El dèficit de l’estat

La figura que acompanya l’article d’avui d’en Sala i Martin a la Vanguardia és molt il•lustrativa. Mostra el saldo de caixa de l’estat, presentat en xifres acumulades de 12 mesos. En vermell els ingressos, en blau les despeses. Desprès d’un període d’equilibri, es passa a un superàvit durant tres anys i mig. Aquest superàvit té un màxim de 20.000 milions d’euros a finals del 2007 i principis del 2008, degut a uns ingressos de 160.000 milions i unes despeses de 140.000 milions.

A partir de principis del 2008 els ingressos comencen a disminuir, mentre les despeses segueixen augmentant, creant ràpidament un dèficit, que és d’un xic menys de 20.000 milions d’euros a finals del 2008. Els ingressos passen de 160.000 milions a principis d’any a menys de 125.000 milions a finals d’any (una disminució de més de 35.000 milions d’euros), mentre que les despeses passen de 140.000 milions a una mica menys de 145.000.

Des de principis del 2009 les despeses augmenten molt més ràpidament que fins llavors, passant d’uns 150.000 milions d’euros a principis d’any a més de 195.000 milions a finals d’any (un augment de més de 45.000 milions d’euros en un any, quan abans eren d’uns 5.000 milions anuals). Aquest augment tan sobtat és degut principalment a l’augment de les prestacions socials a causa de l’augment de l’atur, i de les despeses del pla E. Mentrestant, els ingressos continuen caient, fins a 100.000 milions a finals del 2009 (una disminució de gairebé 25.000 milions). De manera que el dèficit, a finals de l’any 2009, era de més de 95.000 milions d’euros.

En aquests primers mesos del 2010, les despeses continuen augmentant, però poc (uns 1.000 milions), mentre que els ingressos han augmentat d’uns 5.000 milions (a veure si es confirma).

La pregunta que es fa en Sala i Martin, i que ja ens hem fet en aquest blog, és la següent: com pot ser que, si l’economia ha disminuït un 5 %, els ingressos de l’estat hagin disminuït de prop d’un 40 %? L’explicació més lògica és la de pensar que, a més de la reducció d’ingressos per la menor activitat econòmica, hi ha hagut molta gent que ha decidit no pagar, total o parcialment, els impostos.

Per tant, si es vol reduir el dèficit, a més de reduir les despeses i augmentar els impostos, també s’hauria de contemplar un augment important de la persecució del frau fiscal. Cosa que, per cert, no es contempla enlloc, al menys amb la notorietat que aquesta acció hauria de tenir.

I, el que és pitjor, amb l’augment immediat de l’IVA, és més que probable que es produeixi un altre salt quantitatiu del frau fiscal. Tant que podria ser que l’augment de l’IVA no aportés res a les arques de l’estat.

Ajuntament - comptes de l’any 2009 - ingressos

L’any 2009 és un any atípic pel que fa als comptes de l’ajuntament de Malgrat. I això per dues raons: el pla E, que va injectar més de 3 milions a les inversions, i un augment molt important de l’endeutament, conseqüència de dos emprèstits (5,9 milions d’euros a la Caixa i 3,1 milions a Caja Madrid). La següent taula ens dóna els valors reals dels ingressos i de les despeses dels darrers cinc anys, i la figura ens permet de veure-ho més gràficament.

Ingressos

Els ingressos per origen es poden seguir a la taula següent:

A destacar la baixada dels impostos indirectes (obres i construccions) i l’augment de les transferències de capital i dels passius financers (préstecs).
 
 
Ingressos ordinaris

Els ingressos ordinaris comprenen els impostos directes i els indirectes, les taxes i els preus públics, les transferències corrents (entre les quals la principal és la participació als impostos de l’estat) i les contribucions especials.

Els ingressos ordinaris han disminuït d’un 0,5 % respecte de l’any 2008. Els impostos directes han augmentat un 0,9 %, els indirectes (que són els impostos sobre instal•lacions, construccions i obres), han disminuït molt, un 59 %, les taxes han baixat un 0,8 %, les transferències corrents han disminuït un 5,3 %. Les contribucions especials han augmentat molt.

La taxa més important correspon a la de recollida i tractament d’escombreries, per valor de 1,75 milions d’euros, uns 150.000 euros més que la del l’any 2008.

Pel que fa als impostos directes, l’IBI (contribució), ha continuat augmentant, així com l’impost sobre els vehicles. L’impost sobre l’increment de valor dels terrenys ha disminuït fortament, mentre el d’activitats econòmiques ha disminuït per tornar als valors de tres i quatre anys enrere.

Es també interessant, dintre de les transferències corrents, veure l’evolució de les transferències que l’ajuntament ha rebut de la seva participació als tributs de l’estat. Aquesta participació va tenir un augment important l’any 2006, i des de llavors es manté grosso modo al mateix nivell.

Transferències de capital

Els altres ingressos tenen, per l’any 2009, dues partides importants: les transferències de capital i els passius financers (préstecs).

Pel que respecta a les transferències de capital, han augmentat fortament respecte dels anys anteriors, degut als 3,2 milions d’euros del pla E (camp de futbol i plaça del pavelló)

Endeutament

Pel que fa als passius financers, l’ajuntament ha obtingut 9,76 milions d’euros de préstecs de diverses entitats financeres. Els més importants són els de la Caixa (5,9 milions al 0,5 %, pel Centre Cultutal) i el de Caja Madrid (3,1 milions al euribor + 1,25 %, per finançar diverses inversions)

L’endeutament durant l’any 2009 ha passat de 3,3 a 12,4 milions d’euros. Es a dir, hi ha hagut un augment de 9,1 milions, com es pot veure a la taula següent:

El gràfic dóna l’evolució de l’endeutament des de l’any 1992. Es pot observar que el deute s’havia anat reduint des de l’any 1998 fins al 2007, i que l’augment del 2009 és el més important de la sèrie.

Comentaris

El que crida més l’atenció és l’augment tant important de l’endeutament de l’ajuntament. S’entén el préstec de la Caixa, ja que les seves condicions són molt bones per l’ajuntament (interès del 0,5 % a 15 anys, amb 5 anys de carència), però molt menys el de la Caja Madrid, a priori perfectament prescindible, amb un interès molt més elevat i que té una revisió amb l’euríbor (euríbor que, probablement, augmentarà durant els 10 anys del préstec).

Aquests préstecs de l’any 2009 segueixen la tendència començada l’any 2008, on es va demanar un préstec a Caixa de Catalunya per 1,2 milions d’euros.

Malgrat un augment dels préstecs de 9,1 milions d’euros, el resultat pressupostari “només” ha sigut de 5,1 milions. El que vol dir que durant l’any 2009, l’ajuntament ha “menjat” 4 milions dels préstecs. Veurem en una propera entrada, la dedicada a les despeses, on han anat a parar.

Efemèrides meteorològiques

El dia 7 de juny de l'any 1897 es va produir una forta galerna que va afectar tota la cornisa cantàbrica, des de Galícia fins a les costes franceses. Es van registrar 140 km/h a Gijón i 95 km/h a Santander.

El dia 7 de juny de l’any 1906 hi va haver una forta tempesta a Sanlúcar de Barrameda que va produir diverses víctimes.

El dia 8 de juny de l'any 1794 es van produir inundacions al delta del Llobregat.

El dia 9 juny 1899 es va produir una horrible pedregada a Madrid, que va tenir 50 cm de gruix, on van caure pedres de 200 grams, i que va causar trencament general de vidres, teules i desperfectes a l’arbrat.

El dia 10 de juny de l'any 1578 van caure grandíssimes pluges a Barcelona. Els carrers semblaven rius i les inundacions van causar danys.

Si la pedregada de Madrid hagués passat 111 anys més tard, és a dir, ahir mateix, segur que alguns haguessin dit que era un altre exemple clar del canvi climàtic que, com tothom sap, fa que augmentin els episodis extrems. El mateix podríem dir dels altres fenòmens meteorològics extrems que es van produir fa anys per aquestes dates.

Efemèrides meteorològiques d'Espanya

Anar a peu a l’escola

“El consistori de Malgrat de Mar ha anunciat la seva intenció de suprimir l’actual servei de transport escolar, que porta els nens i nenes de l’escola Marià Cubí del municipi. Alguns pares han mostrat la seva indignació davant el que consideren una decisió unilateral per part de l’Ajuntament. Diuen que no se’ls ha tingut en compte alhora de prendre aquesta decisió i que dificultarà les vides de moltes famílies”.

A Sant Vicent del Raspeig, a Alacant, l’ajuntament ha sigut més fi. Organitza, durant una setmana, marxes a peu per dur els nens a l’escola, acompanyats d’uns quants pares voluntaris, que els van recollint pel camí. No és que es vulguin estalviar el cost del transport escolar, no. Ho fan pel bé de les criatures, perquè facin exercici, perquè no estiguin tan grasses, per millorar la seva salut.

I, ves per on, a Sant Vicent del Raspeig maten dos ocells d’un sol tret: estalvien uns quartets i milloren la salut del personal. Possiblement les autoritats de Sant Vicent del Raspeig siguin un xic més diplomàtiques (i políticament més intel•ligents) que les del poble primerament nomenat.

Llegir notícia

Estat del benestar i mercats

Estava esmorzant tranquil•lament aquest matí quan una veu profunda, pausada, deia, des de la ràdio: el que passa és que els mercats volen destruir l’estat de benestar. Aquesta veu profunda i pausada era inconfusible, era la veu d’un home d’esquerres, la veu del periodista Enric Sopena.

Aquest és ara el leit motiv de la gent d’esquerres. Els mercats volen que s’acabi l’estat del benestar que amb tant d’esforç hem anat construint, i sense el qual la vida ens sembla impossible. O, al menys, una vida digne de ser viscuda.

Ai, els mercats! Però, qui o què són aquests mercats? Segurament es tracta d’una gent dolentíssima, guarnits amb jaqué i barret de copa, que fumen puros, i que només gaudeixen amb l’acumulació de diners i el sofriment del poble. Si això fos així de senzill, aviat ho podríem resoldre: s’agafa aquesta gent i se’ls dona una bona pallissa, se’ls fica a la cangrí, se’ls impedeix de fer mal, i els pobres seguim vivint com sempre.

Com sempre? Si fins no fa gaire ens havíem de pagar els metges (qui no recorda la iguala, que, mitjançant un pagament mensual, ens permetia poder ser atesos pel Dr. Russiñol i pel Dr. Torné?), ens havíem de pagar els col•legis (un mes a cal Sr. Ragull costava 25 pessetes), no teníem res de franc. Qui es quedava sense feina es quedava de seguida sense cap ingrés.

Però aquesta realitat, que ara ens sembla la prehistòria, ha anat canviant. Avui l’accés a la medicina és gratuït, no s’ha de pagar per anar al col•legi, i si un es queda sense feina, té dret a un subsidi, més o menys llarg, més o menys important, però no es queda de seguida a la lluna de València.

A Catalunya, segons la consellera Geli, “gastem més en sanitat del que tenim”. La sanitat catalana inverteix 1.600 euros per persona, però el pressupost només és de 1.200 euros per persona. De manera que l’estat del benestar que ens hem construït no el podem pagar, hem d’endeutar-nos per fer-ho, i hem de demanar diners als mercats. I com que els mercats ens troben insolvents, ens diuen que tururú. Qui és el dolent de la pel•lícula: el que estira més el braç que la màniga o el que es nega a finançar la nostra poca solvència?

I no parlem de la llei de dependència, feta sabent que mai es podria finançar. També són els mercats els culpables de que no es pugui aplicar? O bé no serà que hem estat més ambiciosos del que podíem ser?

El personal d’esquerra repeteix sempre el mateix nyigo-nyigo: si no podem tenir de franc l’ensenyament, la sanitat, la dependència, l’estat del benestar, no és per culpa nostra; la culpa és d’una gent molt dolenta que especulen amb els nostres diners. No serà, però, que els diners amb els que hem anat construint aquesta societat del tot gratuït per tots i ara mateix, l’hem construïda amb els diners dels altres? Que ens hem endeutat fins al coll i que ara hem de tornar els calés?

L’únic estat del benestar sostenible és aquell que ens podem pagar. Ni mercats ni hòsties. I hem estat tan imprudents que ens hem cregut que érem més rics del que érem. Els agradi o no a la gent d’esquerres.

Malgrat 1910 – Retirada de la guàrdia civil

La Vanguardia del dissabte 4 de juny de l’any 1910 publicava la retirada de les forces de la guàrdia civil destacades a Malgrat, desprès d’haver-se acabat la vaga de les mines de ferro.

Malgrat 1910 – fi de la vaga a les mines i nomenament d’una mestra

El dimarts 31 de maig del 1910, La Vanguardia publicava dues notícies referents a Malgrat:

- d’una banda, comunicava que s’havia acabat la vaga de les mines de ferro.

- d’altra banda, el ministeri d’Instrucció Pública nominava a la Sra. Rosa Calord Nadal mestra de pàrvuls a Malgrat, amb un sou de 1.100 pessetes.

La fallida de la bombolla fotovoltaica

Esmorzo aquest matí amb una notícia a la Vanguardia: El risc fotovoltaic amenaça a la banca, els bancs es podrien "menjar" 20.000 milions d'euros.

Els projectes instal•lats a Espanya fins a la data, que sumen 3.500 megawatts, estan recolzats en el crèdit bancari entre el 80 i el 90% de la inversió total. És a dir, els bancs, nacionals o estrangers, han posat entre 18.400 i 20.700 milions dels 23.000 que porta invertits la indústria en el mercat espanyol.

La raó d'aquest problema és que el Ministeri d'Indústria pensa reduir, abans de l'1 de juliol, la retribució que dóna a les fotovoltaiques entre un 30 i un 50%. Les instal•lacions d'abans del 28 de setembre del 2008 reben una prima de 0,45 euros per kWh produït (RD 661/2007), mentre que les posteriors a aquesta data reben 0,31 euros si estan ubicades en teulades i 0,265 si es tracta de sistemes en sòl (RD 1578/2008), i el govern pretén reduir la retribució tant per a les plantes existents com per a les futures.

Si es redueixen les primes en la quantia desitjada pel govern, els propietaris de les centrals no podrien ni pagar els interessos dels préstecs concedits pels bancs, de manera que les associacions patronals estarien d'acord a admetre retribucions al voltant de 0,20 euros / kWh, però només per a les noves instal•lacions, però es neguen a acceptar modificacions per les que estan funcionant.

El passat 8 de març va publicar el New York Times un article titulat Solar Industry Learns Lessons in Spanish Sun, on es fa una anàlisi lúcida de la creació de la bombolla fotovoltaica a Espanya, basada en unes instal•lacions de baixa qualitat i de pobre rendiment que són totalment dependents d'unes subvencions exagerades, concedides pel govern espanyol. A causa d'aquestes generoses subvencions, la capacitat prevista, que era de 400 megawatts, ha crescut desmesuradament fins als 3.500 actuals.

Si no es baixen les subvencions només queden dues possibilitats: pujar la tarifa de l'electricitat o augmentar el dèficit de tarifa, dues possibilitats que, després de les recents mesures de reducció del dèficit que s'acaben d'adoptar, són pràcticament impossibles de prendre pel govern.

D'altra banda, pel sistema financer, un altre forat de 20.000 milions d'euros (a sumar de 60.000 milions d'actius immobiliaris que ja han assumit de la bombolla del totxo), pot ser un cop dur, en haver de assumir en els seus balanços .

La foto és de l'article del New York Times, en què es veu un agricultor de Puertollano que va vendre terrenys per a parcs fotovoltaics en l'època del "boom".

Fa cinquanta anys el general Franco visitava Barcelona

Als que tenim una edat respectable, i que varem passar la meitat de la nostra existència sota el règim del general Franco, ens fa gràcia tornar a llegir la retòrica d’aquells temps. Reprodueixo l’editorial de la Voz de Malgrat del mes de maig d’ara fa cinquanta anys. L’he rellegit tot pensant que feia tot just un any que Espanya estava en suspensió de pagaments (més o menys com ara) gràcies al “geni realitzador d’un nou món social”, i que ja feia més de vint anys que s'havia acabat la guerra civil.

El problema era que aquestes bajanades eren de publicació obligada per la “superioritat”. En aquest cas per la "superioritat" falangista, en un moment en que els falangistes (més ben dit, la versió descafeinada que en quedava) es veien foragitats del poder pels tecnòcrates de l’Opus Dei que varen dur a cap el pla d’estabilització econòmic d’Espanya. En aquest sentit, podem considerar aquesta editorial de la Voz com el cant del cigne de la falange.

Franco entre nosotros

Ayer, día 30 de Abril, llegó el Caudillo a Barcelona. Una vez más, Francisco Franco, Jefe Nacional de la Falange, genio realizador de un nuevo mundo social, ha venido a la Ciudad Condal, acogedora capital de nuestra Cataluña, donde podrá calibrar con su visión de Jefe hasta qué punto la realidad física de la Falange Catalana corresponde a la confianza que tiene puesta en nosotros.

Ha venido el Caudillo y nos sentimos orgullosos de su decisión, al igual que lo sentíamos cuando con su estrategia liberó nuestra región del yugo marxista que desde largo tiempo padecíamos. Ha venido, y su llegada ha sido una verdadera demostración de la simpatía que inspira al pueblo catalán y de la potencia de nuestra Falange, vanguardia de una masa de más de un millón de camaradas repartidos por todas las tierras de España y que respalda el pueblo que trabaja. Y este pueblo trabajador, que constantemente produce demostrando sus deseos de superarse, de ponerse al nivel de la técnica de otros países y de vencer toda suerte de dificultades —confiando con la ayuda del Gobierno,- hoy en el gran Estadio barcelonés, patentizará con creces, mediante sus virtudes tradicionales y sus progresos en el campo del folklore, del atletismo y deporte, lo que en realidad es nuestro Estado Nacional-Sindicalista.

Ante tales demostraciones no pueden confiar en un cansancio incompatible con nuestro estilo, quienes al amparo de la paz que el Caudillo y nosotros garantizamos, juegan con separatismos, regímenes caducos, privilegios de clase o con el apoyo de los acérrimos tradicionales enemigos de España; de esta España Católica y Mariana por esencia, que sabe rendir el culto de consagración a Cristo y que se apresta, al ofrecimiento de las primaverales rosas aromáticas y espirituales a la Virgen.

Que nuestra decisión, entusiasmo y creencias, recuerden que los falangistas no damos por terminada nuestra misión con la victoria y que estamos, empeñados en la reconstrucción de la nueva España para todos las españoles, que quería José Antonio.

Pocas vidas en la Historia de España han sido tan fecundas para la Patria como la de Francisco Franco. Vida ejemplar la del que honra con su presencia a la Ciudad Condal, ahora, cuando ya alcanzó los oros de la plenitud. Franco, en sus años de milicia, supo ser siempre espejo para los que hacen servidumbre y grandeza en el servicio de las armas. Fue ejemplo de caballero cristiano y uno de los estadistas de más personalidad y clarividencia.

Hoy es, en definitiva, un predestinado, esa clase de hombres que llevan la fortuna a quienes mandan, tal vez porque el más duro servicio es el de mandar.

Disciplinados, con emoción y con el mayor respeto, hoy le decimos: A tus órdenes y bienvenido seas a nuestra querida Barcelona.

La votació d’ahir al Congrés

Per 169 vots a favor i 168 en contra es va aprovar ahir, al Congrés dels Diputats, el decret de mesures urgents per reduir el dèficit públic. Entre les mesures aprovades, la baixada dels sous dels funcionaris d’un 5 % i la congelació de les pensions pel 2011. Mesures impopulars, que van ser criticades per tots els grups parlamentaris menys pel socialista, i que varen sortir endavant gràcies a l’abstenció de CiU, CC i UPN.

Si el senyor president del govern hagués governat millor, potser ara mateix no en seríem aquí. Però el fet és que hi som, i que s’ha d’actuar. Si el decret en qüestió no hagués estat aprovat, què hauria passat? Pel que sento dir, l’euro hauria caigut encara més, el govern hauria hagut de dimitir, el caos hauria sigut important, no només a Espanya, sinó a Europa. Per això em faig una pregunta: per què el PP va votar no?

Amb la seva votació negativa, el PP va posar en perill l’economia espanyola. Ho va fer conscientment, com si no li importés gens ni mica el país, sinó només foragitar el socialisme del poder (per posar-s’hi ells, és clar). Va ser una irresponsabilitat important, que, almenys per un servidor, no es pot passar per alt. Que potser les pensions no s’haurien d’haver tocat, pot ser. Però recordem que les pensions alemanyes estan congelades des de fa tres anys.

Si, almenys, el PP hagués dit on hauria fet els retalls necessaris a les despeses de l’estat, es podria comprendre el seu no, un no basat en proposar el mateix retall fet d’una altre manera, que s’hauria pogut votar. Però el PP es va guardar bé de dir on retallaria, no fos el cas que algú s’enfadés. I això, a més d’irresponsabilitat, és covardia.

He sentit aquest matí a la ràdio una proposició per no congelar les pensions: tornar a posar l’impost del patrimoni, recentment suprimit. Aquest impost recaptava 1.800 milions d’euros, xifra més important que la que s’obté congelant les pensions. La proposta sembla raonable. Per què no la va formular el PP? Per més que, molt probablement, aquest impost es tornarà a implantar a la propera tanda de mesures per reduir el dèficit (que no trigarà massa)

Ahir, a la tele VEO (la del diari El Mundo), un animal que es fa passar per economista, un tal Cuesta, va fer, tot rient-se del govern, una sèrie de proposicions per reduir el dèficit de 17.000 milions, sense tocar ni els sous dels funcionaris ni les pensions. No recordo la llista sencera, però sí les dues més importants:

- eliminar les primes a les energies renovables, que varen costar 6.000 milions l’any passat. El tal Cuesta, que es diu economista de dretes, deu entendre tant d’economia com jo, ja que no es vol donar compte que, si es vol preservar la seguretat jurídica de les empreses, no es pot legislar retroactivament (com fan a Veneçuela), traient de cop i volta les primes a les instal•lacions existents. En tot cas, es pot legislar dient que les instal•lacions futures no tindran cap prima, però això no disminuirà les primes a pagar pels anys a venir. Una proposició purament demagògica.

- eliminar 4.200 milions d’ajudes al desenvolupament. Fer això, de cop, seria, i el senyor Cuesta ho sap, catastròfic, tant pels que reben les ajudes com pels que les estan aportant. Ja se n’ha reduït 800 milions, i tota futura reducció haurà de ser progressiva.

Les dretes espanyoles, sobretot les madrilenyes, són, ho he pogut confirmar ahir, irresponsables i demagògiques. Per això, ni ara ni en un temps molt llarg, el PP tindrà el meu vot. He criticat molt els socialistes i el seu president, però, ara per ara, trobo mil vegades millor el PSOE que el PP. Mil vegades millor el senyor Rz. Zapatero, tot i sent molt dolent, que el senyor Rajoy. Un Rajoy que encara té la barra d’acusar CiU de no haver aprofitat l’ocasió per fer fora l’actual president del govern central (per posar-s’hi ell, és clar). I encara hi haurà babaus que els votaran.

Un país milionari

Llegeixo que cada jugador de la selecció espanyola de futbol cobrarà 550.000 euros si Espanya guanya la copa del món de futbol que es jugarà a Sud-àfrica el mes que ve. Pel que veig, és la selecció que cobrarà més. Un altre país de milionaris, com és l’Argentina, “només” donarà 530.000 euros a cada jugador si guanyen el campionat. Després venen Anglaterra, amb 470.000, França, amb 300.000, Alemanya amb 250.000 i Brasil amb 160.000.

I és que el país del món que té més quilòmetres de tren d’alta velocitat, el que té el número de parats més important, el que està a punt de no poder pagar els deutes que ha contret pel seu mal cap, no podia menys que ser el país que pagués més als seus jugadors si queden campions.

Genio y figura hazta la zepurtura.

Al tall de la navalla

Llegit ahir al diari Información, d'Alacant, a la secció meteorològica, i signat per José Serra:

Un pronòstic difícil

A finals d'aquest any s'espera que Espanya tingui una potència eòlica instal.lada de gairebé 20.000 MW, que poden arribar a 30.000 dins d'una dècada. Un creixement tan ràpid i brutal constitueix un maldecap per Red Eléctrica, l'operador elèctric espanyol.

L'eòlica ha fet que Red Eléctrica operi cada dia al tall d'una esmolada navalla per casar la producció i la demanda, en una difícil conveniència en la qual no s'han de descartar "desajustos" que els espanyols percebrien en forma d'apagada. De vegades, l'evolució de la generació eòlica és contrària als requeriments de la demanda, amb puntes al hivern i a l’estiu (onades de fred i calor) que coincideixen amb situacions anticiclòniques que arriben a parar els inesgotables molins.

Encara que relativament antic, l'exemple de 2007 pot resultar il•lustratiu: el 4 de febrer es va produir un mínim de producció eòlica de 24 MW. Aquest mateix any, el 19 de març, es produïa un rècord de producció, avui superat, de 8.375 MW. El 2008 hi va haver un dia en què l'eòlica va representar el 48% de la demanda elèctrica a Espanya, i un altre en què no va superar l'1%.

En aquest context, disposar de reserves hidroelèctriques, com la de la Muela Cortés, capaç de corregir en segons qualsevol necessitat de la demanda, és fonamental.

També ajuda, i molt, anticipar la producció eòlica mitjançant models meteorològics. Des de 2002, Red Eléctrica desenvolupa la seva pròpia eina, de nom Sipreolico, basada en els models de l'Agència Estatal de meteorologia, i realimentat constantment amb dades i experiències reals. Tanmateix, el sistema té dificultats per predir més enllà de 24 hores, i manté encara una elevada probabilitat de "desviaments" amb repercussions en l'operació del sistema.

Doncs això ...

L’ascensor inclinat del Castell

Demà s’inaugura el famós ascensor inclinat del Castell, que ha de facilitar la comunicació entre aquest barri i el centre del poble. La intenció és molt lloable.

He fet un viatge virtual amb aquest ascensor inclinat gràcies al vídeo de Malgrat Confidencial. He de dir que he trobat l’enginy una mica nyigui-nyogui. Ni les estructures metàl•liques (que estic segur han estat calculades perfectament pels esforços mecànics derivats de l’ascensor) ni les instal•lacions de la cabina em semblen prou robustes per poder suportar les inclemències del mal temps ni les dels usuaris poc prudents.

De totes les instal•lacions d’aquest tipus que he vist, una bona part, per no dir la majoria, estan inutilitzades o funcionen molt de tant en tant. La majoria de les que funcionen estan brutes i plenes de pintades, de manera que no és pas massa agradable el pujar-hi. I no parlem del cost de funcionament i de manteniment. Moltes de les instal•lacions parades ho estan degut a un cost insostenible per l’ajuntament que les ha de fer funcionar.

M’agradaria equivocar-me, però, amb el tipus de personal que hi pujarà de tant en tant, no auguro una vida massa llarga a aquest enginy. En tornarem a parlar, si Déu ho vol, d’aquí a un parell d’anys.

Les centrals nuclears en construcció

Ja he dit alguna vegada que soc partidari de l’energia nuclear. La raó és que, havent treballat a França, he pogut constatar que una de les causes de que la indústria francesa continuï sent competitiva és que disposa d’una energia elèctrica a un preu correcte (no podem dir el mateix del nostre país). De manera que la crisi, a França, té un impacte menys important que aquí.

Doncs bé, no dec ser l’únic que pensa que l’energia nuclear té un futur. Al gràfic, tret de Les Echos del 9 de març passat, es poden observar els reactors en construcció a tot el món: 21 a la Xina, 9 a Rússia, 6 a Corea del Sud, 5 a l’India, etc. Un total de 56 reactors nuclears s’estan construint ara mateix arreu del món.

Per pensar-hi, si volem ser competitius.

Una fotografia curiosa

El passat dilluns 16 de maig, a les 13h 28 m (temps universal) l'astrofotògraf Thierry Legault es va posicionar amb el seu telescopi a prop de la localitat de Saelices, a la província de Cuenca, va enfocar el sol i va obtenir aquesta extraordinària fotografia de l'estació espacial i del transbordador Atlantis, passant per davant de l'astre rei.

La fotografia té més mèrit si considerem que el trànsit de les dues naus per davant del sol només durava 0,54 segons.

Els qui, per oblidar-se de la crisi, vulguin veure més fotografies de Thierry Legault, les podran trobar aquí.

La temperatura global d’aquest hivern

Prenent l'hivern meteorològic com el període corresponent als mesos de gener, febrer i març, podem observar que l'últim hivern ha estat el tercer més càlid des de l'any 1880. L'anomalia de temperatura d'aquest hivern prenent com a referència el mateix període del 1.901 al 2000, ha estat de + 0,66 º C. L'hivern més càlid va ser el de l'any 2002, amb una anomalia de + 0,72 º C, i el segon va ser el de l'any 2007, amb + 0,67 º C.

L'augment de temperatures ha tornat? Només el temps ho dirà.

La festa s’ha acabat

Finalment, sembla que el de Lleó ha vist les orelles al llop. El que tothom sabia i el que ell ignorava, que Espanya estava en una situació de fragilitat extrema, ho ha acabat descobrint gràcies a uns “amics” que, aquest darrer cap de setmana, l’hi han explicat. I, per si no ho acabava d’entendre, l’han amenaçat. I el de Lleó, amb una cara compungida, ha començat a dir el que farà. I és que la festa s’ha acabat, i que ara ens toca pagar els deutes que, entre els uns i els altres, hem anat acumulant aquests darrers quinze anys, anys en que hem estirat més el braç que la màniga.

I així es congela al pensionista, s’abaixa el sou al funcionari, es suprimeix la possibilitat de jubilar-se als 61 anys si es contracta un jove, no hi haurà més xecs pel nadó, es tornen a abaixar els medicaments, es disminueix l’ajuda al desenvolupament, es retallen els pressupostos d’autonomies i ajuntaments, es retarden moltes obres públiques. Un estalvi suplementari de 15.000 milions d’euros al pressupost de l’estat d’aquí a final de l’any que ve, equivalent al 1,5 % del PIB.

Aquestes noves mesures s’han d’afegir als augments d’impostos (IVA, interessos, anul•lació de la deducció de 400 €) i a la primera disminució de la despesa en medicaments.

Però això no ha fet més que començar. Per arribar als 50.000 milions d’euros que l’estat (incloent autonomies i administracions locals) ha d’estalviar abans del 2013 queda encara molt per retallar. L’època de sang, suor i llàgrimes per la majoria del personal acaba de començar (en realitat, ja fa dos anys que ha començat, però, fins ara, només se’n havien adonat els que han anat perdent la feina)

Per ara, els que més protesten són els funcionaris. Es queixen de que sempre se’ls congela el sou. La veritat és que el sou dels funcionaris el va congelar el govern del senyor González (1991 – 1993) i el del senyor Aznar (1997). El que no diuen és que, encara que tinguin el salari congelat, la massa salarial segueix augmentant, pels triennis i per les promocions. Això, que tothom que hagi gestionat nòmines ho sap prou bé, els sindicats no ho diuen ni volen que es sàpiga.

Avui dia no es sap quantes persones treballen per l’estat. Si agafem el personal que treballa directament per l’estat, les comunitats autònomes i les corporacions locals, hi ha 2.659.010 persones, del que 583.447 treballen per l’administració de l’estat, 1.345.577 per les comunitats autònomes, 627.092 pels ajuntaments i 102.894 a les universitats. A les comunitats autònomes hi ha 539.669 persones a la docència no universitària, 491.107 persones a la sanitat, 252.265 per a les conselleries i organismes, 38.710 persones per la justícia i 23.856 persones a les forces de seguretat.

Però l’enquesta de població activa parla de 3,1 milions de persones. I és que a la llista anterior no hi figuren: els alts càrrecs de les tres administracions (una central, 17 autonòmiques i 8.000 municipals), els diputats i senadors, els que presten els seus serveis en els òrgans constitucionals i en el Consell d'Estat, el personal de reserva de Defensa, Guàrdia Civil i Policia Nacional, el personal del Centre Nacional d’Intel•ligència (CNI), i el que és important, ni els efectius del miler llarg d'empreses públiques empresarials de l'Estat (incloses RTVE i les dels ministeris), de les comunitats autònomes i dels ajuntaments, que han trobat amb aquest sistema de crear societats anònimes una fórmula per treure de la comptabilitat partides de dèficit (tenen comptabilitat pròpia) que no incrementen el deute públic. Això ens dona una lleugera idea de com a Espanya, igual que a Grècia, els comptes públics estan “maquillats”. El que és equivalent a un malbaratament important i totalment fora de control (i manca de control = corrupció!)

La nòmina dels empleats públics “reconeguts” com a tals de l’any 2009 va ser de 124 miliards d’euros. Un cop descomptades les cotitzacions a la seguretat social, es queda en uns 90 miliards. La reducció pressupostada és doncs, de 4.500 milions per any ple, i de la meitat per l’any 2010.

Però el problema és que el nombre d’empleats públics no para de créixer. Ha augmentat en més de 100.000 des de l’any 2007 fins ara: 20.000 a l’estat central, 60.000 a les autonomies, 13.000 a l’administració local i 7.000 a les universitats. Si s’hagués mantingut constant ens estalviaríem 3.000 milions per any. A la figura podem veure com han anat augmentant les despeses de personal. Ens podem preguntar la raó d’aquest augment en una època de crisi, però no hi haurà cap resposta racional; s’ha augmentat per pura inèrcia. A Malgrat, per exemple, l’any 2005 l’ajuntament tenia una plantilla de 172 persones, l’any 2007 de 191, i avui en té 212: algú ens pot explicar per fer què?

Ja hi ha moltes veus que protesten perquè sempre paguen els plats trencats els mateixos, quan la culpa de la crisi no és seva. Acusen els bancs i les finances. Tenen raó en part, però no tota la raó: sense un endeutament frenètic del personal, la crisi hauria sigut molt menys acusada a Catalunya i a Espanya, i no hauríem arribat a la crítica situació actual.

També són culpables els que varen enredar al personal, pregonant que “España va bien” i que teníem una “economia de champions league”, quan l’immens dèficit per compte corrent anunciava el desastre. Un parell de llestos. Un parell d’ignorants, que ens han ficat en uns plans faraònics d’inversions amb cap o molt poca rendibilitat, plans que s’han empassat milers de milions d’euros, i que continuen...

Com a Grècia, amb les mesures preses fins ara no n´hi haurà prou. Es molt probable que ens quedin encara uns quants anys de penúria, de sous i pensions curts i d’impostos llargs. Per sortir-ne hem d’estar preparats per poder augmentar la productivitat, i això és un procés molt llarg. La gent ha d’estar preparada per guanyar-se la vida amb feines de més valor afegit i, des de que els socialistes varen espatllar l’ensenyament, fa més de vint anys, cada vegada ho hem estat menys. I ara són els conservadors els que no volen col•laborar a sortir del forat amb l’excusa que l’ensenyament s’ha de fer en castellà. Com si ensenyar malament en castellà fos millor que ensenyar bé en qualsevol altre llengua.

Als que, per raons d’edat, hem viscut la crisi del 59 i les successives del petroli, tot això no ens ve de nou. Es més, podem pensar que aquesta crisi serà finalment beneficiosa. Però ens ho haurem de suar molt. I em temo que a molta gent, això de suar no els farà massa gràcia. I a molts polítics locals, això de gestionar pressupostos a la baixa els dissuadirà de presentar-se a les properes eleccions, ja que en són incapaços.

Malgrat 1910 – calamarsada

El dia 11 de maig de l’any 1910 va caure a Malgrat una calamarsada monumental, que ni els més vells recordaven. La majoria de les pedres eren com avellanes, algunes eren com nous, varen devastar els cultius, causant greus pèrdues (va ser una premonició del canvi climàtic?).

La Vanguardia ho publicava el divendres 13.

La tempesta va durar més de dues hores. Els danys es varen xifrar en un primer moment en 204.000 pessetes, sense comptar la pèrdua dels jornals dels treballadors del camp. Mai s’havia vist una cosa semblant, raó per la que l’Ajuntament va prendre un seguit de mesures:

- Sol•licitar a la Diputació el perdó de la contribució rústica i pecuària pel 1911.

- Sol•licitar a la Diputació un donatiu pels damnificats

- Sol•licitar una rebaixa a Hisenda pel “cupo” dels anys 1910 i 1911.

- Demanar a la Diputació el començament dels treballs de la carretera de Blanes per donar feina als agricultors que havien quedat sense.

- Sol•licitar al Ministre de la Governació un donatiu del Fons de Calamitats Públiques.

- Fer un pregó a la població per fer conèixer les mesures preses.

Al següent Ple municipal del mes de juny es va llegir una carta del President del Consell de Ministres en la que recomanava al Ministre de la Governació la concessió del donatiu demanat.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

El dimecres 11 de maig del 1910, La Vanguardia publicava que uns 60 obrers de les mines de ferro varen visitar al governador, que se’ls va treure de sobre amb un donatiu i enviant-los a la Junta de Reformes Socials. Protestaven els obrers que, durant la vaga, es van admetre uns operaris nous a la mina, que ara el patró no gosa acomiadar.

El dijous 12 de maig del mateix any, La Vanguardia explicava que els obrers havien visitat novament el governador, demanant-li que demanés a l’alcalde de Malgrat una mediació per resoldre el conflicte. El governador, senyor Muñoz, els va ajudar pagant-los el bitllet de tren perquè poguessin tornar a Malgrat, i va telefonar a la propietat de la mina.

El divendres 13 de maig, La Vanguardia informa que els enginyers de la mina varen visitar el governador, a qui varen explicar que, ja que els miners no havien acceptat les seves proposicions, ara tenien uns obrers nous, que no volien acomiadar de cap manera.

Es viable el pla de rescat de Grècia?

El programa anunciat per Grècia inclou un finançament conjunt per 110 miliards d'euros al llarg dels pròxims 3 anys, dels quals 80 miliards seran subministrats per la UE i 30 miliards per l'FMI.

En teoria el paquet de rescat financer pretén restablir la confiança en el país mediterrani al eliminar temporalment la seva dependència dels mercats financers. D'acord amb els termes anunciats, totes les necessitats de finançament de Grècia estaran cobertes fins al 2012, amb l'objectiu de donar-li temps d'implementar les mesures d'ajust requerides per estabilitzar les finances públiques. Pràcticament, però, és poc probable que aquest paquet impliqui una sortida definitiva de Grècia de la crisi. En el millor dels casos, el crèdit subministrat permetrà posposar per un parell d'anys el reconeixement de la insostenibilitat de la situació fiscal del país abans de declarar finalment la incapacitat de pagament, tal com va passar amb els crèdits del FMI a l'Argentina a finals dels noranta.

Per adonar-se del caràcter inevitable de la cessació de pagaments només cal veure les projeccions oficials del paquet de rescat. Malgrat les fortes mesures d'ajust que esperen reduir progressivament el dèficit de 13,1% del PIB el 2009 a 2,6% el 2014, el deute públic seguirà creixent fins a arribar a un màxim de 149% del PIB el 2013, en un entorn caracteritzat per baixes taxes de creixement. Tal com està plantejat l'èxit del programa depèn en primer lloc de la capacitat de l'economia grega de créixer durant el període d'ajust i en segon lloc de la possibilitat de seguir refinançant deute públic en condicions sostenibles. Les dues suposicions són bastant complicades.


Les possibilitats de creixement

A llarg termini un dels objectius del programa és la reducció dels costos salarials de Grècia de l'ordre del 20% per tal de recuperar la posició competitiva del país dins de la zona euro. Aquest procés ja està en marxa amb la reducció en un 20% dels salaris públics, inclosa dins del paquet d'ajust del FMI, ja que el mecanisme de devaluació deixa de ser una opció, al estar Grècia a la zona euro. Però aquesta reducció de costos salarials tan important implica un fort procés de deflació interna, el que fa molt difícil, per no dir impossible, preveure una recuperació liderada per la despesa privada. La despesa pública tampoc podrà afavorir el creixement, degut a les retallades al sector públic. Quedaria l’exportació, que podria augmentar degut a l’augment de competitivitat un cop els salaris s’hagin reduït, però Grècia no disposa de les instal•lacions productives ni de les habilitats dels seus treballadors per poder exportar mercaderies d’un valor afegit elevat.

Tot això és especialment cert si el programa d'ajust aprofundeix la recessió de l'economia a través de la depressió dels ingressos de les llars. De manera que els objectius de creixement pels anys 2013 i 2014 semblen difícils d’assolir.


Conseqüències de la manca de creixement

És precisament la manca de creixement econòmic l'element que posa en qüestió la possibilitat de Grècia de retornar als mercats financers. Si bé les necessitats de finançament del país estan cobertes fins al 2012 a través del FMI i la UE, l’augment de deute publica projectat per al 2013 fa poc probable que l'economia grega pugui tornar als mercats financers en condicions acceptables. D'aquesta manera l'única forma de perpetuar el programa d'ajust és la continuació del refinançament del deute per part del FMI i la UE més enllà del 2013. En aquest punt la qüestió és la viabilitat política de perpetuar l'ajust, tant a nivell internacional per part de la UE, com a nivell intern per part del poble grec.

Encara que tot el deute públic estigui finançat per la UE i el FMI, a un tipus d’interès relativament correcte (es parla del 5 %), el deute grec generarà uns interessos de 5 % x 149 = 7,5 % del PIB els anys 2012 i 2013. Molt probablement aquests interessos no es podran pagar. L’única manera de poder pagar aquests interessos seria si Grècia tingués una inflació superior al 5 %, cosa impossible amb la deflació que el pla de rescat comportarà.

A nivell intern, el rebuig del poble grec a les dures mesures d'ajust ja s'està deixant veure als carrers. No cal consultar l'oracle de Delfos per adonar-se que la prolongació d'aquestes mesures i per tant de la recessió econòmica per la qual travessa el país només pot conduir a una intensificació de les protestes i manifestacions en contra del govern i del programa d'ajust. La inestabilitat política pot afectar de forma negativa qualsevol intent de restaurar la confiança en l'economia. En aquest sentit, el programa d'ajust només és sostenible políticament en el curt termini si és capaç d'induir un ràpid canvi en la situació econòmica. El seu fracàs en aquesta àrea pot portar a una agudització de les tensions socials amb les conseqüències en termes de pèrdua de governabilitat que hi aniran associades.


Conclusió

La manca de voluntat política de reconèixer la insostenibilitat de la situació de Grècia en el marc institucional actual de la zona Euro ha portat a l'elaboració d'un paquet d'ajuda financer, que no només és una mala economia, sinó també una mala política: indueix a l'economia grega a una recessió sense un final clar al mateix temps que encoratja la inestabilitat política dins de Grècia i els ressentiments dins de la Unió Europea.

Grècia no hauria d’haver acceptat les condicions imposades tant pel FMI (condicions que han fracassat gairebé per tot arreu on han estat aplicades) com per la UE. Amenaçant amb una suspensió de pagaments, que hauria portat l’euro a un nivell baixíssim, Grècia hauria pogut obtenir condicions més “suaus”, però també més realistes.

No oblidem que Grècia (com Espanya, sigui dit de pas) té un potencial fiscal important, ja que, segons els comptes del Tresor grec, els funcionaris i els obrers declaren més ingressos que els professionals liberals (metges, farmacèutics, advocats) i fins i tot més que els executius dels bancs. Es a dir, s'haurien de prendre mesures fiscals, de manera immediata, per restablir la justícia fiscal i lluitar contra el frau.

El pla d’ajustament, encara que fos d'una durada més llarga, hauria de ser menys “violent”, per permetre que el país no entrés en deflació ni que es prolongués més del compte la recessió.

Pel que fa a la zona euro, comencem a pagar la inconsciència dels pares fundadors de la moneda única, que no varen preveure cap autoritat econòmica ni cap política fiscal unificada. I, pel que fa a casa nostra, pensem que, si bé Espanya no és Grècia, s’hi comença a assemblar molt (no oblidem que el deute total, públic i privat, és tant o més important que el grec).