I el cicle 24 no acaba d’arrencar

Estic parlant del sol. Ja fa un any que vaig parlar dels cicles del sol, que duren uns 11 anys, i que passen per un màxim i per un mínim de radiació. Aquests cicles es numeren, i es segueixen des de que es varen descobrir les taques solars, cap al 1700: a més taques solars, més radiació. Des de fa pocs anys, a més de seguir les taques solars, es mesura, mitjançant satèl•lits, directament la radiació solar que arriba al planeta que ens aixopluga.

S’ha acabat el cicle 23, i els astrònoms estan esperant el començament del 24. Ja fa un any que les primeres taques haurien d’haver aparegut. Però al dia d’avui el sol encara no en presenta cap. El cicle 24 s’està retardant. Porta un retard d’un any.

I això no ho és tot: l’any passat, al 27 de setembre, hi havia hagut 200 dies amb un sol immaculat sense cap taca, tot un rècord des de l’any 1954.

I encara més, el vent solar està perdent força...

Després d’una activitat solar molt elevada durant el segle passat, sembla que el sol s’està calmant. Si fos així, potser explicaria perquè la Terra no s’escalfa des de fa set o vuit anys. Si aquesta aparent calma durés uns quants decennis, com preveuen alguns científics, potser contrarestarà el temut escalfament produït pels gasos d’efecte hivernacle i tot plegat haurà estat un ensurt.

Seguirem vigilant la radiació solar i, quan el cicle 24 comenci, que començarà algun dia, ja us avisaré.

Mentrestant, em fa l’efecte que l’apagament de lluminàries d’aquest vespre no té en compte que la variació de la radiació solar pot tenir un efecte sobre el clima tant o més important que l’emissió de CO2. Cada vegada hi ha més científics que ho pensen així, contradient el darrer informe de l’IPCC.

Evolució de les taques solars
Dies sense taques del 2008
El vent solar minva

Rehabilitació en lloc de delinqüència urbanística

Tothom ha pogut tenir notícies del informe Tauken, recentment aprovat pel Parlament Europeu, que acusa Espanya de corrupció urbanística. Aquest informe exigeix suspendre tots els plans urbanístics que no respectin el medi ambient i que no garanteixin el dret a la propietat.

"A Espanya s’ha generat una forma endèmica de corrupció", assenyala el text, que responsabilitza a tots els nivells de l’administració d’un model de "desenvolupament insostenible". L’informe indica a més que les autoritats judicials no estan "degudament preparades" per a donar resposta als abusos. "Les sentències dictades en molts d’aquests casos no es poden executar de manera que compensin a les víctimes de tals abusos; això ha reforçat la impressió, compartida per molts ciutadans de la UE de nacionalitat no espanyola, sobre la falta d’actuació i parcialitat de la Justícia espanyola".

Tots coneixem el cas de gent estafada, molts d’ells estrangers, que no han estat compensats. Tots coneixem el cas de propietaris a qui, per unes lleis d’expropiació abusives, no se’ls ha respectat el seu dret a la propietat. Tots sabem que la construcció d’un milió d’habitatges anuals en un país on hi ha tres milions d’habitatges buits o poc utilitzats és una barbaritat. Tots veiem com aquesta corrupció, que tant ha servit per finançar els nostres ajuntaments, ha destrossat el medi ambient, sobre tot a la costa.

Tot això havia d’acabar malament, i així ha estat. Però hi ha un remei: la rehabilitació. Amb unes inversions relativament assequibles es poden rehabilitar més de dos milions d’habitatges, per fer-los més eficients energèticament, que permetrien de donar feina a més de tres-centes mil persones. He rellegit un bon article, una mica antic, que ho explica molt bé. Seria una bona ajuda per anar sortint de la crisi.

Per ara, però, no veig cap actuació en aquest sentit. Ni municipal, ni regional, ni estatal. Una llàstima. Es veu que a molta gent això de la delinqüència urbanística els hi va molt bé.

El País parla del informe Tauken
Els avantatges de la rehabilitació

Macrofaneròfits

El dilluns passat, podíem veure al Malgrat Confidencial com l’alcaldessa s’aturrullava quan el president Maragall li preguntava (després que l’amic Serrano li digués que una de les coses bones del poble és que els arbres de can Feliciano encara estiguessin dempeus) si no hi havia enginyers que poguessin solucionar el problema. Això no hauria passat de l’anècdota, si no fos que el mateix dia, al blog de la JSC de Malgrat hi aparegués un post sobre les acàcies, on es posava l’accent que es tracta d’una espècie introduïda, que no autòctona, i colonitzadora (i, per tant, suposo, imperialista). El post diu el següent:

La "guerra" de los árboles (vol. 2)
Acacia (especie que coloniza la riera)

Distribución general : Nortemericana
Época de floración : Abril. Mayo. Junio.
Formas vitales : Macrofanerófito.
Hábitat : Cultivada como ornamental.
Categoria IUCN : Poco preocupante
Características : Árbol que puede alcanzar 25 m de altura, generalmente más pequeño. En las Islas se planta en jardines y márgenes de carreteras, y vive como subespontánea en muchas áreas. Es un árbol originario de América del Norte.
Estatus : Introducida.

Pels que tinguin curiositat, copio el que diu el diccionari sobre el mot faneròfit [de fanero- i -fit] m BOT Planta amb les gemmes situades a més de 25 cm de terra.

Trobo que la política local encara està molt influenciada per l’afer de l’arbreda. Afer que, siguem clars, s’hauria pogut tractar d’una altre manera, més dialogant, fent valer els arguments del govern municipal, però escoltant els arguments dels manifestants. No es va voler fer així, i l’assumpte és, encara avui, un gra al cul de la política municipal.

M’ha fet gràcia la ràpida reacció de la JSC. Es veu que el tema pica. No han entès que, fora del valor intrínsec dels arbres, el que compta per molta gent és el seu valor sentimental. Amb aquesta reacció, han fet que l’aturrullament de l’alcaldessa passés d’una pura anècdota a ser una categoria.

Personalment, què voleu que us digui, des de que sé que les acàcies de l’arbreda de can Feliciano són, no només arbres faneròfits, sinó que són macrofaneròfits, encara tinc més ganes de que es faci tot el necessari per conservar-los.

El fred d’aquest hivern

Tenim la impressió que aquest darrer hivern ha estat molt llarg i que ha fet molt de fred. Que sembla que hàgim tornat als hiverns dels anys quaranta i cinquanta. I això és molt probablement cert pel nostre racó de món, com ho mostra la figura de Meteocat, on es donen les diferències entra la temperatura mitjana al hivern passat i la mitjana climàtica, on hi veiem que al nord del Maresme i a la Selva la temperatura mitjana ha estat 1,5 º més baixa que la mitjana. A altres punts de Catalunya, però, les temperatures mitjanes d’aquest hivern han estat més elevades que la mitjana climàtica habitual.

I a la resta del món? Només hem de demanar les dades a la Nasa. Ens fan un mapa mundi amb les referències que volem, cosa que és eminentment pràctica. Se m’ha ocorregut veure el que ha passat al món aquest hivern (exactament, de desembre 2008 a febrer 2009), comparat amb la mitjana dels mateixos mesos del període 1950 a 1980. Hi trobem un escalfament important a tot Asia, al centre de l’Africa i a l’Artic, i un refredament important al Canadà i a una part de l’Antàrtida.

A la península ibèrica i al sud de França hem passat més fred (entre 0,2 i 0,5 ºC menys) que en el període 1950 – 1980-

Aquestes dades ens poden ajudar a relativitzar el fred que hem passat aquest hivern.

Funcionaris

Ara que es parla tant de finançament autonòmic i municipal, ara que estem en plena crisi econòmica, és bo donar una ullada al nombre de funcionaris que té el país. Agafo dades de finals del 2007 i veig que a Espanya hi ha 2,56 milions de persones que treballen al sector públic. La darrera estadística no és pas gaire diferent, pel que podem mantenir aquesta xifra con a relativament bona. I dic “relativament”, perquè si agafem les darreres estadístiques de població activa hi trobem 400.000 persones més, i ningú en té una explicació massa clara. Es suposa que una bona part són els treballadors eventuals, molt nombrosos sobretot a l’administració municipal.

Aquests 2,56 milions de persones que treballen al sector públic es poden classificar de la manera següent:

- administració central = 563.000
- administració local = 614.000
- universitats = 97.000
- administració autonòmica = 1.284.000

Per comunitats autònomes, com es veu al gràfic, Catalunya només té 2,1 persones que treballen al sector públic per cada cent habitants, mentre que Extremadura en té el doble, 4,2. Significatiu, no, de l’eficàcia de la funció pública en els diferents llocs d’Espanya?

ARE jacta est

Llegim que la Generalitat ha aprovat definitivament l’ARE (Area Residencial Estratègica) de Malgrat, on s’hi construiran, diuen, 525 habitatges dels quals 276 protegits i 249 lliures, amb 24 habitatges dotacionals (que mai es posaran a la venda, essent sempre de titularitat municipal, estant destinats a persones en situació de risc).

He estat des del principi en contra d’aquesta ARE, no per estar en contra sistemàticament del govern municipal, sinó perquè l’únic punt de l’actuació de l’ajuntament d’aquests darrers vint o vint-i-cinc anys amb el que no estic d’acord és l’urbanisme que ens estan deixant. Malgrat ha crescut molt (massa, penso jo, ja que aquest creixement ràpid no permet una bona sociabilitat), i l’urbanisme que s’ha fet no ha estat un urbanisme amable, que convidi a viure al poble, ja que s'ha fet amb una densitat de construcció molt elevada i amb pocs espais verds distribuïts per les noves zones. En resum, totxo i més totxo.

Però penso que s’ha de tenir en compte l’argumentació dels que han decidit de tirar endavant aquesta ARE. Argumentació explicitada al ple del mes de gener. Els arguments esgrimits pel govern municipal han estat els següents:

La construcció de l’ARE pretén ser una mesura anticíclica, en haver-se encallat el mercat de la construcció. Per dir-ho clar, pa per avui i fam per demà, com la majoria de mesures anticícliques que no tenen en compte les necessitats i les possibilitats de la gent.

Es disposarà així, a més curt termini, d’habitatges de protecció oficial, donant sortida a la demanda existent i posant en el mercat, abans del temps previst, habitatge protegit, ja que ara mateix a l’Oficina local d’habitatge, hi ha comptabilitzades més de 400 demandes d’habitatge protegit de persones que viuen a Malgrat. Només que a Malgrat no hi ha cap registre de demandants d’habitatge protegit, i que no està gens clar que ni tots ni la majoria d’aquests demandants puguin accedir a la compra dels habitatges que es posaran a la seva disposició. Aquesta qüestió, fonamental, ni s’ha estudiat. I hi ha altres maneres de fer habitatge protegit.

De l’ARE se’n deriven altres avantatges, com majors superfícies lliures i més espais verds, amb un increment del 20% respecte del què preveia el Pla general; més superfícies per equipaments (gairebé un 30% més), estant destinat un d’aquests equipaments a construir un CEIP, reclamant-se, en una de les esmenes, que aquest centre es construeixi a càrrec del Departament d’Educació. Per ara no hi ha cap compromís de la Generalitat de construir el CEIP. Llegim al Punt que “un cop superada l’aprovació definitiva, l'Incasol començarà a redactar els documents de gestió dels nous sectors urbanístics amb vista al seu futur desenvolupament i a preparar també els primers concursos d’obres d’urbanització. Serà el moment de definir amb més exactitud quins són els equipaments públics que s’hi construiran”. Es a dir, que s’ha donat un xec en blanc a la Generalitat.

El planejament actual delimita el 30%, d’habitatge de protecció oficial i habitatge concertat, indicant que amb l'ARE s’augmenta el nombre d’habitatge protegit fins el 50%. Aquest argument és perfectament assumible, però oblida de dir que, per fer-ho, s’ha admès un augment important de la densitat d’habitatges respecte del Pla General, amb la degradació ambiental que això representa.

Comparant l’ARE amb el sector de les places Moguer, Cárdenas, Germana Campos i la Figuera, que té una densitat de 75 habitatges per hectàrea, mentre que l’ARE en proposa 60 per hectàrea, indicant que l’edificabilitat és un 0,67, mentre que en el sector de les places és del 0,9. Una manera elegant de dir que l’urbanisme que s’ha fet aquests darrers vint o vint-i-cinc anys és una m... (cosa que també penso jo). I, per defensar que una cosa és bona no veig que sigui un argument vàlid el dir que és millor que una cosa mal feta.

L’ARE permet de posar sòl en el mercat, de forma que, quan s’executin, puguin evitar almenys l’especulació durant molt de temps. Hi ha altres medis d’evitar aquesta especulació, com és la de comprar aquest sòl i deixar per quan convingui la seva urbanització.

En resum, valorant els arguments esgrimits en el ple, segueixo pensant que aquest ARE serà, si algun dia es du a terme (cosa que dubto, tenint en compte la situació econòmica actual i la que es preveu) una altre degradació de l’entorn urbanístic malgratenc. I no entenc que s’hagi acceptat de passar d’una densitat de 42 habitatges per hectàrea que preveu per aquesta zona el Pla General, a un 50 % més, per arribar als 60,5 projectats a l’ARE. Sobretot que les condicions mínimes per poder fer un ARE contemplen una densitat mínima de 50 habitatges per hectàrea.

Les autoritats, tant locals com autonòmiques, haurien de saber que aquestes actuacions no resolen res. Que hi ha altres maneres més ràpides, si els hi sobren els quartos com sembla, de fer accessible l’habitatge (com comprar habitatges buits, que n’hi ha un bon munt, per convertir-los administrativament en habitatges protegits) i, a la vegada, d’injectar liquiditat al sector de la construcció. Però no. El resultat d’aquesta ARE serà el de continuar saturant el poc sòl disponible amb nous habitatges, i amb una densitat constructiva que crearà una altra zona on no hi farà bon viure. En definitiva, per continuar fent malbé el poble.

I el problema és que aquesta degradació urbanística que s’ha anat fent, amb una constància digne d’encomi, des de fa vint o vint-i-cinc anys, i que es continuarà amb aquesta ARE, emmetzinarà la vida dels seus habitants durant, al menys, cinquanta anys.

I que no se’m doni com excusa que als pobles veïns el creixement ha estat igualment desmesurat, caòtic i especulatiu. Això voldria dir que admetem allò de “mal de molts, consol de boigs”. Encara que, qui sap?

El sol que ens escalfa

De tots és ben sabut que a l’hivern el sol escalfa menys que a l’estiu, i que escalfa més al migdia que de bon matí o al capvespre. Però, ens hem aturat mai a pensar quant escalfa el sol a Malgrat?

Pels curiosos, només s’han de connectar al Servei Meteorològic de Catalunya, i mirar les dades de l’estació malgratenca.

He resumit les dades sobre la radiació solar a Malgrat de l’any passat en les dues gràfiques. A notar que la que dóna la radiació horària té les hores del temps universal, és a dir, s’hi ha d’afegir una hora per tenir l’hora oficial durant els cinc mesos d’horari d’hivern, i dues durant els set mesos d’horari d’estiu.

Una bona notícia: la factura de la llum de l’ajuntament

No tot el que llegim sobre la gestió de l’ajuntament de Malgrat és negatiu, ni molt menys. Però, uns i altres, ens fixem més en el que no va que en el que es gestiona correctament.

Avui ha sortit al diari El Punt el resultat  L’estudi indica quants diners es va gastar cada ajuntament per pagar el rebut de la llum de les dependències municipals, els semàfors i l’enllumenat del carrer durant el 2008. I els resultats demostren realitats molt diverses. Tan diverses fins al punt que un ciutadà de Santa Susanna paga deu vegades més (133,03 euros l’any) que un de Premià de Mar (13,87) en concepte d’enllumenat públic.

Doncs bé, ens trobem que l’ajuntament del nostre poble és dels que gestiona millor aquest consum. En el conjunt de la comarca, a cada habitant li toca pagar de mitjana 25,46 euros l’any de llum pública. Premià de Mar que tot i ser la segona localitat amb més població, quasi 28.000 habitants, va gastar l’any passat 386.378 euros en enllumenat, una mitjana de 13,87 euros, la més baixa de la comarca. Localitats com Mataró (17,14 euros any per habitant) i Malgrat (19,76 euros any per habitant) també van fer l’any passat una despesa prou ajustada.

Això vol dir, ens diu aquest estudi, que a Premià, a Mataró i a Malgrat les polítiques d’eficiència energètica es fan notar, el que reflecteix una bona gestió de l’equip de govern, al que cal felicitar.

Per qui tingui curiositat, al gràfic es donen les despeses detallades d’electricitat pressupostades a Malgrat per l’any 2009, que fan un total de 304.500 euros, que, per barba, fan uns 16,50 euros.

Filosofant sobre el futur

Mirant el gràfic que ens dóna els aturats que hi ha a Espanya, sorprèn la seva evolució cap a pitjor, tan sobtada i tan ràpida. Aquest gràfic ens dóna tota l’amplada de la crisi econòmica que estem patint. Crisi que no sabem ni com aturar ni, encara menys, el temps que durarà.

El que si comencem a comprendre és la causa d’aquesta crisi:

- Baixada dels tipus d’interès per dopar l’economia i impulsar el creixement.
- Disminució dels marges dels banca deguda a aquesta baixada dels interessos.
- Augment del nombre de crèdits atorgats pels bancs per compensar la disminució dels seus marges. Això fa que es donin crèdits a gent cada vegada menys solvent.
- Endeutament d’empreses i particulars aprofitant els baixos tipus d’interès i les facilitats que donen els bancs.
- Endeutament dels bancs per donar els crèdits.
- Per complir amb la regulació (Normes de Basilea) que exigeix que els bancs tinguin un capital superior a un determinat percentatge de l’actiu, els bancs “titularitzen” els préstecs donats a gent solvent (prime) barrejades amb les donades a gent poc solvent (subprime): els venen amb el nom de Obligacions Garantitzades per Hipoteques (MBS) a societats financeres, i posen el producte de la venda a la línea de capital del seu balanç.
- L’embull anava bé tant que els preus dels habitatges augmentaven. Però, quan els preus dels habitatges varen començar a baixar als Estats Units, a principis del 2007, els clients poc solvents varen deixar de pagar els préstecs i els bancs varen deixar de comprar les MBS. Però ja era tard: tots estaven infectats.

I així podem dir que va passar el que era previsible. Si fem un símil amb la medicina esportiva, quan es dopa un esportiu normalment el seu rendiment augmenta (l’economia creix més de pressa), però al cap d’un cert temps de dopatge, l’esportiu cau malalt, el seu cos fa figa, el seu rendiment baixa (sobrevé la crisi econòmica). La malaltia de l’esportiu pot ser de curta durada, convertir-se en crònica, caure en coma o, fins i tot, es pot morir.

Es el que ha passat amb l’economia: el sistema circulatori (el sistema financer) s’ha parat, ja que els bancs no confien els uns en els altres (ningú sap ni la seva pròpia infecció ni la infecció dels altres), i també perquè els bancs estan endeutats fins al coll, i els pocs diners que tenen, junt amb les ajudes que poden rebre de l’estat, van a pagar els deutes.

Les empreses, moltes de les quals també s’han endeutat, aprofitant el crèdit fàcil i l’estirada de l’economia, no poden refinançar els seus crèdits tan fàcilment com abans, i han de plegar. L’atur puja de manera exponencial.

I així estem ara mateix. El que em sorprèn és que, per sortir de la crisi, els bancs centrals optin per dopar més el malalt, baixant una altre vegada el tipus d’interès, amb el que la gent es tornaria a endeutar si els bancs facilitessin el crèdit. Però els bancs, per ara, tornen a la seva pràctica habitual, prudent, que és la de demanar garanties suficients per saber que el crèdit es podrà pagar. Moltes empreses, que no estan acostumades a aquesta condició, protesten, però en va. I les que no poden demostrar que podran tornar el crèdit, han de tancar. I l’atur augmenta.

L’atur augmenta més a Espanya perquè Espanya és, amb els Estats Units, el país desenvolupat més endeutat, el que demostra que el creixement que hem tingut aquests darrers anys no era gens sòlid. Que lluny queden allò de España va bien, de l’Ansar, o Espanya té una economia de Lliga de Campions, d’en Rodríguez.

I no donem la culpa als americans, que aquí també s’ha donat crèdit a tot bitxo, amb el que la morositat augmenta. S’espera que la morositat arribi al 8 o al 9 per cent. I amb una morositat del 5 %, algunes caixes d’estalvis faran fallida, amb una del 8 %, totes las caixes i algun banc també, i amb una morositat del 10 %, tots a fer punyetes.

Es a dir, el panorama no és gens engrescador. I no penso que el socialisme sigui el culpable de la crisi, però sí crec que hauria de prendre mesures per corregir-la, mentre que tot el que fa és presidir el seu desenvolupament. El gobierno no dejarà a nadie en la cuneta, però ni saben com fer-ho ni en tenen els mitjans econòmics necessaris.

Quan durarà aquesta crisi? Ningú ho sap, però sembla que n’hi ha per rato. Alguns ja parlen de cinc o deu anys...

Arribats a aquest punt, rellegeixo Albert Jacquard, demògraf i filòsof, que ens descriu una de les possibilitats del futur si no aconseguim dominar l’economia. Ens parla de la situació a l’any 2040:

S’han acabat els moviments socials que costaven tan car a les nostres empreses. El dret a la vaga, esgrimit abans a cada problema, ha estat feliçment eliminat a la majoria de les nacions, ja que disminuïa la rendibilitat. Els qui tenen una feina estan massa contents de poder treballar; coneixen els seus privilegis i els faria vergonya reivindicar quelcom. Saben també que el seu privilegi és precari. El progrés tècnic, cada vegada més accelerat gràcies als mitjans donats a la recerca, ocasiona un canvi permanent de les condicions de producció. El benefici de l’empresa necessita una flexibilitat total de la mà d’obra, totes les situacions són precàries.

Però, sobre tot, el progrés ha fet desaparèixer, o gairebé, el que antigament s’anomenava treball: els robots se n’encarreguen. Les deslocalitzacions que permetien disminuir els costs de producció utilitzant la mà d’obra menys cara ja no són necessàries. Aquesta mà d’obra no té, d’ara endavant, cap utilitat. L’atur s’ha generalitzat: era del 80 % l’any 2040, i ben aviat serà del 90 %.

S’ha d’acceptar l’evidència, tots aquests homes i totes aquestes dones sobren. Se’ls anomena “zantres”. Se’ls reconeix pel seu posat esborrat. Tot el seu comportament reflecteix el seu desig de fer-se perdonar que existeixen. Què fer amb els “zantres”? Gràcies a l’’excel•lència del sistema educatiu, que els ha inculcat la resignació, no hi ha hagut cap vel•leïtat de revolta. Però la competició entre les nacions ha fet que el cost del seu manteniment s’hagi hagut de reduir. Els subsidis d’atur s’han alineat per tot arreu sobre el nivell més baix. Així s’ha realitzat la igualtat entre els països rics i els pobres que reclamaven els utopistes. A la vegada s’ha resolt el problema de l’esgotament dels recursos no renovables del planeta: el consum dels 8.000 milions de “zantres” és suficientment petit per deixar que els privilegiats no s’hagin d’ocupar del futur de la nostra Terra.

Aquesta “zantres” no s’han de queixar. Malgrat la seva inutilitat, la societat els dóna, a més del mínim vital, l’accés gratuït als programes de televisió. Així poden passar el temps mirant espectacles que els distreuen, reportatges que els fan descobrir el món, loteries que els poden fer rics. Certament, aquesta vida virtual no és gens rica en aventures, però és menys estressant que la vida real. La passivitat d’aquesta gentada és el signe de que accepta la seva sort.

Hem arribat, doncs, a la meitat del segle XXI, a un estat òptim i perfecte.

Tot això ho va escriure el senyor Jacquard l’any 1997. Es aquest el futur que ens espera? Però el senyor Jacquard descriu també quin podria ser el nostre futur si s’arribés a dominar l’economia. En parlarem un altre dia.

Malgrat 1959 – Ajuda pels damnificats de Ribadelago

A finals del mes de gener de fa cinquanta anys, es publicava a La Vanguardia la llista de donatius pels damnificats de Ribadelago.

Recordarem que a la matinada del 9 de gener de l’any 1959 es va trencar la presa de Vega de Tera. Gairebé vuit milions de metres cúbics d’aigua varen baixar pel canyó del riu Tera i varen arrasar el poble de Ribadelago, situat a la comarca de Sanabria, a la província de Zamora, provocant la mort de 144 persones.

Tot el país es ca commoure amb aquesta tragèdia i es va fer una subscripció nacional per ajudar les víctimes. L’Ajuntament de Malgrat hi va contribuir amb 1.000 pessetes, com es pot veure en el retall de La Vanguardia del 27 de gener del 1959.

Escoltant la ràdio

He llegit tantes coses sobre la darrera intervenció de l’alcaldessa a Ràdio Malgrat que he decidit passar una hora escoltant el que va dir. I he trobat que cal felicitar l’alcaldessa per haver creat, o haver contribuït a crear, aquesta emissió on respon en directe a les qüestions dels oients. Aquesta és una manera molt eficaç d’impulsar una democràcia avançada, en la que el poble no solament parla un cop cada quatre anys. Una emissió d’aquest tipus ha de contribuir a la participació de la gent en els afers públics, i per això trobo que és una excel•lent pràctica. De la mateixa manera que penso que ho és, i per les mateixes raons, el butlletí municipal, on el govern té la possibilitat de presentar al poble els seus punts de vista i les seves realitzacions.

Però, almenys en el programa que he escoltat, la participació popular no va ser pas massa nombrosa.

Que cregui que aquest tipus de programa és una molt bona idea no vol pas dir, però, que estigui d’acord amb totes les respostes que l’alcaldessa va fer, ja a les qüestions plantejades pels ciutadans, ja a les plantejades mentre conversava amb el locutor, que va ser la que va imperar durant la major part del programa, per manca de participació dels oients. Passo a donar el meu punt de vista sobre algunes d’aquestes respostes.


La riera put

La veritat és que em va sobtar comprovar que el símbol de la modernitat de Malgrat, l’eix vertebrador del poble, put. Les explicacions donades per l’alcaldessa són tres:

- Mal estat d’alguns trams del clavegueram, bombes incloses: la responsabilitat correspon a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), i no a l’ajuntament.

- La canonada que recull les aigües residuals de Palafolls i les de Malgrat, al arribar a Santa Susanna, s’estreny, el que fa que, de vegades, la canonada de Malgrat, més grossa, es posi en càrrega, i tingui pèrdues, causants de ferums. D’aquesta qüestió ja fa anys que se’n parla, però també és competència de l’ACA.

- De vegades queda aigua estancada a la llera de la riera, que pot podrir-se. L’ajuntament fa neteges, sobretot a l’estiu, per pal•liar el problema. El que no es diu és que una llera natural, porosa, faria molt més difícil que hi hagués aigua estancada, ja que s’aniria filtrant abans de podrir-se. Per tant, la canalització de la riera és una de les causes d’aquestes pudors.

L’alcaldessa ha demostrat tenir cintura política, que es diu ara (abans se’n deia tenir excuses de mal pagador) acusant l’ACA de tots els mals. Però el manteniment de la xarxa del clavegueram és cosa de l’ajuntament, penso. El problema és que invertir en canonades enterrades és car, no es veu i no dóna vots.


El desdoblament de la via del tren

La resposta de l’alcaldessa (fa 15 anys que reclama aquesta opció, que permetrà una comunicació ferroviària més fluida amb Barcelona, i que reduirà el temps de viatge actual amb la capital) m’ha fet pensar en el raca-raca de l’Ibarretxe que en Peridis dibuixa al País. Si ja fa quinze anys que l’alcaldessa opina així, potser seria hora de renovar-se. Ja sé que no deu estar subscrita al som-hi!, però algú li hauria de dir que s’hi está publicant una sèrie de tres articles sobre el tema, molt ben documentats, que quantifiquen la reducció del temps de viatge, i que desmunten el seu argumentari. El desdoblament de la via del tren de Blanes a Arenys disminueix el temps de viatge de Blanes a Barcelona en 4 minuts, i en 3 si sortim de Malgrat. La veritable solució no és el desdoblament de la via, sinó que hi torni a haver trens directes de Mataró a Barcelona. Amb l’actual freqüència de trens, això necessita la quadruplicació de les vies en alguns trams de Mataró a Barcelona

A més, a Sant Pol no és evident que hi hagi lloc per desdoblar les vies, i a Calella hi ha unanimitat per dir que els plàtans del passeig són més importants que els dos o tres minuts que s’estalviarien els calellencs que vagin a Barcelona.

I hem de recordar que “per anar a la platja cal travessar uns rails que, al vessant discutible d’antiestètics, s’hi afegeix l’indiscutible de perillosos” (veure el Punt del 3 de març).

Potser seria hora que l’alcaldessa, sota perill de mantenir idees fixes i escleròtiques, repassés el seu argumentari a la vista d’aquestes dades.


ARE

CiU demana una consulta popular com la de Tordera per decidir si el poble està d’acord o no amb l’ARE projectada a Malgrat. No ha lugar, respon l’alcaldessa. I no ha lugar perque es tracta d’una zona que el Pla General ja reconeix com a urbanitzable. L’únic detall, però gairebé sense importància, és que s’augmenta la densitat d’habitatges respecte al que indica el Pla General. I aquesta densitat s’augmenta prop del doble, una minúcia.

El locutor no va tenir el reflex (o els torrons) de preguntar a l’alcaldessa quants pisos buits hi ha a Malgrat, per poder tenir una idea de si és, o no, necessària la construcció d’aquest ARE. Recordem que l’argument del nombre de pisos buits que hi ha a Tordera va ser decisiu per la negativa que ha sortit de la consulta popular.


Arbres tallats

Si, com diu l’alcaldessa, els arbres tallats darrerament al polígon de Can Patalina feien malbé les voreres, amb el perill de que els vianants s’entrebanquessin i poguessin caure, estic d’acord que alguna cosa s’havia de fer. I si no hi havia cap altre solució, s’havien de tallar. Però em va faltar la resposta a una qüestió: passejant pels diferents pobles i ciutats no es veu gaire sovint que les voreres estiguin fetes malbé per les arrels dels arbres. Per què va passar el problema a Can Patalina? Els arbres estaven mal plantats, o bé eren d’una espècie amb arrels que creixen més horitzontal que verticalment i, per tant, no adaptades a ser plantades en una vorera? I, la pregunta clau: un cop els experts hagin contestat a aquestes preguntes, i es conegui la causa del problema de les voreres, s’hi tornarà a plantar arbres que no donin aquests problemes?

Malauradament, em va semblar endevinar una resposta negativa a aquesta darrera pregunta.


Consells al president Obama

Vaig quedar parat amb els consells que l’alcaldessa va donar al president Obama. Consells, val a dir-ho, amb molt sentit comú. M’he pres la llibertat d’enviar-ne una còpia, amb la traducció corresponent, a un conegut que té bones entrades a Washington, amb l’encàrrec que la faci arribar a la Casa Blanca. Que ningú s’estranyi, doncs, a l’ajuntament, si es rep una carta amb la capçalera The President of the United States – The White House. I que l’oposició no vulgui fiscalitzar massa un possible viatge municipal a les ribes del Potomac.


Fora conyes, felicito una altre vegada a l’alcaldessa per haver impulsat aquest tipus d’emissions, que trobo molt positiu. I hem d’esperar una participació més elevada dels malgratencs.

God bless Malgrat.

Radiació solar i temperatura

La radiació solar varia al llarg del temps. De fet, cada onze anys passa par un màxim, i després passa per un mínim. La constant solar és la intensitat del flux de radiació solar que incideix verticalment sobre el planeta Terra per sobre de l’atmosfera. Actualment aquest flux té un valor aproximat de 1.366 watts/m2, i oscil•la aproximadament de 1,2 watts/m2 entre el màxim i el mínim del cicle. Actualment, i des de mitjans dels anys setanta, es mesura aquesta radiació mitjançant satèl•lits. Podem veure en el primer gràfic la representació gràfica d’aquestes mesures per satèl•lit.

Abans que les mesures de la radiació solar es fessin amb satèl•lits no hi havia dades directes, però es pot estimar la radiació, amb una certa exactitud mitjançant diverses mesures i observacions, de les que les més importants són:

- El nombre de taques solars: a més taques, més radiació. En el segon gràfic podem veure la variació del nombre de taques solars comparades amb la mesura de la radiació per satèl•lit, corresponents al període 1978 – 2003.

- Les concentracions de beril•li 10. Aquest isòtop del beril•li es produeix a l’atmosfera al bombardejar els raigs còsmics els àtoms d’oxigen i nitrogen de l’aire. Es arrastrat per la pluja i deposat al sòl. Mesurant la concentració de beril•li 10 es té una idea de la intensitat de la radiació solar.

Així es pot reconstruir història de la radiació solar. Un cop fet això, podem comparar aquesta radiació amb les temperatures globals observades. Es el que hem fet a la tercera figura, on hi figura la radiació solar i la temperatura mitjana global, des del 1880 al 2004 i on hi observem que hi ha una correlació bastant neta entre els dos valors:

- A finals del segle XIX i començaments del XX, la radiació solar es mantenia constant, i les temperatures també.

- Del 1910 al 1950 la radiació solar augmenta. La temperatura global del planeta ho fa deu anys després.

- Del 1950 al 1980 la radiació solar disminueix, mentre que la temperatura queda relativament constant, baixant molt poc.

- A partir del 1980 fins el 2004, la radiació solar torna a augmentar, i també ho fa la temperatura global mitjana del planeta.

Quina és la influència de la radiació solar en l’escalfament del planeta Terra? Al Geophisical Research Letters, l’any 2006 es va publicar un article interessant, que arriba a la conclusió següent:

- Durant el període 1900 – 2000, la temperatura mitjana global del planeta va augmentar de 0,74 ºC, i la contribució de la radiació solar va ser de 0,34 a 0,36 ºC, és a dir, d’un 46 a un 49 %

- Durant el període 1900 – 1950, la temperatura mitjana global del planeta va augmentar de 0,29 ºC, i la contribució de la radiació solar va ser de 0,22 ºC, és a dir, un 76 %

- Durant el període 1950 – 2000, la temperatura mitjana global del planeta va augmentar de 0,45 ºC, i la contribució de la radiació solar va ser de 0,12 a 0,14 ºC, és a dir, d’un 27 a un 31 %

- Durant el període 1980 – 2000, la temperatura mitjana global del planeta va augmentar de 0,38 ºC, i la contribució de la radiació solar va ser de 0,09 a 0,13 ºC, és a dir, d’un 24 a un 34 %

Quina conclusió en podem treure?

Quan l’augment de CO2 degut a la combustió de combustibles fòssils era relativament poc important (durant el període 1900 – 1950), la influència de la radiació solar sobre la temperatura era la més important.

Quan aquest augment del CO2 s’ha accelerat, a partir del 1950, la influència de la radiació solar sobre la temperatura mitjana del planeta Terra es redueix, quedant en un segon lloc darrere de l’efecte hivernacle.

Desdoblament de la via del tren

S’acaba de publicar la notícia. El Ministeri invertirà 4.000 milions d’euros per la millora de les línies de rodalies, entre la que hi ha la que passa per Malgrat. Ja es va dir al seu moment que hi hauria millores a l’estació de Malgrat, allargant les andanes. Això seria cap al 2012.

El que el ministeri acaba d’anunciar és molt més important. Es vol construir una via doble al tram de la via del Maresme que només té una via. Això té avantatges i té inconvenients.

Entre els avantatges hi trobem que el temps de viatge es reduirà, ja que no hi haurà esperes a les estacions si un tren en direcció contrària surt de l’altre estació. Aquest temps ha estat calculat al darrer número del som-hi!, en un article molt interessant, per l’enginyer industrial Lluis Batlle, i és de 4 minuts. En efecte, la durada d’un trajecte de Blanes a Barcelona El Clot és de 69 minuts, dels quals se n’inverteixen 34 en circular entre 90 i 120 km/hora, 31 en parar a les estacions i 4 en esperar encreuaments en el tram de via única. Aquest avantatge és més aviat minso.

Com a inconvenient principal hi trobem el que l’accés a la platja es fa més complicat. Una via doble representaria un obstacle molt important per accedir a la platja i, en alguns llocs, on les cases es troben a la vora de la via, podríem tenir problemes importants. De fet, ERC de Calella ja s’ha oposat a aquest desdoblament, ja que provoca un impacte paisatgístic i urbanístic irreversible a Calella.

Ja havíem parlat una altre vegada d’aquesta qüestió. Ara esdevé urgent posicionar-se. La continuació de l’article publicat pel senyor Batlle al som-hi! ens podrà permetre de tenir les idees més clares. Esperem que tant el govern municipal com els grups de l’oposició s’interessaran sobre aquest tema, hi reflexionaran i actuaran perquè no es facin disbarats.

Des d’aquí, modestament, en seguirem parlant.

La denúncia al som-hi!

El blog del som-hi! ha publicat els diversos documents sobre la denúncia que l’ajuntament de Malgrat va fer al juny del 2007 contra el representant legal de la revista.

El primer document correspon a la denúncia pròpiament dita, que demana al representant legal del som-hi: “usted se retracta públicamente de tales afirmaciones, afirmándolas falsas e injuriosas, y excedente de toda crítica política razonable, y solicita públicas disculpas por ello”. Les afirmacions en qüestió corresponen als articles següents:

- Una servidora, serveix?, publicat al som-hi! número 322, del mes de juny del 2006
- Res pública, publicat al som-hi! del número 325, del mes de setembre del 2006
- Una servidora... és culta?, publicat al som-hi! número 325, del mes de setembre del 2006
- Una servidora... té ètica?, publicat al som-hi! número 329, del mes de gener del 2007

El segon document és l’acta de conciliació, del 27 de juliol del 2007, feta davant el jutge de pau de Malgrat, on el representant legal de la revista diu que no pot complir el que se li demana a la denúncia.

El tercer document és la sentència del jutjat d’Arenys, del 15 de maig del 2008, o es decreta l’arxiu de la denúncia, ja que el jutge no hi veu , als articles citats, cap expressió que es pugui considerar com a delictiva.

Finalment, després que l’ajuntament hagués apel•lat aquests sentència del jutjat d’Arenys, l’Audiència de Barcelona, el 18 de novembre del 2008, diu que els comentaris que l’alcaldessa havia considerat injuriosos “deben ser interpretados como emanados del derecho a la participación política en asuntos públicos y no en el afán de lesionar la dignidad personal”. Per aquesta raó, l’Audiència de Barcelona desestima el recurs d’apel•lació presentat per l’ajuntament.

M’alegro d’aquesta decisió dels tribunals. El dret a la participació política, sempre i mentre no s’insulti a les persones, és perfectament legítima. Els comentaris publicats al som-hi! al referir-se a decisions del govern municipal, encara que hagin estat escrits de manera més o menys elegant (segons diuen els jutges), no tenen cap caràcter injuriós.

I és que tots, ho repeteixo, tots, ens hem d’anar acostumant a les crítiques, sobre tot si som personatges públics.

I els que critiquen han de fer-ho sense insultar les persones. Que és el que ha fet el som-hi! al llarg de la seva història.

La darrera glaciació

Dèiem l’altre dia que el projecte EPICA (European Project for Ice Coring in Antarctica) consisteix a prendre mostres de gel antàrtic fins a una profunditat d’una mica més de 3000 metres, el que representa tenir mostres de gel de fins a uns 800.000 anys d’antiguitat.

Les temperatures a les que es varen formar les mostres de gel es troben mesurant en aquestes mostres la relació entre l’hidrogen i el deuteri. El deuteri és un hidrogen que té un neutró i un protó en el seu nucli, mentre que l’hidrogen “normal” només hi té un protó. Per tant, el deuteri és més pesant que l’hidrògen “normal”. L’aigua feta amb deuteri s’anomena aigua pesada. Tota l’aigua té una petita quantitat d’aigua pesada. El gel que té menys deuteri s’ha format a temperatures més baixes. D’aquesta manera es pot calcular la temperatura a la que el gel d’una determinada fondària (i, per tant, d’una determinada edat) es va formar.

Doncs bé, si examinem les temperatures a que el gel es va formar de les 3350 primeres mostres, que corresponen a una profunditat de 1.842 metres, i a una edat de 150.000 anys, podrem veure l’evolució de les temperatures a l’Antàrtida durant els darrers 150.000 anys. I què hi veiem?

- Fa 150.000 anys la temperatura era entre 8 i 10 graus més baixa que la temperatura actual. La Terra es trobava a la glaciació de Riss. A Europa hi va haver quatre glaciacions principals, que s’anomenen segons quatre rius dels Alps: Günz, Mindel, Riss i Wurm. Fa 150.000 ens trobàvem, doncs, acabant la tercera glaciació.

- Hi veiem després, ara fa uns 135.000 anys un augment relativament ràpid de la temperatura, que puja durant uns 4.000 anys fins a ser cinc graus superior a l’actual. Es tracta d’un període interglacial, conegut com eemià o interglacial Riss – Wurm. Aquest escalfament dura uns 12.000 anys, i té alguns alts i baixos de dos o tres graus. Va ser un període més calent que l’interglacial que estem vivint actualment.

- Fa uns 119.000 anys la temperatura recomença a baixar durant 6.000 anys per estabilitzar-se a uns 6 graus menys que ara mateix. Comença la glaciació de Wurm, que dura 100.000 anys. Durant aquests 100.000 anys hi ha daltabaixos de temperatura, que baixa per dues vegades a 9 graus per sota la temperatura actual. Al darrer període d’aquesta glaciació, quan la temperatura era més baixa, el nivell del mar era 150 metres inferior al que tenim actualment.

- Ara fa 16.000 anys la temperatura torna a augmentar per estabilitzar-se a una temperatura com la que tenim ara. Comença un nou període interglacial, conegut com el període holocè, que dura des de fa 12.000 anys. La paraula holocè ve del grec holo = tot, i kainos = nou.

Si el període holocè, en el que estem vivint actualment, tingués la mateixa durada que el darrer, estaríem vivint els darrers centenars d’anys d’aquest interglacial, i estaríem prop de començar una nova glaciació.

Si fem un zoom als dos interglacials, podem observar que l’eemià va ser més calent que l’holocè: l’eemià té una anomalia punta a + 4ºC, punta que va durar uns 2.000 anys, des del 13.000 al 128.000 abans d’ara, mentre que l’holocè, almenys en les mostres antàrtiques que ens serveixen per fer aquest estudi, la anomalia es manté relativament estable entre + 0 i + 2ºC

Continuarem examinant el que ens diuen les dades del projecte EPICA sobre les glaciacions més antigues.

La crisi econòmica explicada d’una manera senzilla

Es ben conegut el blog del senyor Laopoldo Abadía, un enginyer industrial jubilat, habitant a Sant Quirze de Safaja, i que ha rebut més de 2 milions de visites. En una de les entrades del blog, probablement la més important, fa una anàlisi molt clara dels orígens i de l’evolució de la crisi econòmica que travessem. Si queda encara algú que no l’hagi llegit, ho hauria de fer ràpidament.

La solució que es proposa és la d’anar cap una intervenció més important de l’estat en l’economia. Sembla que tothom està d’acord amb aquest tipus de solució.

Però, si llegim bé el que diu el senyor Abadía tot just al començament de la seva exposició, l’origen de tot l’embull que s’ha produït el trobem en el fet que els tipus d’interès estaven, als Estats Units, per sota de la inflació (recordem que a Espanya, també, ja que teníem una inflació més elevada que els altres països importants de la zona euro). El fet de mantenir aquests tipus tan baixos durant tant de temps és la veritable i primera causa de tot el que està passant. I qui fixava aquest interès? Les autoritats monetàries. De manera que si aquestes autoritats monetàries haguessin senzillament aplicat el sentit comú ara mateix no hi hauria la crisi que patim.

La meva conclusió: al confiar als governs i les autoritats públiques la sortida de la crisi no fem més que confiar en gent que ja ha demostrat la seva incompetència. I que ens volen enganyar dient que tota la culpa és dels que varen crear tots els instruments financers que tan bé descriu el senyor Abadía. Si ells (els governs i les autoritats monetàries) haguessin actuat amb més sentit comú, els instruments financers de mala qualitat no s’haurien creat (al menys en la quantitat tan fenomenal que ha causat la crisi)

Es a dir, que l’expressió “que Déu ens agafi confessats” és, ara mateix, de màxima actualitat, ja que els que ens pensem que seran els nostres “salvadors” són, en realitat, els que més han contribuït al nostre enfonsament.

Aliments transgènics

Quan vivia i treballava a França, gairebé cada dia, a la ràdio o la televisió es parlava d’aliments transgènics, dits també OGM (organismes genèticament modificats), de la lluita que els que s’autoanomenaven altermondialistes, liderats per un tal José Bové, tenien contra l’agricultura experimental d’aquests cultius, amb destruccions d’alguns d’aquests camps de cultiu i amb condemnes a presó de monsieur Bové.

A Espanya, d’aquesta qüestió no se’n parla ni gaire ni gens. Per això he llegit amb molt interès la Contra de La Vanguardia d’avui, on s’entrevista la senyora Marie-Monique Robin, autora del llibre El món segons Monsanto, que parla d’aquest tema (Monsanto és l’empresa que domina el món de la indústria agropecuària). El que diu és impressionant: ens estan enverinant. El mateix que deia, a França, amb maneres potser més brusques, monsieur Bové i els seus amics.

Al diari El Mundo, d’abans d’ahir, s’hi pot trobar també un interessant article sobre els aliments transgènics. Espanya, diu el Mundo, és el país més permissiu d’Europa pel que fa al cultiu d’aliments transgènics, i té el rècord de 80.000 hectàrees plantades l’any 2008 (a Catalunya i a l’Aragó, principalment), la majoria de la varietat de blat de moro MON810. Aquesta varietat es va prohibir a França, i hi ha estudis que diuen que es tracta d’un producte perillós.

I per què Espanya és l’únic país de la Unió Europea que accepta cultius transgènics, es pregunta madame Robin a la Contra de La Vanguardia. Ella mateixa respon: en el govern d’Espanya hi ha ara mateix quatre persones relacionades amb Monsanto.

Si això és veritat, l’escàndol és molt més important que tots els escarafalls que s’estan fent sobre la possible corrupció al PP. Si això s’arribés a demostrar, penso que el govern central hauria de dimitir en ple. Però no ho faran, no és aquesta la costum d’aquest país, i menys la dels socialistes.

I si l’enverinament de la població pels cultius transgènics es troba en bona part a Catalunya, què en diu la Generalitat? Res. I és que són una barreja de socialistes i ecòlegs de saló.

De veritat, recomano llegir la Contra de La Vanguardia d’avui i l’article de El Mundo del dia 18. Són molt instructius. I ens ajuden a comprendre la classe de dirigents que tenim.

Foto: destrucció de cultius d'OGM a França

Diàlegs per a besucs

Es ben sabut que una de les qualitats que es demanen a qualsevol persona que ha de gestionar un projecte o una organització és la de saber resumir i saber explicar, separant el blat de la palla, els seus projectes i les seves experiències. Una persona que us digui que no pot resumir el que ha après durant un viatge de treball és gairebé segur que no sabrà gestionar l’aplicació del què ha après, ja que ni ho podrà explicar als qui ha de convèncer per dur-lo a terme, ni podrà donar les prioritats als seus col•laboradors, ni tindrà ell mateix les idees gaire clares sobre el particular.

Per això, a moltes empreses, és obligatori, quan es fa un viatge de treball, fer-ne un resum per escrit.

I també és per això que, si es constata que un responsable no sap resumir el que ha vist i el que ha après, se li dóna la formació corresponent. Si, després de haver fet aquesta formació, la persona en qüestió segueix sense saber resumir el que ha vist o après, no queda altra alternativa que dir-li que la porta de sortida de l’empresa és oberta.

Dic això perquè m’ha sorprès llegir a l’acta del ple del mes de novembre les respostes del regidor de joventut a la pregunta de la portaveu de CiU demanant que li fes un resum del que ha après durant el seu viatge a Oslo. Les respostes del regidor em semblen clavades a aquells famosos diálogos para besugos, que tant ens havien fet riure quan érem petits.

Recomanaria al superior del regidor de joventut que li fes seguir ràpidament un curs de formació perquè tingui les idees clares desprès de fer un viatge de treball. La seva capacitat de gestió en sortiria beneficiada. I quan la capacitat de gestió d’un regidor millora, millora també el treball de l’ajuntament.

Em permeto transcriure el diàleg:

La Sra. Serra es refereix a un decret del 2 d’octubre, pel que s’aprova una despesa de 3.200 €, en concepte de l’assistència de la Sra. alcaldessa i del regidor Sr. Jordi Romero a un viatge d’estudi que va organitzar la Diputació a Oslo, preguntant al Sr. Romero quins elements va poder veure del model escandinau que siguin aplicables a Malgrat, concretament en l’àmbit sanitari, si creu que serveis socials, atenció sanitària i treball es poden integrar com el model visitat i demanant que exposi les propostes d’envelliment actiu, el model d’atenció a l’infància i adolescència, el funcionament del defensor dels infants i si el programa d’acollida és aplicable al municipi.

El Sr. Romero respon que podria estar tota la nit parlant-ne, perquè ho coneix força bé.

La Sra. Serra manifesta que no ho pregunta per allargar el Ple, sinó perquè li interessa la informació, considerant que el deure del Sr. Romero era haver explicat tots aquests punt abans del Ple, estalviant-se una pregunta per respondre la qual potser ara no té les dades a la mà, indicant que, per la seva part, el que s’ha fet en aquest viatge ho ha tret de la pàgina d’un ajuntament, en el qual la regidora que va participar en aquest viatge, només arribar va convocar un acte públic per explicar-lo, exposant els elements del model escandinau que creia que eren aplicables al seu municipi, cosa que, malauradament, no ha passat a Malgrat, raó per la qual reclama aquesta explicació.

El Sr. Romero replica que sembla que lamenti no haver participat en aquest viatge.

La Sra. Serra contesta que era un viatge interessant, entenent, però, que un regidor de l’oposició, en principi, no ha d’anar a cap viatge, i que el que demana no és que se la convidi a anar-hi, sinó que se la faci partícep de la informació rebuda en els viatges que, com a regidor, té el privilegi de fer, exposant, com a mínim a nivell de regidors, l’experiència, per tal que tots els altres en puguin treure profit com a membres del Consistori, demanant també la causa per la que hi va anar el Sr. Romero, quan es tractava d'un viatge organitzat per a regidors de benestar social i l'acord parlava de que hi aniria la regidora de benestar social.

El Sr. Romero contesta que hi ha dues opcions: estar-se tota la nit parlant del sistema nacional de salut escandinau, que coneix força bé, o fer-li arribar un informe al respecte.

La Sra. Serra respon que creu que se sentirà més còmode si li dona temps per explicar-se, indicant, però, que no vol un informe per escrit, sinó que convoqui una reunió i ho expliqui als regidors.

El Sr. Romero contesta que a l’ajuntament de Malgrat de Mar hi ha prou feina per treballar en desenvolupar el que s'ha pogut veure a Escandinàvia, com per perdre el temps fent una roda de premsa explicativa.

El CO2 atmosfèric en el passat

El projecte EPICA (European Project for Ice Coring in Antarctica) consisteix a prendre mostres de gel antàrtic fins a una profunditat d’una mica més de 3000 metres, el que representa tenir mostres de gel de fins a uns 800.000 anys d’antiguitat. El nombre de mostres és de 5.800.

En cadascuna d’aquestes mostres s’ha estimat la temperatura a la qual es va formar el gel així com la composició de CO2 en l’atmosfera on es va formar el gel. Les corbes que he posat es corresponen al període que va des de fa 2.000 fins a 420.000 anys, i mostren clarament els períodes glacials i els interglacials (en l’últim dels quals ens trobem ara).

És significativa la bona correlació entre les anomalies de temperatura i la concentració de CO2: els pics i les valls coincideixen gairebé perfectament. Però, quin dels dos és la causa i quin l’efecte?

Algun dia examinarem de més a prop el que va passar durant les darreres glaciacions.

Dades CO2
Dades temperatures

Un sopar de duro

Malgrat ha signat el Pacte entre alcaldes/esses contra el canvi climàtic. Els governs locals signants del Pacte s’han de comprometre a presentar un Pla d’acció per a l’energia sostenible en el termini d’un any a partir de la ratificació del Pacte, a més de preparar un inventari de les emissions de referència.

Malgrat forma part dels 75 municipis catalans que han signat abans d’ahir a Brussel•les aquest pacte, al qual s’han adherit al voltant de 400 municipis de països de la Unió Europea (UE). Dels catalans, 71 són de la província de Barcelona, tres de Tarragona i un de Girona. Però no l'ha signat la ciutat de Barcelona.

En els prolegòmens d’aquest pacte hi figura el següent ATÈS: ATÈS que coneixem l’existència dels Compromisos d’Aalborg a la base de molts esforços continus per a la sostenibilitat urbana i dels processos de l’Agenda 21 Local. El que a mi em fa gràcia és que, si l’Agenda 21 local no sembla pas una prioritat per l’equip de govern, es vulguin complicar la vida posant-se més deures administratius, quan encara no han fet els que es varen imposar ja fa cinc anys.

Entre els compromisos adquirits hi trobem:

- Preparar un inventari de les emissions que pugui servir com a línia de referència com a fonament del Pla d’acció per a l’energia sostenible.

- Lliurar el Pla d’acció per a l’energia sostenible durant l’any següent a l’adhesió formal de cadascú de nosaltres al Pacte entre Alcaldes/esses.

- Mobilitzar la societat civil de les nostres àrees geogràfiques perquè participi en el desenvolupament del pla d’acció, esbossant les polítiques i mesures necessàries per implementar i assolir els objectius del pla. Cada territori haurà de redactar un pla d’acció i lliurar-lo al Secretariat del Pacte durant l’any següent a l’adhesió al Pacte.

- Lliurar un informe d’implementació, com a mínim un cop cada dos anys a partir del lliurament del pla d’acció, per avaluar-ne, supervisar-ne i verificar-ne el compliment.

Quan, en el seguiment de l’Agenda 21 no s’ha mobilitzat la societat civil ni s’han lliurat informes d’implementació, objectius que, de manera clara, figuren en aquesta iniciativa, em pregunto si seran capaços de fer-ho amb el Pacte signat al Parlament europeu.

Tinc curiositat per veure l’inventari de les emissions de l’ajuntament de Malgrat i el pla d’acció per a l’energia sostenible que s’ha de presentar abans d’un any. Tinc la forta impressió que les tals emissions són més aviat poques, i que el pla d’acció tirarà més aviat a buit. Però esperarem a veure’l per donar una impressió definitiva.

Mentre espero pacientment, el que penso ara mateix és que aquest pacte no és més que un fet de poca volada, presentat com a magnífic, el que és exactament la definició d’un sopar de duro.

El pressupost municipal pel 2009 – les despeses corrents

Les despeses corrents del pressupost municipal són les despeses de personal, de compres de béns i serveis (sense comptar les inversions), les despeses financeres i les transferències. No entren en aquest apartat ni les inversions, ni els actius i passius financers. Representen, doncs, el que es pot anomenar com les despeses de funcionament de l’ajuntament.

Aquestes despeses corrents han anat augmentant any rere any. Respecte del pressupost de l’any 2008, el del 2009 té unes despeses corrents un 3,4 % més elevades.

Observem que, entre els anys 2003 i 2009, aquestes despeses augmenten del 72,8 %, mentre que l’augment del IPC ha estat del 15,2 %. A la vegada, el nombre d’habitants de Malgrat ha passat de 15.592 l’any 2003 a 18.636 l’any 2008, el que vol dir que les despeses corrents han passat de 595 euros per habitant l’any 2003 a 861 l’any 2009, un augment del 44,6 %, tres vegades superior al de la inflació. Ens podríem preguntar si els serveis prestats per l’ajuntament han millorat amb la mateixa relació.


Despeses de personal

Les despeses de personal pressupostades pel 2009 són un 5,2 % superiors a les pressupostades pel 2008. Globalment, les despeses de personal han augmentat un 82 % del 2003 al 2008. Per habitant, les despeses de personal han passat de 280 euros l’any 2003 a 427 l’any 2009, amb un augment del 52 %, mentre que la inflació repetim-ho, ha augmentat del 15,2 % en el mateix període. En aquests darrers sis anys s’ha produït una gran inflació de les despeses de personal.

El capítol més important d’aquestes despeses de personal és el de seguretat ciutadana, amb 2,58 milions d’euros previstos pel 2009 (138 euros per habitant). L’any 2003, aquesta despesa va ser de 1,46 milions d’euros (93 euros per habitant). L’augment ha estat del 77 %, i per habitant, del 48 %, en línia amb l’augment general de les despeses de personal.

Hem de notar que les despeses de personal van augmentant el seu pes en les despeses corrents, passant del 47,1 % l’any 2003 al 49,6 % als pressupostos del 2009. Aquest augment no acostuma pas a ser la indicació d’una bona gestió.


Despeses de compres de béns corrents i serveis

Els béns corrents i serveis van des del pagament de dietes per assistència a reunions a les compres corrents, passant per serveis tan importants com la neteja dels carrers i la recollida d’escombraries.

Es veu en aquest capítol una voluntat de contenir les despeses, ja que es pressuposta la mateixa quantitat que l’any anterior. Si tenim en compte que, per la recollida d’escombraries s’ha passat de 1.530.000 euros l’any 2008 a 1.750.000 euros en el pressupost del 2009, veiem que aquesta contenció de despeses és problemàtica.

Respecte a l’any 2003, l’augment ha estat del 63,2 %. Per habitant, ha passat de 282 euros l’any 2003 a 384 l’any 2009, amb un augment del 36,6 %, més del doble que la inflació.


Transferències corrents

Les transferències corrents augmenten un 14,2 % respecte de l’any 2008, i del 54,5 % respecte del 2003. Se’n dóna el detall a la taula corresponent.

Destaquem els 33.000 euros destinats a mitjans de comunicació audiovisual, que és la TDT de l’Alt Maresme.


Despeses financeres

Augmenten considerablement al pressupost (+ 28 %) ja que s’ha considerat un augment dels interessos a pagar, amb una tassa d’interès del 6,5 %. Probablement aquí es tindrà una bona sorpresa.

A senyalar que les despeses financeres de l’ajuntament de Malgrat són relativament petites, ja que l’ajuntament no s’ha endeutat massa els darrers anys, a causa del retard de la realització d’inversions sobre el que estava pressupostat.


Detall per capítols

Donem el detall de les principals despeses d’alguns capítols. Es pot veure tot el detall aquí.

Òrgans de govern: capítol que sempre dóna lloc a gran curiositat de la part del poble, on les principals despeses són les següents:
- assignacions als regidors = 353.500 euros,
- dietes = 64.000 euros,
- atencions protocol•làries i representatives = 25.000 euros,
- informació municipal = 12.000 euros,
- transferència TDT Alt Maresme = 33.000 euros:

Inserció laboral: capítol de nova creació, amb un cost de 88.625 euros, dels que 68.625 són per la retribució del personal d’aquesta àrea i 20.000 euros per les seves activitats.

Habitatges i projectes urbans: capítol de nova creació, amb un cost de 287.100 euros,
- retribució del personal de l’oficina d’habitatge = 146.800 euros,
- arrendament de l’oficina = 21.000 euros,
- despeses de funcionament =10.500 euros,
- activitats de cohesió comunitària de la llei de Barris = 85.000 euros,
- participació ciutadana llei de Barris = 15.000 euros.

Medi ambient: augment important (+ 11 %). La despesa principal és la de recollida d’escombraries (RSU = residus sòlids urbans), amb un import pressupostat de 1.750.000 euros. L’altre despesa rellevant és la retribució del personal de l’àrea (77.500). Només queden, doncs, 31.600 euros pel que és realment el medi ambient. Poca cosa es pot fer amb això.

Cultura: baixa el 12,3 %. En aquest capítol hi trobem:
- festes majors = 125.000 euros,
- altres festes populars i cavalcada dels Reis = 73.000 euros,
- ràdio municipal = 102.700 euros,
- biblioteca = 200.450 euros,
- centre cultural = 14.600 euros,
- agermanaments = 15.000 euros,
- edicions municipals = 15.000 euros,
- transferències = 29.000 euros,
- material per l’arxiu = 31.200 euros,
- arrendaments = 24.000 euros ,
- activitats diverses = 65.000 euros,
- personal del departament de cultura = 102.100 euros

Esports: augmenta el 3,8 %. Les principals despeses són:
- retribució del personal = 198.275 euros,
- subministrament de material = 16.000 euros,
- activitats d’esport = 69.000 euros,
- conservació i funcionament dels poliesportius i de la piscina = 115.700 euros,
- contracte de gestió de la piscina = 65.000 euros,
- conservació i funcionament del camp de futbol i de les pistes d’atletisme = 155.700 euros,
- escola de futbol = 34.000 euros,
- transferències = 35.000 euros

Joventut: aquest capítol augmenta el 0,8 %.
- retribució del personal = 27.400 euros,
- activitats diverses = 37.500 euros,
- activitats dels joves a les festes majors = 59.500 euros,
- transferències = 8.000 euros.

Serveis a les persones: augment important del 18,8 %. Un 80 % del total pressupostat (244.000 euros) va per retribucions al personal, un 18 % (54.000 euros) per despeses de funcionament de les dependències i la resta (4.000 euros) per un curs de noves tecnologies.

Benestar i família: augmenta un 10,6 %.
- retribucions = 298.700 euros,
- ajuda domiciliària = 120.000 euros,
- ajuda a famílies, infància i vellesa = 86.000 euros,
- beques per la llar d’infants = 20.000 euros,
- funcionament del casal d’avis = 32.475 euros,
- escola d’adults = 211.200 euros,
- programa d’immigració i drogodependències = 24.000 euros,
- transferències = 22.000 euros.

Ensenyament: augmenta un 2,4 %. Hi trobem:
- retribucions = 84.550 euros,
- conservació i funcionament de les dependències = 63.500 euros,
- transport escolar no obligatori = 38.000 euros,
- escola bressol = 202.000 euros,
- conservació de l’edifici de ca l’Arnau = 22.800 euros,
- transferència a l’escola de música = 80.000 euros,
- casal d’estiu = 74.200 euros.

Serveis en el territori, amb un augment del 0,3 %. Les principals despeses són:
- serveis de socorrisme a la platja = 158.000 euros,
- conservació platges = 25.500 euros,
- contracte de serveis de neteja de platges = 84.700 euros,
- retribucions personal d’espais verds = 537.200 euros,
- conservació espais verds = 105.000 euros,
- manteniment, neteja, contracte fitosanitari espais verds = 87.700 euros,
- retribucions personal dels serveis de via pública i obres = 470.400 euros,
- conservació i materials pels serveis de via pública i obres = 137.750 euros,
- retribucions personal enllumenat públic = 241.100 euros,
- subministrament d’electricitat per l’enllumenat públic = 170.000 euros,
- conservació i material per la xarxa d’enllumenat públic = 111.000 euros,
- retribucions personal dels serveis en el territori = 143.500 euros,
- funcionament serveis en el territori = 75.850 euros,
- desbrossament espais verds, vials i rieres = 30.000 euros,
- conservació xarxa clavegueram = 25.000 euros,
- contracte neteja viària = 720.300 euros,
- cementiri municipal = 42.200 euros.

Governació, amb un augment del 3,2 %. Un 83 % va per les retribucions del personal de seguretat ciutadana.
- retribucions personal seguretat ciutadana = 2.579.800 euros,
- conservació de la senyalització vial = 80.000,
- contracte de grua municipal = 80.700 euros,
- atenció telefònica = 88.200 euros,
- dietes de desplaçaments = 20.000 euros,
- vestuari = 40.000 euros,
- combustible = 20.000 euros.

Comerç i turisme, augment del 2,5 %.
- retribucions personal de turisme = 116.000 euros,
- mercat municipal = 27.150 euros,
- activitats = 31.000 euros,
- transferències = 15.000 euros,
- publicacions de turisme = 30.000 euros,
- activitats turisme familiar = 60.000 euros,
- activitats de promoció = 35.500 euros,
- festival de bandes de música i corals = 90.000 euros.

Sanitat, que augmenta el 9,0 %. Hi trobem:
- gosseres municipals = 13.000 euros,
- gosseres comarcals = 33.000 euros,
- transport de viatgers a l’hospital de Calella = 31.000 euros,
- activitats = 30.000 euros,
- conveni en matèria de salut pública = 23.000 euros.

Malgrat, 1959 – la nova carretera

L’any 1959 varen començar les obres de la carretera de desviació per anar a Blanes passant per Palafolls, obra amb la que es treia la carretera dels carrers de Passada i de Girona.

El mes de gener de l’any 1959 es publicava a La Vanguardia l’expedient de les expropiacions corresponents a aquesta obra.

Hem de senyalar que aquesta desviació es va fer justament cinquanta anys després de la construcció de la carretera de Malgrat a Blanes.

Dues notícies dels pobles veïns

Al diari El Punt d’avui es publiquen dues notícies sobre els pobles veïns. No cal pas fer massa comentaris per sentir una certa enveja d’algunes coses que es fan al voltant nostre.

Consulta popular a Tordera sobre l’ARE

La primera fa referència a la consulta popular que s'està preparant a Tordera sobre la conveniència o no de tirar endavant l’ARE (àrea residencial estratègica) prevista a aquesta localitat. Aquest és un exemple de democràcia directa que, sense abusar, és una pràctica molt bona per la salut democràtica d’un poble. Res a veure amb el que es fa Malgrat.

Serà l'1 de març. Tots els grups que integren l'Ajuntament de Tordera van decidir en una reunió dijous a la nit el dia i les característiques de la consulta popular sobre el desenvolupament d’una àrea residencial estratègica (ARE) al veïnat de Sant Pere. Es confirma que l’activitat s’obrirà a tots els veïns majors de 18 anys i que es farà en horari de matí i tarda. S’habilitaran tres meses per fer les votacions en equipaments encara per determinar: una al mateix veïnat de Sant Pere, l’altra al nucli urbà i una tercera al sector Sant Jaume / Sant Andreu. La composició de les meses estarà formada per un funcionari de l'Ajuntament i dues persones del municipi que estiguin en situació d’atur, i que s’escolliran de la base de dades del Servei Local d’Ocupació. A aquests veïns se’ls remunerarà la jornada igual com es faria durant una jornada electoral.

D’altra banda, per garantir la màxima informació sobre l’ARE de Tordera, des del consistori s’ha previst la publicació d’un butlletí informatiu municipal específic sobre l’àrea estratègica, una sessió informativa amb un tècnic expert en la matèria, un debat públic i es distribuiran pancartes informatives per recordar el dia i el motiu de la consulta.

Tots els grups polítics van decidir que tant la vinculació com la validesa del resultat s’estudiarà en funció del percentatge de participació, que s’espera que sigui alt.

Set pobles del Maresme s’uneixen per ajudar a afrontar la crisi

Una iniciativa que sorgeix de les àrees de Promoció Econòmica de cada ajuntament. Malgrat no hi és. Serà perquè a Malgrat no hi ha cap àrea de Promoció Econòmica?

Set ajuntaments de la comarca s’han posat d’acord per organitzar unes jornades i donar un cop de mà als empresaris per afrontar la crisi. La iniciativa sorgeix de les àrees de Promoció Econòmica dels ajuntaments d’Argentona, Canet de Mar, Montgat, Pineda de Mar, Premià de Dalt, Sant Cebrià de Vallalta i Tordera, que s’han posat d’acord per unir esforços i ajudar el teixit empresarial. Les jornades anomenades Getting Contacts! pretenen posar en contacte els empresaris més propers perquè ampliïn les seves relacions i acabar fent negoci.

Des dels ajuntaments es farà arribar per correu electrònic el formulari d’inscripció als empresaris i un senzill qüestionari en què s’indicaran les empreses o els sectors que estan interessats a contactar, especificant què poden oferir i què estan buscant. Un cop rebuts els qüestionaris, el sistema i l’organització encreuaran les dades per establir les agendes de les trobades als diferents municipis que han decidit participar-hi.

FACILITAR ELS CONTACTES

Una setmana abans de cada trobada es comunicaran per internet les entrevistes pendents als empresaris interessats. Els avantatges seran que no s’hauran de moure gaire lluny per ampliar la seva xarxa de contactes. Pels organitzadors, és important que els empresaris que sovint estan aïllats a la seva empresa tinguin l’oportunitat de trobar nous clients i proveïdors i sobretot de confiança, ja que en definitiva són veïns. S’estima que cadascú farà entre cinc i set entrevistes. L’organització de la iniciativa espera la participació d’aproximadament 300 empreses, professionals i negocis en l’àmbit comarcal.

A l’alcaldessa li costa molt d’entendre segons què

En pocs dies hem pogut llegir dues entrevistes a la senyora alcaldessa, una a la revista Celobert i l’altre a Ràdio Palafolls (d’aquesta darrera n’hem pogut llegir el resum publicat a la web de la ràdio). Les dues entrevistes tenen un punt en comú: la senyora alcaldessa no entén segons què.


Comencem par l’entrevista de Ràdio Palafolls. Se li pregunta sobre la intenció de l’Ajuntament de canviar de destí una subvenció de 400 mil euros, prevista per a la rehabilitació de la Torre de Can Sala, per destinar-la a la caserna de la policia local, que s’està construint al municipi. L’alcaldessa “admet no entendre el rebombori creat per aquesta qüestió”.

En canvi, a mi em sembla senzill d’entendre les causes d’aquest “rebombori”. Es degut a la poca confiança que un sector de la població, el sector més conscienciat sobre els temes mediambientals i del patrimoni, té sobre la política municipal pel que fa a aquests temes. Desconfiança que ve de la inèrcia demostrada per l’equip de govern municipal a l’hora de fer-se càrrec de la Torre, inèrcia que només va ser trencada per la mobilització ciutadana. Inèrcia i apatia que continuen amb la deterioració actual de l’edifici, sense que s’hi faci res per protegir-lo dels embats climatològics. Desconfiança que augmenta quan l’equip de govern argumenta que difícilment es podrien començar els treballs de rehabilitació de la Torre abans que acabi el termini de vigència del PUOSC (Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya), és a dir, el 2012.


A Celobert, l’alcaldessa diu “Les postures continuades d’impugnar els temes, d’interposar al•legacions sense tenir el contacte directe amb els temes i els professionals que els permetria conèixer més a fons la documentació i fer les seves aportacions sense necessitat de mostrar-se contínuament en contra és una postura que, sincerament, em costa molt d’entendre”.

Doncs aquí també penso que aquesta postura és fàcil d’entendre. Si recordem que el principal argument de l’equip de govern sobre el conflicte de l’arbreda de Can Feliciano (conflicte encara no resolt, sigui dit de passada) va ser que no s’havien presentat al•legacions al projecte quan era l’hora, la conseqüència és que ara es presentin al•legacions a cada projecte amb el que l’un o l’altre no hi estiguin d’acord.


Desconfiança sobre la política mediambiental i de conservació del patrimoni, per una banda, i temor de que no es torni a prendre com a argument principal la manca d’al•legacions, per l’altra banda, són, sense cap dubte, les raons dels rebomboris i les postures que la senyora alcaldessa diu no entendre.

Si de veritat no és capaç d’entendre-les, és que viu en una torre d’ivori, cega i sorda a la realitat sociològica d’una bona part de l’electorat. En aquest cas, podem afirmar que practica una política sectària (en el sentit d’intransigent o fanàtic d’una opinió).

Si, com penso, es ben capaç de comprendre aquestes raons, però ho dissimula en les seves declaracions públiques, podem afirmar que practica una política cínica (en el sentit de fer gala de no creure en la rectitud i la sinceritat dels seus oponents)

Sigui dit amb el màxim respecte per la persona i pel càrrec que té.

La solució a la crisi immobiliària

Sembla que ja s’ha trobat solució al problema de la crisi immobiliària, bé anar al uròleg, bé donar Viagra a les grues (en forma d’ARE?).

Segons sembla, el problema de la fluixesa de les grues només és una disfunció passatgera.

El carbó "net", la solució?

S’ha de reduir l’emissió de CO2, aquest és el clam dels que pensen que el CO2 és un gas nefast, no només per la seva relació amb el canvi climàtic, sinó també perquè el CO2 emès per les activitats humanes i que acaba atrapat pels oceans, de mica en mica, però més aviat de pressa, va acidificant les aigües marines. Hi ha qui diu que aquesta acidificació acabarà amb bona part de la vida marina, ja que una aigua àcida dilueix el carbonat càlcic que permet de fer les closques dels invertebrats marins. I si no hi ha invertebrats al mar, tampoc hi haurà peixos.

Es a dir, que hem de reduir, ens agradi o no, les emissions de CO2. Es a dir, hem d’impulsar les energies “netes”, com la eòlica (que només funciona si fa vent), la solar (que només funciona de dia), fins a arribar a que siguin el 20 % de l’energia total consumida l’any 2020. Però, i l’altre 80 %?

Per ara, només tenim una opció, a més de les energies “netes”, que és la nuclear, per fer electricitat sense emissió de CO2. Però l’energia nuclear fa por, encara que els nostres veïns francesos l’utilitzin per fer més del 80 % de la seva electricitat, i ja estan construint, o començaran molt aviat, dues noves centrals de nova generació.

Què ens queda? El gas i el carbó. Però, de gas, n’hi ha més aviat poc, és car, i està molt mal distribuït pel món. De carbó n’hi ha molt, està molt ben distribuït pel món i és molt més econòmic. Però un kilowatt hora d’electricitat produïda per la combustió del carbó produeix entre dues i tres vegades més CO2 que si el produíssim amb gas.

El carbó està doncs condemnat? La resposta la podem trobar en una notícia que no ha estat pas massa comentada: el ministre Sebastián (el que ens regalarà una bombeta a cadascú) ha pres una decisió important, la de construir una planta pilot d’enterrament del CO2 produït per una central tèrmica de carbó. Aquesta central tèrmica es troba a la localitat berciana de Cubillos del Sil. En paraules del ministre Sebastián: “La Unió Europea està elaborant actualment el mapa d’ubicació dels dotze projectes d’investigació per la captura i l’emmagatzematge de CO2. El projecte d’investigació situat al Bierzo és el de referència com a candidatura espanyola davant la Unió, candidatura que té el suport del govern d’Espanya”.

Una bona notícia per tots, si aquest projecte es du endavant i arriba a bon terme. El ministre Sebastián, aquesta vegada, ha encertat.

Si algú vol saber més sobre el tema de l’enterrament del CO2, pot consultar la pàgina corresponent del IPCC.

Foto: central tèrmica de Cubillos del Sil