L’estat dels comptes municipals al 31 de juliol

La taula següent ens mostra el pressupost municipal d’ingressos i despeses de l’any 2013, en tres columnes: el pressupost inicial, el pressupost modificat i els drets i obligacions al 31 de juliol. D’entrada, hi veiem que el pressupost ha augmentat notablement, passant de 18,10 milions d’euros a 20,70, és a dir, un augment de 2,60 milions, equivalents a un 14,4 % del pressupost inicial. Que cadascú opini sobre la seriositat amb la que es va fer el pressupost inicial.

 Les partides de les despeses que han augmentat més són les despeses financeres, que han passat de 339.000 euros a 1,08 milions, i les inversions reals, que han passat de 1,45 milions a 2,80.

A la segona taula hi podem veure com han variat les inversions reals. El Pla integral del Barri del castell passa de 100.000 euros a 537.000, la rehabilitació del pavelló vell de 900.000 euros a 1,10 milions, la millora de les escoles de 1.000 euros (!) a 51.000, i les adquisicions de vehicles par a la policia municipal passa de 1.000 euros (!) a 24.000. Com a noves inversions, hi trobem la riera, amb 380.000 euros, i el projecte d’una passera per valor de 15.000 euros.

En resum, si es realitza aquest pressupost modificat, el dèficit serà d’uns 2,4 milions d’euros, que s’aniran manllevant de la tresoreria existent. Tresoreria feta a base d’endeutar-se, i que, quan s’acabi, ja veurem qui i com gestionarà els comptes municipals.

Un pla per millorar l'educació primària i secundària

A Espanya l'educació no sembla importar-li a ningú.  Els espanyols estan disposats a manifestar-se per la sanitat, però no per una educació de qualitat, ja que les que han tingut lloc sota aquest lema han estat, en realitat, manifestacions gremials de mestres, professors i estudiants que, d'haver acabat victorioses, haguessin degradat encara més la qualitat de l'educació.

 

Els informes més prestigiosos sobre la qualitat de l'educació mostren per a Espanya resultats molt per sota de la mitjana. També mostren que a Espanya hi ha més alumnes ressagats (6% enfront del 3% de mitjana en lectura, 13% enfront del 7% de mitjana en matemàtiques), i menys alumnes excel·lents (4 % enfront del 10% de mitjana en lectura, 1% enfront del 5% de mitjana en matemàtiques). A més, el fracàs o l'abandó escolar afecta a Espanya a un de cada tres joves, mentre que la mitjana europea és d'un de cada cinc.

 

Fa falta a Espanya un pla a llarg termini, a dues generacions vista, un pla que sigui assumit per tota la societat, totes les institucions i tots els partits polítics, per elevar el nivell de l'educació al dels països que ho tenen més alt. Espanya s'ha gastat, en les últimes dècades, una quantitat ingent de diners en infraestructures, moltes d'elles innecessàries, quan no contraproduents. La raó d'això és que donaven vots i suculentes comissions. Amb una fracció del que s'ha gastat en infraestructures innecessàries hi hauria fons suficients per millorar els nivells de l'educació.

 

Les reformes necessàries en l'educació pública primària i secundària responen a principis de gestió elementals que poden resumir-se en tres paraules: responsabilitat, avaluació i incentius. És a dir, els centres docents han de tenir un projecte educatiu, i els seus directors han de ser responsables de la seva execució. La seva gestió ha de ser avaluada per les autoritats educatives i incentivada  econòmicament i amb promocions a la seva carrera. Els professors han de ser responsables de l'educació dels seus alumnes, i han de ser avaluats pels directors dels centres, i aquesta avaluació ha de tenir conseqüències sobre les seves remuneracions i sobre les seves possibles promocions. Els centres han de ser avaluats i aquestes avaluacions han de ser fetes públiques. Hi ha d'haver llibertat d'elecció del centre educatiu. 

Amb aquestes reformes, la qualitat de l'educació milloraria ràpidament. Encara que és molt probable que hi hagués manifestacions en contra, sota el lema de la defensa de l'ensenyament públic, però en realitat serien manifestacions en defensa d'interessos gremials. Sobretot dels interessos gremials dels mals professors. 

Què fer amb Espanya? - César Molinas

Les ajudes públiques als bancs

Al 31 de desembre del 2012, les ajudes públiques als bancs espanyols eren de 61.162 milions d’euros, de les que el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits n’han aportat 22.329 milions, i el MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat), 38.833 milions.

Això és molt o poc si ens comparem amb els països més o menys similars?

Els bancs espanyols han necessitat, en xifres absolutes, menys ajudes que els americans o els del Regne Unit, però més que els alemanys o els francesos. Encara que les xifres absolutes no volen dir res, ja que aquestes xifres s’han de mirar comparant-les amb la producció del país, o sigui, el PIB. I resulta que Espanya és el segon país que més ha ajudat als bancs, després d’Irlanda, amb un 5,8 % del PIB.

El problema és que això té totes les traces de que encara no s’ha acabat.

El dret a saber del PP – El dret a decidir costa 64 milions

El PP continua publicant “dades” sobre Catalunya, el seu govern i les seves polítiques que, diuen, no són com se’ns expliquen.

Un dels darrers que han publicat comenten la reunió constitutiva pel pacte pel dret a decidir, i ens diuen que aquest dret a decidir ens costa, ni més ni menys, 64.179.266 €. D’entrada, sembla un xic car. D’on treu el PP aquesta quantitat? Senzill, miren qui era a aquesta reunió (sindicats, patronals, partits polítics, Òmnium Cultural, etc.), i sumant les subvencions que la Generalitat ha acordat a aquests participants durant els anys 2011 i 2012, arriben a aquesta xifra.

La única pega a aquesta mena de càlcul és que, mirant aquests subvencions en detall, no n’hi ha cap que estigui, ni directa ni indirectament relacionada amb el dret a decidir.

Una vegada més, qui diu coses que no són com ens les expliquen és el PP. Cosa que, sincerament, no hauria d’estranyar ningú.

El dret a decidir ens costa: 64.179.266 €

Malgrat 1913 – Ecos de la Festa Major

La Vanguardia del divendres 22 d’agost de 1913, ara fa cent anys, donava compte de la carrera de cintes celebrada a Malgrat, i que va guanyar en Joan Pau de Garriga i Anglada.

Dos dies després, el dia 24, publicava la ressenya del concurs de tir al colomí i d’altres actes de la Festa Major.

Polítics aprofitats

Parlàvem fa uns dies del nombrament de la ex de Rodrigo Rato com a presidenta de l'empresa pública Paradores, sense tenir més mèrits que ser íntima amiga de la dona de l'Aznar. Exemple clar de com funciona la política espanyola.

 

A Catalunya, en canvi, això no passa. O potser sí? Fa any i mig, la neboda de la vicepresidenta Ortega va ser designada com a delegada de la Generalitat a Alemanya L'únic inconvenient és que la tal neboda, de nom Mar Ortega, no parlava alemany. La bona senyora va començar desseguida un curs d'aquesta llengua. Es comenta que, un any i mig després, encara no la parla, i es limita a llegir, i amb dificultats, els escrits que li preparen.

 

No hi ha dubte que, tant a Catalunya com a Espanya, tenir un parent políticament ben situat té la seva utilitat per anar tirant de la rifeta. La pregunta que ens podem fer és si aquestes pràctiques són admissibles. La resposta és, clarament, no.

 

Personalment, mentre la vicepresidenta Ortega no dimitís (que no ho farà) recomanaria no votar CiU.

El veritable problema d’Egipte

Cada dia del Senyor ens estan explicant la tragèdia egípcia, amb centenars de morts per la repressió militar, després del cop d’estat que va derrocar al president electe, que, pel que es veu, governava d’una manera molt poc democràtica. Ens expliquen la causa del que passa com una lluita entre els musulmans diem-ne radicals (els germans musulmans) i els que volen un Egipte més liberal, pel que fa a les idees.

Però el problema no és aquest. L’any 1979, Egipte tenia 33,3 milions d’habitants, igual que Espanya, que en tenia 33,9. Avui, Egipte compta amb 83 milions d’habitants, dels que més de la meitat tenen menys de 25 anys.

Egipte té aproximadament 1 milió de quilòmetres quadrats, el doble que Espanya, però al 98 % de la població es concentra a les ribes i al delta del Nil, que només representen un 3,5 % de la superfície del país. La densitat de població en aquestes zones és enorme (més de 2.000 habitants/km²), una de les més grans del món. El creixement de la població és, doncs, el problema més important del país.

Aquest excés de població ha generat un dèficit comercial crònic que era compensat per les exportacions de petroli, pel turisme i pels ingressos del canal de Suez. Però des de fa cinc o sis anys, el país ha passat d’exportador de petroli a importador.

Malgrat una producció de 8 a 9 milions de tones anuals, Egipte ha d’importar cada any uns 10 milions de tones de blat per poder alimentar la seva població. I el preu dels cereals, un cop treta la inflació, ha augmentat un 60 % respecte del preu dels anys 1990 al 2006.

Producció i consum de blat a Egipte: l’augment del consum creix cada vegada més

És a dir, el problema d’Egipte no és l’exèrcit, ni la democràcia, ni els germans musulmans. El problema d’Egipte és l’augment de població, que no té traces de que s’aturi, i la impossibilitat del país d’alimentar tanta gent. En resum, és un problema de fam, que cap govern, ni dictatorial ni democràtic, podrà resoldre.

Banderes

A Catalunya es cremen banderes espanyoles, i a molta gent els fa gràcia. D'altes, en canvi, se senten ofesos.

El diari El Mundo, a la seva edició digital d'avui, al blog de l’Arcadi Espada (ben conegut per les seves idees), publica una fotografia  de l'Albert Boadella (també ben conegut per les seves idees) embolicat amb l’estelada, sota el títol “Boadella da la cara por la patria”.

Aquesta foto segurament provocarà les mateixes reaccions que les de la crema de banderes espanyoles, però en sentit contrari.

Sóc dels que consideren que tot aquest afer de cremar o de riure’s de les banderes és una solemne tonteria. Però aquesta solemne tonteria pot acabar en violència.

Malgrat 1913 – Nova Casa de la Vila

Al llibre Malgrat i sos Contorns, mossèn Fèlix Paradeda descriu la inauguració de la nova Casa de la Vila, ara fa cent anys:

“La construcció de l’actual Casa de la Vila verament s’imposava, car l’antiga, situada al costat de la casa rectoral que des del segle XVI venia habilitant-se, era d’escasses dimensions, sense pati ni hort i mancada de ventilació i de llum necessària.

L’alcalde Don Fèlix Cardona, inicià la seva construcció, poguent-la inaugurar el dia 15 d’agost de 1913 l’alcalde D. Joan Serra. A l’acte de la solemne benedicció, feta pel senyor rector Reverend Pere Figueras, hi prengué part tot el clero parroquial, l’Ajuntament, autoritats locals i gran part del poble, amenitzant-lo amb airosos sons l’orquestra de Sant Feliu de Guíxols.

Emplaçada en el carrer del Carme és gran i esbelta essent notable el saló de sessions. En les dependencies baixes hi estan instal·lades la Secretaria i el Jutjat Municipal. En la fatxada principal ostenta un escut de pedra de la Vila, format per un castell-torre amb un lleó rampant”.

(Transcripció conservant l’ortografia original)

L’atur del mes de juliol

El nombre de persones de Malgrat registrades a l’atur al mes de juliol ha estat de 1.518, 15 persones més que un any abans, i 90 més que fa dos anys.

Per ara, res de ben positiu.

La producció industrial a Catalunya s’estabilitza

La producció industrial a Catalunya s’estabilitza, mentre que la d’Espanya segueix caient.

En efecte, l’índex de producció industrial català del primer semestre de l’any 2013 ha sigut de 84,3 (agafant com a base 2005 = 100), la del primer semestre de l’any 2012 va ser de 85,0, i la del mateix període de l’any 2011 va ser de 86,9.

A Espanya, els valors dels índex de producció industrial dels mateixos períodes ha sigut de 76,5 per l’any 2013, de 79,5 l’any 2012 i de 84,9 l’any 2011.

És a dir, que l’índex espanyol ha caigut de 3 punts percentuals l’any 2013, mentre que l’índex català només ho ha fet de 0,7 punts, el que es pot considerar com estable. Esperem que s’hagi tocat fons i que la indústria es torni a revifar aviat.

Malgrat 1913 – Apunts per la Festa Major

La Vanguardia del dimarts 12 d’agost d’ara fa cent anys publicava, dins d’una notícia d’un concurs de tir que s’havia fet a Montjuic, que el proper dia 16, a Malgrat s’efectuaria un concurs de tir al colomí, concurs que coincidia amb la Festa Major.

L’endemà, a les cròniques de Tarragona, el mateix diari feia saber que el primer organista de la capella reial d’aquella ciutat havia anat a Barcelona i a Malgrat. Probablement la seva visita a Malgrat també va ser deguda a que faria un concert per la Festa Major.

Gibraltar espanyol!

Serà casualitat, però cada vegada que un govern espanyol té dificultats, engega un conflicte amb Gibraltar. Ara que el president del govern central s'enfronta al problema Bárcenas, que li pot costar haver de dimitir, sense importar-li els problemes que es causen als que han de passar la frontera per anar a treballar, crea un problema amb Gibraltar. Els medis de comunicació només parlen d'això. El finançament il.legal del PP ha passat a un segon pla.

Per ara, l'estratègia li funciona perfectament. Es la mateixa estratègia que es feia servir en temps de la dictadura. Personalment, em rejoveneix.

En Clint Eastwood i l'economia

A la película "El Bueno, el feo y el malo" hi ha una escena memorable que resumeix bé l'economia actual. El Rubio i en Tuco han trobat finalment el cementiri on saben que es troba soterrat l'or que busquen, un enorme cementiri de la guerra civil. El Rubio es mira la pistola, després mira el Tuco i pronuncia la cèlebre frase: "En aquest món hi ha dues classes de persones, amic. Els que porten la pistola carregada... i els que caven".

De la mateixa manera, a l'ordre econòmic actual, després de cinc o sis anys de crisi, hi ha dues classes d'economies: les que tenen enormes acumulacions d'actius i reserves de divisa forta són les que porten la pistola carregada; les economies amb grans deutes exteriors, al contrari, són les que caven.

Ja sabem el que ens toca: cavar.

Ensenyament públic i ensenyament privat

L'opinió que estic a punt de donar no està en absolut de moda en aquest moment. Al meu entendre, les millors escoles són les escoles privades. Si hi ha una política educativa que m'agradaria veure adoptada seria una política que aspirés a incrementar el nombre d'institucions educatives privades, i paral·lelament incrementar substancialment el nombre de beques per permetre que puguin accedir a elles un gran nombre de nens de renda baixa. 

No hi ha dubte que aproximadament durant 100 anys l'expansió de l'ensenyament públic va ser una bona cosa. L'escolarització universal i obligatòria va resultar de gran importància econòmica, ja que les persones que saben llegir i escriure i coneixen les quatre regles són treballadors molt més productius. Però és necessari reconèixer els límits del monopoli de l'educació, especialment en els països on fa temps que es va aconseguir l'alfabetització massiva. El problema és que els proveïdors monopolistes de l'ensenyament públic sofreixen els mateixos problemes que afligeixen als proveïdors monopolistes del que sigui: la qualitat disminueix a causa de la falta de competència i al subreptici poder dels interessos creats dels "productors". 

Les institucions educatives privades exerceixen un paper crucial a l'hora d'establir i elevar els estàndards educatius a tot el món. No estic advocant per les escoles privades en contra de les escoles públiques. Estic advocant per ambdues, donat que la diversitat és preferible al monopoli. Una barreja d'institucions públiques i privades amb una competència significativa afavoreix l'excel·lència. D'aquí que les universitats nord-americanes estiguin entre les millors del món, mentre que els instituts d'ensenyament mitjà americans son generalment bastant dolents, ja que estan embarcats en un sistema de monopoli localitzat. Per ventura Harvard seria Harvard si el govern americà o l'estat de Massachusetts l'hagués nacionalitzat? 

Els apologistes de l'educació pública tradicional han d'entendre una cosa molt senzilla: proporcionant una educació publica gratuïta, que generalment és d'una qualitat mediocre, s'està incentivant un sistema educatiu privat realment bo, ja que ningú pagaria entre 10.000 i 20.000 € anuals per una educació que només sigui una mica millor que la gratuïta. 

A tot el món els països intel·ligents s'estan allunyant del model obsolet del monopoli educatiu de l'estat, permetent a la societat civil tornar de nou a l'educació, que és el que li correspon. He de reconèixer que amb l'excepció molt notable de Finlàndia.

La revolució educativa del segle XX va consistir en que a les democràcies l'educació bàsica estigués a l'abast de la majoria de la gent. La revolució educativa del segle XXI consistirà en que cada vegada més nens tinguin accés a una educació de qualitat. El que hi estigui en contra és un elitista: és que vol que els nens pobres estudiïn a escoles pèssimes.

(Inspirat en el llibre "La gran degeneració", de l'anglès Niall Ferguson)

Tornem sobre l'accident de l'AVE

Llegim avui al País un article titolat "Causes últimes d'accident ferroviari", del que copio alguns paràgrafs: 

Espanya per raons exclusivament polítiques, i sense el menor estudi de rendibilitat digna de tal nom, s'ha embarcat en un megalòman i ruïnós projecte de transport ferroviari sense parangó ni tan sols aproximat a la resta del món. 

Portem invertits només en infraestructures de l'AVE uns 50.000 milions d'euros, sense que això hagi servit perquè el ferrocarril millori la seva baixíssima quota de mercat en el conjunt del transport. Als estudis de prestigiosos catedràtics de transport es posa de manifest no només la seva absoluta improcedència econòmica sinó també social:  l'AVE aguditza la desertització del camp i les zones menys poblades i contribueix a concentrar la població en les ja saturades. 

Però ni això ni que els països més desenvolupats del món, amb una riquesa i una densitat de població molt superiors a les nostres, hagin considerat que no podien permetre's res de semblant, impedeix que els espanyols estiguem orgullosos dels nostres AVES i que aquests tinguin una altíssima rendibilitat política. I encara que les despeses s'han anat progressivament disparant en euros de valor constant (el cost per quilòmetre de l'au Madrid Barcelona va ser més del doble que el de Madrid Sevilla i el del Madrid Galícia, quatre vegades superior!) tothom està encantat amb els AVES i reclama que construeixin un al seu poble. 

En aquest concepte de construcció desenfrenada d'AVES i de despeses progressivament disparades, no sembla desgavellada la suposició que ens hàgim embarcat en més del que podíem digerir i que tot això pot haver portat a tractar d'estalviar en el que en la pràctica (no en les inauguracions) era fonamental: la seguretat.

De manera que, si seguim el raonament de l'artcle del Pais, el conductor del tren no és, ni molt menys, l'únic responsable de la tragèdia.

Els preus del petroli

Després del pic dels preus del petroli del mes de juliol de 2008, en què el Brent va arribar a valer més de 140 dòlars per barril, des del febrer del 2011, fa dos anys i mig, el preu es manté per sobre dels 100 dòlars per barril: 111,2 $ de mitjana l'any 2011; 111,6 $ de mitjana de l'any 2012 i 107,4 $ de mitjana de l'any 2013, fins al 30 de juliol.

Amb uns preus així, ni l'economia espanyola ni la catalana difícilment podran sortir de l'estancament. I com que no és previsible que els preus del petroli baixin, més aviat el contrari, el futur a un termini mitjà es presenta bastant pessimista.

Preus del petroliBrent

Passat i present

Hem aprofitat aquests dies de calor per recórrer algunes parts d'Espanya. Entre elles ens hem apropat a Ciutat Rodrigo, a la província de Salamanca. Una ciutat emmurallada molt antiga, en la qual hi ha restes romanes i ibèriques. Una ciutat molt interessant per visitar al que li agradi conèixer la història. Ens han explicat que fa poc, en fer uns pisos es van trobar amb les restes d'una tintoreria romana. A la plaça del Castell es troba un "verraco" ibèric, un porc mascle esculpit en pedra.

Però això no ha estat la història el que més ens ha impactat d'aquesta visita. Hem anat al parador i ens hem assabentat que la presidenta directora general de Paradores és l'ex de Rodrigo Rato Figaredo. Sembla ser que a part de ser l'ex de Rato, el seu únic mèrit és ser íntima amiga de la dona de l'Aznar. No té ni idea de com portar una empresa i ha de bregar amb una que té ni més ni menys que 92 hotels. La pobra dona, pel treball que realitza només cobra 180.000 € anuals. 

Això és un exemple clar de com la política és extractiva, és a dir els polítics es recolzen uns a uns altres per omplir-se la butxaca.

Un podria dir que això només passa amb el PP, però no és cert: l'antic president de paradores va ser un íntim amic de Zapatero i el seu únic mèrit era ser l'alcalde de Rabanedo a la província de León. 

Ara ens diuen que Paradores tenen un deute de 150 milions d'euros. No és d'estranyar, vists els currículums dels gestors que ha tingut. El problema és que no solament Paradores es troben aquest cas; a la majoria de les empreses públiques els passa el mateix. 

Així serà molt complicat que sortim del embolic. Per moltes retallades que es facin mai s'estalviarà suficient per compensar la mala gestió dels nostres polítics.

L'accident de l'AVE a Galícia

Van vendre als gallecs que ja començaven a tenir un tren d'alta velocitat, quan no el tenien. Com a resultat, hi ha hagut 80 morts. Ara, que per culpa de l'accident de dia de Sant Jaume poden perdre la construcció del AVE brasiler,  ens venen amb que el tren Ourense - Santiago no és ben bé d'alta velocitat: han pres el pel als gallecs i han assassinat 80 persones.

Avui, camí d'Ourense, he passat pel lloc de l'accident, i la corba en qüestió sembla molt més pronunciada que tal com es veu a la tele. Després d'un tram recte de 80 km, una corba com aquesta és una crida a l'accident. Si el conductor es despista, o no es troba bé (i això passa, tard o d'hora), l'accident queda assegurat.

A més, en aquest tram, el sistema de seguretat EMRTS, el que hauria frenat el tren en cas que el conductor no ho fes, no estava instal.lat. Es més, aquest sistema, que existeix entre Ourense i una mica abans del lloc de l'accident, estava desactivat al tren, ja que, al tenir motor elèctric i de gasoil, no funciona bé.

No tinc cap dubte, amb els elements que es coneixen de l'accident, que el conductor del tren n'és el responsable directe. Però no és l'únic responsable. Tots aquells que han permès circular aquests trens per un tram perillós, sabent que el sistema de seguretat no funcionava, també són responsables. I ho són per homicidi involuntari per manca de la mínima seguretat exigida a un tren d'alta velocitat. Però tots ells es'en sortiran. El conductor, en canvi, no.

L'ARE de Pineda

Pineda ha donat per mort i enterrat l'ARE. Recordem que aquest invent del govern tripartit consistia en finançar pisos als diferents pobles. Al canviar de govern i al fer-se evident que la caixa no només estava buida, sinó que estava fortament endeutada, la Generalitat no ha tornat a parlar d'aquesta idea. Recordem també que, a Pineda es volien fer més de 1.000 pisos, i que a Malgrat el projecte era de fer-ne més de 500.

 

A Pineda, ara, a la zona de 50.000 metres quadrats destinada al tal ARE, l'alcalde Amor, membre destacat del PSC, hi vol reduir la zona residencial i fer una gran zona comercial i lúdica, amb l’objectiu d’esdevenir també un motor per al desenvolupament del conjunt de l’economia local.

 

No sé si la idea de l'alcalde Amor és o no realitzable, si té o no alguna possibilitat de dinamitzar l'economia pinedenca, però al menys, aquest senyor sembla tenir alguna idea. Se m'acut, en llegir aquesta notícia, preguntar si a l'Ajuntament de Malgrat, ara que les àrees residencials estratègiques (ARE) que, degut a la situació de crisi que viu el sector immobiliari, no semblen tenir viabilitat, almenys a curt i mig termini, algú  té alguna idea pels terrenys que hi estaven destinats. En moments de crisi econòmica com l'actual, l'única manera de sortir-se'n és fer treballar el magí.

La felicitat

Anunciaven pluja, però avui ha sortit un dia amb un cel completament blau i amb una temperatura molt agradable, que no ha passat dels 22 graus. A les 11 del matí ja era a la platja. He anat a la Conxa, a Espasante, una de les més de vint parròquies del municipi d’Ortigueira. La marea era baixíssima; he comptat uns cent metres entre el punt més alt on el mar ha arribat la nit passada (la sorra encara estava mullada) i l’aigua. Es nota que estem en època de marees vives.

La platja de la Conxa d’Espasante té uns mil metres de llargada, entre el port i les roques de l’altra banda. Caminar per la sorra finíssima i molla és molt agradable. La superfície del mar, aquest matí, estava perfectament calma, les onades que arribaven a la sorra eren insignificants.

La marea estava tan baixa que es podia arribar a una zona rocosa que habitualment és inaccessible. Una mariscadora estava arreplegant musclos de roca. En portava dues bosses plenes.

Des del final de platja es podien veure els farallons, unes roques que es troben a la punta del cap Ortegal, i que figuren a l’escut d’Ortigueira. Que lluny queden els problemes davant un paisatge així.

Després de recórrer tota la platja amunt i avall, una banyada. L’aigua era fresca sense ser freda. Durant l’estona d’assecar-me al sol he llegit alguns capítols del llibre El Càtar Imperfecte, amb el que he tingut una sensació encara més grossa d’aïllament de les misèries del nostre temps.

Quan me’n he anat, he tingut la curiositat de comptar quantes persones hi havia a la platja. Una cinquantena rapada. Estem lluny de les aglomeracions mediterrànies o de les de les ries baixes.

Arribant a casa, mentre escric, escolto cançons franceses. Diuen que la felicitat no existeix però, si existís, seria molt semblant a l’estona que he passat aquest matí a la platja de la Conxa, a Espasante.

Perill a la punta de la Tordera

Vist al Facebook del Som'hi. Un es pregunta quina administració (local, provincial, autonòmica o central) té l'obligació d'arreglar-ho. Segur que si els fem la pregunta, diran que són les altres.

L'última llevantada que van patir les platges de Malgrat de Mar va deixar al descobert diverses canonades rovellades i trencades a la platja de la Punta de La Tordera que, en plena temporada turística, conviuen amb els banyistes. Les imatges van ser preses el dissabte 6 de juliol.

Retallant, que així ens enfonsem cada vegada més

Avui mateix, Cèsar Molinas acaba de publicar un article al País  sobre el suïcidi econòmic que comporten les retallades que s’han estat fent, i que continuen, dels pressupostos de recerca (però pel senyor Anderson, el dels casinos i les cases de fornicació, si que hi hauran diners). Ens diuen que les retallades a la recerca serveixen per retallar menys a les prestacions socials, quan les retallades a la recerca serviran per augmentar les retallades de les futures prestacions socials. Les retallades indiscriminades que s’estan fent a la recerca llasten de manera irreversible el futur de l’economia i de la societat espanyola.

Es retalla a la sanitat. S’implanten copagaments. La conseqüència és clara: la gent anirà menys al metge, prendrà menys medicaments, però, d’aquí a uns mesos, d’aquí a un o dos anys, els mateixos que no han anat al metge ni han pres els medicaments que necessitaven per no poder pagar-los, tindran unes malalties més greus i, per tant, més cares pel sistema de sanitat pública. Al llibre Per què l’austeritat mata? – El cost humà de les polítiques de retallades, escrit per dos economistes americans especialitzats en economia de la medicina, s’afirma que “hi ha proves claríssimes de que els pagaments d’usuari redueixen l’accés a les atencions necessàries i no estalvien diners a llarg termini”.

En aquest mateix llibre es parla del cas espanyol: “Segons els criteris del propi govern espanyol, l’austeritat no ha donat cap resultat. Tant l’executiu de Zapatero com el de Rajoy varen manifestar que el principal objectiu de les mesures d’austeritat era reduir el deute públic i, així, incrementar el creixement econòmic. Però, en comptes de disminuir, el deute d’Espanya va passar del 37 % del PIB el 2007 fins el 85 % al mes de març del 2013, i el govern preveu que continuarà creixent fins al 91,4 % a finals d’any.”

On són els polítics que sabent tot això, callen? Mentre l’única qualitat que ha de tenir un polític per que el posin a les llistes electorals sigui la de dir sempre que si als que manen, ningú s’oposarà a les polítiques, tant espanyoles com catalanes, que ens van acostant cada vegada més al precipici.

Una societat condemnada

"Quan vostè adverteixi que per produir necessita obtenir autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que els diners flueixen cap als qui trafiquen no amb béns, sinó amb favors; quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per les influències i no per la feina, i que les lleis no el protegeixen contra ells, sinó que, per contra, són ells els que estan protegits contra vostè; quan repari que la corrupció és recompensada i l'honradesa es converteix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seva societat està condemnada."

Ayn Rand, Atlas shrugged (La rebel·lió d'Atlas) - 1950

Processó en honor de San Benet

Fa uns quants dies vam anar a passar uns dies a Cambados, a les Ries Baixes. un poble molt agradable, que té com a patró San Benet (San Bieito, en gallec). Cap al tard del dia 11 de juliol, va començar la processó. Impressionant, probablement més d’un miler de persones, amb ciris llargs i, molts, amb figures de cera expressant el que el sant els va curar.

Al mig de la processó, el sant, carregat de bitllets penjant-li de la túnica, i acompanyat d’uns quants xais, una petita mostra del bestiar que el poble va oferir per l’ocasió.

I, diuen, aquesta festa es torna a repetir cap al mes de març, altra vegada amb el sant carregat de bitllets i amb més bestiar.

Per aquí, ja fa anys que s’han perdut aquestes tradicions, i segurament no per a bé.

Malgrat 1913 – Violació i amenaça de mort

La Vanguardia del dissabte 5 de juliol del 1913 publicava, a la secció “Serveis de la Guàrdia Civil”, la següent notícia:

Educació: perquè Espanya no sortirà de la crisi

A qui interessi el tema del trist estat de l’educació a Espanya pot llegir al País d’avui l’article  Educación:cambiarlo todo para que todo siga igual. La seva lectura és molt instructiva i aclaridora.

Copio ara un tros del llibre Qué hacer con España, d’en Cèsar Molinas, corresponent a l’apartat que dedica a l’educació:

Al novembre del 2011, la Comunitat de Madrid va convocar 489 places de mestre d’Ensenyament Primari a la que es varen presentar 14.110 aspirants, tots ells amb titulació de Magisteri, equivalent o superior. La prova consistia en fases eliminatòries que s’havien de superar totes per aprovar. Varen aprovar 1.913 aspirants, el 13,5 %. Les places interines es varen cobrir amb els que havien aprovat la prova, però no havien obtingut plaça fixa. La prova incloïa preguntes que deuen saber contestar els alumnes de 12 anys.

El 93 % dels aspirants no van saber completar una taula que demanava calcular l’equivalent en grams de dos quilos i 30 grams, l’equivalent en metres quadrats de 10 hectàrees, l’equivalent en minuts de 2 hores i 24 minuts, i l’equivalent en minuts de 2,2 hores.

El 69 % no va saber explicar el significat de les paraules “escrúpulo” (hi va haver qui va contestar que era una posta de sol), “disertación”, “extasiar” o “pronóstico”.

El 87 % no va poder descriure correctament les formes gramaticals d’una oració. El 62 % no va saber situar al mapa les ciutats de Pamplona i Avila. Les faltes d’ortografia vares sen nombrosíssimes i que cridaven l’atenció.

Tots els candidats tenien títol universitari. Els sindicats van contestar a la publicació de la notícia amb els improperis habituals i amb l’exigència que les places de mestre interí s’assignessin per estricte ordre d’antiguitat, sense tenir en comte els resultats de la prova.

Llegint això, et cau l’ànima als peus, i et dones compte que això de que tenim la joventut millor formada de la història d’Espanya no és més que un mal acudit que molta gent creu. (a l’escola del senyor Ragull, als anys cinquanta, la majoria sabíem totes les equivalències que a la prova van fallar el 93 % dels candidats).

L’explicació d’aquesta inoperància de la Universitat espanyola? El mateix llibre ens ho explica: la universitat Complutense de Madrid té 75.000 estudiants de primer grau(llicenciatura i assimilats) i 3.100 docents. Harvard té 7.200 estudiants de primer grau i 2.100 docents. Yale té 5.200 estudiants de primer grau i 3.600 docents.

Conclou Cèsar Molinas: la universitat espanyola és un exemple extrem de tot lo dolent que pot passar a una institució quan se li dona autonomia i no se li exigeix ni que rendeixi comptes ni responsabilitat a cap dels col·lectius que la conformen.

Com que la única manera de sortir de la crisi és disposar d’un capital humà ben format, queda clar que Espanya està prenent el camí d’un país en vies de desenvolupament. I a Catalunya les coses estan més o menys igual, de manera que seguim el mateix camí.

Conseqüències de la globalització

La globalització de l'economia va començar fa una mica més de dues dècades, i ha tingut com conseqüència positiva que els habitants de molts països en vies de desenvolupament han augmentat el seu nivell de vida, de vegades de forma espectacular. Aquests països necessiten una economia cada vegada més global per seguir reduint la seva bretxa respecte dels països desenvolupats i poder garantir un nivell de vida correcte als seus ciutadans.

Un exemple de la globalització dels serveis el tenim en el fet que hi ha hospitals a Espanya en que els serveis d'urgències envien els seus TAC nocturns perquè els estudiïn metges argentins. Un altre, que cada vegada hi ha més empreses, sobretot financeres, la comptabilitat de les quals la fan a altres països on la mà d'obra és més barata, com pot ser l'Índia per a empreses angleses. I, si mirem del costat dels productes, no tenim més que fixar-nos en les etiquetes del que comprem per adonar-nos d'on s'ha fabricat.

Aquesta convergència de les rendes per càpita dels països en desenvolupament amb les dels països desenvolupats es produeix (i se seguirà produint) per dues vies: l'augment de la renda dels països emergents, però també per la disminució de la dels països desenvolupats. En un món globalitzat impera, cada vegada més, el principi del preu únic per a cada producte. És a dir, si un espanyol treballa fent el mateix producte o donant el mateix servei que un xinès, acabarà cobrant el mateix que un xinès. En cas contrari, acabarà perdent la seva feina (que és el que està succeint).

La globalització és un fet imparable. L'única manera de mantenir una diferència entre la renda per càpita dels països desenvolupats (com ho és encara Espanya) amb la dels països emergents, és fer productes i serveis més sofisticats que els que ells puguin i sàpiguen fer, per al que fa cal tenir un capital humà prou preparat. Hi ha molts països europeus que s'adaptaran sense massa problemes, però Espanya, que porta arrossegant des de fa segles un dèficit molt important de capital humà, ho té molt més difícil.

El principal projecte per a Espanya durant els propers decennis hauria de ser el d'intentar seguir al mapa dels països desenvolupats. Per a això caldrà fer un esforç molt important i sostingut en educació, investigació, innovació, desenvolupament i foment de l'emprenedoria. I no sembla que, de moment, estiguem per la feina.

Llegíem a El País del passat 25 de juny un article titulat "Un panorama desolador per als investigadors", en què l'autor compara la convocatòria espanyola per 175 places d'investigador, amb la convocatòria per a una plaça de tres anys, prorrogables a tres, per a professor ajudant en una universitat alemanya. A Espanya, als sol·licitants se'ls demanava únicament un currículum vitae (CV), sense demanar-los ni una carta de motivació ni un projecte d'investigació. Per a la plaça de professor no permanent de la universitat alemanya, primer s'anuncia profusament en xarxes i butlletins internacionals, després els candidats han d'enviar una carta de motivació, un projecte d'investigació detallat i, és clar, un CV. Analitzada la documentació, se seleccionen uns pocs candidats i se'ls sotmet a unes proves a la universitat en qüestió, que consisteixen en donar una classe de 30 minuts que ha de ser avaluada per escrit no només per professors, sinó també per estudiants. Els candidats han de fer una altra exposició científica, també de 30 minuts, que serà avaluada per investigadors i estudiants de doctorat i, finalment, se sotmeten a entrevistes amb un especialista en la seva àrea de recerca, amb un especialista en temes docents i amb el director de la comissió que ha de fer la selecció de candidats. És fàcil deduir que l'eficàcia de la selecció entre un i altre sistema és completament diferent, i que l'espanyola no és la millor.

Aquest exemple és un de tants que ens indica que a Espanya no ens preocupem de manera suficient per desenvolupar el nostre capital humà. De seguir així, Espanya va a perdre el tren dels països desenvolupats. El preu que pagarem per això, si no espavilem, pot ser molt alt.

(Si substituïm Espanya per Catalunya arribem exactament a la mateixa conclusió).

Romàntics i bucòlics

Perdoneu que us confessi que vaig quedar desconcertat quan vaig llegir, a les notícies que publica Ràdio Palafolls, les declaracions de la senyora alcaldessa, que va dir que el tram de riera de Can Feliciano, un cop cobert, s’urbanitzarà “de forma més romàntica i bucòlica amb la incorporació d’elements de fusta i il·luminació més baixa i intimista”.

Probablement sigui la contribució malgratenca al problema de la baixa natalitat que hi ha a aquest país.

Perspectives de la crisi de l’euro

Parlàvem l’altre dia de la viabilitat de l’euro, i arribàvem a la conclusió de que, com que per salvar-lo s’haurà de cedir molta sobirania, el més probable és que l’euro no duri massa. Entrem una mica més en detall de què s’hauria de fer perquè l’euro fos viable.

Ja fa sis anys que estem en crisi, i amb les polítiques d’austeritat no arreglem res. La reforma laboral, que redueix la rigidesa dels contractes, té parts positives, però en té una de negativa, i és que els sous estan disminuint. Però això augmenta la productivitat, direm. Però també redueix el consum. I tenim una crisi de consum. Trobar el punt d’equilibri és complicat. La "devaluació interna" és un procés llarg i molt difícil de pilotar.

S’ha de promoure el creixement econòmic, i això només es pot fer mitjançant la mutualització del deute. El preu del crèdit baixaria, i així el crèdit tornaria a les empreses i als particulars. Però això topa amb la “ètica” dels països que, per ara, van bé. Per què, diuen, ens hauríem de fer càrrec d’una part del deutes dels països malgastadors? El problema és que, fora de Grècia, cap dels altres països europeus amb problemes ha sigut malgastador. El seu dèficit prové, no de les seves despeses, sinó de la crisi: la baixada dels ingressos per impostos i els problemes dels bancs, dels que l’estat s’ha hagut de fer càrrec.

Mutualitzant el deute, no hi ha cap dubte que els interessos baixarien per tothom. Com als Estats Units, els interessos serien menors que la inflació, és a dir, serien negatius. Amb uns interessos més baixos, negatius, les despeses de l’estat baixarien, el dèficit es reduiria, es dedicarien més recursos a l’activitat productiva i es generaria creixement econòmic, ja que el crèdit seria més barat.

Finalment, s’ha de promoure un sistema financer europeu estable. Això requereix tres condicions: una supervisió comuna, una garantia de dipòsits comuna i una política fiscal comuna. S’ha de començar per la supervisió, després per la política fiscal i, finalment, per la garantia de dipòsits. I això és urgent. Se’n parla des de fa dos anys i no s’avança. Mentrestant els mercats actuen. Aquest retard té un cost molt important i, si es triga massa, pot carregar-se, no ja el sistema bancari dels països més febles, sinó tota la seva economia.

Que els dirigents europeus decideixin atacar aquests problemes és, ens ho diu l’experiència, molt difícil, gairebé impossible. De manera que el destí de l’euro sembla marcat.

Una ruptura de l’euro basada en la sortida de la moneda única dels països febles (Grècia, Portugal, Espanya) tindria unes conseqüències calamitoses per aquests països: fugida de capitals, “corralito”, més atur, més misèria. Els deutes exteriors, que seguirien sent en euros, s’haurien de pagar amb monedes devaluades, i no es podrien pagar. Calamitats que durarien uns quants anys. I les nacions europees més pròsperes també serien tocades per aquesta crisi, ja que els seus bancs no veurien ni un euro del deute dels països pobres que tenen en el seu poder, creant una crisi financera molt important. Amb aquest tipus de ruptura, tothom hi surt perdent.

Una altre solució seria que qui sortís de l’euro fos Alemanya. L’euro resultant, l’euro dels pobres, es depreciaria respecte del marc alemany, el que augmentaria les exportacions, promovent un creixement econòmic i equilibrant el balanç comercial europeu. Per Alemanya, l’avantatge seria el de disminuir el valor del seu deute, que, sent en euros (devaluats) li seria molt més senzill de pagar. Amb aquesta ruptura de l’euro, tothom hi sortiria guanyant.

Com deia George Soros als alemanys: “lead or leave”. O lidereu les reformes necessàries per salvar l’euro i perquè la prosperitat torni a Europa, o foteu el camp.

De tot això ningú en parla.

El dret a saber, segons el PP català

Finalment, el PP català s’ha decidit a fer campanya pel no a la independència, i a explicitar els seus arguments. Ho trobo una bona idea. Es més, ho trobo una necessitat. La veritat és que, fins ara, només s’han publicitat de manera estructurada les xifres dels que diuen que ala catalans els aniria millor amb una Catalunya independent. Ara tindrem l’altre versió.

Fins ara aquesta campanya del PP ha publicat tres textos: Espanya ens roba?, La realitat en xifres i Què ofega Catalunya?. Veiem què diuen.

A Espanya ens roba?, el PP contesta als que afirmen que Catalunya té un dèficit fiscal de 16.500 milions d’euros anuals, que Catalunya té un superàvit comercial amb la resta d’Espanya de 23 a 24.000 milions d’euros. En dedueix el PP que, encara que fos veritat el dèficit fiscal, si Catalunya sortís d’Espanya hi sortiria perdent, ja que el dèficit fiscal desapareixeria, però el superàvit comercial també. I dir això és una solemne tonteria, ja que una Catalunya independent d’Espanya seguiria tenint relacions comercials que, molt probablement, seguirien sent positives.

En aquest mateix escrit el PP dóna indicacions de que les balances fiscals publicades per la Generalitat poden ser falses (com ho són realment, o almenys, no totalment certes, com ja he explicat a una entrada precedent) i ens remet a una article publicat al País el 4 de juny per un catedràtic d’Anàlisi Econòmica de València, que afirma que el dèficit fiscal del 2010, segons som es calculi, podria ser de menys de 800 milions. Convé llegir-lo. És important tenir les idees clares sobre aquest concepte.

A La realitat en xifres, el PP català ens parla de la Seguretat Social que, diuen, és deficitària a Catalunya, segons la taula següent:

En dedueix el PP que, si Catalunya fos independent, no podria pagar les pensions. I, segons aquest raonament, Espanya tampoc, ja que en el mateix escrit hi afegeixen els saldos de l’any 2012 per comunitats. Hi he afegit la suma, que el PP català no dóna, no fos cas que algú s’adonés de la trampa. També hi he afegit els habitants de cada autonomia i el dèficit per habitant. Hi veiem que Catalunya es troba a la mitjana espanyola, el que vol dir que a una Catalunya independent li costarà el mateix que a l’Espanya actual equilibrar els comptes de la Seguretat Social.

Finalment a Què ofega Catalunya?, el PP ens explica el que ja tots sabem, que el que ofega, no a Catalunya, si no a la Generalitat, és d’una banda, el seu deute (50.489 milions d’euros a finals de desembre) i, d’altre banda, els compromisos adquirits, que sumaven, l’any 2010, 79.502 milions. Tot això és veritat. I d’aquestes xifres només podem culpar a la pròpia Generalitat. Però el que també és veritat que, amb un dèficit fiscal menor (sigui el que sigui), aquestes xifres serien més reduïdes. El que, com és natural, no explica el PP als seus possibles lectors

En resum, el que fa el PP català és una bona idea, però, per ara, d’una qualitat força deficient. Encara que, potser, sigui suficient pels seus seguidors.

Sobre una carta al president Artur Mas

Darrerament la senyora alcaldessa sembla tenir ganes d’expressar-se. La carta al president Mas, publicada ahir al Periódico, n’és una mostra. L’alcaldessa hi exposa tota una panòplia del seu pensament polític. No el discutiré, ja que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, i totes les idees són respectables. Trobo bé que reclami 1.600.000 euros que, segons ella, la Generalitat deu a l’ajuntament (potser l’únic problema és que aquest deute, tal com els quatre milions que demanen a Blanes, mai no ha estat reconegut per la Generalitat, almenys totalment). Trobo bé que digui, si ho pensa així, que la Policia Local podria fer molta de la feina de proximitat que fan els Mossos, encara que el problema seria, segurament, la coordinació entre les diferents policies locals. I així podríem seguir sobre el que diu de la història, de la televisió i de tantes altres coses, amb les que podem o no estar d’acord, però que són idees molt respectables.

El que no trobo bé, en canvi, és quan parla de l’herència rebuda. Diu l’alcaldessa que quan el primer tripartit va arribar al poder, “l'error del tripartit va ser no haver fet una auditoria primer i explicar al poble de Catalunya després com van deixar vostès l'estat dels comptes. I, finalment, convocar eleccions. No ho vam fer i ens vam dedicar a gestionar el que ens van deixar; la seva herència”. Mentre critica que, quan el senyor Mas va arribar al govern, “la seva estratègia va ser parlar de l'herència rebuda, cosa que nosaltres no vam fer”.

Qui llegeixi el que diu la senyora alcaldessa podria pensar que quan el tripartit va arribar a govern es va trobar amb una situació dolenta, però, per prudència, no van dir res, mentre que quan CiU va tornar a governar, va exagerar la situació. I els números diuen que no és ben bé així. Que quan el tripartit va començar a governar, el deute de la Generalitat no arribava als 12.000 milions d’euros (xifra confirmada pel tripartit, ja que un any després era sensiblement la mateixa), que durant el mandat del president Maragall va augmentar fina als gairebé 15.000 milions, mentre que durant el mandat del president Montilla va augmentar fins als gairebé 35.000 milions.

I, si parlem dels compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs, el president Maragall va deixar una quantitat d’uns 10.000 milions d’euros, quantitat que el seu successor va multiplicar gairebé per vuit.

Una herència, digui el que vulgui la senyora alcaldessa, molt difícil de gestionar.

Les opinions són una cosa molt respectable. En canvi, les frases que poden fer pensar que les xifres que va deixar el tripartit no eren tan dolentes com ho van ser, no ho són gens. De la mateixa manera que l’alcaldessa demana al president Mas que reconegui els seus errors (que n’ha fet uns quants, i grossos), ella i el seu partit podrien començar per reconèixer els seus, que, des del punt de vista de les xifres de deute i de compromisos futurs, van ser molt més grossos.

Dit amb tot el respecte.

Seran els CFC, i no el CO2, la causa de l’escalfament global?

Des de fa uns deu anys, les temperatures globals no augmenten, malgrat que la concentració del CO₂ ho continuï fent. S’han intentat donar moltes explicacions a aquesta parada de l’escalfament. La darrera que s’acaba de publicar afirma que els clorofluorocarbonis (CFC, els productes que es feien servir fa uns anys per obtenir el fred de les neveres, i que es van deixar d’utilitzar ja que contribuïen a augmentar el forat d’ozó) són els culpables de l'escalfament global des de la dècada de 1970 i no el diòxid de carboni, segons un polèmic estudi de Qing-Bin Lu, professor de física i astronomia, la biologia i la química a la Facultat de Ciències de la Universitat de Waterloo, publicat fa uns dies, titulat Cosmic-Ray-Driven Reaction and Greenhouse Effect of Halogenated Molecules:Culprits for Atmospheric Ozone Depletion and Global Climate Change.

Se sap que els CFC buiden la capa d'ozó, però una anàlisi estadística en profunditat suggereix que els CFC poden ser també el motor clau en el canvi climàtic global, en lloc de diòxid de carboni (CO₂).

La teoria convencional diu que l'emissió de gasos no CFC deguts a l'activitat humana, com el diòxid de carboni, és la que ha contribuït principalment a l'escalfament global. Però hi ha dades que es remunten a la Revolució Industrial que mostren que la teoria convencional podria estar equivocada, segons l'autor. De fet, continua l’autor de l’estudi, les dades mostren que els CFC, juntament amb els raigs còsmics, causen tant el forat d'ozó polar com l'escalfament global.

La majoria de les teories convencionals diuen que les temperatures mundials seguiran pujant a mesura que els nivells de CO₂ continuen augmentant, com ho han fet des de 1850 El que sorprèn és que des de l'any 2002, les temperatures globals han disminuït. Aquesta disminució coincideix amb una disminució dels CFC a l'atmosfera. Segons els càlculs de l'autor, l'efecte hivernacle dels CFC explica l'escalfament global d'uns 0,6 °C des del 1950 fins al 2002. Des de llavors la quantitat de CFC a l'atmosfera ha disminuït, i el mateix ha fet la temperatura global. Segons aquesta hipòtesi, aquesta tendència al refredament va a continuar durant els propers 50-70 anys alhora que la quantitat de CFC a l'atmosfera segueixi disminuint, com es veu a la figura.

Les dades registrades des de 1850 fins a 1970, abans que les emissions de CFC fossin significatives, mostren que els nivells de CO₂ van augmentar significativament com a resultat de la revolució industrial, però la temperatura global, exclòs l'efecte solar, es va mantenir gairebé constant. Amb el model convencional d'escalfament causat pel CO₂, les temperatures haurien d'haver augmentat en 0,6 °C durant el mateix període, un augment similar al del període de 1970 a 2002.