divendres, de novembre 07, 2014

Les urnes de cartró


Escoltant la ràdio aquest matí he sentit l’inefable Albert Rivera, el de Ciutadans, criticar la consulta de demà passat perquè està feta a base d’urnes de cartró. I, com que les urnes són de cartró, afegia, la consulta no és democràtica, raó per la qual ell no aniria a votar. El senyor Rivera és lliure d’anar a votar o no, tant demà passat com a qualsevol consulta o votació que es faci a aquest país, però utilitzar l’argument que les urnes són de cartró en comptes de ser de fusta o de metacrilat és molt pobre.

Però parlant coses més serioses que les bajanades del senyor Ribera, la consulta de demà passat té el seu què. Ja he dit alguna vegada que és una consulta que no té massa importància pel futur, ja que el futur no es basarà en el resultat d’aquesta consulta, però si que penso que és important que demà passat no es faci el ridícul. És a dir, que la votació sigui massiva. Si, com diuen, un 75 % dels catalans en edat de votar està pel dret a decidir, una participació de menys del 50 % seria fer el ridícul, i afebliria molt la posició catalana a partir del 10 de novembre, cara a unes futures negociacions que, si tant uns com altres (Generalitat i govern central) tenen un mínim de lògica, s’haurien de començar aviat.

Personalment ja he manifestat moltes vegades que no entenc la primera pregunta de la consulta, la que diu si volem que Catalunya sigui un estat. No em repetiré sobre aquest tema. Avui dia, la meva posició seria la de votar SI-SI, per dues raons principals:

-         la primera és que, vist el que el PP ha fet amb el català al País Valencià i el que està fent a les Illes, no tinc cap dubte de quin és l’objectiu final del PP (i de molts espanyols) a Catalunya, que no és altre que reduir el català a la mínima expressió.

-         la segona és que Espanya és un país que ho té molt malament per sortir de la crisi econòmica, i que una Catalunya dins Espanya també. Una Catalunya independent, en canvi, ho tindrà complicat, però menys que si segueix formant part d’Espanya. Els estudis econòmics catastrofistes que es publiquen tenen poca credibilitat, almenys per a mi (un exemple que m’ha convençut és la tonteria publicada pel PP català a la seva campanya El Dret a Saber, dient que una Catalunya independent no podria pagar les pensions).

Segueixo pensant que hi ha una tercera via, però el seu camí és cada vegada més difícil, si tenim en compte les declaracions dels principals polítics espanyols, que fan de la qüestió catalana una qüestió d’honor (volen una victòria per esclafament total del contrari). I ja sabem que per la cultura castellana, l’honor és patrimoni de l’ànima, i l’ànima només és de Déu.

I preguem perquè no hi hagi violència. Hi ha qui parla d’una violència promoguda i pagada per les cloaques de l’estat, per desacreditar el moviment independentista... Esperem que, per una vegada, siguin raonables, ja que el tret els hi pot sortir per la culata.