Es pot créixer indefinidament?

No sé si és una qüestió econòmica o si és una qüestió filosòfica, però de totes maneres és una qüestió que ens ha preocupar. Si, com diuen, per crear llocs de treball fa falta que l’economia creixi, pot créixer indefinidament l’economia en un món de recursos finits?

Un creixement continuat al 2,5 % anual ens porta a una economia que es multiplica per dos al cap de 28 anys, per tres al cap de 44 anys, per quatre al cap de 56 anys, etc. Algú creu que es pot consumir quatre vegades més de petroli, de gas, de carbó, d’alumini, d’electricitat, de paper, d’acer, de plàstic, etc., del que consumim avui? D’on els trauríem?. I què faríem amb els residus? A primera vista, el creixement indefinit és absurd.

El problema és que partim de la base que el creixement futur serà del mateix tipus que el d’avui. I això podria no ser cert. Sembla probable que una economia que creixi necessiti més energia, però fins i tot això no és gens segur. Es el que ha passat fins ara, no sabem si és el que passarà en el futur.

L’economista Sala i Martin tractava aquest tema al videoblog del dilluns passat. I responia a la qüestió dient que el creixement econòmic serà cada vegada menys dependent de productes materials, i més basat en les noves idees, nous invents i innovació. Acabava dient que, com que cada vegada hi ha més idees i més innovacions, el creixement econòmic indefinit no és impossible.

Però, és veritat la suposició de que cada vegada hi ha més noves idees?. A primera vista, sí. Però l’economista J. Huebner ha publicat un gràfic amb les innovacions tecnològiques per cada 1000 milions de persones des de l’any 1453 que mostra que ara ens trobem innovant a un ritme com el de l’any 1600. La seva projecció futura és alarmant, i indica que, si té raó, ens acostem a una edat obscura des del punt de vista dels nous invents.

Precisament aquest cap de setmana estava llegint el llibre de Tyler Cowen “El gran estancament” publicat l’any 2011, que sosté que els Estats Units es troben en un altiplà econòmic des de l’any 1973, i una de les principals raons és la desacceleració de la innovació tecnològica. Segons aquest economista nord-americà, ha disminuït la producció de nous invents. Només s'aprecia un perfeccionament tecnològic sobre els grans invents d'anys anteriors. A la figura següent podem veure com ha crescut el PIB (GDP, en anglès) i els guanys mitjans de les famílies americanes: el PIB creix, els guanys, no. Per què? Probablement perquè el PIB ha crescut, no a causa de l'increment de l'economia real, sinó perquè ho han fet les despeses públiques i les finances. L'economia real no ha crescut perquè ja no hi ha nous invents que generin creixement.

Continua dient que Internet ens ha portat a tots una millora en diversió i entreteniment, però no està clar quina és la seva aportació al creixement econòmic. Bàsicament, hi ha un canvi del sistema de comprar que tenim, que ha passat a ser on line, però això no crea nova riquesa, ja que és només un reemplaçament. I Internet no aporta massa ocupació: Facebook funciona amb 2.000 programadors, Twitter té 300 empleats, mentre que, en canvi, General Motors va arribar a donar feina a 600.000 persones als Estats Units. En canvi, Internet pot ser molt útil perquè facilita el coneixement de totes les noves idees per tots els investigadors, i fa que sigui més fàcil que sorgeixin noves idees i invents.

Charles Jones, un economista que es va dedicar a analitzar les estadístiques del increment del PIB mundial a diferents èpoques, va descobrir que un 80% del creixement dels països desenvolupats entre 1950 i 1983 va ser degut a les noves aplicacions de velles idees. Una cuina dels 70 hagués meravellat a una persona del 1900, però si algú de 1970 viatja al futur fins a l'actualitat, la cuina actual li semblaria molt normaleta.

Els grans invents i descobriments dels segles XIX i XX segueixen sent la columna vertebral de l'actual civilització: la teoria atòmica (1803), la locomotora (1825), la nevera (1834), el telèfon (1876), la llum elèctrica i bombetes incandescents (1879), l'automòbil i els motors de combustió (1886), els avions d'hèlix (1890), el cinematògraf (1894), l'estufa elèctrica (1896), la televisió (1926), la penicil·lina (1928), el radar (1931), el motor de turbina (1939), el transistor (1947), el microprocessador (1971) etc. En tots aquests artefactes, únicament s'ha millorat la tecnologia associada. Es perfeccionen però no hi ha un salt qualitatiu de la invenció humana com va passar en els dos segles anteriors. Els tecno-optimistes van predir pel segle XXI colònies a la Lluna i viatges a Mart i només tenim com a novetat xarxes socials i jocs d'ordinador en 3D. Una trivialització de l'avanç computacional, ja que amb ordinadors menys potents l'home va conquerir l'espai.

La tesi de Tyler Cowell és que, a part d'Internet, les generacions nascudes a partir de la segona meitat del segle XX hem contemplat pocs invents que es puguin considerar revolucionaris, la majoria d'ells relacionats amb les tecnologies de la informació. És fàcil imaginar un món de fort desenvolupament econòmic amb enormes vaixells de transport, camions, avions de càrrega, de passatgers, agroindústries, grans màquines que extreuen quantioses matèries primeres, fàbriques de processament, etc. Al contrari, és difícil concebre un món amb creixement econòmic indefinit únicament amb Internet, nanotecnologia, nous materials, intel·ligència artificial i biotecnologia, i que, a més, asseguri llocs de treball. Les noves tecnologies han prosperat al recer dels grans descobriments i invents dels segles XIX i XX.

De manera que l'increment demogràfic no sembla generar cada vegada més genis, més aviat aquest creixement ens obliga a gastar cada cop més recursos en un món en el qual ja comencen a ser escassos. Com al sector dels combustibles fòssils, la tecnologia també ha tingut un zenit de producció.

Però és molt difícil predir el que el futur ens depara. No tenim cap bola de vidre que ens permeti de donar-hi una ullada. De manera que, malgrat tot, no és pas impossible que algun dia es tornin a inventar coses que permetin que l’economia pugui tornar créixer. Per fer-ho possible només tenim una solució: augmentar els recursos destinats a la recerca i millorar el sistema educatiu per afavorir la creativitat de les persones. Per desgràcia, estem fent tot el contrari.