Bé, ja ha passat la Diada, amb la seva gran manifestació. Ara toca la
guerra de números de cada any, que si eren un milió, que si només eren 300.000.
Per ara, el primer ministre Rajoy encara no ha dit allò que diu cada any, i és
que hi havia més catalans que es van quedar a casa que no que varen anar a la
manifestació, però probablement no trigarà a dir-ho. Tampoc trigarà a dir les
dues paraules que repeteix sempre: disparate
i algarabía.
El que és nou aquest any és que el govern central busca paperetes i urnes, però no les troba. Que un fiscal general que ha estat reprovat pel parlament ordena i mana als mossos que incautin urnes i paperetes, i que presenta querelles a tot el que se li posa davant. Que un tribunal constitucional totalment desprestigiat avisi a TV3 que no pot fer propaganda del referèndum. En fi, que un polític que governa a Espanya anomenat Mariano Rajoy i Brey, que havia pertangut al grupuscle del extremista Gonzalo Fernández de la Mora (ministre amb Franco, fundador d’Alianza Popular, de la que va sortir per no estar d’acord amb la constitució, autor del Crepúsculo de las Ideologías i elitista convençut) amenaci als catalans que usarà tots els mitjans (inclòs l’exèrcit?) per impedir la celebració del referèndum del 1 d’octubre vinent.
M’agraden els següents paràgrafs de Suso de Toro:
“El PP abans va utilitzar el terrorisme basc com a instrument polític contra els seus adversaris i per crear un consens centralista i espanyolista, i va tornar utilitzar la mateixa arma ideològica contra Zapatero aprofitant la renovació de l'estatut català. No van estar sols ja que a la Cort i al partit socialista havia interessats en carregar-se tant a Zapatero com a l'autogovern català. I se li va anar tant la mà a Rajoy reunint signatures, ni més ni menys que 500.000 espanyols, després de llegir-se l'estatut aprovat pel parlament català, ratificat en referèndum i, després d'humiliat i raspallat a les corts, van signar recolzant a Rajoy perquè el denunciés davant del Tribunal Constitucional. Un tribunal al que li van treure un magistrat català i amb altres fora de termini, després que alguns dels seus membres busquessin inspiració en un lloc apropiat per comprendre una Espanya diversa, moderna i plural, la plaça de toros de Sevilla, va fallar el que va fallar. Tot va seguir el seu curs, el curs que va executar amb mà de ferro el Govern perquè va entendre que no calia negociar ni tan sols dialogar perquè pensaven guanyar per 10 a 0. I aquest és el resultat.
El resultat és que Catalunya "no te por", és una societat que no té por i un os tan dur de rosegar que se li ha entravessat no només al Govern responsable d'aquesta situació sinó a l'Estat espanyol i al statu quo. No servirà de res tornar a manar, com ja ho han fet, a la Guàrdia Civil al Parlament i a la Generalitat, no servirà de res que amenacin fabricants d'urnes o impremtes de censos electorals i paperetes de votació, no servirà de res que embarguin o empresonin als governants d'aquest país. Tot això només augmenta la decisió de votar d'un país que està fora de l'esfera de la por i els tabús, que no té por. Que no us té por, franquistes i posfranquistes.
Sí, aquesta majoria de catalans i catalanes que està decidida a votar, i va a fer-ho de totes maneres, encara que els tanquin. No només són ciutadania lliure, també ens alliberen a tots.”
Hem arribat a un punt de sortida molt complicada: d'una banda tenim el poder repressiu de l'estat i de l'altre milions de persones que ja han demostrat abans que volen votar i que aniran a votar, i que tenen una única arma, un tros de paper.
El dia 2 d’octubre les coses acabaran com acabin, ja ho veurem. El que no s’acabarà serà la voluntat d’un poble a decidir el seu futur, sigui el que sigui, però que serà el resultat de la seva decisió sobirana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada