La dignitat de Grècia

M'ha semblat molt bo l'article d'avui d'en Manuel Castells a La Vanguàrdia, que reprodueixo, i que em sembla un bon resum del que està passant ara i avui, a Europa i a Grècia.

El rebuig del poble grec a la imposició autoritària de les polítiques d'austeritat que han portat a una part d'Europa a la crisi social i a l'estancament econòmic canvia el curs de la política europea més enllà dels resultats de les negociacions de Brussel·les. El vot per la dignitat i la sobirania ciutadana va superar el vot de la por. I quan la gent supera la por qualsevol cosa és possible. Però això és només el principi. Perquè els dirigents europeus no poden permetre que els ciutadans prenguin la paraula en les decisions clau per a la construcció d'Europa. Els tractats que van configurar Europa van ser cuinats entre les elits polítiques conservadores o socialistes, defuigint el debat amb els seus representats, considerats incapaços d'entendre la problemàtica. I quan el projecte de Constitució va ser rebutjat en els referèndums francès i holandès, es va reconvertir en tractat aprovat pels partits majoritaris.

Europa pateix d'un enorme dèficit democràtic perquè s'ha estat fent a l’esquena dels seus ciutadans. Per això la decisió de Tsipras de sotmetre a votació directa mesures que afecten la vida de la gent va causar pànic en els corredors del poder. On aniríem a parar? Així es va mobilitzar la màquina de propaganda, amb els líders de diferents països intentant condicionar el vot grec amb amenaces apocalíptiques fins i tot el mateix dia de la votació. Va poder més la dignitat. Davant aquesta rebel·lió ciutadana Merkel i els seus aliats (inclòs Rajoy) van decidir endurir encara més les condicions per prestar a Grècia prou perquè es mantingui dins de l'euro. Han de doblegar la resistència o provocar una catàstrofe social per donar una lliçó als ciutadans d'altres països del sud, en particular Espanya, on s'esquerda el seu poder. El conflicte amb Grècia és fonamentalment polític: es tracta de liquidar a Tsipras i el que Syriza representa. I per a això es deforma sistemàticament, en particular als mitjans de comunicació, la realitat de la crisi financera grega.

No s'està salvant a Grècia sinó al deute dels bancs grecs i dels bancs alemanys, francesos i altres que van ser els que els van prestar sense control i sense prudència financera.

Com va dir Tsipras al Parlament Europeu, el 73% dels 320.000 milions aportats pel Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional han estat emprats en pagament del deute públic i privat assumida per l'Estat grec. I la totalitat del deute grec (175% del PIB) és impagable segons la majoria d'experts internacionals. Per això la reestructuració a llarg termini, que és el que proposa Tsipras, és en realitat una quitació encoberta i inevitable. Però Merkel i altres han d’ocultar als seus electors la dimensió de la transferència de recursos que es va produir amb els governs grecs que eren els seus aliats, assessorats per Goldman Sachs (on treballava un tal Mario Draghi) en la falsificació de la comptabilitat pública.

El que estan calculant les institucions europees és l'impacte possible d'un Grexit sobre l'euro. Si poguessin, es traurien de sobre al replicaire soci grec. El problema és que els mercats financers podrien desencadenar una especulació massiva sobre l'euro i sobre el deute públic dels països més febles, precipitant una nova crisi.

Per això, moltes de les postures de Merkel i Juncker són una fanfarronada per doblegar Syriza. La realitat és que Grècia pot optar per altres polítiques. En particular pot tenir un doble sistema monetari en dracmes per als pagaments i consums interns i en euros per a les operacions internacionals. Ni més ni menys que el que fan la majoria dels països del món, inclosa la Xina. En la pràctica seria una devaluació massiva de la moneda interna. Les exportacions, i sobretot el turisme, la exportació principal, es veurien enormement afavorides, els turistes alemanys portarien a Grècia els euros que neguen al seu govern per prestar-los. Les importacions serien penalitzades, però passaria com a Rússia el 1999: la producció domèstica (i l'ocupació) es van incrementar, sobretot en les pimes, que llavors van poder competir amb els productes estrangers. Més seriós seria l'impacte sobre les importacions energètiques, amb perill d'inflació generalitzada. Però en cas d'emergència hi ha ja algun contacte discret per a subministrament favorable per part de Rússia, amb pagaments diferits. Una hipòtesi que horroritza als Estats Units, que pressiona Europa perquè no porti a Syriza a buscar aquesta taula de salvació. No estem encara en aquesta situació perquè un raonable Tsipras intenta obtenir un respir de tres anys perquè l'economia pugui créixer en lloc de treballar per pagar el deute, sortint així del cercle viciós de tots els països intervinguts per l'FMI. I per això, accepta algunes exigències però no cedeix en punts essencials. A canvi del nou rescat Tsipras proposa equilibrar pressupost augmentant impostos a grans empreses i classe mitjana alta, incrementant l'IVA (però no tant com demana Europa) i eliminant abusos en el sistema de pensions, sobretot en les jubilacions anticipades.

Va ser el tema de les pensions baixes, que Syriza es nega a retallar encara més, el que va provocar la ruptura de negociacions. Per tant, en termes econòmics és possible un acord i pot desembocar en una estratègia raonable de creixement a mig termini. I es deixa per a l'octubre la reestructuració del deute. Però no és suficient per al merkelisme. Es tracta d'imposar disciplina als díscols sud-europeus i segar l'herba sota els peus dels partits contestataris. I d'oferir als xenòfobs d'Alemanya i nord d'Europa la cap de Tsipras. De moment han perdut. Però no desistiran fins aconseguir-ho. O fins que altres pobles recuperin també la seva dignitat, projectant-se en una nova Europa democràtica.