Conseqüències de la globalització

La globalització de l'economia va començar fa una mica més de dues dècades, i ha tingut com conseqüència positiva que els habitants de molts països en vies de desenvolupament han augmentat el seu nivell de vida, de vegades de forma espectacular. Aquests països necessiten una economia cada vegada més global per seguir reduint la seva bretxa respecte dels països desenvolupats i poder garantir un nivell de vida correcte als seus ciutadans.

Un exemple de la globalització dels serveis el tenim en el fet que hi ha hospitals a Espanya en que els serveis d'urgències envien els seus TAC nocturns perquè els estudiïn metges argentins. Un altre, que cada vegada hi ha més empreses, sobretot financeres, la comptabilitat de les quals la fan a altres països on la mà d'obra és més barata, com pot ser l'Índia per a empreses angleses. I, si mirem del costat dels productes, no tenim més que fixar-nos en les etiquetes del que comprem per adonar-nos d'on s'ha fabricat.

Aquesta convergència de les rendes per càpita dels països en desenvolupament amb les dels països desenvolupats es produeix (i se seguirà produint) per dues vies: l'augment de la renda dels països emergents, però també per la disminució de la dels països desenvolupats. En un món globalitzat impera, cada vegada més, el principi del preu únic per a cada producte. És a dir, si un espanyol treballa fent el mateix producte o donant el mateix servei que un xinès, acabarà cobrant el mateix que un xinès. En cas contrari, acabarà perdent la seva feina (que és el que està succeint).

La globalització és un fet imparable. L'única manera de mantenir una diferència entre la renda per càpita dels països desenvolupats (com ho és encara Espanya) amb la dels països emergents, és fer productes i serveis més sofisticats que els que ells puguin i sàpiguen fer, per al que fa cal tenir un capital humà prou preparat. Hi ha molts països europeus que s'adaptaran sense massa problemes, però Espanya, que porta arrossegant des de fa segles un dèficit molt important de capital humà, ho té molt més difícil.

El principal projecte per a Espanya durant els propers decennis hauria de ser el d'intentar seguir al mapa dels països desenvolupats. Per a això caldrà fer un esforç molt important i sostingut en educació, investigació, innovació, desenvolupament i foment de l'emprenedoria. I no sembla que, de moment, estiguem per la feina.

Llegíem a El País del passat 25 de juny un article titulat "Un panorama desolador per als investigadors", en què l'autor compara la convocatòria espanyola per 175 places d'investigador, amb la convocatòria per a una plaça de tres anys, prorrogables a tres, per a professor ajudant en una universitat alemanya. A Espanya, als sol·licitants se'ls demanava únicament un currículum vitae (CV), sense demanar-los ni una carta de motivació ni un projecte d'investigació. Per a la plaça de professor no permanent de la universitat alemanya, primer s'anuncia profusament en xarxes i butlletins internacionals, després els candidats han d'enviar una carta de motivació, un projecte d'investigació detallat i, és clar, un CV. Analitzada la documentació, se seleccionen uns pocs candidats i se'ls sotmet a unes proves a la universitat en qüestió, que consisteixen en donar una classe de 30 minuts que ha de ser avaluada per escrit no només per professors, sinó també per estudiants. Els candidats han de fer una altra exposició científica, també de 30 minuts, que serà avaluada per investigadors i estudiants de doctorat i, finalment, se sotmeten a entrevistes amb un especialista en la seva àrea de recerca, amb un especialista en temes docents i amb el director de la comissió que ha de fer la selecció de candidats. És fàcil deduir que l'eficàcia de la selecció entre un i altre sistema és completament diferent, i que l'espanyola no és la millor.

Aquest exemple és un de tants que ens indica que a Espanya no ens preocupem de manera suficient per desenvolupar el nostre capital humà. De seguir així, Espanya va a perdre el tren dels països desenvolupats. El preu que pagarem per això, si no espavilem, pot ser molt alt.

(Si substituïm Espanya per Catalunya arribem exactament a la mateixa conclusió).

Romàntics i bucòlics

Perdoneu que us confessi que vaig quedar desconcertat quan vaig llegir, a les notícies que publica Ràdio Palafolls, les declaracions de la senyora alcaldessa, que va dir que el tram de riera de Can Feliciano, un cop cobert, s’urbanitzarà “de forma més romàntica i bucòlica amb la incorporació d’elements de fusta i il·luminació més baixa i intimista”.

Probablement sigui la contribució malgratenca al problema de la baixa natalitat que hi ha a aquest país.

Perspectives de la crisi de l’euro

Parlàvem l’altre dia de la viabilitat de l’euro, i arribàvem a la conclusió de que, com que per salvar-lo s’haurà de cedir molta sobirania, el més probable és que l’euro no duri massa. Entrem una mica més en detall de què s’hauria de fer perquè l’euro fos viable.

Ja fa sis anys que estem en crisi, i amb les polítiques d’austeritat no arreglem res. La reforma laboral, que redueix la rigidesa dels contractes, té parts positives, però en té una de negativa, i és que els sous estan disminuint. Però això augmenta la productivitat, direm. Però també redueix el consum. I tenim una crisi de consum. Trobar el punt d’equilibri és complicat. La "devaluació interna" és un procés llarg i molt difícil de pilotar.

S’ha de promoure el creixement econòmic, i això només es pot fer mitjançant la mutualització del deute. El preu del crèdit baixaria, i així el crèdit tornaria a les empreses i als particulars. Però això topa amb la “ètica” dels països que, per ara, van bé. Per què, diuen, ens hauríem de fer càrrec d’una part del deutes dels països malgastadors? El problema és que, fora de Grècia, cap dels altres països europeus amb problemes ha sigut malgastador. El seu dèficit prové, no de les seves despeses, sinó de la crisi: la baixada dels ingressos per impostos i els problemes dels bancs, dels que l’estat s’ha hagut de fer càrrec.

Mutualitzant el deute, no hi ha cap dubte que els interessos baixarien per tothom. Com als Estats Units, els interessos serien menors que la inflació, és a dir, serien negatius. Amb uns interessos més baixos, negatius, les despeses de l’estat baixarien, el dèficit es reduiria, es dedicarien més recursos a l’activitat productiva i es generaria creixement econòmic, ja que el crèdit seria més barat.

Finalment, s’ha de promoure un sistema financer europeu estable. Això requereix tres condicions: una supervisió comuna, una garantia de dipòsits comuna i una política fiscal comuna. S’ha de començar per la supervisió, després per la política fiscal i, finalment, per la garantia de dipòsits. I això és urgent. Se’n parla des de fa dos anys i no s’avança. Mentrestant els mercats actuen. Aquest retard té un cost molt important i, si es triga massa, pot carregar-se, no ja el sistema bancari dels països més febles, sinó tota la seva economia.

Que els dirigents europeus decideixin atacar aquests problemes és, ens ho diu l’experiència, molt difícil, gairebé impossible. De manera que el destí de l’euro sembla marcat.

Una ruptura de l’euro basada en la sortida de la moneda única dels països febles (Grècia, Portugal, Espanya) tindria unes conseqüències calamitoses per aquests països: fugida de capitals, “corralito”, més atur, més misèria. Els deutes exteriors, que seguirien sent en euros, s’haurien de pagar amb monedes devaluades, i no es podrien pagar. Calamitats que durarien uns quants anys. I les nacions europees més pròsperes també serien tocades per aquesta crisi, ja que els seus bancs no veurien ni un euro del deute dels països pobres que tenen en el seu poder, creant una crisi financera molt important. Amb aquest tipus de ruptura, tothom hi surt perdent.

Una altre solució seria que qui sortís de l’euro fos Alemanya. L’euro resultant, l’euro dels pobres, es depreciaria respecte del marc alemany, el que augmentaria les exportacions, promovent un creixement econòmic i equilibrant el balanç comercial europeu. Per Alemanya, l’avantatge seria el de disminuir el valor del seu deute, que, sent en euros (devaluats) li seria molt més senzill de pagar. Amb aquesta ruptura de l’euro, tothom hi sortiria guanyant.

Com deia George Soros als alemanys: “lead or leave”. O lidereu les reformes necessàries per salvar l’euro i perquè la prosperitat torni a Europa, o foteu el camp.

De tot això ningú en parla.

El dret a saber, segons el PP català

Finalment, el PP català s’ha decidit a fer campanya pel no a la independència, i a explicitar els seus arguments. Ho trobo una bona idea. Es més, ho trobo una necessitat. La veritat és que, fins ara, només s’han publicitat de manera estructurada les xifres dels que diuen que ala catalans els aniria millor amb una Catalunya independent. Ara tindrem l’altre versió.

Fins ara aquesta campanya del PP ha publicat tres textos: Espanya ens roba?, La realitat en xifres i Què ofega Catalunya?. Veiem què diuen.

A Espanya ens roba?, el PP contesta als que afirmen que Catalunya té un dèficit fiscal de 16.500 milions d’euros anuals, que Catalunya té un superàvit comercial amb la resta d’Espanya de 23 a 24.000 milions d’euros. En dedueix el PP que, encara que fos veritat el dèficit fiscal, si Catalunya sortís d’Espanya hi sortiria perdent, ja que el dèficit fiscal desapareixeria, però el superàvit comercial també. I dir això és una solemne tonteria, ja que una Catalunya independent d’Espanya seguiria tenint relacions comercials que, molt probablement, seguirien sent positives.

En aquest mateix escrit el PP dóna indicacions de que les balances fiscals publicades per la Generalitat poden ser falses (com ho són realment, o almenys, no totalment certes, com ja he explicat a una entrada precedent) i ens remet a una article publicat al País el 4 de juny per un catedràtic d’Anàlisi Econòmica de València, que afirma que el dèficit fiscal del 2010, segons som es calculi, podria ser de menys de 800 milions. Convé llegir-lo. És important tenir les idees clares sobre aquest concepte.

A La realitat en xifres, el PP català ens parla de la Seguretat Social que, diuen, és deficitària a Catalunya, segons la taula següent:

En dedueix el PP que, si Catalunya fos independent, no podria pagar les pensions. I, segons aquest raonament, Espanya tampoc, ja que en el mateix escrit hi afegeixen els saldos de l’any 2012 per comunitats. Hi he afegit la suma, que el PP català no dóna, no fos cas que algú s’adonés de la trampa. També hi he afegit els habitants de cada autonomia i el dèficit per habitant. Hi veiem que Catalunya es troba a la mitjana espanyola, el que vol dir que a una Catalunya independent li costarà el mateix que a l’Espanya actual equilibrar els comptes de la Seguretat Social.

Finalment a Què ofega Catalunya?, el PP ens explica el que ja tots sabem, que el que ofega, no a Catalunya, si no a la Generalitat, és d’una banda, el seu deute (50.489 milions d’euros a finals de desembre) i, d’altre banda, els compromisos adquirits, que sumaven, l’any 2010, 79.502 milions. Tot això és veritat. I d’aquestes xifres només podem culpar a la pròpia Generalitat. Però el que també és veritat que, amb un dèficit fiscal menor (sigui el que sigui), aquestes xifres serien més reduïdes. El que, com és natural, no explica el PP als seus possibles lectors

En resum, el que fa el PP català és una bona idea, però, per ara, d’una qualitat força deficient. Encara que, potser, sigui suficient pels seus seguidors.

Sobre una carta al president Artur Mas

Darrerament la senyora alcaldessa sembla tenir ganes d’expressar-se. La carta al president Mas, publicada ahir al Periódico, n’és una mostra. L’alcaldessa hi exposa tota una panòplia del seu pensament polític. No el discutiré, ja que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, i totes les idees són respectables. Trobo bé que reclami 1.600.000 euros que, segons ella, la Generalitat deu a l’ajuntament (potser l’únic problema és que aquest deute, tal com els quatre milions que demanen a Blanes, mai no ha estat reconegut per la Generalitat, almenys totalment). Trobo bé que digui, si ho pensa així, que la Policia Local podria fer molta de la feina de proximitat que fan els Mossos, encara que el problema seria, segurament, la coordinació entre les diferents policies locals. I així podríem seguir sobre el que diu de la història, de la televisió i de tantes altres coses, amb les que podem o no estar d’acord, però que són idees molt respectables.

El que no trobo bé, en canvi, és quan parla de l’herència rebuda. Diu l’alcaldessa que quan el primer tripartit va arribar al poder, “l'error del tripartit va ser no haver fet una auditoria primer i explicar al poble de Catalunya després com van deixar vostès l'estat dels comptes. I, finalment, convocar eleccions. No ho vam fer i ens vam dedicar a gestionar el que ens van deixar; la seva herència”. Mentre critica que, quan el senyor Mas va arribar al govern, “la seva estratègia va ser parlar de l'herència rebuda, cosa que nosaltres no vam fer”.

Qui llegeixi el que diu la senyora alcaldessa podria pensar que quan el tripartit va arribar a govern es va trobar amb una situació dolenta, però, per prudència, no van dir res, mentre que quan CiU va tornar a governar, va exagerar la situació. I els números diuen que no és ben bé així. Que quan el tripartit va començar a governar, el deute de la Generalitat no arribava als 12.000 milions d’euros (xifra confirmada pel tripartit, ja que un any després era sensiblement la mateixa), que durant el mandat del president Maragall va augmentar fina als gairebé 15.000 milions, mentre que durant el mandat del president Montilla va augmentar fins als gairebé 35.000 milions.

I, si parlem dels compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs, el president Maragall va deixar una quantitat d’uns 10.000 milions d’euros, quantitat que el seu successor va multiplicar gairebé per vuit.

Una herència, digui el que vulgui la senyora alcaldessa, molt difícil de gestionar.

Les opinions són una cosa molt respectable. En canvi, les frases que poden fer pensar que les xifres que va deixar el tripartit no eren tan dolentes com ho van ser, no ho són gens. De la mateixa manera que l’alcaldessa demana al president Mas que reconegui els seus errors (que n’ha fet uns quants, i grossos), ella i el seu partit podrien començar per reconèixer els seus, que, des del punt de vista de les xifres de deute i de compromisos futurs, van ser molt més grossos.

Dit amb tot el respecte.

Seran els CFC, i no el CO2, la causa de l’escalfament global?

Des de fa uns deu anys, les temperatures globals no augmenten, malgrat que la concentració del CO₂ ho continuï fent. S’han intentat donar moltes explicacions a aquesta parada de l’escalfament. La darrera que s’acaba de publicar afirma que els clorofluorocarbonis (CFC, els productes que es feien servir fa uns anys per obtenir el fred de les neveres, i que es van deixar d’utilitzar ja que contribuïen a augmentar el forat d’ozó) són els culpables de l'escalfament global des de la dècada de 1970 i no el diòxid de carboni, segons un polèmic estudi de Qing-Bin Lu, professor de física i astronomia, la biologia i la química a la Facultat de Ciències de la Universitat de Waterloo, publicat fa uns dies, titulat Cosmic-Ray-Driven Reaction and Greenhouse Effect of Halogenated Molecules:Culprits for Atmospheric Ozone Depletion and Global Climate Change.

Se sap que els CFC buiden la capa d'ozó, però una anàlisi estadística en profunditat suggereix que els CFC poden ser també el motor clau en el canvi climàtic global, en lloc de diòxid de carboni (CO₂).

La teoria convencional diu que l'emissió de gasos no CFC deguts a l'activitat humana, com el diòxid de carboni, és la que ha contribuït principalment a l'escalfament global. Però hi ha dades que es remunten a la Revolució Industrial que mostren que la teoria convencional podria estar equivocada, segons l'autor. De fet, continua l’autor de l’estudi, les dades mostren que els CFC, juntament amb els raigs còsmics, causen tant el forat d'ozó polar com l'escalfament global.

La majoria de les teories convencionals diuen que les temperatures mundials seguiran pujant a mesura que els nivells de CO₂ continuen augmentant, com ho han fet des de 1850 El que sorprèn és que des de l'any 2002, les temperatures globals han disminuït. Aquesta disminució coincideix amb una disminució dels CFC a l'atmosfera. Segons els càlculs de l'autor, l'efecte hivernacle dels CFC explica l'escalfament global d'uns 0,6 °C des del 1950 fins al 2002. Des de llavors la quantitat de CFC a l'atmosfera ha disminuït, i el mateix ha fet la temperatura global. Segons aquesta hipòtesi, aquesta tendència al refredament va a continuar durant els propers 50-70 anys alhora que la quantitat de CFC a l'atmosfera segueixi disminuint, com es veu a la figura.

Les dades registrades des de 1850 fins a 1970, abans que les emissions de CFC fossin significatives, mostren que els nivells de CO₂ van augmentar significativament com a resultat de la revolució industrial, però la temperatura global, exclòs l'efecte solar, es va mantenir gairebé constant. Amb el model convencional d'escalfament causat pel CO₂, les temperatures haurien d'haver augmentat en 0,6 °C durant el mateix període, un augment similar al del període de 1970 a 2002.

Els partits polítics

Molt interessant l'article del País sobre els partits polítics publicat aquest cap de setmana, i del que és autor César Molinas. Inclòs CiU. Per agafar les maletes i emigrar. O bé per apuntar-se a algun partit si es busca feina.

El trobareu aquí

Un futur sense creixement

Si teniu 52 minuts lliures i el cor en bon estat, recomano seguir l’entrevista que van fer a Antonio Turiel el 30 de novembre passat al programa Singulars de TV3. No perdreu el temps.

Antonio Turiel és investigador al institut de Ciències del Mar del CSIC. És físic i matemàtic, i té un blog molt interessant, The Crash Oil, molt documentat, que sosté que hem arribat, o estem arribant, al pic de la producció de petroli. I, com que el creixement econòmic està lligat al creixement de la producció d’energia, ja hem arribat a la fi del creixement. De fet, l’entrevista a Singulars acaba així:

1 - No tindrem més energia cada any com fins ara.

2 - Hem arribat a la fi del creixement.

3 - Sense creixement els deutes són impagables.

4 - No queda més remei que canviar el nostre sistema econòmic.

No hi ha res més difícil que pronosticar el futur. Però, si ens basem en fets i raonaments, no hi ha cap dubte que el futur que preveu Antonio Turiel és més que probable.

El que l’estat central “roba” realment a Catalunya

S’acaba de publicar la balança fiscal de l’any 2010. Segons aquesta balança, Catalunya ha tingut un dèficit fiscal de 16.543 milions d’euros.

Però quan un mira bé el document, es troba amb la sorpresa de que el tal dèficit ha sigut de 5.825 milions, 2,8 vegades menys que el que s’ha publicat a totes les portades dels diaris. Això és així perquè els ingressos que Catalunya ha aportat a l’estat han sigut de 51.164 milions, mentre que les despeses de l’estat a Catalunya han sigut de 45.329 milions, el que dona un dèficit fiscal real de 51.164 – 45.329 = 5.835 milions d’euros.

La diferència és que els 16.543 milions són el fruit d’un càlcul fictici suposant que les despeses i els ingressos de l’estat estan equilibrats, quan realment no ho estan. Es suposa, doncs, que l’estat ha tingut més ingressos dels que realment ha tingut, per equilibrar les despeses: en aquest cas hipotètic, els ingressos provinents de Catalunya haurien sigut superiors als reals, i, en comptes de ser de 51.164 milions, haurien estat de 61.872 milions. Amb aquesta hipòtesi, el dèficit fiscal de l’any 2010 hauria sigut de 61.872 – 45.329 = 16.543 milions.

Pel que fa a la Seguretat Social, Catalunya ha tingut un superàvit fiscal de 2.141 milions d’euros (ha rebut més del que ha ingressat).

És a dir, que l’estat central, quan té dèficit, com aquests darrers anys, ens “roba” menys del que diuen. És clar que, quan té superàvit, ens “roba” més.

Trobareu les dades als quadres 2.5.1 i 3.5.1 del document “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central any 2010”.

La viabilitat de l'euro

Molt interessant el vídeo-bloc d'avui de Sala i Martin a la Vanguardia. Hi parla de les condicions necessàries perquè un espai econòmic pugui tenir una moneda única, condicions que no es donen a l'espai econòmic de l'euro.

La teoria de les zones monetàries òptimes es va començar a desenvolupar l'any 1961 per l'economista canadenc Robert A. Mundell (premi Nobel d'economia el 1999 pels seus estudis sobre les polítiques monetàries i fiscals sota diferents règims de tipus de canvi i pels seus estudis sobre les àrees monetàries òptimes) al seu article A Theory of Optimum Currency Àrees.

Resumint, perquè una zona econòmica pugui tenir una moneda única cal que:

1) les diferents economies que la formen tinguin les crisis econòmiques al mateix temps. Quan un país experimenta un boom o recessió, altres països de la unió tendiran a seguir-lo. Això permet al banc central de la unió promoure el creixement mitjançant polítiques que continguin la inflació durant els booms econòmics. Si els països tenen cicles dispars, el banc central no pot controlar la recessió dels uns mentre controla el creixement dels altres. Evidentment, a Europa les crisis econòmiques no ocorren al mateix temps en tots els països, com es veu en aquest moment.

2) Un sistema que permeti compartir el risc de tot el conjunt, com per exemple un mecanisme automàtic de transferència fiscal que redistribueixi els diners cap a les àrees o sectors menys afavorits. Això sol prendre la forma d'una redistribució impositiva cap a les àrees menys desenvolupades d'un país o regió. Aquesta política, encara que està acceptada en teoria, resulta molt difícil d'implementar políticament a Europa ja que implica que les regions més desenvolupades aportin diners a les menys desenvolupades, i ja veiem les condicions que imposen i la gasiveria amb la que els fons són transmesos als països en crisi.

3) Mobilitat laboral a tota la zona, que permeti als treballadors d'una zona en recessió anar a una altra zona: en teoria. Això no existeix a Europa en la pràctica, a causa de la barrera del idioma

En resum, els problemes que tenim en aquests temps de dificultat, ja van ser pronosticats pel professor Mundell. Només es podran resoldre cedint sobirania a cabassos, el que és el mateix que dir que l'euro té els dies (serà més exacte dir els anys) comptats.

Espanya és oficialment insolvent: tregui els seus diners ara que encara pot

Parlàvem l’altre dia sobre les previsions del FMI sobre Espanya. Ahir 10 de maig, Jeremy Warner, un comentarista econòmic molt conegut al Regne Unit, publicava a The Telegraph un article sobre Espanya amb el mateix títol que el d’aquesta entrada. Aquesta n’és una ràpida traducció:

No me’n vaig adonar fins que algú va cridar l'atenció, però l'últim Monitor Fiscal del Fons Monetari Internacional, publicat el mes passat, ve a ser el més proper a una declaració d'insolvència d'Espanya que alguna vegada es pugui veure a una anàlisi oficial d'aquest tipus. Per descomptat, en realitat no diu això directament. El FMI ​​és massa diplomàtic per utilitzar aquest llenguatge. Però aquest és el sentit de les seves últimes previsions, que per fi tenen un aire de realisme, en lloc de les dosis habituals d'il·lusió.

Prenem el dèficit pressupostari projectat. S'espera que disminueixi bastant abruptament aquest any fins al 6,6 per cent del PIB, però això és principalment perquè el cost del rescat de la banca es va afectar al pressupost de l'any passat. Sobre una base d'igual a igual, en realitat la reducció del dèficit subjacent ha estat molt poca. I res en l'actual conjunt de polítiques fa creure que es vagi a reduir pròximament, i és per això que el FMI preveu que el dèficit es mantindrà molt alt fins al final de l'horitzó de previsió, l’any 2018.

El proper any, es preveu un dèficit del 6,9 per cent, l'any següent del 6,6 per cent, i així successivament, avançant molt poc a partir de llavors. Recordeu, totes aquestes projeccions es realitzen sobre la base de tot el que sabem sobre la política fins ara mateix, pel que prenen en compte l'últim paquet de mesures d'austeritat anunciades pel Govern espanyol.

La situació és encara pitjor sobre una base ajustada cíclicament. El que a vegades s’anomena el "dèficit estructural", o la part d'endeutament dels governs que no desapareix encara que l'economia torni al creixement (si és que alguna vegada ho fa), en realitat es deteriora d'un 4,2 per cent esperat del PIB aquest any al 5,7 per cent en 2018. El 2018, Espanya té, de lluny, el pitjor dèficit estructural de qualsevol economia avançada.

Llavors, què passa quan vostè porta a l'endeutament aquest tipus de dàficit, any rere any? L'endeutament augmenta, per descomptat, i això és el que li passarà a Espanya, on es preveu el deute públic brut passarà del 84,1 per cent del PIB l'any passat al 110,6 per cent el 2018. Cap altra economia avançada té un panorama amb un empitjorament tan espectacular. I la tragèdia de tot això és que Espanya està fent progressos importants pel que fa al tractament del "saldo primari", que és el dèficit abans de costos de servei del deute.

El què es preveu que passarà és essencialment el que passa a totes les fallides. En una primera fase vostè ha de demanar prestat més, només per pagar els interessos del seu deute existent. El pacte fiscal requereix dels països de l'eurozona que redueixin el dèficit al 3 per cent a finals d'aquest any, encara que a Espanya entre altres se li va concedir recentment una moratòria. Però amb aquests números, no hi ha cap possibilitat d'aconseguir aquest objectiu, sense més mesures d'austeritat, que tot i que s'intentin molt probablement siguin contraproduents. En qualsevol cas, sembla dubtós que una economia on la desocupació ja és superior a 25 per cent pugui fer alguna cosa més pel que respecta l'austeritat.

En el passat, el FMI ha estat culpable de ser massa optimista sobre Espanya, tant sobre la perspectiva pel creixement com sobre les finances públiques, així que és possible que ara estigui cometent l'error invers d’un pessimisme excessiu. Però d'alguna manera ho dubto. Espanya està anant cap a una situació deflacionista.

Tot això porta a la conclusió que una gran reestructuració del deute espanyol és inevitable. Els rendiments dels bons sobirans espanyols han caigut fortament des de l'anunci de "transaccions monetàries directes" del programa del Banc Central Europeu. El BCE s'ha compromès a imprimir diners sense límit per contrarestar els especuladors. Però al final, cap quantitat de liquiditat pot encobrir un problema subjacent de solvència.

Europa va dir que Grècia va ser la primera i última d'aquestes reestructuracions, però després hi va haver Xipre. Espanya ha hagut de fer una nova recapitalització dels seus bancs a l'espera de l'arribada del sindicat bancari europeu, amb el qual espera que aquest faci la feina al seu lloc. Però si el precedent de Xipre val per a alguna cosa, s'exigirà un alt preu. Els creditors bancaris seran àmpliament confiscats, i la confiscació dels dipòsits sembla molt possible.

No aconsello que treguin els seus diners a la lleugera. En efecte, com a consell general és grollerament irresponsable, ja que es corre el risc d'induir el pànic. No obstant això, mirant les previsions del FMI, que és l'única cosa racional que es pot fer.

La Chaconeta

Feia temps que no sentia parlar de la Chaconeta. Ara ha tornat a ser protagonista amb una carta oberta on es posiciona davant la possibilitat de consultar al poble català pel futur que vol. Evidentment, des d’un punt de vista negatiu sobre la possibilitat de que hi hagi una consulta. Es ben lliure de defensar aquesta posició, encara que no sigui la del partit a la que pertany (sempre he defensat que els diputats no han de seguir forçosament el que els dicten els seus partits).

El problema de la Chaconeta no és que digui o pensi una cosa o una altre. Es si algú li fa cas. Una senyora que va ser ministra de l’habitatge des del 6 d’abril del 2007 fins al 13 d’abril del 2008 i no es va donar compte que hi havia un boom de la construcció que ens portaria ineluctablement a una crisi bancària i econòmica important, té molt poca credibilitat. I, quan va deixar l’habitatge per fer-se càrrec de defensa, se la recorda únicament pel seu crit “Capitán, mande firmes”. De la gestió de l’enorme deute del seu ministeri, rien de rien.

Es tracta d’una persona amb una lleugeresa comparable a la del seu mentor Rodríguez Zapatero, de manera que és indiferent que digui i opini el que vulgui. Ella juga a ser la candidata del PSOE a les properes generals. I, com que estem en un país que ha elegit com a presidents del govern als senyors Aznar, Zapatero i Rajoy, dels que és difícil destriar qui dels tres ho ha fet més malament, és possible que tingui alguna possibilitat.

Les previsions del govern espanyol i les del FMI

El govern espanyol, el passat 26 d'abril, va aprovar el Pla d'Estabilitat 2013-2016, en el qual fa les seves previsions sobre l'evolució de l'economia espanyola en els pròxims anys. Pocs dies abans, el FMI (Fons Monetari Internacional) també va fer les seves. Al comparar, sembla que estiguin parlant de països diferents. 

El govern preveu una evolució del PIB positiva a partir del 2014, amb un creixement del 0,5%, creixement que augmenta gradualment fins a un 2,8% en 2018. El FMI ​​també preveu un creixement positiu per al 2014, un 0,7%, i un creixement també positiu fins al 2018, entre el 1,4 i el 1,6%. 

Com l'economia espanyola no crea ocupació, almenys fins ara, amb un creixement inferior al 2%, és lògic que el govern hagi previst una disminució gradual de l'atur fins a arribar al 18,6% en 2018, mentre que el FMI preveu que en 2018 l'atur encara estigui en el 22,9%.

 
Pel que fa al dèficit públic, el govern preveu una disminució any rere any, fins arribar a un superàvit del 0,6% del PIB el 2018, mentre que el FMI preveu, per al 2018, un dèficit del 5,6%. 

Amb aquestes previsions, el deute públic també té previsions molt diferents: el FMI preveu un augment continu fins a arribar al 110,6% del PIB el 2018, mentre que el govern preveu un creixement del deute fins al 2016, en què aconseguiria el 99,8%, per disminuir després fins al 92,2% en 2018. 

Ja sabem que les previsions són només previsions. Però, en aquest cas, les del govern semblen massa optimistes, mentre que les del FMI semblen més realistes. Esperem que sigui el govern qui encerti, però no sembla gaire probable. Si són les previsions del FMI les que s’acaben acomplint, Catalunya faria bé d’escapar ràpidament d’Espanya, ja que el futur serà molt negre.

La corrupció espanyola al NYT

El diari The New York Times portava ahir a la seva portada un extens article sobre la situació de corrupció a Espanya, en què afirma que els jutges espanyols estan investigant actualment a "prop de 1.000 polítics, que van des dels alcaldes de pobles petits a ex ministres del Govern".

L’actual alcaldessa de La Muela amb un retrat de l’ex alcaldessa Pinilla

La informació pren com a referència el cas de l'ex alcaldessa de la Muela (Saragossa) María Victoria Pinilla, imputada, entre altres delictes, per malversació de fons públics, evasió fiscal i blanqueig de diners. A La Muela es va construir els museus de l’oli, del vent, de la vida, es va fer una nova plaça de braus, un poliesportiu amb 25.000 places i un parc d’ocells exòtics. Tot això en un poble de 5.000 habitants. A la vegada que el poble prosperava, també ho feia l’alcaldessa Pinilla, que s’havia comprat un apartament a Madrid, un altra a la costa i una casa de vacances a la República Dominicana, prop de la del cantant Julio Iglesias.

La Muela amb obres sense acabar

Repassa altres casos com el cas Urdangarin o la gestió de l'expresident de la Diputació de Castelló, Carles Fabra. Fins i també parla del president del Govern, Mariano Rajoy, de qui diu que ha hagut d'enfrontar a una llista "en què es registrava quins membres del seu partit rebien diners per sota de la taula", en referència als papers de l'ex tresorer popular Luis Bárcenas.

Encara que The New York Times assegura que Espanya no és en absolut el país més corrupte d'Europa, també apunta que encara queden moltes coses per sortir. Pel diari, la corrupció a Espanya és el resultat d'una estructura política que posa un enorme poder en mans de les autoritats locals, on molts d'ells poden atorgar contractes o terrenys amb poca o cap consulta.

Durant un dinar poden decidir què fer amb 100 milions d'euros. I, davant d'això, els dirigents podien demanar el que volien. Sovint, no era per a ells, pot ser un apartament per a una filla o per als fills d'una germana.

A més, el diari novaiorquès destaca els vincles de les autoritats regionals i municipals amb les caixes d'estalvis que, al seu parer, han creat les condicions ideals per a la corrupció en els anys del boom de la construcció.

Aviat, altres sectors començaran a ocupar el lloc de la construcció. Per exemple, el sistema sanitari, que està sent sotmès a una privatització, fàcilment podria prendre aquest lloc en el futur.

Podeu llegir l’article sencer aquí.

Sampedro i Ortigueira

El professor Sampedro va anar, l’any 1990, a Ortigueira a donar uns cursos per la Universitat Popular. S’hi va estar una setmana. Tres anys després publicava Real Sitio, obra en la que feia néixer a Ortigueira a un dels principals personatges, Don Alonso Vázquez de Andrade, aposentador del rei Carles IV, així com al seu ajudant Roque. També incorpora a aquesta obra un rellotger, Lucas, nascut a una de les parròquies d’Ortigueira, Ladrido, on hi va haver realment, a finals de XVII, un capellà rellotger.

A la novel·la hi surt un quadre, que resulta ser el retrat de l’esmentat Don Alonso mirant el mar des d’una finestra. Al vidre de la finestra hi ha un escut: “tres agudos picachos negros sobre las aguas y en sus cimas sendas ramitas con hojas verdes”, descrivint l’escut d’Ortigueira, que són les roques del cap Ortegal, anomenades farallones coronades d’ortigues.

Don Alonso, als seus seixanta anys, vol tornar a la seva terra “a vivir donde la verdad no cambia, la mar de Ortegal”. Continua Don Alonso: “la ría, con su dulce colmarse y vaciarse según la marea, como un latido cotidiano de la mar; la braveza de los farallones del Ortegal, el ímpetu del viento, el vuelo de las gaviotas sobre la verdura de los prados,...”

L’any 1808, de la guerra contra els francesos, Don Alonso ja està retirat a Ortigueira, “donde la ría semeja un lago de montaña entra alturas cubiertas de robles y castañas y, en la orilla opuesta, el apretado caserío de Santa Marta despliega sus viviendas de piedra con oscuros tejados de pizarra”. Diu Don Alonso: “me he salvado de aquel mundo, vivo en otro, esta paz, esta armonía, nosotros sobre la tierra con el mar y el cielo, tanta hermosura alrededor...”

Al final, la dona de Don Alonso diu, parlant d’ell: “... no hay que cruzar el océano, aquí empieza un mundo nuevo, hecho para hombres como tú, para hombres de mar y amor”.

El professor Sampedro només va estar una setmana a Ortigueira. Què no hauria escrit si hi hagués passat més temps?

Reflexions després de l’eliminació del Barça i del Madrid

Ara que els equips de futbol carpetovetònics han esta eliminats de la championslí, sense pena ni glòria (alguns amb molta més pena que glòria), potser ens podrem ocupar de les coses serioses. Entre elles, dels 6,2 milions d’aturats, per exemple. Tota l’energia que molta gent havia posat en les respectives “remuntades” futboleres s’hauria d’haver posat per remuntar la xifra d’aturats. Però, no. Ni ahir, 1er de maig, es va veure una societat amb ganes de sortir d’aquesta situació. Només es deia que el govern ha de canviar les seves polítiques (així, en plural), però cap proposició de idees per aturar la sagnia. L’únic que sembla tenir idees, o al menys així ho va afirmar, és el senyor Cayo Lara, que va dir que el proper dimecres presentarà al congrés un pla per crear 3.000.000 de llocs de treball. Veurem què proposa, i ja en parlarem.

Es clar que aquest nombre d’aturats és més o menys exacte. L’institut d’estadística espanyol afirma que té una precisió del 1 %; és a dir, que quan parlen de 6,2 milions, volen dir que n’hi ha entre 6,14 i 6,26, una precisió remarcable. La manera de fer aquesta estimació és fent una enquesta, la majoria telefònica, a 65.000 famílies. Estadísticament, la precisió del 1 % és correcta, “sempre que els enquestats diguin la veritat”, que no és sempre el cas. De manera que, diuen alguns que treballen sobre aquestes coses, que la precisió real deu ser del 5 al 10 %. El que no vol dir que la quantitat d’aturats, sigui la que sigui (5,5 o 7,0 milions) no sigui dramàtica.

Les noves previsions del govern sobre l’evolució de l’economia espanyola són d’allò més negres: continuarà l’augment de l’atur, i tindrem dèficit públic durant molts anys. L’element positiu és que pensen que, amb els canvis a les relacions laborals, Espanya podria crear llocs de treball amb un creixement de l’economia de només un 1 %, tal com ha anat fent la majoria dels països europeus, mentre que aquí, fins ara, calia créixer un 2 % per crear-ne. Veurem si és cert. No m’estranyaria que fos així, ja que una indemnització de 40 dies per any treballat en cas de comiat era una barbaritat (a França, per exemple, són 20 dies), però encara fan falta més reformes laborals per facilitar que es creïn llocs de treball quan l’economia comenci a créixer.

La reforma de les administracions va lenta. I és, al meu parer, equivocada. Com que el senyor Rajoy va ser president de la diputació de Pontevedra, es vol reforçar el paper de les diputacions, quan s’haurien de suprimir, i passar la seva feina a les administracions autonòmiques. La reforma del senat, proposada pels socialistes, seria una cosa bona si s’acceptés, però em fa l’efecte que es quedarà en projecte. La senyora Aguirre ens surt ara que cal modificar l’administració pública d’una manera radical, però no ens dona ni el més mínim exemple del que proposa, probablement perquè no ho sap.

Ahir, a la Contra de la Vanguardia, un bon home que respon al nom d’Andreu Lacalle, gestor de fons d’inversió a Londres, ens explica que s’ha de retallar la despesa política, però no la pública. Una molt bona idea, però no ens explica, probablement perquè no en té la més mínima idea, quin percentatge del la despesa pública global és política. Un altre que dóna idees generals, però cap idea concreta.

Ara està de moda que s’ha de fer un gran pacte entre els partits. El problema és que ni els que governen ni els que estan a l’oposició saben què s’hauria de fer per començar a sortir de la crisi. Els uns diuen que s’ha de reduir el dèficit públic com a prioritat absoluta, i que amb això tindrem l’anhelat creixement econòmic, amb els resultats que ja coneixem. Els altres volen fer polítiques que impulsin el creixement, però no proposen res de concret, que el ciutadà pogués valorar, perquè no tenen res de concret a proposar.

Sembla que es desinfla el problema dels desnonaments. Ja se’n parla menys. He llegit el llibre de l’Ada Colau, un bon text, però no puc estar d’acord amb la seva proposició d’imposar la dació en pagament de manera retroactiva, entre altres raons perquè seria fàcilment tombada als jutjats.

El pla energètic queda, per ara, sense definir. El dèficit elèctric va augmentar l’any passat en més de 5.000 milions (quan, per llei, no podia passar de 1.500) i aquí no es mou ningú. El paper presentat pel govern el passat 26 d’abril fa vergonya, no diu res.

Els tertulians diuen que la culpa de tot la tenen els alemanys i, a més, s’ho creuen. Esperen les eleccions de la tardor perquè els teutons comencin a regalar-nos euros, com si fossin un caga tió. El pitjor és que les autoritats públiques també s’ho creuen.

Aquí a la vora, la Generalitat continua sense donar notícies de quantes de les 459 “coses” que ha anat creant al llarg dels anys són estrictament necessàries. Probablement perquè és una manera de col·locar als amics polítics del govern de torn.

En resum, després de la sacsejada que per alguns ha provocat la championslí, quan un es posa a examinar les propostes per sortir de la trista situació en que ens trobem, li venen ganes de plorar. Sembla que ningú sap què fer. Esperarem les propostes del senyor Cayo Lara de dimecres que ve. Però no hi ha res que ens convidi a ser optimistes.

Un deute que no podrem pagar mai

“Viatjant per Irlanda es veuen moltes cases buides que es varen construir pensant en un benefici ràpid, i que probablement no s’ocuparan mai. Mentre aquestes cases es construïen, els obrers que les feien guanyaven uns bons sous, i el PIB (Producte Interior Brut) augmentava ràpidament. Però des del punt de vista de l’economia irlandesa a llarg termini, això va ser una estratègia desastrosa, deixant cases que no vol ningú i deutes que no es podran pagar mai” (Philip Coggan – Paper Promises).

Canviem Irlanda per Espanya o per Catalunya i ens trobem en el mateix cas.

Quin és el deute real de l’economia espanyola envers de l’exterior? Es el que s’anomena PIIN (Posició de la Inversió Internacional Neta), i està formada per la diferència entre els actius i els passius exteriors. Posem l’exemple espanyol:

- Espanya té, al mes de desembre de 2012, unes inversions directes a l’estranger de 475.000 milions d’euros, i els estrangers tenen una inversió directa a Espanya de 481.000 milions d’euros. Les inversions directes contribueixen amb -6.000 milions a la PIIN espanyola.

- Al mateix mes, Espanya té unes inversions de careta a l’estranger de 276.000 milions, mentre que els estrangers tenen una inversió de cartera a Espanya de 815.000 milions. Les inversions de cartera contribueixen amb -538.000 milions a la PIIN espanyola.

- Pel que fa a les altres inversions, Espanya en té a l’estranger per valor de 421.000 milions al mes de desembre de 2012, mentre que els estrangers en tenen 605.000 milions a Espanya. Aquestes altres inversions contribueixen a la PIIN espanyola amb -184.000 milions.

- Finalment, el Banc d’Espanya tenia, a la mateixa data, 38.000 milions en reserves, 44.000 milions en actius nets i un deute amb el Banc Central Europeu de 333.000 milions (realment, aquest deute correspon als diferents bancs, però es comptabilitza al Banc d’Espanya). Això fa un total de -250.000 milions d’euros que s’afegeixen a la PIIN espanyola.

- Sumant, arribem a la conclusió que el deute exterior net d’Espanya és de 976.000 milions d’euros, un 92,9 % del PIB.

Aquest deute ha anat augmentant aquests darrers anys, mentre es construïen cases que ningú ocuparà mai, com es veu al gràfic.

Fixem-nos ara amb les PIIN dels diferents països europeus del nostre entorn (dades del segon quadrimestre de 2012, menys per França, que són dades del 2011). Hi veiem que els PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya-Spain) destaquen per sobre dels altres. Tenen un deute extern que mai no podran pagar, ja que és, més o menys, equivalent a tot el que cada país produeix durant un any.

I aquest és el problema.

(Seria interessant veure la PIIN catalana. Per ara, no l’he trobat. Quan la trobi, la publicaré.)

Dues notícies de finals d’abril de l’any 1913

La Vanguardia del dia 22 d’abril de fa cent anys publicava que la comissió de foment da la diputació havia aprovat el remat de les obres de finalització de la carretera de Malgrat a Blanes.

El mateix diari publicava tres dies després que s’havien detingut a Malgrat a dos dels cinc escapats de la presó de Sant Feliu de Llobregat.

Es pot créixer indefinidament?

No sé si és una qüestió econòmica o si és una qüestió filosòfica, però de totes maneres és una qüestió que ens ha preocupar. Si, com diuen, per crear llocs de treball fa falta que l’economia creixi, pot créixer indefinidament l’economia en un món de recursos finits?

Un creixement continuat al 2,5 % anual ens porta a una economia que es multiplica per dos al cap de 28 anys, per tres al cap de 44 anys, per quatre al cap de 56 anys, etc. Algú creu que es pot consumir quatre vegades més de petroli, de gas, de carbó, d’alumini, d’electricitat, de paper, d’acer, de plàstic, etc., del que consumim avui? D’on els trauríem?. I què faríem amb els residus? A primera vista, el creixement indefinit és absurd.

El problema és que partim de la base que el creixement futur serà del mateix tipus que el d’avui. I això podria no ser cert. Sembla probable que una economia que creixi necessiti més energia, però fins i tot això no és gens segur. Es el que ha passat fins ara, no sabem si és el que passarà en el futur.

L’economista Sala i Martin tractava aquest tema al videoblog del dilluns passat. I responia a la qüestió dient que el creixement econòmic serà cada vegada menys dependent de productes materials, i més basat en les noves idees, nous invents i innovació. Acabava dient que, com que cada vegada hi ha més idees i més innovacions, el creixement econòmic indefinit no és impossible.

Però, és veritat la suposició de que cada vegada hi ha més noves idees?. A primera vista, sí. Però l’economista J. Huebner ha publicat un gràfic amb les innovacions tecnològiques per cada 1000 milions de persones des de l’any 1453 que mostra que ara ens trobem innovant a un ritme com el de l’any 1600. La seva projecció futura és alarmant, i indica que, si té raó, ens acostem a una edat obscura des del punt de vista dels nous invents.

Precisament aquest cap de setmana estava llegint el llibre de Tyler Cowen “El gran estancament” publicat l’any 2011, que sosté que els Estats Units es troben en un altiplà econòmic des de l’any 1973, i una de les principals raons és la desacceleració de la innovació tecnològica. Segons aquest economista nord-americà, ha disminuït la producció de nous invents. Només s'aprecia un perfeccionament tecnològic sobre els grans invents d'anys anteriors. A la figura següent podem veure com ha crescut el PIB (GDP, en anglès) i els guanys mitjans de les famílies americanes: el PIB creix, els guanys, no. Per què? Probablement perquè el PIB ha crescut, no a causa de l'increment de l'economia real, sinó perquè ho han fet les despeses públiques i les finances. L'economia real no ha crescut perquè ja no hi ha nous invents que generin creixement.

Continua dient que Internet ens ha portat a tots una millora en diversió i entreteniment, però no està clar quina és la seva aportació al creixement econòmic. Bàsicament, hi ha un canvi del sistema de comprar que tenim, que ha passat a ser on line, però això no crea nova riquesa, ja que és només un reemplaçament. I Internet no aporta massa ocupació: Facebook funciona amb 2.000 programadors, Twitter té 300 empleats, mentre que, en canvi, General Motors va arribar a donar feina a 600.000 persones als Estats Units. En canvi, Internet pot ser molt útil perquè facilita el coneixement de totes les noves idees per tots els investigadors, i fa que sigui més fàcil que sorgeixin noves idees i invents.

Charles Jones, un economista que es va dedicar a analitzar les estadístiques del increment del PIB mundial a diferents èpoques, va descobrir que un 80% del creixement dels països desenvolupats entre 1950 i 1983 va ser degut a les noves aplicacions de velles idees. Una cuina dels 70 hagués meravellat a una persona del 1900, però si algú de 1970 viatja al futur fins a l'actualitat, la cuina actual li semblaria molt normaleta.

Els grans invents i descobriments dels segles XIX i XX segueixen sent la columna vertebral de l'actual civilització: la teoria atòmica (1803), la locomotora (1825), la nevera (1834), el telèfon (1876), la llum elèctrica i bombetes incandescents (1879), l'automòbil i els motors de combustió (1886), els avions d'hèlix (1890), el cinematògraf (1894), l'estufa elèctrica (1896), la televisió (1926), la penicil·lina (1928), el radar (1931), el motor de turbina (1939), el transistor (1947), el microprocessador (1971) etc. En tots aquests artefactes, únicament s'ha millorat la tecnologia associada. Es perfeccionen però no hi ha un salt qualitatiu de la invenció humana com va passar en els dos segles anteriors. Els tecno-optimistes van predir pel segle XXI colònies a la Lluna i viatges a Mart i només tenim com a novetat xarxes socials i jocs d'ordinador en 3D. Una trivialització de l'avanç computacional, ja que amb ordinadors menys potents l'home va conquerir l'espai.

La tesi de Tyler Cowell és que, a part d'Internet, les generacions nascudes a partir de la segona meitat del segle XX hem contemplat pocs invents que es puguin considerar revolucionaris, la majoria d'ells relacionats amb les tecnologies de la informació. És fàcil imaginar un món de fort desenvolupament econòmic amb enormes vaixells de transport, camions, avions de càrrega, de passatgers, agroindústries, grans màquines que extreuen quantioses matèries primeres, fàbriques de processament, etc. Al contrari, és difícil concebre un món amb creixement econòmic indefinit únicament amb Internet, nanotecnologia, nous materials, intel·ligència artificial i biotecnologia, i que, a més, asseguri llocs de treball. Les noves tecnologies han prosperat al recer dels grans descobriments i invents dels segles XIX i XX.

De manera que l'increment demogràfic no sembla generar cada vegada més genis, més aviat aquest creixement ens obliga a gastar cada cop més recursos en un món en el qual ja comencen a ser escassos. Com al sector dels combustibles fòssils, la tecnologia també ha tingut un zenit de producció.

Però és molt difícil predir el que el futur ens depara. No tenim cap bola de vidre que ens permeti de donar-hi una ullada. De manera que, malgrat tot, no és pas impossible que algun dia es tornin a inventar coses que permetin que l’economia pugui tornar créixer. Per fer-ho possible només tenim una solució: augmentar els recursos destinats a la recerca i millorar el sistema educatiu per afavorir la creativitat de les persones. Per desgràcia, estem fent tot el contrari. 

Els bancs públics

No em refereixo als bancs públics que cantava en Brassens (on els enamorats es petonegen) sinó als bancs públics que preconitza la plataforma de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. En efecte, en un dels punts del seu programa diuen que estan a favor de la creació d’una banca pública. No és pas una idea original, ja que molts altres partits d’esquerra també hi estan a favor, entre ells ERC.

Des del punt de vista teòric, tenen raó. Els bancs han estat a l’origen de la crisi que estem vivint (o, almenys, així ens ho volen fer creure) degut a la seva avarícia. Un banc públic, en canvi, no tindrà aquesta avarícia. El problema és que, a Espanya, els bancs que han tingut dificultats no han sigut els bancs privats, sinó les caixes d’estalvi, i no totes. I, amb perdó, les caixes d’estalvi, si bé no eren públiques, estaven dirigides, bé per polítics, bé per gent imposada pels poders públics. Al seu consell d’administració hi seien representants de les administracions que les tutelaven. I han sigut aquestes caixes, tutelades pel sector públic, les que han donat crèdits a dojo, a n’importa qui, i ara han hagut de nacionaltzar-se. Amb una factura, per cert, de gran envergadura, i que és probable que continuï augmentant. Els bancs “privats”, en canvi, han tingut menys problemes.

Recordem que, a França, a principis dels anys 80, el president Mitterrand va nacionalitzar la banca (i no només la banca). L’objectiu era que els bancs nacionalitzats havien de ser útils per desenvolupar la política econòmica i industrial del país. El banc més important de França, el Crédit Lyonnais, va fer fallida l’any 1993, amb un cost pel contribuent de 8.000 milions d’euros (euros del 1993). De manera que ser un banc públic no és cap garantia de res.

Per dirigir un banc s’ha de ser un professional de la banca. El negoci d’un banc, sigui privat o sigui públic, és de pagar als dipositants o als inversors uns interessos més baixos que els interessos dels que paguen aquells a qui el banc presta els diners, i amb una morositat el més reduïda possible. La banca no pot prestar diners si no en té (que és el cas actual, en que tots els bancs tenen uns deutes molt importants), ni els pot prestar per projectes poc solvents.

Una banca pública, en la pràctica, rep moltes més pressions que la privada per prestar diners per projectes poc rendibles, el que condueix més fàcilment a aquest tipus de bancs a tenir problemes. L’experiència demostra que els bancs públics tenen més possibilitats de ser inviables que els privats.

L’únic element a favor dels bancs públics és que els privats tenen més tendència a especular, i encara, ja que s’ha vist bancs públics especulant. Una bona regulació, i una estricta separació entre banca comercial i banca d’inversions pot contribuir a evitar aquest problema.

En resum, pensar en crear una banca pública és somiar truites. Aquests somniadors de truites, si algun dia arribessin a governar, sabrien ocupar-se dels problemes concrets? Ho dubto molt.

(El problema, però, és saber si, avui dia, hi ha algun banc que estigui sanejat de veritat. Amb la recessió que estem patint, i que pot durar encara molts anys, amb una població envellida, és molt possible que ni els bancs, ni les empreses, ni els particulars, ni l’estat, puguin tornar els diners que han manllevat. Però això ja és un altre problema, que sobrepassa de molt el dilema banca pública o banca privada)

Afegit el 23 d’abril 2013

Ens assabentem avui que unes quantes empreses públiques portugueses han generat un nou forat als comptes d’aquell país, per un valor d’entre 2.600 i 3.000 milions d’euros. Aquestes empreses havien signat uns contractes especulatius (swaps, és a dir, una mena d’assegurança dels interessos dels préstecs que havien demanat) Com que els interessos reals han baixat, ara aquestes empreses, ja de per si deficitàries, han de pagar les quantitats esmentades als bancs. De manera que, no per ser públiques, aquestes empreses han deixat d’especular.