Espanya és oficialment insolvent: tregui els seus diners ara que encara pot

Parlàvem l’altre dia sobre les previsions del FMI sobre Espanya. Ahir 10 de maig, Jeremy Warner, un comentarista econòmic molt conegut al Regne Unit, publicava a The Telegraph un article sobre Espanya amb el mateix títol que el d’aquesta entrada. Aquesta n’és una ràpida traducció:

No me’n vaig adonar fins que algú va cridar l'atenció, però l'últim Monitor Fiscal del Fons Monetari Internacional, publicat el mes passat, ve a ser el més proper a una declaració d'insolvència d'Espanya que alguna vegada es pugui veure a una anàlisi oficial d'aquest tipus. Per descomptat, en realitat no diu això directament. El FMI ​​és massa diplomàtic per utilitzar aquest llenguatge. Però aquest és el sentit de les seves últimes previsions, que per fi tenen un aire de realisme, en lloc de les dosis habituals d'il·lusió.

Prenem el dèficit pressupostari projectat. S'espera que disminueixi bastant abruptament aquest any fins al 6,6 per cent del PIB, però això és principalment perquè el cost del rescat de la banca es va afectar al pressupost de l'any passat. Sobre una base d'igual a igual, en realitat la reducció del dèficit subjacent ha estat molt poca. I res en l'actual conjunt de polítiques fa creure que es vagi a reduir pròximament, i és per això que el FMI preveu que el dèficit es mantindrà molt alt fins al final de l'horitzó de previsió, l’any 2018.

El proper any, es preveu un dèficit del 6,9 per cent, l'any següent del 6,6 per cent, i així successivament, avançant molt poc a partir de llavors. Recordeu, totes aquestes projeccions es realitzen sobre la base de tot el que sabem sobre la política fins ara mateix, pel que prenen en compte l'últim paquet de mesures d'austeritat anunciades pel Govern espanyol.

La situació és encara pitjor sobre una base ajustada cíclicament. El que a vegades s’anomena el "dèficit estructural", o la part d'endeutament dels governs que no desapareix encara que l'economia torni al creixement (si és que alguna vegada ho fa), en realitat es deteriora d'un 4,2 per cent esperat del PIB aquest any al 5,7 per cent en 2018. El 2018, Espanya té, de lluny, el pitjor dèficit estructural de qualsevol economia avançada.

Llavors, què passa quan vostè porta a l'endeutament aquest tipus de dàficit, any rere any? L'endeutament augmenta, per descomptat, i això és el que li passarà a Espanya, on es preveu el deute públic brut passarà del 84,1 per cent del PIB l'any passat al 110,6 per cent el 2018. Cap altra economia avançada té un panorama amb un empitjorament tan espectacular. I la tragèdia de tot això és que Espanya està fent progressos importants pel que fa al tractament del "saldo primari", que és el dèficit abans de costos de servei del deute.

El què es preveu que passarà és essencialment el que passa a totes les fallides. En una primera fase vostè ha de demanar prestat més, només per pagar els interessos del seu deute existent. El pacte fiscal requereix dels països de l'eurozona que redueixin el dèficit al 3 per cent a finals d'aquest any, encara que a Espanya entre altres se li va concedir recentment una moratòria. Però amb aquests números, no hi ha cap possibilitat d'aconseguir aquest objectiu, sense més mesures d'austeritat, que tot i que s'intentin molt probablement siguin contraproduents. En qualsevol cas, sembla dubtós que una economia on la desocupació ja és superior a 25 per cent pugui fer alguna cosa més pel que respecta l'austeritat.

En el passat, el FMI ha estat culpable de ser massa optimista sobre Espanya, tant sobre la perspectiva pel creixement com sobre les finances públiques, així que és possible que ara estigui cometent l'error invers d’un pessimisme excessiu. Però d'alguna manera ho dubto. Espanya està anant cap a una situació deflacionista.

Tot això porta a la conclusió que una gran reestructuració del deute espanyol és inevitable. Els rendiments dels bons sobirans espanyols han caigut fortament des de l'anunci de "transaccions monetàries directes" del programa del Banc Central Europeu. El BCE s'ha compromès a imprimir diners sense límit per contrarestar els especuladors. Però al final, cap quantitat de liquiditat pot encobrir un problema subjacent de solvència.

Europa va dir que Grècia va ser la primera i última d'aquestes reestructuracions, però després hi va haver Xipre. Espanya ha hagut de fer una nova recapitalització dels seus bancs a l'espera de l'arribada del sindicat bancari europeu, amb el qual espera que aquest faci la feina al seu lloc. Però si el precedent de Xipre val per a alguna cosa, s'exigirà un alt preu. Els creditors bancaris seran àmpliament confiscats, i la confiscació dels dipòsits sembla molt possible.

No aconsello que treguin els seus diners a la lleugera. En efecte, com a consell general és grollerament irresponsable, ja que es corre el risc d'induir el pànic. No obstant això, mirant les previsions del FMI, que és l'única cosa racional que es pot fer.

La Chaconeta

Feia temps que no sentia parlar de la Chaconeta. Ara ha tornat a ser protagonista amb una carta oberta on es posiciona davant la possibilitat de consultar al poble català pel futur que vol. Evidentment, des d’un punt de vista negatiu sobre la possibilitat de que hi hagi una consulta. Es ben lliure de defensar aquesta posició, encara que no sigui la del partit a la que pertany (sempre he defensat que els diputats no han de seguir forçosament el que els dicten els seus partits).

El problema de la Chaconeta no és que digui o pensi una cosa o una altre. Es si algú li fa cas. Una senyora que va ser ministra de l’habitatge des del 6 d’abril del 2007 fins al 13 d’abril del 2008 i no es va donar compte que hi havia un boom de la construcció que ens portaria ineluctablement a una crisi bancària i econòmica important, té molt poca credibilitat. I, quan va deixar l’habitatge per fer-se càrrec de defensa, se la recorda únicament pel seu crit “Capitán, mande firmes”. De la gestió de l’enorme deute del seu ministeri, rien de rien.

Es tracta d’una persona amb una lleugeresa comparable a la del seu mentor Rodríguez Zapatero, de manera que és indiferent que digui i opini el que vulgui. Ella juga a ser la candidata del PSOE a les properes generals. I, com que estem en un país que ha elegit com a presidents del govern als senyors Aznar, Zapatero i Rajoy, dels que és difícil destriar qui dels tres ho ha fet més malament, és possible que tingui alguna possibilitat.

Les previsions del govern espanyol i les del FMI

El govern espanyol, el passat 26 d'abril, va aprovar el Pla d'Estabilitat 2013-2016, en el qual fa les seves previsions sobre l'evolució de l'economia espanyola en els pròxims anys. Pocs dies abans, el FMI (Fons Monetari Internacional) també va fer les seves. Al comparar, sembla que estiguin parlant de països diferents. 

El govern preveu una evolució del PIB positiva a partir del 2014, amb un creixement del 0,5%, creixement que augmenta gradualment fins a un 2,8% en 2018. El FMI ​​també preveu un creixement positiu per al 2014, un 0,7%, i un creixement també positiu fins al 2018, entre el 1,4 i el 1,6%. 

Com l'economia espanyola no crea ocupació, almenys fins ara, amb un creixement inferior al 2%, és lògic que el govern hagi previst una disminució gradual de l'atur fins a arribar al 18,6% en 2018, mentre que el FMI preveu que en 2018 l'atur encara estigui en el 22,9%.

 
Pel que fa al dèficit públic, el govern preveu una disminució any rere any, fins arribar a un superàvit del 0,6% del PIB el 2018, mentre que el FMI preveu, per al 2018, un dèficit del 5,6%. 

Amb aquestes previsions, el deute públic també té previsions molt diferents: el FMI preveu un augment continu fins a arribar al 110,6% del PIB el 2018, mentre que el govern preveu un creixement del deute fins al 2016, en què aconseguiria el 99,8%, per disminuir després fins al 92,2% en 2018. 

Ja sabem que les previsions són només previsions. Però, en aquest cas, les del govern semblen massa optimistes, mentre que les del FMI semblen més realistes. Esperem que sigui el govern qui encerti, però no sembla gaire probable. Si són les previsions del FMI les que s’acaben acomplint, Catalunya faria bé d’escapar ràpidament d’Espanya, ja que el futur serà molt negre.

La corrupció espanyola al NYT

El diari The New York Times portava ahir a la seva portada un extens article sobre la situació de corrupció a Espanya, en què afirma que els jutges espanyols estan investigant actualment a "prop de 1.000 polítics, que van des dels alcaldes de pobles petits a ex ministres del Govern".

L’actual alcaldessa de La Muela amb un retrat de l’ex alcaldessa Pinilla

La informació pren com a referència el cas de l'ex alcaldessa de la Muela (Saragossa) María Victoria Pinilla, imputada, entre altres delictes, per malversació de fons públics, evasió fiscal i blanqueig de diners. A La Muela es va construir els museus de l’oli, del vent, de la vida, es va fer una nova plaça de braus, un poliesportiu amb 25.000 places i un parc d’ocells exòtics. Tot això en un poble de 5.000 habitants. A la vegada que el poble prosperava, també ho feia l’alcaldessa Pinilla, que s’havia comprat un apartament a Madrid, un altra a la costa i una casa de vacances a la República Dominicana, prop de la del cantant Julio Iglesias.

La Muela amb obres sense acabar

Repassa altres casos com el cas Urdangarin o la gestió de l'expresident de la Diputació de Castelló, Carles Fabra. Fins i també parla del president del Govern, Mariano Rajoy, de qui diu que ha hagut d'enfrontar a una llista "en què es registrava quins membres del seu partit rebien diners per sota de la taula", en referència als papers de l'ex tresorer popular Luis Bárcenas.

Encara que The New York Times assegura que Espanya no és en absolut el país més corrupte d'Europa, també apunta que encara queden moltes coses per sortir. Pel diari, la corrupció a Espanya és el resultat d'una estructura política que posa un enorme poder en mans de les autoritats locals, on molts d'ells poden atorgar contractes o terrenys amb poca o cap consulta.

Durant un dinar poden decidir què fer amb 100 milions d'euros. I, davant d'això, els dirigents podien demanar el que volien. Sovint, no era per a ells, pot ser un apartament per a una filla o per als fills d'una germana.

A més, el diari novaiorquès destaca els vincles de les autoritats regionals i municipals amb les caixes d'estalvis que, al seu parer, han creat les condicions ideals per a la corrupció en els anys del boom de la construcció.

Aviat, altres sectors començaran a ocupar el lloc de la construcció. Per exemple, el sistema sanitari, que està sent sotmès a una privatització, fàcilment podria prendre aquest lloc en el futur.

Podeu llegir l’article sencer aquí.

Sampedro i Ortigueira

El professor Sampedro va anar, l’any 1990, a Ortigueira a donar uns cursos per la Universitat Popular. S’hi va estar una setmana. Tres anys després publicava Real Sitio, obra en la que feia néixer a Ortigueira a un dels principals personatges, Don Alonso Vázquez de Andrade, aposentador del rei Carles IV, així com al seu ajudant Roque. També incorpora a aquesta obra un rellotger, Lucas, nascut a una de les parròquies d’Ortigueira, Ladrido, on hi va haver realment, a finals de XVII, un capellà rellotger.

A la novel·la hi surt un quadre, que resulta ser el retrat de l’esmentat Don Alonso mirant el mar des d’una finestra. Al vidre de la finestra hi ha un escut: “tres agudos picachos negros sobre las aguas y en sus cimas sendas ramitas con hojas verdes”, descrivint l’escut d’Ortigueira, que són les roques del cap Ortegal, anomenades farallones coronades d’ortigues.

Don Alonso, als seus seixanta anys, vol tornar a la seva terra “a vivir donde la verdad no cambia, la mar de Ortegal”. Continua Don Alonso: “la ría, con su dulce colmarse y vaciarse según la marea, como un latido cotidiano de la mar; la braveza de los farallones del Ortegal, el ímpetu del viento, el vuelo de las gaviotas sobre la verdura de los prados,...”

L’any 1808, de la guerra contra els francesos, Don Alonso ja està retirat a Ortigueira, “donde la ría semeja un lago de montaña entra alturas cubiertas de robles y castañas y, en la orilla opuesta, el apretado caserío de Santa Marta despliega sus viviendas de piedra con oscuros tejados de pizarra”. Diu Don Alonso: “me he salvado de aquel mundo, vivo en otro, esta paz, esta armonía, nosotros sobre la tierra con el mar y el cielo, tanta hermosura alrededor...”

Al final, la dona de Don Alonso diu, parlant d’ell: “... no hay que cruzar el océano, aquí empieza un mundo nuevo, hecho para hombres como tú, para hombres de mar y amor”.

El professor Sampedro només va estar una setmana a Ortigueira. Què no hauria escrit si hi hagués passat més temps?

Reflexions després de l’eliminació del Barça i del Madrid

Ara que els equips de futbol carpetovetònics han esta eliminats de la championslí, sense pena ni glòria (alguns amb molta més pena que glòria), potser ens podrem ocupar de les coses serioses. Entre elles, dels 6,2 milions d’aturats, per exemple. Tota l’energia que molta gent havia posat en les respectives “remuntades” futboleres s’hauria d’haver posat per remuntar la xifra d’aturats. Però, no. Ni ahir, 1er de maig, es va veure una societat amb ganes de sortir d’aquesta situació. Només es deia que el govern ha de canviar les seves polítiques (així, en plural), però cap proposició de idees per aturar la sagnia. L’únic que sembla tenir idees, o al menys així ho va afirmar, és el senyor Cayo Lara, que va dir que el proper dimecres presentarà al congrés un pla per crear 3.000.000 de llocs de treball. Veurem què proposa, i ja en parlarem.

Es clar que aquest nombre d’aturats és més o menys exacte. L’institut d’estadística espanyol afirma que té una precisió del 1 %; és a dir, que quan parlen de 6,2 milions, volen dir que n’hi ha entre 6,14 i 6,26, una precisió remarcable. La manera de fer aquesta estimació és fent una enquesta, la majoria telefònica, a 65.000 famílies. Estadísticament, la precisió del 1 % és correcta, “sempre que els enquestats diguin la veritat”, que no és sempre el cas. De manera que, diuen alguns que treballen sobre aquestes coses, que la precisió real deu ser del 5 al 10 %. El que no vol dir que la quantitat d’aturats, sigui la que sigui (5,5 o 7,0 milions) no sigui dramàtica.

Les noves previsions del govern sobre l’evolució de l’economia espanyola són d’allò més negres: continuarà l’augment de l’atur, i tindrem dèficit públic durant molts anys. L’element positiu és que pensen que, amb els canvis a les relacions laborals, Espanya podria crear llocs de treball amb un creixement de l’economia de només un 1 %, tal com ha anat fent la majoria dels països europeus, mentre que aquí, fins ara, calia créixer un 2 % per crear-ne. Veurem si és cert. No m’estranyaria que fos així, ja que una indemnització de 40 dies per any treballat en cas de comiat era una barbaritat (a França, per exemple, són 20 dies), però encara fan falta més reformes laborals per facilitar que es creïn llocs de treball quan l’economia comenci a créixer.

La reforma de les administracions va lenta. I és, al meu parer, equivocada. Com que el senyor Rajoy va ser president de la diputació de Pontevedra, es vol reforçar el paper de les diputacions, quan s’haurien de suprimir, i passar la seva feina a les administracions autonòmiques. La reforma del senat, proposada pels socialistes, seria una cosa bona si s’acceptés, però em fa l’efecte que es quedarà en projecte. La senyora Aguirre ens surt ara que cal modificar l’administració pública d’una manera radical, però no ens dona ni el més mínim exemple del que proposa, probablement perquè no ho sap.

Ahir, a la Contra de la Vanguardia, un bon home que respon al nom d’Andreu Lacalle, gestor de fons d’inversió a Londres, ens explica que s’ha de retallar la despesa política, però no la pública. Una molt bona idea, però no ens explica, probablement perquè no en té la més mínima idea, quin percentatge del la despesa pública global és política. Un altre que dóna idees generals, però cap idea concreta.

Ara està de moda que s’ha de fer un gran pacte entre els partits. El problema és que ni els que governen ni els que estan a l’oposició saben què s’hauria de fer per començar a sortir de la crisi. Els uns diuen que s’ha de reduir el dèficit públic com a prioritat absoluta, i que amb això tindrem l’anhelat creixement econòmic, amb els resultats que ja coneixem. Els altres volen fer polítiques que impulsin el creixement, però no proposen res de concret, que el ciutadà pogués valorar, perquè no tenen res de concret a proposar.

Sembla que es desinfla el problema dels desnonaments. Ja se’n parla menys. He llegit el llibre de l’Ada Colau, un bon text, però no puc estar d’acord amb la seva proposició d’imposar la dació en pagament de manera retroactiva, entre altres raons perquè seria fàcilment tombada als jutjats.

El pla energètic queda, per ara, sense definir. El dèficit elèctric va augmentar l’any passat en més de 5.000 milions (quan, per llei, no podia passar de 1.500) i aquí no es mou ningú. El paper presentat pel govern el passat 26 d’abril fa vergonya, no diu res.

Els tertulians diuen que la culpa de tot la tenen els alemanys i, a més, s’ho creuen. Esperen les eleccions de la tardor perquè els teutons comencin a regalar-nos euros, com si fossin un caga tió. El pitjor és que les autoritats públiques també s’ho creuen.

Aquí a la vora, la Generalitat continua sense donar notícies de quantes de les 459 “coses” que ha anat creant al llarg dels anys són estrictament necessàries. Probablement perquè és una manera de col·locar als amics polítics del govern de torn.

En resum, després de la sacsejada que per alguns ha provocat la championslí, quan un es posa a examinar les propostes per sortir de la trista situació en que ens trobem, li venen ganes de plorar. Sembla que ningú sap què fer. Esperarem les propostes del senyor Cayo Lara de dimecres que ve. Però no hi ha res que ens convidi a ser optimistes.

Un deute que no podrem pagar mai

“Viatjant per Irlanda es veuen moltes cases buides que es varen construir pensant en un benefici ràpid, i que probablement no s’ocuparan mai. Mentre aquestes cases es construïen, els obrers que les feien guanyaven uns bons sous, i el PIB (Producte Interior Brut) augmentava ràpidament. Però des del punt de vista de l’economia irlandesa a llarg termini, això va ser una estratègia desastrosa, deixant cases que no vol ningú i deutes que no es podran pagar mai” (Philip Coggan – Paper Promises).

Canviem Irlanda per Espanya o per Catalunya i ens trobem en el mateix cas.

Quin és el deute real de l’economia espanyola envers de l’exterior? Es el que s’anomena PIIN (Posició de la Inversió Internacional Neta), i està formada per la diferència entre els actius i els passius exteriors. Posem l’exemple espanyol:

- Espanya té, al mes de desembre de 2012, unes inversions directes a l’estranger de 475.000 milions d’euros, i els estrangers tenen una inversió directa a Espanya de 481.000 milions d’euros. Les inversions directes contribueixen amb -6.000 milions a la PIIN espanyola.

- Al mateix mes, Espanya té unes inversions de careta a l’estranger de 276.000 milions, mentre que els estrangers tenen una inversió de cartera a Espanya de 815.000 milions. Les inversions de cartera contribueixen amb -538.000 milions a la PIIN espanyola.

- Pel que fa a les altres inversions, Espanya en té a l’estranger per valor de 421.000 milions al mes de desembre de 2012, mentre que els estrangers en tenen 605.000 milions a Espanya. Aquestes altres inversions contribueixen a la PIIN espanyola amb -184.000 milions.

- Finalment, el Banc d’Espanya tenia, a la mateixa data, 38.000 milions en reserves, 44.000 milions en actius nets i un deute amb el Banc Central Europeu de 333.000 milions (realment, aquest deute correspon als diferents bancs, però es comptabilitza al Banc d’Espanya). Això fa un total de -250.000 milions d’euros que s’afegeixen a la PIIN espanyola.

- Sumant, arribem a la conclusió que el deute exterior net d’Espanya és de 976.000 milions d’euros, un 92,9 % del PIB.

Aquest deute ha anat augmentant aquests darrers anys, mentre es construïen cases que ningú ocuparà mai, com es veu al gràfic.

Fixem-nos ara amb les PIIN dels diferents països europeus del nostre entorn (dades del segon quadrimestre de 2012, menys per França, que són dades del 2011). Hi veiem que els PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya-Spain) destaquen per sobre dels altres. Tenen un deute extern que mai no podran pagar, ja que és, més o menys, equivalent a tot el que cada país produeix durant un any.

I aquest és el problema.

(Seria interessant veure la PIIN catalana. Per ara, no l’he trobat. Quan la trobi, la publicaré.)

Dues notícies de finals d’abril de l’any 1913

La Vanguardia del dia 22 d’abril de fa cent anys publicava que la comissió de foment da la diputació havia aprovat el remat de les obres de finalització de la carretera de Malgrat a Blanes.

El mateix diari publicava tres dies després que s’havien detingut a Malgrat a dos dels cinc escapats de la presó de Sant Feliu de Llobregat.

Es pot créixer indefinidament?

No sé si és una qüestió econòmica o si és una qüestió filosòfica, però de totes maneres és una qüestió que ens ha preocupar. Si, com diuen, per crear llocs de treball fa falta que l’economia creixi, pot créixer indefinidament l’economia en un món de recursos finits?

Un creixement continuat al 2,5 % anual ens porta a una economia que es multiplica per dos al cap de 28 anys, per tres al cap de 44 anys, per quatre al cap de 56 anys, etc. Algú creu que es pot consumir quatre vegades més de petroli, de gas, de carbó, d’alumini, d’electricitat, de paper, d’acer, de plàstic, etc., del que consumim avui? D’on els trauríem?. I què faríem amb els residus? A primera vista, el creixement indefinit és absurd.

El problema és que partim de la base que el creixement futur serà del mateix tipus que el d’avui. I això podria no ser cert. Sembla probable que una economia que creixi necessiti més energia, però fins i tot això no és gens segur. Es el que ha passat fins ara, no sabem si és el que passarà en el futur.

L’economista Sala i Martin tractava aquest tema al videoblog del dilluns passat. I responia a la qüestió dient que el creixement econòmic serà cada vegada menys dependent de productes materials, i més basat en les noves idees, nous invents i innovació. Acabava dient que, com que cada vegada hi ha més idees i més innovacions, el creixement econòmic indefinit no és impossible.

Però, és veritat la suposició de que cada vegada hi ha més noves idees?. A primera vista, sí. Però l’economista J. Huebner ha publicat un gràfic amb les innovacions tecnològiques per cada 1000 milions de persones des de l’any 1453 que mostra que ara ens trobem innovant a un ritme com el de l’any 1600. La seva projecció futura és alarmant, i indica que, si té raó, ens acostem a una edat obscura des del punt de vista dels nous invents.

Precisament aquest cap de setmana estava llegint el llibre de Tyler Cowen “El gran estancament” publicat l’any 2011, que sosté que els Estats Units es troben en un altiplà econòmic des de l’any 1973, i una de les principals raons és la desacceleració de la innovació tecnològica. Segons aquest economista nord-americà, ha disminuït la producció de nous invents. Només s'aprecia un perfeccionament tecnològic sobre els grans invents d'anys anteriors. A la figura següent podem veure com ha crescut el PIB (GDP, en anglès) i els guanys mitjans de les famílies americanes: el PIB creix, els guanys, no. Per què? Probablement perquè el PIB ha crescut, no a causa de l'increment de l'economia real, sinó perquè ho han fet les despeses públiques i les finances. L'economia real no ha crescut perquè ja no hi ha nous invents que generin creixement.

Continua dient que Internet ens ha portat a tots una millora en diversió i entreteniment, però no està clar quina és la seva aportació al creixement econòmic. Bàsicament, hi ha un canvi del sistema de comprar que tenim, que ha passat a ser on line, però això no crea nova riquesa, ja que és només un reemplaçament. I Internet no aporta massa ocupació: Facebook funciona amb 2.000 programadors, Twitter té 300 empleats, mentre que, en canvi, General Motors va arribar a donar feina a 600.000 persones als Estats Units. En canvi, Internet pot ser molt útil perquè facilita el coneixement de totes les noves idees per tots els investigadors, i fa que sigui més fàcil que sorgeixin noves idees i invents.

Charles Jones, un economista que es va dedicar a analitzar les estadístiques del increment del PIB mundial a diferents èpoques, va descobrir que un 80% del creixement dels països desenvolupats entre 1950 i 1983 va ser degut a les noves aplicacions de velles idees. Una cuina dels 70 hagués meravellat a una persona del 1900, però si algú de 1970 viatja al futur fins a l'actualitat, la cuina actual li semblaria molt normaleta.

Els grans invents i descobriments dels segles XIX i XX segueixen sent la columna vertebral de l'actual civilització: la teoria atòmica (1803), la locomotora (1825), la nevera (1834), el telèfon (1876), la llum elèctrica i bombetes incandescents (1879), l'automòbil i els motors de combustió (1886), els avions d'hèlix (1890), el cinematògraf (1894), l'estufa elèctrica (1896), la televisió (1926), la penicil·lina (1928), el radar (1931), el motor de turbina (1939), el transistor (1947), el microprocessador (1971) etc. En tots aquests artefactes, únicament s'ha millorat la tecnologia associada. Es perfeccionen però no hi ha un salt qualitatiu de la invenció humana com va passar en els dos segles anteriors. Els tecno-optimistes van predir pel segle XXI colònies a la Lluna i viatges a Mart i només tenim com a novetat xarxes socials i jocs d'ordinador en 3D. Una trivialització de l'avanç computacional, ja que amb ordinadors menys potents l'home va conquerir l'espai.

La tesi de Tyler Cowell és que, a part d'Internet, les generacions nascudes a partir de la segona meitat del segle XX hem contemplat pocs invents que es puguin considerar revolucionaris, la majoria d'ells relacionats amb les tecnologies de la informació. És fàcil imaginar un món de fort desenvolupament econòmic amb enormes vaixells de transport, camions, avions de càrrega, de passatgers, agroindústries, grans màquines que extreuen quantioses matèries primeres, fàbriques de processament, etc. Al contrari, és difícil concebre un món amb creixement econòmic indefinit únicament amb Internet, nanotecnologia, nous materials, intel·ligència artificial i biotecnologia, i que, a més, asseguri llocs de treball. Les noves tecnologies han prosperat al recer dels grans descobriments i invents dels segles XIX i XX.

De manera que l'increment demogràfic no sembla generar cada vegada més genis, més aviat aquest creixement ens obliga a gastar cada cop més recursos en un món en el qual ja comencen a ser escassos. Com al sector dels combustibles fòssils, la tecnologia també ha tingut un zenit de producció.

Però és molt difícil predir el que el futur ens depara. No tenim cap bola de vidre que ens permeti de donar-hi una ullada. De manera que, malgrat tot, no és pas impossible que algun dia es tornin a inventar coses que permetin que l’economia pugui tornar créixer. Per fer-ho possible només tenim una solució: augmentar els recursos destinats a la recerca i millorar el sistema educatiu per afavorir la creativitat de les persones. Per desgràcia, estem fent tot el contrari. 

Els bancs públics

No em refereixo als bancs públics que cantava en Brassens (on els enamorats es petonegen) sinó als bancs públics que preconitza la plataforma de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. En efecte, en un dels punts del seu programa diuen que estan a favor de la creació d’una banca pública. No és pas una idea original, ja que molts altres partits d’esquerra també hi estan a favor, entre ells ERC.

Des del punt de vista teòric, tenen raó. Els bancs han estat a l’origen de la crisi que estem vivint (o, almenys, així ens ho volen fer creure) degut a la seva avarícia. Un banc públic, en canvi, no tindrà aquesta avarícia. El problema és que, a Espanya, els bancs que han tingut dificultats no han sigut els bancs privats, sinó les caixes d’estalvi, i no totes. I, amb perdó, les caixes d’estalvi, si bé no eren públiques, estaven dirigides, bé per polítics, bé per gent imposada pels poders públics. Al seu consell d’administració hi seien representants de les administracions que les tutelaven. I han sigut aquestes caixes, tutelades pel sector públic, les que han donat crèdits a dojo, a n’importa qui, i ara han hagut de nacionaltzar-se. Amb una factura, per cert, de gran envergadura, i que és probable que continuï augmentant. Els bancs “privats”, en canvi, han tingut menys problemes.

Recordem que, a França, a principis dels anys 80, el president Mitterrand va nacionalitzar la banca (i no només la banca). L’objectiu era que els bancs nacionalitzats havien de ser útils per desenvolupar la política econòmica i industrial del país. El banc més important de França, el Crédit Lyonnais, va fer fallida l’any 1993, amb un cost pel contribuent de 8.000 milions d’euros (euros del 1993). De manera que ser un banc públic no és cap garantia de res.

Per dirigir un banc s’ha de ser un professional de la banca. El negoci d’un banc, sigui privat o sigui públic, és de pagar als dipositants o als inversors uns interessos més baixos que els interessos dels que paguen aquells a qui el banc presta els diners, i amb una morositat el més reduïda possible. La banca no pot prestar diners si no en té (que és el cas actual, en que tots els bancs tenen uns deutes molt importants), ni els pot prestar per projectes poc solvents.

Una banca pública, en la pràctica, rep moltes més pressions que la privada per prestar diners per projectes poc rendibles, el que condueix més fàcilment a aquest tipus de bancs a tenir problemes. L’experiència demostra que els bancs públics tenen més possibilitats de ser inviables que els privats.

L’únic element a favor dels bancs públics és que els privats tenen més tendència a especular, i encara, ja que s’ha vist bancs públics especulant. Una bona regulació, i una estricta separació entre banca comercial i banca d’inversions pot contribuir a evitar aquest problema.

En resum, pensar en crear una banca pública és somiar truites. Aquests somniadors de truites, si algun dia arribessin a governar, sabrien ocupar-se dels problemes concrets? Ho dubto molt.

(El problema, però, és saber si, avui dia, hi ha algun banc que estigui sanejat de veritat. Amb la recessió que estem patint, i que pot durar encara molts anys, amb una població envellida, és molt possible que ni els bancs, ni les empreses, ni els particulars, ni l’estat, puguin tornar els diners que han manllevat. Però això ja és un altre problema, que sobrepassa de molt el dilema banca pública o banca privada)

Afegit el 23 d’abril 2013

Ens assabentem avui que unes quantes empreses públiques portugueses han generat un nou forat als comptes d’aquell país, per un valor d’entre 2.600 i 3.000 milions d’euros. Aquestes empreses havien signat uns contractes especulatius (swaps, és a dir, una mena d’assegurança dels interessos dels préstecs que havien demanat) Com que els interessos reals han baixat, ara aquestes empreses, ja de per si deficitàries, han de pagar les quantitats esmentades als bancs. De manera que, no per ser públiques, aquestes empreses han deixat d’especular.

Malgrat 1963 – Carretera de Malgrat a Blanes

El divendres 19 d’abril de l’any 1963, avui fa cinquanta anys, la Vanguardia publicava que la Diputació de Girona havia decidit eixamplar la carretera de Malgrat a Blanes.

Professors nomenats a dit

Llegia fa un parell de dies al diari un article d’ Oriol Pi de Cabanyes titulat “A dit, no”, que criticava que els directors de les escoles públiques poguessin contractar el professorat  del centre que dirigeixen. Deia així l’articulista: “Els professionals de l’ensenyament adscrits als centres de propietat i gestió pública han anat accedint als seus llocs de treball després de passar unes oposicions o un concurs de mèrits que garantien la igualtat d’oportunitats. Ara sembla que des d’alguns despatxos s'està plantejant una reforma del sistema d’ensenyament, una altra més, que no respecta el criteri fins ara establert per a tota la funció pública i que preveu la discrecionalitat del director del centre per contractar a dit el professorat”.

Va ser l’any 1847, durant el regnat de la reina Isabel II que el sistema educatiu espanyol va quedar sota la tutela de l’estat, que es va fer càrrec de les escoles, els instituts i les universitats, implantant una carrera docent basada en les oposicions i en una escala uniforme de sous. En aquells moments, això va representar una notable millora sobre el que existia. Però ens podem preguntar si, avui, seguir amb aquest sistema té mes inconvenients que avantatges.

D’entrada, ens podem plantejar la raó per la que els professionals del sector privat són més eficients que els del sector públic. Al principi, al moment de contractar-los, podem dir que són més o menys igualment eficients. Els uns els contracten mitjançant entrevistes, els altres mitjançant oposicions. Ni les entrevistes ni les oposicions són garantia de que les persones seran eficients durant tota la seva vida laboral. Al sector públic, siguin o no eficients, segueixen al seu lloc de treball. Al sector privat, en canvi, si en un moment donat no són eficients, se’ls convida a marxar i a buscar-se un altre lloc de treball. Amb el temps, al sector privat es va fent una tria, que millora el nivell mitjà, mentre que al sector públic aquesta tria no es fa, i el nivell queda estancat. O pitjor, els que són eficients, al ser tractats de manera idèntica als que no ho són, no tenen al·licients per continuar sent-ho, i la qualitat del seu treball pot empitjorar.

Acaba l’articulista: “Que ara es pretengui consagrar la discrecionalitat d’una sola persona a l’hora de donar (o deixar de donar) feina en un centre públic obre la porta a tota mena d’abusos. I convé evitar, encara més al sector públic, tota temptació d’amiguisme i de cooptació per afinitats no contrastades”. Estem d’acord, la discrecionalitat dels directors obre la porta a tota mena d’abusos. Però, no és un abús molt pitjor que la qualitat de l’ensenyament sigui la que és perquè uns quants funcionaris que tenen el lloc de treball assegurat no es prenguin la seva feina seriosament?

República o monarquia

Fa uns dies es celebrava l’aniversari de la proclamació de la segona república. Em va recordar un conegut, a qui veig un parell o tres de vegades l’any, que sempre em fa la mateixa pregunta: tú ets monàrquic o republicà? Abans que pugui contestar, ell comença a explicar-me els grans avantatges de la república: és més democràtica, podem elegir el cap d’estat, serà més eficaç, etc. La darrera vegada que el vaig veure em va venir amb la nova idea de que, amb la república, podríem gaudir dels valors de la igualtat, la fraternitat i la llibertat.

El meu amic té tota la raó. Almenys, des del punt de vista teòric. Però un, que ha viscut molts anys a la república dels tres valors anomenats més amunt, té els seus dubtes. Es evident que la democràcia francesa és molt més sòlida que l’espanyola, però, penso jo, menys que l’anglesa, la danesa, la sueca o la noruega, on hi ha monarquies. A més, de quina república parlem: una presidencialista, com la francesa, d’una altre també presidencialista, però totalment diferent, com l’americana, o d’una república de visos parlamentaris, com l’alemanya o l’italiana?.

Haig de dir que avui dia no sé contestar al meu conegut. No sé si prefereixo viure en un règim republicà o en un règim monàrquic. Queda clar que una Catalunya independent seria una república, i així ha de ser, ja que no hi ha cap rei català. (Encara que... i si el cap d’estat d’una Catalunya independent fos el rei d’Espanya, com la reina d’Anglaterra ho és del Canadà?)

El que potser em fa decantar més per una monarquia a Espanya és que, si ara tinguéssim una república, hi ha moltes probabilitats que el president es digués José Maria Aznar.

Afegit el 24 d'abril

Llegit al diari d'ahir: la presidència de la república costa als italians quatre vegades més que la monarquia als britànics. De manera que ni el factor econòmic és sempre favorable a la república.

Donacions al PP

Ara que les llistes de donacions més o menys legals al PP està a l’ordre del dia, llegim al diari que el passeig marítim de Pineda (el mateix que la llevantada ha deixat grogui) va ser adjudicat a l’empresa Aldeasa Construccions, allà pels anys 2003 i 2004, per un cost de 1,3 milions d’euros. Això sí, justament un dia després que aquesta empresa donés 18.000 per les arques del PP.

La notícia del diari no especifica si el que va rebre aquesta donació va ser el senyor Bárcenas.

I després surt la Cospe per acusar de nazis als que fan escratxos.

La situació dels bancs espanyols

Quan la consultora Oliver Wyman va analitzar, ara fa un any, més o menys, la situació de cada banc ho va fer sota dos escenaris hipotètics, que el govern va definir. L’escenari anomenat “normal” fa les suposicions de que el PIB caurà un 1,7 l’any 2012, un 0,3 % l’any 2013 i que tindrà una recuperació del 0,3 l’any 2014; la taxa d’atur serà del 23,5 % i que els preus de l’habitatge cauran un 5 %. El segon escenari, denominat “advers” i que, segons el govern, té poques possibilitats de realitzar-se, és més dur, i preveu una caiguda del PIB del 4,1 % l’any 2012, del 2,1 % el 2013 i el 0 % el 2014, la taxa d’atur es dispara fins al 27 %, i el preu de l’habitatge es desploma un 20 %.

El resultat de la consultora va ser que el conjunt de la banca perdria 129.400 milions d’euros amb l’escenari normal i 209.100 milions si fos l’escenari advers el que es produís. Els bancs Santander, BBVA, Caixa Banc, Sabadell, Bankinter i Bancaja tindrien prou diners per afrontar aquestes pèrdues i mantenir un capital que els faci viables. Banc de València, Novacaixagalicia, Catalunya Banc i Bankia, en canvi, necessitarien 25.900 milions amb un escenari normal i 53.700 amb l’escenari advers.

Aquesta anàlisi té un primer problema: si bé en el cas de l’escenari normal, el capital que han de mantenir els bancs és del 9 % del total de crèdits, percentatge perfectament coherent amb les exigències actuals, en el cas de l’escenari advers s’admet un capital de només un 6 % dels crèdits, no se sap per què. Si el capital exigit fos del 9 %, com seria natural, alguns dels bancs de la primera llista necessitarien ajuda, i els bancs que ja en necessiten amb un escenari normal en necessitarien molta més. Probablement es necessitarien, en un escenari advers, no 53.700 milions, sinó el doble.

El segon problema és que l’atur ja ha sobrepassat amplament els 6 milions de persones, com ho veurem d’aquí a unes setmanes amb l’enquesta de població activa del primer trimestre, i que probablement arribarem al 27 %. Això vol dir que la morositat hipotecària augmentarà molt, encara que, al dia d’avui, es mantingui artificialment baixa degut a que els bancs refinancen molts crèdits que no s’estan pagant puntualment. I el preu dels habitatges ja ha baixat un 10 % els darrers 12 mesos (març 2012 a març 2013). Pel que fa al PIB, si bé l’any 2012 “només” ha caigut un 1,4 % (a comparar amb un 1,7 % de l’escenari normal i un 4,1 % de l’advers), per l’any 2013 és probable que la caiguda sigui la de l’escenari advers. I ara la comissió europea ens surt amb que el PIB encara disminuirà l’any 2014.

Per tant, cada dia és més probable que ens trobem davant d’un escenari més apropat al advers que no al normal. Podem, doncs, pensar que les necessitats de la banca espanyola seran molt més importants que les estimades fins ara, i que els 30.000 milions del rescat ja aprovat podrien no ser suficients ni per començar. Menys mal que Espanya no és ni Xipre ni Portugal. 

L'atur registrat a Malgrat

L'atur registrat a Malgrat al mes de març ha baixat un 3,5 % si el comparem al del mes anterior. Una baixada minsa si tenim en compte que aquest any la Setmana Santa s'ha avançat a març. Tot i aquesta circumstància, l'atur del mes de març del 2013 ha augmentat un 3,4 % respecte al mes de març del 2012.

L'aturada de l'escalfament global explicada per l'absorció de calor pels oceans

Fa temps que no parlem del canvi climàtic. Per una banda, la crisi econòmica s’ho menja tot. Per una altre, des de fa més de deu anys, les temperatures globals no augmenten. Molts pensen que el canvi climàtic no és tan ferotge com ens el volen pintar.

Parlarem avui d’un nou estudi sobre l'escalfament de l'oceà acaba de ser publicat a Geophysical Research Letters, titulat Distinctive climate signals in reanalysis of global ocean heat content. Hi ha diverses conclusions importants que es poden extreure d'aquest treball.

1 - Al contrari del que es creu, l'escalfament global s'ha accelerat en els últims 15 anys. Això es deu al fet que al voltant del 90% de l'escalfament global es registra a l'escalfament dels oceans i els oceans s'han estat escalfant de forma espectacular.

2 - Com se sospitava, la major part del "calor perduda" s'ha trobat a les profunditats oceàniques. Aquest estudi revela que el 30% de l'escalfament dels oceans en l'última dècada s'ha produït a profunditats de més de 700 metres, el que no té precedents, almenys durant el darrer mig segle.

3 - Alguns estudis recents han conclòs, basats en la desacceleració de l'escalfament de la superfície, que la sensibilitat del clima a l'augment de l'efecte hivernacle és inferior a l'estimació de l'IPCC. Aquests estudis són fonamentalment erronis perquè no tenen en compte l'escalfament dels oceans profunds.

Els principals resultats de l'estudi es mostren a la figura, on es pot veure el contingut de calor de l'oceà 0 a 300 metres (gris), 700 m (blau), i el total (violeta), segons dades de ORAS4 (un sistema de milers boies “intel·ligents” que solquen els oceans a diferents profunditats, mesurant la temperatura, la salinitat, etc.).

Després de cadascuna de les erupcions volcàniques (que causen a curt termini un refredament mitjançant el bloqueig de la llum solar) de les muntanyes Agung, Bony, i Pinatubo, s'observa a les dades un esdeveniment diferent de refredament del mar. A més, després del fort esdeveniment del Niño de 1998, és visible un refredament de la part superior a 300 i 700 metres dels oceans com a resultat de la calor que es transfereix des de la superfície de l'oceà a l'atmosfera.

Una de les característiques més clares de la figura és el ràpid escalfament dels oceans durant l'última dècada. Com ja hem comentat, l'escalfament dels oceans menys profunds ha disminuït des del voltant de 2003, el que ha portat a molts escèptics sobre la realitat del canvi climàtic a argumentar que l'escalfament global s'ha desaccelerat. No obstant això, durant aquest període s'ha anat acumulant cada vegada més calor als oceans més profunds per sota de 700 metres. Els autors de l’estudi descriuen l'escalfament dels oceans des de 1999 com l'escalfament més sostingut a aquesta profunditat. De fet, les tendències recents d'escalfament de les aigües per sota  dels 700 metres semblen no tenir precedents.

De la mateixa manera, aquest nou estudi conclou que, durant l'última dècada, al voltant del 30% de l'escalfament s'ha produït per sota dels 700 metres, el que contribueix de manera significativa a una acceleració de la tendència a l'escalfament.

Quina és la causa d'aquesta transferència de calor a les capes més profundes de l'oceà? Els autors suggereixen que és resultat dels canvis dels vents relacionats amb la fase negativa de l'Oscil·lació Decadal del Pacífic i als freqüents esdeveniments de la Nena.

¿Bones notícies per a la sensibilitat del clima? Probablement no.

Si les conclusions d'aquest estudi són certes, l'aparent "seguretat" que proporciona a molta gent l'aturada de les temperatures globals pot caure per ella mateixa.

Un país de tertulians

No ensenyaré res a ningú si començo dient que porc, en anglès es diu pig, i que el seu plural és pigs, exactament les inicials de Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (Spain). Es a dir, aquest país en el que ens trobem és un dels porcs d’Europa (econòmicament parlant, és clar, encara que, des del punt de vista de la neteja dels llocs públics, no en som pas massa lluny). L’economia d’aquesta països és incompatible amb formar part del club de la moneda única, ja que la seva productivitat fa que, sense poder devaluar la seva moneda, estiguin condemnats a gastar més del que produeixen. Per exemple, els anys 2005 al 2008, Espanya va tenir un dèficit per compte corrent del 9 % del PIB, el de Grècia va ser del 12 %, el de Portugal del 11 % i el d’Irlanda del 4,5 %. El resultat va ser un nivell d’endeutament insostenible. La causa, la falta de productivitat.

Aquesta falta de productivitat es veu clarament quan analitzem el comportament dels costos laborals dels pigs entre els anys 1995 i 2010 i el comparem amb els d’Alemanya. A aquest darrer país es van mantenir gairebé invariables, mentre que a Grècia augmentaven un 70 %, a Portugal un 51 %, a Espanya un 50 % i a Irlanda un 45 %. A Irlanda ho van comprendre aviat, i des de l’any 2009 els costos laborals van baixar de manera molt important. Els altres pigs ho van veure més tard, i les correccions han sigut més aviat simbòliques, amb el resultat que l’augment de la productivitat d’aquests tres països s’ha fet per la via d’un increment brutal de l’atur.

L’atur actual, de més del 25 % de la població activa, és una conseqüència directa de la falta de productivitat de l’economia espanyola. Abans d’entrar a formar part de la moneda única, quan el desequilibri era massa important, es devaluava la moneda. Amb l’euro, això no es pot fer. De manera que, podem afirmar que la causa última de la progressió de l’atur ha sigut la decisió d’entrar a formar part de la zona euro. Aquesta decisió la va prendre el govern del senyor Aznar, malgrat que va ser avisat pel primer ministre italià, Romano Prodi. Aznar mateix ho afirmava en una entrevista al Financial Times. Prodi, durant una cimera entre els dos països, li va dir que ni Espanya ni Itàlia estaven preparades per entrar a formar part de l’euro. Aznar li va contestar que Itàlia, potser no, però que Espanya, sí. Prodi parlava de productivitat. Aznar parlava de comptabilitat. Corria l’any 1997.

Espanya és un país de tertulians. A la ràdio, a la televisió, per tot arreu. Els tertulians espanyols estan tots d’acord: si bé és necessari disminuir el dèficit públic, també és necessari que Europa faci polítiques que afavoreixin el creixement econòmic. Això, és clar, ho ha de fer Europa. I si Europa no ho fa, és culpa de la senyora Merkel, que té eleccions aquesta tardor. Els tertulians queden satisfets de la seva dissertació, però cap tertulià parla de l’essencial, que és què hem de fer nosaltres per millorar la nostra competitivitat. El tertulià espanyol, en general, és un ase.

Si no augmentem la nostra competitivitat, l’euro serà inviable, ja que cada vegada hi haurà més desigualtats entre els països rics d’Europa i els pigs. Una manera de reduir aquestes desigualtats seria la transferència permanent de rendes dels rics als pigs, però això no està, ni estarà, a l’ordre del dia. De manera que hem d’actuar.

Per actuar hem de millorar el capital humà. Per molt que es digui que la joventut espanyola és la més ben preparada de la història, la veritat és que hi ha molta gent no té les capacitats mínimes per fer un treball de qualitat, per falta de formació. El sistema educatiu espanyol és un desastre, la formació professional eficaç pràcticament no existeix, la formació contínua dels treballadors és una quimera, les universitats es miren el melic i no es preocupen de si la formació que donen als seus alumnes serveix perquè trobin un treball o siguin capaços de muntar una empresa. Les decisions sobre les infraestructures es fan amb criteris polítics i no econòmics, el que dificulta el desenvolupament de les zones més productives i detreu recursos que serien vitals. Les partides per la recerca i el desenvolupament disminueixen, impossibilitant qualsevol recuperació futura de l’economia. Les administracions no es volen simplificar, ja que així els partits poden oferir llocs de “treball” als seus afiliats. Hi ha moltes traves administratives per la creació d’empreses, i no es fa res per simplificar el sistema. L’energia elèctrica és una de les més cares d’Europa.

Si volem sortir de la crisi, hem d’atacar tots aquests problemes. Esperar que la senyora Merkel guanyi les eleccions de la tardor perquè ens resolgui els problemes, tal com pensen els tertulians, és anar directament al precipici (del que ja estem ben a prop). La solució la tenim nosaltres. Si esperem que vingui de fora, podem esperar asseguts. I, si esperem asseguts, fins i tot ens agafaran la cadira.

(Dades d’un article del 7 d’abril passat al suplement econòmic de la Vanguardia)

Les històries de la guerra del 1714

Quan els de la meva generació anàvem a estudi, cap als anys 50, ningú ens va explicar què havia passat l’11 de setembre del 1714. Ens en varem assabentar més tard, pels propis mitjans de cadascú. Més tard, quan el dictador va estirar la pota, tothom parlava d’aquell 11 de setembre i, fins i tot, es va declarar jornada festiva a tot Catalunya. Ens van explicar que el Borbó era molt dolent i que els catalans d’aquella època van ser traïts pels austríacs i pels anglesos, etc., etc. Ens van explicar una història romàntica en la que el poble català va lluitar fins el final per la defensa dels seus furs.

El problema és que les coses no van ser exactament així. Hi va haver menys romanticisme i menys lluita per conservar uns furs que el que ens volen fer creure. El propi Felip V va fer dues coses ben abans del 1714: posar els furs al dia, fent-ne una publicació (cosa que no va agradar els nobles, que amb uns furs que eren més aviat poc concrets, feien i desfeien) i, el que és més important, jurant-los.

Si bé no és fals que Catalunya va fer front a les tropes de Felip V per defensar les seves llibertats, també és veritat que hi havia un bon entramat d’interessos econòmics que expliquen l’opció catalana per la causa austriacista.

Es interessant de llegir un article sobre aquest tema publicat al País el 3 d’aquest mes. Recomanat per aquells a qui no els agrada massa que els adoctrinin ni d’un costat ni de l’altre. 

Malgrat 1913 – Dues notícies

El divendres 4 d’abril de 1913 La Vanguardia publicava que els membres de la Reial Societat d’Història Natural farien una excursió a Malgrat.

El diumenge 6 d’abril del mateix any publicava que l’alcalde de Malgrat havia celebrat una comissió amb el president del Consell.

La situació d’emergència de Catalunya

Quan sentim parlar els polítics, en general, no fem cap cas del que diuen. Per exemple, fa un parell de dies que el president del govern central deia que l’any 2014 l’economia creixeria i es crearien llocs de treball. Ningú li va fer cas, ja que tothom és conscient de que el pobre home no sap res del que passarà l’any 2014, degut a que hi ha tants imponderables que estan fora del seu control (i del nostre) que els seus pronòstics no deixen de ser una bona intenció (recordem que l’any 2011 el PIB espanyol va créixer un 0,4 %, després de dos anys de caiguda, i que el 2012 ha tornat a caure un 1,8 %)

L’altre dia, en canvi, el president Mas va fer unes declaracions que són interessants, ja que parlen més del present que del futur. Deia que Catalunya està en "una situació complicada, d’emergència del país, de supervivència de l’autogovern", i afegia que “tenim recursos, gent, energia y actius per sortir d’aquesta situació si acceptem la realitat”. Dues afirmacions aparentment contradictòries. Analitzem-les.

Dir que Catalunya està en una situació complicada és cert, ja que l’economia no genera suficients recursos per crear llocs de treball. Però el president, em sembla, es referia més a l’ofec dels comptes de la Generalitat que a la situació general. I els comptes de la Generalitat, per molt que estiguin malament, per molt que la Generalitat estigui en una situació clara de fallida, tenen una importància molt relativa. Si els comptes de la Generalitat estan com estan, és degut que, al llarg dels anys, la Generalitat s’ha convertit en un monstre enorme i poc eficient, que, en comptes d’ajudar a Catalunya a sortir de la crisi, l’ajuda a enfonsar-se cada vegada més.

Culpa el president de la situació econòmica de la Generalitat al finançament injust, a que el govern central no paga els deutes que té, a una actuació deslleial de Madrid. Tot això pot ser més o menys veritat, però el fons de la qüestió és que l’estructura de la Generalitat fa por: 29 organismes autònoms, 56 ens públics, 174 consorcis, 83 fundacions, 86 societats mercantils, 7 universitats, 23 mancomunitats, etc., un total de 459 “coses”, moltes perfectament prescindibles. Si el president Mas es dediqués a fer neteja en comptes d’acusar als altres, segurament els comptes de la Generalitat permetrien pagar els farmacèutics i no tenir problemes per pagar nòmines.

Això és així perquè, dels 37.024 milions d’euros del pressupost consolidat de la Generalitat, 13.781 milions, un 37 %, van a totes aquestes “coses” que s’han anat creant amb els anys, i que segurament no són totes de primera necessitat. Potser si tingués el valor de fer-ho la supervivència de l’autogovern estaria més assegurada.

Pel que fa a la segona afirmació del president, en efecte, Catalunya té medis per sortir de la crisi. Això és així perquè, com ham vist fa poc al analitzar el PIB català, Catalunya exporta més del que importa. El saldo exterior, amb la resta d’Espanya i l’estranger, ha tingut un superàvit de 16.966 milions d’euros l’any 2012 i, quan el boom estava al seu màxim (que és quan Espanya va tenir un dèficit de balança de pagaments més negatiu), Catalunya tenia encara un balanç positiu. Si agafem el balanç amb l’estranger, també ha sigut positiu, 10.756 milions l’any 2012, encara que era negatiu en ple boom (restant els dos, podem veure que el saldo amb la resta d’Espanya és cada vegada més petit, segurament degut a la pèrdua de capacitat adquisitiva, el que seria favorable en cas de separació)

I tenir un balanç positiu és la condició necessària, però no suficient, per sortir de la crisi. Les altres condicions són que el sector públic sigui responsable i que la gent tingui una bona formació i ganes de treballar. De manera que, per Catalunya, no tot està perdut. El seu futur depèn, única i exclusivament dels catalans.

L’economia catalana (2)

Analitzàvem l’altre dia el PIB de Catalunya, i dèiem que havia caigut, en volum, un 1,3 % l’any 2012, segons les xifres de l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya). Donàvem les xifres dels components de la demanda del PIB. Veurem avui els components de l’oferta.

Veiem a la figura la valoració del PIB de cada any en euros corrents, descompost pels seus principals components de l’oferta: agricultura, indústria, construcció, serveis privats, serveis públics i impostos nets sobre els productes. Podem observar que els serveis públics (administració pública, educació, sanitat i serveis socials) a Catalunya han sigut de 26.000 milions l’any 2012, una retallada de 1.700 milions des del 2010, però que van créixer d’una manera colossal des del 2003 (16.500 milions) fins el 2010 (27.700 milions). Aquestes xifres poden servir per relativitzar les retallades.

També podem veure el percentatge anual de cada component sobre el total.

El que és important és l’evolució en volum, que es calcula modificant els valors en euros corrents pels coeficients de deflació corresponents, que són diferents per cada component. Ha evolucionat de la següent manera:

Indústria: Estabilitat del 2003 al 2007, i disminució del 2008 al 2012, a un ritme mitjà del 1,8 % anual, amb una enorme disminució l’any 2009, parcialment compensada els dos anys següents. Una disminució l’any 2012. Des del 2003, la indústria ha caigut un 9,5 %.

Construcció: creixement continuat del 2003 al 2006, a un ritme mitjà anual del 4,6 %, disminució molt forta a partir del 2008, a un ritme del 6,8 % anual. El volum de l’activitat ha caigut un 16,5 % des de l’any 2013.

Comerç, hoteleria, finances i altres serveis: creixement molt fort del 2003 al 2007, i manteniment després, amb alts i baixos. El volum del l’any 2012 ha crescut un 18 % des de l’any 2013.

Administració pública, educació, sanitat i altres serveis socials: creixement importantíssim des de l’any 2003 al 2010, a un ritme del 4,3 % anual, i lleugera disminució després (0,8 % anual). El volum de l’any 2012 és un 31,7 % superior al de l’any 2003. Veiem que les “retallades” han sigut, encara que no ho sembli, mínimes.

Finalment, els impostos han anat variant segons l’activitat econòmica. L’any 2012 tenen un volum 3,9 % més important que l’any 2003.

En resum, el PIB de l’any 2012, en volum, és un 8,6 % superior al de l’any 2003. En mitjana, doncs, el creixement econòmic de Catalunya ha augmentat menys d’un 1 % anual en el conjunt dels darrers nou anys. Hi veiem dues situacions molt diferents: del 2003 al 2007, el PIB creix a un ritme mitjà del 3,5 % anual, mentre que del 2008 al 2012 disminueix a un ritme mitjà del 1,0 %.

Per sectors, veiem que la construcció ha baixat fortament, però el que és més preocupant és que la indústria també ha disminuït molt. I, sense indústria, l’economia del país no podrà anar endavant.