Una de
les coses que m'estranya més del que es diuen d'esquerres és que no defensin de
manera contundent els serveis públics. Actualment aquest servei públic s'està
desmuntant cada vegada més de pressa pel govern del Partit Popular. Aquest
desmantellament de l’estat va començar amb el govern socialista de Felipe Gonazález,
que va privatitzar siderúrgiques, fàbriques d’alumini, companyies elèctriques,
etc., i va continuar amb el govern de José María Aznar que va privatitzar les
telecomunicacions i altres empreses. Que es privatitzin les companyies
elèctriques, la fabricació de tabac o les telecomunicacions es pot explicar, ja
que són un negoci en el que es cobra per donar un producte o un servei, però ni
la sanitat ni l'educació ho són: per ara continuen sent un servei i un dret del
ciutadà.
Quan un
estudia, encara que sigui de manera molt sumària, els principis fonamental de
l’economia, li expliquen clarament que el mercat no és capaç de gestionar els
bens i serveis que siguin no excloents, és a dir, que el proveïdor no pot
oposar-se que els que no paguen puguin accedir al seu producte. La sanitat i
l’educació són públiques, universals i gratuïtes, i cauen dins d’aquesta
definició, de manera que no poden ser gestionades de manera eficient pels
mercats.
Malgrat això, ara que les privatitzacions
“privatitzables” s’han acabat, tant el govern com les empreses intenten també
privatitzar els serveis no excloents, és a dir, sanitat i educació. Els
empresaris, perquè hi veuen un benefici fàcil i immediat (no oblidem que
l'economia espanyola és bàsicament una economia especulativa que entén que
crear riquesa consisteix bàsicament en arrabassar-la als altres). El govern del
Partit Popular, per una qüestió d’ideologia i, potser més important, perquè
així es podrien assegurar una bona feina el dia que deixin de tenir el poder,
ja que els empresaris afavorits amb aquestes privatitzacions es mostraran
agraïts, com ja hem tingut l’ocasió de comprovar amb les privatitzacions
passades.
Però la gent s’oposa a la privatització dels avantatges socials. Per això, la
tàctica és que s'havia de fer arribar a la
majoria de la població que lo públic és pitjor, més ineficient i més car que la
gestió privada. Per aconseguir-ho, la millor estratègia era que efectivament
els serveis públics funcionessin malament. Primer s'havia de deteriorar-los per
convèncer la gent de que no els servien com cal, i després s'havia de
descapitalizar-los per permetre finalment seu desmantellament a un preu de
ganga pels compradors privats.
I això és el que el govern del senyor Rajoy està
fent. Amb l'excusa de la crisi, s'ha decretat que, de manera indiscriminada,
només es reemplaci un lloc de treball per cada deu que es jubilin. Això, que
qualsevol gestor sap que és el millor camí per destrossar una empresa, té com a
únic objectiu deteriorar la qualitat dels serveis públics. Diuen que ho fan
així perquè hi havia pressa i no es podia perdre temps si es volia recuperar la
confiança dels mercats. Això és un altre clàssic del mètode dels que volen
deteriorar el serveis públics : només poden canviar les coses per millorar-les
perquè o bé no hi ha temps, no hi ha diners o va en contra de la Llei de Déu.
Un
exemple de deterioració dels serveis públics, encara que no sigui a la sanitat
ni a l’educació, el tenim al la xarxa de Paradors Nacionals, on han posat com a
presidenta a la ex d’en Rato, sense cap experiència en la gestió hotelera, i
que ha disminuït el personal i ha rebaixat els sous, perquè els clients vegin
que el servei no és el que era i no s’oposin, arribat el moment, a una
privatització parcial.
El truc
consisteix en enganyar la gent comparant un mercat que no existeix, però és
ideal, amb l'estat del benestar que existeix, però no és ideal. De manera que,
poc a poc, ens volen convèncer que una sanitat i una educació privades ens
servirien millor i serien més econòmiques. Però no ens deixem enganyar, el que
volen és que alguns, sempre els mateixos, facin el gran negoci. I, de passada,
assegurar-se un futur pel dia que deixin el poder.
Enlloc
s’ha demostrat que privatitzar la sanitat o l’educació suposi un estalvi per
les arques públiques. Els suposades avantatges de la gestió privada venen, bé
de la rebaixa de la qualitat, bé de la reducció salarial. No és que gestionin
més bé, simplement paguen menys. I la prova la tenim en la manera en què s’han
gestionat els hospitals “model Alzira” al País Valencià. Es van concedir de
manera opaca als amics del PP, que al cap d’un temps els varen tornar a la
Generalitat dient que s’arruïnaven amb les condicions acordades. Quan les
condicions es varen millorar, qui va tornar a tenir la concessió? Els mateixos!
Mentrestant,
es continua a dir-nos que tenim un estat de dimensió faraònica que hem de
retallar, quan la dimensió de l’estat a Espanya és més petit que la dels
nostres veïns. I ens volen encolomar, per demostrar-ho, que a Espanya hi ha
445.000 política quan, en realitat, sumant els regidors municipals, les
administracions espanyoles no passen dels 75.000 càrrecs polítics. Però als del
govern no els importa ni aquesta i ni moltes altres mentides. Continuen
treballant per fer creure a la població que els serveis públics són dolents i
ineficients, que els funcionaris no treballen, i que la iniciativa privada és
molt més eficient. I, si no es reacciona, aquesta idea anirà entrant de mica en
mica al cervell del votant.
Els
serveis públics s’han de millorar, no són perfectes, però els mateixos serveis,
privatitzats, encara seran pitjors i no ens costaran menys.
Per això
m’estranya que els partits d’esquerra, davant d’aquesta ofensiva, no reaccioni
de manera contundent.
