Dos anys després de promulgada, es va veure que no era apta per resoldre determinats problemes. Em refereixo a l'accés d'Andalusia al nivell d'autonomia de l'article 151.1, que permet un major nivell d'autogovern. La constitució diu que, per accedir a l'autonomia per aquesta via, cal que sigui ratificada mitjançant un referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província (dels electors, no dels votants). En el cas d'Andalusia, aquesta majoria es va obtenir en totes les províncies excepte a Almeria, per la qual cosa, seguint al peu de lletra del que marca la constitució, aquesta província hauria d'haver quedat fora de la comunitat autònoma andalusa, amb el consegüent problema, que es va considerar que podia ser molt greu i que s'afegiria als d'un país ja castigat per la crisi econòmica i el terrorisme.
Per solucionar-ho, es van promulgar dues lleis orgàniques, la 12/1980 i la 13/1980, per tal de possibilitar que, en les províncies on hi hagués fracassat la ratificació, prèvia petició dels diputats i senadors de les esmentades províncies, es tramités a les Corts l'adhesió de la província a l'autonomia. D'aquesta manera es conferia a les Corts un poder d'intervenció no previst en la constitució i, probablement, no d'acord amb ella. Això demostra que, quan hi ha polítics capaços, la interpretació de la constitució pot ser molt àmplia: en aquest cas, es van idear mecanismes que van permetre saltar-ne algun detall.
Ja des del principi estava clar que calia anar adaptant la constitució a les noves realitats, però ningú s'ha atrevit a prendre la iniciativa. La constitució només s'ha modificat dues vegades. La primera, el 1992, va modificar l'article 13.1 per a incloure el dret dels ciutadans europeus a votar en les eleccions municipals del nostre país, després de la signatura del tractat de Maastricht. La segona, el 2011, va substituir íntegrament l'article 135. La nova redacció dóna prioritat absoluta als crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic, encara passant per sobre de les necessitats dels espanyols. Aquesta última modificació no va aconseguir els seus objectius (tranquil·litzar els mercats), però, en canvi, va indignar una part de la societat.
Quant va arribar la crisi econòmica, es va veure que el règim del 78, al no haver evolucionat, ja no s'adaptava a la nova situació. El primer avís va ser el 2011, el moviment del 15-M, també anomenat moviment dels indignats. Els polítics al poder no van considerar aquesta situació com a rellevant, i no van fer el més mínim esforç per adaptar la constitució a les demandes de la gent.
El segon avís ha cristal·litzat en aquests moments: la secessió de Catalunya. Tot i estar avisats (recordem que, ja al 2007, algú tan poc procliu a la independència de Catalunya amb l'expresident Montilla va advertir de la desafecció creixent del poble català cap a Espanya), cap polític en el poder prestar l'atenció deguda al problema. No van estar a la mateixa altura que els seus col·legues de l'any 1980, quan, amb imaginació, van encaixar en la constitució cosa que semblava no tenir cabuda en ella, de manera que es van anticipar a un problema que podia haver estat greu. Els governants actuals no han tingut aquesta habilitat, el que ha fet que ara ens trobem davant d'una situació molt complicada.
Per què els polítics actuals no han estat a l'altura dels de fa gairebé 30 anys? Senzillament, perquè són molt mediocres (lil·liputencs, els anomena Iñaki Gabilondo). I una de les raons per la qual són mediocres és perquè l'article 68.2 de la constitució estableix que la circumscripció electoral és la província, la qual cosa implica establir llistes electorals. Això fa que el diputat que s'atreveixi a pensar per si mateix no anirà a la llista del seu partit en les pròximes eleccions. I això val tant per a llistes obertes com tancades.
Si les circumscripcions electorals fossin més petites, i per cada circumscripció electoral hi hagués un únic diputat, un candidat podria presentar-se encara que cap partit l’avalés, i els partits presentarien el candidat que sabés guanyar el vot dels seus electors, no el que digués amén tot el que manés seu partit. Les cúpules dels partits tindrien menys influència, i els que es "moguessin" (que acostumen a ser els millors) podrien "sortir a la foto".
Tant la constitució com la llei electoral van ser redactades d'aquesta manera perquè en aquells moments, sense experiència democràtica, es necessitaven uns partits polítics forts. Ara les circumstàncies són molt diferents, però ningú vol modificar aquest aspecte de la constitució, encara que hagi conduït a que la classe política actual tingui un nivell molt baix, perquè a ells ja els va bé. Pocs polítics actuals serien on són amb un sistema electoral obert.
En resum, la manca d'adaptació de la constitució va conduir al 15-M a l'any 2011 i a la situació actual a Catalunya. On els polítics de la transició buscaven i trobaven maneres d'aplicar la constitució d'una manera intel·ligent i flexible, els que han vingut més tard, i que són el producte d'una selecció que prima l'obediència a la intel·ligència, apliquen la constitució d'una manera rígida, sense adonar-se que, amb això, estan ferint de mort el règim que diuen defensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada