Manchón

Als vuitanta anys, ha mort en Manchón, l’extrem esquerra del Barça, el de la famosa davantera Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Un dels de les cinc copes de la temporada 51-52.

Em recorda en Manchón una època que escoltàvem els partits del Barça per la ràdio, en que col•leccionàvem els cromos dels jugadors de primera divisió, i ens desesperàvem quan ens faltava un jugador. Una època, en fi, que, com que érem criatures, encara ens feia il•lusió el futbol.

En Manchón va començar a jugar al primer equip del Barça ara fa seixanta anys, a l’octubre de 1950. Era tan ràpid que, exagerant, es deia que podia tirar un córner i arribar a la porteria abans de la pilota per poder rematar. Nosaltres, als vuit anys, no ens ho acabàvem de creure, però tampoc ens atrevíem a dir que era impossible.

Pels de la nostra generació, amb en Manchón se’ns en ha anat un dels nostres records d’un temps en que el futbol encara es podia considerar un esport i no era un negoci tan descarat com ara.

L’extensió del gel àrtic

El passat 18 de setembre l'extensió del gel àrtic va aconseguir el seu mínim l'any 2010. Aquesta extensió mínima va ser de 4,81 milions de km2, en retrocés respecte de l'any 2009, però superior a les dels anys 2007 i 2008.

Dades diàries

La necessitat de finançament de l’economia espanyola

Mirant els comptes de la comptabilitat nacional, que publica cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, m’he entretingut a mirar quina ha estat durant els darrers 15 anys la capacitat o la necessitat de finançament de l’economia espanyola, i he posat les xifres sobre un gràfic.

Es molt interessant veure com, des de l’any 1995 fins al 1998, és a dir, durant quatre anys, l’economia espanyola ha tingut una capacitat de finançament positiva. Durant quatre anys més. Del 1999 al 2003, aquesta capacitat de finançament ha sigut negativa, amb una necessitat de finançament de l’ordre dels 20.000 milions d’euros anuals.

Impacta els esperits constatar que, des de que governen els socialistes, la necessitat de finançament ha anat augmentant any rere any, passant a ser de 100.000 milions d’euros anuals els anys 2007 i 2008. L’any 2009, a causa de la crisi econòmica, aquesta necessitat de finançament ha disminuït, però és encara més del doble de quan governaven els populars.

Si en tragués la conclusió de que, des de que governen els socialistes, les necessitats de finançament de l’economia espanyola s’han disparat, penso que ningú em podria rebatre. Si en deduís que quan governen els socialistes estiren més el braç que la màniga, probablement em dirien que són antisocialista.

El problema és que ara hem de pagar entre tots aquest augment incontrolat de la necessitat de finançament de l’economia espanyola que els governs del senyor Rodríguez Zapatero no han estat capaços de corregir. Alguns diuen que els socialistes han practicat una política econòmica insensata. Segurament tenen raó. El que no sabem és si els populars haurien sigut menys insensats.

L’ànima

L’altre dia preníem la fresca amb uns veïns i la seva gossa, una yorkshire que respon al nom de Chichita. Com tots els gossos, la Chichita ens mirava atentament quan parlàvem d’ella. La mare de la seva mestressa, una senyora de més de vuitanta anys, de missa diària, va dir:

- Només li falta tenir ànima per ser com nosaltres.

Això em va fer pensar en quines són les diferències entre els altres animals i nosaltres. Nosaltres enraonem, els altres animals es comuniquen amb un llenguatge potser menys sofisticat que el nostre, però es comuniquen. Nosaltres riem, els mamífers superiors també: estudis neurològics han demostrat que als gossos se’ls activa la mateixa zona cerebral que a nosaltres, i que expressen la seva rialla esbufegant, i que la seva “rialla” és tan contagiosa com la nostra, ja que quan un gos esbufega, els que es troben a prop el segueixen. Molts animals tenen una mena de sentiment moral, i en certes situacions saben el que han de fer i el que no. Molts animals tenen consciència de la mort, ja que quan veuen que un membre del seu grup ha mort, mostren sentiments de dol, que s’ha estudiat en gossos, elefants i rates (això no vol dir, però, que entenguin la mort com l’entenem nosaltres). I així podríem anar seguint.

Els animals fabriquen eines, viuen en societat, tenen normes, tenen amics preferits, tenen empatia, es poden disculpar, tenen capacitat de perdonar, etc, comportaments que són molt semblants als que tenim nosaltres. Es massa fàcil dir que tot això només és degut a l’instint.

Però no havíem quedat que Déu Nostre Senyor, quan va crear l’home, amb una bufada el va dotar d’una ànima, ànima que el feia diferent dels altres animals, que només tenien instint, ànima que és immortal?

Si tenim en compte que el cervell humà està molt més desenvolupat que el dels animals potser podríem trobar on es pot localitzar aquesta ànima que prové de la bufada de l’Altíssim. Per exemple, he llegit que un cargol marí té unes vint mil neurones, una mosca en té unes cent mil, un ratolí en té uns 5 milions i que el cervell d’un primat en té uns deu mil milions. En comparació, el cervell d’un primat pot semblar que té un gran poder intel•lectual, però no és res davant del potencial del cervell d’un nadó humà, que té més o menys uns cent mil milions de neurones. De manera que podríem afirmar, si no molestéssim ningú, que l’”ànima” que diem que tenim, i que ens fa diferents dels altres animals, no és més que la diferència en el nombre de neurones. Neurones que, a partir dels nostres avantpassats primats, han anat augmentant a mesura que la nostra espècie ha anat evolucionant.

De manera que podríem refer la frase de la mare de la mestressa de la Chichita:

- Només li falten uns quants milers de milions de neurones per ser com nosaltres.

I, que jo sàpiga, les neurones de qualsevol animal es moren quan mor el seu propietari.

Quan es governa molts anys seguits

Llegeixo al suplement de El País d’ahir diumenge un article del senyor Xavier Cercas, escriptor nascut a Extremadura i arribat a Girona quan tenia quatre anys, sobre el retorn previsible de CiU al govern de Catalunya a les properes eleccions. Destaco un tros d’aquest article en el que l’autor parla del que passa quan un partit porta molt de temps governant.

Tras ganar en 1980 las primeras elecciones de la democracia, Jordi Pujol y CiU continuaron ganando una elección tras otra hasta permanecer 23 años seguido sen el poder. Lo que no podía ser bueno, me parece, del mismo modo que no puede ser bueno que el PNV haya permanecido 25 años en el poder en el País Vasco, o que el PP lleve 23 años casi ininterrumpidos en el poder en Galicia, o que el PSOE lleve 32 años en el poder en Andalucía. No es una cuestión de simpatías políticas, de acuerdos o de desacuerdos ideológicos. Es una cuestión previa, de pura higiene democrática, porque no hace falta ser John Rawls para entender que tantos años de un mismo partido en el poder termina embruteciendo los mecanismos de la democracia, intoxicándolos de corrupción y de clientelismo, hasta volverse irreconocibles, si no inoperantes.

M’alegra saber que no sóc l’únic que opina d’aquesta manera.

Setembre al paradís

Al jubilar-me vaig decidir passar els estius entre els caps Ortegal i Estaca de Vares, zona fresca, poc urbanitzada i de paisatges sorprenents. Ja coneixia la zona al haver estat treballant a Galícia gairebé vint anys.

Rar és el dia que no vaig a la platja de Morouzos, que es troba a dos o tres quilòmetres del poble. Hi vaig a peu, pel camí de circumval•lació. Baixo a la platja, passant per la gran pineda que té al darrere. Es tracta d’un espai molt gran, perfectament arranjat, on els pins creixen sobre les dunes de sorra. Aquest espai de pins era fins fa poc, de propietat privada, però ha passat a ser de propietat pública per impedir que es concretés un projecte urbanístic, que incloïa un hotel. A la platja, que té una dimensió de més dos quilòmetres, no hi ha massa gent (els dies de setmana del mes de setembre es poden comptar amb els dits de les dues mans)

Caminant per la platja, quan hi ha marea baixa pots arribar a peu a la illa de San Vicente.

Cap a l’altre costat. Morouzos s’ajunta amb la platja de Cabalar, on pots nedar fins a la riba de l’altre costat de la ria, sempre que triïs un moment que no hi hagi corrent, ja que amb la pujada i la baixada de la marea les corrents són molt fortes i més d’un ha tingut problemes greus. Aquestes corrents, en un o altre sentit també es fan sentir a la platja de Morouzos, de manera que s’ha d’anar en compte al ficar-se a l’aigua.

Al costat de la pineda, en direcció est, hi ha una gran extensió de dunes, o s’hi ha instal•lat un parell d’observatoris per veure les aus.

Tornant de la platja, si ho faig bordejant la ria, trobo, darrere Cabalar, uns bona extensió de dunes, i la possibilitat de visitar un petit llac, ple de vida. Tot el camí per la zona dunar està balisat, i el terra està fet per travessers de fusta, de manera que el vianant no faci malbé la vegetació. També es troba un observatori per a aus al acabar-se la zona de dunes de Cabalar, des d’on es poden observar les que s’alimenten dels productes de la ria, que són molts i variats, ja que es tracta d’una ria amb molta superfície que, a la marea baixa, queda al descobert. Ara, al mes de setembre, s’hi ajunten moltes garsetes (Egretta Garcetta), que són interessants d’observar.

Pel camí de circumval•lació es pot trobar, de tant en tant, un senglar, que s’entreté menjant glans i castanyes, que al mes de setembre ja comencen a caure dels arbres.

Tornes al poble amb sis o set quilòmetres a les cames, i aprofites per fer un vermut sota els plàtans de l’albereda (lloc conegut localment com l’alameda).

A la tarda, molts dies agafem el cotxe i anem a qualsevol de les moltes platges que hi ha a la vora, moltes d’elles salvatges, de les que parlaré un altre dia. Aprofitem, de vegades, per berenar uns longueirons (una espècie de navalles pròpies de la zona).

Un veritable paradís, sobretot al mes de setembre, on hi ha poca gent i el sol no és tant alt com al juliol o a l’agost, que permet passejar per zones poc urbanitzades i molt ben conservades.

Déu

La polèmica dels darrers dies ha sigut, sense cap dubte, l’afirmació feta per Stephen Hawking al seu darrer llibre de que Déu no ha creat l’univers. Aquesta afirmació ha donat lloc a un munt de discussions a les tertúlies tant de la ràdio com de la televisió, i a un munt d’articles als diaris.

En realitat, el que diu Stephen Hawking és que les lleis de la gravetat i la teoria quàntica permeten afirmar que l’univers es pot crear espontàniament del no res. De manera que no fa falta cap Déu per explicar la creació de l’univers.

La idea de Déu té com origen la necessitat d’explicar fenòmens físics pels que l’home no tenia cap explicació (llamp, tro, volcà, terratrèmol,...). Avui sabem el com i el perquè d’aquests fenòmens, de manera que no fa falta acudir a la idea de Déu per explicar-los.

Més tard, la idea de Déu va ser necessària per explicar l’origen de la vida i de les diferents espècies que la formen, així com l’origen de l’univers. L’origen de la vida i l’existència de diferents espècies ha estat explicada científicament ja fa molts anys. Ara, Stephen Hawking també explica científicament l’origen de l’univers (o, més ben dit, dels múltiples universos que existeixen). De manera que tampoc fa falta acudir a l’existència de Déu per trobar una explicació.

Finalment, l’home ha acudit a la idea de Déu per por a la mort. L’home no es vol fer a la idea de que la seva vida té un començament i un final, de manera que ha imaginat que Déu l’ha creat a la seva semblança, infonent-li una ànima immortal. Això és el que diferencia l’home de l’animal. Aquesta idea és purament subjectiva, i cadascú la pot prendre com vulgui. Els que l’accepten parlen de la transcendència de l’home, i una de les crítiques que trobo més ridícules de les que s’han fet a Stephen Hawking és que, negant l’existència de Déu, nega la seva pròpia transcendència.

Personalment, diré que tinc la mateixa idea de la meva pròpia transcendència que la que tenia en Janí (per qui no ho sàpiga, en Janí era el meu gos). En Janí va viure des del més de juliol del 1994 a mes de gener del 2009. Durant aquests anys la seva transcendència va ser la d’anar tirant. Les meves respostes a les preguntes qui som? d’on venim i on anem? són senzilles: som gent que volem anar tirant, fem part de l’evolució de la vida sobre el planeta terra i acabarem en el no res. Les mateixes respostes que hauria fet en Janí si algú li hagués preguntat.

A quí  li interessi pot trobar un article de Staphan Hawking, publicat al Wall Street Journal el 3 d’aquest mes, titulat Perquè Déu no va crear l’Univers.

Una lectura senzilla, curta… i gairebé obligada

Segueixo amb interès el blog Usted no se lo cree, escrit per Ferran P. Vilar, i que parla sobre el canvi climàtic. S’hi troben moltes coses interessants i molt ben explicades, encara que, de vegades, no comparteixi algunes de les idees que s’hi exposen, sobretot quan el seu autor es converteix en “martell d’heretges” contra els escèptics sobre qualsevol detall de l’ortodòxia del canvi climàtic.

Doncs bé, el seu autor acaba de traduir al català una petita guia sobre les respostes que es poden donar a un escèptic que no cregui en tot el que s’afirma el canvi climàtic. Personalment, jo en soc un, però trobo que aquesta guia és de lectura obligada. La recomano. La podreu trobar aquí.

Un punt a senyalar, però. A la pàgina 8 es diu que l’efecte hivernacle del CO2 no es satura, el que no és totalment mentida, però que tampoc és totalment veritat. La fórmula acceptada per l’IPCC sobre l’efecte directe de la concentració del CO2 sobre l’efecte hivernacle és una fórmula logarítmica, el que vol dir que aquest efecte és el mateix si la concentració passa de 300 a 600 ppm que si passa de 600 a 1200 ppm. Si això no és un fenomen de saturació, ...

El camp de tir un altre cop

Llegint el darrer exemplar del som-hi! hi he trobat una carta del senyor Ricardo Machado Montero, secretari del club de tir La Gaviota. Ja hem parlat alguna vegada d’aquest club de tir, i dels seus possibles problemes ambientals.

Diu el senyor Machado que l’oposició municipal de Malgrat de Mar té un conflicte amb el camp de tir La Gaviota per la ubicació en què es troba aquesta instal•lació, però no donen cap solució. S’estén el senyor Machado explicant coses molt interessants sobre les activitats que es desenvolupen en el citat camp de tir, i he de dir que les explicacions que dona són força convincents. En canvi, no diu res sobre els impactes ambientals del camp de tir, que és la veritable qüestió.

Personalment, no entraré en si l’oposició municipal té o no un conflicte amb el camp de tir, ni si la seva actuació durant una visita de TV3 al camp va ser adient o no. Entre altres raons perquè no en sé res. En canvi, recordaré que l’any 2003, l’ajuntament va publicar una Auditoria Ambiental, també coneguda com Agenda 21, en la que, antre moltes altres accions, n’hi havia una sobre l’avaluació i correcció de l’impacte ambiental del camp de tir. La descripció d’aquesta acció és la següent:

Es proposa que en el marc de l’adequació de la llicència d’aquesta activitat a la Llei d’Intervenció Integral de l’Administració, s’elabori un informe tècnic que determini els impactes del camp de tir sobre els sistemes i les comunitats naturals de la zona, amb l’objectiu de valorar la reubicació o clausuració d’aquesta activitat, que permetria recuperar l’espai que actualment ocupa, mitjançant un projecte de restauració de la vegetació de la ribera.


El camp de tir, situat just en el marge dret de la Tordera, es troba en una situació irregular i causa importants impactes ambientals negatius. D’una banda, està instal•lat dins la franja de servitud inclosa en la Zona de Policia d’Aigües, franja de cinc metres a partir de la llera del riu, en la que a priori està prohibit qualsevol activitat. D’altra banda, la seva activitat comporta una elevada contaminació acústica de l’espai, que perjudica a les espècies d’ocells de pas i a les que nidifiquen a les marges de la Tordera. També s’ha de considerar la problemàtica que genera l’alliberament indiscriminat de perdigons de plom, amb greus conseqüències sobre diverses espècies d’ocells que els poden ingerir i patir posteriorment plumbosi. L’activitat també representa un perill d’eliminació involuntària d’espècies d’aus per accident.

Doncs bé, el senyor Machado, a la seva carta, no respon a cap de les “acusacions” que l'Agenda 21 fa al cap de tir, i que resumim:

- el camp es troba en situació irregular, ja que està instal.lat dins la franja de servitud de cinc metres a partir de la llera del riu, en la que a priori està prohibit qualsevol activitat.

- el camp causa importants impactes ambientals negatius (elevada contaminació acústica que perjudica als ocells, la problemàtica dels perdigons de plom, eliminació d’aus per accident)

Tampoc sembla, segons declaracions d’alguns responsables municipals, que el camp tingui els permisos municipals que fan falta.

Seria bo que el senyor Machado expliqués la seva versió, punt per punt, sobre les “acusacions” que es fan al camp a l’Agenda 21 (publicada fa set anys i mig) i de les possibles accions correctores que s’hagin pogut fer des de llavors. També seria bo que l’ajuntament, d’una punyetera vegada, fes elaborar l’informe tècnic. Només així els ciutadans podríem tenir una idea clara de si el camp de tir és o no és perjudicial. Però potser això és precisament el que no volen ni el senyor Machado ni l’equip de govern municipal.

La crisi econòmica: la situació actual d’Espanya

Sabem que el nivell d’endeutament de l’economia espanyola és la mare de tots els nostres mals econòmics, i, per tant, la causa principal del nivell d’atur que tenim.

Les necessitats de finançament de l’economia, abans de començar la crisi, eren del 8 a 10 % del PIB (amb un PIB anual d’un bilió d’euros aproximadament, aquesta necessitat de finançament era de 80 a 100.000 milions d’euros anuals, és a dir, de 7 a 8.000 milions d’euros cada mes), degut principalment a un saldo comercial deficitari de l’ordre del 8 % del PIB (uns 7.000 milions d’euros mensuals). Amb la crisi, el consum espanyol va caure de manera important, de manera que el dèficit comercial es va reduir a la meitat, i la necessitat de finançament també. Semblava una bona notícia.

Els dos primers trimestres d’aquest any, el PIB ha crescut d’un 0,1 i d’un 0,2 % respectivament, el que vol dir que, tècnicament, hem sortit de la recessió. Això ens ho han venut com el principi del final de la crisi. Però si ens hi fixem bé, el dèficit comercial ha tornat a augmentar i, amb ell, la necessitat de finançament, com es pot veure a la figura (la figura reprodueix un gràfic publicat a El País d’ahir)

La recuperació actual és, doncs, insostenible, ja que ens serà difícil trobar el finançament necessari i, si el trobem, serà a un preu molt elevat. Espanya ha de consumir i invertir més, però ho ha de fer sense augmentar el dèficit comercial. Es a dir, si volem sortir-ne, hem d’exportar més i importar menys. I això només es pot fer augmentant la productivitat de l’economia i escollint bé les prioritats.

Tenint en compte l’estructura actual de l’economia espanyola, aquest augment del dèficit comercial quan l’economia sembla començar a repuntar és un indicador de que encara estem molt lluny de veure la llum al final de túnel.

L’onada de calor a Malgrat

Ens expliquen que aquest mes d’agost ha estat molt calorós. Que a València han passat dels 40 graus, i que a Barcelona ha faltat molt poc per arribar-hi. En fi, que hem patit una onada de calor impressionant, mai vista. Conseqüència del canvi climàtic.

I a Malgrat? Les dades de l’observatori malgratenc ens diuen que, aquest mes d’agost ha sigut un mes normal, comparat amb els dels dos anys anteriors. La temperatura màxima l’hem tingut el dia 22, amb 30,7 ºC (lluny de les calors barcelonines), mentre que l’any 2009 varem tenir una màxima de 32,0 ºC i l’any 2008 una de 30,2 ºC.

La temperatura mínima més alta l’hem tingut el dia 23, amb 22,7 ºC. L’any 2009, el dia 1 la mínima va ser de 22,8 ºC i el dia 29, 22,6 ºC. L’any 2008 es va poder dormir millor, ja que cap temperatura mínima va sobrepassar els 21,6 ºC del dia 12.

La mitjana de les temperatures màximes diàries ha sigut de 28,2 ºC, a comparar amb els 29,5 ºC de l’any 2009 i els 27,8 del 2008, i la mitjana de les temperatures mínimes ha sigut de 18,8 ºC, a comparar amb els 19,2 ºC de l’any 2009 i els 18,4 del 2008.

Com deia un conegut, no ens podem queixar, Malgrat es troba al rovell d’ou, mai hi fa massa fred i mai hi fa massa calor. Ni quan el calor ve per onades. Ni amb el canvi climàtic.

La paràbola dels coales

Fa un moment mirava a la tele un reportatge sobre els coales, aquests simpàtics animals que viuen a Austràlia. M’ha impressionat el paisatge desolat que deixen aquests animals, que es reprodueixen ràpidament, ja que tenen pocs depredadors, i es mengen les fulles dels eucaliptus. Els eucaliptus també creixen, però més lentament que els coales, de manera que aquests acaben amb les fulles, els eucaliptus es moren, i els coales hi van al darrere, morint d’inanició (manera fina de dir de gana). Només en sobreviuen alguns, els més forts.

Sabent clarament que tota comparació és imperfecta, al veure els coales morint de gana al mig de boscos sencers d’eucaliptus sense fulles i, per tant, també morts, m’ha vingut a l’esperit el que passarà (el que ja comença a estar passant) amb la població humana: un planeta finit, una població que cada vegada augmenta més i que cada vegada té un consum individual mitjà més elevat. No costa gens imaginar un futur on un planeta mort contempli una població humana morint d’inanició.

Com en el cas dels coales, no morirà tota la població. Alguns, els més forts, sobreviuran. No tinc massa dubtes de que aquest serà el futur que espera a la nostra espècie.

Les despeses municipals de l’any 2009

El total de les despeses municipals de l’any 2009 van ser de 26,17 milions d’euros, que podem dividir en:

Despeses corrents = 15,43 milions d’euros

Inversions = 7,56 milions d’euros

Transferències de capital = 0,2 milions d’euros

Comparant les despeses amb les dels anys precedents, es nota un fort augment en les inversions.

Les despeses corrents

Les despeses corrents són les que millor descriuen el funcionament normal d’un ajuntament. Les despeses corrents de l’any 2009 es descomponen així:

Despeses de personal = 7,92 milions d’euros
Compra de bens corrents i serveis = 7,09 milions d’euros
Despeses financeres = 0,07 milions d’euros
Transferències corrents = 0,34 milions d’euros

Aquestes despeses corrents han augmentat aproximadament un 1 % respecte de l’any 2008, en que varen ser de 15,25 milions.

Per habitant, les despeses corrents han sigut de 829 euros, gairebé igual que l’any 2008, en què varen ser de 821. L’any 2005 varen ser de 638 euros: si apliquem la inflació des de l’any 2005 a l’any 2009, que és d’un 15 %, sobre la base de l’any 2005, les despeses corrents haurien hagut de ser de d’uns 735 euros per habitant. Malgrat la contenció de 2009, les despeses corrents s’han disparat durant els darrers 5 anys.

Les despeses de personal, en canvi, han continuat augmentant, ja que l’any 2008 varen ser de 7,65 milions d’euros, 270.000 € menys. Per habitant, aquestes despeses han passat de 314 euros l’any 2005 a 426 l’any 2009. Prenent com a base l’any 2005, i aplicant una inflació del 15 %, l’any 2009 haurien d’haver sigut de 361 euros per habitant.

Pel que fa a les transferències corrents, es tracta de subvencions. Les més significatives del total dels són:

Escola de Música = 73.000 €

Escola de futbol = 30.000 €

Mancomunitat Alt Maresme = 20.000 €

Inversions

Hi ha hagut un augment molt important de les inversions durant l’any 2009, en part degut a Pla E del govern central. Aquest Pla E ha suposat unes inversions de 3,21 milions d’euros (0,15 per la remodelació de la plaça Germans Margall i 3,06 pel nou camp de futbol). Sense aquesta ajuda del Pla E, les inversions diguem-ne corrents, han sigut de 6,35 milions, un 50 % més importants que les dels anys anteriors (4,32 milions anuals de 2005 a 2008).

Les altres inversions importants varen ser:

Adquisició finques = 873.000 €

Avinguda Colom = 336.000 €

Via perimetral de Llevant = 389.000 €

Pas a nivell Abat Oliva = 1.253.000 €

Barri del Castell = 749.000 €

Caserna Policia local = 2.622.000 €

 
Conclusions
1 - L’any 2009 s’ha realitzat un esforç de contenció de despeses corrents, que han crescut, respecte de l’any 2008, aproximadament com la inflació. Que no és poc esforç per un ajuntament acostumat a augmentar les seves despeses corrents el doble que la inflació.

2 - S’han realitzat moltes més inversions que els anys precedents, en part pel Pla E del govern central i en part per un augment important de les inversions “corrents”.

3 - La tresoreria ha passat de 4,65 milions el dia 1 de gener a 8,63 el 31 de desembre, és a dir, un augment de gairebé 4 milions. L’endeutament ha passat, a les mateixes dates, de 3,72 a 12,82 milions, és a dir, un augment de més de 9 milions. Durant l’exercici, doncs, s’han gastat 5 milions de diner a crèdit, el que vol dir que només hi hauria hagut diners per una inversió “corrent” d’un milió d’euros aproximadament a no ser per un augment de l’endeutament. Els propers exercicis poden ser complicats, molt complicats, des del punt de vista econòmic.

Festa Major 1960

Ara que estem en plena Festa Major, potser convé recordar com va ser la de fa cinquanta anys. Hi vam poder gaudir de la cursa ciclista, dels concerts, de les audicions de sardanes, dels focs i, cosa que ara ja no es fa, de l’envelat,que s’instal•lava a la platja. Ara fa cinquanta anys, una Festa Major sense envelat no era festa ni era res.

El que llavors no es programava era cap concurs de “petanqueiros”. Probablement, ni falta que feia.

Un article de Suso de Toro sobre Catalunya

L’estatut, la prohibició de les curses de braus, la manifestació sobre el dret a decidir i la invasió de banderes espanyoles ran del campionat del món guanyat per la selecció espanyola han propiciat que molts diaris, tant en paper com digitals, i moltes tertúlies televisives parlin de Catalunya. En general, aquests diaris i tertúlies són madrilenys, i parlen de Catalunya amb menyspreu, demostrant, al meu humil parer, una manca d’intel•ligència molt notable. Per això em sembla útil ressaltar els comentaris més assossegats, com és aquest del periodista Suso del Toro, publicat el diumenge passat a l’edició gallega del diari El País, i que em sembla ple de sentit comú.

Després de llegir-lo, entenc perfectament que Suso de Toro sigui una de les bèsties negres dels mitjans de comunicació més cavernícoles de Madrid.

Reprodueixo l’article:

Si Cataluña se va

Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado de la desafección al despegue

La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?

Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.

El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.

Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.

El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!

Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.

La temperatura global de la passada primavera

Prenent la primavera meteorològica com la corresponent als mesos d’abril, maig y juny, podem observar que la passada primavera ha sigut la més càlida des de l’any 1880, amb una temperatura mitjana global de 15,36 ºC, seguida de les dels anys 2005, amb 15,32 ºC, 1998, amb 15,30 ºC i 2009, amb 15,24 ºC. (Recordem que l’any 1998 va ser un any amb un fenomen excepcional del Niño)

Durant la primera meitat de l’any, és a dir, de gener a juny, també l’any 2010 ha sigut el més càlid des de l’any 1880, amb una temperatura mitjana global de 14,15 ºC, seguida de l’any 1998, amb 14,11 ºC. Després venen l’any 2002, amb 14,10 ºC, y els anys 2005 y 2007, amb 14,07 ºC.

Tot això segons les dades recentment publicades per la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), que es poden trobar aquí.

Sembla, doncs, confirmar-se que l’escalfament global ha recomençat, després d’uns anys d’estancament.

El 4,5 % de Ferrovial

Ni el 3 % que va denunciar l’amic Pasqual ni el 4,5 % de Ferrovial del que es parla actualment m’han estranyat gens. Es més, estava segur que, un dia o un altre, sortirien a la llum les irregularitats durant el llarg, llarguíssim, període de govern del President Pujol. I no és que pensi que el President o els seus consellers fossin gent corrupta. El que passa és que, si un govern dura molt de temps, els llestos de torn van trobant les falles del sistema per obtenir beneficis. Si es produeix un canvi de govern, aquestes falles canvien, i passa un temps abans que els llestos trobin les noves.

Quan es governa durant més de vint anys, és gairebé impossible que no es produeixi aquest tipus de coses. Una sèrie de persones s’instal•len en llocs claus, que arriben a considerar com propis, i els llestos de fora van, de mica en mica, descobrint les seves flaqueses, les seves maneres de treballar, per aprofitar-se’n. Això passa per tot arreu, no només als governs i als ajuntaments, sinó també a les empreses. Es per això que, a moltes empreses, canvien els equips de direcció de les fàbriques cada 7 o 8 anys. I també és per això que, molt probablement, quan a Malgrat es produeixi un canvi de govern municipal, encara que estic segur que l’alcaldessa i el seu equip de govern són persones honrades, també es trobaran irregularitats: algú s'haurà aprofitat de les rutines creades després de tants anys de governar els mateixos.

Que aquestes corrupcions siguin inherents a tots els governs que duren molt de temps no és excusa per no haver-les corregit quan era hora. De manera que, encara que les acusacions actuals s’hauran de provar, Convergència faria bé d’explicar amb pels i senyals la seva versió del que va passar. No sembla que sigui aquest el camí que ha agafat el seu president. Com el PP amb el cas Gürtel, ho nega tot en bloc i diu que tot és una conspiració. Si segueix així, s’equivoca.

La prohibició de les curses de braus

Després de passar una setmana per les muntanyes d’Ourense, lluny de tota remor mundana, i passant molta calor, tornem a la costa nord gallega, ja que als vells ens convé un estiu fresc.

Mentre estava fora, lluny de tota connexió a la xarxa, i amb una cobertura del mòbil més aviat escadussera, he anat llegint els comentaris de tot tipus i pelatge que s’han fet als diversos diaris sobre la decisió del Parlament de prohibir les curses de braus. Al vespre, he pogut veure, allà on hi havia senyal, algunes discussions a la tele sobre aquest tema. Déu meu, quantes bajanades s’han arribat a dir i a escriure!

Com que tothom sembla tenir una opinió sobre aquesta prohibició, aquí dono la meva:

1. Es veritat que la decisió del Parlament té un cert fonament nacionalista. Penso que no es pot, ni s’ha de negar. I gràcies a aquest nacionalisme, la iniciativa popular ha pogut ser aprovada.

2. El sofriment d’un animal com espectacle es signe de gent poc civilitzada. Dir que és un espectacle cultural dóna una idea de què entenen alguns per cultura.

3. Tota norma tendent a reduir el sofriment innecessari dels animals és un escaló cap a una societat més civilitzada.

4. Entenc aquesta norma com un primer pas. Si no s’haguessin “blindat” els correbous, segurament aquesta norma no s’hauria aprovat. Aquest “blindatge”, doncs, s’ha d’entendre com un mal menor. D’aquí un temps, més o menys llarg, els correbous també cauran com una fruita madura.

5. Els que parlen tant de llibertat són els mateixos prohibeixen (i ho trobo molt bé) les lluites de gossos. L’argument que empren per prohibir aquest “espectacle” és, penso, perfectament aplicable a les curses de braus.

En resum, ni antiespanyolisme, ni nacionalisme català, ni ganes de tocar els torrons. La norma aprovada pel Parlament és un primer pas cap a una societat una mica més civilitzada. Estic segur que altres comunitats autònomes faran el mateix.

Pel que fa a la decisió del PP de fer aprovar una llei a les Corts Generals prohibint la prohibició del Parlament, ens dóna una idea clara de les motivacions profundes d’aquest partit, que cada dia que passa em fa més fàstic.

L’Oscil•lació Multidecadal de l'Atlàntic Nord

L’Oscil•lació Multidecadal de l'Atlàntic (Atlantic Multidecadal Oscillation - AMO) és una manera de variabilitat que passa a l'Oceà Atlàntic Nord i que té la seva principal expressió en la temperatura de la superfície del mar (TSM). Aquesta variació té una amplitud de l'ordre de 0,7 ºC. Aquests canvis són naturals i sembla que han tingut lloc durant els passats mil anys, com suggereixen estudis del creixement dels arbres i dels cilindres de gel (ice cores). Aquests canvis de temperatura afecten a l'uníson l'oceà Atlàntic entre Groenlàndia i els tròpics. Sembla que també afecten a una part del Pacífic nord.

L'AMO va ser identificat el 2001 per Goldenberg en el seu escrit The Recent Increase in Atlantic Hurricane Activity: Causes and Implications.

Des de mitjans dels anys 90 ens trobem en una fase càlida.

L'índex de l'AMO es defineix generalment a partir de la variabilitat de la temperatura a la superfície del mar a l'Atlàntic Nord, una vegada que s'ha eliminat qualsevol tendència lineal. Es suprimeixen les tendències lineals per eliminar la influència de l'escalfament global induït pels gasos d'efecte hivernacle.

Mecanismes

En els models, la variabilitat AMO s'associa amb petits canvis en la branca de l'Atlàntic Nord de la circulació termohalina (corrents marines), però les observacions oceàniques històriques no són suficients per associar l'índex AMO a aquestes anomalies de circulació. De manera que no es pot afirmar que es coneguin els mecanismes d'aquesta oscil•lació.

Aquesta circulació termohalina disminueix, tot i que dóna forma molt més exagerada que en les oscil•lacions actuals, en els períodes glacials.


Els impactes climàtics a tot el món

L'índex AMO està correlacionat amb la temperatura de l'aire i les precipitacions sobre gran part de l'hemisferi nord, en particular Amèrica del Nord i Europa, així com del nord-est del Brasil i Àfrica i amb el clima de l'estiu europeu. També s'associa amb canvis en la freqüència de les sequeres d'Amèrica del Nord i es reflecteix en la freqüència dels grans huracans a l'Atlàntic.

Hi ha indicis de que l’índex AMO està relacionat amb l'ocurrència en el passat de grans sequeres en el medi oest i el sud-oest dels Estats Units. Quan el AMO es troba en la seva fase d'escalfament, aquestes sequeres tendeixen a ser més freqüents o prolongades. Passa el contrari per fases negatives de l'AMO (fases fredes). Dues de les sequeres més greus del segle XX es van produir durant la fase positiva de l'AMO entre 1925 i 1965: la gran sequera de la dècada de 1930 i la sequera de 1950.


L’Oscil•lació AMO i el canvi climàtic

De manera alternativa, aquesta oscil•lació exagera o disminueix l'escalfament global provocat per l'augment dels gasos d'efecte hivernacle. En el gràfic es pot veure com les corbes de l'índex AMO i de la temperatura global presenten similituds notables: en les dècades de 1920 a 1950 la temperatura global va augmentar de 0,4 º C mentre l'índex AMO augmentava, de la mateixa manera que ha passat en les dècades de 1970 al 2000. Hi ha qui prediu que les temperatures globals romandran estables durant trenta o quaranta anys, coincidint amb la fase de refredament de l’oscil•lació. La correlació entre l'índex AMO anual i les temperatures globals anuals és significativa.

És possible, per tant, que les estimacions de l'augment de la temperatura global hagin estat emmascarades per aquesta oscil•lació. Si això fos així, podria passar que, si l'escalfament observat hi ha una part important que no és culpa del CO2, i no s'ha tingut en compte, li estan atribuint al CO2 més calor del que produeix. I per tant, és possible que s'estigui exagerant el possible escalfament futur. I el que cal fer és quantificar això, abans de llançar-se a bogeries com un ús massiu de les energies renovables, que fan encarir alegrement el preu de l'energia. Sobretot amb la crisi que estem patint.

Comentari sobre els comentaris a la sentència de l’Estatut

Des de que el Tribunal Constitucional ha publicat la seva sentència sobre l’Estatut he llegit tota una sèrie d’articles diversos comentant aquesta sentència. Aquests comentaris són de tots tipus i colors, des dels que parlen d’ofensa a la dignitat de Catalunya fins als que diuen que no n’hi ha per tant i que, al seu gust, la sentència ha quedat curta en els seus retalls. Tots, fins ara, m’han semblat poc convincents.

No ha sigut fins avui que he llegit un comentari que m’ha semblat original. L’he llegit al País, que és el diari que llegeixo des d’aquestes terres situades entre els caps Ortegal i Estaca de Bares, on no arriba la Vanguardia. El signa el senyor Sánchez Cuenca, professor de sociologia de la Universitat Complutense. La seva tesi es basa en la idea de que si la nació espanyola no vol reconèixer la seva plurinacionalitat és perquè té una gran inseguretat en ella mateixa.

Si la nació espanyola comparteix sobirania amb la Unió Europea, no pot compartir també sobirania amb Catalunya o amb el País Basc?

Les reaccions que he anat escoltant sobre la sentència del Tribunal Internacional de La Haia, declarant legítima la independència de Kosobo, recalcant que no es pot aplicar aquesta sentència a Catalunya o al País Basc, contribueixen a demostrar que la nació espanyola és una nació feble i insegura.

De tota manera, la realitat és la que és: la nació espanyola (que ningú nega que sigui una nació) és plurinacional i plurilingüe. Si molts espanyols no ho accepten, serà que tenen por de mirar-se al mirall i reconèixer la realitat de la nació espanyola.

Malgrat 1960 – El “Caudillo” passa per la població i s’acaben les explosions marines

La Voz de Malgrat del mes de juny de l’any 1960 ens explica que el Generalíssim va passar vàries vegades per Malgrat, de pas per anar a Blanes. Va ser el 15 de maig i en dies successius.

També informa que, gràcies a les gestions de l’alcalde, s’havien acabat les explosions al mar per treure els restos del vaixell enfonsat davant Malgrat a la guerra civil. Aquestes explosions es sentien a tot el poble i havien causat esquerdes a algunes cases.

Comptabilitats “creatives”

Això de maquillar comptabilitats, de fer enginyeries financeres, en fi, d'aportar creativitat a una cosa tan seriosa com és la comptabilitat, mai ha donat bons resultats, almenys a llarg termini. De manera que, en aquests moments, no s'ha de confiar massa en els números que es publiquen.

També es maquillen les estadístiques sobre el petroli. A la Vanguardia es va publicar fa unes setmanes un article de Mariano Marzo sobre aquest tema. Comenta l'autor dues de les "creativitats" que es fan a les estadístiques sobre el petroli.

A la primera, diu que moltes estadístiques ja no contemplen el consum de petroli, sinó el de combustibles líquids (cru, condensats, petrolis no convencionals, líquids del gas natural i biocombustibles). Amb aquest maquillatge estadístic aconsegueixen demostrar que el subministrament de líquids no para d'augmentar, de manera que es va adaptant a una demanda creixent. No obstant això, no diuen que el contingut energètic d'un barril de cru no és el mateix que el d'altres líquids (per exemple, un barril de líquids de gas natural equival a 0,7 barrils de cru). De manera que, tenint en compte que només el 85% de la producció de líquids és de petroli cru, si ho expressem en unitats energètiques, el subministrament està estancat des de fa cinc anys.

Una segona trampa és la que es refereix a les reserves de cru. S'acostumen a donar en milions de barrils, però no s'especifica el seu contingut energètic. Aquest contingut energètic és la diferència entre l'energia bruta que subministrarà un barril i l'energia necessària per a la seva extracció. Com el període del petroli fàcil ja s'ha acabat, l'extracció s'està desplaçant a zones d'extracció més difícil, que necessiten més energia, de manera que, encara que les reserves mundials poden augmentar en nombre de barrils, l'energia neta disponible disminueix de manera accelerada.

De manera que la informació sobre la qual governs i particulars basen les seves estratègies està trucada, i, com a conseqüència, les conclusions que s'obtenen i les decisions que es prenen poden ser completament errònies. Ens volen amagar que el pic del petroli és a prop. Qualsevol dia ens adonarem que, també amb el petroli, hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats. Les conseqüències no seran massa agradables.

Un calaix de categoria

Eureka! Ja comencem a tenir un calaix a l’eix vertebrador. I que n’és de bonic! Tot ell fet de blocs d’un formigó net, de color clar, fa goig de contemplar-lo. Sembla una mica estret, però deu ser una qüestió de perspectiva. Sembla fet de blocs, quan al projecte es contemplava un mur continu, només amb les juntes de dilatació necessàries, però és un detall sense cap importància.

Ja comencem a tenir el calaix, i això ens ha d’alegrar. Qui recorda ara els arbres malalts? Si només eren uns pobres macrofaneròfits sense importància i, el que és pitjor, no eren del país. Com els podem recordar, nosaltres que estem sempre atents a les nostres tradicions, com ara la de Sant Joan i Sant Pau, i ells no eren de casa nostra?

Gràcies siguin donades al Senyor i a l’equip de govern que, per començar l’estiu, ens ha regalat a tots un calaix que no ens mereixem. Quan estigui fet, el pintarem amb grafits de tots colors, perquè sigui encara més mono.

I als tarambanes que volien que es respectessin els restos arqueològics els hi preguntaré on poden estar millor conservats que sota un calaix.

Ja comencem a tenir sentència

Diuen els diaris que el Tribunal Constitucional ja ha arribat a un acord per dictar sentència sobre el recurs que el Partit Popular va interposar contra bona part de la redacció del nou Estatut de Catalunya. S’han publicat algunes coses concretes sobra la sentència, però la sentència, ells, encara no s’ha publicat. Haurem d’esperar fins a mitjans de juliol.

Si hem de creure el que s’ha publicat, sembla que la qüestió del idioma no es retalla massa. Només es treu l’adjectiu preferent pel que fa a la utilització del català per les administracions públiques, i no es troba ajustat a la constitució que el coneixement del català sigui obligatori. Però no cantem victòria. Seria molt estrany que en tres hores, el tribunal hagués canviat d’opinió sobre el que ha impedit tenir una sentència durant gairebé quatre anys. Esperem a la publicació de la sentència tota sencera per comprovar si no hi ha altres retalls importants en aquesta qüestió. Qüestió, que ja ho he dit altres vegades, és la única que considero essencial.

Pel que fa a si Catalunya és reconeguda com una nació, com un poble o com qualsevol altre cosa, penso que no té cap importància. A França, per exemple, no tenen cap problema en reconèixer la nació bretona, però es posen histèrics si se’ls parla del poble bretó: allà només hi ha un poble, que és el poble francès. Tenen aquesta mania, com aquí tenim (tenen) la de la nació.

Sembla que l’Estatut no era el camí apropiat per tenir una justícia relativament independent, però hi ha altres camins, que ara s’estan explorant, ja que, de fet, els tribunals superiors de cada comunitat fan moltes de les tasques encomanades al consell general del poder judicial. De manera que és molt possible que el que diu l’Estatut sobre aquest tema s’obtingui d’una altre manera.

El que em sembla més greu de tot el que ha passat amb l’Estatut és que a la resta d’Espanya s’ha creat un ambient anticatalà que és preocupant. I aquest ambient, amb perdó, l’ha alimentat el Partit Popular: primer, durant la segona legislatura del senyor Aznar, després amb el recurs, la recollida de signatures i totes les mentides que s’han divulgat sobre els grans avantatges econòmics de Catalunya i sobre la persecució al castellà. Avui mateix, un personatge important i sinistre del Partit Popular, la senyora De Cospedal (que, per cert, té un marit presumptament implicat en alguns assumptes poc clars) ha acusat al president Montilla d’antidemocràtic i de feixista, per dir que acata la sentència, però que no hi està d’acord, i que treballarà perquè l’Estatut sigui una realitat sense cap retall. Això demostra clarament que el Partit Popular té unes idees molt poc clares sobre la democràcia i sobre el feixisme (i sobre moltes altres coses, com ho demostra la qualificació de “vaga política” que la senyors Esperança Aguirre ha fet de l’actual vaga del metro de Madrid).

De manera que haurem d’esperar la publicació de la sentència, per veure de quin mal hem de morir, i haurem de repensar quin serà el proper pas. El que proposa CiU em sembla correcte: el concert econòmic. Serà difícil, però és possible. I, si hi hagués un retall perillós per la supervivència del català, serà necessària una resposta contundent i, si pot ser, unitària (fora del PP i de Ciutadans, és clar). Encara que aquesta unitat no la veig gens clara.

El dèficit de l’estat

La figura que acompanya l’article d’avui d’en Sala i Martin a la Vanguardia és molt il•lustrativa. Mostra el saldo de caixa de l’estat, presentat en xifres acumulades de 12 mesos. En vermell els ingressos, en blau les despeses. Desprès d’un període d’equilibri, es passa a un superàvit durant tres anys i mig. Aquest superàvit té un màxim de 20.000 milions d’euros a finals del 2007 i principis del 2008, degut a uns ingressos de 160.000 milions i unes despeses de 140.000 milions.

A partir de principis del 2008 els ingressos comencen a disminuir, mentre les despeses segueixen augmentant, creant ràpidament un dèficit, que és d’un xic menys de 20.000 milions d’euros a finals del 2008. Els ingressos passen de 160.000 milions a principis d’any a menys de 125.000 milions a finals d’any (una disminució de més de 35.000 milions d’euros), mentre que les despeses passen de 140.000 milions a una mica menys de 145.000.

Des de principis del 2009 les despeses augmenten molt més ràpidament que fins llavors, passant d’uns 150.000 milions d’euros a principis d’any a més de 195.000 milions a finals d’any (un augment de més de 45.000 milions d’euros en un any, quan abans eren d’uns 5.000 milions anuals). Aquest augment tan sobtat és degut principalment a l’augment de les prestacions socials a causa de l’augment de l’atur, i de les despeses del pla E. Mentrestant, els ingressos continuen caient, fins a 100.000 milions a finals del 2009 (una disminució de gairebé 25.000 milions). De manera que el dèficit, a finals de l’any 2009, era de més de 95.000 milions d’euros.

En aquests primers mesos del 2010, les despeses continuen augmentant, però poc (uns 1.000 milions), mentre que els ingressos han augmentat d’uns 5.000 milions (a veure si es confirma).

La pregunta que es fa en Sala i Martin, i que ja ens hem fet en aquest blog, és la següent: com pot ser que, si l’economia ha disminuït un 5 %, els ingressos de l’estat hagin disminuït de prop d’un 40 %? L’explicació més lògica és la de pensar que, a més de la reducció d’ingressos per la menor activitat econòmica, hi ha hagut molta gent que ha decidit no pagar, total o parcialment, els impostos.

Per tant, si es vol reduir el dèficit, a més de reduir les despeses i augmentar els impostos, també s’hauria de contemplar un augment important de la persecució del frau fiscal. Cosa que, per cert, no es contempla enlloc, al menys amb la notorietat que aquesta acció hauria de tenir.

I, el que és pitjor, amb l’augment immediat de l’IVA, és més que probable que es produeixi un altre salt quantitatiu del frau fiscal. Tant que podria ser que l’augment de l’IVA no aportés res a les arques de l’estat.

Ajuntament - comptes de l’any 2009 - ingressos

L’any 2009 és un any atípic pel que fa als comptes de l’ajuntament de Malgrat. I això per dues raons: el pla E, que va injectar més de 3 milions a les inversions, i un augment molt important de l’endeutament, conseqüència de dos emprèstits (5,9 milions d’euros a la Caixa i 3,1 milions a Caja Madrid). La següent taula ens dóna els valors reals dels ingressos i de les despeses dels darrers cinc anys, i la figura ens permet de veure-ho més gràficament.

Ingressos

Els ingressos per origen es poden seguir a la taula següent:

A destacar la baixada dels impostos indirectes (obres i construccions) i l’augment de les transferències de capital i dels passius financers (préstecs).
 
 
Ingressos ordinaris

Els ingressos ordinaris comprenen els impostos directes i els indirectes, les taxes i els preus públics, les transferències corrents (entre les quals la principal és la participació als impostos de l’estat) i les contribucions especials.

Els ingressos ordinaris han disminuït d’un 0,5 % respecte de l’any 2008. Els impostos directes han augmentat un 0,9 %, els indirectes (que són els impostos sobre instal•lacions, construccions i obres), han disminuït molt, un 59 %, les taxes han baixat un 0,8 %, les transferències corrents han disminuït un 5,3 %. Les contribucions especials han augmentat molt.

La taxa més important correspon a la de recollida i tractament d’escombreries, per valor de 1,75 milions d’euros, uns 150.000 euros més que la del l’any 2008.

Pel que fa als impostos directes, l’IBI (contribució), ha continuat augmentant, així com l’impost sobre els vehicles. L’impost sobre l’increment de valor dels terrenys ha disminuït fortament, mentre el d’activitats econòmiques ha disminuït per tornar als valors de tres i quatre anys enrere.

Es també interessant, dintre de les transferències corrents, veure l’evolució de les transferències que l’ajuntament ha rebut de la seva participació als tributs de l’estat. Aquesta participació va tenir un augment important l’any 2006, i des de llavors es manté grosso modo al mateix nivell.

Transferències de capital

Els altres ingressos tenen, per l’any 2009, dues partides importants: les transferències de capital i els passius financers (préstecs).

Pel que respecta a les transferències de capital, han augmentat fortament respecte dels anys anteriors, degut als 3,2 milions d’euros del pla E (camp de futbol i plaça del pavelló)

Endeutament

Pel que fa als passius financers, l’ajuntament ha obtingut 9,76 milions d’euros de préstecs de diverses entitats financeres. Els més importants són els de la Caixa (5,9 milions al 0,5 %, pel Centre Cultutal) i el de Caja Madrid (3,1 milions al euribor + 1,25 %, per finançar diverses inversions)

L’endeutament durant l’any 2009 ha passat de 3,3 a 12,4 milions d’euros. Es a dir, hi ha hagut un augment de 9,1 milions, com es pot veure a la taula següent:

El gràfic dóna l’evolució de l’endeutament des de l’any 1992. Es pot observar que el deute s’havia anat reduint des de l’any 1998 fins al 2007, i que l’augment del 2009 és el més important de la sèrie.

Comentaris

El que crida més l’atenció és l’augment tant important de l’endeutament de l’ajuntament. S’entén el préstec de la Caixa, ja que les seves condicions són molt bones per l’ajuntament (interès del 0,5 % a 15 anys, amb 5 anys de carència), però molt menys el de la Caja Madrid, a priori perfectament prescindible, amb un interès molt més elevat i que té una revisió amb l’euríbor (euríbor que, probablement, augmentarà durant els 10 anys del préstec).

Aquests préstecs de l’any 2009 segueixen la tendència començada l’any 2008, on es va demanar un préstec a Caixa de Catalunya per 1,2 milions d’euros.

Malgrat un augment dels préstecs de 9,1 milions d’euros, el resultat pressupostari “només” ha sigut de 5,1 milions. El que vol dir que durant l’any 2009, l’ajuntament ha “menjat” 4 milions dels préstecs. Veurem en una propera entrada, la dedicada a les despeses, on han anat a parar.

Efemèrides meteorològiques

El dia 7 de juny de l'any 1897 es va produir una forta galerna que va afectar tota la cornisa cantàbrica, des de Galícia fins a les costes franceses. Es van registrar 140 km/h a Gijón i 95 km/h a Santander.

El dia 7 de juny de l’any 1906 hi va haver una forta tempesta a Sanlúcar de Barrameda que va produir diverses víctimes.

El dia 8 de juny de l'any 1794 es van produir inundacions al delta del Llobregat.

El dia 9 juny 1899 es va produir una horrible pedregada a Madrid, que va tenir 50 cm de gruix, on van caure pedres de 200 grams, i que va causar trencament general de vidres, teules i desperfectes a l’arbrat.

El dia 10 de juny de l'any 1578 van caure grandíssimes pluges a Barcelona. Els carrers semblaven rius i les inundacions van causar danys.

Si la pedregada de Madrid hagués passat 111 anys més tard, és a dir, ahir mateix, segur que alguns haguessin dit que era un altre exemple clar del canvi climàtic que, com tothom sap, fa que augmentin els episodis extrems. El mateix podríem dir dels altres fenòmens meteorològics extrems que es van produir fa anys per aquestes dates.

Efemèrides meteorològiques d'Espanya

Anar a peu a l’escola

“El consistori de Malgrat de Mar ha anunciat la seva intenció de suprimir l’actual servei de transport escolar, que porta els nens i nenes de l’escola Marià Cubí del municipi. Alguns pares han mostrat la seva indignació davant el que consideren una decisió unilateral per part de l’Ajuntament. Diuen que no se’ls ha tingut en compte alhora de prendre aquesta decisió i que dificultarà les vides de moltes famílies”.

A Sant Vicent del Raspeig, a Alacant, l’ajuntament ha sigut més fi. Organitza, durant una setmana, marxes a peu per dur els nens a l’escola, acompanyats d’uns quants pares voluntaris, que els van recollint pel camí. No és que es vulguin estalviar el cost del transport escolar, no. Ho fan pel bé de les criatures, perquè facin exercici, perquè no estiguin tan grasses, per millorar la seva salut.

I, ves per on, a Sant Vicent del Raspeig maten dos ocells d’un sol tret: estalvien uns quartets i milloren la salut del personal. Possiblement les autoritats de Sant Vicent del Raspeig siguin un xic més diplomàtiques (i políticament més intel•ligents) que les del poble primerament nomenat.

Llegir notícia

Estat del benestar i mercats

Estava esmorzant tranquil•lament aquest matí quan una veu profunda, pausada, deia, des de la ràdio: el que passa és que els mercats volen destruir l’estat de benestar. Aquesta veu profunda i pausada era inconfusible, era la veu d’un home d’esquerres, la veu del periodista Enric Sopena.

Aquest és ara el leit motiv de la gent d’esquerres. Els mercats volen que s’acabi l’estat del benestar que amb tant d’esforç hem anat construint, i sense el qual la vida ens sembla impossible. O, al menys, una vida digne de ser viscuda.

Ai, els mercats! Però, qui o què són aquests mercats? Segurament es tracta d’una gent dolentíssima, guarnits amb jaqué i barret de copa, que fumen puros, i que només gaudeixen amb l’acumulació de diners i el sofriment del poble. Si això fos així de senzill, aviat ho podríem resoldre: s’agafa aquesta gent i se’ls dona una bona pallissa, se’ls fica a la cangrí, se’ls impedeix de fer mal, i els pobres seguim vivint com sempre.

Com sempre? Si fins no fa gaire ens havíem de pagar els metges (qui no recorda la iguala, que, mitjançant un pagament mensual, ens permetia poder ser atesos pel Dr. Russiñol i pel Dr. Torné?), ens havíem de pagar els col•legis (un mes a cal Sr. Ragull costava 25 pessetes), no teníem res de franc. Qui es quedava sense feina es quedava de seguida sense cap ingrés.

Però aquesta realitat, que ara ens sembla la prehistòria, ha anat canviant. Avui l’accés a la medicina és gratuït, no s’ha de pagar per anar al col•legi, i si un es queda sense feina, té dret a un subsidi, més o menys llarg, més o menys important, però no es queda de seguida a la lluna de València.

A Catalunya, segons la consellera Geli, “gastem més en sanitat del que tenim”. La sanitat catalana inverteix 1.600 euros per persona, però el pressupost només és de 1.200 euros per persona. De manera que l’estat del benestar que ens hem construït no el podem pagar, hem d’endeutar-nos per fer-ho, i hem de demanar diners als mercats. I com que els mercats ens troben insolvents, ens diuen que tururú. Qui és el dolent de la pel•lícula: el que estira més el braç que la màniga o el que es nega a finançar la nostra poca solvència?

I no parlem de la llei de dependència, feta sabent que mai es podria finançar. També són els mercats els culpables de que no es pugui aplicar? O bé no serà que hem estat més ambiciosos del que podíem ser?

El personal d’esquerra repeteix sempre el mateix nyigo-nyigo: si no podem tenir de franc l’ensenyament, la sanitat, la dependència, l’estat del benestar, no és per culpa nostra; la culpa és d’una gent molt dolenta que especulen amb els nostres diners. No serà, però, que els diners amb els que hem anat construint aquesta societat del tot gratuït per tots i ara mateix, l’hem construïda amb els diners dels altres? Que ens hem endeutat fins al coll i que ara hem de tornar els calés?

L’únic estat del benestar sostenible és aquell que ens podem pagar. Ni mercats ni hòsties. I hem estat tan imprudents que ens hem cregut que érem més rics del que érem. Els agradi o no a la gent d’esquerres.

Malgrat 1910 – Retirada de la guàrdia civil

La Vanguardia del dissabte 4 de juny de l’any 1910 publicava la retirada de les forces de la guàrdia civil destacades a Malgrat, desprès d’haver-se acabat la vaga de les mines de ferro.