El Consell de la República ha votat

Sí, ja sé que no és una notícia important, però m’ha impactat. El denominat Consell de la República ha votat sobre si s’havia de recolzar o no la investidura del govern espanyol, i el resultat ha estat clarament que no. L’inconvenient és que només ha votat el 4% d’aquest collectiu. 

Es de suposar que aquest Consell està format per gent independentista, podríem dir que per gent independentista molt motivada. Per tant per gent molt interessada en la cosa política. I resulta que només ha votat el 4%. A on 96% el tema els ha semblat intrascendent. 

Si aquest és el grau d’interès dels independentistes en un tema que té, em sembla mi, la seva importància, penso que tinc el dret de preguntar-me quin serà el grau d’interès de la població en general sobre la independència. I la conclusió que en trec és que la població té molt poc interès per aquestes qüestions. El que equival a dir que la gent està més interessada en les coses de menjar que en les polítiques independentistes.

Seria bo que els responsables polítics en prenguessin nota.

Lo any de la fam

A Barcelona es tenen dades meteorològiques fiables des de la meitat del segle XVIII, el que permet de seguir l’evolució climàtica durant gairebé dos segles i mig. Aquestes dades les va iniciar el 1786 el Dr. Salvà a l'observatori que tenia a casa seva, al carrer de Petritxol.

Si agafem la sèrie cronològica de les precipitacions a la ciutat de Barcelona, hi veiem que, des del 1812 al 1824 hi va haver la sequera més important que hagi patit la ciutat des de que es tenen dades fiables. L’any més sec es troba al mig d’aquest període, amb una precipitació de només 216 mm anuals, quan la mitjana anual és de 590. Es tracta de l’any 1817.

Aquesta sequera va tenir caràcter socioeconòmic greu amb pèrdues de collites, pèrdues de llocs de treball, pujada de preus als mercats i escassetat d'alguns aliments. Tot això emmarcat en una Catalunya de postguerra, per tant, ja empobrida.

Però si amb això no n'hi ha prou, el dèficit de pluja més gran es va donar entre els mesos de Febrer i Maig, vitals per el correcte desenvolupament dels conreus, sobre tot del cereal. Les xifres parlen per si mateixes: entre el 1^er de gener i el 30 d'abril de 1817, Barcelona va recollir la esquifida quantitat de 15 mm, xifra que no arriba ni al 10% de la que hauria d'haver caigut (la mitjana d’aquest període és de 220mm)

Sabem que aquell any va ser molt dur per la gent. Els aliments depenien d'una pluja que no arribava: els cereals (blat, civada, blat de moro...) no germinaven, fet que suposava no disposar de farina per fer pa i escassetat de menjar per al bestiar, els rius no portaven prou aigua per fer moure els molins (fariners o paperers) ni tampoc tenien prou cabal per omplir les sèquies que permetien regar els horts, circumstància que va fer patir o morir hortalisses i fruiters. El preu dels aliments va augmentar per la falta d'oferta.

En una època en que la ciència meteorològica era gairebé un llibre en blanc i la majoria d'esdeveniments quedaven vinculats a la voluntat de Deu, les pregaries eren el pa de cada dia. Però malgrat totes les pregàries, la collita a la majoria de comarques catalanes va acabar perdent-se. Va ser “lo any de la fam”.

Els anys que van seguir es va mantenir el dèficit hídric, conformant la sequera més important que han patit els barcelonins i cal preparar-se perquè la incògnita no és si tornarà, sinó quan tornarà a passar... Encara que avui, amb molts més mitjans de transport, les conseqüències, almenys les alimentàries, difícilment ens conduiria a un altre any de la fam, semblant al de fa 206 anys. Però ens podria conduir a un empobriment general i a una situació sanitària molt precària.

Perquè, atenció, l’any 2021, a Barcelona, van caure només 328 mm, i l’any passat, 308. Dos anys amb poc més de la meitat de la pluja habitual...

Intel·ligència artificial

Tant ens han alabat el chat GPT 4, que diuen que et redacta articles cobre qualsevol tema amb tot el rigor amb el que tenen els bons periodistes, que li he demanat un article sobre la pilona de Malgrat. Aquest és el resultat:

“La pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió situada a la localitat de Malgrat de Mar, a la província de Barcelona, ​​Espanya. Es tracta d´una estructura de ferro d´uns 50 metres d´alçada, que forma part de la xarxa de transport d´energia elèctrica d’alta tensió a la zona.

La pilona de Malgrat és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió, ja que permet el transport de l'energia generada a centrals elèctriques cap a les zones de consum. A més, forma part d'una xarxa de torres d'alta tensió que s'estén per tot el territori espanyol, permetent l'intercanvi d'energia entre diferents regions i països.

Al llarg dels anys, la pilona de Malgrat ha estat objecte de diverses controvèrsies i protestes per part d'alguns residents i grups ecologistes, que argumenten que les torres d'alta tensió poden afectar negativament la salut de les persones i el medi ambient. Tot i això, els organismes reguladors i els estudis científics han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient, sempre que es respectin les normes i regulacions de seguretat.

En resum, la pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió que forma part de la xarxa de transport d'energia elèctrica a la zona, i és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió i per a l'intercanvi d'energia a nivell nacional i internacional. Tot i que ha estat objecte de controvèrsies al passat, els organismes reguladors han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient.”

Si aquest és el nivell de la millor intel·ligència artificial del moment no ens hem de preocupar massa.

28 de juliol

El 28 de juliol de 2023 és una data important, per assenyalar al calendari, perquè estarem en el que els anglosaxons anomenen Earth Overshoot Day o Dia de la Sobrecapacitat de la Terra. Què vol dir això?

El 28 de juliol serà el dia en què la humanitat haurà consumit els recursos biològics que produeix el planeta durant tot l'any, cosa que significa que durant els 156 dies de l'any restants consumirem el que podríem anomenar capital natural del planeta. I ja se sap que quan es consumeix capital, o es va a la ruïna o s’ha de demanar un préstec. El problema és que no tenim res més que un planeta, i és impossible demanar un préstec a ningú.

 

Dit d’una altre manera, es necessitarien 1,75 terres per satisfer les necessitats de la població mundial de manera sostenible. Sent cínics, podríem dir que tenim la sort que gran part de la humanitat viu molt malament, ja que si tots els habitants del planeta consumissin com un americà, necessitaríem 5,1 terres, si consumissin com un francès necessitaríem 2,9 terres, i si ho féssim com un espanyol, 2,1 planetes. D'altra banda, si consumíssim el mateix que un iemenita, només caldria 0,3 terres.

El dia de la sobrecapacitat de la Terra es calcula des del 1971. El càlcul es fa dividint la capacitat de recursos que el planeta pot generar durant un any (la anomenada biocapacitat) per la demanda anual de la humanitat. Des de 1971, aquesta data fatídica ha avançat pràcticament cada any: el 31 de desembre de 1971, el que vol dir que fa uns 50 anys el consum de la humanitat corresponia al que produeix el planeta. És curiós veure que l’any 2020 aquesta data es va retardar el 22 d’agost, més de tres setmanes més tard que l’any anterior, a causa del menor consum induït perquè estàvem tancats a casa a causa del coronavirus.

 

Una de les causes d’aquest problema que, si no es corregeix, conduirà a la desaparició de la civilització tal com la coneixem, és l’augment de la població. L’any 1950, la Terra tenia 2.500 milions d’habitants. El 1980, el nombre d’habitants havia augmentat fins a 4.500 milions, l’any 2000 havia superat els 6.000 milions, i durant l’any 2023 arribarem segurament als 8.000 milions.

 

Amb una població com la de l'any 1950 i un consum mundial com el de França avui dia, els recursos anuals del planeta serien suficients per assegurar la vida dels seus habitants.

 

Conclusions? Cadascú és lliure de treure les seves, però de que no hi ha cap dubte es que, si seguim així, no arribarem pas gaire lluny.

Les temperatures globals de l’any 2022

Segons les dades acabades de publicar per la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), l’any 2022 ha estat el sisè any més càlid globalment, amb una anomalia de +0,86°C sobre la mitjana de les temperatures globals del segle XXI (del 1901 al 2000). La tendència de l’augment de la temperatura es de +0,175°C per dècada, si comptem des de l’any 1970.

Hem de ressaltar que els darrers 8 anys han sigut els més càlids des de que es tenen registres fiables, és a dir, de de l’any 1880.

L’anomalia de temperatura de l’hemisferi nord ha estat de +1,10°C, mentre que la del hemisferi sud ha sigut molt més baixa, de +0,61°C. Això és degut al fet que l’hemisferi sud té molta més superfície marina que l’hemisferi nord, i que a la temperatura sobre els oceans, degut a la inèrcia tèrmica del mar, li costa més d’escalfar-se (i de refredar-se) que la temperatura sobre els continents.

De fet, podem veure al gràfic que, en èpoques fredes, la temperatura sobre els oceans era més càlida que sobre els continents, mentre que ara, que travessem una època d’escalfament, és al revés.

Finalment, l’anomalia tèrmica registrada al continent europeu ha sigut de +1,92°C, notablement superior a la de la mitjana. Al continent europeu l’any 2022 ha esta el segon any més càlid des de que es tenen registres fiables.

Algú podrà dir que les temperatures dels anys 2021 i 2011, tot i ser elevades, semblen retrocedir respecte dels anys immediatament anteriors. Això pot ser degut al fenomen de la Niña, bastant fort aquests darrers temps, i que té una tendència a refredar la temperatura global. Aquest fenomen probablement s’acabarà d’aquí dos a tres mesos, el que fa pensar que l’any 2023 serà més càlid que el 2022. 

La temperatura de l’any 2022 a Catalunya

Meteocat acaba de publicar un comunicat de premsa indicant que l’any 2022 ha sigut el més càlid a Catalunya des de que es tenen registres. En efecte, l’anomalia de temperatura de l’any 2022 respecte de la mitjana dels 30 anys que van del 1961 al 1990 ha sigut de 2,5ºC, xifra mai registrada, ja que l’any més càlid fins ara havia sigut l’any 2020, amb una anomalia de 1,7ºC.

 

Els observatoris més antics de Catalunya, el Fabra de Barcelona i el del Delta de l’Ebre, confirmen que aquest any ha estat excepcionalment càlid. L’anomalia de l’any 2022 registrada a l’observatori Fabra de Barcelona ha sigut de 3,3ºC, mentre que la registrada a l’observatori del Delta del Ebre ha sigut de 2,6ºC.

Si prenem les temperatures mitjanes anuals d’Espanya, publicades per l’AEMET, veiem també que l’any 2022 ha estat excepcionalment càlid, amb una temperatura mitjana anual de 15,4ºC, molt més elevada que els 14,8ºC dels anys 2017 i 2020, els més càlids fins el 2022.

Encara que aquestes xifres no són encara definitives, confirmen la sensació que tots hem tingut de que l’any 2022 ha fet molta calor.

Un estiu molt calorós

Que aquest estiu ha fet calor, és un fet que tots hem, més o menys, sofert. Però sempre és bo posar-hi xifres. Segons el servei de Canvi Climàtic de Copernicus, una agència de la Comissió Europea, aquest passat estiu ha estat el més calorós des de que es tenen dades.

Els mesuraments de Copernicus es remunten a la dècada dels cinquanta del segle passat, però hi ha sèries de dades que permeten retrotreure's al 1880. I a tota la sèrie no hi ha un estiu tan càlid. La temperatura mitjana a Europa va ser d'uns 1,34 ºC per sobre de mitjana del període comprès entre el 1991 i el 2020.

 

Però que el del 2022 hagi estat l'estiu més càlid de la sèrie històrica no és una excepció, sinó que forma part d'una tendència: l'anterior estiu climatològic amb les temperatures mitjanes més altes va ser el del 2021. Aquest any ha estat gairebé 0,4 graus més alt que l'anterior. Els següents més càlids van ser els del 2010 i 2018.

A més, segons ha ressaltat Copernicus, que cada mes realitza butlletins de seguiment de la temperatura de l'aire superficial, coberta de gel marí i variables hidrològiques, també ha estat un estiu extremadament sec a moltes parts del continent. El mes d'agost de 2022 va ser "molt més sec que la mitjana a gran part d'Europa occidental i parts d'Europa oriental".

No anem bé

Pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, està clar que no anem bé, ja que les previsions de les emissions de CO₂ per l’any 2022 han tornat a augmentar. Segons Global Carbon Budget, les emissions totals de CO₂ previstes per aquest any són de 40.600 milions de tones, pràcticament el mateix nivell que les de l’any 2020, que, per ara té el rècord amb 40.900 milions de tones. Com a comparació, durant la dècada 2001-2010 les emissions van ser de 34.200 milions de tones de CO2 anuals.

La major part d’aquestes emissions (un 92 %) són degudes a la combustió de combustibles fòssils. La resta és deguda al canvi d’ús de la terra (per exemple, urbanitzar zones verdes que abans contribuïen a absorbir part del CO₂ atmosfèric) i a la carbonatació que es produeix a la indústria del ciment.

Hem de notar que l’any 2020 hi va haver una disminució de les emissions deguda a la baixa d’activitat econòmica provocada per la pandèmia, i que l’any 2010 també n’hi va haver una altre degut a la crisi econòmica. 

Pel que fa a les emissions per càpita, hi ha hagut una disminució els darrers anys, en que han passat de 4,9 toes per habitant els anys 2011 a 2013, a 4,7 l'any 2021, però aquesta disminució ha estat compensada per l’augment de la població mundial. Durant els anys 2001-2010 les emissions de CO2 per habitant van ser de 4,5 tones.

Els països que van emetre més CO₂ l’any 2021 van ser:

-         la Xina, amb 11.500 milions de tones, un 28,5 % del total, en augment. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 6.123 milions de tones anuals.

-         Els Estats Units, que va emetre 5.000 milions de tones, un 12,4 % del total. Les seves emissions disminueixen. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 5.941 milions de tones anuals.

-         L’Europa dels 27, amb 2.800 milions de tones, un 6,9 % del total, en disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 3640 milions de tones anuals.

-         La Índia, amb 2.700 milions de tones, un 6,7 % del total, augmentant. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1275 milions de tones anuals.

-         Rússia, amb 1.800 milions de tones, un 4,4 % del total, estable els darrers anys. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.570 milions de tones anuals.

-         Japó, amb 1.100 milions de tones, un 2,7 % del total, amb una lleugera disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.257 milions de tones anuals. 

Aquestes zones econòmiques van representar, l’any 2021, el 62 % del total de les amissions de CO₂. 

Veiem que als països més desenvolupats (Europa, Estats Units, Japó) s'han disminuït les emissions, mentre que als països en desenvolupament (principalment la Xina i la Índia) han augmentat. Això és degut a que moltes de les indústries i activitats econòmiques productores de gasos d'efecte hivernacle s'han traslladat a altres zones, especialment la Xina, la Índia i altres països asiàtics. Si es corregís aquesta producció bruta per una altre que tingués en compte el consum de productes que, per a fabricar-los, han emès CO₂, probablement els resultats serien molt diferents: més CO₂ per aquestes zones i menys pels països productors.

Pel que fa a Espanya, les emissions de CO2 de l'any 2021 van ser de 234 milions de tones, a comparar als 336 milions de tones emeses anualment duran la dècada 2001-2010.

En definitiva, no ho estem fent bé. Si seguim així (i no hi ha cap dubte que seguirem més o menys igual, per molt que es parli del cotxe elèctric, de les energies renovables i de l'hidrogen) els nostres fills ho tindran cru. 

Extensió del gel marí àrtic

El passat 16 de setembre, l’extensió del gel marítim àrtic va arribar al seu mínim anual, amb 4,65 milions de km².

La tendència general del gel àrtic des que van començar les mesures per satèl·lit, l’any1979, és a perdre cada any gairebé 58.000 km². La tendència dels mínims anuals també és negativa (-79.200 km²/any).

La corba diària d’enguany segueix quasi de manera mil·limètrica les de la dècada 2010-2019 i de l’any 2021. L’any 2020 es va destacar per ser un any amb molt poc gel àrtic.

  

El ridícul de Junts

Fa anys, quan un s’interessava a la política, havia criticat als d’ERC, llavors minoritaris, per la seva política erràtica i els seus continus atacs a la força dominant, que era CiU. Veia CiU com una formació de govern, mentre que, per a mi, ERC no tenia un rumb clar.

També des d’aquest blog vaig comentar el fiasco del llavors conseller d’Economia, el senyor Junqueras, quan es va enfrontar a l’ex ministre Borrell en un debat televisat. Malgrat que el senyor Borrell havia explicitat tots els seus arguments per escrit en un llibre, el seu oponent no va saber contradir-li res, tot i que no era pas massa complicat fer-ho.

D’aquí el meu convenciment que ERC era un partit poc madur, incapaç de governar Catalunya.

Ara, però, sembla que els papers han canviat. L’antiga Convergència, ara Junts per Catalunya, és qui no sap on va. Començant pel senyor Puigdemont, que és un polític que actualment viu en el seu món paral·lel  (cosa comprensible, estant com està lluny del país), passant per la senyora Borràs, que té unes idees massa radicals per una acció de govern raonable, i acabant pel senyor Turull, que plora durant les entrevistes. Ara s’els hi ha ocorregut consultar la militància sobre si han de sortir o no del govern, el que demostra les seves dissensions internes i, per tant, la falta d’autoritat dels seus dirigents. Cada cop s’assemblen més a la CUP, a la que tant havien criticat quan tenien el poder.

Reclamen l’herència del 1 d’octubre de fa cinc anys, herència que, entre els uns i els altres, van dilapidar aquell mateix mes d’octubre. El ridícul que fan és manifest. El problema és que ens posen en ridícul a molts catalans.

Per què cap polític no està disposat a explicar-nos la veritable història de l'energia

Cap polític no vol explicar-nos la veritable història de l'esgotament dels combustibles fòssils. La veritable història és que ens estem quedant sense petroli, carbó i gas natural, perquè els costos directes i indirectes d’extracció estan arribant a un punt en què el preu de venda dels aliments i altres necessitats bàsiques ha de ser inacceptablement alt perquè el sistema econòmic general funcioni. Alhora, l'energia eòlica, solar i altres fonts d'“energia neta” no són capaços de substituir la quantitat de combustibles fòssils que es perden.

Aquesta història de l'energia és essencialment un problema de física. L'energia per càpita i, de fet, els recursos per càpita s'han de mantenir prou alts perquè una economia funcioni amb una població que augmenta. Quan això no passa, la història mostra que les civilitzacions col·lapsen.

Els polítics no poden admetre que l’economia mundial d’avui es dirigeix al col·lapse, d’una manera similar al que va passar en civilitzacions anteriors. En canvi, necessiten proporcionar la il·lusió que dominen la situació. El sistema porta els polítics a presentar raons per les quals els canvis que s'acosten podrien ser desitjables (per evitar el canvi climàtic), o almenys temporals (a causa de les sancions contra Rússia).

Els polítics volen ser reelegits. Volen que els ciutadans pensin que tot està bé, que si hi ha problemes de subministrament d’energia, s’han d’emmarcar com a temporals, potser relacionats amb la guerra a Ucraïna. Alternativament, qualsevol problema que sorgeixi es discuteix com si es pogués solucionar fàcilment amb una nova legislació i potser una mica més de deute.

A més, no s'espera que els investigadors econòmics estudiïn la història de les moltes civilitzacions més petites i més localitzades que van col·lapsar en el passat. En general, la població d'aquestes civilitzacions més petites va augmentar alhora que els recursos utilitzats per la població van començar a degradar-se. L'ús de tecnologia, com les preses per redirigir els fluxos d'aigua, pot haver ajudat per un temps, però finalment no va ser suficient. La combinació de la disminució de la disponibilitat de recursos d'alta qualitat i l'augment de la població va tendir a deixar aquestes civilitzacions amb poc marge per fer front als mals temps que es poden esperar que passin alguna vegada. En molts casos, aquestes civilitzacions van col·lapsar després d'epidèmies de malalties, una invasió militar o una fluctuació climàtica que va conduir a una sèrie de males collites.

La informació publicada suggereix que queda una gran quantitat de combustibles fòssils per extreure, atès el nivell actual de tecnologia. Si assumim que la tecnologia millorarà cada cop més, és fàcil creure que qualsevol límit de combustible fòssil està a centenars d'anys en el futur.

Però, per la manera com l'economia funciona, el límit d'extracció és realment un problema d'asequibilitat. Si el cost de l'extracció augmenta massa en relació amb el que la gent de tot el món té com a ingressos que puguin gastar, la producció s'aturarà perquè la demanda (en termes del que la gent pot pagar) caurà massa, amb el conseqüent col·lapse de l’economia.

Els polítics no poden dir al món com de dolenta és realment la situació energètica. La majoria dels polítics d'alt nivell són conscients del problema del subministrament d'energia, però no en poden parlar. En canvi, escullen parlar sobre el que passaria si es permetés que l'economia avancés sense límits, cosa que és perfectament impossible.

Els polítics d’alt nivell sens dubte són molt conscients del fet que no hi haurà prou subministraments d'energia per a tothom. Això vol dir que el món estarà en una competència per qui rep quant. I això conduirà ineluctablement a la guerra entre les nacions. En un escenari de guerra, no ens hauria de sorprendre si les comunicacions es controlen acuradament. Els punts de vista que podem esperar escoltar repetidament són els que els governs i les persones influents volen que escoltem els ciutadans comuns.

El preu del petroli i la devaluació de l’euro

L’augment dels preus del combustible (gasolina i gasoil) han anat augmentant aquests darrers mesos. I és natural, ja que el preu del petroli ha augmentat molt. El petroli Brent, el petroli de referència per Europa, ha estat, els darrers 4 mesos, a 114 dòlars per barril, mentre que des del 2015 al 2021, el seu preu mitjà anual va oscil·lar entre els 42 i els 71 $/barril, amb una mitjana de 57 $/barril. En dòlars, doncs, el preu del petroli de referència a Europa s’ha apujat un 100 %.

Però nosaltres paguem la gasolina i el gasoil en euros. I l’euro s’ha devaluat respecte del dòlar. Del 2015 al 2021, per un euro et donaven, en mitjana, 1,14 dòlars. Últimament, l’euro està en paritat amb el dòlar. De manera que pot ser interessant mirar el preu del barril de Brent no en dòlars, sinó en euros. Des de l’any 2015 al 2021, el preu mitjà del barril de Brent va ser de 50 €, mentre que aquests darrers quatre mesos ha sigut de 107 €. Un augment del 114 %, significativament més elevat que l’augment del preu en dòlars.

Conforme la competitivitat europea vagi disminuint, entre altres factors pel preu de l’energia, molt més elevat a Europa que als Estats Units, la paritat entre el dòlar i l’euro anirà seguint a la baixa, de manera que el preu del petroli en euros seguirà augmentat, disminuint encara més la competitivitat europea.

Si mirem el preu del gas natural al mercat espanyol, des de fa un parell de mesos està a 127 €/MWh, mentre que als Estats Units el preu del gas natural està als voltants dels 10 $/MWh, una diferència descomunal.

 

Un futur molt gris.

Què és un bon polític?

Els temps d’estiu són propicis a parlar de problemes insubstancials. Per exemple, discutir què és ser un bon polític. Cadascú té la seva opinió sobre aquest tema. Alguns diran que en Fraga Iribarne era un excel·lent polític, d’altres preferiran l’Adolfo Suárez per la seva obra a la transició, un tercer dirà que en Felipe González va ser molt bo per a Espanya, i d’altres pensaran exactament el contrari.

La política es pot definir de moltes maneres. Un d’ells és que és l’art de decidir qüestions complexes sense tenir tota la informació necessària. L’èxit d’un polític depèn del resultat a mitjà termini de les seves decisions. Les decisions que, per molts equips tècnics i econòmics que els avaluïn, mai no es pot dir que es poden preveure totes les conseqüències que poden produir en el futur.

Però, què defineix un bon polític? Per no perdre's en discussions interminables, donarem un exemple, Angela Merkel.

Angela Merkel, cancellera d’Alemanya durant 16 anys, del 2005 al 2021, ha estat considerada una bona política. Tot i això, Alemanya es troba ara en dificultats perquè Angela Merkel tenia una política energètica que ara es veu que estava malament.

Quan el tsunami del Japó va inundar la central nuclear de Fukushima, el 2011, el govern alemany va prendre la decisió de tancar les centrals nuclears. Al seu torn, Alemanya va desenvolupar un ampli programa d’energies renovables, un programa que no va tenir els resultats esperats, ja que és cada cop més clar que les energies renovables per si soles no poden satisfer les necessitats energètiques actuals.

El govern alemany va prendre la decisió, segurament després d’estudis de viabilitat econòmica molt seriosos, de confiar en el gas rus per satisfer les seves necessitats energètiques. Aquesta decisió, que des del punt de vista estrictament econòmic no hi ha dubte que és bo, després de la invasió russa d’Ucraïna ha resultat ser una decisió equivocada. I ara Alemanya es troba amb perspectives força negres per subministrar-se de gas natural durant el proper hivern, amb la conseqüència del descontentament de persones que no podran tenir la calefacció a la que estaven acostumats i el desastre econòmic de les indústries que no podran accedir a l’energia necessària per continuar produint i, si ho aconsegueixen, serà a un preu que farà que la indústria alemanya deixi de ser competitiva. És a dir, la decisió del govern presidit per Angela Merkel pot donar lloc a un enorme descontentament de la població i una important recessió a Alemanya.

Tornant al principi, Angela Merkel va ser, i encara es considera, una bona política. Si ens fixem en tota la feina desenvolupada durant els 16 anys que va oficiar com a cancellera, deduïm que es tractava d’una política moderada i intel·ligent que va prendre decisions molt adequades tant per al seu país alemany com per a Europa. Però el seu costat negatiu es troba en les decisions que va prendre sobre energia, decisions que poden conduir a Alemanya a perdre la seva hegemonia econòmica i deixar de ser el motor econòmic d’Europa.

En resum: fins que Rússia va envair Ucraïna, Angela Merkel va ser considerada una excel·lent política. Ara, uns mesos després que el rus envaís, aquesta opinió està canviant.

El polític que no pren cap decisió, òbviament, no prendrà decisions equivocades, però no serà un bon polític. En canvi, el polític, que pren decisions, té moltes possibilitats d’equivocar-se. Seran els que han de fer front a les conseqüències d’aquestes decisions els que diran si eren o no bons polítics. Per tant, hi ha moltes opinions diferents sobre el tema. Segons es diu vulgarment, en aquest tema, cadascú parla de la fira segons com l’hi ha anat.

El canvi climàtic a Catalunya

Miràvem dades, fa uns dies, de l’evolució del clima a la península ibèrica, de la qual Catalunya forma part. Però a aquesta península, a més de nacionalitats i regions diverses, també hi ha zones meteorològiques diferents. De manera que tenim tot el dret de preguntar-nos si les temperatures i les precipitacions han variat de la mateixa manera a Catalunya que al conjunt de la península en qüestió.

Meteocat no dona els valors absoluts de precipitació i de temperatura, sinó les anomalies respecte del període 1981 a 2010.

Doncs bé, segons les dades de Meteocat, les temperatures han augmentat a Catalunya 0,33°C per dècada des de l’any 1961 fins ara. Un 50% més que al conjunt de la península ibèrica. És a dir, que la temperatura mitjana anual ha augmentat de 2°C des de l’any 1961 fins ara.

 Pel que fa a les precipitacions, la disminució a Catalunya és de 1,6 l/m² per dècada, el que vol dir que des de l’any 1961, hem perdut 10 l/m², una quantitat molt poc significativa degut a la gran variabilitat de les precipitacions d’un any a l’altre.

En resum, a Catalunya sembla que les temperatures pugen molt més que al conjunt de la península ibèrica, mentre que les precipitacions no semblen pas variar massa.

Les temperatures i les precipitacions a l’Espanya peninsular

Segons les dades més recents publicades per l’AEMET (Agència Espanyola de Meteorologia), la temperatura mitjana anual ha anat augmentant, aquests darrers 60 anys, a una cadència de + 0,21ºC per dècada. És a dir, en 60 anys ha augmentat de l’ordre de 1,2 ºC.

Pel que fa a les precipitacions, han anat disminuint a una cadència de 13 l/m² per dècada. Així doncs, els últims 60 anys les precipitacions han disminuït de l’ordre de 100 l/m². Tenint en compte que la precipitació mitjana d’aquests darrers 60 anys ha estat d’uns 650 l/m², podem dir que la caiguda ha sigut del 15 %.

La cosa s’està posant complicada.

Els llibres i la vida

 “Tot el que podem trobar a la vida està en els llibres”, deia molt convençut l’escriptor Mario Vargas Llosa fa uns dies en una entrevista que li van fer al programa Las tres puertas.

Un servidor, fa temps, també era d’aquesta opinió. Però ara penso que tenia raó en Josep Pla, quan deia “ Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà —diuen els llibres—, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar —és una paraula de moda— la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres...”

Tota la vida sent un bon lector per arribar a aquesta trista conclusió. Pero del que no hi ha cap dubte és que, llegint, hem passat molt bones estones.

Catalangate

Obres un informatiu de TV3 i et parlen de l’espionatge que han sofert molts dirigents independentistes, espiats no se sap ben bé per qui, utilitzant el programa Pegasus, que només és accessible als governs. Hem après que aquest programa, que permet espiar els mòbils, té com a finalitat principal la persecució del terrorisme, del narcotràfic i altres modalitats criminals.

Però la temptació és gran, i la carn és feble, de manera que no és estrany que algú hagi pensat que també es podria fer servir aquest programa per espiar els rivals polítics. I sembla que és això el que ha passat. Un problema greu d’opacitat i democràticament poc exemplar? Sens dubte. Però seria ingenu pensar que aquest tipus d’espionatge diguem-ne polític, no està a l’ordre del dia per tot arreu. 

Es per això que, entenent perfectament la reacció dels espiats, em sembla que hi ha una hipocresia dins d’aquesta reacció. Tot dirigent polític sap que és molt probable que sigui espiat pels seus rivals, i més si aquests, al ser al govern, tenen accés a programes com el que hem mencionat. Penso que, tenint a la seva disposició un cos policial com els mossos, els espiats, o són tontos, o haurien d’haver fet revisar els seus telèfons pels experts policials a les seves ordres, i pres les mesures conseqüents.

De manera que, si els han estat espiant, és perquè no han pres les precaucions necessàries, potser per massa bona fe. I, la veritat, estar governats per gent que no és capaç de vetllar per la seva pròpia seguretat informàtica no és gens tranquil·litzant. 

O potser no. Potser ho sabien perfectament i han aprofitat l’ocasió per treure’n rèdits polítics, posant el govern central en dificultats.

No sabrem mai la lletra petita d’aquest “catalangate”, com de tantes altres coses. Per a mi, les víctimes no són tant víctimes com ens ho volen fer creure. A no ser que estiguem governats per uns perfectes incompetents. 

El darrer informe de l’IPCC

S’està publicant el sisè informe d’avaluació de l’IPPC (Intergovernmental Panel on Climate Change) sobre el canvi climàtic. Aquests informes es publiquen cada sis o set anys. El darrer, el cinquè, va ser publicat entre el 2013 i el 2014. Aquest Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic va ser creat el 1988 per facilitar avaluacions integrals de l'estat dels coneixements científics, tècnics i socioeconòmics sobre el canvi climàtic, les seves causes, possibles repercussions i estratègies de resposta. 

Aquests informes d’avaluació són enormes, tenen milers de pàgines, i la seva lectura és relativament complexa pels no especialistes. Però el mateix IPPC en fa resums més curts i a l’abast de molta més gent. 

La gran novetat de l’edició actual és que els impactes que en informes anteriors, s’havien atribuït a un augment de temperatures superior als 2ºC, ara s’indica que es produiran a partir d’un augment de temperatura de 1,5ºC. És a dir, ens trobem molt més a prop de la catàstrofe mediambiental del que ens pensàvem. 

L'escalfament global, que arribarà als 1,5°C a curt termini, provocarà augments inevitables de múltiples perills climàtics que presenten molts riscos per als ecosistemes i els humans. Aproximadament entre 3.300 i 3.600 milions de persones viuen en contextos molt vulnerables al canvi climàtic. Una alta proporció d'espècies és vulnerable al canvi climàtic.

Per als 127 riscos clau identificats, els impactes avaluats a mitjà i llarg termini són diverses vegades superiors als observats actualment, si s’arriba a un escalfament de 1,5ºC.

Actualment l’escalfament global s’estima en 1,0ºC. Veient la corba d’augment de les temperatures, que han augmentat en 0,5ºC des de l’any 2010 al 2020, és gairebé impossible que no arribem als fatídics 1,5ºC l’any 2040. Com qui diu, demà a la tarda.

Els que som grans probablement ja no existirem d’aquí a vint anys, però els més joves en sofriran els efectes a les seves pròpies carns, i no seran efectes gens agradables. És clar que alguns “optimistes” pensen que abans de l’any 2040 es produirà una catàstrofe econòmica de tal magnitud per la manca d’energia, que aquest col·lapse (que, per cert, s’endurà milions de vides humanes, provocant uns disminució significativa de la població) pugui ser suficientment ràpid per reduir moltíssim les emissions de gasos d’efecte hivernacle i, per tant, per reduir també aquest augment de la temperatura global.

El preu dels aliments

L'Índex de Preus dels Aliments de la FAO (“Food and Agriculture Organization”, una agència de les Nacions Unides que lidera les accions internacionals per eliminar la fam del món) és una mesura de la variació mensual dels preus internacionals d'una cistella de productes alimentaris. L'índex consta de la mitjana de cinc índexs de preus del grup de matèries primeres: cereals, olis vegetals, productes lactis, carn i sucre. Es compon de 55 cotitzacions de productes bàsics i s'actualitza mensualment. Aquest índex es publica des de l’any 1990. 

Índex general

L'índex de preus dels aliments de la FAO va ser de 159,3 punts el març del 2022, un augment del 12,6% respecte al febrer, arribant al nivell més alt des de l’any 1990. L'últim augment reflecteix nous màxims històrics per als subíndexs d'olis vegetals, cereals i carn, mentre que els del sucre i els lactis també van augmentar de manera significativa, encara que sense arribar a màxims històrics. 

Cereals

L'índex de preus dels cereals de la FAO va ser de mitjana 170,1 punts al març, un augment del 17,1% respecte al febrer, marcant el seu nivell més alt registrat des del 1990. L'augment d'aquest mes va reflectir un augment dels preus mundials del blat i els cereals secundaris, en gran part impulsat pel conflicte ucraïnès: interrupcions relacionades amb les exportacions d'Ucraïna i, en menor mesura, de la Federació Russa. La pèrdua esperada d'exportacions de la regió del mar Negre va agreujar la ja limitada disponibilitat mundial de blat. Amb les preocupacions per les condicions dels cultius als Estats Units d'Amèrica, els preus mundials del blat van augmentar bruscament al març, augmentant un 19,7%. 

Després d'augmentar un 20,4% al març, els preus internacionals dels cereals secundaris van marcar un màxim històric, i els preus del blat de moro, l'ordi i el sorgo van assolir els seus respectius nivells més alts registrats des del 1990. Les expectatives d'exportació de blat de moro d'Ucraïna, un gran exportador, van reduir significativament el superior dels elevats costos d'energia i d'inputs, va apuntalar un augment del 19,1% dels preus mundials del blat de moro. La força dels mercats de blat de moro va influir en altres cereals secundaris, amb els preus del sorgo augmentant un 17,3%, mentre que les incerteses de l'oferta van augmentar la pressió sobre els mercats d'ordi ja ajustats, fet que va fer pujar els preus de l'ordi un 27,1% respecte al febrer.

Mentrestant, les tendències contrastades entre els diferents orígens i qualitats van mantenir el valor de març de l'índex de preus de l'arròs de la FAO poc canviat respecte als nivells de febrer i encara un 10% per sota del valor de l'any anterior.

Olis

L'índex de preus de l'oli vegetal de la FAO va ser de 248,6 punts de mitjana al març, un augment del 23,2% respecte al febrer i va assolir un nou màxim rècord. El fort augment de l'índex va ser impulsat per l'augment dels preus de l'oli de girasol, palma, soja i colza. Les cotitzacions internacionals d'oli de girasol van augmentar substancialment al març, impulsades per la reducció dels subministraments d'exportació enmig del conflicte en curs a la regió del mar Negre. Mentrestant, els preus de l'oli de palma, soja i colza també van augmentar notablement, impulsats per l'augment de la demanda mundial d'importació arran de les interrupcions del subministrament d'oli de girasol. A més, mentre que els valors mundials de l'oli de palma van rebre un suport addicional per la durada restricció de l'oferta als principals països productors, els preus de l'oli de soja es van recolzar per la preocupació sobre la reducció de les disponibilitats d'exportació a Amèrica del Sud. Notablement, els valors volàtils i més alts del cru també van contribuir a l’augment dels preus internacionals de l’oli vegetal.

Productes lactis

L'índex de preus dels productes lactis de la FAO va registrar una mitjana del 2,6% respecte al febrer, marcant el setè augment mensual consecutiu i augmentant l'índex un 23,6% per sobre del seu valor fa un any. La tendència a l'alça dels preus dels productes lactis va continuar, recolzada principalment per l'enduriment dels mercats mundials a causa de la menor producció de llet a l’Europa occidental i Oceania per satisfer la demanda mundial. Les cotitzacions de la mantega i la llet en pols van augmentar amb força, recolzades per un augment de la demanda d'importacions per a lliuraments a curt i llarg termini, especialment dels mercats asiàtics, i una sòlida demanda interna a Europa occidental. Mentrestant, els mercats del formatge també s'enfrontaven a una situació d'oferta restringida a causa de la forta demanda interna a Europa occidental, però el valor de l'índex es va reduir marginalment, reflectint els impactes dels moviments de divises.

Carn

L'índex de preus de la carn de la FAO va tenir un augment del 4,8% respecte al febrer, i també va assolir un màxim històric. Al març, els preus de la carn de porc van registrar l'augment mensual més pronunciat des del 1995, recolzat per la manca de subministrament de porcs de matança a Europa occidental i un augment de la demanda interna a la llum de les properes vacances de Setmana Santa. Els preus internacionals de la carn d'aus de corral es van consolidar, impulsats per la reducció del subministrament dels principals països exportadors després dels brots de grip aviària, encara més afectats per la incapacitat d'Ucraïna d'exportar carn d'au enmig del conflicte en curs. Els preus de la carn bovina també es van consolidar a mesura que l'oferta reduïda de bestiar llest per a la matança persistia en algunes regions productores clau, mentre que la demanda mundial es va mantenir sòlida.

Sucre

L'índex de preus del sucre de la FAO va ser de mitjana 117,9 punts al març, un augment del 6,7% respecte al febrer, revertint la major part de la caiguda dels tres mesos anteriors i assolint nivells més d'un 20% per sobre dels registrats el mes corresponent de l'any passat. El repunt de març de les cotitzacions internacionals del sucre va ser motivat principalment pel fort augment dels preus internacionals del petroli cru, que va fer créixer les expectatives d'un major ús de la canya de sucre per a la producció d'etanol al Brasil durant la propera temporada. Un suport addicional als preus mundials del sucre es va prestar per l'enfortiment sostingut del real brasiler enfront del dòlar dels EUA, que tendeix a frenar la venda dels productors a causa de la menor rendibilitat en moneda local. No obstant això, el bon progrés de la collita i les perspectives favorables de producció a l'Índia, un important exportador de sucre, van contribuir a alleujar l'alça de preus i van impedir augments de preus mensuals més importants.

Conclusió

Sigui quin sigui el resultat de la guerra d’Ucraïna, tenint en compte que aquest país és un gran exportador de cereals i olis, ens espera una temporada llarga amb els preus dels aliments desbocats. L’augment del preu del petroli cru també augmenta els costos de producció, i el canvi climàtic en curs probablement farà que les collites siguin inferiors a les que teníem fins ara.

No és la guerra entre Rússia i Ucraïna

Molta gent pensa que l'economia mundial continuarà com abans, després que un o altre bàndol guanyi la guerra. En realitat, ens enfrontem a una situació sense sortida. Tant se val quin sigui el resultat, l'economia mundial estarà pitjor després que acabi la contesa. 

El problema a què s'enfronta l'economia mundial és l'esgotament de molts tipus de recursos simultàniament. Aquest esgotament es veu agreujat per l'augment de la població, el que significa que els recursos disponibles han de proporcionar una vida adequada a un nombre cada cop més gran d'habitants del món. A causa de l'esgotament, l'economia mundial està arribant a un punt on ja no pot créixer com ho feia en el passat. És probable que la inflació, l'escassetat d'aliments i les apagades contínues es converteixin en problemes cada vegada més grans a moltes parts del món. Amb el temps, és probable que la població disminueixi.

En un món amb recursos inadequats en relació amb la població, és probable que els conflictes armats siguin cada cop més comuns. 

El conflicte Rússia-Ucraïna és un exemple d’un conflicte associat als recursos. Els aliats que pertanyen a l'organització de l'OTAN han optat per escalar el conflicte Rússia-Ucraïna, en part perquè l'existència del conflicte ajuda a ocultar l'escassetat de recursos i els preus alts que ja s'estan produint. No importa com s'acabi la guerra, el problema de l'escassetat de recursos continuarà existint. Per tant, el conflicte no pot acabar bé. 

Hi ha un gran problema d'esgotament de recursos que les autoritats de molts països coneixen des de fa molt de temps. El problema és tan gros que les autoritats han optat per no explicar-ho a la població en general. 

Els mitjans convencionals pràcticament mai no esmenten que hi ha un problema important d'esgotament de recursos. A més del petroli, el carbó i el gas natural, els recursos amb límits inclouen molts altres minerals, com ara el coure, el liti i el níquel. Altres recursos, inclosos l'aigua dolça i els minerals utilitzats per a fertilitzants, també estan disponibles en quantitats limitades. Els mitjans no ens diuen que no hi ha evidència que realment es pugui fer una transició a una economia baixa en carboni. Un altre dia en parlarem.

El problema de l'esgotament és l’assequibilitat dels productes finals elaborats amb recursos d'alt preu. El cost de l’extracció augmenta, però la capacitat dels ciutadans per pagar els productes finals elaborats amb aquests recursos d’alt cost no augmenta. Els preus de les primeres matèries no pugen prou per cobrir el cost creixent d'extracció. Quan s'assoleix aquest límit d’assequibilitat, són els països extractors de recursos, com Rússia, els que es troben en una situació terrible pel que fa al benestar de les poblacions.

El gran problema que sorgeix degut a l'esgotament és, doncs, un conflicte de preus. Les empreses que extreuen recursos necessiten preus elevats per poder reinvertir en noves mines, en ubicacions cada cop més costoses, però els consumidors no es poden permetre aquests preus elevats.

Com a resultat de l'esgotament, calen més hores de treball, més temps de màquines i més ús de productes energètics per extreure la mateixa quantitat d'un recurs donat que abans s'extreia en un altre lloc. L'eficiència creixent tendeix a ajudar els salaris, però la ineficiència creixent tendeix a funcionar de manera oposada: els salaris no augmenten, certament no tan ràpid com els preus dels productes finals.

En consequència, els exportadors de matèries primeres, com Rússia, es veuen atrapats: no poden augmentar prou els preus perquè les noves inversions siguin rendibles. El problema és que els consumidors del món no poden pagar els preus alts resultants d'articles essencials com aliments, electricitat i transport. Rússia afirma que disposa de quantitats molt altes de reserves, especialment de gas natural i carbó. Però és dubtós que aquestes reserves puguin realment extreure's. A mitjà i llarg termini, els preus de venda no es poden mantenir a un nivell prou alt per cobrir l'enorme cost d'extreure, transportar i refinar aquests recursos. 

El creixement econòmic mundial depèn en gran mesura de l’augment del consum d’energia. La raó duna forta associació entre el creixement del PIB i el creixement del consum d’energia és una raó basada en la física. Produir béns i donar serveis requereix el consum de productes energètics, perquè les lleis de la física ens diuen que cal energia per moure qualsevol objecte d'un lloc a un altre, o per escalfar qualsevol objecte.

És probable que ens estem enfrontant a una economia mundial que col·lapsa a causa de que s'estan assolint els límits dels recursos disponibles. Afegir sancions contra Rússia empenyerà encara més l'economia mundial en direcció a aquest col·lapse. El mateix president dels Estats Units, Joseph Biden, adverteix que és probable que hi hagi escassetat d'aliments a moltes parts del món com a resultat de les sancions imposades contra Rússia. Europa es troba entre aquestes parts del món.

La història del món mostra que les poblacions de moltes civilitzacions han superat les seves possibilitats de recursos i s'han esfondrat. La física assenyala que aquest resultat és gairebé inevitable.

Els líders electes necessiten una història de creixement etern que puguin explicar als seus ciutadans. Per aquesta raó s'han desenvolupat narratives creatives que suggereixen que els humans podem allunyar-nos dels combustibles fòssils si així ho desitgem. Ningú no s'atura a pensar que les economies no poden continuar existint utilitzant una quantitat d'energia molt més petita, com tampoc un ésser humà adult no se les pot arreglar només amb 500 calories al dia. Tant l’economia com les persones són estructures dissipatives; requereixen un consum continu d’energia. Les fàbriques tanquen quan es talla l'electricitat, el dièsel i altres productes energètics.

L'economia mundial ja està molt a la vora del col·lapse a causa dels límits de recursos que està assolint. Aturar intencionalment la producció de Rússia de recursos com a fertilitzants i urani processat segurament empitjorarà la situació, no la millorarà. Quan s'aturi la producció de Rússia, és probable que sigui impossible reiniciar la producció al mateix nivell. Els treballadors capacitats que perdin les seves feines probablement trobaran feines en altres llocs, i caldrà formar nous treballadors, el que necessita molt de temps. 

Un altre problema important és l'enorme quantitat de deute que tenen la majoria dels països del món. Amb una economia mundial que es desacceleri ràpidament, el pagament del deute amb interessos serà impossible. Els impagaments del deute causaran encara més estralls al sistema econòmic mundial.

No sabem exactament quan passarà tot això, però serà probablement més aviat que tard. La situació no pinta gens bé.