis dècimes de grau.

El segon esdeveniment important va ser el fenomen oceànic anomenat El Niño, dels anys 1997 i 1998 va augmentar la temperatura global mitjana que va arribar al màxim del període.

Després la temperatura global mitjana va baixar, i va a tornar a pujar una mica l’any 2001. Des de llavors, i en aquests darrers cinc anys, la temperatura global no ha augmentat.

Malgrat Confidencial. La història d’un èxit

Ho vaig llegir en el Som-hi del mes d’octubre de l’any passat: un nou mitjà de comunicació s’havia creat al poble. Era el blog Malgrat Confidencial. El vaig obrir i vaig quedar agradablement sorprès. L’estil del blog era àgil i adaptat al mitjà.

El blog és un mitjà de comunicació relativament nou. La majoria dels blogs (i el meu n’és un exemple) contenent llargs discursos. I ja se sap que els texts llargs són difícils de llegir, i més si s’han de llegir a una pantalla. Els texts de Malgrat Confidencial són relativament curts, van al gra, són variats i empren no només el text, sinó també la paraula i el vídeo. Tots els elements per tenir l’èxit que ha tingut.

Els que hem estat criats en un món on el telèfon era un luxe, on no hi havia televisió, on els càlculs s’havien de fer a mà, ja que no hi havia més calculadores que les mecàniques, i on poca gent sabia escriure a màquina (ai, aquelles Underwood!), ens fem difícilment als nous mitjans de comunicació. Ho intentem, però ens costa.

Pensava, al principi, que al Malgrat Confidencial li mancava més reflexió. Ara penso que m’equivocava. El format actual del blog té molts comentaris, i és allà on hi ha la reflexió, no de l’autor, sinó dels comentaristes, que també és el què interessa. Llegint-los, hi podem trobar un retrat del què pensa la gent, expressat de maneres de vegades una mica brusques, però sempre interessants.

Al dia d’avui, Malgrat Confidencial és una eina important i un referent de comunicació del poble, com, de manera més modesta, ho va ser al seu moment la Voz de Malgrat, i com ho és des de fa gairebé trenta anys el Som-hi.

El treball per mantenir un blog com el Malgrat Confidencial és important, i hem d’agrair al seu autor la feina que fa i el temps que hi dedica.

Desitjar que duri molt de temps i que no es mori d’èxit, que també pot ser un perill en casos com aquest.

Aquesta tarda s’ha organitzat una trobada pels seguidors del blog. No hi podré anar per evidents raons geogràfiques. Però seguiré amb molt d’interès les conclusions que en surtin.

La manifestació d’ahir contra el terrorisme

La veritat, les històries del terrorisme m’avorrien. La utilització del terrorisme amb l’únic fi d’arribar a la Moncloa, tant de la part dels uns com de la part dels altres em feia fàstic.

Les manifestacions dites contra el terrorisme, però que en realitat són contra l’altre partit polític, no m’interessaven gens. No m’interessaven fins a la manifestació d’ahir. Mirava les notícies amb aire distret, i de cop no podia treure els ulls de la pantalla. No em podia creure el què veia. L’home del bigoti gris i del cabell un xic llarg i negre com una gola de llop, era a la manifestació, i s’havia tenyit: portava metxes...

Alguns trobaran un sentit polític a aquest canvi de look. Es preguntaran si es prepara per tornar. Per a mi, aquest xicot, que sempre ha estat molt tímid, ha superat un altre pas cap al ridícul total.

I pensar que va fer, al menys, una cosa intel•ligent quan governava: es va retirar voluntàriament al cap de vuit anys.

Des d’ara, tornaré a mirar amb interès les manifestacions contra el terrorisme, per veure la propera transformació del personatge.

Les conseqüències de respirar

En la respiració, plantes i animals consumeixen oxigen i emeten diòxid de carbono. Així és la vida. Només per respirar, els humans emetem per persona i per dia uns 1.140 grams de CO2 si mengem normalment y seguim la dieta mitjana de 2.800 kcal (més o menys...ja que la eficiència calòrica del carbono cremat depèn també del tipus d’aliment: grasses, proteïnes o hidrats de carbono)

La quantitat no és negligible. El CO2 emès por dia y por persona equival al que emet un automòbil en un recorregut d’uns 5 kilòmetres.

Si multipliquem 1.140 grams/dia por 6.000 milions de persones, resulta que només per respirar la humanitat emet cada any uns 2.500 milions de tones de CO2... que és una quantitat considerable, més important que la disminució requerida en el Protocol de Kyoto (la reducció requerida en el Protocol és de poc més de 1.000 milions de tones, un 5% de las emissions de 1990).

O si multipliquem 1.140 grams/dia por 40 milions d’espanyols, resulta que només per respirar la ciutadania espanyola produeix uns 16 milions de tones de CO2 cada any, mentre que la industria més "contaminant", la central tèrmica de As Pontes, de Endesa, es queda en els 10 milions de tones.

Un altre assumpte és que una part del carbono absorbit lo convertim en metà, CH4, (que té un efecte hivernacle, molècula per molècula, molt més potent que el CO2). Però la producció de metà varia molt d’un individu a un altre...

(Tret de l'obra Historia del Clima, de l'Antón Uriarte)

Un mal ciutadà

Reconec que sóc un mal ciutadà. Ahir no vaig apagar la llum de les 19h 55m a les 20h.

En Janí em diu: No te’n recordes que ahir a aquesta hora no érem a casa?. En Janí té raó. Ahir, a mitja tarda, varem agafar el cotxe i varem anar a passejar i a prendre un refresc a 50 km de casa. Per cert, al bar on érem cap a les vuit del vespre no van apagar res.

El que vull dir, Janí, li responc, és que si haguéssim estat a casa tampoc no hauríem apagat cap llum.

Ahir no vaig deixar de respirar en tot el dia. Respirant vaig llençar a l’atmosfera una mica més d’un kg de CO2

Ahir vaig gastar uns 700 grams de butà per afaitar-me, par dutxar-me i per cuinar. Gastant aquest butà vaig enviar a l’atmosfera uns 3 kg de CO2

Ahir vaig fer 100 km amb el cotxe. Com que no vaig córrer massa, vaig enviar a l’atmosfera uns 15 kg de CO2

Ahir vaig encendre dues bombetes i la tele des de que vaig arribar a casa fins que vaig anar a dormir. L’electricitat que vaig gastar va enviar a l’atmosfera uns 3 kg de CO2

Ahir vaig sortir sis vegades de casa. L’electricitat que vaig gastar fent servir l’ascensor va enviar a l’atmosfera uns 15 kg de CO2

Es a dir, que ahir vaig enviar a l’atmosfera un total d’uns 40 kg de CO2. El problema és que avui penso fer el mateix, i demà també.

I si fa fred, posaré una estufa elèctrica que enviarà a l’atmosfera uns 3 kg de CO2 cada hora que estigui endollada.

Es per això que sóc un mal ciutadà. Si fos un bon ciutadà, preocupat pel canvi climàtic, em dutxaria amb aigua freda, menjaria amanides per no cuinar, no agafaria l’ascensor, aniria al bar de costat de casa i, si fes fred, me’n aniria al llit. Així enviaria menys CO2 a l'atmosfera.

En canvi, si em trobés a l’altre costat dels Pirineus, hauria enviat a l’atmosfera, fent exactament la mateixa vida que aquí, la meitat del CO2 que el que he enviat aquí. I és que en aquest país tenim uns dirigents il•lustrats, com la senyora Narbona i el senyor Rodríguez, antinuclears primaris, que ens obliguen a ser mals ciutadans.

L’esdeveniment del 2006 a Malgrat

Si es fes una enquesta sobre quin és l’esdeveniment més important que ha passat a Malgrat durant l’any 2006 tindríem moltes respostes. La meva és que el més important que ha succeït a Malgrat el 2006 ha estat la manca de pluja.

Segons llegim al Som-hi del mes de gener, en l’excel•lent secció d’en Jordi Mercader, l’any 2006 han caigut a Malgrat 354 litres/m2, dels que 191 varen caure el mes de gener. Els anys anteriors, la pluja registrada a Malgrat ve ser de

1993 = 656 litres/m2
1994 = 661 litres/m2
1995 = 771 litres/m2

Quan un era més jove, li varen ensenyar que Espanya es podia dividir en una Espanya seca, on plovia menys de 750 litres/m2, i una Espanya humida, on plovia més de 750 litres/m2. Malgrat estava situada entre les dues, al límit entre la una i l’altre. Així ha estat també del 1993 al 1995. L’any 1996 ha estat excepcionalment sec. Si a això s’hi afegeix que ha estat un any amb una temperatura mitjana més elevada que els anys anteriors, arribarem a la conclusió que el clima malgratenc del 2006 correspon més aviat al clima d’un desert que al clima al que estàvem acostumats.

L’any climàtic 2006 ha estat un any excepcional o és el començament del anomenat canvi climàtic? Ningú ho sap.

Aquesta manca de pluja ha estat relativament pal•liada per l’aigua dolça provinent de la dessaladora de Blanes. Aquesta dessaladora va ser inaugurada el mes de gener de l’any 2003 amb una capacitat de 10 Hm3 par any (10 milions de metres cúbics per any). Posteriorment s’ha decidit augmentar la seva capacitat al doble.

El consum d’un poble com Malgrat es pot calcular fàcilment: cada persona té, a Espanya, un consum mitjà d’uns 180 litres per dia. Si hi ha 18000 persones a Malgrat, el consum diari serà doncs d’uns 3200 metres cúbics per dia, i el consum anual d’un xic més d’un milió de metres cúbics. A això s’hi ha d’afegir el consum de les persones que ens visiten durant l’estiu, i que porten el consum domèstic estimat a una mica menys de 2 milions de metres cúbics. Es a dir, Malgrat consumiria la desena part de la producció de la dessaladora de Blanes, un cop ampliada la seva capacitat.

Per cert, parlant de la dessaladora, va estar fora de servei des de mitjans d’octubre fina a mitjans de novembre del 2006, ja que l’aigua del mar va envair les casetes elèctriques dels transformadors. L’excusa és que la costa es va menjar més de pressa del que s’havia previst i que hi va haver un temporal..., el que demostra com es fan les coses en aquest país: massa de pressa i buscant economies que, a la fi, surten cares.

Però tornem a Malgrat. Un creixement del poble com el que hi ha hagut aquests darrers anys ha fet augmentar automàticament el consum d’aigua del poble. Es a dir, si tenim en compte l’estat dels aqüífers de la Tordera, s’ha augmentat la dependència de la dessaladora de Blanes. Els que tenen sempre a la boca la paraula sostenible, pensen que el tipus d’urbanisme que ha facilitat aquest creixement es pot qualificar d’urbanisme sostenible? O serà que els ecologistes que s’han oposat a la construcció de la dessaladora són uns ecologistes de pas sucat amb oli, contraris al progrés de la humanitat, i que l'instal.lació d'una dessaladora és quelcom d'altament sostenible?

Al malgratenc li ha tocat gratar-se la butxaca per pagar l’augment de preu de l’aigua. Perquè l’aigua de la dessaladora és, naturalment, més cara que la dels aqüífers de la Tordera. En part per un excés de consum individual, i en part per un creixement de la població. Hem de pensar que, amb l’aigua dels aqüífers es podia subministrar a un poble de 12 a 14000 habitants. L’aigua corresponent al creixement més enllà d’aquesta xifra és la que costa més cara.

Es clar que també es pot estalviar en el consum de l’aigua. Recordo emocionat (per l'incoherència d'alguns) la reunió del ple del 9 de juny del 2005, on ERC va presentar una moció pel foment de l’estalvi de l’aigua. Proposaven, els de ERC, repartir vàlvules estalviadores d’aigua a tots els veïns, per un pressupost estimat a 4200 €. Aquestes vàlvules, posades a les aixetes, permeten un estalvi del 50 % quan et rentes les mans, restes els plats, etc. Hauria estat una bona mesura. Però no es va acceptar per l’equip de govern que va preferir aprovar una moció que es pot resumir com bla, bla, bla,... Es a dir, una moció "molt sostenible"(?).

Seria bo que s’aprofités aquest esdeveniment d’un any de poca pluja per ser més eficaços en les mesures fomentant l’estalvi de l’aigua. També ho seria que es revisés al tipus actual d’urbanisme, que afavoreix un creixement massa important del poble. I un creixement massa important del consum d'aigua.

Època de balanç (4)

Quan es vol fer un balanç del què ha fet un grup minoritari que s’ha integrat en el govern municipal, la tasca és complicada, ja que no saps si el que s’ha pogut fer ha estat perquè no ho volien fer o perquè han hagut de transigir amb els seus socis.

El grup de CiU té les regidories següents:

Comerç, Turisme i Pagesia
Planificació Urbanística i Territori
Obra Pública, Serveis i Platges
Sanitat

La portaveu del grup té al seu càrrec les dues primeres regidories, quedant cadascuna de les altres dues a càrrec de cadascun dels dos altres regidors de la formació.


Què han fet?

Llegim el Parlem-ne, butlletí de CiU, que s’ha publicat de manera irregular l’any 2006 (gener, març, dedicat a l’estatut, abril i desembre). Hi trobem la llista següent d’actuacions del grup CiU (entre parèntesi la regidoria corresponent):

1 - Projecte de millora del Passeig de Llevant (Planificació Urbanística i Territori)
2 - Estudi i Pla de dinamització del mercat municipal (Comerç, Turisme i Pagesia)
3 - Projecte de restauració de les antigues reixes de can Campassol (Obra Pública, Serveis i Platges)
4 - Autobús hospitalari (Sanitat)
5 - III jornades gastronòmiques del fesol del ganxet (Comerç, Turisme i Pagesia)
6 - Signatura d’un conveni per a un estudi de rehabilitació del barri del Castell (Planificació Urbanística i Territori)
7 - Projecte de redacció del primer pla local d’habitatge (Planificació Urbanística i Territori)
8 - Creació d’un espai lúdic per a gent gran a can Campassol (Sanitat)

També s’ha fet una declaració en defensa de la recuperació i del manteniment de la torre de can Serra (Parlem-ne del mes d’abril) i s’han aprovat les noves ordenances contra el soroll (regidoria de Planificació Urbanística i Territori) i sobre la tinença d’animals (regidoria de Sanitat).

Em sembla que la regidoria de Sanitat és la única que ha fet una bona feina, probablement perquè tenia menys interferències amb l’autoritat.


Què no han fet?

S’ha continuat, malgrat tenir a les seves mans la regidoria de Planificació Urbanística i Territori, amb el mateix tipus d’urbanisme especulatiu que el que impera a Malgrat des de fa més de vint anys. No hem sentit a dir res al grup de CiU sobre la conveniència d’un canvi en aquest sentit. El projecte del pla d’habitatge serà una resposta?

No s’ha vist cap actuació de la regidoria de Comerç per oposar-se al nou centre comercial de Santa Susanna, malgrat que sembla que hi ha motius per pensar que pot ser il•legal, i que, de tota evidència, perjudicarà al comerç de Malgrat. Serà que no se n’han assabentat o que ho han deixat córrer, ja que l’alcalde de la població veïna és (o era, ja que l’han fet dimitir fa poc) de la federació?


Què volen fer?

No en sabem res, al menys oficialment.

Al Som-hi de gener se’ns diu que el lema escollit per a la pre-campanya és “Preparats, llestos,... canvi”. També se’ns diu que Malgrat demana i necessita aire fresc, noves idees. Res d’això, però, ens diu quines seran aquestes noves idees que la federació ens proposarà.

També es defensa el pacte que varen fer ara fa quatre anys, dient que aquest exercici els ha permès de fer-se grans i d’estar més preparats. I en això tenen raó: el fet d’haver estat quatre anys al govern els ha ensenyat què és en realitat un ajuntament i com funciona. El problema, però, és que estan molt (massa) identificats amb la situació actual i que, els que volen un canvi aniran, si CiU no fa un esforç important per dir què volen fer, cap a una altre opció. Podria ser que el resultat del pacte sigui, per CiU, com l’abraçada amb un ós, de la que difícilment te’n pots recuperar.

Si ara anem al blog de la portaveu, hi trobem una formosa carta als reis mags, on diu ens falta un camp de futbol nou, on els nens i nenes que els agrada aquest esport puguin jugar sense perill de lesions, un Passeig Marítim arreglat, un projecte digne pel Barri Antic, un mercat municipal modern, etc,etc.......

Per ara és tot el que tenim de les noves idees, que és ben poc. Esperem que aviat podrem saber què és al que CiU ens proposa de bo dins del etc,etc..... Em temo que, en el fons, sigui més del mateix. Ja ho sabrem.

El moviment slow, les slow cities.

El moviment slow és una crida a la calma i a la raó. Els seus seguidors no són pas partidaris de la lentitud extrema, sinó que argumenten que cada cosa té el seu temps just, i que sovint el fer les coses poc a poc reporta grans beneficis. Com a la faula de la tortuga i la llebre, els adeptes a aquest moviment són com tortugues que acabaran avantatjant a totes les llebres d’aquest món, ja que les llebres acabaran malaltes d’estrès.

Una manera d’entendre el progrés d’una ciutat és el model de les slow cities. Aquest moviment al que estan inscrites avui més de 60 viles europees (moltes altres estan gestionant la seva adhesió) consisteix en quelcom tan poc extraordinari com que els seus ciutadans han decidit d’anteposar a qualsevol altre criteri la millora de la seva qualitat de vida i acomoden el creixement a aquesta condició i no al revés. Els estàndards de qualitat tenen relació amb la conservació dels hàbits de vida propis de les viles petites: el tràfic controlat, els sorolls minimitzats, la contaminació vençuda, l’augment de zones verdes i de zones per vianants. I també amb la conservació de les senyals d’identitat cultural i de l’entorn.

Amb aquests criteris s’arriba a pobles amb un planejament urbanístic cuidat, tant en la conservació dels cascs antics com en la planificació dels barris de nova creació, en els que s’aposta per la neteja, l’ecologia, i es rebutja com indesitjable el turisme massificat.

Quin ciutadà raonable refusaria aquestes avantatges?

Només existeixen dos models urbanístics:

 El model especulatiu, que té com objectiu augmentar el patrimoni d’alguns a curt terme i sacrifica racionalitat per benefici.
 El model basat en la qualitat de vida del ciutadà, dissenyat pensant en el benestar i la qualitat de vida de tots els ciutadans, i basat en un model econòmic coherent amb aquests objectius. Es el els progres d’ara anomenarien urbanització sostenible.

Malgrat, en la situació actual, pot encara corregir el tir i començar a anar cap a una slow city? Evidentment, sí, encara que ja comença a ser difícil. Però per això fa falta voluntat i intel•ligència.

Però aquesta intel•ligència, on la podrem trobar? Podem trobar a Malgrat algun grup polític intel•ligent? Per ara, els únics que han parlat d’intentar parar el creixement actual de Malgrat són els d’Esquerra Republicana. Si tenen les idees clares del que volen, però, no ho sabem.

El model d’urbanisme que des de fa anys s’ha aplicat a Malgrat és un model clarament especulatiu, disfressat amb paraules buides de sentit (urbanisme sostenible, per exemple) que omplen la boca dels responsables de la Casa Gran. Això no vol pas dir, evidentment, que tot el que s’ha fet estigui malament. S’han fet coses bones, naturalment, però aïllades i dins d’un conjunt clarament equivocat.

Posarem com a exemple el d’haver urbanitzat com a zona d’habitatges la part de la població al costat dels hotels, creant situacions de conflicte com la que va portar a que l’ajuntament fos sancionat perquè dos ciutadans no podien dormir. Un plantejament urbanístic adequat, que hagués pres en compte la qualitat de vida del ciutadà, hauria pogut preveure aquest tipus de conflicte. I s’hauria urbanitzat d’una altre manera.

El cobriment de la riera és una altre exemple d’un urbanisme especulatiu: un mur de ciment que vol fer ofici de passeig, quan es podria haver estalviat molts diners si s’hagués mantingut la riera, netejant-la i cuidant-la. El dia que vingui una rierada i, bé per falta de previsió en fer el projecte, bé per manca de neteja del llit de la riera, es produeixin inundacions, ens en donarem compte.

Fa uns vint anys, quan es discutia el Pla General de Malgrat, un regidor del que era llavors de l’equip de govern, va proposar un sostre pel creixement de Malgrat a 15000 habitants. L’acceptació d’aquesta proposta hauria tingut com conseqüència el desenvolupament d’un urbanisme basat més en la qualitat de vida del ciutadà que en el model especulatiu que és el que ha anat espatllant el poble. La seva proposta no es va acceptar. No és res d’estrany que aquest antic regidor estigui molt mal vist per qui mana actualment. I el seu fill, actual regidor de l’oposició, també sembla ser la bèstia negra de qui ens governa. Segurament perquè té unes idees semblants a les del seu pare.

El que va d'ahir a avui

L’amic Albert Serrano publica al seu blog Malgrat Confidencial la notícia de la propera proclamació de la Conxita Campoy com a candidata a alcaldessa de Malgrat.

Hi publica també una fotografia de l’actual alcaldessa i propera candidata.

M´ha fet gràcia comparar la foto actual amb la de la primera vegada que va ser proclamada alcaldessa, ara fa gairebé setze anys.

Desitjar sort a la nova candidata. I a tots els altres que es presentin.

Fa quaranta anys

Fa quaranta anys jo vivia a Còrdova. Hi vaig arribar el dia abans del Nadal del 1966, i m’hi vaig estar quatre mesos.

El viatge el vaig fer en tren. Sortia de l’estació de França, al capvespre. El tren anava de gom a gom. Menys mal que tenia un bitllet de primera classe, com correspon a un oficial del gloriós exèrcit espanyol. Feia molt de fred. Recordo que en arribar a Chinchilla va baixar una noia molt agradable. Va resumir l’hivern del seu poble dient qu’a Chinchilla se hielan las palabras.

El tren va arribar a Còrdova cap a les tres de la tarda. Em vaig dirigir a la caserna d’artilleria on em vaig incorporar com a alferes. Com és natural en aquests casos, l’endemà, dia de Nadal, em va tocar la primera guàrdia.

La vida era plàcida i tranquil•la. Quan no estaves de guàrdia arribaves a la caserna cap a les nou. Feies fer una mica d’instrucció a la tropa i, a les dotze, anaves cap al bar d’oficials, on es jugava al mus. Allà hi vaig aprendre a fer órdago a la grande, órdago a la chica, arrastro (el culo por un zarzal) i altres fineses del joc. Preníem un fino amb alguna tapa i anàvem a dinar. I fins l’endemà.

Em pensava que a Andalusia no feia fred. M’equivocava. Molts dies, la ciutat estava envaïda per la boira, i feia un fred que pelava.

A la tarda, després d’una migdiada reparadora, sortíem a passejar. El passeig acabava sempre a la plaça del Cavall, on queien un parell de finos amb boquerons (seitons). Eren deliciosos, tant fregits com amb vinagre. Alguna vegada varem coincidir amb en Manuel Benítez, el Cordovès, que en aquells temps estava solter i era el terratrèmol de la ciutat.

Per aquesta feina tant útil a la societat, ens pagaven quatre mil pessetes al mes. En moneda d’avui, si l’institut nacional d’estadística té raó, aquestes quatre mil pessetes eren equivalents a 530 euros. Pot semblar poca cosa, però en aquella època i amb aquest sou érem els reis de Còrdova. I és que vestits d’oficial, i amb vint-i-quatre anys, fèiem patxoca. Algunes nits de juerga flamenca no acabaven fins l’endemà a les nou, que havíem de tornar a la feina.

Al principi no entenia res del que em deien. El dialecte cordovès no és gens fàcil pel que ve de fora. Entre que es mengen la meitat de les lletres i que tenen expressions singulars, em semblava que em parlessin xinès.

Al regiment d’artilleria hi havia canons, com és natural. Ela canons més grossos eren russos. L’exèrcit nacional els havia pres als republicans. L’únic problema és que no hi havia municions per aquests canons. Per altra banda, quan sortíem de maniobres, ho fèiem amb uns camions que duien uns canons de remolc. Sortíem normalment en quatre camions. Si en tornaven dos podíem estar contents.

Al veure de prop l’estat del material del gloriós exèrcit nacional em vaig convèncer que, el dia que en Franco es morís, els militars no es mourien gens, ja que, si sortien al carrer, no arribarien pas gaire lluny. I així va ser. Estic convençut que el mal estat del material militar de l’època va ajudar, i molt, a l’èxit de l’anomenada transició.

A finals del mes d’abril del 1967 vaig agafar el tren per anar a Madrid. Allà vaig tenir la primera entrevista amb una empresa que fabricava alumini. Em varen agafar. Vaig anar a viure a Sabiñànigo, a la província d’Osca, a primers del mes de juliol. Però això és una altre història. Que ha durat gairebé quaranta anys.

El ple de desembre del 2006

Aquest ple ha estat més aviat soporífer. L’oposició, que podia haver aprofitat l’ocasió per fer-se escoltar, no ha dit gairebé res. Un regal per l’equip de govern de la Casa Gran.


Modificació pressupostària

El primer assumpte és una modificació del pressupost del 2006, que passa de 25,1 milions d’euros a 25,5, és a dir, un augment de 400.000 euros. En realitat, es demana un augment de 600.000 euros en les despeses (despeses de personal i compra de béns corrents i serveis) i una disminució de 172.000 euros de despeses financeres.

Les respostes a les preguntes de l’oposició són lluny de ser suficients, si tenim compte de l’augment que es demana, que és molt important (100 milions de pessetes), que representa gairebé el 2 % del pressupost anual.

Aquesta modificació s’aprova amb l’abstenció de ERC i el vot en contra de ICV-EA. Aquest darrer està en contra de la venda de terrenys municipals, venda de la que es recullen recursos per finançar aquest augment del pressupost.


Revisió anual del padró municipal

A finals d’any Malgrat comptarà amb 17993 habitants.


Constitució del Consell Escolar municipal

Es tracta de la creació d’un macroorganisme format per 33 persones (i president, i secretari, 1 representant de cada partit, 6 professors, 6 alumnes, 6 directors de col•legis, 3 vocals d’administració i serveis, 6 pares d’alumnes. Què farà aquest organisme? Doncs molt clar:

 Millorar la relació entre la regidoria d’educació, les altres regidories que fan un treball relacionat amb l’educació i les escoles.

 Ser l’òrgan de participació i consulta de tots els sectors afectats en l’educació del poble.

 Enllaçar amb el model de Ciutat Educadora (això ja és més complicat d’entendre: es veu que el regidor corresponent ho ha llegit en algun lloc i, si té les idees clares, no ha estat capaç de fer-les massa “entenedisses” pel personal de peu com jo)

La resposta de la representant de ERC ha estat igual de complicada que la darrera.

Em pregunto: no seran capaços d’enraonar com les persones i no com si fossin llibres?

Lògicament, la proposta és aprovada per unanimitat. Com més serem, més riurem.


Modificació del POUM per augmentar la densitat d’un solar

Es tracta del mateix solar que es va tractar al mes d’octubre. Una vegada fets tots els tràmits legals, s’aprova per unanimitat l’increment de densitat del dit solar, situat al carrer Roger de Flor cantonada amb Isaac Albéniz.


Precs, preguntes i mocions

No n’hi ha cap. I això que s’acosten les eleccions.

Quina oposició més apàtica!

Època de balanç (3)

Penso que és interessant el tractar d’esbrinar què farien els grups que han estat a l’oposició si guanyessin les eleccions. Per fer-ho, una manera és d’intentar analitzar el que han fet i el que diuen que faran.

En el cas de ERC, que tenen un sistema de comunicació molt clar (la pàgina web, posada al dia, i el butlletí La teva veu) això és relativament senzill.


Què proposen?

En el darrer La teva veu, del mes de gener de 2006, es diu: Quin model de poble volem? Es evident que des de l’oposició, no podem parar aquest creixement que ja està en marxa. Ara bé, sí que tenim la obligació i el dret de demanar a l’equip de govern que destini les partides pressupostàries necessàries per garantir uns serveis adequats a la població actual. Esquerra proposa, entre altres, la creació d’una nova escola pública, augmentar les instal•lacions de l’institut Ramon Turró, un centre de dia públic per a gent gran, dotar el CAP municipal de millors serveis, i augmentar el personal de l’àrea de Serveis Socials.

Entenc (o vull entendre) que si fossin al govern municipal intentarien parar el creixement que està en marxa actualment. I, si és així, els aplaudeixo. Trobo que és hora de parar una mica aquest creixement de més de 400 persones per any de Malgrat, reflexionar una mica del què s’ha de fer, i tractar de fer un urbanisme, diríem, més humà que el que es fa actualment. Només per això, si ho confirmen, jo els donaria el meu vot.

El fet de fer una parada serviria també per adequar els serveis a la població, que és el que proposen. Tot plegat ho trobo molt coherent i clar.


Què han fet? Què han proposat?

D’altra banda, vegem què han fet o proposat aquests darrers temps. El que han fet és coherent amb els seus propòsits?

Es queixen que han de demanar informació per registre, i que molta els arriba tard o no se’ls hi facilita. No serà que no són prou espavilats? Quan es té un problema d’aquest tipus es resol, i punt. Caigui qui caigui. I no hem vist que caigués ningú. Personalment no aprecio massa la gent que només es queixa.

Fan una llista de les propostes fetes al 2006. La llista que figura a la pàgina web és:

Gener de 2006 – Moció en suport al cinema en català (N)
Març de 2006 – Moció dia de la dona treballadora (N)
Març de 2006 – Moció tallem amb el deute extern (N)
Abril de 2007 – Moció 70è aniversari de la república (N)
Abril de 2006 – Moció en suport a Ràdio 4 (N)
Abril de 2006 – Moció per l’objecció de la consciència fiscal (N)
Maig de 2006 – Moció per un protocol ambiental i de gestió del verd urbà (S)
Maig de 2006 – Moció en matèria de civisme (S)
Setembre de 2006 – Moció per un espai per celebrar la Diada de Catalunya (S)
Setembre de 2006 - Moció pera la creació d’un servei de transport públic en bicicleta (S)

Hem posat, entre parèntesi, una N si la moció no té res a veure amb Malgrat, i una S si té a veure amb Malgrat. Ens trobem que, de les 10 mocions presentades, 6 porten una N i només 4 una S. Trobo que això no és gens equilibrat. Penso que als plens s’ha de discutir coses de poble i, només en casos excepcionals, coses que no hi tinguin res a veure. Si de les 10 mocions, 8 haguessin estat sobre coses de Malgrat, el balanç hauria estat més correcte, des del meu punt de vista. No m’estranya que els grups de l’equip de govern les rebutgi. Jo també ho faria, més que res perquè ens fan perdre el temps.


En resum

D’aquest anàlisi ràpid, em quedo una mica perplex. Trobo que els de ERC tenen uns bons propòsits, que em porten a donar-los el meu vot, però que s’han preocupat massa del que no és del poble, i aleshores em pregunto si, una vegada a la poltrona, seran uns bons gestors.

Tampoc m’agraden massa els que es queixen de que els altres no els informen. Em fan l’efecte de gent que, davant les dificultats, miren de dir que la culpa és dels altres, que són molt dolents. I quan es té la gestió d’un poble s’ha de fer front a les dificultats, resoldre-les. Queixar-se no serveix per res.

Pel moment, doncs, un balanç mitigat.

Espero que, d’aquí a les eleccions ens donin més pistes per poder fer un balanç més precís. I, si pot ser, millor.

Una entrevista interessant

He trobat molt interessant l’entrevista que en el Som-hi en Sebastià Soto ha fet al director actual de les escoles Fonlladosa, en Josep Ragull i Batxiller. La persona entrevistada és el net del senyor Josep Ragull i Vilaró, de qui els que ja tenim uns quants anys i varem tenir la sort de tenir-lo com a mestre en guardem un molt bon record.

De l’entrevista m’han interessat moltes coses, però en destaco dues que m’han fet pensar.

Diu en Josep Ragull i Batxiller que la intel•ligència humana és una intel•ligència lingüística: només gràcies al llenguatge podem desenvolupar-la, comprendre el món, inventar grans coses, conviure, aclarir els nostres problemes, fer plans. Una intel•ligència plena d’imatges i buida de paraules és una intel•ligència mínima, quasi inútil.

El cervell humà està molt més desenvolupat que el dels animals. Per exemple, un cargol marí té vint mil neurones, una mosca en té cent mil y un ratolí en té cinc milions. El cervell d’un primat té uns deu mil milions de neurones. En comparació, el cervell d’un primat pot semblar que té un gran poder intel•lectual, però no és res davant del potencial del cervell d’un nadó humà, que té més o menys uns cent mil milions de neurones. Aquestes neurones del nadó humà són ajudades per un bilió d’altres cèl•lules del cervell, que són les que formen les autopistes que permeten que les neurones del cervell puguin migrar fins a les seves posicions definitives.

D’altra banda, aquestes cèl•lules semblen produir una substància que enforteix les comunicacions entre les neurones. Sense aquesta substància, la comunicació entre les neurones seria ineficient o arribaria a curtcircuitar-se. I l’eficiència de la comunicació entre neurones és essencial. Cada una de les neurones del cervell humà té una mitjana de deu a quinze mil contactes amb altres cèl•lules; algunes neurones del cerebel arriben a tenir dos cents mil contactes!

En un cervell normalment constituït, és a dir, sense defectes importants de constitució, aquests contactes poden ser més o menys desenvolupats, en funció de la seva experiència: una experiència rica augmenta el nombre de contactes, una experiència pobre fa que hi hagi menys contactes. Aquests contactes no són, però, permanents. Si es deixa de practicar, els contactes corresponents es van deteriorant. Ara bé, la intel•ligència d’una persona és, podríem dir, la suma dels contactes del seu cervell.

I aquí es troba l’explicació de que una intel•ligència plena d’imatges i buida de paraules és una intel•ligència mínima, quasi inútil. Perquè el llenguatge necessita d’un gran nombre de connexions entre les neurones del cervell. Qui té un cervell buit de paraules forçosament no el tindrà gaire ple d’idees clares.


Més tard, i referint-se a la lectura, diu que avui, amb l’aparició de la televisió, del cinema, d’internet,... que també provoquen impressions i costen menys d’interpretar (que la lectura), la lectura perd interès precisament per la dificultat que representa llegir.

Totalment d’acord. I tornem a trobar el mateix: la dificultat que representa el llegir és creadora de connexions entre les neurones del cervell. Per tant, ajuda a afinar la intel•ligència. Una persona que no sàpiga llegir correctament (i n’hi ha més de les que ens pensem), no desenvoluparà tantes connexions com el lector habitual. Per això em fa una mica de por el veure aquesta moda dels missatges curts, senzills, que si esdevenen la principal forma de comunicació faran, probablement, que en comptes d’anar endavant, reculem, ja que els cervells corresponents desenvoluparan menys connexions.

Es veu, doncs, que l’estudi del funcionament del cervell sembla donar raó a l’experiència dels que han estat, durant segles, reflexionant sobre el desenvolupament de la intel•ligència, que és una manera de definir l’educació.

Per això he trobat aquesta entrevista molt interessant.

Una sola cosa hi he trobat a faltar: m’hauria interessat molt què pensa el net del senyor Ragull i Batxiller que s’ha de fer amb aquells alumnes (que n’hi ha pocs, però que fan molt de soroll) que per la seva actuació impedeixen a la majoria dels altres alumnes avençar en els seus estudis.

La torre de la vídua de can Sala. I ara què?

El post de Malgrat Confidencial anunciant la compra de la torre per part de l’ajuntament ha provocat un debat apassionat: 38 comentaris a l’hora actual, algun d’ells molt interessant, d’altres no tant, però mostra que l’ambient està escalfat. I l’ambient està escalfat perquè les eleccions s’acosten.

Si no recordo malament, la plataforma que s’ha creat per aconseguir que la torre quedi com patrimoni del poble ha estat la segona de les que s’han creat a Malgrat. La primera va ser la de defensa de can Campassol. Sembla que la societat civil ha tornat a despertar.

Alguns han felicitat l’ajuntament pel que s’ha fet. Penso que l’ajuntament ha actuat perquè ha sentit que la iniciativa anava prenent força, i perquè no fer res podria ser perillós. Perillós pel resultat de les eleccions i perillós per una possible demanda de responsabilitats penals. La realitat és que durant massa temps l'ajuntament no se n’ha ocupat. Com deien en el manifest llegit l’onze de novembre passat, “les finestres no s’han tancat, la cúpula ha caigut i la pluja continua malmetent els frescos dels sostres”. Personalment, no puc pas felicitar a l’ajuntament: probablement a causa del seu retràs a actuar, les obres de rehabilitació costaran més del que haurien costat si s’haguessin pres abans algunes mesures gens oneroses (es parla dun cost de 750000 € per rehabilitar la torre)

I de la plataforma, què en quedarà? Als comentaris que s’han fet a Malgrat Confidencial ja se’n comença a parlar. Jo hi veig tres possibilitats:

- La plataforma es dissol i alguns dels seus membres son “fitxats” pels partits per les properes eleccions.
- La plataforma continua, amb altres objectius.
- La plataforma s’organitza i es presenta a les eleccions com a grup independent.

Personalment, l’opció que m’agradaria més és la segona. Els que han composat la plataforma han demostrat que tenen possibilitats de plantejar temes interessants i de trobar els bons arguments (en el sentit més ampli de la paraula) per assolir el què es proposen. Però aquest tipus de plataforma no és, normalment, quelcom que duri. Es, gairebé sempre, una associació de persones unides per un objectiu; quan aquest objectiu canvia, la gent es dispersa.

Presentar-se com un grup independent és una opció que sembla interessant a primera vista. Però per governar un ajuntament fa falta una organització, una certa rutina de la gestió. I això no ho acostuma a tenir una plataforma d’aquest tipus. Em sembla, doncs, que aquesta opció no és gaire probable.

Per tant, penso que el que passarà és que la plataforma es dissoldrà, i que alguns dels seus membres seran “fitxats” per guanyar vots a les properes eleccions.

No haurem d’esperar massa temps per veure quin és el desenllaç de la plataforma.

Altres prioritats?

Llegit a l’Avui d’avui, com a carta del dia, a la secció la bústia, i signat per un senyor que es diu Paco Fuentes. El títol de la carta és Altres Prioritats:

Estic cansat de llegir les cartes de persones que només els preocupa el tema de la llengua i la identitat de Catalunya. La gent, en general, està per altres històries i el que vol és que funcioni la sanitat, el transport públic, l’ensenyament públic, etc. Suposo que aquestes persones preocupades, i quasi deprimides, pels temes d’identitat tenen ben cobertes les seves necessitats estomacals, un bon habitatge en una zona ben maca i uns bons calerons a la llibreta d’estalvis, si no ells, els seus pares. Han pensat quanta gent es lleva cada dia per guanyar-se la vida amb uns salaris més que precaris i quasi no poden arribar a final de mes?, o del problema de l’habitatge, al qual és pràcticament impossible poder accedir? Doncs tot això es diu la Catalunya social i si algú no ho entén que se’n vagi a treballar un mes de caixer/a en un supermercat o d’empleat en una pizzeria, i li faran un curset intensiu.

Estic d’acord que la llengua cal defensar-la, jo el primer, i que la identitat no es pot perdre, també! Però si tot això no està acompanyat de la millora de les condicions de vida dels ciutadans, serà paper mullat, i si no fixeu-vos en els resultats del Partit dels Ciutadans.

Té raó aquest senyor? Probablement en té, i molta. Però això no ens ha de fer pensar que no s’ha de fer tot el possible per defensar la llengua. Si seguim com fins ara, passarà més o menys temps, però el català serà cada vegada menys enraonat i es convertirà en una llengua morta.

Molta gent pensa que la qüestió de la llengua va per bon camí. No ho penso pas així. Cada vegada es parla menys pels carrers (al contrari que a Galícia, on fa vint anys ningú el parlava i ara es parla de manera força corrent). Tot l’esforç que s’està fent pot ser inútil a la llarga.

Si forcem l’argument, diríem que només hi ha una manera per salvar el català: que sigui l’únic idioma oficial. Es a dir, que Catalunya sigui independent.

Així es podrà compaginar la salvació de la llengua i la cobertura de les necessitats estomacals dels seus feliços parlants.

Dubte històric

Rellegint el llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, veig una foto d’un equip de futbol que, segons diu el text, va jugar el 31 de gener de 1946 dins dels actes per a la celebració del VII aniversari de l’ocupació de la vila per les tropes franquistes (l’alliberació, que es deia en aquella època)

Van jugar el C.D. Malgrat i el regiment d’artilleria número 122 de Mataró, a benefici de l’hospital. El preu de les entrades era d’una pesseta per a les dones i de tres pessetes pels homes.

El que m’estranya és que darrere l’equip es veu clarament l’edifici de la Proquima, que no es va construir fins quatre o cinc anys més tard. Els arbres tenen fulles, cosa que no es correspon gaire amb la data d’un 31 de gener.

Mirant l’alineació de l’equip local que cita el llibre (Gambín, Prats, Garres, Flix, Vázquez II, Garriga, Marrades, Planas, Vázquez III, Pla i Calatayud), tampoc no em sembla que els citats hi estiguin, i em sembla que els que hi són no són els citats.

Tinc doncs un dubte: diria que la foto no es correspon al text.

Sorres movedisses

Un dels dibuixos que he vist que reflecteixen més bé la bestiesa humana és la d’aquells dos desgraciats que es donen garrotades mentre estan enfonsant-se en unes sorres movedisses. En el dibuix en qüestió, ja estan enfonsats fins al genoll. El dibuix és d’en Goya i es titula Duelo a garrotazos. La primera vegada que el vaig veure el vaig trobar tremend, i encara li trobo.

La situació política espanyola és també un tremend exemple de la bestiesa humana. Els dos partits principals del país s’estan donant garrotades des de fa més de dos anys, sense donar-se compte que s’estan enfonsant en les sorres movedisses del descrèdit de la opinió pública.

Després de l’atemptat de Barajas hi havia la possibilitat de que la cosa es millorés. Però no ha estat així. Els dos desgraciats continuen enfonsant-se i donant-se garrotades cada vegada amb més ganes. No volen, o no poden, veure, que com més es mouen par pegar a l’altre, més s’enfonsen.

Sembla que s’hagi arribat a una situació de màxima imbecil·litat, que no es pot ser més bèstia. Però no trigarà pas massa per que vegem que això d’avui dia no era res. Que són capaços de ser encara molt més imbècils.

No ens queda més que esperar que s’acabin d’enfonsar del tot, i que desapareguin d’una vegada, ells i els que els aconsellen. No donaré noms, però tothom sap qui està darrere del senyor Rodríguez, d’un costat, i del senyor Rajoy, de l’altre.

Mentrestant, el país continua a treballar i a viure. Això demostra que els polítics, gràcies a Déu, tenen poca influència, no són els que realment manen. Però això no vol dir que la situació actual no tindrà conseqüències: el personal es desinteressarà cada dia més de la política. La fortalesa de la democràcia se’n ressentirà. Cada vegada hi haurà més gent que vegi normal un retorn a un règim més “correcte”, encara que només sigui “correcte” de portes a fora.

Què es pot fer per millorar una mica les coses? Doncs canviar la llei electoral. Quan aquesta llei es va fer, es va pensar en reforçar el paper dels partits polítics, llavors tot just nadons, i es varen decidir unes votacions sobre llistes tancades. Es donaria una mica d’aire al sistema fent eleccions obertes amb un sol elegit per districte electoral. Els diputats serien menys esclaus dels partits i cadascú podria conèixer el seu diputat.

Però no somniem desperts. Als partits polítics els hi va molt bé amb la situació actual. I als que realment manen, també.

Com estan les aules...

Llegit a la Voz de Ortigueira del primer de desembre del 2006. Escrit per en Ramón Farré, professor d’institut. M’ha fet gràcia. No sols pel cas explicat, sinó també per la manera de narrar-lo: té molta conya el professor. No m’estranya que hi hagi tants mestres deprimits…

Profesores de esta hora, inspectores, delegado,
gentes de toda Galicia, autoridades y mandos:
Contaros he un buen suceso,
contaros he un chusco caso
que ha poco que aconteció en clase de castellano
cuando estaba el profesor, hombre probo y entregado,
explicando a la mesnada los tipos de predicado.
Y ante un ruido sutil, compulsivo, acompasado,
volvió el profesor los ojos de la tarima en lo alto
tratando de esclarecer aquel runrún delicado
que a la grey movía a risa, a cuchufleta y escándalo.

Nada pudo averiguar y tornóse al encerado.
Acometió con denuedo y mismo con entusiasmo
la labor de desasnar a tanto mortal asnado.
La mesnada se resiste, prefiere pasar el rato,
jugando a los submarinos aquellos más preparados.
Otros muchos piden tute, que din cabrón y arrastrado.
Entonces ve el profesor, hombre probo y entregado,
que se impone negociar y reclama al delegado:
si en lo que queda atendieren al morfema denostado,
un cuento les contará, un cuento -dijo- de grado...
Mas la tropa desmayaba del esfuerzo derrochado
e indolentemente mira al profesor aliviado
que continúa la lección con ánimo renovado.

El dómine estando en esto escuchó sobrepasado
aquel ruido sutil, compulsivo, acompasado.
Pónese fuera de sí pese a que es hombre templado
y atisba ya al pupilaje bermejo y acalorado.
Cuando muy cabe de él, desinhibido un muchacho,
mastúrbase con fruición... y los ojillos en blanco
¡A despecho del sujeto! ¡Y también del predicado!
Y no supo el profesor, hombre probo y entregado,
a pesar de los pesares, conducirse en este paso.
Consultó de buena fe las leyes de arriba abajo,
sin hallar en parte alguna, respuesta que venga al caso.

¿Es la lúdica enseñanza que reivindica el orgasmo?
¿Lúdicos hemos de ser? ¿En la clase? ¿Mano a mano?
-díjose el pobre maestro, díjose el pobre abrumado-.

Y pidió su parecer a inspector y delegado,
que tenga Dios en su reino por los años de los años,
para que un día nos provean -¡Oh milagro demorado!-,
haciéndonos más felices, de consejos ponderados
que nos guiarán en el trance si el onanista probado
que está en edad militar no para ya de pelar
el mosquetón a dos manos.

La tercera hora de castellà

Mira que hi ha batusses que no serveixen per res. La de la tercera hora de castellà n’és una. Que si és una interferència del govern central, que si vulnera l’estatut, que si aquí l’únic idioma hauria de ser el català, que no em toquis els dallonses ni els daixonses, etc.

Avui es reuneixen els senyors Rodríguez i Montilla a Madrid per parlar d’això. Que si tu vols manar massa, que no, home, que no veus que això em toca decidir-ho a mi.

Però poca gent diu res del fons del problema. Els nens catalans, quan acaben els estudis, parlen bé el castellà, si o no? Si sí, la tercera hora no fa cap falta. Si no, potser en seria necessària una quarta. Perquè conèixer el castellà no és una càrrega colonialista imposada per una dictadura més o menys encoberta. Ho volem o no, ens agradi o no, el castellà és una llengua molt parlada al món. El conèixer-la bé dona avantatges importants. I això és el que compta.

Es diu que es vol que els nens siguin trilingües. Es vol que surtin parlant català, castellà i anglès. Molt bé. Però resulta que no hi ha mestres que sàpiguen anglès. Comencem doncs per fer que siguin bilingües. Com més dominin el castellà, més oportunitats tindran. Que els que hi entenen ens diguin si amb dues hores n’hi ha prou o no. Si no, deixem-nos de collonades i fem el que hem de fer.

M’agradaria saber què opinen els socis d’en Montilla sobre aquest tema.

Època de balanç (2)

A en Janí no li va agradar el que vaig escriure sobre el balanç dels darrers setze anys a l’ajuntament. El va trobar negatiu. Li explico que només era un balanç parcial, ja que tractava només sobre un tema: el del creixement del poble i l’urbanisme que l’ha acompanyat.

- Hauries de parlar de més coses, em diu. Per exemple, què penses de les inversions que s’han fet? Del cobriment de la riera i de la creació del parc Francesc Macià, per exemple?

- Ja saps el que penso de les inversions, Janí. Per mi, el que compta és la qualitat de les inversions, no la quantitat. M’estimo més poques inversions i molt de manteniment del que ja existeix que al revés. Concretant, trobo molt bé la creació del parc; penso, però, que s’haurà de gastar molt per mantenir-lo en bon estat. I em sembla natural. En quant al cobriment de la riera, què vols que et digui? Tu i jo coneixem pobles on s’ha convertit la riera en un espai verd, i no està pas del tot malament. Personalment hi trobo massa ciment, però tampoc puc dir que hagi quedat malament. La inversió d’aquest cobriment era, per mi, d’una necessitat molt relativa, però respecto els qui pensin d’una altra manera.

- I de la política social que s’està fent, què en dius?

- Si t’haig de ser franc, no en puc opinar, perquè no la conec. Fa poc hi va haver una polèmica entre un regidor d’ERC i l’alcaldessa i la regidora d’aquest tema que podria haver estat interessant. Però ningú no va quantificar res: quanta gent en beneficia, quines són les prestacions, etc. Es va perdre una oportunitat d’explicar a la gent el que es fa. El que em va meravellar és que des de l’ajuntament es critiqui a l’oposició per fer ús d’un document oficial. “Es que en aquest document s’exageraven les mancances per obtenir més fàcilment una subvenció”, es va dir. El que és el mateix que dir que els que donen les subvencions són idiotes. En fi, Janí, no et puc contestar a aquesta pregunta per desconeixement del tema.

- Has trobat quelcom de positiu en aquests darrers anys? I t’ho pregunto perquè em sembla que només saps criticar.

- Mira Janí, no em provoquis. Et diré que trobo que la política de comunicació de l’ajuntament és molt bona. A la seva plana web hi pots trobar molta informació, molta més que en les de la majoria dels altres pobles que he consultat. I aquest munt d’informació t’ajuda a fer-te una opinió. Fins i tot és tant completa que hi trobes molts elements per criticar algunes de les decisions que pren l’equip de govern. També trobo molt bé el Butlletí Municipal: alguns diuen que és autobombo, i és possible que ho sigui d’alguna manera. Però és, sobre tot, un element per informar la gent del què s’està fent. I d’una manera agradable, ja que l’edició és de bona qualitat.I sóc dels que penso que per tenir una democràcia efectiva fa falta molta informació.
També trobo que la política cultural és bona. S’ha continuat el que va començar la anterior corporació, el que té ja un mèrit. I trobo que s’ha fet molt correctament. La recuperació de la història local ha estat, i és, un èxit molt important.

- I què penses dels agermanaments de Malgrat?

- Trobo que potser n’hi ha masses. El de Càrdenas, com a instrument d’ajuda a un país encara més pobre que el nostre, em sembla bé. Pels altres, estic d’acord amb el que diu ERC: s’hauria d’explicitar què es pretén amb aquests agermanaments. Si només es tracta de finançar viatges de franc a França o a Itàlia, què vols que t’hi digui? Es clar que el finançar viatges de franc pot donar vots... No trobo malament els agermanaments, però per jutjar la seva eficàcia fa falta veure per què serveixen. I per ara no ho veig pas massa clar.

- Penses que hi ha una política industrial eficaç a l’ajuntament de Malgrat?

- Crec que s’ha escollit un model de creixement basat en fer de Malgrat una ciutat dormitori. I penso això perquè encara no s’ha trobat un reemplaçament a la indústria tèxtil desapareguda fa anys. El turisme ja no és clarament una font de riquesa, ja que el turista que ve a Malgrat té un poder adquisitiu més aviat fluix. S’ha fet un parc industrial, però, sense tenir massa estadístiques, em sembla que no ha estat pas massa reeixit. Clarament, la política industrial ha mancat a Malgrat aquests darrers anys, amb el detriment del comerç que comporta una pèrdua de sous. Hauria fet falta una política activa (no només passiva) per atraure industries. Això no s’ha fet, o no s’ha fet prou.

- Així, votaries per continuar més del mateix o preferiries un canvi?

- Més del mateix no és un terme pejoratiu. Si pensem que el que s’ha fet és globalment positiu, per què no continuar? Si pensem que el que s’ha fet és més aviat negatiu, hauríem de canviar. Per contestar-te, hauria de saber què proposen els altres. I per ara, no en sabem pas gaire. Torna a preguntar-me quan tothom, i em refereixo als diferents grups polítics, s’hagi retratat.

- Però al darrer Som-hi el portaveu del grup municipal ICV-EA es retrata, com ho dius tu.

- El problema de demanar a una formació el seu programa sis mesos abans de les eleccions, és que encara no en tenen cap de suficientment clar. La resposta del senyor Lasheras a la pregunta d’en Sebastià Soto és una manera de no dir res: el nostre projecte serà de cohesió social, de societat sostenible i radicalitat democràtica, on la nostra acció impliqui a tots els malgratencs/malgratenques en la responsabilitat intransferible de l’esdevenir de la seva comunitat i del seu territori físic. A França, d’això en diuen la langue de bois, que és la que molts polítics utilitzen quan no tenen ni idea del que han de dir.

Epoca de balanç

No penso que fer balanç al començament d’un any sigui ni pràctic ni aconsellable. Molta gent diu que el fa, però no serveix, normalment, per gaire cosa. Personalment, el canvi d’any no em fa ni fred ni calor (més aviat fred, ja que som a l’hivern).

Si penso que som a una època de balanç és perquè hi ha eleccions locals d’aquí a sis mesos escassos. I és el moment d’intentar veure el que cada aspirant a la poltrona ha fet durant els quatre darrers anys, per poder estar preparats per analitzar el que ens diran, aviat, del que pensen fer els quatre anys vinents.

A finals de maig haurem de decidir entre més del mateix (PSC), entre el que proposen els que han estat a l’oposició (ERC) i el que proposen els que han escollit estar a l’equip de govern aquests darrers quatre anys (CiU). No penso que les altres dues forces que avui són a l’ajuntament (PP i ICV) tinguin cap opció a tenir un resultat significatiu.

El més fàcil, almenys en teoria, és fer un balanç dels darrers setze anys de govern de l’alcaldessa actual. Aquest balanç servirà per poder decidir si més del mateix ens interessa o no. I ho dic sense fer cap judici a priori de si el què s’ha fet en aquest període és positiu o no.

D’una manera molt ràpida, per tant massa esquemàtica, podríem dir que fa setze anys Malgrat tenia 11500 habitants, i que ara en té uns 18000. Malgrat ha crescut a raó de 400 habitants per any de mitjana. Per mi aquest és un dels principals balanços dels darrers 16 anys: un creixement de la població probablement massa important. Es aquest creixement una cosa volguda per l’equip que ha governat l’ajuntament o, al contrari, s’ho han trobat a sobre sense haver-ho buscat? Personalment penso que hi ha una mica de cada cosa.

Aquest important creixement de la població ha estat acompanyat d’un creixement urbanístic, com és lògic. El creixement urbanístic de Malgrat en aquest darrers setze anys no ha estat massa correcte, al meu parer. Les noves zones urbanitzades tenen una densitat de població molt alta, no s’han creat espais verds disseminats entre les noves cases que s’han fet, s’han fet unes cases massa altes per l’amplada dels nous carrers...

Aquest seria l’aspecte més negatiu dels últims setze anys. I he sentit dir (en realitat, ho he llegit) que es parla de fer un Malgrat de 25000 habitants... amb el mateix tipus d’urbanisme, suposo.

Hi ha hagut aspectes molt positius, és clar, els darrers setze anys. S’han modernitzat molts carrers, s’ha creat un nou parc de dimensions considerables, s’ha fet una nova biblioteca. No val la pena de fer-ne una llista completa. Ja ens la faran els qui volen ser reelegits.

Seria bo que els diferents mitjans de comunicació del poble fessin l’esforç de fer, cadascú, el seu balanç dels darrers setze anys, positiu o negatiu. He començat per intentar de fer-ne un que no és del tipus dels que es fan habitualment. No sé si té cap interès per ningú. De tota manera, seguiré donant el meu parer, forçosament subjectiu i incomplet, sobre el que cadascú ha fet. Només així podrem intentar esbrinar què faran si arriben al seu objectiu: la poltrona.

La T4

Des de que la terminal T4 de l’aeroport de Madrid es va inaugurar, estava cantat que si, per desgràcia, hi hagués un nou atemptat a la capital, la T4 tenia molts números de la rifa per treure la grossa. La T4 és un edifici dels que ara en diuen “emblemàtic”, que és una manera de dir que s’hi ha gastat molts quartos, molts més dels que haurien estat necessaris per fer un edifici igualment útil però menys espectacular i probablement més pràctic.

La T4 es va inaugurar a principis de l’any passat, fa menys d’un any. Ve ser construït per AENA, un dels organismes més desfasats de l’administració, i probablement un dels més malgastadors i més inútils (recordem l’oportunitat d’anunciar que es treia el handling del Prat a Ibèria just en el moment més oportú, aquest estiu passat). Aquest organisme s’ha gastat, per construir la T4, el doble del que havien pressupostat. L’edifici principal és espectacular, com una immensa catedral moderna, un edifici d’aquells que agrada als qui els inauguren. Però no sembla pas un edifici massa fàcil d’escalfar l’hivern ni de refredar l’estiu. El sostre enormement alt no té, em sembla a mi, cap utilitat. Un sostre més baixet hauria estat menys espectacular, però més econòmic de cost de construcció i d’explotació. Però això no sembla preocupar els de AENA. Són funcionaris que treballen amb la “pólvora del rei”. L’ús raonable del diner públic els importa més aviat poc.

En un país com Espanya, en clar perill terrorista, semblava clar que la T4 en seria un objectiu. I, dintre la T4, el lloc més fàcil per posar-hi un cotxe bomba és l’aparcament. Si AENA hagués gastat la meitat del sobre cost de fer una terminal espectacular en fer uns edificis d’aparcament relativament flexibles, que no s’ensorressin per una explosió, haurien fet una feina més ben feta, i les conseqüències materials de l’atemptat del divendres haurien estat molt reduïdes.

Però això és demanar una mica seriositat i de de sentit comú a qui, per definició, no en pot tenir. Ni ells, funcionaris enrocats en la seva torre de marfil, ni els polítics que els hi varen encarregar l’execució de la terminal.

I pensar que són els mateixos que han projectat i que construeixen la nova terminal del Prat... Ningú, però, gosarà parar les obres del Prat per comprovar si el sentit comú que ha faltat a Madrid es troba a Barcelona.

I així anem tirant.