Un nou Estatut?

Aquest article d'en Miquel Puig, publicat avui a La Vanguardia, coincideix bastant amb el que jo penso sobre el tema.

Un nou Estatut?

     He sostingut des d’un principi que l’Estat té la capacitat de neutralitzar el moviment independentista a base de proposar un nou Estatut que doni satisfacció –encara que sigui parcial– d’una banda als catalans més preocupats pels elements identitaris –protegint llengua i símbols– i, de l’altra, als catalans molestos per la discriminació fiscal: el català emprenyat que es va reunir a l’Iese per l’aeroport (2007), que va protagonitzar el boicot als peatges (2012), que ha patit les avaries de Rodalies i que va aprendre que els successius governs espanyols estaven boicotejant la connexió ferroviària de la costa mediterrània.

La fórmula tindria èxit per dos motius. En primer lloc, perquè el consens a Catalunya no és ni a favor (ni en contra) de la independència, sinó a favor que els catalans decideixin el seu futur, i això es pot materialitzar de moltes maneres, i una d’elles és votant un Estatut. D’altra banda, perquè, fins i tot entre els simpatitzants de la independència, el sentiment conservador faria que molts preferissin una millora parcial però segura a una millora total però incerta.

Encara que amb la boca petita i amb força circumloquis, el PSOE ha passat el tràngol del procés defensant aquesta solució, i ara Pedro Sánchez hi insisteix.

Des del punt de vista econòmic, el que hauria de proposar l’Estat no és impossible. Psicològicament, l’eliminació dels peatges a l’AP-7 tindria un impacte importantíssim, i el seu cost no seria inassumible un cop finalitzi la concessió (d’aquí tres anys): uns 20 milions/any (una altra cosa és si és racional que sigui el contribuent qui pagui el manteniment de les vies ràpides). Pel que fa a invertir a Catalunya una xifra propera al pes del PIB (com exigia la disposició addicional 3a de l’Estatut del 2006) hauria de ser de sentit comú, igual com hauria de ser-ho que la Generalitat estigués finançada, per habitant i a serveis homogenis, aproximadament igual que qualsevol altra comunitat autònoma, tenint en compte la diferència en el nivell del cost de la vida (i aquest és l’escull més important).

És indubtable que neutralitzar el moviment independentista és condició sine qua non per estabilitzar políticament Espanya, la qual cosa, a la seva vegada, és imprescindible per abordar amb possibilitats d’èxit els reptes de l’envelliment i de l’endeutament públic, que constitueixen amenaces greus per al futur de l’Estat.

L’Estat espanyol pot neutralitzar el moviment independentista durant una generació, i Pedro Sánchez sembla que vol fer-ho, però Pedro Sánchez no és l’Estat espanyol. Dins l’Estat conviuen els que pensen –com Patrícia Botín– que del que es tracta és de “tornar a enamorar tots els catalans”, amb els que pensen que del que es tracta és d’eliminar el catalanisme i, de pas, d’eliminar Pedro Sánchez. Si els últims prevalen –i són molts més– Espanya no s’estabilitzarà.