El pic del carbó?

Diré que he quedat impactat al llegir l’article publicat ahir a Nature, amb el títol de The end of cheap coal (El final del carbó barat). Ens pronostica l’arribada imminent d’un pic del carbó. Fins ara, tothom deia que hi havia carbó encara per molts anys, encara que, amb l’augment del consum, s’havia passat de dos o tres segles a 50 o 60 anys. Conseqüentment, totes les previsions sobre l’energia s’han fet basant-se en uns preus baixos pel carbó durant unes quantes dècades. Però, sembla que no serà així. Diu l’article:

Hi ha dos motius pels quals creure que el preu del carbó és probable que augmenti fortament al llarg dels propers anys. En primer lloc, un conjunt de diferents estudis suggereixen que el carbó disponible i útil és menys abundant que el que s'ha suposat fins ara. És més: el zenit de la producció de carbó pot produir dins d'uns pocs anys. (...) En segon lloc, la demanda està creixent molt de pressa, fortament empesa per la Xina. La demanda de carbó va créixer modestament en els anys 1990 (0,45% anual), però des de 2000 ho ha estat fent al 3,8% anual.

Quan es produirà el pic del carbó? Segons els autors:

Creiem que és poc probable que el subministrament energètic mundial sigui capaç de seguir la demanda prevista abans de 2020. Per tant, serà essencial que tots els sectors de la societat trobin nous límits en el consum d'energia (incloent l'agricultura, el transport i la producció industrial) que, si no es produeixen per la via de la planificació i la política, vindran impostos pels preus i l'escassetat d'energia.

Si els autors tenen raó, això canvia radicalment la visió que molts hem tingut fins ara del futur del mix de l'energia que farem servir els propers vint anys. Seguim llegint:

El xoc econòmic del creixement del preu del carbó serà experimentat per tots i cada un dels sectors de la societat (...) Les nacions han de començar immediatament a planificar en funció de preus dels combustibles fòssils molt més elevats, i a realitzar el major nombre possible d’inversions en eficiència energètica i infraestructures per a energies renovables. Fins i tot en aquest cas, el món haurà d’acceptar un alentiment del creixement econòmic.

Revisem el que s’havia publicat recentment sobre aquest tema. D’una part, l'informe "International Energy Outlook" de l'Administració d'Informació Energètica, dependent del Govern dels Estats Units, assenyalava a mitjans del 2008 que el percentatge de consum mundial de carbó passarà del 27% el 2005 al 29% en 2030 del total de les fonts d'energia utilitzades. Afirmen que diverses raons de pes sostenen aquest gradual ascens: el creixent consum mundial d'energia, l'inestable i car mercat del petroli i del gas natural, la seguretat que ofereix per als països que compten amb reserves pròpies, el rebuig a l'energia nuclear i unes reserves mundials estimades en 200 anys per l'ortodòxia energètica.

Però ja hi havia qui dubtava que encara quedessin dos segles de carbó. Dave Rutledge, expert de la Divisió de Ciències Aplicades i Enginyeria de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia, suggeria recentment que la xifra seria molt menor, ja que el total de mineral de carbó en el món, inclòs el consumit en el passat, arribaria a als 662 mil milions de tones. Per la seva banda, el Consell d'Energia Mundial (World Energy Council - WEC), una aliança de més de 90 països que ofereix dades de referència sobre la producció energètica, assegura que encara quedarien per extreure gairebé 860 mil milions de tones (veure figura). La diferència, com es veu, és molt important.

Rutledge es basa, per fer els seus càlculs, d'una banda, en les dades històriques d'esgotament de combustibles fòssils. Per exemple, la producció de carbó a Regne Unit va acabar de manera precipitada el 1913, molt abans del que s'esperava. D'altra banda, assegura que les dades de les estimacions oficials estan equivocades, a més d’infravalorar la dificultat i els costos d'extreure aquest mineral. En aquest sentit, recorda que la Xina només ha ofert dues estimacions WEC, i ambdues completament diferents. A més, aquestes previsions es basen en mètodes i dades que no han estat revisats des de principis dels anys 70 del segle XX. Per exemple, un informe de 2007 de la Comissió d'Investigació del Carbó, Tecnologia i Avaluacions dels Recursos en Política d'Energia, del Consell Nacional d'Investigacions dels Estats Units, amb dades i mètodes actualitzades de reserves en àrees limitades, indica que només una petita fracció de les reserves estimades prèviament són realment extraïbles.

Qui té raó? Aquest article de la revista Nature servirà, molt probablement, per alimentar la controvèrsia. Haurem d’anar seguint amb atenció els nous estudis que es publiquin per veure si això del pic de carbó pels propers anys és veritat o intoxicació.

Un projecte solidari i just

Llegim al darrer butlletí municipal que l’equip de govern havia iniciat el passat mes de gener una proposta que pretenia fomentar la creació d’ocupació, a partir de la participació dels diferents agents socials i empresarials, consistent en la creació d’un fons d’aportacions econòmiques, en el qual es participaria de forma voluntària, perquè servís per crear llocs de treball. El projecte es titulava Malgrat solidari i just.

Es van preparar, diu el Butlletí, quatre petits projectes:

- neteja dels pins de Santa Rita,
- adequació del terreny que l’ajuntament ha llogat al Pla de Grau perquè els nois i noies d’Aspronis hi poguessin fer diferents activitats laborals i lúdiques,
- adequació de banys, que ja es fa per la Llei de Barris i per l’ajuda extra de la Diputació a les persones amb dependència,
- agents cívics, per ajudar i col•laborar on fes falta.

La majoria d’entitats va mostrar la seva conformitat amb el projecte. De fet, però, es varen recollir 16.400 €, que només donen per contractar 4 persones durant dos mesos per netejar els pins de Santa Rita.

El que no acabo d’entendre és com encaixa això amb el que deia Ràdio Palafolls el 9 de febrer d’aquest any sobre el Pla E de 2010:

L’Ajuntament de Malgrat, però, no s’ha acollit a la possibilitat de destinar el 20% de les ajudes estatals per incrementar el pressupost habitual de serveis socials, com per exemple sí han fet d’altres municipis com Palafolls. Per a Campoy, seria un error crear noves línies d’ajuda social a través d’aquestes aportacions puntuals de l’Estat, ja que un cop s’acabin, no es podrien mantenir. Segons Campoy l’Ajuntament de Malgrat ja té les seves ajudes socials implantades i funcionant i no entén les crítiques que rep el consistori per no haver-se acollit a aquesta opció del FEIL.

Potser, si l’ajuntament s’hagués acollit a la possibilitat de destinar el 20% de les ajudes estatals a despeses socials, els objectius del projecte Malgrat solidari i just s’haguessin pogut realitzar.

L’embolic de les energies renovables

El lobby de les energies renovables està que trina. Treballa a marxes forçades, ja que el govern (i la gent) s’ha donat compte que costen molta fina pela, i que les condicions econòmiques del país recomanen una mica de contenció en aquest noble esport de llençar els diners.

Fins i tot han aconseguit que La Vanguardia (diumenge 14 de novembre) els defensi. El gràfic que publica el diari, que és el reproduït aquí, és molt significatiu de les argumentacions del lobby. Començarem per l’energia fotovoltaica.

L’energia fotovoltaica

Espanya perd el tren fotovoltaic, ens diu el periodista Antonio Cerrillo (el mateix que fa un parell d'anys ja va dir moltes tonteries sobre les renovables, al mateix diari). El gràfic ens mostra la quantitat de MW (megawatts) instal•lats per any a diversos països europeus, des de l’any 2006 fina ara. Observarem, però, que l’any 2008 es van instal•lar a Espanya 2.800 MW de plaques fotovoltaiques, més que a cap altre país. Això ve ser possible, ens explica La Vanguardia, i és veritat, molts especuladors es varen aprofitar d’una concessió (per part del ministre Clos) d’unes primes més que generoses per aquesta energia. Amb l’agreujant de que, l’any 2007, es va ampliar un any més el termini per acollir-se a aquest “generós” sistema retributiu, tot i sabent al ministeri que el cost de l’energia fotovoltaica havia baixat molt. Les instal•lacions construïdes abans de finals del 2008 venen l’electricitat produïda al preu de 0,45 €/kWh durant els primers vint-i-cinc anys, i les empreses elèctriques tenen l’obligació de comprar-se-la (el cost de l’energia fotovoltaica de les noves instal•lacions és, aproximadament, de 0,14 €/kWh)

Aquest és un exemple clar de com l’Estat, en comptes de resoldre un problema, n’ha creat un. En comptes d’ajudar a la innovació fotovoltaica, s’ha dedicat a subvencionar unes instal•lacions cares i antiquades. El lobby de l’Associació de la Indústria Fotovoltaica, que segurament va brindar amb xampany francès el gol que havia marcat al pobre Joan Clos, ara es queixa de les conseqüències de la seva voracitat.

Però, així i tot, Espanya segueix sent un dels països europeus amb més potencia fotovoltaica instal•lada.


L’energia eòlica

A la part esquerra del gràfic que publica La Vanguardia es pot veure una espècie de balança, on se’ns explica l’impacte econòmic dels anys 2007, 2008 i 2009 de l’energia eòlica. Evidentment, malgrat unes subvencions de 3.706 milions d’euros, el balanç és molt favorable, ja que es redueixen les importacions de combustibles (la xifra sembla una mica forta), es redueixen els drets d’emissió de CO2 i es generen ingressos fiscals. Però, a la part del cost, no es fa figurar el cost de la irregularitat de la producció eòlica. I és que un servidor, encara que no faci vent, a l’hivern li agrada dutxar-se amb aigua calenta, als viatgers del tren volen desplaçar-se per anar a treballar, i les fàbriques d’alumini volen seguir produint. El que vol dir que, per cada kW eòlic instal•lat s’ha de tenir 0,8 kWh instal•lats de centrals de reserva, que quan fa vent estan parades, i quan no en fa puguin posar-se en marxa.

Si el lobby de l’energia eòlica, en comptes de tantes conyes de presentar balanços poc creïbles, presentés d’una vegada el seu preu de cost, que es podria comparar amb el d’altres mitjans de producció, tenint en compte el cost de la irregularitat de la producció i el benefici de la reducció d’emissions de CO2, potser la gent da cap senzill ho entendríem millor.


Conclusió

Dos exemples clars de que el govern, en comptes d’arreglar les coses, les complica. Com diuen els del Tea Party, les energies renovables s’expandiran quan siguin competitives. Per ara, no sembla pas que ho siguin. O, al menys, els seus responsables no ho han demostrat (per por de perdre les subvencions?). I estic convençut de que si els governs ajuden la innovació d’aquestes energies, en comptes de repartir diners als caçadors de primes, ben aviat ho seran.

Un altre exemple de que, almenys en problemes energètics, l’Estat és el problema, és el dèficit elèctric, creat pel govern del Partit Popular, i que ha continuat creixent amb els socialistes.

El Tea Party i el canvi climàtic

Com a molta gent, això del Tea Party m’ha interessat. Què pensen aquesta gent? Són tan ases com ens diuen? Un amic m’ha recomanat el llibre An Inconvenient Book - Real Solutions to the World’s Biggest Problems, d’un tal Glenn Beck, per entendre una mica aquest fenomen. El llibre tracta de 22 temes. El primer, del canvi climàtic.

D’entrada, el senyor Beck ens resumeix en sis punts el que pensa sobre el canvi climàtic:

1. Sí, crec que el globus s'ha escalfat una mica. Aproximadament 0,74 º C (± 0,18 º C) en els darrers 100 anys. Un marge d'error del 26%!

2. Sí, crec que la humanitat és responsable d'una part d'aquest escalfament, però no estic convençut al 100% de quant.

3. Crec que els canvis naturals estan jugant també un paper en aquest escalfament i que l'única constant del clima és el canvi.

4. Crec que encara no entenem del tot el funcionament del clima, i que hem de ser curosos fins que  l'entenguem suficientment.

5. No crec que les suposades solucions, com el Protocol de Kioto, siguin una resposta, per moltes raons.

6. Crec que la ciència, els governs i els mitjans de comunicació, haurien de parar de tapar la boca a les opinions dissidents.

Un setè punt, mig en broma:

7. Ja que visc al Nord-est, m'agradaria tenir un escalfament global d'uns 30 graus a l'hivern i un refredament global d'uns 10 graus a l'estiu. Una mica de brisa global tampoc estaria malament. Evidentment, es tracta aquí de graus Farenheit i, coneixent el Nord-est americà a l’hivern, no puc més que dir que té raó.

Diré que estic bastant d’acord amb el que resumeix el senyor Beck del se pensament sobre el canvi climàtic.

Comencem pel punt 4, on diu que no entenem del tot el funcionament del clima. Posa l’exemple d’un article publicat l’any 2007 per David Bromwich sobre l’escalfament de l’Antàrtida. En aquest article, que per cert no va tenir massa eco, es diu que “el millor que podem dir ara mateix és que els models climàtics no encerten quan observem les dades dels últims 50 anys de l'Antàrtida continental... Busquem algun petit signe de l'impacte de l'activitat humana, i és difícil trobar-lo de moment”. Es a dir, el continent antàrtic no s’escalfa com ho hauria de fer segons els models. Si això és així, hem d’arribar a la conclusió que els models no són prou bons. La resposta oficial és que tenim poques observacions del continent antàrtic (que té una superfície gran com els Estats Units i Mèxic, i només dues-centes estacions meteorològiques) i que, per tant, les conclusions del professor Bromwich no tenen cap base.

Però des de l’any 1978 la temperatura de la baixa atmosfera de tot el planeta es mesura per satèl•lit. Malgrat que les mesures per satèl•lit són indirectes i, per tant, menys precises que les convencionals, presenten les mateixes tendències. M’he entretingut a consultar les mesures per satèl•lit de les zones polars nord i sud, i es pot veure a les figures que, en efecte, el continent antàrtic no sembla pas que s’escalfi, contràriament al que passa al pol nord. Encara que és veritat que les temperatures mesurades per satèl•lit del continent antàrtic són molt irregulars, i que la dreta de regressió té un coeficient de correlació molt petit, el que no es pot dir és que l’Antàrtida s’escalfi. De manera que el professor Bromwich sembla tenir raó. Com a conseqüència, podem dir que, en efecte, el més probable és que els models actuals sobre el clima no són prou bons.

No creu el senyor Beck en els estalvis individuals d’emissions de CO2, ja que són perfectament insignificants si tenim en compte l’augment de les emissions xineses. L’augment de les emissions xineses d’aquí a 2020 serà molt important, equivalent a les emissions de 2.000 milions de quatre-quatres que facin, cadascun, 20.000 km per any.

Pel que fa al protocol de Kioto, que pretén limitar les emissions de CO2 dels països industrialitzats, està clar que no es complirà, ni a la Unió Europea dels 15, que va ser la que més el va demanar. I, encara que es complís, el seus efectes sobre el clima serien minúsculs, ja que els països no industrialitzats, com ara Xina o India, no tenen cap obligació en aquests tractat. A més, aquests països no tenen cap interès en gastar milers de milions per reduir les seves emissions, només per lluitar contra un problema que trigarà dècades en produir-se, si es produeix.

La solució proposada en el llibre és molt senzilla: no fer res. Copio: Em posa malalt sentir la pregunta: però el govern no hauria de provar alguna cosa?. No, responc, s’hauria de provar alguna cosa intel•ligent. Quan el govern prova alguna cosa, només fa que crear nous problemes sense resoldre els antics. La única solució és innovar i adaptar-se.

Un exemple clar d’innovació és que el cost de l’energia eòlica ha baixat un 60 % des de 1990, i el de l’energia fotoelèctrica és només un 2 % del que tenia quan es va començar a utilitzar el satèl•lits. Aquestes tecnologies s’adoptaran per tot arreu quan, i només quan, el seu cost sigui competitiu. Es clar que el govern pot ajudar a aquesta innovació amb reducció d’impostos i altres incentius, però no hi ha res com la competitivitat per resoldre aquest problema.

Resumint: pel que fa al canvi climàtic, si no fos que no m’agrada el te, jo seria també del Tea Party.

El pensador Savater

No vol que li diguin filòsof, sinó pensador. El seu filòsof preferit és Spinoza, cosa que mereix respecte. Pregunten al pensador Savater (D. Fernando) perquè critica la immersió lingüística en català a Catalunya.

Tens dret a ser monolingüe en castellà, respon el pensador.

També jo tinc dret a que, quan em dirigeixi a l’Administració a Catalunya, ho pugui fer en català o en castellà, i tinc dret a que se’n contesti en la mateixa llengua que jo he fet servir. El que implica que, a part algunes excepcions, els funcionaris que oficiïn a Catalunya siguin capaços d’entendre i de parlar, de llegir i d’escriure correctament el català.

De manera que els monolingües en castellà del senyor Savater difícilment podran ser funcionaris a Catalunya. Seran, doncs, ciutadans de segona.

El senyor Savater probablement ja ho ha pensat, que per això és pensador. Però no li importa. El dia que aquests ciutadans de segona que ell vol crear protestin, ens dirà que tenen els mateixos drets que els altres a ser funcionaris, encara que nosaltres perdem el nostre de dirigir-nos a l’Administració, a Catalunya, en una de les dues llengües oficials.

Però que nosaltres perdem aquest dret no sembla importar-li gaire al pensador. Es més, és probable que pensi que el dirigir-nos a l’Administració, a Catalunya, en qualsevol dels dos idiomes oficials no és cap dret.

Malgrat 1910 – Ajuda pel temporal de maig

Ja varem parlar que el dia 11 de maig de l’any 1910 va caure a Malgrat una calamarsada monumental, que ni els més vells recordaven. La majoria de les pedres eren com avellanes, algunes eren com nous, varen devastar els cultius, causant greus pèrdues, xifrades en 204.000 pessetes, que llavors era una fortuna.

L’ajuntament va sol•licitar, entre altres mesures, una ajuda pels damnificats a la Diputació. Com que les coses de palau no van pas a gran velocitat, ni ara ni fa cent anys, trobem que La Vanguardia publica el dimecres 9 de novembre de 1910 que, només amb sis mesos de retràs, la Diputació ha concedit finalment l’ajuda demanada, tant a Malgrat com a Palafolls.

Sobre la ciutat sanitària

Urbanisme ha donat el vistiplau definitiu al planejament previst per als terrenys situats a l'entrada del municipi venint des de Santa Susanna perquè es transformin en una ciutat sanitària. A la zona, de 37.000 metres quadrats, es preveu construir un tanatori amb una sala de vetlla per a 150 persones, pisos tutelats per a avis i una residència per a malalts mentals que gestionarà la Comunitat Terapèutica del Maresme.

Per part municipal quedarà només sotmetre a l'aprovació del ple l'alteració de la part de terreny de titularitat municipal que es trasllada de l'espai que ara es destina a estacionament de camions al bell mig del terreny.

A Malgrat feia falta un tanatori, està bé que es facin pisos tutelats pels avis i és una bona cosa que es construeixi una residència per a malalts mentals que substitueixi a l’existent, que diuen que ha quedat petita. Em sembla, però, una mica sàdic fer pisos tutelats per a avis al costat d’un tanatori...

He trobat, al Malgrat, desperta!, un problema en el que no havia caigut fins ara, el que pot posar l’intercanvi de terrenys municipals si el projecte no s’arriba a acabar. Diu així Malgrat, desperta!: El problema rau en que en les actuals circumstàncies econòmiques ningú garanteix que el projecte tiri endavant. I, què passarà si finalment el projecte queda encallat?. Doncs que els terrenys municipals hauran canviat d’ubicació cedint la part econòmicament més rendible de la parcel•la als privats, els terrenys privats hauran augmentat considerablement el seu valor i...tornem a començar.

Espero que, a la vista d’aquest comentari, el govern municipal faci un intercanvi de terrenys amb totes les garanties perquè el municipi, és a dir, el contribuent, no perdi una possible rendibilitat arribat el cas. Pel que sabem, en altres municipis on el municipi ha perdut una possible rendibilitat d’un terreny intercanviat, s’ha produït una actuació de la fiscalia.

Programes electorals i el problema de l’energia – PSC

Finalment el PSC ha publicat el seu programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya. Dedica l’apartat 2.5. a l’energia. Divideix les seves propostes sobre l'energia en quatre parts:

- fer una política energètica competitiva i sostenible
- fer una política energètica segura i estratègica
- fer una política energètica basada en la conscienciació i la màxima participació de la ciutadania
- fer una política energètica més justa i equitativa

D’entrada, penso que comencem malament. Una política energètica competitiva, sostenible, segura i estratègica té un sentit. La resta, amb perdó, són paraules molt maques, però amb un sentit de la realitat més aviat magre.

Detallo el que m’ha semblat més interessant:
Farem de l’energia un instrument de desenvolupament econòmic, elevant la política energètica al màxim nivell estratègic del Govern. Boniques paraules.

Establirem objectius coherents amb els de la Unió Europea en relació amb la implantació de les energies renovables. Una bona manera de dir que, per ara, al PSC no tenen les idees gens clares.

Establirem un fons de 1.000M€ públic-privat per finançar projectes d’eficiència energètica i d’energies renovables a Catalunya i incentivarem la creació de noves empreses relacionades amb les “energies netes” tant en el camp de la generació com del consum. Més burocràcia.

Es duplicaran els incentius econòmics a la rehabilitació d’edificis amb criteris d’estalvi i eficiència energètica. Aquesta és una bona proposició. S’hauria de concretar més.

Vetllarem per assegurar la garantia i una qualitat de subministrament als consumidors domèstics i industrials a l’alçada dels països més desenvolupats i avançarem vers un model regulador sòlid i estable. Garantirem la qualitat i suficiència de les infraestructures de transport i distribució i el bon estat i el manteniment de les instal•lacions. Disposarem de les competències en l’activitat de distribució elèctrica que recull l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per arribar a obtenir capacitat en la fixació de la retribució. Bons propòsits, però sense mencionar res del que volen fer concretament. Ara mateix es tenen totes les dades per fixar quines línees de distribució s’han de fer, però el PSC es guarda prou de dir-ne res, no fos cas que els votants de les zones afectades se n’adonessin i agafessin unes paperetes de votació d’algun altre partit.

Ens comprometrem amb la construcció i posada en funcionament de nous grups de cicle combinat, previstos al Pla de l’Energia de Catalunya. L’energia nuclear continuarà en el mig termini sent necessària en el nostre compendi energètic. Des del Govern donarem suport a totes les energies renovables sense excepció (eòlica, biomassa, solar fotovoltaica, solar tèrmica, etc.) i sense limitació. Trobo bé que el PSC faci referència a l Pla d’Energia de Catalunya per construir nous grups de cicle combinat. Pel que fa a l’energia nuclear, implícitament sembla que estiguin a favor de prolongar la seva vida si, quan les centrals que vagin tenint quaranta anys són segures, però no ho diuen clar no fos que caigués un clatellot de Madrid. Quan al fet de donar suport a les energies renovables sense limitació, ho trobo totalment incoherent amb allò d’establir objectius coherents amb els de la Unió Europea, a més de ser totalment antieconòmic, almenys pels propers quinze anys.

Impulsarem projectes de cogeneració i d’energia solar termoelèctrica i fotovoltaica distribuïda, així com la millora d’aprofitament de l’energia eòlica amb embassaments revertibles (com el de Sau-Susqueda). Em sembla una bona proposta, sempre i quan se n’examinin els costs. (Que aquesta proposta vingui sota el títol d’una política energètica més justa i equitativa és sorprenent)


Conclusions

El programa del PSC sobre l’energia és, des del meu punt de vista, massa poc concret, encara que ple de bones intencions. Però ja se sap el que passa amb les bones intencions.

Trobo positiva una cosa: l’augment de l’ajuda a la rehabilitació d’edificis per millorar la seva eficiència energètica. Però, hi haurà prous quartos per fer-ne una quantitat suficient, que sigui significativa a nivell català? Ho dubto.

Pel que fa a l’aprofitament de l’energia eòlica amb embassaments reversibles és una bona solució per obviar el problema de la irregularitat d’aquest tipus d’energia, però té el seu cost, que s’haurà d’imputar al de l’energia eòlica, si volem comparar el cost d’aquesta energia amb altres més convencionals.

Els preus dels habitatges

Deia abans d’ahir el ministre de Foment, el senyor Pepiño Balnco, nou responsable de l’habitatge després d’haver-se eliminat el ministeri corresponent, que els habitatges encara havien de baixar molt de preu.

La setmana passada, el setmanari The Economist quantificava la sobrevaloració que, al seu criteri, encara tenia el mercat espanyol de l’habitatge, en un 47 %. Es basa aquest setmanari en que el ratio entre els preus de venda dels immobles i els preus del lloguer són molt superiors a Espanya que a la resta dels països industrialitzats.

El mercat de l’habitatge és complex, ja que no n’hi ha només un, sinó que n’hi ha molts: no és el mateix l’habitatge del centre de les grans ciutats que el de les residències secundàries, ni que el dels pobles, etc. Es per això que es fa difícil de saber el preu real del mercat. Si agafem els preus que dóna Tinsa, que són probablement els més exactes, podem veure que, pel conjunt d’Espanya, el preu de l’habitatge, en base 100 a l’any 2001, s’havia més que doblat als anys 2006 i 2007, i s’havia multiplicat gairebé per 2,5 a la costa mediterrània. Vist amb la perspectiva d’avui, la bombolla és evident, i sabem que tota bombolla, quan s’infla massa, acaba explotant. Després, els preus han anat baixant, i ara són entre un 80 i un 90 % més elevats dels preus de l’any 2001.

Si corregim aquests preus per l’IPC, observarem que actualment, als preus són entre un 40 i un 50 % més elevats que els que tenien l’any 2001. Un 43 % més elevats al conjunt d’Espanya, i un 49 % si ens referim a la costa mediterrània.

Hem arribat, per un mètode diferent, aproximadament al mateix resultat que el setmanari The Economist. Per absorbir totalment la bombolla creada del 2001 al 2007, els habitatges encara estan sobrevalorats en més del 40 %.

Butlletí de Tinsa del mes de setembre

En Georges Frèche ha mort

A molta gent aquest nom no li dirà res. Als que hem viscut a França durant molts anys, el nom de Georges Frèche, alcalde de Montpellier primer i president de la regió Llenguadoc – Rosselló, ens recorda al polític gruixut, tant de figura com de paraula, clar, socialista, independent, una mica populista però eficaç en la seva gestió. Per dir-ho d’una altra manera, d’un polític energumènic (física i políticament) però intel•ligent.

Va dir, no fa pas massa temps, que a la selecció de futbol francesa hi havia massa gent de color. Aquesta opinió li va costar no ser el candidat socialista a la presidència de la seva regió a les darreres eleccions. Això no va ser cap inconvenient per l’amic Frèche. Va encapçalar una llista independent i va tenir el 52 % dels vots.

La frase d’en George Frèche que més m’havia impactat va ser quan va afirmar que a França, la quantitat d’electors intel•ligents no arribava al 10 %. De manera que la seva campanya electoral estava dirigida als tontos, que eren els que l’elegien.

A la mort del president de la regió francesa limítrofa amb Catalunya, em va a la memòria aquesta frase. Aquí, els candidats fan el mateix, ja que la seva campanya electoral és d’un encefalograma més aviat pla. La diferència és que en Georges Frèche ho feia conscientment, ja que pertanyia a la minoria intel•ligent, i que aquí la majoria dels candidats ho fan inconscientment, probablement perquè, al revés que M. Frèche, fan part de la majoria.


Nota

Al traduir la frase d’en Georges Frèche em dono compte de la dificultat que tenen els traductors. A la frase original, es deia que la seva campanya electoral esta feta pels "cons", que he traduït per tontos. Con és, amb la seva paraula derivada connerie (tonteria), una de les paraules que més es fan servir a França i, com totes les paraules molt utilitzades, de traducció molt complicada. La traducció oficial (imbècil) és massa forta, i la que jo he utilitzat (tonto) és potser massa fluixa.

Malgrat 1910 – Projecte d’extracció d’aigua de la Tordera

Ja varem mencionar que al mes de febrer de l’any 1910, La Vanguardia publicava que hi havia hagut una reunió de propietaris d’Hostalric, Fogars de Tordera, Blanes, Palafolls, Maçanes, Tordera i Malgrat per oposar-se a l’extracció d’aigua de la Tordera, ja que aquesta extracció constituïa una greu amenaça per la vida i la prosperitat de la comarca. Estaven temorosos de que aquesta extracció disminuís la quantitat d’aigua de les sènies amb les que regaven els camps.

Més tard, el dissabte 10 de setembre del mateix any, La Vanguardia dóna compte de la celebració d’una altre reunió, tinguda al cinema Victòria de Malgrat, per protestar una altre vegada sobre la canalització de les aigües de la Tordera.

Finalment, a La Vanguardia del dissabte 8 d’octubre, la notícia és la celebració d’una reunió de sentit contrari, mantinguda el diumenge d’abans a Tordera on es llegí un dictamen d’un enginyer agronòmic on es deia que el projecte d’extracció, dit també el projecte Matas, no pot perjudicar el país i encara menys a Blanes i a Malgrat. També es va llegir una carta del malgratenc Enric Arís, fabricant i propietari d’importants aprofitaments a la Tordera, així com escrits de molts propietaris de sènies de Fogars que estaven a favor del projecte.

Programes electorals i el problema de l’energia – CiU

He trobat el programa de govern de CiU per les properes eleccions al Parlament, he consultat l’índex i he anat ràpidament al capítol 6.6., que porta el títol d’Energia. L’he llegit amb atenció i hi he trobat una mostra perfecta del que pot ser la infinita lleugeresa del ser humà. Quan he acabat de llegir-lo m’he quedat tal com estava. O potser pitjor.

Ens diu CiU que “cal equilibrar diferents objectius com: garantir la qualitat del subministrament; establir un model competitiu econòmicament i amb menys dependència exterior; respectar el medi ambient, amb un pes més gran de les energies renovables; reduir els combustibles fòssils, i millorar l’eficiència en la utilització de l’energia, per arribar a un model català de generació i consum d’energia que sigui sostenible”. Aquests objectius són raonables. Vegem com CiU els desenvolupa.

Estableix cinc capítols, cadascun amb accions més o menys concretes:

1. Estabilitat i coherència del marc de regulació de l’energia
2. Mix energètic
3. Recerca i desenvolupament
4. Infraestructures de distribució
5. Eficiència energètica

Pel que fa a l’estabilitat i coherència en el marc de regulació d’energia, de les cinc propostes, la de donar un marc legal estable als inversors d’energies renovables és una bona cosa, si no fos que aquest marc depèn del govern central.

Pel que fa al mix energètic, CiU fa també cinc propostes. Res sobre l’energia nuclear. Res sobre les centrals de gas de cicle combinat. Parla de doblar en quatre anys l’aportació de les energies renovables al mix energètic del país, quan els seus alcaldes s’ha oposat i segueixen oposant-se a la construcció d’eòliques als seus municipis, per allò de que fan lleig, i quan no hi ha cap garantia de que siguin competitives. Una buidor total.

Recerca i desenvolupament: també cinc propostes. La impulsió del vehicle elèctric i de les energies renovables són, avui, una cançó que tothom repeteix. CiU també.

A les infraestructures de distribució hi trobem sis propostes. La d’acabar la línia elèctrica de 400 kV Sentmenat-Bescanó, amb els ramals associats per tal d’assegurar el subministrament elèctric de les comarques gironines, i fer-ne la interconnexió amb França és una bona proposta, però no diu res de la manera com pensen resoldre els problemes actuals. Elaborar un programa anual de soterrament i desplaçament de línies d’alta tensió que afectin zones densament poblades també és una bona proposta, però cal finançar-la i, amb la crisi, no sembla pas una prioritat.

Finalment, pel que fa a l’eficiència energètica, de les set propostes que es fan, la d’aprofitar el calor sobrant de les tèrmiques és una idea molt bonica, però de molt difícil realització pràctica quan es vol augmentar la part de les energies renovables, ja que les tèrmiques, en aquest cas, només funcionaran com a suport. I ningú voldrà una calefacció o una energia que funcioni només de tant en tant, i de manera imprevisible.


Conclusions

Com ja ho he dit al principi, el programa de CiU sobre l’energia és ben poca cosa. No es volen mullar en temes conflictius, no volen, o no poden, o no saben, concretar res en temes importants.

Tal com mostra la figura que il·lustra el seu programa, el tema de l’energia és, per CiU, un ou de difícil eclosió.

Mercat de quotes d’emissions de CO2

Segons les dades oficials, els tres primers emissors de CO2 a la Unió Europea han sigut, l’any 2009, l’alemany RWE, amb 141 milions de tones de CO2, E.ON, la companyia elèctrica alemanya, que ha emès 94 milions de tones, i el suec Vattenfall, que n’ha emès 91. A aquestes companyies, els governs respectius els havien assignat unes quotes d’emissió (gratuïtes) de 89,76 i 62 milions de tones respectivament. De manera que han hagut de comprar, al mercat d’emissions de carboni, a un preu d’uns 15 €/t:

RWE: 141 – 89 = 52 milions de tones = 780 milions d’euros
E.ON = 94 – 76 = 18 milions de tones = 270 milions d’euros
Vattenfall = 91 – 62 = 29 milions de tones = 435 milions d’euros

D’altra banda, les companyies a les que més quotes d’emissió (gratuïtes) els han sobrat l’any 2009 han sigut Arcelor Mittal, amb 43 milions de tones, Core, amb 13 milions i Thyssen Krupp amb 11 milions. Aquestes quotes d’emissió sobrants, venudes a 15 €/t, als han reportat uns beneficis de 645, 195 i 165 milions d’euros, respectivament.

El senyor Mittal va pressionar públicament als governs europeus perquè li concedissin un nombre elevat de quotes gratuïtes, ja que, si no, s’emportava les seves empreses cap a Àsia, on no es paga per emetre CO2. Li ha anat bé, ja que ha fet un gran negoci.

Des de que, l’any 2008 es va començar a aplicar la segona fase del Protocol de Kioto, es va fer més rentable vendre quotes que fer-les servir. Aquesta és una de les raons principals del problema del carbó espanyol, que fa un parell d’anys que no troba comprador a les centrals elèctriques, el que ha provocat les mobilitzacions dels miners lleonesos, terolans i asturians, i que ha acabat amb el famós decret del carbó. I amb les mobilitzacions actuals a Galícia, que es veu perjudicada per aquest augment de les compres de carbó nacional, ja que les seves centrals tèrmiques han estat renovades per fer servir carbó d’importació, que emet menys CO2 per kWh que el nacional.

I és que quan els governs intervenen en el marcat de l’energia, sigui amb les primes exagerades a les renovables, sigui amb les emissions de les quotes d’emissió de CO2, sigui amb la regulació tarifària (el famós deute a les elèctriques), generalment la caguen. N’hi ha que se’n aprofiten. I, finalment, ens toca pagar als de sempre.

Programes electorals i el problema de l’energia - ERC

Com que hi haurà eleccions al Parlament d’aquí a un mes i mig, m’he entretingut a veure els programes electorals dels principals partits polítics que hi participen. L’únic que he trobat, quan començo a escriure, és el d’ERC, que passo a comentar.

He anat a la pàgina 140, al capítol titulat Medi Ambient, on se’ns diu: A hores d’ara, ningú dubta ja de la necessitat de plantejar canvis profunds en el sistema productiu i en el proveïment energètic, amb alguns fets incontrovertibles: l’escalfament global, el consum dels recursos molt per damunt de la capacitat de càrrega del sistema, la ineficiència energètica o material, l’apropament de l’anomenat pic petrolier o fins i tot l’evidència de la inviabilitat de l’energia nuclear com a substitutiu dels combustibles fòssils. Molt bé com a declaració de principis.

Segueix, una mica més endavant, una frase que explica la importància estratègica de l’energia per Catalunya: És el consum energètic del país una de les més importants qüestions estratègiques de país: l’elevat consum per càpita, la dependència de l’exterior (fins en un 90%) i la insostenibilitat de les fonts de les que s’alimenta el nostre sistema energètic. Seguim amb declaracions de principi.

Els objectius que té ERC per l’energia són: Posar les bases per a un sistema de proveïment energètic de qualitat, que sigui cada cop al més autònom possible, basat en energies renovables i que abasteixi les necessitats de la ciutadania, amb una aportació àmpliament predominant de fonts renovables, en un context de màxima eficiència i estalvi. Objectius molt saludables, però poc realistes. Avui gairebé ningú pensa que, en un terme raonable de temps, que el proveïment energètic es pugui basar en una aportació àmpliament predominant de fonts renovables.

Finalment, ERC ens proposa un Green New Deal per Catalunya, on no es diu res sobre l’energia, però una mica més endavant (pàgina 147) ens parla d’una Catalunya 100 % renovable, on, finalment, ERC diu coses concretes. Vegem com entenen concretar els principis i els objectius més amunt citats.

Cap a una Catalunya 100% renovable


El repte energètic és un dels més importants de la societat actual. Només si ens en sortim tenim garantit un lloc entre les nacions capdavanteres al món. I Catalunya se n’ha de sortir. Cal treballar per assolir un sistema de proveïment energètic suficient, de qualitat, provinent de fonts renovables i amb un baix impacte en el medi ambient. En aquest context, cal un esforç suplementari per a reduir la dependència dels combustibles fòssils i assolir un tancament progressiu i raonable de les centrals nuclears, com aconsella el seu estat d’envelliment. Catalunya, com a país sense recursos fòssils propis, ha de ser capdavantera en les noves tecnologies energètiques, tant en les fonts de proveïment com en els sistemes de producció, distribució i gestió de l’energia, així com en les tecnologies d’autoabastament i d’estalvi energètic:


a. Treballarem per un proveïment energètic tant independent com sigui possible. Un sistema que ha de tendir al 100% de proveïment per fonts renovables, a la reducció de la intensitat en carboni i a l’abandonament de l’energia nuclear.
b. Prioritzarem l’eficiència, l’estalvi i la millora dels processos productius com a base de la reducció de la intensitat energètica de la nostra economia.
c. Prepararem el país per al canvi energètic que pot representar el risc de canvi climàtic, juntament amb les previsions del pic petrolier, prenent l’energètic com un sector estratègic clau en el sistema econòmic i productiu del país, prenent aquest repte com una oportunitat.
d. Elaborarem una Llei de desplegament de les energies renovables, amb l’objectiu de duplicar la previsió del Pla de l’Energia per a 2020, fins arribar al 25% del consum elèctric renovable.
e. Desplegarem tot el potencial de l’energia eòlica terrestre, sempre sota criteris de protecció dels espais d’interès, del paisatge i amb consens amb el territori i l’eòlica en aigües profundes abans de 2015.
f. Promourem la producció d’energia distribuïda de manera generalitzada arreu del territori i les experiències encaminades a la gestió intel•ligent de xarxes que permetin una major maniobrabilitat del sistema, una democratització real de l’energia i el reequilibri territorial generació/demanda.
g. Farem de Catalunya un país capdavanter en R+D+I en energies renovables i eficiència energètica, en desplegament en tots els àmbits de l’ús de l’energia fotovoltaica i de l’energia solar termoelèctrica.
h. Elaborarem el mapa de l’energia geotèrmica a Catalunya i en promourem el seu aprofitament.
i. Reclamarem el dret de Catalunya a decidir sobre el tancament de les seves centrals nuclears, que cal planificar abans de 2013 i sobre el sistema de gestió dels reus residus nuclears. En aquest sentit, rebutjarem la instal•lació d’un cementiri de residus radioactius (MTC) a qualsevol municipi de Catalunya. Paral•lelament, exigirem a l’Estat que part dels beneficis de les centrals es destinin a implementar un pla de diversificació econòmica de les zones nuclears.
j. Promourem que la Generalitat assumeixi el màxim de competències que preveu el nou Estatut en l’àmbit de la distribució elèctrica i garantirem el volum necessari i continuat d’inversions per assolir una xarxa elèctrica suficient i que ofereixi un servei segur i de qualitat al país.
k. Impulsar el soterrament de la MAT en els trams de Bescanó a Santa Llogaia i ramal a Riudarenes, aprofitant el desplegament d’infraestructures de vies de comunicació.


Comentaris

Energia nuclear: queda clar que ERC no vol el cementiri nuclear a Catalunya, i sembla que vulgui tancar les nuclears d’Ascó i de Vandellós quan facin els quaranta anys. Això, però, no ho diuen gens clar. Si aquestes centrals estan, al tenir quaranta anys, en bon estat tècnic, tancar-les és tirar per la finestra uns diners que no tenim. ERC, si he entès bé la seva posició sobre l’energia nuclear, encara pensa que som rics.

Exigir a l’Estat que part dels beneficis de les nuclears es destini a implementar un pla de diversificació econòmica de les zones on es troben vol dir que, o es vol trencar la seguretat jurídica amb la que aquestes plantes es varen construir, si aquesta proposta es vol dur a cap abans de que les centrals arribin als quaranta anys, o es diu, implícitament, que s’acceptaria la prolongació de la seva vida si les condicions tècniques ho permeten. Un xic de claredat, si us plau.

Energies renovables: primer se’ns diu que s’ha de tendir al 100 % d’energies renovables (només l’energia elèctrica o de totes les energies? Això no queda clar) i més tard se’ns diu que pel 2020 s’arribarà al 25 % de la producció elèctrica renovable.

Això es farà amb energia eòlica, oblidant que alguns dels seus membres no han volgut molins de vent als seus municipis (fan lleig), i dient que impulsaran l’energia eòlica off-shore abans del 2015. Sembla una utopia, ja que, mentre han governat, ells mateixos s’han oposat en la pràctica a aquesta energia.

Quant a l’energia solar, és molt interessant el que diuen, però, per ara, és una energia molt cara, que la indústria probablement no podrà pagar en un terme raonable de temps. I és una energia que no produeix de nit, el que vol dir que li fan falta complements: quins?

Xarxa elèctrica: és ben sabut que la xarxa elèctrica de Catalunya és notòriament insuficient. Els esdeveniments del darrer hivern a Girona ho han demostrat. Preveuen garantir les inversions per millorar-la. Però això ho han de fer, bé les companyies privades, bé Red Eléctrica Nacional, no la Generalitat. A més, en època de crisi, tindran els diners suficients, en cas que el govern català volgués fer directament aquestes inversions? Ara bé, és positiu que hagin mencionat el tema. Ho hagués sigut encara més, si haguessin donat un esquema de la nova xarxa de distribució que proposen. Però això probablement sigui massa demanar, ja que els municipis afectats es podrien enfadar.

Pel que fa al soterrament de la MAT, es pot dubtar, primer, que soterrar aquesta línia sigui més ecològic que fer-la aèria i, segon, que el Govern tingui diners suficients per impulsar aquesta obra, sense encarir els preus de l’electricitat.

Substitució del petroli: cap proposta concreta per substituir el petroli per fonts renovables, el que fa difícil creure que ERC vol, de veritat, energies renovables. A no ser que el que diuen sobre la Nova Revolució Verda que proposen a la pàgina 148 per combatre el canvi climàtic (Promourem, des de tots els sectors productius, una economia baixa en emissions de carboni, base fonamental de la Nova Revolució Verda que proposem a la ciutadania) tingui algun missatge en clau sobre aquest tema, que el pobre contribuent no acaba de copsar.

Centrals elèctriques de gas: rien de rien, que diu la cançó.

Tal com veig aquest programa energètic d’ERC, em sembla molt poc realista i, en molts punts importants, massa difús, poc concret. Sobretot, si tenim en compte la situació econòmica en la que ens trobem i en la que, molt probablement, seguirem estant durant uns quants anys. Penso que poca cosa d’aquest programa d’actuacions sobre l’energia contribuirà, si es duu a cap, a sortir Catalunya de la crisi.

Felicitacions a la senyora alcaldessa

Penso ja fa temps que una bona gestió passa per mantenir una política econòmica prudent. Això és especialment cert pel que fa a la gestió de les administracions públiques, però també val per les empreses, potser amb l’excepció del finançament d’una innovació capaç de produir molts beneficis, innovació que podria justificar una política econòmica més arriscada pel seu finançament, però aquest no és el cas de les administracions públiques.

Un ajuntament, un govern, per finançar obres faraòniques (l’AVE espanyol en seria un bon exemple) o millores socials molts costoses (com la llei de dependència), poden tenir la temptació d’estirar més el braç que la màniga, sobretot en temps de bonança econòmica. Però quan arriben èpoques més complicades, venen les dificultats per pagar tot el que s’ha decidit de fer. I quan es fa difícil pagar els interessos del deute hi ha problemes de refinançament, i quan no es poden pagar les obres o els treballs dels proveïdors, són aquests els que es troben en dificultats per seguir mantenint les seves empreses.

Dic això ara arran d’haver llegit un article sobre aquest tema al Punt, titulat “La nova llei de morositat colla els ajuntaments”, i subtitulat “Diverses administracions locals admeten la impossibilitat d'abonar les factures a un màxim de 55 dies com fixa la normativa” i “Hi ha ajuntaments que no poden pagar abans de 120 dies”. Es senyala en aquest article que a Sant Adrià de Besòs, per exemple, fa un any que es paga els seus proveïdors en el termini de cinc mesos, degut a la “manca de liquiditat” del consistori. Altres ajuntaments que admeten que paguen més enllà del que la llei tolera són els dels municipis maresmencs de Santa Susanna (un dels més endeutats), Pineda de Mar (abona les factures a 90 i a 120 dies) i Tordera.

Acaba l’article del Punt dient que també hi ha ajuntaments més afortunats que afirmen que compleixen la llei sense problemes, i cita entre aquests el de Malgrat de Mar. Més afortunats? Aquí el periodista del Punt mostra una lleugeresa indigna d’un bon professional. De més afortunats, res de res. Si hi ha ajuntaments que en aquesta època de crisi poden pagar a l’hora els seus deutes, serà perquè han tingut prudència a l’hora d’endeutar-se en els moments de bonança.

Es el cas de l’ajuntament de Malgrat. Podem no estar d’acord amb la política urbanística que s’ha portat a terme aquests darrers anys, ni amb el cobriment de la riera, ni amb algunes maneres d’expressar-se o de no digerir correctament algunes crítiques, etc., però, si hem de ser honrats, hem de felicitar la senyora alcaldessa per la prudència amb la que, fins ara, ha anat conduint les finances municipals. Que duri.

Les pluges de setembre i el risc d’inundació

Més o menys quan arriba la Mercè, plou molt. He agafat dos exemples dels darrers anys, com són les pluges del passat 23 de setembre, en que les pluges registrades a l’observatori de Malgrat van ser de 68 litres/m2 en 24 hores, o les del 25 de setembre del 2008, on es van registrar 74 litres/m2, també en 24 hores.

Són normals aquestes pluges? Què podem preveure que pot ploure a Malgrat? Es molt arriscat treure conclusions de les sèries històriques de pluges, ja que són molt curtes en relació amb els períodes de retorn habituals. Si agafem les dades les dades contingudes al llibre “Máximas lluvias diarias en la España peninsular”, editat per la Direcció General de Carreteres del Ministeri de Foment l’any 1999 i reprès par l’Agència Catalana de l’Aigua pels seus càlculs d’inundabilitat, hi trobem les precipitacions màximes en 24 hores que es preveuen segons el període de retorn. Són les següents:

Període de retorn = 2,33 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 76 litres/m2

Període de retorn = 5 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 97 litres/m2

Període de retorn = 10 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 119 litres/m2

Període de retorn = 25 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 149 litres/m2

Període de retorn = 50 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 173 litres/m2

Període de retorn = 100 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 200 litres/m2

Període de retorn = 500 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 266 litres/m2

Període de retorn = 1000 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 296 litres/m2

Recordem que la precipitació diària associada a un període de retorn de T anys es defineix com la precipitació diària que té una probabilitat de ser superada per la precipitació diària màxima anual d’un any qualsevol igual a 1/T.

Es a dir, amb un període de retorn de 2,33 anys, la probabilitat de que la precipitació diària màxima d’un any qualsevol sigui superior a 76 litres/m2 és de 1/2,33 = 0,43 = 43 %.

Podem construir la taula següent, on referim la probabilitat de que la precipitació màxima diària d’un any qualsevol sigui superior a una precipitació:

Precipitació > 76 litres/m2 → probabilitat = 43 %

Precipitació > 97 litres/m2 → probabilitat = 20 %

Precipitació > 119 litres/m2 → probabilitat = 10 %

Precipitació > 149 litres/m2 → probabilitat = 4 %

Precipitació > 173 litres/m2 → probabilitat = 2 %

Precipitació > 200 litres/m2 → probabilitat = 1 %

Precipitació > 266 litres/m2 → probabilitat = 0,5 %

Precipitació > 296 litres/m2 → probabilitat = 0,1 %

Podem dir, doncs, que les pluges màximes diàries registrades a l’observatori de Malgrat aquests darrers tres anys són més aviat febles, ja que no han superat els 76 litres/m2. En canvi, si creiem el que deia el Diari de Girona, que el passat 23 de setembre a Santa Susanna hi van caure 130 litres/m2, potser s’haurà de fer el necessari per accelerar l’acabament de la canalització de la Riera (inclòs el punt negre del pont de la Riera que, com es pot veure a la figura, només deixaria passar una pluja amb un període de retorn d’uns 25 anys) si volem tenir una mínima seguretat.

Quant durarà la crisi econòmica?

El petroli té una gran quantitat d'usos: combustible per al transport, combustibles per a calefacció, combustible per a l'extracció de minerals de tot tipus, lubricants, i matèria primera per produir l'asfalt per pavimentació de carreteres, plàstics, teles sintètiques, medicaments, fertilitzants, pesticides i herbicides, per nomenar-ne alguns.
Diuen els experts que a finals d'aquest lustre l'oferta de petroli serà menor que la demanda, ja que, tot i que els països avançats han reduït el seu consum per la crisi i per una utilització més eficient, els països emergents en consumeixen cada vegada més. Molt probablement cap al 2015 veurem com els preus del petroli tornen a pujar com ho van fer l'estiu del 2008 en què gairebé van arribar als 150 dòlars per barril (alguns economistes creuen que aquest augment del preu del petroli va ser la veritable causa de la crisi actual ). A mesura que ens anem acostant als límits pel que fa a la producció de petroli, la capacitat de l'economia mundial per créixer es converteix en limitada, ja que perquè hi hagi creixement econòmic haurem de fer més i més productes, amb cada vegada menys petroli. I això és, per ara, pràcticament impossible.

D'altra banda, tenim un sistema financer que exigeix el creixement econòmic. En efecte, el nostre sistema econòmic actual inclou una enorme quantitat de deute. El deute s'utilitza per finançar l'expansió de moltes empreses. Els governs es basen en gran mesura en el deute. Demanar prestat al futur és relativament fàcil quan l'economia està creixent, perquè quan arribi el moment de pagar el deute, la posició econòmica del deutor és probable que sigui tan bona com ho va ser quan el préstec es va dur a terme, i fins i tot pot ser millor. Així que, amb una economia en creixement, els impagaments són relativament poc comuns, i un creixement de l'economia entre el moment en que el préstec es va dur a terme i el temps que calgui procedir al reemborsament fa que els interessos es puguin pagar.

Si els recursos petroliers limiten o anul•len el creixement econòmic, es pot esperar un augment dels impagaments del deute, i tot el sistema de deutes que sotsjau en el nostre sistema financer estarà en risc. Les companyies d'assegurances estaran també en risc, perquè molts dels seus actius són en forma de bons. En el passat, aquests bons s'han pagat amb interès, però en un món amb un creixement econòmic feble, i potser amb un declivi econòmic, el risc d'impagament es tornarà molt més alt.

El conflicte entre aquestes dues forces (una necessitat de creixement econòmic en un món que ja no pot proporcionar un subministrament cada vegada més gran de petroli que el pugui sustentar) pot posar el sistema financer a la vora del risc de col.lapse, de manera que és possible que ens trobem al principi d'una crisi econòmica molt llarga, a la qual ens haurem d'adaptar.

Una lectura interessant: James Hamilton, Causes and Consequences of the Oil Shock of 2007-2008, Brookings Papers on Economic Activity, 2009

Manchón

Als vuitanta anys, ha mort en Manchón, l’extrem esquerra del Barça, el de la famosa davantera Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Un dels de les cinc copes de la temporada 51-52.

Em recorda en Manchón una època que escoltàvem els partits del Barça per la ràdio, en que col•leccionàvem els cromos dels jugadors de primera divisió, i ens desesperàvem quan ens faltava un jugador. Una època, en fi, que, com que érem criatures, encara ens feia il•lusió el futbol.

En Manchón va començar a jugar al primer equip del Barça ara fa seixanta anys, a l’octubre de 1950. Era tan ràpid que, exagerant, es deia que podia tirar un córner i arribar a la porteria abans de la pilota per poder rematar. Nosaltres, als vuit anys, no ens ho acabàvem de creure, però tampoc ens atrevíem a dir que era impossible.

Pels de la nostra generació, amb en Manchón se’ns en ha anat un dels nostres records d’un temps en que el futbol encara es podia considerar un esport i no era un negoci tan descarat com ara.

L’extensió del gel àrtic

El passat 18 de setembre l'extensió del gel àrtic va aconseguir el seu mínim l'any 2010. Aquesta extensió mínima va ser de 4,81 milions de km2, en retrocés respecte de l'any 2009, però superior a les dels anys 2007 i 2008.

Dades diàries

La necessitat de finançament de l’economia espanyola

Mirant els comptes de la comptabilitat nacional, que publica cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, m’he entretingut a mirar quina ha estat durant els darrers 15 anys la capacitat o la necessitat de finançament de l’economia espanyola, i he posat les xifres sobre un gràfic.

Es molt interessant veure com, des de l’any 1995 fins al 1998, és a dir, durant quatre anys, l’economia espanyola ha tingut una capacitat de finançament positiva. Durant quatre anys més. Del 1999 al 2003, aquesta capacitat de finançament ha sigut negativa, amb una necessitat de finançament de l’ordre dels 20.000 milions d’euros anuals.

Impacta els esperits constatar que, des de que governen els socialistes, la necessitat de finançament ha anat augmentant any rere any, passant a ser de 100.000 milions d’euros anuals els anys 2007 i 2008. L’any 2009, a causa de la crisi econòmica, aquesta necessitat de finançament ha disminuït, però és encara més del doble de quan governaven els populars.

Si en tragués la conclusió de que, des de que governen els socialistes, les necessitats de finançament de l’economia espanyola s’han disparat, penso que ningú em podria rebatre. Si en deduís que quan governen els socialistes estiren més el braç que la màniga, probablement em dirien que són antisocialista.

El problema és que ara hem de pagar entre tots aquest augment incontrolat de la necessitat de finançament de l’economia espanyola que els governs del senyor Rodríguez Zapatero no han estat capaços de corregir. Alguns diuen que els socialistes han practicat una política econòmica insensata. Segurament tenen raó. El que no sabem és si els populars haurien sigut menys insensats.

L’ànima

L’altre dia preníem la fresca amb uns veïns i la seva gossa, una yorkshire que respon al nom de Chichita. Com tots els gossos, la Chichita ens mirava atentament quan parlàvem d’ella. La mare de la seva mestressa, una senyora de més de vuitanta anys, de missa diària, va dir:

- Només li falta tenir ànima per ser com nosaltres.

Això em va fer pensar en quines són les diferències entre els altres animals i nosaltres. Nosaltres enraonem, els altres animals es comuniquen amb un llenguatge potser menys sofisticat que el nostre, però es comuniquen. Nosaltres riem, els mamífers superiors també: estudis neurològics han demostrat que als gossos se’ls activa la mateixa zona cerebral que a nosaltres, i que expressen la seva rialla esbufegant, i que la seva “rialla” és tan contagiosa com la nostra, ja que quan un gos esbufega, els que es troben a prop el segueixen. Molts animals tenen una mena de sentiment moral, i en certes situacions saben el que han de fer i el que no. Molts animals tenen consciència de la mort, ja que quan veuen que un membre del seu grup ha mort, mostren sentiments de dol, que s’ha estudiat en gossos, elefants i rates (això no vol dir, però, que entenguin la mort com l’entenem nosaltres). I així podríem anar seguint.

Els animals fabriquen eines, viuen en societat, tenen normes, tenen amics preferits, tenen empatia, es poden disculpar, tenen capacitat de perdonar, etc, comportaments que són molt semblants als que tenim nosaltres. Es massa fàcil dir que tot això només és degut a l’instint.

Però no havíem quedat que Déu Nostre Senyor, quan va crear l’home, amb una bufada el va dotar d’una ànima, ànima que el feia diferent dels altres animals, que només tenien instint, ànima que és immortal?

Si tenim en compte que el cervell humà està molt més desenvolupat que el dels animals potser podríem trobar on es pot localitzar aquesta ànima que prové de la bufada de l’Altíssim. Per exemple, he llegit que un cargol marí té unes vint mil neurones, una mosca en té unes cent mil, un ratolí en té uns 5 milions i que el cervell d’un primat en té uns deu mil milions. En comparació, el cervell d’un primat pot semblar que té un gran poder intel•lectual, però no és res davant del potencial del cervell d’un nadó humà, que té més o menys uns cent mil milions de neurones. De manera que podríem afirmar, si no molestéssim ningú, que l’”ànima” que diem que tenim, i que ens fa diferents dels altres animals, no és més que la diferència en el nombre de neurones. Neurones que, a partir dels nostres avantpassats primats, han anat augmentant a mesura que la nostra espècie ha anat evolucionant.

De manera que podríem refer la frase de la mare de la mestressa de la Chichita:

- Només li falten uns quants milers de milions de neurones per ser com nosaltres.

I, que jo sàpiga, les neurones de qualsevol animal es moren quan mor el seu propietari.

Quan es governa molts anys seguits

Llegeixo al suplement de El País d’ahir diumenge un article del senyor Xavier Cercas, escriptor nascut a Extremadura i arribat a Girona quan tenia quatre anys, sobre el retorn previsible de CiU al govern de Catalunya a les properes eleccions. Destaco un tros d’aquest article en el que l’autor parla del que passa quan un partit porta molt de temps governant.

Tras ganar en 1980 las primeras elecciones de la democracia, Jordi Pujol y CiU continuaron ganando una elección tras otra hasta permanecer 23 años seguido sen el poder. Lo que no podía ser bueno, me parece, del mismo modo que no puede ser bueno que el PNV haya permanecido 25 años en el poder en el País Vasco, o que el PP lleve 23 años casi ininterrumpidos en el poder en Galicia, o que el PSOE lleve 32 años en el poder en Andalucía. No es una cuestión de simpatías políticas, de acuerdos o de desacuerdos ideológicos. Es una cuestión previa, de pura higiene democrática, porque no hace falta ser John Rawls para entender que tantos años de un mismo partido en el poder termina embruteciendo los mecanismos de la democracia, intoxicándolos de corrupción y de clientelismo, hasta volverse irreconocibles, si no inoperantes.

M’alegra saber que no sóc l’únic que opina d’aquesta manera.

Setembre al paradís

Al jubilar-me vaig decidir passar els estius entre els caps Ortegal i Estaca de Vares, zona fresca, poc urbanitzada i de paisatges sorprenents. Ja coneixia la zona al haver estat treballant a Galícia gairebé vint anys.

Rar és el dia que no vaig a la platja de Morouzos, que es troba a dos o tres quilòmetres del poble. Hi vaig a peu, pel camí de circumval•lació. Baixo a la platja, passant per la gran pineda que té al darrere. Es tracta d’un espai molt gran, perfectament arranjat, on els pins creixen sobre les dunes de sorra. Aquest espai de pins era fins fa poc, de propietat privada, però ha passat a ser de propietat pública per impedir que es concretés un projecte urbanístic, que incloïa un hotel. A la platja, que té una dimensió de més dos quilòmetres, no hi ha massa gent (els dies de setmana del mes de setembre es poden comptar amb els dits de les dues mans)

Caminant per la platja, quan hi ha marea baixa pots arribar a peu a la illa de San Vicente.

Cap a l’altre costat. Morouzos s’ajunta amb la platja de Cabalar, on pots nedar fins a la riba de l’altre costat de la ria, sempre que triïs un moment que no hi hagi corrent, ja que amb la pujada i la baixada de la marea les corrents són molt fortes i més d’un ha tingut problemes greus. Aquestes corrents, en un o altre sentit també es fan sentir a la platja de Morouzos, de manera que s’ha d’anar en compte al ficar-se a l’aigua.

Al costat de la pineda, en direcció est, hi ha una gran extensió de dunes, o s’hi ha instal•lat un parell d’observatoris per veure les aus.

Tornant de la platja, si ho faig bordejant la ria, trobo, darrere Cabalar, uns bona extensió de dunes, i la possibilitat de visitar un petit llac, ple de vida. Tot el camí per la zona dunar està balisat, i el terra està fet per travessers de fusta, de manera que el vianant no faci malbé la vegetació. També es troba un observatori per a aus al acabar-se la zona de dunes de Cabalar, des d’on es poden observar les que s’alimenten dels productes de la ria, que són molts i variats, ja que es tracta d’una ria amb molta superfície que, a la marea baixa, queda al descobert. Ara, al mes de setembre, s’hi ajunten moltes garsetes (Egretta Garcetta), que són interessants d’observar.

Pel camí de circumval•lació es pot trobar, de tant en tant, un senglar, que s’entreté menjant glans i castanyes, que al mes de setembre ja comencen a caure dels arbres.

Tornes al poble amb sis o set quilòmetres a les cames, i aprofites per fer un vermut sota els plàtans de l’albereda (lloc conegut localment com l’alameda).

A la tarda, molts dies agafem el cotxe i anem a qualsevol de les moltes platges que hi ha a la vora, moltes d’elles salvatges, de les que parlaré un altre dia. Aprofitem, de vegades, per berenar uns longueirons (una espècie de navalles pròpies de la zona).

Un veritable paradís, sobretot al mes de setembre, on hi ha poca gent i el sol no és tant alt com al juliol o a l’agost, que permet passejar per zones poc urbanitzades i molt ben conservades.

Déu

La polèmica dels darrers dies ha sigut, sense cap dubte, l’afirmació feta per Stephen Hawking al seu darrer llibre de que Déu no ha creat l’univers. Aquesta afirmació ha donat lloc a un munt de discussions a les tertúlies tant de la ràdio com de la televisió, i a un munt d’articles als diaris.

En realitat, el que diu Stephen Hawking és que les lleis de la gravetat i la teoria quàntica permeten afirmar que l’univers es pot crear espontàniament del no res. De manera que no fa falta cap Déu per explicar la creació de l’univers.

La idea de Déu té com origen la necessitat d’explicar fenòmens físics pels que l’home no tenia cap explicació (llamp, tro, volcà, terratrèmol,...). Avui sabem el com i el perquè d’aquests fenòmens, de manera que no fa falta acudir a la idea de Déu per explicar-los.

Més tard, la idea de Déu va ser necessària per explicar l’origen de la vida i de les diferents espècies que la formen, així com l’origen de l’univers. L’origen de la vida i l’existència de diferents espècies ha estat explicada científicament ja fa molts anys. Ara, Stephen Hawking també explica científicament l’origen de l’univers (o, més ben dit, dels múltiples universos que existeixen). De manera que tampoc fa falta acudir a l’existència de Déu per trobar una explicació.

Finalment, l’home ha acudit a la idea de Déu per por a la mort. L’home no es vol fer a la idea de que la seva vida té un començament i un final, de manera que ha imaginat que Déu l’ha creat a la seva semblança, infonent-li una ànima immortal. Això és el que diferencia l’home de l’animal. Aquesta idea és purament subjectiva, i cadascú la pot prendre com vulgui. Els que l’accepten parlen de la transcendència de l’home, i una de les crítiques que trobo més ridícules de les que s’han fet a Stephen Hawking és que, negant l’existència de Déu, nega la seva pròpia transcendència.

Personalment, diré que tinc la mateixa idea de la meva pròpia transcendència que la que tenia en Janí (per qui no ho sàpiga, en Janí era el meu gos). En Janí va viure des del més de juliol del 1994 a mes de gener del 2009. Durant aquests anys la seva transcendència va ser la d’anar tirant. Les meves respostes a les preguntes qui som? d’on venim i on anem? són senzilles: som gent que volem anar tirant, fem part de l’evolució de la vida sobre el planeta terra i acabarem en el no res. Les mateixes respostes que hauria fet en Janí si algú li hagués preguntat.

A quí  li interessi pot trobar un article de Staphan Hawking, publicat al Wall Street Journal el 3 d’aquest mes, titulat Perquè Déu no va crear l’Univers.

Una lectura senzilla, curta… i gairebé obligada

Segueixo amb interès el blog Usted no se lo cree, escrit per Ferran P. Vilar, i que parla sobre el canvi climàtic. S’hi troben moltes coses interessants i molt ben explicades, encara que, de vegades, no comparteixi algunes de les idees que s’hi exposen, sobretot quan el seu autor es converteix en “martell d’heretges” contra els escèptics sobre qualsevol detall de l’ortodòxia del canvi climàtic.

Doncs bé, el seu autor acaba de traduir al català una petita guia sobre les respostes que es poden donar a un escèptic que no cregui en tot el que s’afirma el canvi climàtic. Personalment, jo en soc un, però trobo que aquesta guia és de lectura obligada. La recomano. La podreu trobar aquí.

Un punt a senyalar, però. A la pàgina 8 es diu que l’efecte hivernacle del CO2 no es satura, el que no és totalment mentida, però que tampoc és totalment veritat. La fórmula acceptada per l’IPCC sobre l’efecte directe de la concentració del CO2 sobre l’efecte hivernacle és una fórmula logarítmica, el que vol dir que aquest efecte és el mateix si la concentració passa de 300 a 600 ppm que si passa de 600 a 1200 ppm. Si això no és un fenomen de saturació, ...

El camp de tir un altre cop

Llegint el darrer exemplar del som-hi! hi he trobat una carta del senyor Ricardo Machado Montero, secretari del club de tir La Gaviota. Ja hem parlat alguna vegada d’aquest club de tir, i dels seus possibles problemes ambientals.

Diu el senyor Machado que l’oposició municipal de Malgrat de Mar té un conflicte amb el camp de tir La Gaviota per la ubicació en què es troba aquesta instal•lació, però no donen cap solució. S’estén el senyor Machado explicant coses molt interessants sobre les activitats que es desenvolupen en el citat camp de tir, i he de dir que les explicacions que dona són força convincents. En canvi, no diu res sobre els impactes ambientals del camp de tir, que és la veritable qüestió.

Personalment, no entraré en si l’oposició municipal té o no un conflicte amb el camp de tir, ni si la seva actuació durant una visita de TV3 al camp va ser adient o no. Entre altres raons perquè no en sé res. En canvi, recordaré que l’any 2003, l’ajuntament va publicar una Auditoria Ambiental, també coneguda com Agenda 21, en la que, antre moltes altres accions, n’hi havia una sobre l’avaluació i correcció de l’impacte ambiental del camp de tir. La descripció d’aquesta acció és la següent:

Es proposa que en el marc de l’adequació de la llicència d’aquesta activitat a la Llei d’Intervenció Integral de l’Administració, s’elabori un informe tècnic que determini els impactes del camp de tir sobre els sistemes i les comunitats naturals de la zona, amb l’objectiu de valorar la reubicació o clausuració d’aquesta activitat, que permetria recuperar l’espai que actualment ocupa, mitjançant un projecte de restauració de la vegetació de la ribera.


El camp de tir, situat just en el marge dret de la Tordera, es troba en una situació irregular i causa importants impactes ambientals negatius. D’una banda, està instal•lat dins la franja de servitud inclosa en la Zona de Policia d’Aigües, franja de cinc metres a partir de la llera del riu, en la que a priori està prohibit qualsevol activitat. D’altra banda, la seva activitat comporta una elevada contaminació acústica de l’espai, que perjudica a les espècies d’ocells de pas i a les que nidifiquen a les marges de la Tordera. També s’ha de considerar la problemàtica que genera l’alliberament indiscriminat de perdigons de plom, amb greus conseqüències sobre diverses espècies d’ocells que els poden ingerir i patir posteriorment plumbosi. L’activitat també representa un perill d’eliminació involuntària d’espècies d’aus per accident.

Doncs bé, el senyor Machado, a la seva carta, no respon a cap de les “acusacions” que l'Agenda 21 fa al cap de tir, i que resumim:

- el camp es troba en situació irregular, ja que està instal.lat dins la franja de servitud de cinc metres a partir de la llera del riu, en la que a priori està prohibit qualsevol activitat.

- el camp causa importants impactes ambientals negatius (elevada contaminació acústica que perjudica als ocells, la problemàtica dels perdigons de plom, eliminació d’aus per accident)

Tampoc sembla, segons declaracions d’alguns responsables municipals, que el camp tingui els permisos municipals que fan falta.

Seria bo que el senyor Machado expliqués la seva versió, punt per punt, sobre les “acusacions” que es fan al camp a l’Agenda 21 (publicada fa set anys i mig) i de les possibles accions correctores que s’hagin pogut fer des de llavors. També seria bo que l’ajuntament, d’una punyetera vegada, fes elaborar l’informe tècnic. Només així els ciutadans podríem tenir una idea clara de si el camp de tir és o no és perjudicial. Però potser això és precisament el que no volen ni el senyor Machado ni l’equip de govern municipal.

La crisi econòmica: la situació actual d’Espanya

Sabem que el nivell d’endeutament de l’economia espanyola és la mare de tots els nostres mals econòmics, i, per tant, la causa principal del nivell d’atur que tenim.

Les necessitats de finançament de l’economia, abans de començar la crisi, eren del 8 a 10 % del PIB (amb un PIB anual d’un bilió d’euros aproximadament, aquesta necessitat de finançament era de 80 a 100.000 milions d’euros anuals, és a dir, de 7 a 8.000 milions d’euros cada mes), degut principalment a un saldo comercial deficitari de l’ordre del 8 % del PIB (uns 7.000 milions d’euros mensuals). Amb la crisi, el consum espanyol va caure de manera important, de manera que el dèficit comercial es va reduir a la meitat, i la necessitat de finançament també. Semblava una bona notícia.

Els dos primers trimestres d’aquest any, el PIB ha crescut d’un 0,1 i d’un 0,2 % respectivament, el que vol dir que, tècnicament, hem sortit de la recessió. Això ens ho han venut com el principi del final de la crisi. Però si ens hi fixem bé, el dèficit comercial ha tornat a augmentar i, amb ell, la necessitat de finançament, com es pot veure a la figura (la figura reprodueix un gràfic publicat a El País d’ahir)

La recuperació actual és, doncs, insostenible, ja que ens serà difícil trobar el finançament necessari i, si el trobem, serà a un preu molt elevat. Espanya ha de consumir i invertir més, però ho ha de fer sense augmentar el dèficit comercial. Es a dir, si volem sortir-ne, hem d’exportar més i importar menys. I això només es pot fer augmentant la productivitat de l’economia i escollint bé les prioritats.

Tenint en compte l’estructura actual de l’economia espanyola, aquest augment del dèficit comercial quan l’economia sembla començar a repuntar és un indicador de que encara estem molt lluny de veure la llum al final de túnel.

L’onada de calor a Malgrat

Ens expliquen que aquest mes d’agost ha estat molt calorós. Que a València han passat dels 40 graus, i que a Barcelona ha faltat molt poc per arribar-hi. En fi, que hem patit una onada de calor impressionant, mai vista. Conseqüència del canvi climàtic.

I a Malgrat? Les dades de l’observatori malgratenc ens diuen que, aquest mes d’agost ha sigut un mes normal, comparat amb els dels dos anys anteriors. La temperatura màxima l’hem tingut el dia 22, amb 30,7 ºC (lluny de les calors barcelonines), mentre que l’any 2009 varem tenir una màxima de 32,0 ºC i l’any 2008 una de 30,2 ºC.

La temperatura mínima més alta l’hem tingut el dia 23, amb 22,7 ºC. L’any 2009, el dia 1 la mínima va ser de 22,8 ºC i el dia 29, 22,6 ºC. L’any 2008 es va poder dormir millor, ja que cap temperatura mínima va sobrepassar els 21,6 ºC del dia 12.

La mitjana de les temperatures màximes diàries ha sigut de 28,2 ºC, a comparar amb els 29,5 ºC de l’any 2009 i els 27,8 del 2008, i la mitjana de les temperatures mínimes ha sigut de 18,8 ºC, a comparar amb els 19,2 ºC de l’any 2009 i els 18,4 del 2008.

Com deia un conegut, no ens podem queixar, Malgrat es troba al rovell d’ou, mai hi fa massa fred i mai hi fa massa calor. Ni quan el calor ve per onades. Ni amb el canvi climàtic.

La paràbola dels coales

Fa un moment mirava a la tele un reportatge sobre els coales, aquests simpàtics animals que viuen a Austràlia. M’ha impressionat el paisatge desolat que deixen aquests animals, que es reprodueixen ràpidament, ja que tenen pocs depredadors, i es mengen les fulles dels eucaliptus. Els eucaliptus també creixen, però més lentament que els coales, de manera que aquests acaben amb les fulles, els eucaliptus es moren, i els coales hi van al darrere, morint d’inanició (manera fina de dir de gana). Només en sobreviuen alguns, els més forts.

Sabent clarament que tota comparació és imperfecta, al veure els coales morint de gana al mig de boscos sencers d’eucaliptus sense fulles i, per tant, també morts, m’ha vingut a l’esperit el que passarà (el que ja comença a estar passant) amb la població humana: un planeta finit, una població que cada vegada augmenta més i que cada vegada té un consum individual mitjà més elevat. No costa gens imaginar un futur on un planeta mort contempli una població humana morint d’inanició.

Com en el cas dels coales, no morirà tota la població. Alguns, els més forts, sobreviuran. No tinc massa dubtes de que aquest serà el futur que espera a la nostra espècie.