La més cordial felicitació a l’ajuntament

Llegit al blog La Natura a la Baixa Tordera (recomano veure el post original):

L’ajuntament de Malgrat de Mar ha tancat i senyalitzat l’accés a la barra de sorra de la desembocadura del riu Tordera com a àrea de nidificació d’aus...

I certament, la natura respon de seguida... no només continuen els corriols petits (Charadrius dubius) covant a l’àrea delimitada, més tranquils que mai...

... també s’observa una nova parella a la mateixa platja i almenys 1 parella de corriols camanegres (Charadrius alexandrinus) a prop, mascle i femella, alimentant-se al fangar de la desembocadura. Els propers dies es podrà veure si finalment hi nien o ja és massa tard i ho deixaran per la primavera vinent.

La gent respon, tot i ser festiu i hora punta, a la barra de sorra no hi havia ningú prenent el sol. Algun que altre desconsiderat, però la millora és espectacular!!!...

Els propers dies, Càmping La Tordera i l’Ajuntament de Malgrat de Mar instal•laran unes tanques i cadenat per evitar l’accés de vehicles al camí entre la desembocadura i el càmping, que tot i prohibit, actualment no dona resultats...

Per altre banda, Orchis, Naturalistes de la Selva i l’Alt Maresme, i l’Associació del Còmic de Tordera ja treballen en el disseny i làmines per a la sensibilització dels usuaris i senyalització permanent dels accessos a la llera del riu per a l’any vinent...

Una molt bona notícia per la Tordera i pels animals que hi habiten. A aquesta notícia hi hem d’afegir que el càmping La Tordera de Malgrat de Mar, a tocar del riu del qual agafa el nom, ha arribat a un acord amb l'entitat ecologista Orchis, Naturalistes de la Selva i l'Alt Maresme, per a la preservació d'aquest entorn paisatgístic.

Felicitats a l’ajuntament de Malgrat i a tots els altres protagonistes.

Més sobre el carbó

Parlàvem ahir mateix sobre el nombre impressionant de centrals tèrmiques de carbó que s’estan instal•lant a Xina, amb les seves emissions corresponents de CO2 a l’atmosfera. Emissions davant les quals tots els nostres esforços per reduir les nostres es tornen ridículs. Doncs bé, no hem pas d’anar tant lluny per trobar gent que també aposten per les centrals tèrmiques de carbó: Alemanya, per exemple.

Amb gran determinació, el govern de coalició Social Demòcrata i el Partit Verd de l’ex-canceller Gerhard Schroeder va inscriure en una llei que Alemanya eliminaria l’energia nuclear el 2022. L’actual canceller Angela Merkel ha estat igualment rigorosa - es beneficia de la important legitimitat de tenir una formació en física - en la prescripció d’uns objectius dràstics de protecció del clima per Alemanya: un 40 per cent de reducció d’emissions de diòxid de carboni en l’any 2020.

Doncs bé, ara mateix Alemanya té un sudoku de difícil solució: L'energia nuclear és massa perillosa. El carbó és massa brut. El gas implica una excessiva dependència de Rússia. I les energies renovables són insuficients. Així d’on treurà Alemanya la seva energia?

I aquí no s’acaba el problema: a Baviera, un dels estats més desenvolupats del país, el 75 % de l’energia és d’origen nuclear. Les grans quantitats d’energia eòlica existents i en projecte a la costa nord s’haurien de transportar cap a Baviera, al sud. Les línees elèctriques estan saturades i ningú vol que noves línees travessin prop de casa seva (recordeu la MAT, oi?).

Una de les solucions és la de construir centrals elèctriques de carbó. La figura, treta d’un article de la revista Der Spiegel, explica les centrals tèrmiques de carbó projectades. Probablement no es construiran totes, però sí una bona part. Alemanya necessita substituir les seves centrals nuclears, té molt de carbó, i té por del gas rus. Es clar que això no resol els problemes bàvars, ja que Baviera es troba lluny dels jaciments de carbó...

I la reducció de les emissions de CO2? Bona pregunta, per ara sense resposta. La resposta pot venir de la investigació. Però a Alemanya, després de la crisi del petroli el 1973, les despeses anuals per a la investigació sobre l’energia, ajustades per inflació, es van doblar per arribar a 1,5 milions d’euros. Però després, com que la pressió dels alts preus del petroli va disminuir, els pressupostos d’investigació es varen reduir gradualment, abans d’arribar a un rècord de baixa d’una mica menys de 360 milions d’euros el 2001. Els pressupostos de la investigació de l’energia han augmentat de nou des d’aleshores, però massa lentament. Irònicament, la gran coalició no amaga el seu orgull per haver portat el pressupost de recerca de l’energia del govern per sobre dels 500 milions d’euros.

I així estan a Alemanya. Poca investigació, gent que s’oposa a la construcció de noves línees elèctriques. Tenen tots els números per estar obligats a construir massivament centrals de carbó. I ja han començat.

I la reducció de les emissions de CO2? La resposta més probable ara mateix és que anirà a prendre pel sac. I els drets d’emissió de carboni, que augmentaran el preu de l’energia? Penso que no haurem d’esperar gaire per veure una iniciativa alemanya per eliminar-los, amb l’excusa, que no és excusa, que fora d’Europa no en volen saber res, i que, per tant, redueixen la competitivitat europea.

A no ser que les properes eleccions alemanyes resultin com es preveu actualment, i que un nou govern de demòcrata cristians i lliberals derogui la llei sobre l’eliminació de l’energia nuclear.

Electricitat produïda cremant carbó

En el 2006 (últimes dades publicats) les centrals tèrmiques de carbó van produir el 41 % de l’electricitat global (38,1 % en l’any 1999). En el 2006 les centrals nuclears van produir el 14,8 % de l’electricitat (17,2 % en 1999). Es a dir, que la tendència mundial és el augmentar la producció d’electricitat procedent del carbó.

Un recent article del New York Times, la lectura del qual és molt recomanable, explica com els xinesos, que són els que més carbó cremen del planeta, ja que el seu consum de carbó és més important que el d’Europa, Japó i Estats Units junts, estan desenvolupant centrals tèrmiques de carbó molt eficients (poden arribar a un rendiment del 44 %, quan és normal un rendiment del 35 %).

Comencen ara a treballar sobre la captació del CO2 emès per les centrals de carbó. Tenen una planta pilot que fa servir aquest gas per carbonatar begudes.

No hi ha cap dubte que podem fer molt poc per “compensar” les emissions de CO2 dels xinesos, que són avui dia el país que emet més CO2 a l’atmosfera. El que podem és constatar que la seva tecnologia ha sobrepassat la nostra, i que no semblen tenir cap respecte per la teoria del l’escalfament global del planeta degut a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Als xinesos, l’electricitat produïda pel carbó els resulta molt més econòmica que cap altre. Llegeixo en el llibre “CO2 un mythe planetaire” que la República Popular Xinesa, on gairebé tots els quadres polítics són enginyers, es van proposar fa cinc anys posar en servei cada setmana i durant 20 anys una central de carbó de 1.000 MW, que és la potència d’un reactor nuclear modern (el de Garoña té 440 MW), el que suposa disposar cada any d’un increment de 52.000 MW. En realitat ho han fet millor: van crear una potència suplementària amb carbó de 50.000 MW en el 2004, 70.000 MW en el 2005 i 102.000 MW en el 2006. Només en un any més electricitat que tota la instal•lada a França en tot un segle!

Dades que penso hem de conèixer per saber on anem, malgrat tots els Kiotos i tots els drets d’emissió de carboni que aquí, pobres innocents, ens anem empassant (i pagant religiosament).

Profetes

De vegades és curiós tornar a llegir el que s’escrivia en les publicacions serioses de no fa gaire temps. Fa un any i mig, el diari econòmic Expansión publicava que els pisos s’apujarien de manera vertiginosa, vist que no hi havia prou sòl. Com a profetes, alguns no tenen preu. Tots ens equivoquem quan fem prediccions, però n’hi ha que mereixen un premi.

El G 14 alerta que els pisos s’apujaran si no s’urbanitza més sòl

El G 14, el grup de les catorze immobiliàries espanyoles més importants, ha alertat que “el preu dels pisos tornarà a pujar de forma vertiginosa" en el termini de dos anys per “l’estrangulació" que es provocarà en el sector en cas que no s’agilitin els terminis per a urbanitzar sòl i es tramitin plantejaments urbanístics.

El president d’aquest 'lobby' immobiliari i també president de Fadesa, Fernando Martín, ha assegurat a més que el preu de l’habitatge nou baixarà i que els tipus d’interès no pujaran, en contra dels missatges que des de diferents sectors actualment es llancen a la societat.

Martín va voler d’aquesta forma aclarir la informació "no contrastada", les "ombres innecessàries", que considera s’estan llançant a la societat sobre un sector bàsic en la creació d’ocupació i riquesa a l’economia.

Pel G-14, les solucions a la situació immobiliària actual passen, a més de per la referida agilització en la urbanització de terrenys, per limitar obstacles i deixar que el mercat construeixi els habitatges que "la gent pugui comprar", atès que la demanda d’habitatges no baixarà dels 450.000 i 500.000 a l’any.

Expansión – 24.10.2007

Les “veritats” del senyor Rodríguez

L’altre dia el senyor Rodríguez, president del govern central, va fer unes declaracions al la cadena quatre de televisió, on va voler justificar un possible tancament de la central nuclear de Garoña. Pocs dies després, el PSOE va enviar als diputats, senadors i membres importants del partit socialista un argumentari que recollia les respostes del president.

El senyor Rodríguez Zapatero va dir: "En el món només hi ha 6 centrals nuclears que tenen un escenari de pròrroga per a sobrepassar l’edat de 40 anys" La realitat és que en el món hi ha actualment 58 centrals en operació amb permís per a operar fins als 60 anys: 53 als Estats Units, 4 a Suïssa i 1 a Holanda. Als Estats Units 19 altres centrals estan a l’espera de rebre l’autorització per a operar fins als 60 anys.

Sobre la construcció de noves centrals nuclears, el president del govern central va afirmar: "Només hi ha 1 central nuclear en construcció en el món. Es troba a Finlàndia i té molt problemes perquè costa molt més del que estava pressupostat". En realitat hi ha 50 centrals on ja han començat les obres i altres 51 en projecte. Algunes d’elles amb tecnologia i part del capital espanyols, com a resultat d’acords internacionals signats pel llavors ministre d’indústria José Montilla.

I, parlant de preus: "Un kWh d’energia nuclear i un kWh eòlic al consumidor li costa exactament igual". Les dades de 2008 (simplificant) són que l’energia nuclear va costar 0,035 €/kWh, la de cicle combinat 0,060, l’energia eòlica 0,080 i la fotovoltaica 0,40. Quan Garoña estigui amortitzada, al preu de la seva energia disminuirà sensiblement. Es evident, doncs, que si es tanca Garoña, qualsevol energia de substitució serà més cara, el que repercutirà necessàriament sobre el preu que haurem de pagar.

Personalment ni tinc accions ni tinc cap interès en cap companyia elèctrica. El que em preocupa és que, en temps de crisi, en un temps en que hauríem d’estalviar cada euro per poder sortir del caos econòmic on ens trobem, el president del govern central senyor Rodríguez, tingui un concepte tan elàstic de la veritat. No sé si per ignorància o perquè és un doctrinari a qui la realitat li importa ben poc.

El cost d’un parc: una lliçó d’economia

Heus aquí que el govern municipal reflexiona. Resulta que el manteniment del parc Macià comença a costar car, i que la culpa la tenen els usuaris, sobretot els que venen de fora. Per això el govern municipal reflexiona que aquests visitants forans paguin la seva entrada al parc.

Heus aquí que el que havia de passar està passant. Es fan inversions importants però no es pensa mai que aquestes inversions tenen un cost de manteniment. El mateix passarà amb el famós centre cultural, el que ha de costar 15 milions d’euros i que tindrà un cost anual de funcionament i de manteniment de l’ordre de 1,5 a 2 milions d’euros (i, si no, al temps). Podrà el poble de Malgrat finançar la seva construcció? I el seu cost de funcionament, manteniment inclòs?

El que està passant amb el parc Macià hauria de servir perquè el govern municipal seguís reflexionant, i que no s’aturés al parc. Les inversions importants costen molts diners pel seu funcionament i pel seu manteniment. Per ara no hem vist cap previsió de balanç sobre la gestió del centre cultural projectat, probablement perquè no n’hi ha cap. I ja s’ha compromès un crèdit de gairebé sis milions d’euros per un projecte que no s’ha estudiat com cal.

Servirà el que està passant amb el parc per enfocar les inversions milionàries que el govern municipal té al cap? Ho dubto. L’experiència sembla demostrar que el credo actual a la casa gran és la de mantenir-la i no esmenar-la, la de tirar endavant sense que importin massa les conseqüències del que es fa. Que potser és la millor manera d’aconseguir que els malgratencs els segueixin votant...

Malgrat es planteja fer pagar entrada a la gent de fora del poble que fa ús del parc Francesc Macià

Més sobre la “ciutat sanitària”

Dèiem ahir que la “ciutat sanitària” que projecta l’ajuntament sobre la base d’una proposta privada a l’entrada del poble tenia una manca evident de sensibilitat pels avis al posar un geriàtric al costat d’un tanatori. Mirarem avui l’aspecte urbanístic del projecte.

Sembla que l’aprofitament de la zona ha estat augmentada fins al 0,70, quan era del 0,51. Una vegada més, es facilita l’enformigonament del poble augmentant la part que es permet construir, i disminuint la part que podríem dedicar a zona verda, per dir-ho d’una manera gràfica. Aquest augment de l’aprofitament de cada zona que es vol urbanitzar no és nova a l’ajuntament. Recordarem només el sector PP7 del POUM (Escultor Clarà), on el coeficient d’edificabilitat s’havia augmentat l’any 2004 del 0,45 al 0,47 (la densitat passava de 40 a 42 habitatges per hectàrea), i que, en acceptar l’ERE proposat per la Generalitat s’ha passat brutalment a 60 habitatges per hectàrea.

I així es fa habitualment. Quan es va comprar la torre de can Sala, es va permetre a la propietat augmentar el sostre d’una parcel•la al passeig. Quan s’ha projectat el nou camp de futbol, s’ha fet una permuta de terrenys, declarant constructible el camp de futbol actual, en comptes de fer una inversió en compra de terrenys que hauria permès de tenir una zona verda al costat del futur centre cultural. No en teníem prou en haver consentit (o impulsat) durant els darrers vint anys, un urbanisme atapeït que ha fet de Malgrat una població inhòspita pels seus habitants, sinó que l’autoritat continua pel mateix camí.

Una densitat de construcció tan important com la que s’ha permès (o que s’ha afavorit) ha fet que Malgrat tingui un dèficit notable en espais públics repartits pel teixit urbanístic (encara que amb la construcció del parc Macià la mitjana sigui bona), que repercuteix negativament en la qualitat de vida del personal. Se m’ha dit, per gent propera a l’autoritat, que no n’hi ha per tant, que en els pobles veïns la situació és la mateixa, sinó pitjor. A mi, personalment, aquestes comparacions no em valen com a argument, per allò de mal de molts, conhort de boigs. S’ha espatllat un poble que podria haver estat molt agradable, i es continua fent el mateix. I no em feu dir la causa, que bé podria ser l’especulació urbanística, avui tan criticada per tothom.

Tornant a la dita “ciutat sanitària”, penso que s’hauria d’aprofitar l’ocasió per urbanitzar la zona amb un baix aprofitament, per fer-ne una zona agradable, no només pels avis que hi estiguin hostatjats, sinó també per tots.

La “ciutat sanitària”

Llegim al darrer butlletí municipal que hi ha una d’una iniciativa privada, per crear diferents centres d’activitats per a “usos sociosanitaris i assistencials públics i privats per atendre la demanda local i comarcal” a l’avinguda de la Costa Brava, a la zona d’entrada al municipi des de la carretera N II.

La proposta que té l’equip de govern – PSC i PPC – sobre la taula en aquests moments és ubicar en aquest sector de més de 40.000 metres quadrats un tanatori amb sales de vetlla, una residència geriàtrica i pisos tutelats, entre altres serveis de caràcter sociosanitari.

Es tracta d’un projecte que pot semblar interessant, i sobre el que faria falta una discussió per posar blanc sobre negre els seus avantatges i els seus inconvenients. Personalment, hi veig un inconvenient major: posar un tanatori al costat mateix d’una residència geriàtrica pot tenir la comoditat d’un trasllat ràpid dels vells que acabin el seu pas per aquesta vida per portar-los al tanatori, però tindrà segurament un impacte força negatiu per la moral de les persones acollides al geriàtric, que tindran, amb el tanatori tan a prop, sempre present que potser demà seran ells els que canviïn d’edifici. I ja es sap que, a aquestes edats, una moral negativa no és gaire bon símptoma.

A no ser que els propietaris del geriàtric tinguin una subvenció de la seguretat social per escurçar la vida dels seus dispesers, el que estalviaria una bona quantitat de diners en pensions a l'organisme estatal.

Text del butlletí municipal:

L’Ajuntament de Malgrat planifica el projecte de construcció d’una ciutat sanitària a l’avinguda de la Costa Brava, a la zona d’entrada al municipi des de la carretera N II. Segons aquesta proposta d’una iniciativa privada, es tracta de crear diferents centres d’activitats per a “usos sociosanitaris i assistencials públics i privats per atendre la demanda local i comarcal”. L’alcaldessa, Conxita Campoy (PSC), ha avançat que la idea és concentrar diferents serveis socio-sanitaris en aquest sector. La proposta que té l’equip de govern – PSC i PPC – sobre la taula en aquests moments és ubicar en aquest sector de més de 40.000 metres quadrats un tanatori amb sales de vetlla, una residència geriàtrica i pisos tutelats, entre altres serveis de caràcter sociosanitari. També s’ha pensat en la possibilitat de cedir 3.000 metres quadrats dels terrenys municipals a la Comunitat Terapèutica del Maresme perquè hi pugui traslladar les dependències del carrer de Passada. L’alcaldessa també ha explicat que es reservaran uns 8.000 metres quadrats d’aquest sector per a la possible construcció d’un nou centre d’assistència primària (CAP) a Malgrat.

L’alcaldessa ha assegurat que aquesta proposta ha estat ja supervisada per la Generalitat i que hi dóna el vist i plau inicial. Tot i això, l’alcaldessa ha afegit que és possible que el govern de la Generalitat faci alguna modificació en el projecte.

Una editorial moralitzadora

Ser de Malgrat té els seus avantatges. Un d’ells és que es pot llegir el que escriu l’alcaldessa en la mena d’editorial que fa cada vegada que surt el Butlletí Informatiu de l’ajuntament. He trobat el seu darrer escrit, el del butlletí nº 15, en el que ens parla de la crisi, particularment moralista i passablement carrincló. Per això, mentre espero que el sol minvi per sortir a passejar sense agafar una solellada, em venen ganes de comentar-lo, amb un punt d’ironia, si és possible.

Arribo al punt que diu, parlant de crisi, deguda a que hem volgut estirar més el braç que la màniga i ara ens adonem que la camisa ens va curta, afirmació amb la que estic bàsicament d’acord. I, parlant del govern central, demana a l’Estat que parli clar i que digui la veritat, que no hi haurà feina per a tothom, que a la majoria dels treballadors no ens està permès fer dispendis descontrolats, que s’ha de treballar per la vida laboral i la cobertura social amb justícia i no podem confondre les ajudes amb la caritat o la dependència. Demanar al president del govern central que parli clar i que digui la veritat ho trobo d’un optimisme desbordant. En canvi, m’impressiona que digui que no hi haurà feina per tothom. Aquí la senyora alcaldessa es posa tràgica. El pitjor és que, també en aquest punt, trobo que molt probablement té raó. I aquí s’acaben les meves ganes de fer un comentari irònic del text.

El pes de la construcció en el producte interior brut era del 15 %, aproximadament, abans de la crisi. Aquesta proporció tan important ha estat causa de la bombolla immobiliària que, al nostre país, s’ha afegit a la crisi financera internacional. Aquesta crisi afegida fa que serà molt més difícil que ens en sortim i, si en som capaços, ho farem molt més tard que els altres. Al fer-ho més tard, haurem de pagar interessos elevats comparats amb la nostra inflació, ja que la banca central europea haurà de fixar els interessos a la inflació dels països que vagin sortint de la crisi. Amb aquest interessos elevats, sortir de la crisi es farà encara més problemàtic.

I, si no volem tornar a caure en la mateixa trampa en la que ens hem ficat, el pes de la construcció haurà de baixar del 15 al 5 % del producte interior brut. I aquesta és la raó per la que estic d’acord amb l’alcaldessa: la gent que treballava al sector de la construcció, ique no té massa preparació, no ho tindrà gens senzill per trobar una altre feina.

El problema de l’economia espanyola és el de tenir una productivitat molt baixa. Podrem en un futur proper augmentar la productivitat? Ho veig complicat. I amb el govern central actual, encara més. Ens esperen anys de sang, suor i llàgrimes. I ja veurem si al final ens en sortim o ens convertim en una segona Argentina.

Llegint l’editorial de l’alcaldessa amb un esperit en principi burleta, he anat canviant d’humor i m’he posat seriós. Però, què hi farem? La vida és així.

Malgrat 1959 – Campionat de Catalunya de bàsquet

Dimecres, 10 de juny de 1959, ara fa cinquanta anys, es publicava a La Vanguardia el resultat del partit de bàsquet de la fase final de segona categoria, on el Malgrat havia guanyat al Santa Coloma per 50 a 20 (resultat que avui sorprendria als afeccionats a aquest esport per la seva poca quantitat de punts). Els reserves malgratencs també varen guanyar.

Malgrat 1909 – Un comunicat de la guàrdia civil

A La Vanguardia del dimecres 7 de juny de fa cent anys es publicava un comunicat (un “parte”) del comandant de la guàrdia civil de Malgrat en el que es deia que un nen de 26 mesos s’havia ofegat en una bassa de Fogars de Tordera.

La variació de la radiació solar i la producció d’energia

Dèiem l’altre dia que un dels inconvenients principals, tant de l’energia eòlica com de la solar, és la seva irregularitat. Aquesta irregularitat fa que la seva explotació sigui complicada, ja que no s’ajusta fàcilment a l’electricitat que l’usuari demana, raó per la qual aquestes energies elèctriques s’han de complementar amb centrals tèrmiques.

Ara s’estan construint les primeres centrals tèrmiques solars, que consisteixen en orientar els miralls cap a un punt on s’hi troba una caldera. Al convergir els raigs solars sobre aquesta caldera, escalfen un líquid, que és el que s’utilitza per fer electricitat. Si aquest líquid és aigua, a la caldera es transforma en vapor d’aigua que és el que s’envia cap a les turbines per fer-les girar i que, acoblades a un generador, produeixen la corrent elèctrica. La producció d’aquestes centrals està doncs, directament lligada a la radiació solar. Es a dir, no produeixen de nit i produeixen menys quan el cel està ennuvolat.

La darrera generació d’aquestes centrals tèrmiques solars, que ara mateix es troba en una etapa de recerca (és a dir, que encara no són operacionals a escala industrial), no escalfen aigua a la caldera, sinó un altre líquid (sals foses), que es manté líquid a uns 500 ºC. Un cop el líquid ha estat portat a aquesta temperatura, es fa anar cap a uns dipòsits calorifugats, on es manté calent. D’aquests dipòsits se’n fa sortir la quantitat necessària per escalfar aigua fins a produir vapor a alta temperatura, prop dels 400ºC, que fa girar les turbines i produeix electricitat. D’aquesta manera, el líquid calent es dosifica perquè, durant la nit, la central continuï funcionant, amb el que es resol un dels problemes fonamentals de l’energia solar: la producció de nit.

Però aquestes centrals amb emmagatzemament de sals foses calentes no resolen tot el problema de la irregularitat de la producció elèctrica de les centrals solars. Ho podem entendre mirant la figura, on he posat la radiació solar, dia a dia, a Malgrat, mesurada durant l’any 2008 al observatori meteorològic de la nostra població. La radiació mitjana anual rebuda a l’observatori de Malgrat és de 4,2 kW/m2 cada dia (recta verda del gràfic). Al gràfic hi podem veure dues coses:

1) La gran diferència de radiació entre l’estiu i l’hivern: a l’estiu hi ha, en mitjana, entre 6 i 7 kWh/m2 cada dia, mentre que a l’hivern només n’hi ha entre 1 i 2, és a dir, la radiació solar a Malgrat és de l’ordre de 4 vegades més forta l’estiu que l’hivern. El que vol dir que una central tèrmica produirà quatre vegades menys a l’hivern que a l’estiu.

2) Tant a l’estiu com a l’hivern hi ha períodes amb una radiació molt baixa, degut als núvols. Per exemple, els dies 28 i 29 de desembre només es varen recollir 0,4 kWh/m2 cada dia. A la figura es poden trobar molts altres períodes amb alguns dies de baixa radiació. Si no hi hagués núvols (corba vermella), la radiació màxima seria de 8,5 kWh/m2 cada dia a finals de juny, i la mínima de 2,5 a finals de desembre. La diferència entre les corbes vermella i blava dóna una idea de la radiació perduda per causa dels núvols, i que és, en mitjana de l’any, de més de 1 kW/m2 cada dia, és a dir, un 25 %. Si la central es troba situada a una regió amb menys nuvolositat que a Malgrat, la corba blava s’acostarà una mica més a la vermella, però sempre hi haurà alguns dies de nuvolositat en els que la central produirà molta menys energia.

Per poder continuar a produir durant dos o tres dies amb poca radiació fa falta emmagatzemar moltes sals foses, el que, a més de la dificultat tècnica que presenta, produeix pèrdues de calor importants, rebaixant el rendiment energètic de la central.

Es a dir, que una central tèrmica amb emmagatzemament de calor (a base de sals foses) resol algun dels inconvenients, però no tots. Per compensar la diferència de radiació entre l’hivern i l’estiu la central s’ha de sobre dimensionar molt, el que és car i encareix l’energia produïda. Per poder sostenir la producció durant dos o tres dies ennuvolats, la solució és difícil.

Es per aquestes constatacions de la variació de la radiació solar que es rep a la superfície de la terra i per la irregularitat amb la que bufen els vents que penso que no es pot considerar realista la hipòtesi de que les energies renovables poden alimentar la xarxa elèctrica al 100 %, encara que les centrals tèrmiques solars que estan en projecte tinguin un volant de calor que les pugui fer funcionar durant les nits.

Malgrat 1909 – notícies de primavera

La Vanguardia del dilluns 7 de juny de l’any 1909 publicava un reguitzell de notícies i fets malgratencs de fa cent anys, que van des de l’anunci de l’obra de teatre que s’havia de representar al Tívoli (A todo hay quien gana), fins a l’anunci de qui portaria el pendó a la processó del dia de Corpus (el senyor Lluís Martí i Arigós), i acabant amb la ressenya de la conclusió del mes de Maria a l’església parroquial, conclusió que es va fer amb tota la solemnitat requerida per la circumstància, destacant el cor de les filles de Maria, molt ben dirigit per la senyoreta Antonieta de Garriga i d’Anglada.

Reflexionant

Se’ns mana reflexionar i reflexionarem. Som obedients. I, a més reflexionarem sobre Europa, que és que toca oficialment. La reflexió completa seria sobre tres punts:

1) Quina Europa volem
2) Perquè la volem.
3) Com hi podem arribar.

Aquest programa de reflexió és probablement massa important per un dissabte a la tarda, raó per la qual farem un popurri de reflexions soltes.

Quina Europa m’agradaria?

Doncs bé, una Europa confederal, amb un govern central elegit directament pel Parlament europeu, que tingués com a competències exclusives la defensa i la política exterior. També hauria de tenir la política econòmica com a competència exclusiva pels països de l’euro. Altres temes fonamentals, com la política energètica, el medi ambient, les infraestructures importants haurien d’estar també directament lligades al govern europeu.

Per què vull Europa?

Hi ha una cosa que tinc clara: no vull els parlamentaris espanyols perquè defensin els interessos espanyols, ni els catalans perquè defensin els interessos de Catalunya. O al menys no només, ni de manera principal. Ho trobo tan criticable com defensar a Madrid els interessos catalans com a tasca principal dels nostres parlamentaris. Han de legislar per tots els europeus, passant per sobre dels interessos particulars quan sigui necessari. I han de tenir un esperit obert per millorar el funcionament de la Unió. En definitiva, vull Europa perquè penso que amb Europa serà més probable que els europeus visquem correctament. I no oblido que el fonament primer de la Unió va ser evitar les guerres entre els europeus.

I el català a Europa?

Doncs bé, trobo que 23 llengües al Parlament són masses. S’hi hauria de poder parlar anglès, francès i alemany, que són les tres llengües principals de la Unió, i prou. Ni català ni castellà. I, per anar com a parlamentari a Europa, els candidats haurien de parlar correctament algun d’aquests idiomes. Si no, que es quedin a casa seva. I això de fer del castellà la segona llengua al Parlament, com demana el PP, essent la cinquena a la Unió, suposo que només és una broma feta per gent de gran ignorància.

Parlem de l’euro...

Per ara ens ha anat bé, però esta molt sobrevalorat, el que fa que la competitivitat europea en pateixi. El Banc Central, que té com a únic objectiu el de treballar contra la inflació, pot ser una arma de doble tall: quan tot anava bé, els interessos eren relativament baixos, i això afavoria Espanya, que tenia una inflació més alta que els principals països de la Unió, raó per la qual endeutar-se era gratuït, ja que els interessos eren fins i tot inferiors a la inflació (aquest finançament va ser la causa del creixement de l’economia espanyola, el “miracle espanyol”). Però quan França i Alemanya comencin a anar una mica més bé, cosa que faran més aviat que nosaltres, el Banc Central augmentarà els tipus per prevenir un augment de la inflació, el que dificultarà el finançament de les nostres empreses, allargant la crisi espanyola. El Banc Central hauria de tenir més objectius que el control de la inflació.

Podria parlar de l’energia, del medi ambient, etc. Es a dir, de tot el que no s’ha parlat durant la campanya. Però és dissabte a la tarda, fa sol, i hem de sortir a passejar.

També podríem parlar de com hauríem de fer per millorar les estructures europees. Però amb els polítics que tenim, aquí i fora d’aquí, únicament dedicats a guanyar les properes eleccions, siguin les que siguin, em sembla que seria predicar en un desert.

Petita tragèdia a la desembocadura del riu Tordera

Llegit al blog La Natura a la Baixa Tordera

Desembocadura del riu Tordera 28/5/09

Aquest dijous al migdia a la desembocadura del riu Tordera, com a més destacat...

Continua covant la femella de corriol petit (Charadrius dubius) al mig de la platja...


Desembocadura del riu Tordera 1/6/09

Mal dia per anar a la desembocadura del riu Tordera...

Pel que fa a la posta de corriol petit (Charadrius dubius), no ha sobreviscut al cap de setmana...

I encara són visibles les restes de fogueres a la platja, algunes a pocs metres de la posta...

Garoña

No fa gaire comentàvem aquí mateix la moció dels ecosocialistes malgratencs sobre el tancament de la central nuclear de Garoña i el seu recolzament pel grup municipal malgratenc d’ERC. També parlàvem del cinisme que el tripartit demostra en el seu Pla Energètic de Catalunya 2006 – 2015, on demana el tancament de les centrals nuclears catalanes els anys 2022, 2024 i 2026, però no es diu per qui tipus de central es substituiran, ja que aquesta decisió es troba fora del termini del dit Pla (com també el tancament de les nuclears, de manera que si un no es mulla proposant la substitució, tampoc ho hauria de fer proposant el tancament)

Ara mateix el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) està estudiant si s’ha de concedir la renovació de la nuclear de Garoña. Si el seu dictamen és negatiu, la central s’haurà de tancar. Si és positiu, el govern central és qui ha decidir si renovar o no la llicència d’explotació. Aquesta decisió s’ha de prendre abans del 5 de juliol. Si el CSN diu que Garoña pot continuar treballant és perquè haurà vist que la seva explotació és segura.

La central nuclear de Garoña es va estrenar l’any 1971. La seva potencia és de 466 MW, i la seva producció mitjana anual és de 3.200 milions de kilowatts hora. Si la central continua treballant, el preu de cada kilowatt hora produït és reduirà del 50 % aproximadament. Si la seva producció es substitueix per una central de gas de cicle combinat, la diferència del preu del kilowatt hora produït serà d’uns 5 cèntims d’euro, el que representa 160 milions d’euros anuals. Durant els deu anys de la renovació, el sobrecost seria de 1.600 milions d’euros.

Tenint en compte que el problema principal de l’economia espanyola és la seva manca de productivitat, el fet d’encarir el cost de l’energia elèctrica no aniria en el sentit d’ajudar a l'augment tant necessari de productivitat.

Veurem el que decideix el senyor president del govern central si, com diu avui la Vanguardia, le decisió del CSN serà la de renovar el permís d’explotació. Veurem si la seva tossuderia en no voler fer marxa enrere en problemes de principi és sòlida. I sembla que ha fet del seu antinuclearisme un problema de principi.

El debat sobre l’energia elèctrica que forçosament s’ha de fer és molt senzill de plantejar:

1) les energies alternatives són més cares que les tradicionals. Si no fos així, no tindrien necessitat de subvencions. Es probable, però, que un dia, almenys l'eòlica, sigui competitiva, però no sabem quan.

2) les energies alternatives (eòlica i solar) no tenen la regularitat necessària per poder alimentar soles la xarxa elèctrica. Els fa falta centrals tèrmiques de baix rendiment treballant a poca potència per anar corregint aquesta irregularitat o, fins i tot, la seva mancança total (nits o dies sense vent). Per tant, és impossible que puguin alimentar la xarxa elèctrica al 100 %, ni probablement molt més del 50 % (almenys a un preu raonable, encara que, per elles mateixes, siguin competitives, a causa del cost de les centrals tèrmiques que les han de complementar).

3) les centrals de gas, a llarg termini, produiran l’electricitat a un preu car, ja que el gas s’anirà encarint a mesura que els jaciments es vagin esgotant

4) queden dues alternatives pel complement necessari: les nuclears o el carbó. Hi ha carbó per dos o tres cents anys. Si ens fa por el CO2, triarem les nuclears. Si pensem que tot el que ens diuen sobre el CO2 és poc creïble, farem com els alemanys, els americans o els xinesos, i triarem les tèrmiques de carbó. Si no tenim les idees gaire clares, farem centrals nuclears i de carbó. Que és el que han decidit de fer la majoria dels països industrials del món.

Malgrat 1909 – de quan hi havia tràfic marítim

La Vanguardia del 31 de maig de l’any 1909, que va caure en dilluns, ens dóna la relació dels vaixells que havien arribat dos dies abans al port de Barcelona. Entre ells hi podem veure el pailebot José Onofre, procedent de Malgrat, i carregat amb efectes.

Remodelació del nucli antic: dubtes raonables

El 21 de maig, la junta de govern local ha decidit aprovar inicialment el projecte executiu de remodelació urbana del nucli antic, redactat pels serveis tècnics municipals, amb un pressupost per coneixement de l’administració de 2.230.558,40 euros, i ha sotmès aquest projecte a informació pública durant trenta dies.

Arran de les informacions publicades sobre aquest projecte, que segurament no he entès del tot, m’ha quedat algun dubte. He consultat el butlletí informatiu nº 15 i retalls de premsa que s’han publicat sobre aquest tema, així com el vídeo de presentació.

Circulació

La primera cosa que no acabo d’entendre és com quedarà el carrer de Passada. Segons es desprèn de tot el que s’ha publicat, un tros d’aquest carrer quedarà tancat a la circulació de vehicles. Si és així, es talla l’anella interior de circumval•lació. La pregunta és doncs: si un tros del carrer de Passada queda únicament pels vianants, com es circularà a Malgrat? Com quedarà el famós Pla de Circulació del 1998?

Finançament: les contribucions especials

L’altre dubte que tinc és si l’aprovació d’aquest projecte és legal. M’explico: el finançament d’aquest projecte té tres components, els fons europeus, el propi ajuntament i els veïns afectats per les obres, que hauran de pagar unes contribucions especials. I el problema és que encara no es sap quina serà la quantia d’aquestes contribucions especials, ja que no es coneix quines seran les subvencions que es podran obtenir dels fons europeus.

I aquí és on trobo que hi pot haver un problema legal. Si admetem que un ajuntament pot aprovar la imposició de contribucions especials, no podem admetre que un projecte s’aprovi, i implícitament s’aprovin al mateix temps unes contribucions especials de les que no es coneix la importància. Com es poden aprovar uns impostos sense saber-ne la quantia? L’ordenança fiscal que les regula diu, en efecte que “el acuerdo relativo a la realización de una obra o al establecimiento o ampliación de un servicio que tenga que pagarse mediante contribuciones especiales, no se podrá ejecutar hasta que no se haya aprobado la ordenación concreta de éstas”. Per tant, el projecte no es podrà aprovar definitivament mentre no s’hagin definit exactament aquestes contribucions especials. I, probablement, un cop conegudes aquests contribucions, s'haurà de començar un altre període d'informació pública, de manera que els afectats puguin presentar les al.legacions corresponents.

Pel que fa a la filosofia d’aquestes contribucions especials, la llei general tributària les defineix com “los tributos cuyo hecho imponible consiste en la obtención por el obligado tributario de un beneficio o de un aumento de valor de sus bienes como consecuencia de la realización de obras públicas o del establecimiento o ampliación de servicios públicos”. La pregunta que em faig és la següent: la remodelació del nucli antic porta un benefici o augmenta el valor de les cases? I, si augmenta el valor de les cases, però el que hi habita no la ven, com es realitza aquest augment de valor? Es fa pagar un impost sobre un hipotètic guany si algun dia es vol vendre. Trobo, i és una opinió personal, que les contribucions especials són el que més s’assembla a un robatori legal.

Una qüestió de perspectiva

Com que tothom està molt angoixat amb això de l’escalfament global del planeta, presento aquí un gràfic que pot contribuir a calmar una mica els esperits: representa l’evolució de la temperatura mitjana global des de l’any 1960 fins ara, mes a mes.

La temperatura mitjana global varia entre uns 12ºC el mes de gener i uns 16ºC el mes de juliol. Això és així ja que a l’hemisferi nord hi ha un 60 % de mar i un 40 % de terra, mentre que a l’hemisferi sud hi ha un 81 % de mar i només un 19 % de terra, el que vol dir que els canvis de temperatura estacionals són més importants a l’hemisferi nord que al sud.

En aquest gràfic es relativitza molt tot això de l’escalfament global. Convé mirar-lo una estoneta per, després, respirar una mica més tranquils (cliqueu sobre el gràfic si el voleu veure ampliat). Aquest gràfic ens dóna una perspectiva diferent dels gràfics anuals que, treballant-hi una mica la escala, es poden presentar recalcant un augment important de la temperatura mitjana global.

Es clar que, en publicar un gràfic que relativitza això de l’escalfament global, els socialistes em compararan amb un caçador d’homosexuals o amb un capellà carca ...

Les dades han estat calculades pel NCDC (National Climatic Data Center), i es poden trobar aquí.

Malgrat 1909 – Esquela

Avui fa cent anys, el 22 de maig de l’any 1909 es publicava una esquela a la Vanguardia en la que s’anunciava el traspàs d’en Francesc Pla i Buñol, natural de Malgrat i resident a Barcelona. Uns dies més tard, es notificava, en una altre esquela, la data del funeral, que s’havia de celebrar al monestir barceloní de Sant Pere de les Puelles.

Qui era aquest senyor? Realment, no he pogut trobar gairebé res sobre la seva vida. Només que va ser nomenat com a jurat pels caps de família, que havia d’actuar durant el darrer quadrimestre de l’any 1905 al Institut, a Barcelona. Però no tinc cap dubte que, donada la importància de les esqueles publicades, havia de ser un senyor d’una certa notorietat. Probablement era el propietari de l’edifici del carrer Passada, 13, actualment catalogat. En efecte, a la fitxa nº 16 del Catàleg del Pla d’Ordenació Urbanística corresponent a aquest edifici hi trobem:

En data 12/7/1885 és concedida llicència d’obres a Francesc Pla Buñol per a “Modificacion oberturas i elevarlas al nivel de la casa que contiguo posee en la misma calle”. (mestre d’obres José Riera). I en data 31/7/1885 demana per aixecar el 2º pis.

En data 15/9/1892 és concedida llicència d’obres a Francesc de Sales Pla Buñol per fer una porta d’entrada al jardí, al carrer Passada núm. 11 (mestre d’obres Jaime Viscarri).

Però una cosa sembla clara a la vista de les dues esqueles: el senyor Francesc estava orgullós de ser fill de Malgrat.

L’Index d’Oscil•lació de l’Atlàntic Nord (NAO)

La complexa interacció entre l’atmosfera i el mar és un factor fonamental del clima europeu. En l’Atlàntic Nord i en una vasta regió europea hi ha un gradient de pressió que canvia constantment i que és molt determinant pel clima del nord. De la mateixa manera que l’oscil•lació del sud del Pacífic, de la que forma part el fenomen del Niño, és responsable de moltes característiques del clima del Pacífic tropical (i que, moltes vegades, té una influència notable sobre el clima molt més enllà d’aquesta regió).

L’oscil•lació de l’Atlàntic nord és un moviment de vaivé de la pressió atmosfèrica, que quan és alta a les Açores és baixa a Islàndia, i viceversa.

Aquest índex és molt significatiu del clima de l’hivern a Europa, però molt menys del de l’estiu, raó par la que s’acostuma a estudiar-lo durant els mesos de desembre a març de manera independentment a la resta de l’any. Un índex hivernal elevat indica una baixa pressió molt pronunciada a Islàndia i una alta pressió també molt pronunciada a les Açores i a prop de les costes de Portugal, mentre que un índex hivernal baix, en canvi, significa que les diferències de pressió entre ambdues zones són menys pronunciades.

Quan l’índex és elevat (positiu), hi ha un anticicló potent a les Açores i una forta borrasca a Islàndia. La diferència de pressió antre ambdues zones augmenta, el que afavoreix els vents de l’oceà cap a Europa, augmenta les tempestes a l’oceà nord, plou molt al nord d’Europa i hi ha sequera al sud europeu. Els hiverns són relativament temperats i humits a l’Europa del nord, i freds i seca al Canadà i a Groenlandia.

Quan l’índex és baix (negatiu), l’anticicló de les Açores és feble i la borrasca a Islàndia també. La diferència de pressió entre les dues zones disminueix, i té com a resultat menys tempestes a l’Atlàntic, i que els fronts passin més cap al sud, el que porta aire humit cap a la Mediterrània i aire fred al nord d’Europa, mentre que Groenlandia té un hivern més temperat.

Des de 1965 fins a l990 s’observa una tendència creixent de l’índex hivernal de la NAO, correlacionada amb una tendència a l’escalfament a Europa i Siberia. Per contra, el canvi de tendència de l'index hivernal des de 1990 es relaciona probablement amb la tendència al refredament en els últims anys.

Ara bé, quina és la causa i quin és l’efecte: la temperatura varia perquè es modifica l’índex o és al revés? Difícil de dir, ja que avui dia no es sap explicar a què és deguda la variació de l’índex NAO.

Malgrat 1909 – petició de millora de pensió de jubilació

A la Vanguardia del dissabte 15 de maig de l’any 1909 hi podem trobar una noticia dins del concepte de “Instrucción Pública”, en el que una mestra de Malgrat, la senyora Rosa Suñer, demana que se li millori la quantitat que rep en concepte de jubilació.

No sabem si la seva petició va ser atesa, però podem esperar que ho fos, i que la senyora Rosa hagués gaudit de la seva pensió millorada durant molts anys.

Universitat i canvi de model econòmic

Ara que el senyor president del govern central s’acaba de treure del barret un nou conillet en forma de canvi del model econòmic actual per fer-ne un de sostenible (que ni ell mateix sap què vol dir), pot ser interessant rellegir la contra de la Vanguardia d’ahir. S’hi entrevista a l’expresident de la Universitat de Califòrnia.

Si es vol canviar el model econòmic, només hi ha algú que no ho ha de fer, i aquest és el govern. Qui ha de canviar el model econòmic són els empresaris, els treballadors i els consumidors. Però per canviar de model econòmic s’han de posar moltes bases, i una d’elles és canviar la universitat. I aquí és on l’entrevista de la contra d’ahir esdevé interessant.

Si els Estats Units són una potència econòmica mundial i ho continuaran sent durant encara molta anys és, entre altres, perquè tenen un sistema universitari eficaç. Quins són els seus principis?

- Exigeix poc als estudiants i t’ho donaran. Exigeix molt als estudiants i t’ho donaran. Però, per poder exigir molt als estudiants, els professors han de ser molt exigents amb ells mateixos. Una universitat on els professors siguin funcionaris fomenta la ganduleria del professorat i, com a conseqüència, la poca exigència als alumnes. El que no vol dir que tots els funcionaris siguin ganduls, sinó que no es poden fer fora del sistema els que ho siguin.

- La universitat no pot ser un departament més de l’administració de l’estat. Així podrà fitxar, substituir o destituir els professors segons la seva competència.

- La universitat no ha dependre econòmicament de l’estat, o, al menys, no de manera important. S’ha de finançar majoritàriament amb donacions, taxes de matrícules, col•laboracions amb empreses, etc. Però per obtenir donacions faria falta estimular fiscalment el mecenatge, cosa que estem molt lluny de tenir a Catalunya i a Espanya, de manera que molts ciutadans podrien pagar una part important dels seus impostos amb donatius a la universitat.

- Els antics alumnes de la universitat també han d’ajudar al seu finançament i proporcionar mitjans per donar experiència als nous estudiants.

- Una universitat d’aquest tipus no renunciarà als bons estudiants, que tinguin el talent i les ganes de treballar necessaris.

- L’objectiu de la universitat ha de ser que tots els que hi hagin estudiat siguin capaços de trobar o de crear una empresa on puguin convertir el seu talent i el seu esforç en riquesa per la comunitat.

Es a dir, una universitat completament al revés de les que tenim ara mateix a Espanya i a Catalunya. Si el senyor president del govern central dediqués el seu esforç a fer canvis d’aquest tipus en lloc d’inventar models econòmics irreals, faria un treball més útil. Si es passés de la universitat pública a una universitat independent, s'ajudaria a crear un model econòmic més eficaç. Però és ben sabut que un canvi d’aquest tipus és totalment contrari a la seva ideologia i a la del seu partit.

Per cert, a la mateixa entrevista hi ha un comentari que em sembla molt interessant sobre un altre tema, el de les quotes. Diu l’entrevistat: “les quotes en un govern o en una selecció em semblen injustes: primer pels que aparenten beneficiar-se’n, perquè projecten dubtes sobre la seva capacitat real i danyen la seva autoestima. La millor arma contra la desigualtat és l’exigència acompanyada dels mitjans per complir-la”. Al revés de tot el que fan els nostres governants.

Governants a qui anem votant com si fóssim xais. O potser és que ja ens hem acostumat a que el papa estat s’ocupi de resoldre els nostres problemes. Es per això que sóc pessimista sobre la nostra capacitat per sortir del forat on ens hem ficat nosaltres mateixos. En aquest sentit, llegir una entrevista com la que acabo de comentar és vivificador. Encara que sense cap esperança que a casa nostra es faci quelcom de semblant.

El refredament del planeta

No heu llegit malament el títol. Parlo de la gran por que, acompanyada de la primera crisi del petroli, corria pel món l’any 1975.

Fa 34 anys, el 28 abril 1975 la revista americana Newsweek informava:

Hi ha signes amenaçadors de que els patrons del temps de la Terra han començat a canviar dramàticament i que aquests canvis poden conduir a una decadència dràstica de la producció de menjar - amb implicacions polítiques serioses per gairebé totes les nacions. La caiguda de la producció alimentària podria començar bastant aviat, potser només d’aquí a deu anys. Les regions destinades de sentir més el seu impacte són les terres de producció de blat del Canadà i l’U.S.S.R. al nord, juntament amb un número de àrees tropicals marginalment autosuficients - parts de l’Índia, Pakistan, Bangla Desh, Indoxina i Indonèsia - on l’estació dels cultius és dependent a les pluges portades per el monsó.

Les evidències que suporten aquestes prediccions ja s’han començat a acumular tan massivament que els meteoròlegs tenen pressa per comprendre’l. A l’Anglaterra, els pagesos han vist la seva temporada de cultiu es reduïa de més de dues setmanes des de 1950, amb un resultant sobre tot d’una pèrdua de producció de gra calculada en unes 100,000 tones anuals. Durant el mateix temps, la temperatura mitjana al voltant de l’equador ha augmentat d’una fracció de grau - una fracció que en algunes àrees pot significar sequera i desolació. El darrer abril, amb l’aparició més devastadora d’huracans mai enregistrada, 148 ciclons han matat més de 300 persones i causat cinc-cents milions de dòlars de perjudicis a tretze estats dels EUA.

Tendència: Pels científics, aquests incidents aparentment diferents representen els signes d’uns canvis fonamentals en el temps. El fet central és que després de tres quarts de segle de condicions extraordinàriament suaus, el clima de la terra sembla refredar-se. Els meteoròlegs discrepen sobre la causa i extensió de la tendència del refredament, així com sobre el seu impacte específic en les condicions local. Però són gairebé unànimes en la previsió de que aquesta tendència reduirà la productivitat agrícola pel que fa a la resta del segle. Si el canvi climàtic és tan profund com alguns dels més pessimistes temen, la fam que en resultaria podria ser catastròfica. "Un canvi climàtic important forçaria a fer ajustaments econòmics i socials a escala mundial," adverteix un informe recent de l’Acadèmia Nacional de Ciències, "perquè els patrons globals de població i producció alimentària que han evolucionat és implícitament dependents del clima actual."

Una enquesta completada últim any per Dr. Murray Mitchell del National Oceanic and Atmosphere Administration revela una caiguda de mig grau en les temperatures mitjanes de la terra de l’hemisferi nord entre 1945 i 1968. Segons George Kukla de l’Universitat de Colúmbia, fotos de satèl•lit van indicar un augment sobtat i important de la coberta de neu de l’hemisferi nord a l’hivern 1971-72. I un estudi sortit el darrer mes per dos científics del NOAA senyala que la quantitat de radiació solar que ha assolit la terra als estats continentals dels EUA va disminuir del 1,3 per cent entre 1964 i 1972.

Pel profà, els canvis relativament petits de la temperatura i de la radiació solar poden ser lleugerament desorientadors. Reid Bryson, de la Universitat de Wisconsin indica que la temperatura mitjana de la Terra durant les Edats de Gel grans era només d’uns 7 graus més baixa que durant les seves eres més calentes - i que la baixada actual de temperatures que el planeta ha experimentat és ja d’un sisè del camí cap a la mitjana de l’Edat del Gel. Altres consideració el refredament com a tornada a les condicions de la "Petita Edat del Gel", amb hiverns molt rigorosos que es varen fer presents portats a la major part d’Europa i America del Nord entre 1600 i 1900 - anys en que el Tàmesi es congelava tan sòlidament que els habitants de Londres rostien bous sobre el gel i quan vaixells trencaglaços van navegar cap al sud pel riu Hudson gairebé fins a la ciutat de Nova York.

Només que el que causa l’aparició de les grans i de les petites edats del gel segueix sent un misteri. "El nostre coneixement dels mecanismes de canvi climàtic és com a mínim tan fragmentari com les nostres dades," admet l’informe de l'Acadèmia Nacional de Ciències. "No només les qüestions científiques bàsiques estan en gran part sense resposta, sinó que en molts casos encara no en sabem prou per plantejar les qüestions clau."

Extrems: els Meteoròlegs pensen que poden preveure els resultats a curt terme del retorn al que era normal a l'últim segle. Comencen per anotar la lleugera caiguda de les temperatures per tot arreu que produeixen molts centres de pressió a l’alta atmosfera. Aquests trenquen el flux suau dels vents de l’oest sobre les àrees temperades. L’aire estancat produït d'aquesta manera causa un augment de les condicions extremes del temps local, com sequeres, inundacions, períodes secs duradors, llargues gelades, monsons retardats i fins i tot augments de temperatura local - tots els quals tenen un impacte directe en els subministraments alimentaris.

"El sistema mundial de producció alimentaria," adverteix el Dr. James D. McQuigg del NOAA Centre per la Valoració Climàtica i Mediambiental, "és molt més sensible a la variable del temps que ho era fins i tot fa només cinc anys." A més, el creixement de la població mundial i la creació de fronteres nacionals noves fan impossible pels pobles afamats emigrar dels seus camps devastats, com ho van fer durant els passats períodes de fam.

Els especialistes en climatologia són pessimistes sobre que els dirigents polítics facin qualsevol acció positiva per compensar pel canvi climàtic, o fins i tot per contrarestar els seus efectes. Admeten que algunes de les solucions més espectaculars proposades, com fondre el gel de l’Artic cobrint-lo amb sutge negre o desviant els rius àrtics, podria crear problemes de lluny més importants que els que voldrien solucionar. Però els científics veuen pocs signes de que els governants da cap nació estiguin preparats per prendre mesures senzilles com la d’emmagatzemar menjar o d’introduir les variables d’incertesa climàtica a les projeccions econòmiques dels subministraments alimentaris futurs. Quan més llarg sigui el retard dels planificadors, més difícil ho tindran per fer front al canvi climàtic una vegada que els resultats esdevinguin una sinistra realitat.

GRÀFIC: Mapa, ÀREES DE LA TERRA AFECTADA PER CANVI CLIMÀTIC, Fenga & Freyer

I és que el planeta, de vagades es refreda i de vegades s’escalfa. I els científics en treuen molt aviat conclusions, que alguns aprofiten per fer por al personal i, si poden, per treure’n un profit econòmic.

Comptes municipals de l’any 2008 (1) – les inversions

Com cada any, l’ajuntament de Malgrat ha publicat els comptes de l’any passat, en aquest cas, de l’any 2008. Com cada any, les comentarem, començant per les inversions.

El pressupost inicial d’inversions per l’any 2008 era de 9,73 milions d’euros, i les realitzacions han estat de 3,87 milions. El percentatge de realització ha estat, doncs del 39,8 %, el més baix dels cinc darrers anys.

Les inversions més importants han estat les següents:

- Adquisició de finques = 424.800 euros, per 1 milió pressupostat.

- Pas a nivell Abat Oliba = 1.263.908 euros, per 1.365.000 euros pressupostats.

- Urbanització Passeig de Llevant = 391.783 euros (aquesta inversió no estava pressupostada inicialment)

- Caserna = 609.022 euros, per 1,5 milions pressupostats.

Altres inversions pressupostades no s’han realitzat, o tot just s’han començat:

- Equipament socio cultural = 1.200.000 euros pressupostats, 0 euros gastats.

- Urbanització avinguda Colom = 1.000.000 euros pressupostats, 55.712 euros gastats.

- Pla integral barri del Castell = 1.000.000 euros pressupostats, 65.793 euros gastats.


Durant l’any 2008 s’ha continuat el que ja era habitual els anys anteriors: una baixa realització de les inversions pressupostades. Habitualment això vol dir que la planificació no és el fort dels que han fet el pressupost.


Nota: a l’edició de l’ajuntament dels comptes municipals de l’any 2008 hi ha un error de 159.183,20 euros quan es fa la suma de les inversions. Com que hi falta la despesa feta a la rehabilitació de les escoles públiques, he suposat que aquests euros es corresponen a aquest càrrec, ja que el seu total és coherent amb les despeses habituals.

La campanya dels socialistes

Una altre vegada tornen els socialistes catalans amb la campanya electoral de la por, amb el seu secretari, en Josep Zaragoza, presentant una foto amb cinc dirigents de dretes: L’Ansar, en Bush, en Berlusconi, en Chirac i en Kaczynski. Ells tenen la culpa de la crisi econòmica que estem patint, ens diu el senyor secretari del PSC.

I un, en la seva infinita ignorància, pensa que el senyor secretari del PSC li està prenent el pèl. Perquè dir a aquestes altures que el senyor Bush té la culpa de la crisi financera que ha estat a l’origen de la crisi econòmica i de l’atur que tenim aquí és, com a mínim, un disbarat. Si algú té la culpa de la crisi financera no és el senyor Bush, ni el senyor Reagan, ni la senyora Thatcher, sinó el senyor Clinton. En efecte, aquest president, l’any 1999, va derogar la Glass-Steagal Act de 1933, que era un dels pilars del nou pacte social del president Roosevelt, pel que es varen separar els bancs comercials dels bancs d’inversió.

“L’eliminació de barreres pels serveis financers permetrà a les companyies americanes competir millor dins de l’economia global”, va afirmar l’amic Clinton quan va derogar aquesta regulació. I quan els bancs d’inversió van ser lliures, varen provocar la disbauxa financera que es troba a l’origen de la crisi actual.

I, pel que fa a l’Ansar, és més culpable ell que l’actual president del govern central de la crisi espanyola? Es veritat que el model econòmic que va impulsar per sortir de la crisi del 1993 (que era una crisi socialista) ha portat a la bombolla del rajol. Però, no varen governar els socialistes durant quatre anys i estaven molt satisfets de com anava l’economia i del model del rajol i de l'especulació?

Només de veure la campanya electoral amb la que el PSC ens obsequia, arribo a la conclusió que la gent d’aquest partit ens prenen per més rucs del que som, raó per la qual no els penso votar.

Optimisme

Per fi, quan hi ha tantes notícies pessimistes, una notícia que convida a l’optimisme: CiU, ERC i PSC han arribat a un acord sobre la llei d’educació.

Sembla que aquest acord va ser proposat per l’Artur Mas al president Montilla, que el va acceptar, per tal de fer una llei tant important com aquesta amb una visió de llarg recorregut, és a dir, que no es canviés cada vegada que hi hagués una alternança en el govern. Té mèrit la proposta de l’Artur Mas, i té mèrit la seva acceptació per part del president, que sabia que algun dels partits del seu govern probablement no acceptaria la llei que sortís d’aquest acord, com així ha estat. Ambdós han tingut una visió d’estat, més enllà de les disputes de campanar. I mèrit té també ERC al haver recolzat aquest acord i al haver-hi aportat la seva visió sobre el tema.

Sense haver tingut temps de llegir amb deteniment la proposta a la que els tres partits han arribat, em sento optimista pel que fa al seu contingut, ja que:

- els sindicats d’ensenyants, que són la part més immobilista del “mamut”, no hi estan d’acord, el que vol dir que es tracta d’un projecte de llei que aporta novetats, probablement positives.

- els ex comunistes passats a ecologistes no hi estan d’acord, el que vol dir que es tracta d’un projecte de llei que no és extremista ni utòpic.

- ni el PP ni Ciutadans hi estan d’acord, el que vol dir que, en aquest projecte de llei, l’ensenyament de la llengua catalana es tracta correctament.

Les vegueries s’acosten

Aviat el Tribunal Constitucional dirà si el nou Estatut és o no conforme a la Constitució. Un cop aquest alt tribunal hagi parlat, s’haurà d’anar posant en pràctica el que diu l’Estatut. I en el seus articles 90 i 91 ens defineix la vegueria com la divisió territorial adoptada per la Generalitat pera l’organització territorial dels seus serveis, i ens diu que serà una llei del Parlament català la que crearà, modificarà i suprimirà les vegueries. Això vol dir que, perquè la Generalitat s’organitzi d’acord amb el nou Estatut, no trigarem gaire a veure com s’implanten les vegueries. Probablement s’implantin després de les eleccions municipals del 2011. Ara mateix, l’executiu català està treballant sobre la nova llei de governs locals, el nou marc jurídic que definirà les vegueries i el seu funcionament. Segurament, les vegueries tindran els mateixos recursos i el mateix funcionament que les actuals diputacions. El seu paper serà, doncs, important.

Quan el senyor Pugcercós era conseller de Governació i Administracions Públiques va presentar un projecte amb set vegueries: Alt Pirineu, Girona, Catalunya Central, Ponent, Barcelona, Tarragona i Terres de l’Ebre, deixant, però, la possibilitat de crear-ne dues més: Penedès i Alt Ter. El Maresme estava inclòs dins de la vegueria de Barcelona. Es a dir, que no tot estava clar.

Al juliol del 2008, el comitè territorial del PSC va aprovar aquesta divisió en set vegueries.

Ni el senyor Puigcercós, en el seu paper de conseller de Governació i Administracions Públiques, ni el PSC, no van voler tenir en compte l’informe Roca, elaborat a finals del 2000, que preveia la rectificació d’alguns límits comarcals i la creació de noves comarques, antre les que hi havia la Selva Marítima, segregada de la Selva i del Maresme, es crearia al voltant de Blanes, i inclouria Pineda, Lloret, Malgrat, Calella, Tordera, Hostalric, Massanes, Fogars de Tordera, Sant Feliu de Boixalleu, Palafolls, Santa Susanna i Tossa.

Pel que fa a les vegueries, l’informe Roca en proposava sis: Girona, Catalunya Central, Ponent, Barcelona, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. La comarca de la Selva Marítima estaria a la vegueria de Girona.

Quin és el principal inconvenient d’aquesta divisió administrativa proposada a l’informe Roca? Doncs que canvia els límits provincials, i aquest canvi s’ha de fer, segons diu l’Estatut, “d’acord amb el que estableix l’article 141.1 de la Constitució”. I què diu aquest article? Doncs bé, diu que “qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts generals mitjançant una llei orgànica”. Res que no es pugui fer, però que és una complicació. Potser per aquesta raó el senyor Puigcercós i el PSC, per estalviar-se feina, no varen canviar, en el seu projecte, els límits provincials.

I perquè l’ajuntament de Malgrat sembla refractari a pronunciar-se sobre aquest tema? Doncs probablement per dues raons (a més de la disciplina pròpia de qui pertany més al PSC que a Malgrat):

1) perquè a la consulta de l’any 1987 sobre les modificacions comarcals varen manifestar la seva conformitat a pertànyer al Maresme, i ara no volen contradir-se.

2) perquè ara mateix el govern municipal es troba molt còmode amb la diputació de Barcelona, que és i serà governada per socialistes, i que els aconsella en la seva política d’anar suburbialitzant el poble, el que, segons pensen, els assegura el vot socialista per sècula seculorum. Si la nova diputació fos la de Girona, on el govern no és segur que sigui socialista, els estudis urbanístics que farien serien d’una altre mena.

Cada dia queda menys per la implantació de les vegueries, un parell d’anys. Si volem que hi hagi un canvi i volem pertànyer a Girona, ens hem d’espavilar. El fet és que encara no hi ha cap projecte de modificació de la llei actual sobre la taula. Es a dir, tot és encara possible.

La millora de l’evolució de l’atur: veritat o mentida?

S’acaba d’anunciar que durant el mes d’abril l’atur ha augmentat “només” de 39.748 persones. Si comparem aquest augment amb el dels mesos anteriors (des de l’agost del 2008 al març d’enguany, l’augment mitjà ha estat de més de 147.000 persones cada mes), podem veure que hi ha una baixada significativa.

Però, això vol dir que l’economia va menys malament?

Si hem de fer cas al vicepresident tercer del govern central, el senyor Manuel Chaves, que va declarar que, a la segona quinzena d’abril els efectes del pla d’inversió dels municipis era tot un èxit, ja que ja s’havien creat 215.959 llocs de treball, hem de ser més aviat pessimistes sobre l’evolució econòmica general. En efecte, si fem una senzilla suma, veurem que l’economia “real”, és a dir, la que no està subvencionada pel pla d’inversions municipals, ha expulsat cap a l’atur 215.959 + 39.748 = 255.437 persones, moltes més que la mitjana dels vuit mesos anteriors.

Ara bé, també podria ser que el pla d’obres dels ajuntaments no hagi generat tants llocs de treball com deia el senyor Chaves. Aquest pla, d’un cost de 8.000 milions d’euros, havia de donar feina a entre 300.000 i 400.000 persones. Però, com ja hem dit en un post anterior, molts ajuntaments, per fer-se els macos, probablement hauran exagerat el nombre de llocs de treball que han creat.

Es a dir, que aquí hi ha una contradicció: o l’economia va molt pitjor del que indica l’atur del mes d’abril, o les expectatives del pla d’obres municipals no s’estan complint. Esperem que algú, els propers dies, ho expliqui, si pot.

Malgrat 1909 – eleccions municipals

Avui fa cent anys, el 5 de maig del 1909, La Vanguardia publicava els resultats de les eleccions municipals a Malgrat. Com a conseqüència, va ser elegit nou alcalde en Juli Cardona i Girons, que va substituir a en Fèlix Cardona i Paradeda, que era alcalde des del primer de gener del 1906.

Malgrat 1959 – Per estiuejar

Durant els mesos de maig i de juny d’ara fa cinquanta anys es varen publicar diferents anuncis a La Vanguardia oferint lloguers de pisos, torres, etc, per estiuejar. També es venia una caseta de bany. Un pis per 7.500 pts (uns 45 euros), una torre per 22.000 pts (uns 130 euros), la caseta de bany per 3.500 pts (uns 20 euros). Per cert, si la caseta us interessa, truqueu al telèfon nº 13.

I és que fa cinquanta anys, per telefonar s’havia de passar per la centraleta que estava a la Via del Caudillo, ara carrer de Mar, on et posaven amb el número que volies.

Tant pels preus com pel servei telefònic, podem dir que era un altre temps.

Un préstec pel Centre Cultural

Fa tres anys se’ns anunciava al Butlletí Municipal el projecte d’un Centre Cultural, “un edifici gran, modern i funcional, que donarà cabuda a un auditori per a 430 persones, un hotel d’entitats, sales de conferències i un aparcament subterrani amb 202 places”. Aquest Centre Cultural s’havia de construir davant del camp municipal de futbol (el vell, no el que s’està construint), i s’havia de crear un “immens espai públic de prop de 9.000 metres quadrats”. El cost del projecte s’estimava en 15 milions d’euros.

Des de llavors, no s’havia tingut cap notícia del projecte que, per la seva envergadura i el seu cost, semblava dormir el somni dels justos. Alguna partida als pressupostos de cada any (2.125.000 euros l’any 2007, 1.200.000 euros l’any 2008, res pel 2009), però, almenys per l’any 2007, el darrer del que s’han publicat els comptes, no hi ha hagut cap despesa real.

Fins que, fa uns dies, esmorzem amb la concessió d’un préstec de 6 milions d’euros, del Ministeri d’Indústria, que també s’ocupa del turisme, per la construcció d’un equipament sòcio-cultural a Malgrat. Aquest préstec es basa en un real decret d’Iniciativa de Modernització de Destinacions Turístics Madurs d’aquest ministeri. Es tracta d’un préstec bonificat, és a dir, a un interès reduït.

Ara bé, què és una destinació turística madura? Doncs bé, la que tingui almenys tres d’aquestes característiques:

a) Sobrecàrrega urbanística i ambiental.
b) Sobreexplotació de recursos.
c) Obsolescència dels seus equipaments turístics.
d) Escassa inversió del sector turístic privat.
e) Oferta i demanda turística estabilitzada o decreixent.

Quines són les almenys tres característiques del turisme malgratenc que fan que siguem un destí turístic? Probablement Malgrat les compleix totes. I és que el nostre turisme no és només madur, sinó que és estacional i de baix preu. I la sobrecàrrega urbanística i ambiental del poble és molt important, gràcies a la política urbanística d’aquests darrers anys.

El termini màxim per acabar l’obra finançada és de quatre anys. Això vol dir que, molt probablement, aviat tindrem notícies del Centre Cultural, al que, si no es modifica el projecte a la baixa, encara li faltaran uns quants milions d’euros de finançament, que no sabem d’on es podran treure.

Però, encara suposant que es trobin, i, amb la crisi, sembla que la “generositat” de les administracions està desbordada (amb els nostres quartos, no ho oblidem), queda per veure la sostenibilitat econòmica d’una inversió d’aquesta mena i d’aquesta envergadura per un poble com el nostre. Es a dir, abans de llançar-se a fer una despesa tant important esperem que, tal com es va dir quan es va presentar, res es farà abans de tenir una idea clara i realista de les despeses de funcionament que tindrà aquest centre cultural. Despeses que podrien no ser assumibles pel pressupost municipal.

Es clar que sempre queda la possibilitat de que, i no seria la primera vegada, es recorregués, parcial o totalment, a la iniciativa privada.

El dia del treball

Arribats al primer de maig, i amb la crisi econòmica a sobre, és gairebé obligat el fer un comentari socioeconòmic sobre el que passa. La pregunta que ens podem fer és perquè l’economia espanyola (i la catalana) necessita més creixement que altres economies veïnes per crear llocs de treball, i quan el creixement és negatiu, en destrueix més. Com que sé que si dic que és degut a la baixa productivitat que hi ha a Espanya (i a Catalunya), algú dirà que la única cosa que vull és dir que els treballadors són uns ganduls, ho diré d’una altra manera: quan una empresa espanyola (o catalana) tanca, destrueix deu llocs de treball i para una màquina, i quan una empresa alemanya para, destrueix tres llocs de treball i para dues màquines. Així de senzill.

La mateixa explicació ens val per explicar que els sous siguin més baixos a Espanya que a França, o a Alemanya, o a Itàlia, o al Regne Unit: perquè aquí tenim una economia amb una molt baixa productivitat. O bé, perquè ningú se’ns enfadi, perquè a Espanya (i a Catalunya) per crear una riquesa x fan falta deu persones i una màquina, mentre que als països citats creen la mateixa riquesa amb tres persones i dues màquines, el que vol dir que poden pagar uns sous més elevats.

Per tant, si volem tenir una economia que generi menys atur en èpoques de crisi, hem d’augmentar la productivitat al nostre país. Per això s’ha de mecanitzar el treball, però això vol dir que les persones sense cap formació professional quedaran excloses del mercat de treball, i que s’hauran de formar. Per això s’ha de facilitar el transport de mercaderies als mercats, tant nacional com d’exportació, però el ferrocarril de mercaderies espanyol (i català) és pràcticament inexistent. Per això fa falta una energia elèctrica barata, però ens dediquem a subvencionar energies cares amb el pretext que són sostenibles, encarint el preu de l’energia elèctrica per a les indústries. I podria anar seguint.

Res d’això sembla d’actualitat. El govern i els sindicats no ens parlen d’augmentar la productivitat, sinó d’augmentar el dèficit de l’estat fent obra pública, dèficit que ningú ens diu que haurem de pagar entre tots.

Del que he estat observant des dels molts anys que fa que arrossego la meva carcassa pel món, puc afirmar que, dels països veïns, a França i a Espanya és on hi ha els sindicats més roïns; a Espanya perquè provenen, encara que ho neguin, directament del sindicat vertical, del que han heretat les estructures i la manera de pensar, i a França, perquè tenen una estructura anquilosada i aturada a la segona meitat dels anys quaranta, just després de la segona guerra mundial. Tant a França com a Espanya, els sindicats representen un fre per la modernització de l’economia, contràriament al que passa a Alemanya, on els sindicats han impulsat aquesta modernització. Per tant, són un fre a les millores socials i econòmiques dels treballadors. Són un fre a la creació de llocs de treball.

Segons el principi de l’acció i de la reacció, on hi ha uns sindicats roïns hi ha una patronal roïna. I això és el que passa a Espanya i a França, països on les organitzacions patronals no saben presentar iniciatives per modernitzar l’economia ni les saben discutir. Al contrari del que passa a Alemanya, que té un sistema econòmic avançat i, a la vegada, flexible. La única preocupació de la patronal espanyola, davant aquesta crisi, i pel que fa a la negociació sindical, és la de crear un nou contracte de treball, com si això tingués, ara mateix, alguna importància.

Si a això hi unim un govern immobilista i dogmàtic (el dogmatisme del president del govern sobre l’energia elèctrica és ben conegut), amb idees fixes, i que les úniques pors que té són les de perdre unes eleccions o que els sindicats declarin una vaga general, tenim totes les paperetes perquè ens toqui la grossa. Amb un ministre de treball que diuen que era un bon alcalde, però que per això mateix és l’exemple clar de la vigència del principi de Peter, un cop ha estat nomenat ministre, i que es manifesta amb els sindicats, però que és incapaç de presentar una sola iniciativa valenta, ho acabem d’arreglar.

Solucions? Només en veig una: un govern de concentració nacional, amb el PSOE, el PP, CiU i el PNB, presidit per un membre d’un d’aquests dos darrers, amb una missió de dos o tres anys, únicament per ajudar a sortir de la crisi econòmica en la que ens trobem. Difícil? Sí. Impossible? No. O almenys aquesta és la meva opinió. Només un govern d’aquest tipus podria prendre les mesures que seran necessàries (i impopulars).