Carta d'un economista a Rajoy

Senyor president:

He decidit fer pública aquesta carta en escoltar les dades que vostè ha fet servir a la seva roda de premsa de balanç de 2013. Els parats registrats en l'INEM no disminueixen per haver trobat una ocupació. Han tirat la tovallola i han deixat de confiar en vostè i en la recuperació. Molts han deixat de buscar ocupació i molts altres han fugit d'Espanya davant la incapacitat de trobar ocupació al nostre país i al no tenir expectatives de trobar-la en el futur.

La Seguretat Social no va bé. Al seu ministre d'Hisenda se li va escapar que tancarà l'any amb un dèficit d'1,8% del PIB o sigui 18.000 milions. És a causa que acabarem l'any amb gairebé 300.000 persones que han perdut la seva ocupació i han deixat de cotitzar. A més, les empreses destrueixen ocupacions estables de persones de més de 45 anys i els estan substituint per ocupacions a temps parcial i amb salaris precaris de joves. El resultat és una recaptació més petita.

El dèficit públic tampoc va bé. La destrucció d'ocupació i la baixada de salaris ha reduït la recaptació de l'Impost sobre la Renda. L'IVA ha pujat per l'augment dels tipus de l'any passat però no per la millora d'activitat. Els ingressos fiscals estan estancats en 2013 i això suposa 4.000 milions d'euros menys del que vostè va estimar als pressupostos i a això li cal sumar altres 4.000 milions en la Seguretat Social.

En 2013 pagarem més interessos pel deute públic. El deute augmenta uns 10.000 milions al mes que és el mateix que va costar el Pla E que vostè tant va criticar. Entre gener i octubre el dèficit reconegut per la Intervenció General de l'Administració Central és de 37.000 milions. Un 10% superior al de 2012 i un 15% superior al que vostè va heretar del Govern anterior. El deute públic acabarà l'any proper a un bilió d'euros, 100.000 milions per sobre del de 2012.

La prima de risc no ha baixat fruit de les seves reformes. La baixada ha estat generalitzada als països perifèrics europeus i el país on més ha caigut és a Grècia. La banca espanyola ha finançat la meitat de l'augment del deute públic, mentre els inversors estrangers només el 15%. Però aquests mateixos inversors estrangers han venut bons, accions i préstecs a empreses i bancs espanyols per més de 30.000 milions.

Les exportacions no van bé. Van tenir dos mesos excepcionalment bons la passada primavera però des de llavors s'han frenat en sec. La nostra competitivitat no ha millorat des de 2011. La baixada de salaris i l'augment de la productivitat per la massiva destrucció d'ocupació han estat compensats per la intensa apreciació de l'euro contra el dòlar i contra les divises dels països emergents.

La reforma bancària no ha funcionat. Li recomano que vagi a qualsevol bar i pregunti a petits empresaris i famílies per la situació del crèdit. Quines garanties els exigeixen i a quin tipus els presten. Comprovarà que les condicions són pitjors que abans del rescat bancari de la Troica.

Retardar l'ajust fiscal ens ha permès sortir de la recessió, però no compensa els efectes devastadors sobre l'ocupació i el deute públic del seu ajust de 2012. Els Estats Units han demostrat que hi ha vida després d'una crisi de deute. Però fa falta un bon diagnòstic i una política adequada. Després del seu discurs és evident que té un error de diagnòstic i això complica significativament la sortida de la crisi.

Necessitem créixer molt més, depreciar el tipus de canvi, provocar inflació moderada, augmentar la inversió, incrementar la recaptació fiscal i reestructurar deutes de famílies i empreses per estabilitzar la restricció de crèdit. Alhora caldrà resoldre la tragèdia grega, portuguesa, xipriota, eslovena, irlandesa, etcètera. Si la seva política econòmica i l'europea no canvien radicalment, acomiadarem 2014 amb menys població, menys crèdit, més deute i més pobresa.

Quedo a la seva sencera disposició i desitjo que la força l'acompanyi.

José Carlos Díaz, economista, autor del llibre "Hay vida después de la crisis"

Carta publicada avui a El País

Prosperitat i creixement econòmic (2)

Hem vist que, a partir d'un cert nivell de riquesa d'un país, que podem estimar entre 15 i 20.000 dòlars per càpita, el que l'economia segueixi creixent aporta poc al benestar i a la prosperitat dels seus habitants, però queda per contestar una altre pregunta crítica.

La qüestió crítica és si una economia que creixi és fonamental per mantenir una estabilitat econòmica. És necessari el creixement per mantenir una economia estable? La resposta convencional és que si. Per veure el perquè, hem d'examinar com funciona l'economia.

Les economies capitalistes donen una gran importància a l'eficiència amb la que s'utilitzen els recursos, el capital i el treball. Les millores contínues de la tecnologia signifiquen que cada vegada es produeix més amb menys recursos. La millora de l'eficiència estimula la demanda baixant els costos i contribueix a un cicle positiu d'expansió. Però també significa que cada vegada fa falta menys gent per produir la mateixa quantitat de béns i serveis.

Mentre l'economia creixi suficientment de pressa per compensar l'increment de "productivitat laboral", no hi ha problema. Però si no és així, aquest increment de la productivitat laboral tindrà com a conseqüència que algunes persones perdran la feina.

Si l'economia es ralentitza per alguna raó (sigui per una disminució de la confiança del consumidor, per un augment del preu de la materia prima o per una acció voluntària de reducció del consum), la tendència d'aquest sistema basat en l'increment de la productivitat laboral condueix a l'atur. Això, a la vegada, tendeix a una disminució del poder de compra, a una pèrdua de la confiança del consumidor i a una nova reducció de la demanda de béns de consum.

Des d'un punt de vista del medi ambient això pot ser desitjable, ja que significa una utilització recursos més petita i menys emissió de productes polucionants. Però també significa que el comerç es debilita i que els negocis disminueixen els seus beneficis. Les vendes cauen. No s'inverteix. L'atur augmenta cada vegada més i l'economia comença a entrar en una espiral de recessió.

La recessió té un impacte crític sobre les finances públiques. Les despeses socials augmenten al augmentar l'atur, a la vegada que les entrades per impostos baixen al disminuir els ingressos dels contribuents i al reduir-se les vendes de productes i serveis. Tot això porta a retallades dels serveis públics, retallades que aminoren les possibilitats de la gent per prosperar.

Els governs s'han d'endeutar cada vegada més, no solament per poder mantenir les despeses imprescindibles, sinó també per reactivar la demanda. Com a conseqüència, augmenta el deute públic. I, en una economia menguant, el servei del deute esdevé cada cop més problemàtic. Els interessos del deute públic suposen cada vegada una part més important de la producció total del país, és a dir, del PIB.

El millor que pot passar és que la demanda es recuperi ràpidament per poder començar a fer front al pagament del deute acumulat durant el període de crisi. Aquest pagament del deute pot demanar desenes d'anys. Per exemple, el Regne Unit va trigar cinquanta anys per poder pagar el deute públic acumulat durant la segona guerra mundial. Alguns economistes estimen que, encara que les economies comencessin a recuperar-se avui, el pagament del deute públic acumulat durant aquesta crisi no s'acabà ria fins a la dècada dels anys 30. Però si l'economia té problemes per recuperar-se, l'estat anirà directament a la fallida.

El sistema econòmic actual té poca elasticitat. Un cop l'economia comença a fallar, els mateixos mecanismes de retroalimentació que contribueixen a l'expansió començaran a actuar en direcció contrària, empenyent l'economia cada vegada més cap a la recessió. I, si el pais té una població cada vegada més nombrosa (i cada vegada més vella) el perill augmenta de manera considerable, ja que es necessiten uns nivells de creixement més importants per mantenir el mateix nivell d'ingressos de la població i per poder fer front a les seves necessitats socials de salut i d'educació, que són cada cop més importants.

Resumint, les economies modernes condueixen a la necessitat d'un creixement econòmic per mantenir-se. Mentre una economia creixi, els mecanismes de retroalimentació porten el sistema cap a cada vegada més creixement. Però quan el consum es debilita, el sistema porta l'economia cap al col·lapse, el que té un impacte negatiu sobre la possibilitat de les persones per prosperar. La vida de les persones es ressent.

La resposta a la pregunta del principi és clara: en una economia com la nostra, basada en el creixement, el creixement econòmic és necessari per mantenir una economia estable. El model capitalista no està fet per mantenir una posició estable. La seva dinàmica natural empeny, bé cap à l'expansió, bé cap al col·lapse.

Podem concloure amb el següent dilema:

- El creixement no es sostenible, almenys en la seva forma actual. L'increment ràpid del consum de recursos i l'augment dels costos mediambientals condueix a profundes disparitats del benestar social.
- L'estabilitat o el decreixement econòmic són inestables, almenys en les condicions actuals. Una baixada del consum condueix a un augment de l'atur, a una disminució de la competitivitat i a una espiral de recessió.

Aquest dilema fa pensar que la prosperitat no pot ser duradora. A no ser que trobem la menera de canviar el sistema econòmic en el que estem vivint.

Malgrat 1963 – Un accident mortal a la carretera

La Vanguardia del dimarts 24 de desembre de 1963, ara fa cinquanta anys, publicava la notícia d’un accident de carretera, amb resultat de dues persones mortes.

Prosperitat i creixement econòmic

El dilema més important del nostre temps és reconciliar les nostres aspiracions per tenir una vida agradable amb les limitacions d’un planeta finit, el que ens porta a plantejar-nos dues preguntes:

- L’economia pot seguir creixent de manera indefinida?

- Podem tenir prosperitat si no hi ha creixement?

La idea d’una economia que no creixi és un anatema per a un economista, però la idea de una economia que creixi contínuament és un anatema per un ecologista. Els economistes no saben contestar a com un sistema que creixi contínuament pot caber en un sistema ecològicament finit. Per tant, podríem contestar a la primera pregunta dient que no, que no és possible un creixement indefinit.

Podem començar a respondre a la segona mirant com es comporten alguns dels paràmetres que composen la prosperitat (que no hem de confondre amb riquesa) segons el Producte Interior Brut per persona. Si comencem amb dos paràmetres fàcils d’entendre, com són l’esperança de vida al néixer i la mortalitat infantil, entesa com el número de nens que moren fins els cinc anys, veiem a les figures que quan el PIB per persona és menor de 15 a 20.000 dòlars, la situació és cada vegada més dolenta, però que, a partir d’aquestes quantitats, no hi ha cap millora significativa al augmentar el PIB.

Sobre aquests dos paràmetres de la prosperitat, podríem dir que els països que tenen més de 15 a 20.000 dòlars per cap, no experimentaran pas massa millores al créixer econòmicament.

Però la resposta no és tan senzilla, ja que, quan mirem l’evolució als dins dels diferents països, podem veure que, al augmentar el PIB per càpita, l’esperança de vida també ha augmentat. També és significatiu veure que, aquests darrers anys de crisi, en els que el PIB ha baixat, l’esperança de vida ha continuat augmentant. Però aquests augments, dins d’un país que podem dir que ja és desenvolupat, són relativament febles en relació amb l’augment del PIB.

Si agafem l’Índex de Desenvolupament Humà, trobem exactament les mateixes tendències que hem vist amb els paràmetres anteriors: quan el PIB és inferior als 15.000 – 20.000 dòlars per càpita, la millora és molt important quan creix el PIB. En canvi, als països que ja han assolit aquest PIB, la millora és molt més petita al continuar augmentant el PIB. Aquest índex el calculen les Nacions Unides, prenent tres dimensions bàsiques del desenvolupament humà: una vida llarga i saludable, l’educació i un nivell de vida decent.

En resum: al ser molt probable que l’economia no pugui créixer indefinidament, les economies desenvolupades haurien de quedar-se com estan, mentre que les economies més pobres haurien créixer fins a arribar als 15.000 o 20.000 dòlars per càpita, per poder gaudir, la humanitat sencera, d’un nivell de vida correcte.

Nota 1: el cas de Guinea Equatorial, que té un PIB per càpita relativament alt i uns paràmetres molt dolents és el típic cas en que la riquesa s’acumula a les mans de molt poques persones.

Nota 2: és significatiu el cas de Rússia on l’esperança de vida va caure molt en caure el PIB, i que, al tornar a recuperar-se el PIB, l’esperança de vida va seguir més baixa que abans.

Que passeu un bon Nadal

United Nations Development Programs – HumanDelelopment Reports

El CATN i els seus informes

Al llegir La Vanguàrdia d'avui he respirat tranquil. Si Catalunya esdevingués independent, tant el Barça com l'Espanyol seguirien jugant a la lliga de futbol espanyola, la que alguns anomenen la lliga de les estrelles. Segons el diari, això ho ha afirmat, en un informe, un grup de persones (catorze, si no m'he descomptat quan he vist la foto) que composen el Consell Assessor per a la Transició Nacional, més conegut com el CATN.

Proposa aquest informe, sempre segons la ressenya del diari, que un cop Catalunya fos independent, es creï un consell catalano-espanyol, o bé un consell ibèric, format per Catalunya, Espanya i Portugal, de manera que la cooperació entre Catalunya i Espanya podria ser encara més forta que la que tenim ara. D'aquí dedueixen que les lligues esportives espanyoles estarien obertes als clubs catalans.

No sé qui són els que composen aquest Consell Assessor, però no deuen ser gent massa viatjada o, almenys, són poc coneixedors del tarannà castellà, que és venjatiu i que, en cas de que Catalunya es declarés independent, farien tot el possible per incordiar. I, entre aquests incordis, un de ben senzill: impedir que el Barça jugui a la lliga espanyola, cosa que, pel que sembla, molestaria molt als catalans.

Si tots els informes del CATN són tan somia truites com aquest que comentem, valdria més suprimir-lo. Si no, la independència de Catalunya quedarà pel segle XXII.

El preu de l’electricitat

Aquest matí s’ha celebrat la subhasta de l’electricitat pels consumidors domèstics (els que tenen menys de 10 kW de potència contractada) pel primer trimestre de 2014, i, com era d’esperar, hi ha hagut un augment molt important, ja que el preu ha passat de 4,76 a 6,18 cèntims per kWh, un 29,9 %  més.

He dit “com era d’esperar” perquè aquestes darreres setmanes, el preu de l’electricitat al mercat majorista ha augmentat considerablement, fent parar la producció a tota una sèrie d’empreses que consumeixen molta electricitat (entre elles la que jo havia treballat) ja que no podien assumir l’augment. L’explicació que donen és que aquestes darreres setmanes hi ha hagut poc vent i que hi ha dues centrals nuclears parades per manteniment, a més d’un augment del consum pel fred.

Aquesta subhasta es fa sobre la part del preu que paguem que correspon a la producció de l’electricitat. Aquest cost representa una mica menys de la meitat del que ens facturen. L’altra meitat és el que s’anomena peatge o part regulada, que ve fixada pel govern, i que comprèn les primes a les renovables, les primes al carbó, el transport de l’energia, despeses financeres del deute tarifari, costs de la insularitat de les Balears i les Canàries i altres conceptes menors. Aquesta part, segons el govern, s’augmentarà un 2 %.

De manera ponderant els dos augments, es pot concloure que, si el govern central no dóna un cop de puny sobre la taula, el rebut de l’electricitat augmentarà entre un 11 i un 12 % a partir del primer de gener. Un bona manera de desitjar-nos un bon any nou.

Tot això és conseqüència de la total ineptitud del ministre Soria i del seu antic secretari d'estat d’energia, que ja hem parlat en una entrada de fa un any, i que demostra la lleugeresa amb la que el govern del PP tracta les coses importants.

Pregunta habemus

Ja fa uns dies que tenim pregunta. Millor dit, que en tenim dues. Personalment, tindria dificultats per contestar a la primera, ja que no tinc ni la més remota idea del que entenen com Estat els que s’han empescat aquesta fórmula. Entenc perfectament el que vol dir Estat independent, però Estat a seques?

Un Estat que no sigui independent pot ser com un Estat dels Estats Units, pot ser com un Länder alemany o com un Cantó suís, per no posar més exemples. Amb l’inconvenient per la nostra comprensió que no tots els Länder alemanys tenen el mateix grau de relació amb el govern federal, ni són equivalents als Estats dels USA o als cantons de Suïssa.

Els autors de la pregunta haurien d’explicar-nos què entenen (si és que entenen alguna cosa) per Estat no independent. Amb el problema afegit que, si guanyés el SI-NO (que, entre nosaltres, és el més probable, i és possible que sigui amb aquesta intenció que s’hagi formulat la pregunta), la resposta pràctica no la tindrien a les seves mans, sinó que quedaria en mans dels que ara només saben dir que no a tot (PP i PSOE, recolzats pel que queda del PSC). I que, per tant, segurament seria una resposta molt gasiva, si és que hi hagués resposta.

Amb lo senzill que hagués sigut pel contribuent entendre la pregunta de si es vol o no un Estat independent per Catalunya. Així hauríem pogut contestar amb coneixement de causa.

De vegades, massa consens polític dóna lloc a preguntes incomprensibles pel ciutadà.

Els rics no senten la crisi

S’acaba de publicar un interessant estudi sobre els ultra rics del món (UHNW en anglès = Ultra High Net-Worth), que demostra que aquesta crisi no ha afectat els rics. Entenem per ultra rics els que tenen un patrimoni net de més de 30 milions de dòlars, és a dir, al canvi d’aquests moments, més de 22,2 milions d’euros.

L’any 2012 hi havia 1.520 ultra rics a Espanya, la fortuna dels quals era de 180.000 milions de dòlars (118 milions per barba de mitjana). L’any 2013 han augmentat fina a ser 1.625, amb una fortuna total de 195.000 milions de dòlars (120 milions per cap). El número d’ultra rics a Espanya ha augmentat un 6,9 % i la seva fortuna global un 8,3 %.

D’aquests 1.625 ultra rics espanyols, 1.135 viuen a Madrid. L’any 2012, dels 1.520, 1.060 vivien a Madrid. Això fa sospitar que molts d'aquests ultra rics ho són per negocis relacionats amb el BOE (i, potser, amb les comissions corresponents).

Aquesta tendència a que cada vegada hi ha més ultra rics no és una exclusiva espanyola, ja que passa a tot el món. Els ultra rics del món han passat de ser 187.380 l’any 2012 a ser 199.235 l’any 2013, un augment del 6,3 %, i la seva fortuna ha passat de 25.775 milers de milions de dòlars a 27.770, un augment del 7,7 %.

Espanya és el país europeu amb més desigualtat, i aquesta desigualtat ha anat augmentant amb la crisi. Els ingressos del 20 % de la població que té més ingressos són 7,2 vegades més elevats que els ingressos del 20 % que en té menys, com ho podem veure als gràfics, que recullen la darrera versió de les dades publicades per Eurostat.

Fins ara ens deien que aquesta desigualtat era a causa de l’augment de l’atur, degut a la crisi, que ha fet baixar els ingressos del 20 % de la població que en té menys. Ara sabem que aquesta no és més que una part de la veritat, ja que els més rics ho són, malgrat la crisi, cada vegada més. I, a més, són els que més defensen que es baixin els sous i s’allargui l’edat de jubilació.

Un còctel explosiu.

Les inversions de l’estat a Catalunya

Una manera de veure si l’estat discrimina o no a Catalunya és veure si les inversions regionalitzables respecten el pes que té Catalunya, bé en població, bé en pes econòmic.

Catalunya té una població que oscil·la, segons els anys, entre el 15,4 i el 16 % del total de la població espanyola. Pel que fa al PIB, el de Catalunya oscil·la entre el 18,4 i el 18,9 del PIB total espanyol. Les inversions de l’estat a Catalunya, per ser justes, haurien de respectar, en mitjana, un percentatge entre el 15,5 i el 18,5.

Veiem en el gràfic que no és així, i que, els darrers 15 anys (des de l’any 2000 al 2014), les inversions que l’estat ha pressupostat per Catalunya representen un 14,1 % del total regionalitzable, segons els pressupostos. Els únics anys que aquest percentatge va ser semblant al pes de la població va ser quan es va invertir per construir l’AVE. Els anys 2012 i 2013, amb el govern del senyor Rajoy, el percentatge s’enfonsa. I l’any que ve, encara més.

I després es pregunten per què el percentatge de catalans partidaris de la independència augmenta.

Malgrat 1913 – Poca pesca

A La Vanguardia del dimarts 2 de desembre de 1913 hi podem llegir que es van reunir una sèrie de personatges a la Diputació Provincial, entre els que figurava l’alcalde de Malgrat, per discutir dels problemes de la pesca, de la seva reglamentació i vigilància, així com dels estralls que causaven els dofins al peix de pas, el que originava una gran escassesa de pesca, arribant-se a la conclusió que convenia la destrucció dels dofins. Es va decidir fer un qüestionari sobre el particular, que es remetria als ajuntaments i, un cop posats d’acord, gestionar amb el govern les mesures adequades per resoldre el problema de l’escassesa de pesca a la costa de la província de Barcelona.

No sabem si es va procedir o no a la destrucció dels dofins.

CiU i ERC ens enganyen!

Mirant el blog del PSC-JSC de Malgrat hi trobem la figura adjunta, en la que els autors ens volen convèncer de que CiU i ERC ens enganyen, ja que el pressupost de la Generalitat per l’any 2014 destina menys diners a la salut, a l’educació i al benestar social que el de l’any 2010. Recordarem que el pressupost de l’any 2010 va ser fet pel govern presidit pel senyor Montilla, format per membres del PSC, d’ERC i de ICV-EUiA.

En efecte, com podem veure als gràfics, els pressupostos d’educació, salut i protecció i promoció social del l’any 2014 són, i de molt, inferiors als de l’any 2010. Les xifres que trobo no són ben bé les que indica el PSC-JSC, (-16 % per la salut, - 23 % per l’educació, - 21 % per la protecció i promoció social) però tant se val, són, en tot cas, xifres inferiors a les de l’any 2010. Si en fem el total, trobem 1.599 milions per la salut, 1.460 per l’educació i 616 per la protecció i promoció social, el que suma 3.675 milions.

El que no explica el blog del PSC-JSC és que l’any 2010 els compromisos de despesa de la Generalitat a càrrec d’exercicis futurs van passar de 64.326 a 79.502 milions d’euros, un augment de 15.177 milions (aquest augment inclou l’augment del deute, que va ser de 9.295 milions). És a dir, que el govern del senyor Montilla va gastar uns diners que no tenia, deixant que els governs que vinguessin darrere paguessin la factura. Al darrer gràfic podem veure l’evolució de l’amortització i despeses financeres del deute de la Generalitat pressupostades els darrera anys: és un gràfic que fa por. Les alegries pressupostàries del senyor Montilla i dels seus amics han disparat aquesta despesa. De manera que els governs que han vingut al darrere han hagut d’estrènyer el cinturó dels contribuents.

Aquí, els que van enganyar van ser el PSC, ERC i ICV-EUiA, l’any 2010.

El blog del PSC-JSC de Malgrat encerta almenys una cosa: ERC era dels enganyifes del govern de l’any 2010.  

Faria fallida una Catalunya independent?

El governador del Banc d’Espanya acaba d'afirmar que una Catalunya independent faria fallida, hauria de suspendre pagaments o tindria un problema financer gravíssim, ja que tindria un deute en euros i una moneda pròpia, que hauria de devaluar, i perquè els seus bancs no tindrien finançament del Banc Central europeu, ja que aquest només presta amb una garantia emesa per un deutor que resideixi en un país membre de l’espai econòmic europeu. 

Aquest matí, la senyora Sánchez Camacho, en una entrevista a Ràdio Nacional, ha explicat que els catalans no es creuen tot això, ja que els estan enganyant contínuament, ja sigui en temes econòmics com històrics. Diu la presidenta del PP català que el governador del Banc d’Espanya té suficient autoritat perquè tothom es cregui el que diu. Oblida la senyora Alícia que el seu partit va criticar molt durament l’anterior governador, el que vol dir que un governador del Banc d’Espanya no té sempre raó. Però s’ha d’escoltar el que diu. 

Personalment, penso que la hipòtesi del senyor Linde és plausible, però poc probable. I això per diverses raons. La primera, és que si Catalunya esdevé independent sense l’acord d’Espanya, tampoc es farà càrrec del deute del govern central espanyol. El deute públic de Catalunya seria llavors el de la Generalitat i les corporacions locals, que no arribaria al 50 % del PIB. Encara que es disposés d’una moneda diferent de l’euro que es devalués, el resultat no seria catastròfic, ja que es tracta d’un deute relativament petit. El problema seria espanyol, ja que, al baixar el seu PIB d’un 20 %, el percentatge de deute sobre el PIB augmentaria d’una manera molt important, augmentaria el risc d’impagament i la prima de risc es dispararia. 

Si la separació fos d’acord amb Espanya, Catalunya podria fer-se càrrec de la part proporcional del deute del govern central, amb la contrapartida de que Espanya recolzés la permanència de Catalunya a la Unió Europea. Llavors no hi hauria cap dels problemes dels que parla el senyor governador. 

Segona, que Catalunya és, des de fa molts anys, una nació exportadora neta, és a dir, té un superàvit per compte corrent amb l’exterior, cosa que Espanya no ha tingut gairebé mai, ja que el superàvit espanyol actual es degut a una demanda interna molt fluixa, el que ha fet que les importacions hagin disminuït molt. Amb una Catalunya independent, el dèficit espanyol per compte corrent es dispararia, el que tindria com a conseqüència un augment molt important dels tipus d’interès que haurien de pagar tant el govern com les empreses espanyoles, mentre que Catalunya podria, amb el seu superàvit, si es gestionés correctament, anar disminuint el seu deute extern. 

Finalment, les entitats financeres es podrien finançar del BCE amb l’artifici de crear sucursals a algun país de la Unió. De manera que la hipòtesi del senyor Linde sembla poc probable, encara que no sigui descartable. De tota manera, Espanya ho passaria més malament que Catalunya. Potser és per això que s’oposa tant a la independència. 

De totes maneres, el que seria més raonable seria una tercera via. Ja sé que per molts això significa una opció que no és acceptable. Si el senyor Rajoy fos mitjanament intel·ligent, s’apressaria a fer propostes en aquest sentit. Però com que té una mentalitat de funcionari, no ho farà. I així enfonsarà Espanya.

Pocs impostos i moltes despeses socials

Un dels problemes que té Espanya és que el seu govern gasta 100 i recapta 83 . Entenem per govern tant el central com els autonòmics, les corporacions locals i la seguretat social. I cap govern de cap país pot viure molt de temps gastant 100 i recaptant 83, ja que ha de demanar prestats els 17 que li falten. Ningú presta barat a un govern que cada any gasta 100 i recapta només 83, de manera que Espanya ha de pagar un tipus d'interès més elevat que altres països (la prima de risc, que augmenta al créixer el risc d'impagament de deute), de manera que genera una despesa extra que no es pot dedicar a polítiques socials ni a infraestructures.

Vegem les xifres concretes: l'any 2012 la recaptació total de les administracions públiques va ser de 382.000 milions d'euros, i les despeses de 460.000 milions. El dèficit, sense comptar les ajudes a les entitats financeres ( Bankia, Caixa Catalunya, Novagalicia, etc.), va ser de 78.000 milions (48.000 del govern central, 18.000 de les comunitats autònomes, 2.000 de les corporacions locals i 10.000 de la seguretat social). Els comptes públics són insostenibles.

La pregunta és: paguem pocs impostos o gastem massa? Veient els gràfics de les despeses socials i de la pressió fiscal, hi trobem que Espanya està entre els països amb més despesa social i entre els de menor pressió fiscal. A Espanya hi ha una despesa pública elevada, típica de l'Europa continental, i una pressió fiscal relativament petita. No podem pretendre tenir una despesa pública com el de França, Alemanya o Itàlia i pagar menys impostos que ells. Quan parlem d'impostos és important tenir en compte el tipus d'Estat del Benestar que volem. És una llàstima, però no hi ha res de franc.

Dades OCDE

Economia i energia

Mentre aquí ens distraiem amb politiquetes de volada molt curta (la sandàlia del diputat de la CUP, les dues candidates de CiU a l’alcaldia de Malgrat, el dirigent polític que parla de parar l'economia catalana durant una setmaneta, etc.) el món continua girant i continuen passant coses importants. Una d’elles és la publicació, el passat dia 12, del World Energy Outlook 2013, on es diu clarament que aviat faltarà petroli. I que el gas d’esquist, que els Estats Units exploten però que a Europa ni se’l veu ni se l’espera, començarà a declinar l’any 2020.

La figura explica quina serà la producció de petroli d’aquí al 2030 si no es fan ràpidament les inversions necessàries. L’any 2012 es van produir diàriament 86 milions de barrils de petroli, incloent-hi els NGLs (el líquid contingut al gas natural i explotat a part), i 73 milions sense els NGLs. Aquesta producció anirà baixant d’una manera molt preocupant, mentre que el consum augmentarà fins a 101 milions de barrils diaris d'aquí a l’any 2035.

Quan una producció baixa i la seva demanda augmenta, el resultat és clar: els preus s’apugen.

I, si es fan les inversions necessàries, s’hauran de fer a llocs com Irak, amb el perill que representa la seva inestabilitat política, al Brasil off-shore (a l’oceà, lluny de la costa), al Canadà i a Veneçuela (petroli de sorres bituminoses), etc, com es veu a la figura. La producció off-shore i la de les sorres bituminoses és molt més cara que la del petroli convencional utilitzat fins ara. El que vol dir que els preus del petroli, encara que es facin les inversions, també s’apujaran. I això, en un context on els preus del petroli ja són molt cars, ja que es situen a uns 110 dòlars per barril.

Un país com Espanya, una nació com Catalunya, que no tenen recursos energètics, patiran molt. Avui dia, Espanya té un dèficit energètic anual de 43.000 milions d’euros anuals, i Catalunya, de 7.000 milions. Aquests dèficits són, encara que no ho vulguem dir, la causa de la crisi econòmica que estem patint. I, si els preus del petroli augmenten, com és més que probable, els dèficits aniran creixent, i la sortida d’aquesta crisi serà cada vegada més complicada.

Sense creixement, diuen, no hi haurà creació de llocs de treball. Però una economia que creix consumeix més energia. Si el preu d’aquesta energia augmenta, no es podrà comprar i, per tant, no es podrà créixer. És a dir, no es crearan llocs de treball.

Mentre tant, nosaltres amb les nostres politiquetes. 

Malgrat 1913 – Instal•lació a les mines de ferro

A La Vanguardia del dimecres 12 de novembre de 1913 es publicava que la comissió de Foment de la Diputació va estudiar la instal·lació d’una via pel transport de mineral per les mines de ferro de Malgrat.

L'atur registrat a Malgrat

L'atur registrat a Malgrat ha continuat creixent el mes d'octubre passat. Els optimistes diran que el mes d'octubre de l'any 2012 hi havia 72 aturats més. Jo diria que si aquest octubre hi ha menys aturats que fa un any és degut, almenys en part, que la població ha disminuit. És a dir, que alguns aturats han marxat del poble.

Per ara, els diners que, segons els senyos Botín, Alierta i González (el del BBVA), estan entrant a cabassos a Espanya no se'ls veu enlloc, i menys a la creació de llocs de treball.

L’abandó escolar i l'atur dels joves

Eurostat publica una estadística demolidora per Espanya, i és la que fa referència a l’abandó escolar. El gràfic ens ho diu tot: Espanya ocupa el darrer lloc. Això és equivalent a dir que el futur serà molt negre.

Eurostat també publica les estadístiques de les diferents regions espanyoles. Es tracta d’unes regions molt particulars, com també ho podem veure a la figura. La zona Nord-est és la regió menys mal parada.

Finalment, mirem les dades d’atur dels joves de 15 a 26 anys: encara que la correlació entre aquest atur i l’abandó escolar no sigui perfecte (el que vol dir que l’atur dels joves no té com a única causa aquest abandó escolar) hi trobem Espanya com a segon país pitjor. Malgrat el que diuen els que composen l’1 % més ric de la població, aquí la crisi ni s’ha acabat ni, si s’acabés, representaria una millora qualsevol pel 99 % restant de la població.

Per saber com pensa aquest 1 % més ric de la població, és aconsellable llegir el llibre “Un reportero en la montaña mágica (cómo la élite económica de Davos hundió el mundo)”, del que és autor Andy Robinson, un periodista que escriu a La Vanguàrdia.

Estadístiques Eurostat sobre educació

La cagada d’un ministre i el tancament d’una televisió

La decisió del ministeri d’educació de suprimir una bona part de les beques Erasmus un cop el curs ben començat va ser més que un error, va ser una provocació del ministre. Aquesta provocació l’hi ha sortit malament, ja que ha hagut de rectificar per ordre directa del seu superior, el president del govern central. El ministre Wert, que no és del PP, s’ha especialitzat des del principi del seu nomenament en provocar el personal. No faré la llista de les seves provocacions, de tots coneguda i encara fresques perquè tothom les recordi. El ministre Wert ha sigut prepotent a la vegada que incompetent. Ara mateix està totalment desautoritzat, no només per l’opinió pública (que al PP li importa més aviat poc) sinó pels seus propis camarades de govern. Si tingués una mica de dignitat, avui mateix agafaria les maletes i se’n tornaria a casa seva. Però no ho farà. I probablement no sigui perquè necessiti el sou de ministre (estic segur que podria guanyar més si ho deixés per anar a l’economia privada), sinó perquè el que li agrada és provocar, el que pot fer molt millor sent ministre. De manera que encara tindrem Wert per una bona temporada.

La Generalitat valenciana ha decidit tancar Canal 9, la televisió valenciana. La gestió que el PP ha fet d’aquesta televisió ha estat nefasta. Ha considerat que era de la seva propietat, ha ordenat que no s’hi parli de la trama Gürtel i que la paraula “retallades” no es mencioni. Els seus telediaris i les seves informacions estaven fetes a la glòria dels “mandamassos” regionals, que eren, curiosament, del PP. De manera que la gent, per informar-se, no veia Canal 9; les audiències baixaven (igual que a Telemadrid), i les entrades per publicitat eren cada vegada més raquítiques. A més, els amics hi entraven encara que no sabessin fer gran cosa, encara que no fossin necessaris. Poques entrades i massa personal van donar lloc a un dèficit de 1.200 milions d’euros, del que s’ha fet càrrec la Generalitat. En resum, una gestió pèssima per part del PP, que tanca l’únic mitjà de comunicació en valencià. Probablement era el que es perseguia des del principi.

Podem ser optimistes sobre el futur que ens espera amb governants així? Em penso que no.  

Col.legis mixtes?

M'ha interessat la Contra d'avui de La Vanguardia. La entrevistada és directora d'un col.legi públic a Brooklyn, un barri de Nova Iork. M'ha interessat perquè explica la trajectòria exitosa, encara que no exempta de dificultats, de la senyora Talana Brandley, ja que el col.legi que dirigeix, exclusivament per noies, aconsegueix que un 100% de les seves alumnes entrin a la universitat, quan als Estats Units, aquest percentatge és del 24%.

Això demostra que, amb una bona estratègia educativa, un professorat preparat i amb ganes de treballar, es pot aconseguir una educació de bona qualitat. Un exemple per aquest país, on l'educació no es pot considerar un èxit.

Però el que m'agradaria ressaltar és que el col.legi que dirigeix la senyora Brandley no és un col.legi mixte, sinó un col.legi per noies (i, ho podem deduir pel contexte, exclusivament amb professores). "Sense ells es concentren més, no es preocupen per la seva imatge ni es senten jutjades, tenen una relació més propera amb les professores, s'atreveixen a preguntar, aprenen a expressar les seves idees, es senten poderoses".

Suposo que aquestes paraules sonen a sacrilegi a molts dels progres que corren per aquest país, on, si els deixessin manar, col.legis exclusivament per noies com el de la senyora Brandley no podrien ser públics ni, si fossin privats, podrien aspirar a tenir cap subvenció.

En qüestions d'educació s'ha de ser pragmàtic, deixar les ideologies (tant de dretes com d'esquerres) i recolzar el que funciona. Per ara, aquí, això és encara una utopia. I així ens va.

L’economia de Catalunya i la de Madrid

Si comparem les dades de la última Enquesta de Població Activa (EPA) de Catalunya i de la Comunitat de Madrid podrem veure que la població activa de Catalunya ha augmentat una mica el darrer trimestre, passant de 3.660.400 a 3.680.200 persones (+19.800 persones), mentre que els aturats han disminuït, passant de 873.000 a 841.000 persones (-32.500). Lògicament, la quantitat de persones ocupades ha augmentat, i ha passat de 2.787.500 a 2.839.700 (+52.200 persones). A Madrid, en canvi, la població activa ha disminuït de 32.900 persones, l’atur ha augmentat en 11.000 persones i la quantitat de persones ocupades ha disminuït en 43.800 persones.

Aquestes diferències es podrien explicar pensat que la temporada turística ha sigut bona a Catalunya i dolenta a Madrid, però la cosa ve de més lluny, ja que a Catalunya, des de fa un any, la població activa ha disminuït de 44.700 persones, al nombre d’aturats s’ha mantingut pràcticament constant (+100 persones), i el nombre de persones ocupades ha disminuït de 44.800. A Madrid, les mateixes xifres donen una població activa que ha disminuït de 124.800 persones, un atur que ha augmentat de 25.400 persones i una ocupació que ha disminuït de 150.200 persones.

Aquestes xifres ens diuen que l’economia real s’ha comportat millor a Catalunya que a Madrid durant els darrers 12 mesos. I això que Madrid està governat, des de temps immemorial, pels “bons” gestors del PP, primer per la senyora Aguirre, i ara pel senyor González, que no paren de explicar-nos les meravelles de l’economia madrilenya, afirmant que Catalunya ha deixat de ser la locomotora econòmica d’Espanya, sent reemplaçada per Madrid.

Una de les explicacions d’aquest comportament millor de l’economia catalana és que, a Madrid, el 9 % dels ocupats ho són del sector industrial, mentre que a Catalunya els ocupats del sector industrial són el 18 % del total. Pel contrari, a Madrid, el 85 % dels ocupats ho són al sector serveis, mentre que a Catalunya aquest percentatge és del 74 %. A Madrid, l’any 2012, el sector industrial representava un 9,7 % sobre el PIB total, mentre que a Catalunya era del 19,3 %, xifres perfectament coherents amb les de les persones ocupades a aquest sector.

Però el sector industrial català ha anat minvant, el que no és una bona notícia: representava el 22,1 % del PIB l’any 2003, i ha baixat al 19,3 % l’any 2012.

La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha decidit que l’aplicació retroactiva de l’anomenada doctrina Parot (que dedueix les remissions de pena del total de la condemna i no del màxim que es pot estar a la presó) és il·legal. Per tant, molts empresonats, entre ells terroristes, violadors, etc., sortiran aviat de la presó.

Els diaris de la caverna titllen la sentència d’afront a les víctimes i d’injustícia. La senyora Aguirre, presidenta del PP de Madrid, ha qualificat aquesta sentència d’infame. El senyor Rajoy Brey, president del govern, ha dit que aquesta sentència era injusta i equivocada. Ara mateix hi ha una manifestació a Madrid, amb el lema “Justícia per a un final amb vencedors i vençuts”, que el PP recolza, però el senyor Rajoy Brey afirma que no és una manifestació contra la sentència del TEDH.

És realment impressionant la capacitat que tenen alguns polítics per fer una cosa i afirmar exactament la contrària. El senyor Rajoy Brey que, com a bon gallec, no se sap mai si puja o si baixa, n’és un especialista consumat.

Escoltant els uns i els altres, analitzant les declaracions, no ja de polítics, sinó de jutges, sobre aquesta sentència, he arribat a la conclusió que és una sentència ajustada a dret, encara que no m’agradi. És ajustada al dret que hi havia abans de l’any 1995, època en que aquests criminals varen ser jutjats. Si a algú s’ha de culpar d’aquesta sentència no és als jutges del TEDH, sinó als polítics que no van canviar la legalitat espanyola des de la mort del dictador fins l’any 1995.

El que sorprèn, si això ens pot sorprendre a aquestes altures, és que aquests que insulten el TEDH perquè ha pronunciat una sentència que no els agrada són els mateixos acusen de deslleials els que s’atreveixen a expressar la seva disconformitat amb algunes sentències de Tribunal Constitucional. 

El pont del carrer de Passada

El dia 6 de desembre de l’any 1914 s’inaugurava el pont sobre la riera del carrer de Passada, que suposava la culminació del camí veïnal a Blanes.

Dimarts passat, uns operaris de l’empresa encarregada del cobriment de la riera van foradar part del pont del carrer Passada. En concret es va portar a terme l'enderroc d'una part de les baranes del pont del carrer de Passada (2 metres en un costat i 1,20 a l'altre) amb l'objectiu de facilitar el pas en tot el tram de la riera. Un cop fet els dos forats es va descobrir que les baranes del pont estan fetes de formigó, quan pensaven que estaven fetes de pedra. Al estar fetes de formigó, es pot suposar que les baranes són elements estructurals del pont i que, al trencar-les, el pont es podria enfonsar. En resum, un nyap que podia ser perillós. De fet, s’ha tancat el pont a la circulació i el pont es refarà, de manera provisional, amb formigó tal i com estava, i s'estudiarà la càrrega que pot suportar per garantir la seva seguretat.

L’Ajuntament es defensa dient que no disposa de cap document històric en relació a la construcció d'aquest pont. El problema és que, quan no es disposa dels pertinents càlculs per poder determinar com està calculada l’estructura d’una obra (sigui un pont, un edifici, etc.), abans de iniciar una reforma, s’ha d’encarregar a un expert que examini l’obra i que en determini els elements estructurals. És a dir, que refaci els càlculs de resistència de l’estructura. Per això s’han d’examinar els materials de què està feta l’obra, refer-ne els plànols, etc. I fer-ho costa temps i diners. És més senzill tirar endavant, tancar els ulls, estrènyer el cul i encomanar-se a algun sant particularment miraculós.

Això és el que sembla que s’ha fet. I ha sortit malament. Em pregunto, si les baranes són elements estructurals, tornar a omplir de formigó els forats que s’hi han fet garantirà que les baranes tindran la mateixa resistència que abans? El nou formigó “agafarà” suficientment amb l’antic?

I també em pregunto, qui ha sigut el responsable del nyap? Algú dimitirà? Ja sé que aquestes dues darreres preguntes son ingènues, donat el país on ens ha tocat viure.

La fi de la crisi a Espanya?

Sembla que l'economia espanyola ha deixat de caure, ja que el Banc d’Espanya ha anunciat un creixement del 0,1 % pel tercer trimestre de l’any, el primer creixement des del primer trimestre del 2011. Però la gran pregunta és si l'economia espanyola quedarà estancada (més o menys estancada) o tornarà a créixer. Per dir-ho en termes més tecnocràtics, si el PIB (Producte Interior Brut) dibuixarà una L o una V. Això no ho sap ningú, però podem intentar analitzar les raons per ser optimista (que el PIB dibuixi una V, és a dir, que després de tocar fons, millori) o per ser pessimista (que el PIB dibuixi una L, és a dir, que l'economia, després de tocar fons, segueixi en el fons, sense millorar).

Raons per a l'optimisme

1 - Hi ha una demanda interna pendent, ja que durant anys les empreses no han renovat els seus mitjans de producció ni els particulars han renovat els seus electrodomèstics, vehicles, etc .

2 - Sembla que Europa posarà ordre al sector bancari, el que pot influir en que hi hagi crèdit disponible per a les empreses.

3 - El sector exportador espanyol ha crescut en els últims mesos, el que ha fet que la balança de pagaments hagi estat positiva per primera vegada en molts anys.

Raons per al pessimisme

1 - Per ara no hi ha crèdit: si Europa, com tantes vegades, s'estanca en discussions, podria ser que seguís sense haver-ne. I sense crèdit no hi ha creixement .

2 - La morositat segueix creixent, el que posa en dubte la solvència d'alguna entitat bancària de les que en aquest moment semblen sanejades.

3 - Les retallades disminueixen l'activitat econòmica i, per altra banda, no impedeixen que el deute públic segueixi augmentant.

4 - Si els Estats Units redueixen la seva política d'injectar diners a l'economia, els interessos de tot el món augmentaran, i serà cada vegada més complicat, tant per l'Estat com per a les empreses, entitats financeres i llars, pagar els interessos i anar tornant el que deuen.

5 - Sembla que els països en vies de desenvolupament estan creixent menys del previst. Si això es confirma, el comportament de les exportacions espanyoles es ressentirà. D'altra banda, la formació dels espanyols és molt deficient, pel que difícilment Espanya podrà exportar productes amb molt valor afegit.

Conclusió

Poc a poc, és probable que els ciutadans de a peu començaran a notar que les coses milloren una mica, que les petites empreses veuran augments en les vendes, que els autònoms rebran més encàrrecs, que alguns treballadors en atur rebran ofertes d'ocupació. I a mesura que es materialitzi la demanda interna pendent, és probable que hi hagi més compres, més activitat i més ciutadans que notin la millora.

Però no oblidem que aquesta millora pot ser un fenomen passatger. Una calma abans de la segona part de la tempesta. El 2010 també semblava que la cosa tornava a la normalitat, tal com es veu al gràfic, i la recaiguda de 2011 va ser pitjor que la primera crisi del 2008. L'economia espanyola és molt fràgil i qualsevol contratemps (hem comentat cinc possibles contratemps que poden afectar l'economia espanyola, però en podríem trobar uns quants més) pot ocasionar una nova recaiguda.

De manera que l'únic que podem afirmar és que l’economia espanyola, de moment, ha deixat d'anar cap enrere. Tots el altres pronòstics són pures especulacions.

La morositat segueix augmentant

Al mes d'agost el total de crèdits concedits per les entitats financeres va seguir disminuint, arribant als 1.490,3 milers de milions d'euros, quan un any abans era de 1.698,8, el que significa una baixada del 12,3%.

La morositat continua augmentant, sent a l'agost de 180,7 milers de milions d'euros, un 12,1% del total dels crèdits, quan l'agost de 2012 va ser de 178,8 milers de milions, un 10,5% del total . Aquest percentatge del 12,1% és el màxim de la sèrie històrica, tot i que en valor absolut el màxim es va assolir el novembre de 2012, amb un total de crèdits dubtosos de 191,6 milers de milions. Aquesta quantitat va baixar el mes de desembre del 2012 a 167,5 milers de milions (24.100 milions menys) a causa del traspàs de crèdits dubtosos al SAREB (banc dolent).

A Espanya estarà entrant diners a cabassos, com acaba d'afirmar el president del Banc de Santander, però la taxa de morositat arriba a valors molt perillosos, malgrat la creació del “banc dolent”. Aquests diners que diuen que entren a cabassos, per ara no han arribat als que estan endeutats.

L'economia malgratenca

L'Institut Català d'Estadística acaba de publicar el PIB (Producte Interior Brut) dels municipis catalans de l'any 2010. Arriba una mica massa tard per poder-lo utilitzar per fer polítiques conduents a millorar la situació econòmica, però ens permet de veure el que ha passat, el que s’ha fet bé i el que s’ha fet malament.

El PIB per habitant de Malgrat va ser de 19.300 euros, mentre que el de 2009 era de 19.400 i el de 2008, de 20.800. El percentatge de l'agricultura va ser el 1,7 %, el de la indústria, del 12,1 %, el de la construcció del 16,0 %, i el dels serveis, del 70,2 %.

Per elles mateixes, aquestes xifres no diuen pas gran cosa. Comparem-les amb les del Maresme, el PIB per habitant del 2010 va ser de 19.300 €, dels que el 2,0 % corresponia a l'agricultura, el 14,7 % a la indústria, el 13,3 % a la construcció i el 69,9 % als serveis. L'any 2008, el PIB per habitant del Maresme era de 20.800 €.

Pel conjunt de Catalunya tenim un PIB de 27.700 € per habitant l'any 2010 i 29.200 € l'any 2008. El percentatge de l'agricultura va ser el 1,0 %, el de la indústria, del 19,9 %, el de la construcció del 10,2 %, i el dels serveis, del 68,8 %.

Veiem, doncs, que a Malgrat, el PIB per habitant és molt més baix que el del conjunt de Catalunya, i que la indústria representa a Malgrat un 12,1 %, mentre que al conjunt de Catalunya representa un 19,9 %, el que vol dir que a Malgrat no s’han fet esforços suficients per mantenir una indústria que, tot compte fet, dóna més que el turisme, que és estacional i que requereix ocupacions de poc nivell i que, per tant, representa menys ingressos.

Com a prova, tenim la taula següent, on veiem que Malgrat, a l’any 2001, tenia un PIB per habitant gairebé igual a la mitjana de Catalunya, amb un percentatge d’indústria del 33,5 %. L’any 2010, en canvi, amb un percentatge d’indústria tres vegades inferior, Malgrat ha passat a tenir un PIB per habitant només del 70 % de la mitjana de Catalunya. S’ha creat un organisme municipal pel turisme, quan, ja fa anys, se n'hauria d’haver creat un per la indústria. Un error estratègic que ha costat molt car al poble.

La demografia de Malgrat

Des del primer cens que es va realitzar a Espanya, l’any 1857, en el que Malgrat tenia 3.287 habitants, fins el darrer padró de l’any 2012, segons el qual Malgrat té 18.504 habitants, moltes coses han canviat.

La figura ena mostra l’evolució de la població de Malgrat des del primer cens de 1857 fins ara. Els grans augments de població es situen a la dècada dels 1970 i a la dels 2000. Ara, sembla que la població s'estanca.

La "majoria" silenciosa

Fa un mes, entre 400.000 i un milió i mig de persones es manifestaven a favor del dret del poble català a decidir el seu futur. El PP, Ciutadans, UPyD i altres van replicar dient que, si Catalunya té 7,3 milions d'habitants, entre 5,8 i 6,9 milions no s'havien manifestat, i que, en conseqüència, hi havia entre 5,8 i 6,9 milions de catalans que no estaven a favor del dret a decidir. Aquesta gent, segons la seva argumentació, eren la "majoria" silenciosa.

Avui, 12 d'octubre, festa del Pilar i festa nacional espanyola, aquests mateixos partits han convocat una manifestació defensant que Catalunya ha de seguir unida a Espanya. Segons les primeres dades, hi han assistit entre 30.000 i 160.000 persones. Seguint el mateix raonament, podríem afirmar que hi ha una "majoria" silenciosa, que són els 7,2 milions que no s'han manifestat, que no estan a favor que Catalunya segueixi unida a Espanya.

Com que això és absurd, arribem a la conclusió que això de la "majoria" silenciosa, que consisteix a dir que els que no es manifesten estan contra el lema d'una manifestació, és una solemne ximpleria. Tothom ho sabia, però el PP, Ciutadans i UPyD ens volien convèncer del contrari. O es pensen que som tontos, o bé els tontos són ells.

La realitat és que la manifestació del 11 de setembre va ser 10 vegades més important que la del 12 d'octubre. I això és, mentre no es consulti el poble, la única cosa que compta.

L'atur a Malgrat

I diuen que ja comencem a sortir de la crisi!

Malgrat 1913 – Accident laboral a les mines de ferro

El diumenge 21 de setembre de l’any 1913, La Vanguardia publicava que l’endemà hi hauria un “antejuicio” (que devia ser el que ara s’anomena reunió de conciliació) per un accident de treball a les mines de ferro de Malgrat.

La desigualtat social a Espanya

Una de les maneres de definir la desigualtat dels ingressos de les persones d’un país és la de comparar els ingressos del 20 % de la població que guanya més amb els ingressos del 20 % de la població que guanya menys.

A Espanya, des de l’any 2001 fins al 2008, el 20 % de la població que guanyava més guanyava de 5,1 a 5,5 vegades més que el 20 % de la població que guanyava menys. Amb la crisi, els més rics guanyen encara més que els més pobres, ja que la proporció ha passat a ser de 6,8/6,9. Això està relacionat, és clar, amb l’augment de l’atur, però també amb les rebaixes dels sous que només s’han rebaixat als que guanyaven menys. El que ens demostra que les polítiques, tant de socialistes com de populars, han carregat el cost de la crisi sobre els que guanyen menys. I, segons els pressupostos de l’any 2014, les retallades dels ingressos dels que guanyen menys seguiran.

Si ens comparem amb Europa, podem veure que a l’any 2011 (el darrer que s’ha publicat l’estadística) Espanya és el país de la Unió Europea amb més desigualtat social, molt pel damunt de Portugal i de Grècia.

Com pot ser que la gent estigui com paralitzada, passiva, davant el que està passant a aquest país? Hi ha una explicació, que no sé si és correcta: les revolucions comencen quan les perspectives milloren, després d’un període de pobresa. És possible que aquesta sigui l’explicació de la passivitat del poble espanyol davant la seva ruïna.

Estadística Eurostat

El pla del PP català

La señora Alícia Sánchez Camacho ha anat a Madrid, a la seu del Partit Popular, a presentar el seu pla per resoldre el problema de la secessió de Catalunya. El seu pla és oferir un finançament millor a la Generalitat. El PP no l'ha acceptat, com era previsible.

La tàctica del PP és senzilla: per guanyar les properes eleccions la millor manera és mostrar-se ferm amb Catalunya. Això és el que dona vots a Espanya, ja que els vots que obtindrà a Catalunya són més aviat pocs.

Una vegada més, el PP pensa més en els seus interessos que en procurar trobar una sortida al problema, sabedor de que la més mínima concessió a Catalunya els representaria una pèrdua de vots. Volen una rendició sense condicions.

Aquest és el panorama, més aviat desolador, però molt lògic tenint en compte la classe de polítics que ens ha tocat sofrir.

Davant d'aquesta negativa a discutir el seu pla, la única sortida digna que té la senyora Alícia és la de dimitir de la presidència del PP català.