Ja estem de ple en any electoral. S'han
celebrat les eleccions a Andalusia, on el PP ha patit un daltabaix i on ha
guanyat un personatge com Susanna Díaz, de la que no se sap que hagi treballat
mai fora de la política i que va trigar, diuen, deu anys a acabar la carrera de
dret. I ha guanyat sense defensar cap programa concret, només amb el seu
carisma personal. De manera que podem pensar que continuarà les mateixes
polítiques que els seus antecessors en el càrrec i que han portat a Andalusia a
tenir una taxa d'atur del 36%. Si els andalusos estan contents amb aquest trist
rècord, ja s'ho faran.
La notícia ha estat la desfeta del Partit
Popular, daltabaix que s'ha produït malgrat els indicis de recuperació
econòmica que el govern diu que veu. La pregunta que ens podem fer és per què
els ciutadans andalusos han mostrat tanta desafecció per un govern que, segons
diu, ens està traient de la crisi. Probablement perquè ni els andalusos ni els
altres ciutadans d'aquest país veuen aquesta sortida per enlloc.
Els ciutadans han vist que cap govern europeu
parla tant dels aturats i cap govern fa tan poc per ells com l'executiu de
Mariano Rajoy. Per posar algun exemple, en els pressupostos de 2012, el govern
va retallar un 5% les prestacions d'atur i ni menys que un 21% el pressupost
per a polítiques actives d'ocupació. En 2013, la retallada de les polítiques
actives d'ocupació es va disparar fins als 1.600 milions, un 34%.
S'han destruït tres milions de llocs de
treball a Espanya, i el president del govern ens promet crear-ne altres tants
en els propers anys. Però el ciutadà veu que la nova legislació laboral
afavoreix un treball barat i de baixa qualificació, a mesura del que la majoria
dels empresaris prefereixen: acomiadar els seus treballadors més que
conservar-los, reemplaçar-los més que formar-los. I mentre això no canviï, en
situacions de bonança tindrem una taxa d'atur per sobre de la mitjana europea,
i en recessió, l'ajust es farà per mitjà d'acomiadaments massius. El resultat a
mitjà termini serà un mercat laboral amb més feina, però de baixa qualitat. El
que implicarà una rebaixa molt substancial de la seva capacitat per contribuir
al finançament del sistema del benestar.
El ciutadà s'adona que el model de gestió
empresarial dominant a Espanya continua sent el mateix de sempre: en èpoques
d'expansió, l'empresa espanyola contracta mà d'obra barata a través de
contractes temporals sense millorar ni la seva productivitat ni la seva
competitivitat, i en èpoques de recessió, la seva resposta preferida davant les
dificultats consisteix a recórrer a l'acomiadament massiu, aprofitant la crisi
per esprémer al màxim als empleats que no envia al carrer. Això explica la
sorprenent capacitat d'Espanya per crear i destruir ocupació més ràpid que
qualsevol altre país europeu. I el ciutadà creu constatar que les reformes que
ha dut a terme el govern afavoreixen aquest model empresarial.
El ciutadà veu com els polítics de dretes
segueixen afirmant que la crisi ha estat causada pel seu comportament
malbaratador durant l'època del boom i segueixen negant que aquesta crisi
tingui a veure amb l'orgia de crèdit dels bancs. La crisi, segons aquests
polítics, és culpa del ciutadà, no dels bancs.
El ciutadà veu com se li ha anat retallant el
magre estat del benestar de què gaudia, ja que l'objectiu principal de Mariano
Rajoy, segons va declarar en el seu discurs d'investidura, era el de reduir el
dèficit públic. Per a això calia retallar i retallar. Per augmentar els
ingressos es van augmentar els impostos de l'IRPF i de l'IVA, que afecten preferentment
a assalariats i jubilats, però que afecten molt menys als que es beneficien de
l'economia especulativa.
El ciutadà sap que l'economia oficial s'ha
multiplicat per dos en els últims vint anys, però l'economia submergida s'ha
multiplicat per quatre. Segons l'associació professional d'Inspectors
d'Hisenda, l'any 2007 el Banc d'Espanya va publicar que els beneficis de les
grans empreses espanyoles van créixer un 14,9%, però l’any següent, quan
aquests beneficis havien de tributar, la recaptació via impost de societats
queia un 18%. És a dir, el frau conforma un element estructural de la nostra
economia, i des del govern del Partit Popular no hi ha senyals que es vulgui
acabar amb aquestes pràctiques defraudadores.
El ciutadà podria resumir el que s'ha dit en
tres frases:
1 - No és que gastem més del que ens podem
permetre, és que ingressem menys del que podem.
2 - El futur no resideix en un mercat laboral
amb més feina, però de baixa qualitat.
3 - El creixement econòmic ha d'estar al
servei del benestar, no el benestar al servei del creixement econòmic.
Primer el Partit Socialista des de maig de
l'any 2010, i després el Partit Popular des de fa gairebé tres anys i mig, han
actuat exactament a l'inrevés del que diuen aquestes tres frases. En fer-ho
així, polítics i partits s'han buscat la seva pròpia ruïna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada