El museu del Banc de Santander

El New York Times del 3 de juliol va publicar un article sobre un tema que tot just ha estat notícia a Espanya: la construcció d'un monument a la família Botín, propietaris del banc més important d'Espanya, a la ciutat que dóna nom al seu banc, Santander.

El monument és, en teoria, un museu d'art, però, com bé subratlla l'article, sembla "reflectir més la cultura dels diners que la cultura de l'art". Construït a un dels barris més benestants de la ciutat, l'edifici simula dues caixes de vidre que penetren sobre el mar, trencant els contorns de la costa i del passeig marítim. El projecte, que va iniciar la seva construcció en el moment de la crisi bancària, ha costat 80 milions d'euros, pagats per la família Botín. Aquest monument intenta ser l'alternativa al museu Guggenheim, a Bilbao, que es va construir als barris més deprimits d'aquella ciutat. No així aquest a Santander que s'ha construït a la part més residencial de la ciutat. Com bé assenyala el New York Times, aquest museu mostra i transmet la sensació de poder, que és, segurament, la intenció de la seva construcció.

Aquest poder del Banc de Santander explica que la construcció d'aquest edifici, que trenca amb totes les normes estètiques i ecològiques, interrompent un paisatge de costa suau, hagi estat aprovada per totes les autoritats pertinents, tot i les protestes del moviment ecologista i de moviments socials i veïnals en contra de la construcció de tal edifici, que " viola clarament les normes municipals, construït per l'engrandiment del Banc de Santander, signe de l'opulència bancària ". Aquestes protestes han arribat a tots els nivells jurídics, incloent el Tribunal Suprem, i totes elles han sigut desateses. L'article cita Carlos García, president de l'associació ambientalista ARCA, que protesta no només pel desastre ecològic que representa aquest edifici, sinó també per la seva ubicació, que és "on els romans van desembarcar per primera vegada i on la ciutat de Santander va començar ". Aquests moviments han portat les seves protestes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Com era d’esperar, el museu va ser inaugurat pel Rei Felip VI, amb l'obertura de dues sales, mostrant quadres prestats pel Museu del Prado de Madrid. Una de les dues grans sales conté un recull dels quadres de Goya. L'articulista del New York Times assenyala, amb certa ironia, que "un dels temes més importants de Goya va ser el tema de la injustícia social, mostrant imatges de l'aristocràcia decadent, contrastant-la amb dibuixos de fam i patiment entre les classes populars".

Un d'aquests quadres, titulat "Mengen molt", mostra a un frare cagant després d'una gran tiberi. L'article acaba indicant que sembla que els quadres de Goya semblen bastant aptes pels temps que vivim, ja que “tot i que l'economia espanyola s'està recuperant des del rescat bancari 2012, la crisi també ha augmentat significativament la bretxa de la riquesa a la societat espanyola”.

Pocs diaris espanyols han mencionat aquest article del New York Times amb la seva càrrega de profunditat sobre la situació social espanyola. El poder de la banca sobre els diaris és molt gran.

(Inspirat en un article de Vicenç Navarro)