dilluns, d’octubre 30, 2017

Com el rosari de l’aurora



Així, almenys per ara, ha acabat la república catalana, com el rosari de l’aurora. Segons les darreres notícies, tant els antics convergents com els d’Esquerra Republicana han acceptat participar a les eleccions del 21 de desembre vinent. És a dir, accepten que el nou president de la Generalitat és el senyor Mariano Rajoy.

Ens podem preguntar si es podien haver fet les coses més malament del que s’han fet. I sí, és possible, però seria molt difícil. Si al govern central hi ha polítics de tercera (lil·liputencs, que diu l’Iñaki Gabilondo), els del govern català són, més o menys, del mateix nivell. 

El pobre Puigdemont va fer un ridícul espantós quan, el dijous de la setmana passada, va convocar una declaració a les 13h30, la va anar aplaçant fins que la va suspendre. No sé, ni m’interessa saber-ho, el que va passar abans, durant i després de l’hora a la que es devia fer aquesta declaració, però penso que quan se’n convoca una per un tema tant important, com és la declaració, o no, d’independència d’un territori, s’ha de tenir les idees molt clares i les decisions preses. 

No acostumo a llegir massa els comentaris polítics de les xarxes. Però he començat a entendre com és que les coses es poden fer tant malament quan m’han fet arribar els escrits d’un tal Jordi Mas Font. Feia temps que no llegia tantes bajanades juntes, però m’han fet pensar que, si molts independentistes raonen com ell (cosa que em sembla probable), és lògic que s’hagi fet el que s’ha fet. Quan no es tenen els peus a terra, es fa difícil fer les coses bé. 

Els darrers anys, la quantitat de persones partidàries de la independència ha anat augmentant, però no havia arribat a ser una majoria suficient. No s’han escoltat els arguments contraris, que també tenen el seu pes, sinó que s’ha insultat al que no pensava el mateix que nosaltres (ahir mateix, una persona que penso que és molt vàlida, qualificava la foto que acompanya aquest post de “No es pot ser més ranci, fals i mentider”. Aquest comentari, al meu parer, sobrava). Sense majoria, amb insults i, per tant, sense raonaments, però, i sobretot, sense cap pla, s’ha preferit tirar pel camí del mig.  

Un, que ja ha passat els tres quarts de segle de córrer per aquest món, i que, per tant, té moltes capes d’escepticisme damunt, es mira totes aquestes coses amb tristesa. Des de fa molts anys, més de cinquanta, he anat llegint diferents autors que filosofaven sobre la història de Catalunya, i m’he anat fent una idea de com i de quina manera es podia assolir una independència d’Espanya o, si més no, una confederació que s’hi assemblés molt. Fa molts anys que esperem que això es faci realitat. És una llàstima que, per culpa d’uns polítics de poca envergadura, lil·liputencs, ara anem enrere. Quan fa més de mig segle que esperes, i veus que per tenir massa pressa, per no tenir les coses gens preparades, et trobes amb el senyor Rajoy com a president de la Generalitat, o bé plegues, o bé tornes a començar.

Tornarem a començar, doncs.