Banderes

A Catalunya es cremen banderes espanyoles, i a molta gent els fa gràcia. D'altes, en canvi, se senten ofesos.

El diari El Mundo, a la seva edició digital d'avui, al blog de l’Arcadi Espada (ben conegut per les seves idees), publica una fotografia  de l'Albert Boadella (també ben conegut per les seves idees) embolicat amb l’estelada, sota el títol “Boadella da la cara por la patria”.

Aquesta foto segurament provocarà les mateixes reaccions que les de la crema de banderes espanyoles, però en sentit contrari.

Sóc dels que consideren que tot aquest afer de cremar o de riure’s de les banderes és una solemne tonteria. Però aquesta solemne tonteria pot acabar en violència.

Malgrat 1913 – Nova Casa de la Vila

Al llibre Malgrat i sos Contorns, mossèn Fèlix Paradeda descriu la inauguració de la nova Casa de la Vila, ara fa cent anys:

“La construcció de l’actual Casa de la Vila verament s’imposava, car l’antiga, situada al costat de la casa rectoral que des del segle XVI venia habilitant-se, era d’escasses dimensions, sense pati ni hort i mancada de ventilació i de llum necessària.

L’alcalde Don Fèlix Cardona, inicià la seva construcció, poguent-la inaugurar el dia 15 d’agost de 1913 l’alcalde D. Joan Serra. A l’acte de la solemne benedicció, feta pel senyor rector Reverend Pere Figueras, hi prengué part tot el clero parroquial, l’Ajuntament, autoritats locals i gran part del poble, amenitzant-lo amb airosos sons l’orquestra de Sant Feliu de Guíxols.

Emplaçada en el carrer del Carme és gran i esbelta essent notable el saló de sessions. En les dependencies baixes hi estan instal·lades la Secretaria i el Jutjat Municipal. En la fatxada principal ostenta un escut de pedra de la Vila, format per un castell-torre amb un lleó rampant”.

(Transcripció conservant l’ortografia original)

L’atur del mes de juliol

El nombre de persones de Malgrat registrades a l’atur al mes de juliol ha estat de 1.518, 15 persones més que un any abans, i 90 més que fa dos anys.

Per ara, res de ben positiu.

La producció industrial a Catalunya s’estabilitza

La producció industrial a Catalunya s’estabilitza, mentre que la d’Espanya segueix caient.

En efecte, l’índex de producció industrial català del primer semestre de l’any 2013 ha sigut de 84,3 (agafant com a base 2005 = 100), la del primer semestre de l’any 2012 va ser de 85,0, i la del mateix període de l’any 2011 va ser de 86,9.

A Espanya, els valors dels índex de producció industrial dels mateixos períodes ha sigut de 76,5 per l’any 2013, de 79,5 l’any 2012 i de 84,9 l’any 2011.

És a dir, que l’índex espanyol ha caigut de 3 punts percentuals l’any 2013, mentre que l’índex català només ho ha fet de 0,7 punts, el que es pot considerar com estable. Esperem que s’hagi tocat fons i que la indústria es torni a revifar aviat.

Malgrat 1913 – Apunts per la Festa Major

La Vanguardia del dimarts 12 d’agost d’ara fa cent anys publicava, dins d’una notícia d’un concurs de tir que s’havia fet a Montjuic, que el proper dia 16, a Malgrat s’efectuaria un concurs de tir al colomí, concurs que coincidia amb la Festa Major.

L’endemà, a les cròniques de Tarragona, el mateix diari feia saber que el primer organista de la capella reial d’aquella ciutat havia anat a Barcelona i a Malgrat. Probablement la seva visita a Malgrat també va ser deguda a que faria un concert per la Festa Major.

Gibraltar espanyol!

Serà casualitat, però cada vegada que un govern espanyol té dificultats, engega un conflicte amb Gibraltar. Ara que el president del govern central s'enfronta al problema Bárcenas, que li pot costar haver de dimitir, sense importar-li els problemes que es causen als que han de passar la frontera per anar a treballar, crea un problema amb Gibraltar. Els medis de comunicació només parlen d'això. El finançament il.legal del PP ha passat a un segon pla.

Per ara, l'estratègia li funciona perfectament. Es la mateixa estratègia que es feia servir en temps de la dictadura. Personalment, em rejoveneix.

En Clint Eastwood i l'economia

A la película "El Bueno, el feo y el malo" hi ha una escena memorable que resumeix bé l'economia actual. El Rubio i en Tuco han trobat finalment el cementiri on saben que es troba soterrat l'or que busquen, un enorme cementiri de la guerra civil. El Rubio es mira la pistola, després mira el Tuco i pronuncia la cèlebre frase: "En aquest món hi ha dues classes de persones, amic. Els que porten la pistola carregada... i els que caven".

De la mateixa manera, a l'ordre econòmic actual, després de cinc o sis anys de crisi, hi ha dues classes d'economies: les que tenen enormes acumulacions d'actius i reserves de divisa forta són les que porten la pistola carregada; les economies amb grans deutes exteriors, al contrari, són les que caven.

Ja sabem el que ens toca: cavar.

Ensenyament públic i ensenyament privat

L'opinió que estic a punt de donar no està en absolut de moda en aquest moment. Al meu entendre, les millors escoles són les escoles privades. Si hi ha una política educativa que m'agradaria veure adoptada seria una política que aspirés a incrementar el nombre d'institucions educatives privades, i paral·lelament incrementar substancialment el nombre de beques per permetre que puguin accedir a elles un gran nombre de nens de renda baixa. 

No hi ha dubte que aproximadament durant 100 anys l'expansió de l'ensenyament públic va ser una bona cosa. L'escolarització universal i obligatòria va resultar de gran importància econòmica, ja que les persones que saben llegir i escriure i coneixen les quatre regles són treballadors molt més productius. Però és necessari reconèixer els límits del monopoli de l'educació, especialment en els països on fa temps que es va aconseguir l'alfabetització massiva. El problema és que els proveïdors monopolistes de l'ensenyament públic sofreixen els mateixos problemes que afligeixen als proveïdors monopolistes del que sigui: la qualitat disminueix a causa de la falta de competència i al subreptici poder dels interessos creats dels "productors". 

Les institucions educatives privades exerceixen un paper crucial a l'hora d'establir i elevar els estàndards educatius a tot el món. No estic advocant per les escoles privades en contra de les escoles públiques. Estic advocant per ambdues, donat que la diversitat és preferible al monopoli. Una barreja d'institucions públiques i privades amb una competència significativa afavoreix l'excel·lència. D'aquí que les universitats nord-americanes estiguin entre les millors del món, mentre que els instituts d'ensenyament mitjà americans son generalment bastant dolents, ja que estan embarcats en un sistema de monopoli localitzat. Per ventura Harvard seria Harvard si el govern americà o l'estat de Massachusetts l'hagués nacionalitzat? 

Els apologistes de l'educació pública tradicional han d'entendre una cosa molt senzilla: proporcionant una educació publica gratuïta, que generalment és d'una qualitat mediocre, s'està incentivant un sistema educatiu privat realment bo, ja que ningú pagaria entre 10.000 i 20.000 € anuals per una educació que només sigui una mica millor que la gratuïta. 

A tot el món els països intel·ligents s'estan allunyant del model obsolet del monopoli educatiu de l'estat, permetent a la societat civil tornar de nou a l'educació, que és el que li correspon. He de reconèixer que amb l'excepció molt notable de Finlàndia.

La revolució educativa del segle XX va consistir en que a les democràcies l'educació bàsica estigués a l'abast de la majoria de la gent. La revolució educativa del segle XXI consistirà en que cada vegada més nens tinguin accés a una educació de qualitat. El que hi estigui en contra és un elitista: és que vol que els nens pobres estudiïn a escoles pèssimes.

(Inspirat en el llibre "La gran degeneració", de l'anglès Niall Ferguson)

Tornem sobre l'accident de l'AVE

Llegim avui al País un article titolat "Causes últimes d'accident ferroviari", del que copio alguns paràgrafs: 

Espanya per raons exclusivament polítiques, i sense el menor estudi de rendibilitat digna de tal nom, s'ha embarcat en un megalòman i ruïnós projecte de transport ferroviari sense parangó ni tan sols aproximat a la resta del món. 

Portem invertits només en infraestructures de l'AVE uns 50.000 milions d'euros, sense que això hagi servit perquè el ferrocarril millori la seva baixíssima quota de mercat en el conjunt del transport. Als estudis de prestigiosos catedràtics de transport es posa de manifest no només la seva absoluta improcedència econòmica sinó també social:  l'AVE aguditza la desertització del camp i les zones menys poblades i contribueix a concentrar la població en les ja saturades. 

Però ni això ni que els països més desenvolupats del món, amb una riquesa i una densitat de població molt superiors a les nostres, hagin considerat que no podien permetre's res de semblant, impedeix que els espanyols estiguem orgullosos dels nostres AVES i que aquests tinguin una altíssima rendibilitat política. I encara que les despeses s'han anat progressivament disparant en euros de valor constant (el cost per quilòmetre de l'au Madrid Barcelona va ser més del doble que el de Madrid Sevilla i el del Madrid Galícia, quatre vegades superior!) tothom està encantat amb els AVES i reclama que construeixin un al seu poble. 

En aquest concepte de construcció desenfrenada d'AVES i de despeses progressivament disparades, no sembla desgavellada la suposició que ens hàgim embarcat en més del que podíem digerir i que tot això pot haver portat a tractar d'estalviar en el que en la pràctica (no en les inauguracions) era fonamental: la seguretat.

De manera que, si seguim el raonament de l'artcle del Pais, el conductor del tren no és, ni molt menys, l'únic responsable de la tragèdia.

Els preus del petroli

Després del pic dels preus del petroli del mes de juliol de 2008, en què el Brent va arribar a valer més de 140 dòlars per barril, des del febrer del 2011, fa dos anys i mig, el preu es manté per sobre dels 100 dòlars per barril: 111,2 $ de mitjana l'any 2011; 111,6 $ de mitjana de l'any 2012 i 107,4 $ de mitjana de l'any 2013, fins al 30 de juliol.

Amb uns preus així, ni l'economia espanyola ni la catalana difícilment podran sortir de l'estancament. I com que no és previsible que els preus del petroli baixin, més aviat el contrari, el futur a un termini mitjà es presenta bastant pessimista.

Preus del petroliBrent

Passat i present

Hem aprofitat aquests dies de calor per recórrer algunes parts d'Espanya. Entre elles ens hem apropat a Ciutat Rodrigo, a la província de Salamanca. Una ciutat emmurallada molt antiga, en la qual hi ha restes romanes i ibèriques. Una ciutat molt interessant per visitar al que li agradi conèixer la història. Ens han explicat que fa poc, en fer uns pisos es van trobar amb les restes d'una tintoreria romana. A la plaça del Castell es troba un "verraco" ibèric, un porc mascle esculpit en pedra.

Però això no ha estat la història el que més ens ha impactat d'aquesta visita. Hem anat al parador i ens hem assabentat que la presidenta directora general de Paradores és l'ex de Rodrigo Rato Figaredo. Sembla ser que a part de ser l'ex de Rato, el seu únic mèrit és ser íntima amiga de la dona de l'Aznar. No té ni idea de com portar una empresa i ha de bregar amb una que té ni més ni menys que 92 hotels. La pobra dona, pel treball que realitza només cobra 180.000 € anuals. 

Això és un exemple clar de com la política és extractiva, és a dir els polítics es recolzen uns a uns altres per omplir-se la butxaca.

Un podria dir que això només passa amb el PP, però no és cert: l'antic president de paradores va ser un íntim amic de Zapatero i el seu únic mèrit era ser l'alcalde de Rabanedo a la província de León. 

Ara ens diuen que Paradores tenen un deute de 150 milions d'euros. No és d'estranyar, vists els currículums dels gestors que ha tingut. El problema és que no solament Paradores es troben aquest cas; a la majoria de les empreses públiques els passa el mateix. 

Així serà molt complicat que sortim del embolic. Per moltes retallades que es facin mai s'estalviarà suficient per compensar la mala gestió dels nostres polítics.

L'accident de l'AVE a Galícia

Van vendre als gallecs que ja començaven a tenir un tren d'alta velocitat, quan no el tenien. Com a resultat, hi ha hagut 80 morts. Ara, que per culpa de l'accident de dia de Sant Jaume poden perdre la construcció del AVE brasiler,  ens venen amb que el tren Ourense - Santiago no és ben bé d'alta velocitat: han pres el pel als gallecs i han assassinat 80 persones.

Avui, camí d'Ourense, he passat pel lloc de l'accident, i la corba en qüestió sembla molt més pronunciada que tal com es veu a la tele. Després d'un tram recte de 80 km, una corba com aquesta és una crida a l'accident. Si el conductor es despista, o no es troba bé (i això passa, tard o d'hora), l'accident queda assegurat.

A més, en aquest tram, el sistema de seguretat EMRTS, el que hauria frenat el tren en cas que el conductor no ho fes, no estava instal.lat. Es més, aquest sistema, que existeix entre Ourense i una mica abans del lloc de l'accident, estava desactivat al tren, ja que, al tenir motor elèctric i de gasoil, no funciona bé.

No tinc cap dubte, amb els elements que es coneixen de l'accident, que el conductor del tren n'és el responsable directe. Però no és l'únic responsable. Tots aquells que han permès circular aquests trens per un tram perillós, sabent que el sistema de seguretat no funcionava, també són responsables. I ho són per homicidi involuntari per manca de la mínima seguretat exigida a un tren d'alta velocitat. Però tots ells es'en sortiran. El conductor, en canvi, no.

L'ARE de Pineda

Pineda ha donat per mort i enterrat l'ARE. Recordem que aquest invent del govern tripartit consistia en finançar pisos als diferents pobles. Al canviar de govern i al fer-se evident que la caixa no només estava buida, sinó que estava fortament endeutada, la Generalitat no ha tornat a parlar d'aquesta idea. Recordem també que, a Pineda es volien fer més de 1.000 pisos, i que a Malgrat el projecte era de fer-ne més de 500.

 

A Pineda, ara, a la zona de 50.000 metres quadrats destinada al tal ARE, l'alcalde Amor, membre destacat del PSC, hi vol reduir la zona residencial i fer una gran zona comercial i lúdica, amb l’objectiu d’esdevenir també un motor per al desenvolupament del conjunt de l’economia local.

 

No sé si la idea de l'alcalde Amor és o no realitzable, si té o no alguna possibilitat de dinamitzar l'economia pinedenca, però al menys, aquest senyor sembla tenir alguna idea. Se m'acut, en llegir aquesta notícia, preguntar si a l'Ajuntament de Malgrat, ara que les àrees residencials estratègiques (ARE) que, degut a la situació de crisi que viu el sector immobiliari, no semblen tenir viabilitat, almenys a curt i mig termini, algú  té alguna idea pels terrenys que hi estaven destinats. En moments de crisi econòmica com l'actual, l'única manera de sortir-se'n és fer treballar el magí.

La felicitat

Anunciaven pluja, però avui ha sortit un dia amb un cel completament blau i amb una temperatura molt agradable, que no ha passat dels 22 graus. A les 11 del matí ja era a la platja. He anat a la Conxa, a Espasante, una de les més de vint parròquies del municipi d’Ortigueira. La marea era baixíssima; he comptat uns cent metres entre el punt més alt on el mar ha arribat la nit passada (la sorra encara estava mullada) i l’aigua. Es nota que estem en època de marees vives.

La platja de la Conxa d’Espasante té uns mil metres de llargada, entre el port i les roques de l’altra banda. Caminar per la sorra finíssima i molla és molt agradable. La superfície del mar, aquest matí, estava perfectament calma, les onades que arribaven a la sorra eren insignificants.

La marea estava tan baixa que es podia arribar a una zona rocosa que habitualment és inaccessible. Una mariscadora estava arreplegant musclos de roca. En portava dues bosses plenes.

Des del final de platja es podien veure els farallons, unes roques que es troben a la punta del cap Ortegal, i que figuren a l’escut d’Ortigueira. Que lluny queden els problemes davant un paisatge així.

Després de recórrer tota la platja amunt i avall, una banyada. L’aigua era fresca sense ser freda. Durant l’estona d’assecar-me al sol he llegit alguns capítols del llibre El Càtar Imperfecte, amb el que he tingut una sensació encara més grossa d’aïllament de les misèries del nostre temps.

Quan me’n he anat, he tingut la curiositat de comptar quantes persones hi havia a la platja. Una cinquantena rapada. Estem lluny de les aglomeracions mediterrànies o de les de les ries baixes.

Arribant a casa, mentre escric, escolto cançons franceses. Diuen que la felicitat no existeix però, si existís, seria molt semblant a l’estona que he passat aquest matí a la platja de la Conxa, a Espasante.

Perill a la punta de la Tordera

Vist al Facebook del Som'hi. Un es pregunta quina administració (local, provincial, autonòmica o central) té l'obligació d'arreglar-ho. Segur que si els fem la pregunta, diran que són les altres.

L'última llevantada que van patir les platges de Malgrat de Mar va deixar al descobert diverses canonades rovellades i trencades a la platja de la Punta de La Tordera que, en plena temporada turística, conviuen amb els banyistes. Les imatges van ser preses el dissabte 6 de juliol.

Retallant, que així ens enfonsem cada vegada més

Avui mateix, Cèsar Molinas acaba de publicar un article al País  sobre el suïcidi econòmic que comporten les retallades que s’han estat fent, i que continuen, dels pressupostos de recerca (però pel senyor Anderson, el dels casinos i les cases de fornicació, si que hi hauran diners). Ens diuen que les retallades a la recerca serveixen per retallar menys a les prestacions socials, quan les retallades a la recerca serviran per augmentar les retallades de les futures prestacions socials. Les retallades indiscriminades que s’estan fent a la recerca llasten de manera irreversible el futur de l’economia i de la societat espanyola.

Es retalla a la sanitat. S’implanten copagaments. La conseqüència és clara: la gent anirà menys al metge, prendrà menys medicaments, però, d’aquí a uns mesos, d’aquí a un o dos anys, els mateixos que no han anat al metge ni han pres els medicaments que necessitaven per no poder pagar-los, tindran unes malalties més greus i, per tant, més cares pel sistema de sanitat pública. Al llibre Per què l’austeritat mata? – El cost humà de les polítiques de retallades, escrit per dos economistes americans especialitzats en economia de la medicina, s’afirma que “hi ha proves claríssimes de que els pagaments d’usuari redueixen l’accés a les atencions necessàries i no estalvien diners a llarg termini”.

En aquest mateix llibre es parla del cas espanyol: “Segons els criteris del propi govern espanyol, l’austeritat no ha donat cap resultat. Tant l’executiu de Zapatero com el de Rajoy varen manifestar que el principal objectiu de les mesures d’austeritat era reduir el deute públic i, així, incrementar el creixement econòmic. Però, en comptes de disminuir, el deute d’Espanya va passar del 37 % del PIB el 2007 fins el 85 % al mes de març del 2013, i el govern preveu que continuarà creixent fins al 91,4 % a finals d’any.”

On són els polítics que sabent tot això, callen? Mentre l’única qualitat que ha de tenir un polític per que el posin a les llistes electorals sigui la de dir sempre que si als que manen, ningú s’oposarà a les polítiques, tant espanyoles com catalanes, que ens van acostant cada vegada més al precipici.

Una societat condemnada

"Quan vostè adverteixi que per produir necessita obtenir autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que els diners flueixen cap als qui trafiquen no amb béns, sinó amb favors; quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per les influències i no per la feina, i que les lleis no el protegeixen contra ells, sinó que, per contra, són ells els que estan protegits contra vostè; quan repari que la corrupció és recompensada i l'honradesa es converteix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seva societat està condemnada."

Ayn Rand, Atlas shrugged (La rebel·lió d'Atlas) - 1950

Processó en honor de San Benet

Fa uns quants dies vam anar a passar uns dies a Cambados, a les Ries Baixes. un poble molt agradable, que té com a patró San Benet (San Bieito, en gallec). Cap al tard del dia 11 de juliol, va començar la processó. Impressionant, probablement més d’un miler de persones, amb ciris llargs i, molts, amb figures de cera expressant el que el sant els va curar.

Al mig de la processó, el sant, carregat de bitllets penjant-li de la túnica, i acompanyat d’uns quants xais, una petita mostra del bestiar que el poble va oferir per l’ocasió.

I, diuen, aquesta festa es torna a repetir cap al mes de març, altra vegada amb el sant carregat de bitllets i amb més bestiar.

Per aquí, ja fa anys que s’han perdut aquestes tradicions, i segurament no per a bé.

Malgrat 1913 – Violació i amenaça de mort

La Vanguardia del dissabte 5 de juliol del 1913 publicava, a la secció “Serveis de la Guàrdia Civil”, la següent notícia:

Educació: perquè Espanya no sortirà de la crisi

A qui interessi el tema del trist estat de l’educació a Espanya pot llegir al País d’avui l’article  Educación:cambiarlo todo para que todo siga igual. La seva lectura és molt instructiva i aclaridora.

Copio ara un tros del llibre Qué hacer con España, d’en Cèsar Molinas, corresponent a l’apartat que dedica a l’educació:

Al novembre del 2011, la Comunitat de Madrid va convocar 489 places de mestre d’Ensenyament Primari a la que es varen presentar 14.110 aspirants, tots ells amb titulació de Magisteri, equivalent o superior. La prova consistia en fases eliminatòries que s’havien de superar totes per aprovar. Varen aprovar 1.913 aspirants, el 13,5 %. Les places interines es varen cobrir amb els que havien aprovat la prova, però no havien obtingut plaça fixa. La prova incloïa preguntes que deuen saber contestar els alumnes de 12 anys.

El 93 % dels aspirants no van saber completar una taula que demanava calcular l’equivalent en grams de dos quilos i 30 grams, l’equivalent en metres quadrats de 10 hectàrees, l’equivalent en minuts de 2 hores i 24 minuts, i l’equivalent en minuts de 2,2 hores.

El 69 % no va saber explicar el significat de les paraules “escrúpulo” (hi va haver qui va contestar que era una posta de sol), “disertación”, “extasiar” o “pronóstico”.

El 87 % no va poder descriure correctament les formes gramaticals d’una oració. El 62 % no va saber situar al mapa les ciutats de Pamplona i Avila. Les faltes d’ortografia vares sen nombrosíssimes i que cridaven l’atenció.

Tots els candidats tenien títol universitari. Els sindicats van contestar a la publicació de la notícia amb els improperis habituals i amb l’exigència que les places de mestre interí s’assignessin per estricte ordre d’antiguitat, sense tenir en comte els resultats de la prova.

Llegint això, et cau l’ànima als peus, i et dones compte que això de que tenim la joventut millor formada de la història d’Espanya no és més que un mal acudit que molta gent creu. (a l’escola del senyor Ragull, als anys cinquanta, la majoria sabíem totes les equivalències que a la prova van fallar el 93 % dels candidats).

L’explicació d’aquesta inoperància de la Universitat espanyola? El mateix llibre ens ho explica: la universitat Complutense de Madrid té 75.000 estudiants de primer grau(llicenciatura i assimilats) i 3.100 docents. Harvard té 7.200 estudiants de primer grau i 2.100 docents. Yale té 5.200 estudiants de primer grau i 3.600 docents.

Conclou Cèsar Molinas: la universitat espanyola és un exemple extrem de tot lo dolent que pot passar a una institució quan se li dona autonomia i no se li exigeix ni que rendeixi comptes ni responsabilitat a cap dels col·lectius que la conformen.

Com que la única manera de sortir de la crisi és disposar d’un capital humà ben format, queda clar que Espanya està prenent el camí d’un país en vies de desenvolupament. I a Catalunya les coses estan més o menys igual, de manera que seguim el mateix camí.