Adéu, teatre auditori

Finalment, la realitat s’ha imposat, s’ha hagut de tornar el crèdit ICO i la faraònica idea del teatre auditori ha quedat per les calendes gregues.

Però ara l’ajuntament té un repte: què fer amb la superfície que hi estava dedicada. La deixarà com està? En farà una zona verda?

Serà aquí on veurem si l’equip de govern sap adaptar-se als nous temps d’austeritat, i si l'oposició es capaç de presentar un projecte. Estic segur que s’hi pot fer alguna cosa interessant, bonica, útil i no massa cara. I, si pogués ser vertebradora, encara millor.

Euro i independència de Catalunya

Hi ha avui al País un article molt interessant de Paul Krugman, titulat “La víctima grega”. No comentaré el que diu, però si una de les seves frases: “Per això Grècia, encara que sense estar exempta de culpa, es troba en dificultats principalment degut a l’arrogància de les autoritats europees, la majoria provinent dels països més rics, que es varen convèncer que podrien fer funcionar una moneda única sense un Govern únic. I aquestes mateixes autoritats han empitjorat la situació al insistir, malgrat les proves en contra, que tots els problemes de la moneda estaven causats pel comportament irresponsable dels europeus del sud, i que tot funcionaria si la gent estigués disposada a sofrir una mica més”.

Quan anava a l’escola, em varen ensenyar que la independència d’un país es basava en dues coses: l’encunyació de moneda i un exèrcit propi. Quan un país ja no encunya moneda ha perdut una bona part de la seva independència, ja que ha traspassat tot el poder econòmic a qui l’encunyi. A Europa, el fracàs econòmic actual es deu a que no hi ha un govern únic. Cada govern nacional vol tenir una política econòmica independent sense tenir en control de la moneda. Si l’euro es salva, serà perquè els governs nacionals s’aniran diluint, per arribar a ser només prestataris de serveis, com, per exemple, les diputacions. Si això arriba algun dia, quina necessitat tenim d’anar perdent el temps somiant amb la independència de Catalunya? Catalunya serà una part d’Europa, els estats nacionals actuals hauran desaparegut, i Europa serà una Europa de regions econòmiques, on Catalunya podrà existir sense cap tutela.

Si els governs nacionals no desapareixen, qui ho farà serà la moneda única. Quan aquesta moneda salti, el daltabaix serà monumental. Catalunya haurà d’aprofitar aquest trasbals per declarar la seva independència, ja que pertànyer a un estat arruïnat no serà cap bon negoci.

Alguns que s’autotitulen independentistes haurien d’aprendre del PNB, que tot això ja fa temps que ho té pensat i debatut. Els bascs no fan l’ànec desplegant banderes estelades al parlament espanyol, però tenen el seu camí traçat. Alguns farien bé d’imitar-los.

Malgrat 1912 – Notícies variades

La Vanguardia del divendres 14 de juny de l’any 1912 duia tres notícies referides a Malgrat: un incendi, una multa a uns industrials i la sortida de Barcelona d’un vaixell en llast amb destinació a Malgrat.

Quatre dies més tard, el dimarts 18 de juny, es publicava l’ordre del governador civil de tancament del cine Modern.

La crisi econòmica espanyola és una crisi de productivitat

"Espanya estava pitjor l'any 2006 que ara", afirma Finn Kydland, Nobel d'Economia a La Contra de La Vanguardia del passat 13 de juny. Aquesta afirmació, que ens pot semblar una ocurrència d'algú que ens vol prendre el pèl, té, però, la seva explicació: "l'any 2006 l'economia espanyola estava malalta, ja que la seva productivitat no creixia des de 1988". El que passava és que la bombolla maquillava la realitat.

"Si gastes més del que guanyes, al final, la realitat s'imposa: t’arruïnes. El 2006, Espanya estava malalta, encara que visqués una festa a crèdit. Almenys ara sap que està malalta, que és el primer pas per curar-se". I com es pot curar? Doncs augmentant la productivitat. Per augmentar la productivitat cal que hi hagi empresaris intel·ligents que inverteixin en treballadors ben formats.

Però perquè un empresari inverteixi a llarg termini ha d'estar segur que els polítics no acabaran apropiant-se dels seus beneficis. I, si els governs acumulen dèficits i deute, els empresaris saben que, tard o d'hora, els apujaran els impostos. Davant d'un panorama així, ningú amb seny s'atrevirà a innovar a anys vista. El problema és que els polítics pensen en el curt termini, però la clau de la prosperitat és pensar en el llarg termini.

És essencial que els països tinguin institucions que garanteixin estabilitat a llarg termini i siguin predictibles. L'enemiga de la prosperitat és la incertesa. I la vida ja té de per si massa incertesa com perquè els polítics n’hi afegeixin encara més. Els països, per ser pròspers, necessiten mesures d'Estat a molt llarg termini i donar la seguretat als inversors i a tothom que les mantindran.

Cal ser conscient que la partitocràcia ha de tenir límits, fiscalitzar-la i no deixar que tingui tot el poder. Una societat civil madura ha de transcendir els partits i crear institucions sòlides pel bé comú: un futur que garanteixi una economia predictible protegida de les batzegades electorals. Als Estats Units, per exemple, la Reserva Federal nomena al seu governador per a un mandat de dotze anys: així pot escoltar, però no obeeix al polític de torn; els magistrats del Tribunal Suprem són triats de per vida, etc. Cal impedir que els polítics, per molt elegits democràticament que siguin, tinguin tot el poder.

Quan hi ha diners no s'ha de deixar que els polítics els gastin com els vingui de gust. Si cada partit polític, en arribar al poder, pot disposar a plaer dels diners públics, que és de tots els espanyols, arribem a la situació en què ens trobem actualment. El diner públic no és només nostre, és també dels nostres fills. I no podem, no hem de endeutar-nos ni endeutar-los a ells, encara que sigui per construir més quiròfans o més guarderies.

El senyor Kydland ens dóna la seva recepta per anar sortint de la crisi: "Espanya pot aprendre dels seus errors, fer reformes i tornar a créixer. És important que vostès aprenguin a preservar les seves institucions i el seu sistema econòmic dels interessos partidistes a curt termini. Recobraran el control del seu destí si fan reformes i milloren la seva productivitat ".

La productivitat espanyola segons Eurostat: amb la bombolla immobiliària va anar disminuint, ja que tant les hores treballades com els sous augmentaven més de pressa que el PIB: la crisi s’estava covant. La productivitat torna a augmentar amb l'augment de la desocupació, que creix més de pressa del que disminueix el PIB.

Malgrat 1962 – El “Barco” d’en Viladevall

A l’estiu de l’any 1962, ara fa cinquanta anys, es va inaugurar a la platja el famós “Barco” d’en Viladevall, un bar amb forma de vaixell, construït d’obra i amb decoracions interiors marineres.

Desgraciadament, només va estar obert tres anys, ja que el 1965, un temporal el va destruir. Finalment, un altre temporal, l’any 1978, el va acabar d’enderrocar, com es pot veure a la foto.

Del llibre: Malgrat, crònica d'un segle

El rescat

Fins a 100.000 milions! Una misèria. Pel que podem entendre ara mateix, s’obre una línia de crèdit als bans espanyols per un import màxim de 100.000 milions d’euros perquè les entitats financeres que ho necessitin puguin fer front a les seves responsabilitats. El problema és saber si funcionarà.

De fet, amb aquesta línia de crèdit, qui acaba pagant és l’Estat. Tot el crèdit que demanin les entitats financeres anirà a deute públic. L’Estat ha acabat empassant-se el problema dels bancs.

Qui finançarà aquest nou deute públic?. Ara mateix, només compren deute públic espanyol els bancs espanyols. Els bancs espanyols presenten aquest deute públic com a garantia al Banc Central Europeu per finançar-se al 1 %, ja que no es poden finançar als circuits normals.

Per poder trencar aquest cercle viciós en el que un Estat que només pot encolomar el seu deute als seus bancs, i uns bancs que només es poden finançar al BCE amb la garantia del deute públic que han comprat al seu Estat, s’ha de recuperar la confiança dels que tenen els quartos. Si els bancs, amb la recapitalització amb els fons europeus, es poden tornar finançar als seus mercats naturals, i si els inversors estrangers tornen a comprar deute públic, s’haurà guanyat l’aposta.

Si, pel contrari, els que tenen els quartos segueixen desconfiant de l’evolució de l’economia espanyola, ni finançaran els bancs ni compraran deute públic. I els bancs espanyols, molt més vigilats, no ho tindran tan senzill com fins ara per comprar deute públic i finançar-se al BCE. I l’Estat, amb un deute públic molt més important que abans del rescat, tampoc es podrà finançar fàcilment.

Si aquesta darrera possibilitat és la que guanya, Europa haurà de fer un pas endavant si vol mantenir la moneda única, trencant els lligams entre bancs i Estat, fent que el fons de rescat prestés directament capital als bancs, sense passar per l’Estat espanyol. Però, per ara, ni Alemanya ni, sobretot, Finlàndia ho accepten.

Els polítics europeus es tornen a equivocar. Ja es van equivocar quan varen impedir que Papandreu convoqués un referèndum a Grècia, i ara es troben amb la repetició de les eleccions, que es presenten complicades per Europa. Ara, s’equivoquen al no voler entendre que, quan es té una moneda comuna, s’ha de tenir una economia comuna, un Banc Central comú, un sistema bancari comú i un sistema fiscal comú. Però això vol dir que els més rics han de posar quartos sobre la taula. I els dirigents dels països rics el que volen és guanyar les eleccions nacionals, encara que trenquin Europa, el que serà dolent, també, pels seus països. Però ells hauran, potser, tornat a guanyar unes eleccions.

És clar que la culpa no és només dels governants dels països europeus rics. Aquí no es fa gran cosa per millorar l’economia real, disminuint la dependència energètica, el que milloraria la balança comercial: el dia que la balança comercial espanyola sigui positiva, s’hauran acabat els problemes.

Haurem d’esperar uns dies per veure cap on es decanten els que tenen els quartos, però el futur immediat sembla cada vegada més negre.

Cuenca

Hem tingut l’ocasió de fer un tomb per Cuenca i província, que té 17.000 quilòmetres quadrats aproximadament, i on hi viuen unes 220.000 persones, de les quals 56.000 es troben a la capital. Com qui diu, una zona poc poblada, però amb unes pinedes i uns paisatges espectaculars.

Doncs bé, Cuenca capital té AVE, i té una estació nova, preparada pel futur (ja que pel present, amb 5 trens a Madrid, 2 a Albacete i 4 a València, mig buits, en sobra un bon tros), inaugurada l’any 2010 pel ministre Pepiño Blanco amb tota pompa i solemnitat: 52 minuts per anar a Madrid, 58 minuts per anar a València i 37 minuts per anar a comprar un ganivet a Albacete. Una manera com una altra de llençar els quartos que ens sobraven.

Però això no és tot. Per anar de Cuenca a Madrid, abans s’agafava la carretera fins a Tarancón. Era una carretera sense gaire trànsit. Ara, ja no. S’agafa una autovia gratuïta d’uns vuitanta quilòmetres. Els paisatges boscosos són molt bonics. Durant el trajecte, ens varem creuar amb menys de deu cotxes. Una autopista amb pocs usuaris, però amb l’avantatge que es gastarà relativament poc.

Trobo molt bé que Cuenca tingui AVE i que tingui autopista. Com si tingués camp d'aviació. Però tot això té un inconvenient: costa molts quartos. I els quartos no es poden pintar.

Queda clar que Espanya és (o era) un país ric. Ara, en canvi, hem d’anar a captar. Alguns encara es pregunten per què.

Malgrat 1912 – El camí a Blanes

La Vanguardia del dimecres 5 de juny de 1912 publicava que la comissió de Foment de la Diputació Provincial havia aprovat el projecte per acabar el camí de Malgrat a Blanes, fins al límit de la província. La construcció d’aquest camí va donar lloc a enormes discussions a l’ajuntament de l’època, algunes de les quals ja hem explicat. I tot perquè el camí agafés el terreny del veí i no el propi: no hem canviat gens 100 anys més tard.

Pacte fiscal (2) – Ingressos i despeses de la Generalitat

Si es vol un pacte fiscal, diuen, en primer lloc és perquè la Generalitat no té prous quartos per fer front a les despeses que té i, en segon lloc, perquè Catalunya paga més impostos que no els serveis que rep.

Avui donarem un cop d’ull a les despeses de la Generalitat, i com han anat augmentant. Potser han augmentat de manera exagerada. Si fos així, tindríem una altre raó par la qual volem un pacte fiscal: pagar unes despeses que probablement no són del tot necessàries.

Comencem per les despeses i els ingressos de la Generalitat. Les taules següents donen el resum de la liquidació des del 2003 fins el 2011, aquest darrer provisional. Veiem que les despeses no financeres han anat augmentant des del 2003 (16.620 milions) fins el 2009 (32.578 milions), gairebé s’han multiplicat per dos en 7 anys. Els ingressos no financers d’aquest període també han augmentat, passant de 16.620 milions el 2003 a 27.322 el 2009. L’augment del ingressos no financers ha sigut més petit que el de les despeses, de manera que s’ha hagut de compensar amb préstecs.

Els anys 2010 i 2011 són diferents, baixen els ingressos no financers fins a 22.714 milions i també les despeses no financeres, fins a 29.476 milions. De tota manera, s’ha de seguir demanant crèdits, ja que els ingressos han disminuït menys que les despeses, malgrat lesºretallades.

Aquesta primera ullada ens explica que la Generalitat va estirar més el braç que la màniga fins l’any 2009, i cada any més que l’anterior, mentre que els anys 2010 i 2011 va ser la màniga la que es va encongir. Clarament es veu que l’escenari no és el mateix que el dels anys anteriors.

El personal de la Generalitat ha augmentat de 133.000 a 166.000 des del 2003 a 2011. Però aquest no és tot el personal: no inclou el personal de les empreses públiques, dels consorcis ni de les fundacions. Aquest personal era de 38.590 persones l’any 2010. A la web del Departament de Governació i Relacions Institucionals només publiques aquestes xifres pels anys 2008, 2009 i 2010.

L’augment de personal ha sigut sobretot de personal docent, dels cossos de seguretat i de l’administració. En bona part es pot dir que és conseqüència de noves transferències.

L’augment més important de les despeses es troba en les transferències corrents: no són senzilles d’aclarir, amb tants ens, empreses, consorcis i fundacions que té la Generalitat. Sembla que s’ha volgut fer un embolic incontrolable, no només pel contribuent, sinó també pel controlador

En resum, podem dir que els gestors de la Generalitat han estirat, durant anys, més el braç que la màniga. Però el problema és que això no és tot. Segons la Sindicatura de Comptes, en el seu informe 4/2012, Compte General de la Generalitat de Catalunya de l’any 2009, els compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs son de 64.326 milions d’euros. Pura enginyeria financera. Pur despropòsit.

Si amb uns ingressos que eren els que eren han aconseguit endeutar la Generalitat amb despeses que no podien pagar, i han encolomat al contribuent un deute estimat en 41.212 milions i uns compromisos de despesa de 64.326 milions: un total de més de 100.000 milions d’euros, què no haurien fet amb uns ingressos superiors com els d’un pacte fiscal. Amb uns gestors com els que hem tingut, i que nosaltres mateixos hem escollit, possiblement estaríem encara més arruïnats.

La trista conclusió és que, encara que ens dolgui, val més que ens vigilin com gastem els quartos.

Malgrat 1912 – Una esquela

L’edició de La Vanguardia del diumenge 2 de juny de l’any 1912 publicava l’esquela del senyor Emili Turró Conill, que va morir a Malgrat uns dies abans.

La demografia de la població de Catalunya

Catalunya, com Espanya i com Europa té un problema demogràfic important. Cada vegada hi ha més gent gran i menys gent jove. Això tindrà conseqüències sobre les pensions de jubilació, sobre l’economia i sobre la política.

Pel que fa a les pensions, cada vegada hi haurà més vells i menys joves: si es volen mantenir les pensions, s’haurà d'augmentar la contribució dels que estan en edat de treballar, o allargar l’edat de la jubilació, o les dues coses a la vegada.

Pel que toca a l’economia, no hi ha capo dubte que la gent jove o de mitjana edat és més dinàmica, en general, que la gent gran. A més dinamisme, més pot millorar l’economia. Si el dinamisme baixa, l’economia també.

I, respecte de la política, la gent gran vota conservador, i no està per gaires aventures polítiques.

Els gràfics següents donen l’evolució de la distribució per edat de la població de Catalunya.

L’any 1991, Catalunya tenia 6,06 milions d’habitants, i la piràmide d’edat ja estava descompensada, ja que els trams d’edat de 0 a 4, de 5 a 9 i de 10 a 14 anys són menys nombrosos que els immediatament superiors.

L’any 2001, amb 6,34 milions d’habitants, la descompensació augmenta, però els naixements es comencen a recuperar lleugerament, ja que la població del tram d’edat de 0 a 4 anys és lleugerament superior a la de 5 a 9 anys.

L’any 2011, amb 7,43 milions d’habitants, el nombre de naixements continua augmentant, tot i ser notòriament insuficient.

L’Indescat no dóna dades anteriors a l’any 1991, però, com passa a Espanya, podem pensar que l’any 1981, amb 5,96 milions d’habitants, la piràmide d’edats estava molt més compensada.

El pacte fiscal (1) El model de finançament del 2009

No és la meva intenció criticar el pacte fiscal, que ara està de moda. I no el puc criticar, però tampoc el puc recolzar, perquè no tinc ni la més lleugera idea de què es tracta. D’aquí a aquí, es tracta de recaptar els impostos de Catalunya per la Generalitat, i després pagar al govern central un tant. D’aquí a aquí, es tracta de recaptar els impostos de Catalunya a la vegada pel Govern central i per la Generalitat, d’una manera que ningú sap com s’organitzarà. Hi ha qui diu que vol més quartos, hi ha qui diu que vol més sobirania. Jo, per ara, no hi entenc res.

Estava convençut que quan el senyor Pugcercós va aparèixer l’any 2009 amb un cartell anunciant que amb el nou finançament la Generalitat recaptava 3.855 milions d'euros més, els problemes econòmics de la Generalitat quedaven resolts per molt de temps. O el bon home no sabia sumar, o no va fer bé els càlculs. La veritat és que no he trobat enlloc el detall de com aquest senyor trobava aquest 3.855 milions suplementaris.

És clar que ERC no era la única formació política que defensava el nou finançament de l’any 2009, ja que el senyor Montilla presentava, amb menys parafernàlia, això si, les mateixes xifres al seu programa electoral.

És complicat saber el resultat del nou finançament. Consultant el Departament d’Economia i coneixement, al seu apartat “Els ingressos del model de finançament en el pressupost liquidat de la Generalitat”, hi he trobat les xifres del gràfic següent. No semblen gens brillants.

El detall d'aquests ingressos és el següent:

Seguirem filosofant sobre el tema.

L’enfonsament del "Ciudad de Barcelona"

Demà farà 75 anys de l’enfonsament, davant la platja de Malgrat, del vaixell “Ciudad de Barcelona”, torpedinat per un submarí italià, amb un resultat de 50 morts. No repetiré aquí la descripció del que va passar, que es pot trobar a l’edició d’avui del Punt.

Sí felicitar a l’ajuntament, que ha tingut la feliç idea de rememorar aquest acte, que forma part de la història de Malgrat.

Malgrat 1912 – Una escola a la Barretina

El mes de juliol de 1910, el professor titular de l’escola Fonlladosa, el senyor Joan Gaspar i Germà, abandonà Malgrat per ocupar una plaça de mestre titular a una altra localitat. Això deixà la institució fundada pel senyor Fonlladosa sense professor i, per tant, es decidí tancar l’escola, malgrat la insistència de l’Ajuntament perquè es deixés el local a la vila i no s’abandonés la tasca començada l’any 1905.

Aleshores es presentà el problema de vuitanta nens que havien quedat sense escolarització, i l’escola pública, regentada pel senyor Domingo Pons, estava massa plena per poder absorbir-los.

Per tal de cobrir aquesta mancança, l’Ajuntament demanà al Govern Civil el nomenament d’un mestre auxiliar per al titular de l’escola de nens, el pagament del qual corregué a càrrec de la corporació municipal.

El dia 4 de maig de 1912, el regidor Josep Pica i Barceló lliurà una instància, amb el suport d’altres signatures, en la qual demanava la possibilitat d’obrir una escola particular a la Barretina, dedicada a donar classes als nens. La corporació acceptà aquesta idea, amb les reticències d’alguns regidors per les competències i legalitats necessàries, i col•laborà amb una subvenció de 400 pessetes anuals. Així doncs, obrí aquesta escola a mitjans de maig de l’any 1912, sota la titularitat del mestre Elies Comas. Paral•lelament, comunica al senyor Pons, titular de l’escola pública de nens, que deixa de subvencionar el mestre auxiliar que des de l’octubre 1910 li havia donat suport.

Malgrat de Mar. Crònica d’un segle.

L’economia real sembla anar millor

El problema econòmic més important que tenim no és ni el dèficit dels comptes públics, ni els problemes dels bancs, sinó el dèficit crònic de la balança comercial espanyola amb l’estranger. Doncs bé, aquest dèficit comercial, que inclou les exportacions i importacions de bens i serveis i el saldo del turisme, ha anat disminuint des del seu màxim l’any 2007 (68.200 milions d’euros) fins a arribar a un dèficit de 5.700 milions d’euros l’any passat.

Amb un euro que està baixant, el que facilita l’exportació dels nostres productes, i amb un petroli que, sense tenir un preu baix (es manté per sobre dels 100 $ per barril), es troba, per ara, per sota dels 110, si fem un esforç per importar menys productes energètics, podrem tenir una economia real que no sigui deficitària.

Hem de tenir en compte que el dèficit de productes energètics va ser, l’any 2011, de 39.900 milions d’euros, el que vol dir que la balança comercial no energètica té un superàvit important. Per tant, s’han de fer les polítiques adequades per anar reduint aquest dèficit, no només a nivell de l’Estat, sinó a nivell particular: un augment del preu de l’energia per posar-lo al seu nivell real hi contribuirà.

La productivitat, mesurada en hores treballades per unitat de PIB, ha augmentat molt, com a conseqüència de que ha baixat més el nombre d’actius que el PIB, i com a conseqüència, també, de la baixada generalitzada de sous. Això fa que els productes espanyols siguin més competitius a l’exterior.

El fet que les corporacions locals i les comunitats autònomes paguin els seus proveïdors és una bona notícia que ajudarà, sens dubte, a millorar l’economia real.

De manera que no tot és negatiu. Malgrat el dèficit dels comptes públics, malgrat els problemes financers de Bankia i acòlits, el fons econòmic millora. Trigarem encara temps per reduir l’atur, és veritat, ja que per generar ocupació sense reduir la productivitat s’haurà de millorar la formació de molts aturats que avui gairebé no en tenen, però tinc el sentiment que, independentment del que facin els governs (mentre siguin prudents i no ho espatllin tot), la societat civil és la que, poc a poc, va i anirà arreglant la situació. Haurem perdut nivell de vida, però anirem recuperant l’esperança.

Malgrat 1912 – Desaparició d’una nena

La Vanguardia del dissabte 18 de maig de 1912, ara fa cent anys, ressenyava la desaparició d’una nena de Santa Susanna, que va ser segrestada per un individu, i que va ser trobada més tard, en estat greu.

La degradació d’un poble

L’amic Miquel acaba de publicar una entrada molt interessant sobre els grafits a Malgrat, amb vídeo inclòs. És la segona vegada que en parla. Alguna autoritat el llegirà i en traurà les conseqüències oportunes?

És un problema difícil, però és veient com actuen davant les dificultats com es pot jutjar la vàlua dels que manen.

Tornarem a pagar per l’electricitat

Suposo que tothom és més o menys conscient que haurà de tornar a pagar pels consums d’electricitat efectuats durant el darrer trimestre del 2011 i el primer del 2012. La raó és senzilla: el govern hauria d’haver augmentat les tarifes elèctriques del darrer trimestre del 2011, ja que a la subhasta de la TUR (Tarida de l’Últim Recurs, a la que la majoris estem subscrits) corresponent a aquest període es va produir un augment del preu. Però el govern socialista, amb unes eleccions per davant, va preferir mantenir les tarifes. I ho va fer disminuint l’altre composant del preu, el que s’anomena “peatge”. I, disminuint el peatge, automàticament s’augmenta el dèficit tarifari.

Però el govern, que per allò de l’article 26 es creia que pot fer i desfer, havia legislat que el dèficit tarifari generat l’any 2011 no havia de sobrepassar els 3.000 milions d’euros. Les companyies elèctriques, fartes de que el dèficit anés augmentant, van recórrer als tribunals, que els hi ha donat la raó.

Per això, amb la factura, rebrem una carta, que s’ha publicat al BOE del 25 d’abril, al seu annex V (que ningú pensi que no hi ha serietat), que justifica legalment que això de cobrar un suplement per una electricitat que ja hem pagat. Però ho fa amb unes paraules que són tot un model de la burocràcia més rància, i que és de difícil enteniment.

El pitjor, però, és que aquesta carta no ens diu la quantitat que haurem de pagar ni ens explica com podem fer el càlcul. Ja que una de les funcions del regulador és la de protegir els consumidors i garantir el compliment de la regulació vigent, almenys hauria de fer saber al consumidor la quantitat que haurà de pagar. Es pot preveure que hi haurà moltes reclamacions, de molt difícil solució.

Aquest és un exemple de la incompetència d’un govern, que es va passar per l’arc del triomf les seves pròpies lleis, i de la desídia d’un altre govern, que no es preocupa de protegir el consumidor.

Per qui la vulgui llegir, aquí es troba l’entrada que vaig publicar quan es va celebrar la subhasta d’electricitat pel quart trimestre del 2011.

Madrid, Madrid, Madrid

Resulta que la comunitat autònoma de Madrid, presidida per la senyora comtessa de Murillo i gran d’Espanya, que era la meravella de les meravelles pel que toca a la gestió, ja que havia anunciat un dèficit del 1,13 % del seu PIB per l’any 2011, que donava lliçons a tothom, sobretot als del nord-est peninsular, anuncia a mitjans del mes de maig que troben a faltar 2.000 milions d’euros, que s’han equivocat, que no saben sumar, que el seu dèficit de l’any passat és del 2,21 % del PIB.

Al País Valencià troben a faltar gairebé 850 milions als seus comptes de l’any passat. Quina casualitat, també està gestionat pel PP. I després ens diuen que el PSOE els va enganyar sobre el dèficit, sobretot el de les autonomies!

Un país com aquest, on la picaresca és, des de fa segles, la distintiva nacional, no és estrany que passin coses així. Però troben excuses per tot: que si els ingressos han disminuït (com si no ho sabessin a finals d’any), que tenien factures sobre coses que no estaven pressupostades (algú hauria d’anar a la presó per malversació de cabdals públics), etc.

És relativament freqüent que, entre els comptes tancats comptablement al 31 de desembre i els comptes definitius hi hagi alguna petita variació, però les variacions que anuncien tant Madrid com València no són petites, són monstruoses. Serà conseqüència de les retallades de l’educació que fa que els funcionaris comptables no sàpiguen de comptes, o serà perquè al PP, per poder tenir un càrrec, s’ha de ser ase de mena?

Les xifres de dèficit es presenten com a percentatge del PIB, cosa que és poc precisa, ja que qui té més competències pot tenir més dèficit respecte del PIB, però una desviació menys important respecte del pressupost. De manera que a la taula següent presentem els dèficits de les CCAA (sense incloure Ceuta i Melilla) que, a dia d’avui, s’han declarat pel 2011, amb els dos percentatges. El dèficit total de las CCAA és de 34.624 milions, que representa, respecte del pressupost, un 19,8 %. A Catalunya, aquesta desviació és del 22,6 %, a Madrid del 22,5 %, al País Valencià del 32,7 %.

Per cert, que el dèficit de les despeses de l'estat central ha sigut d’uns 47.000 milions, i com que el seu pressupost pel 2011 era de 106.000 milions, la seva desviació pressupostària ha sigut del 44 %. I després diran que els malgastadors son les comunitats autònomes.

Eurodämmerung, o el crepuscle de l’euro

Paul Krugman, el premi Nobel d’economia, publicava ahir al seu blog del New York Times una previsió molt negra per Espanya en particular i per l’euro en general. L'entrada de Krugman es titula Eurodämmerung, el crepuscle de l’euro, per imitació de l’òpera wagneriana El Crepuscle dels Déus (Götterdämmerung):

Alguns de nosaltres hem estat parlant, i creiem que el final de la partida serà així:

1. Sortida de l'euro de Grècia, molt possiblement el mes que ve.

2. Quantioses retirades de diners dels bancs espanyols i italians, que els dipositants tractaran de moure cap a Alemanya.

3a. Potser, només potser, controls bancaris que prohibiran als bancs transferir els dipòsits fora del país i que limitaran les retirades de diners en efectiu.

3b. D'altra banda, o potser al mateix temps, crèdits molt importants del BCE perquè els bancs no col·lapsin.

4a. Alemanya té una elecció. Acceptar la injecció massiva de capitals públics a Itàlia i Espanya, i fer una dràstica revisió de la seva estratègia (bàsicament, per donar, en particular a Espanya, les esperances que necessita tant per a garantir del deute com per mantenir baixos els costos de l’endeutament), i permetre una major inflació de l'eurozona, amb l’objectiu de possibilitar un ajustament de preus relatius , o, si no:

4b. La fi de l'euro.

I estem parlant de mesos, no d’anys, perquè tot això es faci realitat.

No sé si passarem un estiu tranquil. Varem pensar que el “corralito” argentí era cosa de països poc desenvolupats, i és possible que en tinguem un ben aviat. Esperem que el senyor Krugman s’equivoqui, però la veritat és que les coses no pinten gens bé.

Rodrigo Rato. El gran artifice

Acaba de sortir el llibre “Rodrigo Rato. El gran artífice". La sinopsi que en fa l’autora Carmen Gurruchaga és la següent:

Més de cinc milions de desocupats, una herència econòmica devastadora, autonomies tècnicament en fallida, gairebé mig milió de petites i mitjanes empreses desaparegudes els últims anys ... Això és el que el nou govern de Mariano Rajoy es va trobar després de les eleccions del passat 20 de novembre. No obstant això, la solució per tirar endavant és possible, i el Partit Popular bé sap com fer-ho.

Gran artífex del miracle econòmic espanyol durant els vuit anys de govern d'Aznar, ningú dubta que Rodrigo Rato Figaredo constitueix la prova que en economia és possible donar la volta a la pitjor de les situacions: com a ministre d'Economia i Hisenda va aconseguir crear gairebé cinc milions de llocs de treball (més que Alemanya, França i Anglaterra juntes). Durant molts anys al capdavant de grans institucions nacionals i internacionals Rodrigo Rato és una de les veus més autoritzades per explicar la situació en què ens trobem. Sempre reticent a concedir entrevistes i a airejar la seva vida, Rato es sincera per primera vegada amb la prestigiosa periodista Carmen Gurruchaga. En aquest llibre ambiciós, positiu i clarificador s'explica el perquè som on som, s'ofereixen respostes a la crisi i s'aborden tots els temes espinosos de l'actualitat financera.

El llibre ha estat escrit des de l’adoració. Cadascú és lliure d’adorar a qui vulgui, però la veritat és que la senyora Gurruchaga, amb aquest llibre, no retrata el senyor Rato, sinó que es retrata ella mateixa.

Comencem pel començament. El govern del senyor Aznar es va trobar una economia que ja havia començat a sortir de la crisi. L’actuació del senyor Rato va ser la d’escalfar l’economia, posant les bases de la bombolla del rajol que avui estem pagant, i va fer les trampes necessàries perquè Espanya, malgrat tenir una economia amb una productivitat baixa, entrés a l’euro. Amb aquesta entrada, l’economia es va escalfar encara més, ja que els interessos dels préstecs es van mantenir baixos, quan hauria convingut augmentar-los.

L’any 2004 hi va haver eleccions, i el senyor Rato declarava: "La veritat és que estem assentats en un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I l'important és que és un model que durarà". El prohom va demostrar que no entenia res.

Li van trobar una ocupació com a responsable del Fons Monetari Internacional. La seva gestió va ser bastant discutida. Un informe elaborat per l'Oficina d'Avaluació Independent d'aquest organisme va criticar l'etapa entre 2004 i 2007, quan el senyor Rato n’era el seu màxim responsable. La conclusió va ser demolidora: les deficiències internes van impedir prevenir la crisi, els Estats Units van impedir que el FMI analitzés en profunditat el seu sector financer, empleats de l'organisme varen denunciar pressions i autocensura. Durant el mandat del senyor Rato el FMI va posar com a exemple a seguir algunes de les pràctiques més destructives, no va fer cas dels senyals d'alerta i es va mostrar complaent amb els països rics, especialment els Estats Units, que va acabar sent el focus de la crisi. Aquests defectes del FMI ja existien abans que el senyor Rato en for el responsable, però durant el seu mandat, o no els va veure, o no va voler o no va ser capaç de corregir-los.

Alguns exemples del informes del FMI durant aquells anys:

"El sistema financer dels Estats Units és resistent i està ben regulat" (2005).

"El sistema financer del Regne Unit és un dels més forts entre les economies avançades", deia l'FMI el 2006.

"Els principals bancs comercials i d'inversió tenen una sòlida posició financera i el risc sistèmic sembla baix" (2007).

"Els mercats han mostrat que es poden autocorregir i que de fet ho estan fent” (2007).

A l'estiu del 2007, just quan s'acostava la crisi, el Fons deia: "Les perspectives són les millors en anys l'economia està preparada per a un període de creixement sostingut".

No és estrany que el senyor Rato, que tenia problemes familiars, aprofités aquesta excusa per dimitir, quan es va donar compte del resultat de la seva gestió al FMI.

A la seva edició del 1 de desembre del 2010, Bloomberg recordava que el senyor Rato i el PP no van saber gestionar els problemes de la implantació de l'euro a Espanya, com la bombolla immobiliària. Afegia que el senyor Rato tenia una oportunitat de "reparar el dany" que la seva gestió ministerial havia produït, des d'un altre càrrec de gran responsabilitat, com era la presidència de Caja Madrid.

Doncs bé, no ha sigut així. El senyor Rato també ha hagut de dimitir. Encara no sabem bé els detalls de la seva gestió a Bankia (ex Caja Madrid). El que si sabem és que la darrera auditoria que el mateix senyor Rato havia encarregat a l'empresa Deloitte revela que Bankia va ocultar, quan no va falsejar, dades comptables. Un exemple, l'equip del senyor Rato havia comptabilitzat la participació de Bankia al Banc Financer i d'Estalvi (la filial que van crear per aparcar els actius tòxics) en 12.000 milions d'euros, quan el seu valor en borsa és de ¡dos mil milions!

Un cop s’ha descobert que Bankia mentia, els inversors estrangers no es fien i fugen d'Espanya. No només el senyor Rato no ha “reparat el dany” que va causar la seva gestió ministerial, sinó que ens ha acabat d’enfonsar.

“Rodrigo Rato. El gran artífice”. Si, un dels grans artífexs de la nostra ruïna.

El deute extern d'Espanya

El deute extern d'Espanya ha augmentat, a finals de l'any 2011, fins assolir la xifra de 1.775 milions d'euros, un 165 % del PIB. Aquest augment es produeix després que l'any 2010 el deute extern espanyol disminuís per primera vegada des de fa una dècada, el que es va interpretar com que l'economia espanyola estava reaccionant i es començaven a corregir els desequilibris.

Amb un dèficit per compte corrent de la balança de pagaments, Espanya necessita diners de l'exterior per finançar la seva economia i per anar refinançant els venciments d'aquest deute extern. És una de les grans diferències amb Itàlia, que té un volum d'estalvi interior més important per costejar el seu deute, tant públic com privat.

El deute extern de les administracions públiques és relativament petit (282.000 milions d'euros), el que vol dir que la major part del deute públic està en mans nacionals.

Abans de la crisi, la inversió privada finançava el deute extern espanyol. Però amb la crisi, els bancs han a recórrer creixentment al BCE. La part del deute extern finançat per l'autoritat monetària ha passat de 51.000 a 175.000 milions en un sol any, de manera que ha passat de representar menys del 3% a gairebé el 10% del total del deute extern espanyol, i és probable que actualment sigui més gran, després de la subhasta de BCE del 29 de febrer. A les estadístiques, aquest deute extern finançat per l'autoritat monetària apareix separat del deute de les entitats financeres amb altres inversors. De manera que el deute extern de les entitats financeres, a finals del 2011, era de 716 + 175 = 891 milers de milions d’euros.

Espanya ja hauria d’haver sigut rescatada si el BCE no hagués posat a disposició dels bancs aquestes quantitats de diners, el que ens dóna idea de la gravetat de la situació. La principal vulnerabilitat de l'economia espanyola és que la banca és enormement dependent del finançament exterior i, en particular, és molt dependent perquè el deute extern a curt termini de les entitats financeres supera els 360.000 milions, sense comptar els diners del BCE. Davant la falta de finançament, la banca no pot atendre la demanda de crèdit.

Si el que es mira és la posició d'inversió internacional neta d'Espanya, que computa tots els actius menys tots els passius enfront de l'exterior, la xifra de finals del 2011 també marca un nou rècord, amb 989.000 milions negatius, un empitjorament d'uns 50.000 milions en un any, segons dades del Banc d'Espanya. La posició del Banc d'Espanya per l'augment dels seus actius nets amb l'Eurosistema (com a intermediari entre el BCE i el sistema financer), ha passat de -46.000 milions d'euros a finals de 2010 a -170.000 a finals de 2011.

De manera que la dependència d'Espanya respecte del BCE és cada vegada més important, el que indica que el BCE té la palanca per mantenir-nos surant o per afogar-nos, obligant-nos a demanar un rescat. Caldrà seguir fent el que ens manin o prendre la decisió de sortir de l'euro. La nostra economia no dóna per més. És cada vegada més probable que acabem com Portugal o, potser, com Grècia. Haurem d’anar mirant el programa d’Esquerra Unida, que serà el partit més votat a les properes eleccions.

Banc d’Espanya: deute extern
Banc d’Espanya: inversió internacional neta

L'atur registrat al mes d'abril

L'atur continua disminuint al mes d'abril. Dintre de les notícies dolentes que ens aclaparen, aquesta és, almenys, una notícia que hauria pogut ser pitjor. La part més delicada és que hi ha 136 aturats més que ara fa un any. Haurem d'esperar per veure on s'estabilitzarà el mínim d'aquest any, però, pel que es pot endevinar, tot indica que serà superior al dels anys anteriors.

Les eleccions d’aquest cap de setmana

Dues eleccions importants aquest cap de setmana a Europa, les eleccions gregues i les franceses.

El resultat de les eleccions gregues no ha d’estranyar a ningú. Fa un parell d’anys ja sospitàvem que el rescat de Grècia no era viable, com s’ha demostrat. Als grecs se’ls ha retallat tot el retallable i més. Se’ls ha maltractat, se’ls ha insultat, no se’ls ha donat temps per fer funcionar l’estat (veure la Contra de la Vanguardia d’avui). Els grecs s’han sentit humiliats i, amb el seu vot, saben que poden fer molt mal a l’euro i a Europa. I tot perquè els alemanys (i el president que ha perdut a França) tenen menys vista que un miop. I amb líders així, Europa no va enlloc. Diumenge va ser Grècia, demà, hi ha moltes probabilitats que siguem nosaltres.

A França hi haurà canvi de president. Ja era hora, ja que el senyor Sarkozy es movia molt, però realment, ni ell mateix sabia cap a on. Ha sigut un president diferent de tots el altres presidents de la cinquena república pel seu protagonisme exagerat. Ni hem sentit parlar del seu primer ministre, el senyor Fillon, un tipus molt més seriós que el president.

Això no vol dir que m’agradi la victòria del senyor Hollande. També ell serà un president diferent dels altres de la cinquena república: és l’únic que no ha tingut cap experiència de govern abans de ser president. Veurem què passa a les properes eleccions al parlament: si no la guanyen els socialistes, hi haurà cohabitació, i llavors el president serà un simple comparsa, com ho va ser el president Chirac durant la seva cohabitació amb el primer ministre socialista Jospin. Però si guanyen els socialistes, encara pot ser pitjor. Quan va guanyar el president Mitterrand, va nacionalitzar la indústria (podeu imaginar que l’estat produeixi alumini?) i va passar l’edat de jubilació als 60 anys; la quantitat de diners que es van llençar a l’aigüera va ser fabulós, i ho dic perquè ho vaig viure. Quan el senyor Jospin va guanyar les legislatives, la seva ministra de Treball, la senyora Aubry (la filla de Jacques Delors), va implantar les 35 hores. El fracàs va ser sonat, però ella encara està convençuda de que va ser una decisió molt encertada. I aquesta bona dona és el primer secretari del PSF! Per cert, durant un temps aquesta senyora va ser vicepresidenta de l’empresa on jo treballava, i cada vegada que vaig tenir l’ocasió de parlar amb ella em vaig fer insultar, junt amb tots els meus col•legues, ja que teníem molta agitació social a les fàbriques, i era tot per culpa nostra, i no dels sindicats. Una dona cegada per la ideologia, una dona perillosa.

De manera que si els socialistes guanyen les legislatives, no sé si el president serà capaç de frenar les seves tropes. Hem de pensar que, si a Espanya, on l’estat dit del benestar té un pes del 25 % del PIB, i no el podem sostenir, a França el seu pes és del 35 %. I que França és una nació on l’estat és molt potent, però on el parlament no té cap pes: manen més els manifestants que els parlamentaris. I la conflictivitat social és molt important.

En resum, independentment de qui hagi guanyat les eleccions a França, sóc pessimista sobre la capacitat d’aquest país per liderar (o coliderar) Europa.

Les emissions de metà dels dinosaures

És probable que els sauròpodes del Mesozoic, igual que molts herbívors moderns, hagin estat la seu de microbis metanogènics per a la digestió fermentativa del seu aliment de plantes. Si més no, així ho estima l'article recentment publicat Could Methane produced by sauropod dinosaurs have helped drive Mesozoic climate warmth?

Avui el metà de la ramaderia és un component important del balanç global de metà. Les emissions de metà pels sauròpodes probablement també hagin estat considerables. Els autors usen un enfocament quantitatiu simple per estimar la magnitud de la producció de metà i arriben a la conclusió que la producció de gas metà pels sauròpodes podrien haver estat un factor important per mantenir el clima càlid del Mesozoic.

Els dinosaures sauròpodes inclouen els animals més grans terrestres coneguts i mostren una forma característica, amb un cap petit a l'extrem d'un coll molt llarg. La seva diversitat i distribució geogràfica suggereix que els sauròpodes poden haver estat les espècies clau en molts ecosistemes durant el Juràssic i el Cretaci.

Basant-se en part en dades de la Formació Morrison del Juràssic final, situada a l'oest dels EUA), els autors estimen que la densitat de població per als sauròpodes anava des d'uns pocs animals adults grans a unes poques desenes d'individus per km2 . En concret, estimen que si els dinosaures haguessin tingut un metabolisme endotèrmic, com els mamífers, l'abundància total d'aquests herbívors gegants hauria sigut de 11 a 15 animals per km2, amb una densitat de biomassa total de prop dels 42.000 kg/km2. És, però, molt poc probable que el cos tan gran dels sauròpodes tingués un metabolisme tan alt com el dels mamífers. Si s'assumeix que tenien un metabolisme de rèptil, calculen una densitat de biomassa de 377.000 kg/km2.

El paleoambient de la Formació Morrison era, almenys en part, semiàrid, un hàbitat que probablement no era l'òptim per a aquests herbívors gegants. Per al seu càlcul, els autors assumeixen, de manera conservadora, com a densitat de la biomassa de sauròpodes, una mitjana sobre l'àrea total mundial de les terres amb vegetació, de prop de 200.000 kg/km2. Altres estimacions van dels 80.000 fins als 600.000 kg/m2.

Tots aquests estudis prediuen que la biomassa d'herbívors en el Mesozoic va ser més grossa que l’observada als hàbitats moderns amb grans mamífers herbívors, com ara la sabana africana. Tres possibles mecanismes ho poden explicar: la primera, que la producció primària per km2 al Mesozoic ha de reflectir les altes temperatures i les altes concentracions de CO2. En segon lloc, els dinosaures herbívors han d'haver tingut una menor taxa metabòlica per massa específica que la dels mamífers endotèrmics de la mateixa mida. En tercer lloc, els dinosaures herbívors van desenvolupar una mida corporal molt gran, i, com que el metabolisme no augmenta linealment amb la massa, sinó que augmenta menys, una mida corporal més gran permet que una determinada producció primària pugui sustentar una major biomassa d'animals herbívors .

Per estimar la producció de metà, els autors segueixen la relació establerta per als herbívors no remugants moderns, on el metà (litres per dia) = 0,18 × (massa corporal en kg) ^ 0,97. L'exponent (0,97) no és estadísticament diferent d'un, el que indica que per calcular les emissions totals de metà dels sauròpodes, només hem de calcular la densitat de la biomassa total, ja que les emissions de metà seran insensibles a la distribució de la mida corporal dels animals constitueixen. Com a exemple il•lustratiu, si considerem que la densitat de la biomassa dels sauròpodes era de 200.000 kg/km2, que equival a deu sauròpodes de 20.000 kg cada un (el que és una estimació conservadora de la massa adulta dels brontosaures) s'arriba a unes emissions de metà de 2.675 litres per dia per animal, el que equival aproximadament a 1,9 kg per dia. Per a una densitat de deu adults per km2, tenint en compte que el dia del Mesozoic era una mica més curt que l’actual), s'obtenen 6,9 tones/km2 d'emissions de metà a l'any. Suposant una superfície global de vegetació de 75 milions de km2 (equivalent a la meitat de la superfície total de la superfície emergida del planeta), dóna una producció global anual de metà dels sauròpodes de 520 Tg (520 milions de tones). Això és comparable al total de les emissions modernes metà. Per comparació, el total de l'emissió global de metà del període preindustrial de l'Holocè va ser aproximadament 200 Tg per any, capaç de sostenir una concentració de metà atmosfèric de prop de 0,7 ppm, mentre una emissió mundial de 500-600 Tg sustenta la concentració moderna d’aproximadament 1,8 ppm.

En resum, els càlculs dels autors suggereixen que els dinosaures sauròpodes podrien haver tingut un paper tan important que van arribar a influir sobre el clima, a través de les seves emissions de metà.

El model energètic alemany

Un tema molt interessant és la Transformació Alemanya d'Energia (Energiewende). Encara que la producció d'energia renovable està creixent a tot el món, no hi ha cap país important que estigui construint el seu futur subministrament d'energia basant-se principalment en les energies renovables, a excepció d'Alemanya.

A la Contra de la Vanguardia del passat dia 4, el senyor Jeremy Rifkin afirmava que la tercera revolució industrial ja havia començat, que era una revolució consistent en produir energia de manera descentralitzada. Aquest senyor assessora la canceller Merkel en la seva aposta pionera per la producció descentralitzada d'energies renovables i de la seva distribució a través de la xarxa i afirma que això canviarà el món. Però sembla que les coses no són tan senzilles.

Aquesta és la política energètica oficial del govern alemany. I encara que ningú dubta que la Transformació de l'Energia sigui un pla perfectament seriós, que compta amb el suport de tot l'espectre polític, la pregunta és, què està fent el govern per fer que el somni verd alemany es faci realitat?

Vegem els objectius de la Energiewende:

- Les emissions de gasos d'efecte hivernacle han de reduir un 40 per cent el 2020 i un 95 per cent per al 2050, respecte al 1990.
- El consum d'energia primària ha de reduir un 20 per cent per a l'any 2020 i un 80 per cent per al 2050.
- La productivitat energètica ha d'augmentar un 2,1 per cent l'any prenent com a referència el consum final d'energia.
- Les energies renovables haurien d'assolir un percentatge del 18 per cent del consum final brut d'energia per a l'any 2020 i del 60 per cent per al 2050.
- D'altra banda, per a l'any 2020 les energies renovables ha de generar com a mínim el 35 per cent del consum d'electricitat i el 80 per cent per a l'any 2050.
- El consum d'electricitat s'ha de reduir en un 10 per cent el 2020 i en un 25 per cent per al 2050, en comparació amb 2008.
- La demanda de calefacció dels edificis s'ha de reduir en un 20 per cent el 2020, mentre que la demanda d'energia primària s'ha de reduir en un 80 per cent per al 2050.

Durant les dues setmanes de vents àrtics i temperatures sota zero d'aquest mes de febrer, la transició energètica a Alemanya, va assolir una gran victòria des que l'administració Merkel va parar l'energia nuclear i va abraçar un futur basat en energies renovables. Els crítics de Merkel, especialment els propietaris de les plantes d'energia nuclear del país i els operadors de la xarxa elèctrica, havien advertit de les apagades i de la pujada dels preus que hi hauria a l'hivern. Cap d'aquestes profecies es va complir. En realitat, durant l'onada de fred, impulsada pels vents a la costa del Bàltic i els dies clars i assolellats al sud, Alemanya va acabar exportant electricitat a França, tot i que la xarxa va estar a punt de fer figa.

Malgrat això, actualment hi ha molta incertesa al país respecte d'aquesta transformació energètica. De fet, els crítics del govern diuen que el Energiewende ja s'ha estancat. La majoria dels experts coincideixen que l'execució del pla s'enfronta a enormes obstacles.

La pregunta més escoltada de totes és com farà el govern de Merkel per arribar a un Pla Mestre (no un pla amb els "objectius", ja que aquests ja s'han establert), sinó un pla per demostrar com assolir aquests objectius .

Els observadors coincideixen que la llista d'accions concretes que cal dur a terme és formidable i molt complicada d'implementar. Entre d'altres, inclou:

- La remodelació de la xarxa elèctrica
- Resoldre l'interrogant de l'emmagatzematge de l'electricitat
- Redissenyar els incentius del mercat energètic
- Com avançar per assolir els objectius d'eficiència

I no és només el poble alemany qui està esperant, la resta del món també. Ja que l'èxit o el fracàs del "model alemany" podria resoldre algunes de les discussions que bullen en el món de l'energia. I, de passada, podria ser l'únic camí per sortir de la crisi econòmica actual.

El primer de maig

Ahir va ser primer de maig. Com cada any, hi va haver manifestacions, eslògans i pancartes. Pel que cridaven els manifestants i pel que deien les pancartes, em fa l’efecte que tenen una narració de la història que no es correspon massa amb la veritat. Protesten contra la pèrdua d’uns drets que la classe obrera ha anat conquerint amb els anys, però sobretot, amb molt d’esforç i sacrifici. No dubto ni un moment que els drets adquirits no han sigut regalats, i que molta gent ha sofert fins i tot presó per anar conquerint-los. Fins aquí, la seva narració de la història es pot qualificar de correcta.

Però, aquesta bona gent s’han preguntat alguna vegada perquè només tenim aquests drets al que s’acostuma a anomenar com el món occidental? Probablement, no. I és que la narració de la conquesta d’aquests drets té una segona part, més important que la primera. Si els països occidentals han anat acumulant riquesa, que amb el temps i les lluites socials s’ha anat redistribuint, és perquè durant molts anys aquests països hem explotat els països del tercer món: els hi compràvem matèries primes a cap preu i els hi veníem els nostres productes elaborats a preus desorbitats. Hem acumulat riquesa i benestar a còpia de mantenir milers de milions de persones en la més absoluta de les misèries.

I això s’està acabant. Els països productors de matèries primes volen que les paguem a un preu més elevat, reinverteixen els beneficis i s’industrialitzen. Ja no compren els nostres productes elaborats a preus desorbitats, sinó que ens venen els seus a preus que, per nosaltres, no són gens cars. Cada vegada que comprem productes fabricats per aquests països, que encara no tenen cap dret social ni cap prestació de l’estat del benestar, no només enviem a gent de casa nostra a l’atur, sinó que, a més, contribuïm a retallar el nostre estat del benestar.

Això és el que els manifestants del primer de maig sembla que no han entès.

Agafem la Contra de la Vanguàrdia del 13 de març, i llegim-la atentament: és un bon exercici intel•lectual, que seria molt útil a tots els que protesten per les retallades. En trec algunes frases:

- La falta de drets dels xinesos amenaça els nostres. No hi haurà drets laborals pels espanyols si els xinesos no en tenen, almenys, alguns.

- No hi ha drets sense recursos, i només una economia eficient genera els recursos necessaris per fer realitat els drets humans. La competència dels països emergents com Xina, Brasil o Índia, més competitius al no destinar recursos per realitzar aquests drets, impedirà que vostès els realitzin.

- Proposició: hauríem manifestar-nos i votar perquè la nostra obertura de barreres comercials es condicionés a que els treballadors xinesos obtinguessin més drets. Si no els obtenen, ja que no els obrim els nostres mercats. I els imposem aranzels a les rondes de negociació del lliure comerç. Perquè si eliminem aranzels sense posar condicions socials als xinesos i emergents no només desarmem nostres mercats, també estem desarmant els nostres drets. La prosperitat d'Espanya i el benestar dels espanyols ja no es decideixen en les manifestacions espanyoles, sinó a les rondes mundials de liberalització comercial. Avui aquestes rondes globalitzen mercats i els capitals, però no els drets laborals i socials.

- Alternatives: una alternativa és rebaixar els nostres drets fins al punt que puguem produir igual de barat que ells. Una altra alternativa seria aconseguir superioritat tecnològica sostenible: difícil, però ho seria encara més distribuir els seus fruits sense crear una societat dual.

- Obligacions: comencem per la fiscal. Les grans multinacionals i les grans fortunes eludeixen el pagament dels impostos nacionals mitjançant els paradisos fiscals. Com a resultat es concentra la pressió fiscal sobre les classes mitjanes nacionals que no poden escapar al fisc.

- Futur: a Harvard i a Pequín creuen que es trigarà 20 anys per igualar els drets dels occidentals i dels xinesos. I el PC xinès té por ...

És a dir, que, o espavilem o ens esperen 20 anys de retallades. Seria bo que comencéssim a actuar. Per ara, mirant el que fan els governants i el que fan els manifestants, no hem agafat el camí adequat.

Els comptes de l’ajuntament al 31 de març

L’ajuntament ha publicat els seus comptes del primer trimestre de l’any. El que és més interessant d’aquests comptes no és l’estat dels ingressos i de despeses, que a aquestes dates de l’any són encara poc significatives, sinó les modificacions que s’han efectuat al pressupost. I és que aquestes modificacions són importants: s’ha passat de 17,8 milions d’euros a, ni més ni menys, 27,2 milions. A les taules següents, les partides amb diferències estan en vermell.

A l’apartat d’ingressos taxes, preus públics i altres ingressos, la diferència (+ 49.539 €) és deguda a les contribucions especials per l’urbanització de la riera de Palafolls.

Al de transferències corrents, la diferència (+ 96.465 €) correspon a una transferència del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).

Al de transferències de capital, la diferència (+ 757.047 €) correspon a una subvenció suplementària de la Generalitat pel barri del Castell (380.897 €), i a dues subvencions de la Diputació: una pel soterrament de contenidors (56.332 €) i l’altre pel centre cívic del barri del Castell (319.518 €).

Les diferències d’ingressos als actius financers són apunts comptables per equilibrar ingressos i despeses, i vol dir que es gastarà de la tresoreria, ja que no es demanen nos préstecs.

Al capítol de despeses, hi trobem un augment de les despeses de personal (+ 208.565 €), es corresponen al pla d’ocupació pel que hi ha una transferència del SOC (96.465 €), i 112.100 € d’augment de remuneracions al personal de seguretat ciutadana, que augmentarà els seus efectius.

A l’apartat de compra de béns i serveis, l’augment del pressupost és de 521.481 €, que es corresponen a moltes partides, de les que destacarem l’arrendament d’un local per l’oficina d’habitatge i projecte barri del Castell, per 21.506 €, i la recollida de residus, que té un augment de 153.600 €.

L’augment més important de les despeses és a l’apartat de les inversions, que resumim en el quadre següent:

La pregunta que ens podem fer és què coi hi fan en el pressupost modificat gairebé 6 milions d’euros per l’equipament socio cultural, a no ser que s’esperi una macrosubvenció, cosa difícil en aquests temps d’austeritat. I la reflexió, que ja vam fer l’any passat sobre el mateix tema, és que presentar un pressupost d’un milió per augmentar-lo, tres mesos més tard, a gairebé 10 milions, demostra molt poca serietat en la confecció del pressupost d’inversions. A una empresa privada, al que actués així se li assenyalaria directament la porta.

Si totes aquestes inversions s’arribessin a fer, el forat a la tresoreria de l’ajuntament seria dels que fan història. Menys mal que, si la història es repeteix, aquest augment de les inversions previstes quedarà en molt poca cosa.

L'Enquesta de Població Activa del primer trimestre

L'Enquesta de Població Activa (EPA) és una investigació contínua i de periodicitat trimestral dirigida a les famílies, realitzada per l'INE des de 1964. La seva finalitat principal és obtenir dades de la força de treball i de les seves diverses categories (ocupats, aturats), així com de la població aliena al mercat laboral (inactius). La mostra inicial és de 65.000 famílies al trimestre, quedant reduïda a la pràctica a aproximadament 60.000 famílies entrevistades de manera efectiva que equivalen a unes 180.000 persones.

S'acaben de publicar les dades de l'EPA corresponents al primer trimestre del 2012. El nombre d'aturats ha augmentat en 365.900 respecte del trimestre anterior, arribant als 5.639.500, el que representa un 24,4% de la població activa (23.072.800 persones).

Pel que fa al tram d'edat comprès entre els 16 i els 24 anys, el nombre d'aturats és de 981.200, un augment de 37.700 persones respecte del trimestre anterior, el que representa un 52% de la població activa d'aquest tram d'edat (1.772 300 persones).