Escoltant la ràdio aquest matí he sentit
l’inefable Albert Rivera, el de Ciutadans, criticar la consulta de demà passat
perquè està feta a base d’urnes de cartró. I, com que les urnes són de cartró,
afegia, la consulta no és democràtica, raó per la qual ell no aniria a votar.
El senyor Rivera és lliure d’anar a votar o no, tant demà passat com a qualsevol
consulta o votació que es faci a aquest país, però utilitzar l’argument que les
urnes són de cartró en comptes de ser de fusta o de metacrilat és molt pobre.
Però parlant coses més serioses que les
bajanades del senyor Ribera, la consulta de demà passat té el seu què. Ja he
dit alguna vegada que és una consulta que no té massa importància pel futur, ja
que el futur no es basarà en el resultat d’aquesta consulta, però si que penso
que és important que demà passat no es faci el ridícul. És a dir, que la
votació sigui massiva. Si, com diuen, un 75 % dels catalans en edat de votar
està pel dret a decidir, una participació de menys del 50 % seria fer el
ridícul, i afebliria molt la posició catalana a partir del 10 de novembre, cara
a unes futures negociacions que, si tant uns com altres (Generalitat i govern
central) tenen un mínim de lògica, s’haurien de començar aviat.
Personalment ja he manifestat moltes vegades
que no entenc la primera pregunta de la consulta, la que diu si volem que
Catalunya sigui un estat. No em repetiré sobre aquest tema. Avui dia, la meva
posició seria la de votar SI-SI, per dues raons principals:
-
la primera és que, vist el que el
PP ha fet amb el català al País Valencià i el que està fent a les Illes, no
tinc cap dubte de quin és l’objectiu final del PP (i de molts espanyols) a
Catalunya, que no és altre que reduir el català a la mínima expressió.
-
la segona és que Espanya és un
país que ho té molt malament per sortir de la crisi econòmica, i que una
Catalunya dins Espanya també. Una Catalunya independent, en canvi, ho tindrà
complicat, però menys que si segueix formant part d’Espanya. Els estudis
econòmics catastrofistes que es publiquen tenen poca credibilitat, almenys per
a mi (un exemple que m’ha convençut és la tonteria publicada pel PP català a la
seva campanya El Dret a Saber, dient que una Catalunya independent no podria
pagar les pensions).
Segueixo pensant que hi ha una tercera via,
però el seu camí és cada vegada més difícil, si tenim en compte les
declaracions dels principals polítics espanyols, que fan de la qüestió catalana
una qüestió d’honor (volen una victòria per esclafament total del contrari). I
ja sabem que per la cultura castellana, l’honor és patrimoni de l’ànima, i
l’ànima només és de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada