Quan vaig
acabar els estudis, el proper mes de juny farà cinquanta anys, tenia la
impressió que a Catalunya, contràriament a la resta de Espanya, molt poca gent
volia ser funcionari. Almenys aquest era el pensament de la gran majoria dels
estudiants de la meva generació. Després, en canvi, les coses em sembla que han
anat canviant i que, des dels anys vuitanta, la dèria de ser funcionari també
s’ha instal·lat a Catalunya.
Això és
el que he pensat tots aquests anys, i m’ha agradat veure que no soc l’únic que
opina així. Al llibre Els ponts trencats, d’en Manuel Milián, un home de meva
edat, diu:
“El
funcionariat, que mai ha estat una opció dels catalans, ara creix a Catalunya,
com arreu d’Espanya. Pujar al tren de l’Estat per agafar la motxilla de
l’administració pública i anar tirant. Al meu parer, es tracta d’un
empobriment, i penso que pot ser una de les grans decepcions si aquest esperit
es consolida. No crec que l’autonomia hagi estat positiva en aquest sentit,
perquè ha creat una consciència d’autogovern i, per tant, d’autogeneració
burocratico-administrativa que tampoc existia. Abans s’administrava a Madrid i
des de Madrid, i qui volia formar part de l’administració pública havia de fer
oposicions i marxar cap a la capital o arreu d’Espanya. Ara no, aquí es reuneix
tot el funcionament característic de tota l’administració publica; per tant, no
cal sortir de casa; i, a més, amb el paraigua dels partits polítics es fa
cooptació i utilització de l’administració pública per situar persones gairebé
sempre mediocres amb carnet de partit. És un escàndol. Això canvia aquesta
mentalitat d’iniciativa i de risc a la qual em refereixo, i serà causa de molts
problemes i d’una certa decadència, que només el temps sancionarà, si els joves
catalans no continuen amb aquesta vocació burgesa de la creació de riquesa a
casa nostra. El funcionarisme és un càncer de l’ànima emprenedora i activa, al
qual a Espanya s’han dedicat aquells que no tenien altra opció.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada