L’extensió del glaç polar

S’acaben de publicar els resultats de l’extensió del glaç polar del passat mes de desembre. Al Àrtic, ara és l’hivern, sempre és de nit, la radiació solar es nul•la i l’aigua del mar es va refredant i gelant, amb una espessor de glaç de dos metres aproximadament. La superfície de glaç seguirà augmentant tant que sigui fosc, és a dir, tant que la radiació solar sigui baixa.

El mapa corresponent a l’extensió de mar glaçada a l’oceà Àrtic, que també s’anomena banquisa, ha estat a finals de desembre de 12,5 milions de quilòmetres quadrats. Si comparem aquesta extensió amb la mitjana dels anys 1979 al 2000, trobem que és un 6 % més petita. A la figura podem veure la ratlla morada que assenyala l’extensió mitjana de la banquisa àrtica durant aquests anys de referència.

Aquest desembre, el gel ha quedat curt als mars de Kara i de Barents, pel que fa estrictament a l’oceà Àrtic, i al mar d’Ojokst, ja fora d’aquest oceà.

Les raons? Se’ns diu que la causa d’aquesta disminució de la banquisa àrtica és deguda a l’augment del CO2 atmosfèric. Però, a la vegada, la banquisa antàrtica ha augmentat, com es pot veure a l’altre figura, aquest mateix mes de desembre, que és el començament de l’estiu austral. I la concentració de CO2 a l’atmosfera és la mateixa que al Pol Nord!

Això vol dir que probablement hi ha una altre explicació a aquesta pèrdua de la superfície de la banquisa àrtica. Com a causes possibles, hi podem trobar els canvis de les corrents marines o dels vents, la sutja xinesa o russa, el metà, boires o núvols baixos, un excés d’ozó a la troposfera, etc. Els científics ens diuen clarament que tot el que saben sobre aquest tema és que no en saben res. I que continuen investigant.

El que no impedeix als de sempre que siguin presentant l’augment del CO2 a l’atmosfera com a únic culpable d’aquest fenomen àrtic. I és que hi ha molts quartos en joc. Quartos que pagaran els governs en forma de subvencions. Es a dir, que sortiran de les nostres pobres butxaques.