La paradoxa espanyola

Espanya va viure un període de creixement econòmic extraordinari des dels anys 90 fins al 2007, però aquest creixement no es va veure acompanyat per un augment de la productivitat, que és el que s'observa habitualment en altres països. Al contrari, a Espanya la productivitat es va reduir quan l'economia creixia: havia d'haver crescut un 0,8% anual i va disminuir un 0,7% anual. Aquesta és la paradoxa espanyola.

La productivitat mesura quanta producció obtenim per cada unitat de capital i treball. Si la productivitat baixa d'un any per l'altre, vol dir que produirem menys amb el mateix nombre de treballadors i de màquines. En resum, ens empobrim.

La hipòtesi més comuna per explicar la paradoxa espanyola és que el sector de la construcció s’havia engreixat massa durant el boom econòmic. Però un estudi recentment publicat per dos economistes (Josep Pijoan Mas i Manuel García Santana) mostra que el clientelisme institucional s'ha emportat un 4% del PIB entre 1995 i 2007, el que indica que les conseqüències del clientelisme han estat més importants que l'augment exagerat de la construcció.

Fa un parell d’anys es va publicar el llibre "Perquè fracassen els països" en què els seus autors arriben a la conclusió que el que fa pobres als països és el mal funcionament de les seves institucions i les seves elits. Quan les elits creen institucions econòmiques extractives per al seu exclusiu benefici, en comptes de inclusives per a benefici de tots, els països retrocedeixen. I aquesta és la causa que Espanya no aconsegueixi convergir amb els països més avançats. Com Itàlia o com a Grècia.

Aquesta és la tesi que defensa el llibre "Espanya estancada. Perquè som poc eficients", de l'economista Carlos Sebastián, publicat fa pocs dies.

Un exemple d'institucions que funcionen malament és que a Espanya, segons podem llegir al llibre, hi ha 100.000 disposicions normatives, 10 vegades més que a Alemanya. Es produeixen contínuament i es modifiquen sense parar: la llei concursal, per exemple, ha canviat substancialment 14 vegades des del 2009. Això ha produït un marc legal complex, inestable i de mala qualitat, que genera inseguretat jurídica als actors de la vida econòmica , el que ha contribuït al incompliment de lleis per part de les mateixes administracions públiques. No es vigila si les lleis en compleixen, i l’estat és el primer en incomplir-les. La quantitat d’exemples que podem trobar al llibre és impressionant.

Un altre exemple és la mala regulació i la deficient supervisió de la banca o del sector elèctric, que han configurat uns sectors ineficients on les grans empreses han gaudit d'injustificades rendes d'oligopoli amb la consegüent deficiència en la competència.

El principal problema que té Espanya, del qual acaben derivant els altres, és el greu deteriorament institucional, conseqüència de la manera d'exercir el poder polític. Això passa perquè els partits majoritaris ocupen totes les institucions, com el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal de Comptes o les institucions reguladores, encara que els seus membres en teoria haurien de ser independents, ja que la seva acció política està marcada pel clientelisme, quan no la corrupció, amb gran connivència amb empreses d'alguns sectors, el que genera regulacions distorsionades i concessions desfavorables als ciutadans, i on les lleis queden devaluades per la seva superabundància i el poc valor donat al seu compliment.

Aquesta és la principal causa de l'estancament de la productivitat del país. I sense millora de la productivitat només hi ha empobriment.

Durant el boom Espanya va créixer perquè es van incorporar més treballadors al mercat laboral i va arribar més capital. Els treballadors van arribar per la immigració i per la incorporació de dones al mercat de treball. El capital va arribar per l'entrada de l'euro. Com cap d'aquests factors es manté actualment, només podrem créixer de manera sostinguda augmentant la productivitat, però com que els polítics segueixen situats en un model clientelista, el més probable és que el país es col·lapsi pel seu deteriorament institucional. Encara que hàgim arribat a un cert nivell, això no vol dir que el podrem mantenir en el futur. No tenim la prosperitat garantida si no canviem de manera radical la manera de governar.

Recordem, per exemple, les pressions que el primer govern de Felipe González va exercir sobre el president del Tribunal Constitucional quan es va nacionalitzar Rumasa, o la frase d’Alfonso Guerra, “Montesquieu ha muerto”, referint-se a que a Espanya només hi havia un poder, l’executiu, o quan va dir que qui eren dotze persones no electes (els membres del TC) per contradir a 350 diputats elegits democràticament. Sense oblidar que el govern del senyor Aznar va conculcar la llei de la Comunitat de Madrid sobre les caixes d’estalvis per destituir el president de l’època per posar-hi a un amic seu, el senyor Blesa. I l’esbronc públic de la vicepresidenta Fernández de la Vega a la llavors presidenta del TC sobre el recurs a l’Estatut de Catalunya. O quan el govern actual ha tret a la Comissió Nacional de l’Energia (integrada actualment dins de la CNMC, Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència) la capacitat de regular l’energia elèctrica, per poder continuar afavorint les grans empreses del sector. I podríem continuar indefinidament posant exemples, seguint els del llibre citat. 

Els que han governat el país des de fa 40 anys, és a dir, el Partit Popular i el Partit Socialista, són els responsables que els polítics s'hagin apropiat de les institucions, portant el país a la ineficiència. I cap d'ells ho reconeix ni té la més mínima intenció de canviar. Però el que és encara pitjor és que els nous partits no semblen tampoc tenir cap intenció, si arriben a governar, d’afluixar les regnes per donar la independència necessària a les institucions.