Un país milionari

Llegeixo que cada jugador de la selecció espanyola de futbol cobrarà 550.000 euros si Espanya guanya la copa del món de futbol que es jugarà a Sud-àfrica el mes que ve. Pel que veig, és la selecció que cobrarà més. Un altre país de milionaris, com és l’Argentina, “només” donarà 530.000 euros a cada jugador si guanyen el campionat. Després venen Anglaterra, amb 470.000, França, amb 300.000, Alemanya amb 250.000 i Brasil amb 160.000.

I és que el país del món que té més quilòmetres de tren d’alta velocitat, el que té el número de parats més important, el que està a punt de no poder pagar els deutes que ha contret pel seu mal cap, no podia menys que ser el país que pagués més als seus jugadors si queden campions.

Genio y figura hazta la zepurtura.

Al tall de la navalla

Llegit ahir al diari Información, d'Alacant, a la secció meteorològica, i signat per José Serra:

Un pronòstic difícil

A finals d'aquest any s'espera que Espanya tingui una potència eòlica instal.lada de gairebé 20.000 MW, que poden arribar a 30.000 dins d'una dècada. Un creixement tan ràpid i brutal constitueix un maldecap per Red Eléctrica, l'operador elèctric espanyol.

L'eòlica ha fet que Red Eléctrica operi cada dia al tall d'una esmolada navalla per casar la producció i la demanda, en una difícil conveniència en la qual no s'han de descartar "desajustos" que els espanyols percebrien en forma d'apagada. De vegades, l'evolució de la generació eòlica és contrària als requeriments de la demanda, amb puntes al hivern i a l’estiu (onades de fred i calor) que coincideixen amb situacions anticiclòniques que arriben a parar els inesgotables molins.

Encara que relativament antic, l'exemple de 2007 pot resultar il•lustratiu: el 4 de febrer es va produir un mínim de producció eòlica de 24 MW. Aquest mateix any, el 19 de març, es produïa un rècord de producció, avui superat, de 8.375 MW. El 2008 hi va haver un dia en què l'eòlica va representar el 48% de la demanda elèctrica a Espanya, i un altre en què no va superar l'1%.

En aquest context, disposar de reserves hidroelèctriques, com la de la Muela Cortés, capaç de corregir en segons qualsevol necessitat de la demanda, és fonamental.

També ajuda, i molt, anticipar la producció eòlica mitjançant models meteorològics. Des de 2002, Red Eléctrica desenvolupa la seva pròpia eina, de nom Sipreolico, basada en els models de l'Agència Estatal de meteorologia, i realimentat constantment amb dades i experiències reals. Tanmateix, el sistema té dificultats per predir més enllà de 24 hores, i manté encara una elevada probabilitat de "desviaments" amb repercussions en l'operació del sistema.

Doncs això ...

L’ascensor inclinat del Castell

Demà s’inaugura el famós ascensor inclinat del Castell, que ha de facilitar la comunicació entre aquest barri i el centre del poble. La intenció és molt lloable.

He fet un viatge virtual amb aquest ascensor inclinat gràcies al vídeo de Malgrat Confidencial. He de dir que he trobat l’enginy una mica nyigui-nyogui. Ni les estructures metàl•liques (que estic segur han estat calculades perfectament pels esforços mecànics derivats de l’ascensor) ni les instal•lacions de la cabina em semblen prou robustes per poder suportar les inclemències del mal temps ni les dels usuaris poc prudents.

De totes les instal•lacions d’aquest tipus que he vist, una bona part, per no dir la majoria, estan inutilitzades o funcionen molt de tant en tant. La majoria de les que funcionen estan brutes i plenes de pintades, de manera que no és pas massa agradable el pujar-hi. I no parlem del cost de funcionament i de manteniment. Moltes de les instal•lacions parades ho estan degut a un cost insostenible per l’ajuntament que les ha de fer funcionar.

M’agradaria equivocar-me, però, amb el tipus de personal que hi pujarà de tant en tant, no auguro una vida massa llarga a aquest enginy. En tornarem a parlar, si Déu ho vol, d’aquí a un parell d’anys.

Les centrals nuclears en construcció

Ja he dit alguna vegada que soc partidari de l’energia nuclear. La raó és que, havent treballat a França, he pogut constatar que una de les causes de que la indústria francesa continuï sent competitiva és que disposa d’una energia elèctrica a un preu correcte (no podem dir el mateix del nostre país). De manera que la crisi, a França, té un impacte menys important que aquí.

Doncs bé, no dec ser l’únic que pensa que l’energia nuclear té un futur. Al gràfic, tret de Les Echos del 9 de març passat, es poden observar els reactors en construcció a tot el món: 21 a la Xina, 9 a Rússia, 6 a Corea del Sud, 5 a l’India, etc. Un total de 56 reactors nuclears s’estan construint ara mateix arreu del món.

Per pensar-hi, si volem ser competitius.

Una fotografia curiosa

El passat dilluns 16 de maig, a les 13h 28 m (temps universal) l'astrofotògraf Thierry Legault es va posicionar amb el seu telescopi a prop de la localitat de Saelices, a la província de Cuenca, va enfocar el sol i va obtenir aquesta extraordinària fotografia de l'estació espacial i del transbordador Atlantis, passant per davant de l'astre rei.

La fotografia té més mèrit si considerem que el trànsit de les dues naus per davant del sol només durava 0,54 segons.

Els qui, per oblidar-se de la crisi, vulguin veure més fotografies de Thierry Legault, les podran trobar aquí.

La temperatura global d’aquest hivern

Prenent l'hivern meteorològic com el període corresponent als mesos de gener, febrer i març, podem observar que l'últim hivern ha estat el tercer més càlid des de l'any 1880. L'anomalia de temperatura d'aquest hivern prenent com a referència el mateix període del 1.901 al 2000, ha estat de + 0,66 º C. L'hivern més càlid va ser el de l'any 2002, amb una anomalia de + 0,72 º C, i el segon va ser el de l'any 2007, amb + 0,67 º C.

L'augment de temperatures ha tornat? Només el temps ho dirà.

La festa s’ha acabat

Finalment, sembla que el de Lleó ha vist les orelles al llop. El que tothom sabia i el que ell ignorava, que Espanya estava en una situació de fragilitat extrema, ho ha acabat descobrint gràcies a uns “amics” que, aquest darrer cap de setmana, l’hi han explicat. I, per si no ho acabava d’entendre, l’han amenaçat. I el de Lleó, amb una cara compungida, ha començat a dir el que farà. I és que la festa s’ha acabat, i que ara ens toca pagar els deutes que, entre els uns i els altres, hem anat acumulant aquests darrers quinze anys, anys en que hem estirat més el braç que la màniga.

I així es congela al pensionista, s’abaixa el sou al funcionari, es suprimeix la possibilitat de jubilar-se als 61 anys si es contracta un jove, no hi haurà més xecs pel nadó, es tornen a abaixar els medicaments, es disminueix l’ajuda al desenvolupament, es retallen els pressupostos d’autonomies i ajuntaments, es retarden moltes obres públiques. Un estalvi suplementari de 15.000 milions d’euros al pressupost de l’estat d’aquí a final de l’any que ve, equivalent al 1,5 % del PIB.

Aquestes noves mesures s’han d’afegir als augments d’impostos (IVA, interessos, anul•lació de la deducció de 400 €) i a la primera disminució de la despesa en medicaments.

Però això no ha fet més que començar. Per arribar als 50.000 milions d’euros que l’estat (incloent autonomies i administracions locals) ha d’estalviar abans del 2013 queda encara molt per retallar. L’època de sang, suor i llàgrimes per la majoria del personal acaba de començar (en realitat, ja fa dos anys que ha començat, però, fins ara, només se’n havien adonat els que han anat perdent la feina)

Per ara, els que més protesten són els funcionaris. Es queixen de que sempre se’ls congela el sou. La veritat és que el sou dels funcionaris el va congelar el govern del senyor González (1991 – 1993) i el del senyor Aznar (1997). El que no diuen és que, encara que tinguin el salari congelat, la massa salarial segueix augmentant, pels triennis i per les promocions. Això, que tothom que hagi gestionat nòmines ho sap prou bé, els sindicats no ho diuen ni volen que es sàpiga.

Avui dia no es sap quantes persones treballen per l’estat. Si agafem el personal que treballa directament per l’estat, les comunitats autònomes i les corporacions locals, hi ha 2.659.010 persones, del que 583.447 treballen per l’administració de l’estat, 1.345.577 per les comunitats autònomes, 627.092 pels ajuntaments i 102.894 a les universitats. A les comunitats autònomes hi ha 539.669 persones a la docència no universitària, 491.107 persones a la sanitat, 252.265 per a les conselleries i organismes, 38.710 persones per la justícia i 23.856 persones a les forces de seguretat.

Però l’enquesta de població activa parla de 3,1 milions de persones. I és que a la llista anterior no hi figuren: els alts càrrecs de les tres administracions (una central, 17 autonòmiques i 8.000 municipals), els diputats i senadors, els que presten els seus serveis en els òrgans constitucionals i en el Consell d'Estat, el personal de reserva de Defensa, Guàrdia Civil i Policia Nacional, el personal del Centre Nacional d’Intel•ligència (CNI), i el que és important, ni els efectius del miler llarg d'empreses públiques empresarials de l'Estat (incloses RTVE i les dels ministeris), de les comunitats autònomes i dels ajuntaments, que han trobat amb aquest sistema de crear societats anònimes una fórmula per treure de la comptabilitat partides de dèficit (tenen comptabilitat pròpia) que no incrementen el deute públic. Això ens dona una lleugera idea de com a Espanya, igual que a Grècia, els comptes públics estan “maquillats”. El que és equivalent a un malbaratament important i totalment fora de control (i manca de control = corrupció!)

La nòmina dels empleats públics “reconeguts” com a tals de l’any 2009 va ser de 124 miliards d’euros. Un cop descomptades les cotitzacions a la seguretat social, es queda en uns 90 miliards. La reducció pressupostada és doncs, de 4.500 milions per any ple, i de la meitat per l’any 2010.

Però el problema és que el nombre d’empleats públics no para de créixer. Ha augmentat en més de 100.000 des de l’any 2007 fins ara: 20.000 a l’estat central, 60.000 a les autonomies, 13.000 a l’administració local i 7.000 a les universitats. Si s’hagués mantingut constant ens estalviaríem 3.000 milions per any. A la figura podem veure com han anat augmentant les despeses de personal. Ens podem preguntar la raó d’aquest augment en una època de crisi, però no hi haurà cap resposta racional; s’ha augmentat per pura inèrcia. A Malgrat, per exemple, l’any 2005 l’ajuntament tenia una plantilla de 172 persones, l’any 2007 de 191, i avui en té 212: algú ens pot explicar per fer què?

Ja hi ha moltes veus que protesten perquè sempre paguen els plats trencats els mateixos, quan la culpa de la crisi no és seva. Acusen els bancs i les finances. Tenen raó en part, però no tota la raó: sense un endeutament frenètic del personal, la crisi hauria sigut molt menys acusada a Catalunya i a Espanya, i no hauríem arribat a la crítica situació actual.

També són culpables els que varen enredar al personal, pregonant que “España va bien” i que teníem una “economia de champions league”, quan l’immens dèficit per compte corrent anunciava el desastre. Un parell de llestos. Un parell d’ignorants, que ens han ficat en uns plans faraònics d’inversions amb cap o molt poca rendibilitat, plans que s’han empassat milers de milions d’euros, i que continuen...

Com a Grècia, amb les mesures preses fins ara no n´hi haurà prou. Es molt probable que ens quedin encara uns quants anys de penúria, de sous i pensions curts i d’impostos llargs. Per sortir-ne hem d’estar preparats per poder augmentar la productivitat, i això és un procés molt llarg. La gent ha d’estar preparada per guanyar-se la vida amb feines de més valor afegit i, des de que els socialistes varen espatllar l’ensenyament, fa més de vint anys, cada vegada ho hem estat menys. I ara són els conservadors els que no volen col•laborar a sortir del forat amb l’excusa que l’ensenyament s’ha de fer en castellà. Com si ensenyar malament en castellà fos millor que ensenyar bé en qualsevol altre llengua.

Als que, per raons d’edat, hem viscut la crisi del 59 i les successives del petroli, tot això no ens ve de nou. Es més, podem pensar que aquesta crisi serà finalment beneficiosa. Però ens ho haurem de suar molt. I em temo que a molta gent, això de suar no els farà massa gràcia. I a molts polítics locals, això de gestionar pressupostos a la baixa els dissuadirà de presentar-se a les properes eleccions, ja que en són incapaços.

Malgrat 1910 – calamarsada

El dia 11 de maig de l’any 1910 va caure a Malgrat una calamarsada monumental, que ni els més vells recordaven. La majoria de les pedres eren com avellanes, algunes eren com nous, varen devastar els cultius, causant greus pèrdues (va ser una premonició del canvi climàtic?).

La Vanguardia ho publicava el divendres 13.

La tempesta va durar més de dues hores. Els danys es varen xifrar en un primer moment en 204.000 pessetes, sense comptar la pèrdua dels jornals dels treballadors del camp. Mai s’havia vist una cosa semblant, raó per la que l’Ajuntament va prendre un seguit de mesures:

- Sol•licitar a la Diputació el perdó de la contribució rústica i pecuària pel 1911.

- Sol•licitar a la Diputació un donatiu pels damnificats

- Sol•licitar una rebaixa a Hisenda pel “cupo” dels anys 1910 i 1911.

- Demanar a la Diputació el començament dels treballs de la carretera de Blanes per donar feina als agricultors que havien quedat sense.

- Sol•licitar al Ministre de la Governació un donatiu del Fons de Calamitats Públiques.

- Fer un pregó a la població per fer conèixer les mesures preses.

Al següent Ple municipal del mes de juny es va llegir una carta del President del Consell de Ministres en la que recomanava al Ministre de la Governació la concessió del donatiu demanat.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

El dimecres 11 de maig del 1910, La Vanguardia publicava que uns 60 obrers de les mines de ferro varen visitar al governador, que se’ls va treure de sobre amb un donatiu i enviant-los a la Junta de Reformes Socials. Protestaven els obrers que, durant la vaga, es van admetre uns operaris nous a la mina, que ara el patró no gosa acomiadar.

El dijous 12 de maig del mateix any, La Vanguardia explicava que els obrers havien visitat novament el governador, demanant-li que demanés a l’alcalde de Malgrat una mediació per resoldre el conflicte. El governador, senyor Muñoz, els va ajudar pagant-los el bitllet de tren perquè poguessin tornar a Malgrat, i va telefonar a la propietat de la mina.

El divendres 13 de maig, La Vanguardia informa que els enginyers de la mina varen visitar el governador, a qui varen explicar que, ja que els miners no havien acceptat les seves proposicions, ara tenien uns obrers nous, que no volien acomiadar de cap manera.

Es viable el pla de rescat de Grècia?

El programa anunciat per Grècia inclou un finançament conjunt per 110 miliards d'euros al llarg dels pròxims 3 anys, dels quals 80 miliards seran subministrats per la UE i 30 miliards per l'FMI.

En teoria el paquet de rescat financer pretén restablir la confiança en el país mediterrani al eliminar temporalment la seva dependència dels mercats financers. D'acord amb els termes anunciats, totes les necessitats de finançament de Grècia estaran cobertes fins al 2012, amb l'objectiu de donar-li temps d'implementar les mesures d'ajust requerides per estabilitzar les finances públiques. Pràcticament, però, és poc probable que aquest paquet impliqui una sortida definitiva de Grècia de la crisi. En el millor dels casos, el crèdit subministrat permetrà posposar per un parell d'anys el reconeixement de la insostenibilitat de la situació fiscal del país abans de declarar finalment la incapacitat de pagament, tal com va passar amb els crèdits del FMI a l'Argentina a finals dels noranta.

Per adonar-se del caràcter inevitable de la cessació de pagaments només cal veure les projeccions oficials del paquet de rescat. Malgrat les fortes mesures d'ajust que esperen reduir progressivament el dèficit de 13,1% del PIB el 2009 a 2,6% el 2014, el deute públic seguirà creixent fins a arribar a un màxim de 149% del PIB el 2013, en un entorn caracteritzat per baixes taxes de creixement. Tal com està plantejat l'èxit del programa depèn en primer lloc de la capacitat de l'economia grega de créixer durant el període d'ajust i en segon lloc de la possibilitat de seguir refinançant deute públic en condicions sostenibles. Les dues suposicions són bastant complicades.


Les possibilitats de creixement

A llarg termini un dels objectius del programa és la reducció dels costos salarials de Grècia de l'ordre del 20% per tal de recuperar la posició competitiva del país dins de la zona euro. Aquest procés ja està en marxa amb la reducció en un 20% dels salaris públics, inclosa dins del paquet d'ajust del FMI, ja que el mecanisme de devaluació deixa de ser una opció, al estar Grècia a la zona euro. Però aquesta reducció de costos salarials tan important implica un fort procés de deflació interna, el que fa molt difícil, per no dir impossible, preveure una recuperació liderada per la despesa privada. La despesa pública tampoc podrà afavorir el creixement, degut a les retallades al sector públic. Quedaria l’exportació, que podria augmentar degut a l’augment de competitivitat un cop els salaris s’hagin reduït, però Grècia no disposa de les instal•lacions productives ni de les habilitats dels seus treballadors per poder exportar mercaderies d’un valor afegit elevat.

Tot això és especialment cert si el programa d'ajust aprofundeix la recessió de l'economia a través de la depressió dels ingressos de les llars. De manera que els objectius de creixement pels anys 2013 i 2014 semblen difícils d’assolir.


Conseqüències de la manca de creixement

És precisament la manca de creixement econòmic l'element que posa en qüestió la possibilitat de Grècia de retornar als mercats financers. Si bé les necessitats de finançament del país estan cobertes fins al 2012 a través del FMI i la UE, l’augment de deute publica projectat per al 2013 fa poc probable que l'economia grega pugui tornar als mercats financers en condicions acceptables. D'aquesta manera l'única forma de perpetuar el programa d'ajust és la continuació del refinançament del deute per part del FMI i la UE més enllà del 2013. En aquest punt la qüestió és la viabilitat política de perpetuar l'ajust, tant a nivell internacional per part de la UE, com a nivell intern per part del poble grec.

Encara que tot el deute públic estigui finançat per la UE i el FMI, a un tipus d’interès relativament correcte (es parla del 5 %), el deute grec generarà uns interessos de 5 % x 149 = 7,5 % del PIB els anys 2012 i 2013. Molt probablement aquests interessos no es podran pagar. L’única manera de poder pagar aquests interessos seria si Grècia tingués una inflació superior al 5 %, cosa impossible amb la deflació que el pla de rescat comportarà.

A nivell intern, el rebuig del poble grec a les dures mesures d'ajust ja s'està deixant veure als carrers. No cal consultar l'oracle de Delfos per adonar-se que la prolongació d'aquestes mesures i per tant de la recessió econòmica per la qual travessa el país només pot conduir a una intensificació de les protestes i manifestacions en contra del govern i del programa d'ajust. La inestabilitat política pot afectar de forma negativa qualsevol intent de restaurar la confiança en l'economia. En aquest sentit, el programa d'ajust només és sostenible políticament en el curt termini si és capaç d'induir un ràpid canvi en la situació econòmica. El seu fracàs en aquesta àrea pot portar a una agudització de les tensions socials amb les conseqüències en termes de pèrdua de governabilitat que hi aniran associades.


Conclusió

La manca de voluntat política de reconèixer la insostenibilitat de la situació de Grècia en el marc institucional actual de la zona Euro ha portat a l'elaboració d'un paquet d'ajuda financer, que no només és una mala economia, sinó també una mala política: indueix a l'economia grega a una recessió sense un final clar al mateix temps que encoratja la inestabilitat política dins de Grècia i els ressentiments dins de la Unió Europea.

Grècia no hauria d’haver acceptat les condicions imposades tant pel FMI (condicions que han fracassat gairebé per tot arreu on han estat aplicades) com per la UE. Amenaçant amb una suspensió de pagaments, que hauria portat l’euro a un nivell baixíssim, Grècia hauria pogut obtenir condicions més “suaus”, però també més realistes.

No oblidem que Grècia (com Espanya, sigui dit de pas) té un potencial fiscal important, ja que, segons els comptes del Tresor grec, els funcionaris i els obrers declaren més ingressos que els professionals liberals (metges, farmacèutics, advocats) i fins i tot més que els executius dels bancs. Es a dir, s'haurien de prendre mesures fiscals, de manera immediata, per restablir la justícia fiscal i lluitar contra el frau.

El pla d’ajustament, encara que fos d'una durada més llarga, hauria de ser menys “violent”, per permetre que el país no entrés en deflació ni que es prolongués més del compte la recessió.

Pel que fa a la zona euro, comencem a pagar la inconsciència dels pares fundadors de la moneda única, que no varen preveure cap autoritat econòmica ni cap política fiscal unificada. I, pel que fa a casa nostra, pensem que, si bé Espanya no és Grècia, s’hi comença a assemblar molt (no oblidem que el deute total, públic i privat, és tant o més important que el grec).

Ensenyament en anglès

A Galícia, el govern del senyor Núñez Feijóo ha canviat la llei d’educació, que estava vigent des del govern del senyor Fraga. La llei canviada deia que les assignatures importants (troncals, em sembla que en diuen) es faria en gallec, i que les altres assignatures (dites optatives) es podrien fer en gallec o en castellà, a elecció dels pares. Doncs ara, les assignatures, tant troncals com optatives, es cursaran un terç en gallec, un terç en castellà i un terç en anglès. Provisionalment, com que no hi ha suficients professors que puguin donar classes en anglès, es farà un cinquanta per cent en gallec i l’altre meitat en castellà.

La pregunta que jo em faig és: introduir una llengua totalment forana a la comunitat on es viu, és bo o és dolent per l’ensenyament? Els problemes que es poden presentar són molts. Si ets de parla castellana, i et donen la classe en gallec, més o menys t’hi entendràs, i viceversa també, ja que són idiomes amb la mateixa arrel i que, a la societat on vius, es parlen. Però si et donen la classe en la llengua d’en Shakespeare, el més probable és que la comprensió de l’alumne sigui deficitària, ja que no serà capaç de comprendre’n tots els matisos. I si vol consultar algun dubte fora de l’aula, ho tindrà complicat, ja que en el seu entorn gairebé ningú parlarà anglès suficientment bé com per poder-lo ajudar eficaçment.

D’altra banda, és necessari que el professor no solament domini l’anglès corrent, sinó també el llenguatge especialitzat de la seva assignatura, el que és molt més complicat. Per obtenir un cos d’ensenyants que en siguin capaços fa falta molt de temps i molts diners.

Si, ara mateix, hi ha pares que es queixen de que hi hagi assignatures en gallec, dient que el seu fill suspèn perquè no entén prou bé les explicacions que se li donen, a qui donaran la culpa quan el seu fill suspengui una assignatura donada en anglès?

Jo no sóc mestre ni pretenc entendre de pedagogia, però em sembla que si es vol ensenyar un idioma, hi ha maneres de fer-ho prou eficaces, basades en un aprenentatge més oral que gramatical, bé sigui a les aules, bé als laboratoris de llengües. I em sembla, també, que voler ensenyar assignatures importants en un idioma molt diferent del nostre i que no coneix prou bé ni el mestre, ni l’alumne, ni la majoria de la societat, no farà més que degradar, encara més, la qualitat de l’ensenyament (és diferent l’ensenyament en francès al Liceu Francès, en alemany a l’Escola Alemanya, etc, on el que es proposa és la inserció total de l’alumne en l’idioma en qüestió, i on els professors dominen perfectament la llengua)

Es clar que això passa a Galícia. I Galícia queda molt lluny.

Malgrat 1910 – Resultats de les eleccions a Corts

El dilluns, 9 de maig de 1910 publicava La Vanguardia el resultat de les eleccions de diputats a Corts. Al districte d’Arenys el guanyador va ser el senyor Sagnier, conservador. A Malgrat, va tenir 433 vots, per 225 el senyor Arumí.

Senyalarem que el senyor Joaquim Sagnier, a les eleccions anteriors, les del 1907, va perdre, al districte d’Arenys, davant de l’industrial de Vilassar, Eduard Calvet, per 5.040 vota contra 2.436.

La biografia del diputat

Joaquim Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 1864 - Barcelona, 1939), fou un jurista, militar i polític català, germà de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia. Doctorat en Dret el 1893, ingressà al cos jurídic militar, arribant al grau d'auditor general el 1923, càrrec que exercí a Valladolid, Burgos i Barcelona. Diputat a Corts pel Partit Conservador pel districte d'Arenys de Mar a les eleccions generals espanyoles de 1903, 1905, 1910, 1914 i 1916. Fou alcalde de Barcelona el 1913-1914, directiu d'Aigües de Barcelona i director general de Presons. Durant la guerra civil espanyola va estar un temps empresonat, i va morir com a resultat de les penúries que va patir.

Els “avantatges” de l’energia eòlica

Un rècord de producció

Des del mes de novembre de l’any passat fins al mes de març d’enguany, els que produeixen energia eòlica han viscut un període gloriós, ja que es va establir un rècord de producció d’aquesta energia a Espanya: durant aquests cinc mesos, la producció d’energia eòlica va ser, en mitjana, de 150,3 GWh per dia, que representa un 19,3 % de la producció neta peninsular. En canvi, el mes d’abril no ha sigut tan bo: la producció eòlica ha sigut, en mitjana, de 90,3 MWh/dia, un 12,9 % de la generació neta. Segurament que el mes d’abril ha fet menys vent que els cinc mesos anteriors.


Una energia subvencionada

Durant cinc mesos, el negoci eòlic ha sigut un negoci rodó, ja que, a més del preu del kWh, l’energia eòlica gaudeix de primes substancials. La prima corresponent a l’energia eòlica de l’any 2009 va ser de 1.608 milions d’euros, o, el que és el mateix, al ser la seva producció de 36.188 milions de kWh, de 4,4 cèntims/kWh.

Com es calcula la prima que es dona als productors d’energia eòlica? En aquests moments hi ha dos tipus de parcs eòlics. Els posats en marxa després del primer de gener de 2008, reben una prima de 3,127 cèntims / kWh. Aquesta prima pot augmentar i disminuir en certes condicions:

1) Preu de l'electricitat de mercat inferior a 4,483 cèntims / kWh: el productor rep una prima fins que el preu de l'eòlica sigui el preu mínim establert, que és de 7,610 cèntims / kWh.

2) Preu de l'electricitat entre 4,610 cèntims / kWh i 5,942 cèntims / kWh: el productor rep una prima fixa de 3,127 cèntims / kWh.

3) Preus de mercat superiors a 5,942 cèntims / kWh, però inferiors a 9,069 cèntims / kWh : la prima és variable i simplement complementa el preu del mercat fins arribar als 9,069 cèntims / kWh.

4) Preus de mercat superiors a 9,069 cèntims / kWh. El productor eòlic no rep cap prima. Simplement el preu de mercat.

Els parcs eòlics posats en marxa abans del primer de gener del 2008 tindran el mateix sistema a partir del primer de gener del 2012, de manera que no ens allargarem a explicar el seu règim actual, que s’acabarà relativament aviat.


Els preus de mercat

Què són els preus de mercat? Són els que resulten de les subhastes que es fan periòdicament entre els diferents productors elèctrics. Es refereixen al preu de l’electricitat a la sortida de les centrals. Per tant, a aquests preus s’hi ha d’afegir els costs de transport i de transformació fins al client. Grosso modo, podem dir que els preus de mercat d’aquest primer trimestre del 2010 es situen a uns 4,0/4,2 cèntims d’euro per kWh (un altre dia parlarem de com i per què es fan aquestes subhastes)

De manera que els productors d’energia eòlica es fiquen a la butxaca més de 8 cèntims d’euro per cada kWh que posen al mercat. Les energies no subvencionades, com la nuclear, la de carbó i la de gas s’han de conformar amb els 4,0/4,2 cèntims del preu de mercat. I desprès diran que gràcies a l’energia eòlica els preus de l’energia elèctrica han baixat!

No és d’estranyar que hi hagi cua per poder obtenir concessions per produir energia eòlica.


La irregularitat del vent

A la figura on s’indica la producció diària d’energia eòlica podem veure, quantificat, un dels inconvenients majors d’aquesta energia (a més del seu preu): la seva irregularitat. Analitzant el període que va des del primer de març fins ahir, veiem que el dia de més producció eòlica ha estat el 4 de maig, amb 278,5 GWh, i el de menys, el 24 d’abril, amb 28,0 GWh. Aquesta irregularitat tan important comporta que hi ha d’haver més de 10 GW (278,5 – 28,0 = 258,5 GWh per dia, i 258,5 GWh/24 h = 10,8 GW) de centrals parades o funcionant a mig gas per fer front a aquesta irregularitat. 10 GW es corresponen a 25 centrals de gas de 400 MW, que s’han d’amortitzar, on s’ha de pagar els sous del personal, i que, treballant a poca potència, tenen un rendiment més petit.


Conclusió

El negoci de la producció eòlica sembla un bon negoci, sobretot pels que la produeixen. Es per aquesta raó que el Ministeri té en projecte una revisió a la baixa d’aquestes primes, projecte que ha posat dels nervis als que veuen que la gallina dels ous d’or (que paguem entre tots) es podria acabar.

Avui dia, amb la crisi que patim, i que és fonamentalment de competitivitat, pagar l’energia elèctrica més cara per poder subvencionar uns quants espavilats, sembla un luxe que no està al nostre abast. I mantenir parades o a mig gas més de vint centrals tèrmiques, tampoc.

Malgrat 1910 – Eleccions del diputat a Corts

El dissabte 7 de maig de l’any 1910, La Vanguardia publicava la visita a Malgrat del candidat a diputat a les Corts de Madrid pel Comité de Defensa Social, que era un partit conservador, el senyor Sagnier, que va oficiar al Tívoli. Hi va haver molta gent. A destacar que hi havia moltes senyores que, si no recordo malament, fa cent anys no podien votar.

Quan dos ases es reuneixen

“En relación con la reducción del déficit, es Rajoy quien se equivoca”. Frase lapidària del president del govern central al sortir de la seva reunió amb el registrador de la propietat que, ara per ara, es el president les partit popular. El president del govern central manté el seu compromís de reduir la despesa pública, però no d’una manera dràstica, com demana el popular, ja que podria comprometre, diu, la sortida de la recessió.

Qui té raó? Abans que res, direm que aquest parell d’ases no semblen haver entès de què va això de la crisi econòmica. Estan espantats pel que pot passar, però ni l’un ni l’altre proposen res per començar a posar unes bases sòlides que ens permetin d’afrontar els temps que venen de la millor manera possible. Per exemple, no han parlat de competitivitat, ni de per què els bancs i les caixes no poden donar crèdits, ni de la política energètica, ni del pacte d’educació, tant important per millorar, a terme, la productivitat.

Tornant a la reducció del dèficit, s’ha de fer el més ràpidament possible. I dic això per una raó: una de les causes (no la única) de que els bancs i les caixes no facilitin crèdits, és que troben més senzill i més rendible col.locar els diners que el Banc Central europeu els facilita a baix interès, en deute públic al 4 i pico per cent que deixar-lo a empreses i a particulars, que només Déu sap si el podran tornar.

I, amb un dèficit important, l’estat ha d’emetre més i més deute, el que fa que als bancs els quedin menys i menys diners disponibles per fer funcionar l’economia real.

Es per aquesta raó que penso que els dos plans E, que costaran més de 13.000 milions d’euros, han estat un dels errors més importants que el govern central ha comès aquests darrers temps (probablement degut a una lectura de pressa i corrents d’en Keynes)

I és per aquesta raó que també penso que els 15.000 milions que el ministeri d’obres públiques (actualment foment) pensa invertir properament (i que començaran a pagar d’aquí tres o quatre anys, no fos que la comptabilitat nacional tingués un balanç massa impresentable) en fer arribar l’AVE a regions que el necessiten tant com Galícia o Astúries, s'aprofitarien molt millor fent el corredor mediterrani de trens de mercaderies d’ample europeu, que permetria augmentar la competitivitat de les exportacions. Però, és clar, perdrien vota a aquestes dues regions. I un vot val més que mil aturats, segons la seva comptabilitat particular.

Però no ens hem d'estranyar que quan dos ases es troben, es posin a bramar.

L’Oscil•lació del Pacífic Nord i l'evolució de les temperatures globals

Parlàvem fa temps de l’Oscil•lació del Pacífic Nord (Pacific Decadal Oscillation PDO). Les dades mensuals de l'anomalia d'aquesta oscil•lació es poden trobar aquí, i s'han posat en les figures en forma de barres per a les anuals, i en forma de punts per les mensuals. En ambdós casos, s'ha traçat la corba de tendència polinomial de grau sis (que ningú s’espanti, Excel ho fa automàticament), i s'observa que aquestes tendències tenen les característiques següents:

- pendent positiva: de 1915 a 1930 i de 1960 a 1992.
- pendent negativa: de 1930 a 1960 i a partir del 1993

Si ara observem l'evolució anual de les temperatures globals, veiem que el pendent de la corba de tendència polinomial de grau sis amb respecte al pendent de la tendència lineal segueix les següents pautes:

- pendent més grossa: de 1910 a 1940 i de 1975 a 2002
- pendent més petita: de 1940 a 1975 i a partir del 2002

Sembla clar que hi ha alguna relació entre l’Oscil•lació del Pacífic Nord i les temperatures globals. Sembla que quan l’Oscil•lació entra en una fase de pendent negativa, fa disminuir la temperatura global, compensant l'augment que poden causar els gasos d'efecte hivernacle. És per això que alguns consideren que, des que la PDO ha entrat en una fase descendent, les temperatures globals deixaran d'augmentar. I com, pel que sembla, el període de la PDO és d'uns 30 anys, pronostiquen que la temperatura global no augmentarà abans del 2030.

Malgrat 1910 – Sobreseïment

El diumenge primer de maig de l’any 2010 es publicava a La Vanguardia el sobreseïment de la causa que es seguia al Consell Suprem de Guerra i Marina contra vint paisans de Malgrat que havien participat als fets de la Setmana Tràgica.

El Barça i Catalunya

“…però després de la tombada de l’Estatut, aquest revés al Barça és un cop massa dur per a aquesta nostra estimada nació”. Diu això Gemma Dalmau, de Sant Cugat del Vallès, en una carta a la Vanguardia, publicada ahir mateix. A la primera lectura, gairebé vaig caure de cul, sort que ho vaig llegir assegut.

Pels que, com un servidor, érem del Barça quan teníem deu anys i jugaven els Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, quan es varen guanyar cinc copes (no em pregunteu quines, que no ho he sabut mai), i que després hem anat perdent l’afició, no només al Barça sinó al futbol tot sencer, confondre un equip de futbol amb la nostra estimada nació no deixa de ser sorprenent.

Però haig de comprendre que el concepte de nació és molt ample, i que cadascú té el dret de tenir el seu. Encara que em sembli poc seriós, el concepte de nació que té la senyora Gemma de Sant Cugat és tant respectable com el que pugui tenir jo.

Malgrat 1910 – Dues notícies el mateix dia

El dissabte 30 d’abril de l’any 1910, avui fa cent anys, La Vanguardia publicava dues notícies referides a Malgrat:

- la visita del candidat regionalista pel districte d’Arenys

- la informació de que la vaga de les mines de ferro seguia igual

Teatre Auditori. Un anàlisi de cas

En Joan Piña m’ha fet arribar un anàlisi de cas sobre el Teatre Auditori que el nostre Magnífic Ajuntament té pensat construir. Ha fet aquest anàlisi de cas en el marc d’un Màster en gestió del Patrimoni Cultural en l’àmbit local, dins de l’assignatura Anàlisi de casos. El seu anàlisi m’ha semblat força interessant, i he de dir que estic d’acord amb gairebé tots els plantejaments que fa. Seria, penso, molt interessant que aquest document, que és relativament curt i fàcil de llegir, estigués a l’abast de la població interessada.

Comença en Joan definint la situació actual de la cultura a Malgrat. Hi veu una degradació continuada. En copio alguns paràgrafs:

Malgrat compta amb un teixit associatiu ric i actiu, que en molts casos són els impulsadors de les activitats culturals del poble. Es compta amb nombroses festivitats i actes culturals interessants, però que de mica en mica es nota com es van afeblint, ja que compten amb poc suport o no són capaços d’adaptar-se als nous temps.

Cada vegada més, des de l’Ajuntament s’ha anat impedint o no afavorint les activitats tradicionals o culturals, d’aquesta manera veiem com festes com la de Sant Antoni Abat o la de la Diversitat s’han perdut tot i comptar amb una gran afluència de públic i història. Per altra banda s’ha intentat recol•locar actes no propis i gens arrelats com són la festa de les bandes de música, que s’emporta una gran part del pressupost de festes. Si comparem amb altres municipis semblants al nostre veiem com Malgrat inverteix molt menys en cultura que la mitjana d’altres pobles. Per tant veiem com es pateix un desgast continu de la identitat del municipi.

Per presentar algunes dades podem dir que l’any 2006 Malgrat comptava amb una renda per habitant de 12.354,22 €, i l’Ajuntament destinava a cultura un 4,28% del pressupost de municipal. Dins el Pla d’Acció Cultural que recentment s’ha presentat a Malgrat s’analitzen aquestes dades i, com ja hem dit, es mostra que Malgrat destina menys a cultura que altres pobles amb dades semblants. Aleshores es pot dir que aquest poble no compta amb bona salut cultural sinó que pateix una recança a invertir en aquest sector.

Malgrat compta amb 88 entitats, menys que altres pobles amb condicions semblants. Tot i això, el poble de Malgrat va destacar per una salut associacionista fora de lo normal (Jordi Pomés (2002) així ho destaca sobretot en el període de 1850 - 1950) que s’ha anat perdent i cuidant poc fins a estar en les dades que veiem avui dia.

Per tant es percep com aquest poble no rep tot el suport cultural que mereix i se’n ressent molt, ja que trobem una població que reclama i vol fer i un ajuntament que retalla i frena.

I és en aquest context que l’Ajuntament vol fer una inversió que, al dia d’avui, s’estima en 15 milions d’euros, i que tindrà unes despeses de funcionament molt importants que, a la data d’avui, ningú ha quantificat. En Joan ens ho resumeix així: El centre que es projecta de fer trobaria un poble amb moltes entitats que en farien ús, però pocs diners per destinar en l’ àmbit de la cultura.

L’origen de l’idea d’un Teatre Auditori ve, probablement del fet que Malgrat compta amb tres entitats dedicades a produir obres de teatre: el grup Germanor, la Fundació La Xarxa, i Tònica Teatral; totes elles amb presentació d’obres i utilització continuada de l’única sala de teatre amb que compta el poble: el Centre Cultural. Altres entitats que fan un ús continuat d’aquest espai és l’esbart dansaire Mar Blava i el Cineclub Garbí.

El Centre Cultural (abans Centre Parroquial) és força nou, però amb les obres de reforma es va retallar considerablement el seu aforament (actualment de 212 localitats, però 112 si comptem que des del pis de dalt quasibé no es veu l’escenari), i tot i això no es va convertir en un teatre ben preparat. Una població com Malgrat necessita una sala de teatre més gran, sens dubte.
Segurament aquesta necessitat va motivar la construcció del centre al que dediquem el treball.

El centre que es projecta, però, no és només una gran sala polivalent de 430 places per a teatre, concerts, cinema, congressos, conferències, etc, amb els annexes com camerinos, cabines de traducció, venda d'entrades, el vestíbul de l'edifici, bar-restaurant, amb un escenari equipat amb caixa escènica per a la utilització de telons i decorats mòbils, així com fossar escènic. També preveu un viver d’entitats, amb els seus locals i magatzems, i sales de conferències.

Tècnicament, sembla, el projecte és molt complet. Però, és necessari? Quina serà la seva rendibilitat, no només monetària, sinó social i cultural? En Joan ens proposa unes qüestions obertes per al debat:

- Necessita Malgrat un centre d’aquestes característiques? Sobretot centrant el debat en les dimensions de l’edifici i utilitats com les sales de conferències, ja que de sales per reunir-se n’hi ha moltes altres (biblioteca, centre cultural, futur arxiu municipal, segon pis de ca la Vídua Sala, etc).

- No hi ha altres prioritats en matèria de cultura i patrimoni abans que una inversió de tants milions en un edifici? Si avui dia no es construeix un molt esperat museu per la població, amb aquest nou edifici fet, encara s’haurà d’esperar molt més.

- Té Malgrat un nivell d’activitat cultural suficient actualment? És digne doncs d’un centre així? Resultarà prou productiva l’inversió?

- Cal fer-lo tot de cop? No es pot construir per parts o mòduls? Si es fes per mòduls permetria en un futur afegir espais com un museu local, més sales per entitats, etc, no és només una qüestió d’estratègia econòmica sinó també d’utilitat i projecció de futur.

Si a Malgrat es poguessin debatre aquests tipus de coses, el debat seria interessant i enriquidor pel projecte del que parlem. Però el clima actual és molt impropi per a un debat serè.

Dono les gràcies a en Joan per haver-me permès llegir el seu anàlisi, del que he intentat fer-ne un resum. Seria una bona cosa per tothom que servís de base per a una reflexió.

La crisi de l’estatut

Dir abans de tot que aquesta crisi no és la que més importa, en aquest moment, al personal. La preocupació de portar a casa el necessari perquè la família pugui arribar a fi de més és, ara per ara, la preocupació més important de la majoria. Però això no vol dir que la crisi de l’estatut no tingui, també, la seva importància.

Ben mirat, l’estatut que ara s’està discutint al tribunal constitucional no és un bon estatut: massa llarg, massa reglamentari, massa detallat en algunes qüestions, ridícul en alguns punts (com, per exemple, el circumloqui del preàmbul per dir, amb la boca tancada, que Catalunya és una nació). Vist com l’estatut es va desenvolupar, aquesta poca qualitat del text era previsible:

- un il•luminat Pasqual Maragall va engegar la maquinària, esperonat per les declaracions del senyor Rdz. Zapatero. Declaracions que en Pasqual es va creure, demostrant que, com a polític, va tenir una visió de la jugada més aviat poc encertada.

- un espectacle llastimós durant tot el part, una olla de cols on cadascú semblava voler que tothom s’assabentés que “jo vaig més lluny que ningú”.

- un escapçament important a Madrid del text que va sortir del parlament català, amb una negociació final que a mi, personalment, em sembla vergonyosa, i no diré més.

Que aquesta redacció actual de l’estatut no deu ser gaire bona ho demostra el fet que ERC no el votés, i que el coautor del que diu l'estatut sobre el finançament ja pensi en exigir-ne un altre, com pot ser el concert econòmic.

El tribunal constitucional, caducat o sense caducar, ho té molt senzill. Sigui quina sigui la seva composició, la sentència que dicti serà la d’escapçar encara més el text, per arribar, en aspectes essencials com és el de la llengua, a retallar el que s’havia aconseguit amb l’anterior estatut.

I tot això, per què? Per una raó fonamental: Catalunya ja no fa por a ningú. Per tant, se li ha perdut el respecte. La posició actual dels partits, de demanar la renovació del tribunal constitucional, és contestada amb menyspreu, tant pels uns com pels altres. Molts pensen que ha arribat el moment de tornar a posar els catalans (i, de passada, totes les autonomies) al seu lloc.

Si volem que se’ns respecti, hem de fer por. Quan es va organitzar la primera consulta sobre la independència a Arenys de Munt, Espanya va començar a tenir por. Quan s’ha vist que ningú anava a votar, aquestes consultes s’han convertit en una riota més dels centrípetes carpetovetònics. Aquestes consultes només han servit perquè ens perdin, encara més, el respecte.

Solució? Només en veig una. Que els partits nacionalistes diguin que no accepten cap resolució del tribunal constitucional, caducat o renovat. Que ERC surti del govern i amb aquesta sortida provoqui eleccions anticipades. Que el nou govern sigui de coalició entre CiU i ERC, i que continuï desplegant l’estatut, digui el que digui el diantre de tribunal. I que anunciï clarament que ho farà. I que ens enviïn l’exèrcit, si gosen.

Però aquesta solució és impossible: ERC odia CiU, i posarà aquest odi per sobre de tot. I CiU no té prous torrons per enfrontar-se a l’estat.

De manera que ens pixaran a sobre i direm que plou. I seguirem fent editorials conjuntes sobre la nostra dignitat com a poble. I, com sempre, direm que tota la culpa la té el PP.

L’any sense estiu a Catalunya explicat pel baró de Maldà

Recordem que l’any 1816 va ser qualificat com “l’any sense estiu” a tot Europa i a Amèrica del Nord, degut a l’erupció del volca Tambora. I a Catalunya, com es va viure aquest fenomen?

En termes generals, els testimonis obtinguts per a Catalunya es refereixen a un estiu 1816 amb unes temperatures extraordinàriament baixes. A la ciutat de Barcelona, la manca de calor en els mesos d'estiu era considerat no només com un digne tema de conversa, sinó també com una cosa negativa i poc usual. Recentment s’han descobert registres de temperatura molt antics de la ciutat de Barcelona que ho confirmen: a la figura podem veure els registres mensuals dels anys 1816 a 1820 (les anomalies estan referides al període de referència 1780 – 1815)

El diari del baró de Maldà, que vivia a Barcelona mostra com, en nombroses ocasions, l’estiu era com la primavera, i que això era una sensació estranya i incòmoda (“Caixó de Sastre”).

Compara el baró la temperatura el 18 agost 1816 amb la d'un dia típic de maig. En el 22 d'agost corregeix aquesta opinió i diu que s'assemblava més a abril.

En el seu diari, el baró de Maldà es refereix a les possibles causes d'aquest fred inusual i l'associa a una gran nevada que va tenir lloc al centre d'Espanya el dia 11 d'agost, que després va canviar al 16 de juliol. També va assenyalar que s'havia produït una forta nevada al Pirineu i al nord d'Europa. Aquesta informació no pot ser confirmada per altres fonts però és significatiu que les dues dates previstes pel Baró varen coincidir amb unes temperatures molt baixes registrades a Madrid els 16 de juliol (13,1 ºC) i 11 d'agost (12,5 ºC) a les 7 de la tarda. És possible que la neu fos de fet una pedregada que afectés una gran àrea de l'altiplà central espanyol.

La impressió general d'un estiu inusualment fred es pot confirmar, ja que el Baró registrava tots els dies particularment frescs o freds al seu diari. D’acord amb el baró, els mesos de juliol i agost varen ser particularment freds amb 13 i 10 dies de temps fred, respectivament, mentre que al juny en registrava 5 i al setembre, 4.

Aquesta avaluació reflecteix dos fets de diferent naturalesa:

(1) aquests dos mesos es van registrar temperatures especialment baixes a Barcelona, com es pot veure a la figura.

(2) aquests dos mesos corresponen en general al pic de les temperatures de l'estiu, per tant el clima inusualment fred té un major impacte psicològic, que podria explicar perquè juny i juliol es caracteritzin de manera diferent pel baró, mentre que l'anomalia tèrmica mensual mirada a llarg termini d'aquests dos mesos sembla normal.

Després de l'estiu de 1816, les temperatures inusuals potser no eren tan òbvies, però no deixa de sorprendre que a la costa mediterrània, al mig de la tardor, hi hagués situacions que eren més típiques d'un hivern molt sever: "Com una demostració d’un fred prematur, no només la muntanya del Montseny està coberta de neu, sinó també la muntanya de Montserrat i els seus voltants. A més, sembla que el riu Llobregat està congelat, cosa notable, i és per això que ningú surt de casa", ens explica el baró el 18 de novembre 1816.

A les zones rurals, el fenomen de baixes temperatures tingué un impacte negatiu directe sobre els cultius, ja que va retardar significativament el procés de maduració. En el cas dels cereals, la collita es va veure greument afectada, de manera que els treballadors del camp van haver de seleccionar el gra madur del verd, el que significa que els costos laborals van ser alts.

L'extensió espacial dels efectes anormals en l'agricultura no es van restringir a l’Espanya peninsular, sinó que també les Illes Balears varen patir: "He d'assenyalar com una cosa estranya i que val la pena comentar que durant tot el mes de juny i juliol no va fer gens de calor, amb un aire del mar excessivament fred a causa de la calamarsa que va caure a Mallorca i altres llocs. Aquest fred ha retardat la collita de blat, que va continuar al llarg de juny i fins ben entrat juliol. El blat sec ha hagut de ser acuradament seleccionat del verd, que es va deixar que madurés al camp. A la nostra propietat encara havia blat que es recollia el dia de Sant Jaume (25 de juliol), el que significa que la batuda va ser també tard, perquè no hi havia sol i estava tot el dia boirós i clara tota la nit, tot el contrari del que es necessitava" (Arxius d'Arenys de Mar, Memòries de la Casa Belsolell de la Torre, 1816).

De manera semblant al que va passar amb els cereals, els productors de vi varen notar (a finals d'agost de 1816) que la manca de calor no permetia la maduració del raïm de i que, per tant, que la collita d'aquest any seria pobra tan en termes de quantitat com de qualitat ("Calaix de Sastre", Baró de Maldà , 27 d'agost 1816).

Malgrat 1910 - la cova del contrabandista

Decididament, Malgrat sortia molt als diaris d’ara fa cent anys. El dia de Sant Jordi de l’any 1910, però, no hi va sortir per la vaga de les mines de ferro, sinó perquè s’havia descobert tabac de contraban a una finca, de la que era masover el senyor Rafel Turró (que era sord)

Llegint la notícia es desprèn que no es va poder demostrar que el tabac fos seu, de manera que el senyor Turró va ser declarat innocent.

Ahir va ser un gran dia

Ahir, vigília de Sant Jordi de l’any 2.010, va ser un gran dia pel poble de Malgrat de Mar, comarca del Maresme. Ahir va ser el dia que el progrés va guanyar la partida a l’obscurantisme. Ahir va ser el dia que la serra mecànica va eutanasiar uns arbres malalts, que no tenien cap valor botànic i que, a més, eren forasters. Ahir va ser el dia que, per fi, va quedar obert el camí a continuar vertebrant l’eix, encara que, en una primera etapa, el vianant no podrà gaudir de la vertebració axial. Però això no és problema ja que, mentrestant, quedaran lliures unes superfícies on els artistes locals podran exposar les seves obres pictòriques murals, que de ben segur meravellaran a qui les contempli.

Pels que varen poder veure la parafernàlia muntada per protegir el lloc, amb un munt d’homes armats, que no pensin que es tractava d’un dispositiu com el que acompanyava al dictador cada vegada que visitava Barcelona. No. El dispositiu es va muntar amb el noble objectiu de protegir d’una caiguda a una espècie pròpia de la zona, l’homo malgratensis pujador d’arbres, ja que aquesta espècie té la costum de pujar, encara que ja li hagi passat l’edat de fer-ho, als arbres malalts, sense cap valor botànic i forasters, quan veuen que corren perill.

Proposo que en el jardí tan bonic que diuen que quedarà, un cop l’obra de vertebració s’hagi acabat, s’hi plantin uns arbres ben catalans com són els garrofers. I que cada any, quan surtin les primeres garrofes, el bon poble n’agafi unes quantes i, en ofrena processional, les porti a la Casa Gran, en homenatge a l’Estimada Lideressa i als vuit acòlits que, amb els seus vots, han fet possible que ahir, vigília de Sant Jordi de l’any 2.010, a Malgrat de Mar, comarca del Maresme, fos un dia tan gran.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

No hi ha dubte que, ara fa cent anys, Malgrat sortia molt als diaris a causa de la vaga a les mines de ferro. El divendres 22 d’abril de 1910, La Vanguardia publicava que les notícies de la vaga eren més satisfactòries que en dies anteriors.

Seguirem informant.

Volcans i canvi climàtic

Ara que el volcà islandès posa problemes als vols dels avions pot ser un bon moment per recordar com estem sotmesos a variacions importants de temperatura degudes a l’activitat volcànica. I com, històricament, moltes d’aquestes baixades importants de temperatura varen coincidir amb collites dolentes, fams, malalties i mortaldats. I que tot això es podria repetir.

Abans definirem l’índex d’explosibitat volcànica. Aquest índex es defineix avaluant el volum de material expulsat pel volcà, tant en forma de material sòlid (lava) com de material fragmentari (piroclasts). L’índex 1 correspon a una expulsió de 100.000 m3, el dos a una de 1.000.000 m3 (deu vegades més), i així successivament. Una emissió de 1 km3 (1.000.000.000 m3) es correspon així a un índex de 5, una de 10 km3 a un índex de 6 i una de 100 km3 a un índex de 7.

Comencem la narració a l’any 1600. Entre el 16 de febrer i el 5 de març, el volcà Huaynaputina, situat al sud del Perú, va entrar en erupció. Va ser una erupció important, que va expulsar a l’atmosfera uns 19 km3 de pols fina, que va tapar la llum del sol durant mesos, i que es troba sedimentada tant a Grenlàndia com a l’Antàrtica. Aquesta pols va alterar el clima de tot el planeta, de manera que l’estiu del 1601 va ser el més fred de l’hemisferi nord des de l’any 1400. El seu índex es suposa que va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,8 ºC.

Durant el segle XVII el planeta va registrar una gran activitat volcànica. Hi va haver erupcions importants i pics de fred els anys 1641-1643, 1666-1669, 1675 i 1698-1699. No es sap a quines erupcions corresponen aquests períodes de fred, amb l’excepció de la de Mindanao, que va entrar en erupció el 4 de gener de 1641, segons testimonis d’una flotilla espanyola que es trobava a la vora.

Som ara a Islàndia, a l’any 1783. Durant uns quants mesos una fissura eruptiva del volcà Laki, que va arribar a tenir fins a 27 km de llargada, va emetre una gran quantitat de lava basàltica (més de 12 km3) que va inundar dues amples valls del país. Aquestes laves basàltiques es varen acompanyar de grans emissions de gasos volcànics, entre els quals hi havia compostos fluorats, que varen contaminar l’herba. Es va produir un enverinament generalitzat del bestiar, que era el principal recurs de la població, provocant una crisi d’aliments que va matar un 25 % de la població islandesa.

Aquell mateix any 1783, a Europa es va formar una boira seca i persistent, que atenuava la il•luminació solar, seguida d’un hivern molt sever, amb pèrdua de collites l’any següent. Benjamí Franklin, que llavors residia a França com a representant dels Estats de la Unió (nom que tenien en aquell temps els Estats Units), va ser el primer que va relacionar aquestes anomalies climàtiques amb el volcà islandès. De tota manera, l’anàlisi dels fenòmens climàtics relacionats amb l’erupció del Laki no és senzilla, ja que el mateix any es va produir l’erupció del volcà Asama al Japó, que també va emetre productes volcànics a l’alta atmosfera.

Entre el 5 i el 10 d’abril de 1815, l’illa de Sumbawa, a l’est de Java, va viure l’erupció del Tambora. Va ser, segons sembla, una de les erupcions més importants dels darrers 10.000 anys. La seva columna eruptiva va arribar fins a 33 km d’alçada. Es varen dispersar 150 km3 de productes piroclàstics i lava. L’erupció va causar directament uns 12.000 morts, però la pèrdua de collites per la caiguda de cendres volcàniques varen causar més de 90.000 morts de fam només a Indonèsia. El seu índex va ser de 7, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,5 ºC)

A més dels efectes directes de l’erupció del Tambora a Indonèsia, la introducció a l’atmosfera de grans quantitats de pols volcànica i de gasos va provocar una atenuació de la llum solar a Europa i a Amèrica del Nord, malgrat que el volcà estigués situat a l’hemisferi sud. L’any següent de l’erupció, el 1816, es coneix encara com “l’any sense estiu”. Les temperatures a l’hemisferi nord, especialment les mínimes, varen ser molt baixes. Pluges i, fins i tot, nevades, varen ser corrents durant els mesos d’estiu. Aquell any la collita de blat va ser la pitjor en molts anys, el que va provocar un encariment del pa a tota Europa, agreujant la depressió econòmica que va seguir al final de les guerres napoleòniques. Hi va haver centenars de milers de morts (65.000 només a Irlanda, preludi de la gran tragèdia de 30 anys més tard), potser no directament de gana (els governs de molts països varen subvencionar el preu de la farina), però si de malalties derivades de la feblesa per la poca alimentació. Com anècdota, als Estats Units, la situació financera de Thomas Jefferson, a la seva finca de Monticello, a Virgínia, va ser tan ajustada degut a les males collites, que va haver de demanar un préstec de 1.000 dòlars, una quantitat molt important a l’època.

Aquesta erupció venia precedida de la de la Soufrière, l’any 1812, a l’illa caribenya de Sant Vicenç, i de la del Mayon, a les Filipines, l’any 1814. La conseqüència d’aquesta extraordinària activitat volcànica va ser un núvol dens de pols estratosfèric, que varen impedir que la radiació solar arribés al sòl, refredant la temperatura, tant de la terra com de l’oceà. Les corrents polars de l’oceà Atlàntic es varen traslladar 6º més al sud del que era habitual, de manera que els països que més varen sofrir del fred varen ser els situats més al nord.

Un altre conjunt d’erupcions importants es varen produir entre els anys 1830 i 1840, entre les que tenim les de Babuyan (Filipines) l’any 1.831 i Cosigüina (Nicaragua) l’any 1.835, amb unes conseqüències sobre les temperatures tant importants com les del Tambora. Probablement aquestes baixades de temperatura varen contribuir a la gran fam irlandesa dels anys 1845 i 1846 (la causa més important, però, va ser una plaga de les patates). El cens irlandès de l’any 1841 registrava una població de 8,17 milions d’habitants, i el de 1851 només en registrava 6,55 milions.

Els dies 26 i 27 d’agost del 1883 es va produir l’erupció del Krakatoa, la primera gran erupció estudiada científicament, i que va llençar a l’atmosfera uns 20 km3 de material volcànic polvoritzat, que es va dispersar per l’estratosfera de tot el món, desplaçant-se tan ràpidament que va donar la volta al món en només 10 dies, i reduint la intensitat de la llum solar. El seu índex va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC. El seu efecte climàtic va ser moderat.

Més recentment, assenyalarem les erupcions següents:

1902 – Santa Maria, a Guatemala, amb un índex que es suposa que ve ser de 6 i una baixada de temperatura global que es suposa que va ser de 0,1 ºC.

1912 – Novarupta, a Alaska, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,4 ºC.

1982 – El Chinchón, a Mèxic, amb un índex de 5, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.

1991 – Pinatubo, a les Filipines, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.

Es molt interessant llegir l’article Volcanism and the Little Ice Age, que conclou que el vulcanisme va ser la causa del 40 % de la baixada de temperatura de la denominada Petita Edat del Gel.

Com a conclusió, hem de reconèixer que, davant un volcà, no som ningú.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

El dimecres 20 d’abril del 1910 La Vanguardia donava la notícia de que l’alcalde de Malgrat havia visitat el governador provincial per explicar-li com estava la vaga de les mines de ferro. Des de que havien arribat al poble les quatre parelles de guàrdies civils de reforç, la situació era pacífica, però es temia que hi tornès a haver violència si es retiraven.

Malgrat 1910 – La carretera de Blanes

La Vanguardia del dimarts 19 d’abril del 1910 publicava que la Comissió Provincial de la Diputació havia modificat la quota que l’ajuntament de Malgrat havia de pagar per les obres de la carretera de Malgrat a Blanes, amb ramal a Palafolls.

Recordem que el traçat d’aquesta carretera havia sigut la causa d’una profunda divisió al ple municipal.

Malgrat 1.910 – Reprèn la vaga a les mines de ferro

A la Vanguardia del 16 d’abril del 1.910, avui fa cent anys, es publicava la notícia de la represa de la vaga dels miners de les mines de ferro de Can Palomeres. Quatre parelles de la guàrdia civil varen arribar a Malgrat per intentar mantenir l’ordre públic, ja que la casa de l’enginyer i la del encarregat havien estat assaltades.

El Cabanyal i Can Feliciano

Ambdues són alcaldesses. S’assemblen en que són més aviat baixes y d’un gruix important: físicament responen a l’adjectiu de rabassudes. Són d’idees fixes i tenen el geni viu: idees clares i lideratge, diuen uns, tossuderia i mala llet, diuen altres. L’una està entestada en obrir València al mar, encara que s’hagi de carregar un barri com el Cabanyal. L’altre vol fer un eix vertebrador cobrint la riera, encara que s’hagi de carregar els arbres de Can Feliciano. L’una ha propiciat una expansió de la seva ciutat basada en l’especulació (la dels terrenys de Mestalla n’és un exemple), l’altra ha basat la seva política urbanística en afavorir una densitat d’habitatges que ha acabat convertint el poble en una entitat suburbial (potser la seva primera actuació en aquesta direcció va ser la fàbrica de l’aigua)

Una ha fet fer un estudi que demostra que el barri del Cabanyal no té cap valor artístic, l’altre ha fet fer un estudi que demostra que els arbres de Can Feliciano no tenen cap valor botànic. Una ha contemplat tranquil•lament com la policia apallissava uns manifestants que, segons el diari ABC, versió valenciana, eren molt violents, encara que a la tele es veiés clarament que eren gent que protestaven pacíficament asseguts. L’altre ha denunciat uns manifestants clarament pacífics acusant-los de violència contra l’autoritat.

Una ha aconseguit que el parlament valencià votés una llei ad hoc per permetre l’enrunament de les cases del Cabanyal que li fan nosa. L’altre ha aconseguit que al carrer Nicaragua es donés l’ordre al director de l’ACA (a qui prèviament, de manera pública i per escrit li havia dit que era un incompetent) de que seguís les seves directrius.

Però no són iguals en tot: una va de vermell, l’altre de negre; una és declara de dretes, l’altre d’esquerres. A una l’han acusat d’haver rebut una bossa Vuitton de la trama Gürtel, a l’altre l’han acusat, al Ple municipal, així com a una altre regidora, d’aprofitar la seves posicions per votar a favor d’un projecte, el de cobriment de la riera, que les beneficien.

Al Cabanyal esperen que el Tribunal Constitucional estudiï el recurs del govern central contra l’enderrocament, i l’alcaldessa diu que esperarà la sentència abans de recomençar l’enderroc, mentre continua comprant cases al barri. A Can Feliciano, les obres començaran la setmana que ve, i l’alcaldessa diu que hi ha molta gent a favor de la canalització de la riera, i demana a la Plataforma que es replantegi la seva postura.

En els dos casos, ni l’una ni l’altre tenen cap flexibilitat per veure que a molts ciutadans no els importa el valor artístic o el valor botànic reals de les coses, sinó que donen molta importància al valor sentimental de les cases i dels arbres. Flexibilitat?, sento que em diuen. Com vols que unes persones rabassudes (baixes i gruixudes) puguin ser flexibles? Potser si s’aprimessin una mica...

El camp de tir de la Tordera: enterrament de cartutxos

Impactant el post que ha publicat ahir el blog cafèambllet.com, amb el descobriment de milers de cartutxos enterrats. Es recomanable llegir-lo.

Però també és molt recomanable llegir el comentari que fa en Xavi Romera, al seu blog La Natura a la Baixa Tordera, i que no m’estic de reproduir:

Hola 6Q,

L'altre dia ja et vaig dir que no estaves sol, ni ara ni abans, i per exemple amb la vergonya del camp de tir, si grates una mica veuràs que fa temps que hi ha escrits i queixes sobre el tema de gent molt variada i des de diferents punts de vista, ara bé... serveix de res la queixa??? Fins ara s'ha demostrat que no, tu mateix l'has sofert en carn pròpia. T'ho vaig comentar l'altre dia i ho torno a fer... si s'ha de fer alguna cosa, és denunciar-ho on s'ha de denunciar, i si no et contesten o passen de tot (que actualment l'administració funciona així en aquest i altres temes), doncs denunciar també a qui havent de fer alguna cosa al respecte, no ho fa.

Canya!!!... però a qui se la mereix, per acció o per omissió.

Aquesta notícia i totes les anteriors, incloses la del Follet, no serveixen de res si no es va a l'arrel del problema, que no és altre que la passivitat i la complicitat de les administracions competents (ACA, DMAH i Ajuntaments).

Sempre ho he dit... no fa malbé la natura qui vol, sinó qui pot... s'ha de mirar perquè pot!!!

Et vaig dir que és un tema a tractar seriosament, no per queixar-se per "complir". Si vols treballar seriosament en aquest tema i denunciar-lo, a totes, ja saps on trobar-me.

Salut, canya, i tots a una.

Xavi


En Xavi té raó, sense la complicitat passiva de les administracions (l’ajuntament en primer lloc), això no passaria.

Les temperatures de l’any 2.009

Segons les dades de la NOAA, l'any 2.009 ha estat el sisè any més càlid des de l'any 1.880. L'anomalia tèrmica respecte del mitjana del període 1.901-2.000, presa com a referència, ha estat de + 0,557 ºC. L'any més càlid va ser el 2.005, amb una anomalia de + 0,615 ºC.

Si examinem les temperatures dels observatoris situats a terra, l'any 2.009 ha estat el vuitè any més càlid, amb una anomalia tèrmica de + 0,768 ºC. L'any més càlid va ser el 2.007, amb una anomalia de + 0,982 ºC.

Si ara fem una ullada a les temperatures de l'aigua dels oceans, l'any 2.009 ha estat el quart any més càlid, amb una anomalia tèrmica de + 0,482 ºC. L'any més càlid va ser el 1.998, amb una anomalia de + 0,509 ºC.

Un any més, no s'observa que la temperatura segueixi augmentant. En efecte, la recta de tendència de les temperatures del període 2.001-2.009 és pràcticament una recta horitzontal (el pendent és de - 0,0029 ºC / any), malgrat l'augment continuat de la concentració de CO2 a l'atmosfera. Probablement aquesta sigui la característica més important de l’any 2.009: que la temperatura segueixi sense augmentar, malgrat que la concentració de CO2 segueixi fent-ho.

La primera pedra del Teatre Auditori

L'alcaldessa de Malgrat de Mar ha anunciat que l'acte de col•locació de la primera pedra del Teatre Auditori tindrà lloc aquest 2010. Conxita Campoy, en declaracions a Ràdio Malgrat, ha recalcat, però, que fins ara l'equip de govern -PSC, PP- havia guardat silenci sobre aquesta qüestió amb la voluntat de mantenir una certa prudència ja que abans s'havien de consolidar alguns aspectes del projecte com garantir la seguretat del finançament de l'obra.

Una part d'aquest finançament s'aconseguiria a través del cànon que el consistori té previst fer pagar a l'empresa adjudicatària de la gestió de les zones blaves d'aparcaments que hi ha actualment a Malgrat de Mar, ha assegurat l'alcaldessa. Amb aquesta mesura, l'Ajuntament preveu recaptar uns 3 milions d'euros. El passat mes de maig, l’Ajuntament de Malgrat de Mar va signar un crèdit de gairebé 6 milions d'euros per a la construcció del Teatre Auditori, que té un cost total que s’aproxima als 15 milions d'euros.

El projecte inclou un teatre amb una capacitat per a més de 400 persones, un hotel d’entitats, sales per a diferents usos i un aparcament soterrat d’unes 200 places. També es preveu un espai públic d’uns 9 mil metres quadrats. La construcció del Teatre Auditori trigarà entre 3 i 4 anys.

Aquesta notícia apareixia ahir, divendres sant, al Malgrat Confidencial. Era una notícia esperada. L’equip de govern havia de moure fitxa abans que fos massa tard, ja que les eleccions són a la cantonada.

Amb una despesa de prop de 15 milions (la realitat potser serà una altre, molt més incòmoda de pair), amb un crèdit de menys de 6 milions i amb 3 milions que ens diuen que trauran de la gestió de zones blaves (paganini, el que intenti aparcar), falten encara 6 milions. I, en una època de crisi com la que tenim ara mateix (i que cada vegada sembla més clar que es prolongarà durant uns quants anys), preveure un endeutament com el que es pensa fer és d’una inconsciència pròpia de qui es troba a fi de mandat i vol deixar una gran obra que recordi el seu pas per la poltrona.

S’ha fet una avaluació de les despeses que comportarà aquest Teatre Auditori, a més del pagament del deute que generi la seva construcció? No s’ha pensat a fer una construcció per mòduls, per anar veient la rendibilitat econòmica i social de cada etapa? L’aparcament soterrat de 200 places, que es trobarà parcialment sota el nivell del mar, serà segur?

Trobo que hi ha massa fils per lligar. El principal, l’econòmic. Pel que sembla, ningú té cap interès en fer i publicar un estudi com cal d’un projecte tant important. No fos cas que es veiés clarament que, econòmicament, és insostenible.