I si l’elecció de Donald Trump no fos la catàstrofe que ens anuncien?

Quan llegim els diaris, quan escoltem els comentaristes de la ràdio o de la tele, ens trobem davant l’opinió gairebé unànime de que l’elecció del senyor Trump com a president les Estats Units d’Amèrica és una catàstrofe. Però, és així, o els diaris i els comentaristes el que fan és repetir el que els que manen els diuen que han de dir?

Si mirem la part econòmica del programa del president electe, hi veiem moltes coses raonables. Es tracta d’un programa de tipus keynesià, oposat al programa socioliberal de la senyora Clinton. Amb un programa d’aquest tipus, es podria reciclar una part dels superàvits de la Xina o d’Alemanya i es podria rellançar el cicle econòmic global, que ara mateix està estancat. En aquest sentit, s’acosta bastant a la del candidat demòcrata perdedor de les primàries, el senyor Sanders. La clau del seu èxit o del seu fracàs serà si pot (si li deixen) implementar les mesures que ha proposat, o si l’establishment que va recolzar a la senyora Clinton ho impedirà.

Veiem les propostes del president electe:

1) Un pla de despeses en infraestructures que podria arribar a un bilió de dòlars. El senyor Trump ha entès que la inversió privada està estancada per falta de demanda, que aquest pla podria reactivar, ja que aquests diners anirien a l’economia real, no a l’especulativa. Per altre part, el deute públic americà, que disposa de la sobirania monetària, no pot fer fallida. Falta saber com ho finançarà, si amb emissió de dòlars o amb deute.

2) Augment del salari mínim a 10 dòlars per hora, totalment al revés del que es fa a Espanya, on la política és de baixar els salaris.

3) Restabliment de la llei Glass-Steagal, que va derogar el president Clinton. Aquesta llei, que es va fer l’any 1933, durant la recessió, separava la banca tradicional de la banca d’inversions, amb el propòsit de dificultar les inversions d’alt risc. Hi ha molta gent que pensa que la derogació d’aquesta llei per part del president Clinton va ser la causa primera de la crisi financera de la que encara no hem sortit.

4) El senyor Trump ha denunciat la globalització econòmica, tal com està plantejada actualment, ja que considera que és la causa principal de l’empobriment de les classes mitjanes al seu país i als altres països rics, al deslocalitzar-se moltes instal·lacions industrials que donaven una feina ben pagada a milions de treballadors. Diu que vol sortir, o al menys, modificar, als tractats comercials d’Amèrica del Nord (NAFTA) i del Transpacífic (TTP). Òbviament, està contra el tractat comercial amb Europa, el famós TTIP.

5) Contràriament al que ens diuen, el president electe està contra de les retallades neoliberals en matèria de Seguretat Social. No vol tornar a la situació prèvia a l’Obamacare, en què 40 milions d’americans no tenien cap assegurança de salut.

En resum, des del punt de vista econòmic, és possible que els ciutadans americans no s’hagin equivocat al elegir al senyor Trump. Veurem si els poders reals d’aquell país i del món li permeten desenvolupar aquestes polítiques.

L’altre punt a tenir en compte és la crisi energètica que, tard o d’hora, ens caurà a sobre, degut a que els baixos preus del petroli han fet que les empreses del sector hagin retallat de manera dràstica les seves inversions per descobrir i explotar nous jaciments, de manera que, més aviat que tard, hi haurà, al món, un dèficit de productes petrolífers, amb conseqüències que poden ser molt importants. Però això és un altre problema, pel que, per ara, cap dirigent polític sembla tenir la solució.

(Basat en l’article de l’economista Juan Laborda, publicat avui a voxpopuli.com)