L’economia de la zona euro

Per què els efectes després de la crisi financera global estant sent molt pitjors a la zona de l'euro que als Estats Units? Als Estats Units, la recuperació ha sigut una mica lenta, però no hi ha hagut cap recaiguda en la recessió i, al cap de pocs anys, la desocupació ha tornat a baixar a prop de nivells molt anteriors a la crisi. En canvi, a la zona euro, s’està molt lluny d'aconseguir el nivell de desocupació que hi havia abans de la crisi i hi ha hagut una doble recessió. Per què?

Hi ha una raó principal, i és que la zona euro no és el que els economistes anomenen una àrea monetària òptima. Tenim més d'una moneda al món. Ningú pensa, o almenys ningú que estudia aquesta qüestió pensa que hi ha d’haver una sola moneda al món. És útil tenir múltiples monedes. És útil tenir diverses monedes, perquè si ve un xoc econòmic que impacta un lloc particular, és bo ser capaç de tenir una política monetària que pugui reaccionar a aquest xoc. Aquesta és l'avantatge de tenir la seva pròpia moneda, i és que si passa alguna cosa i cal tenir una política més flexible, es pot fer-ho.

Per descomptat, el tenir la seva pròpia moneda presenta uns quants desavantatges:

·         Crea costos de transacció addicionals amb altres països, les persones necessiten intercanviar dins i fora de la seva moneda.

·         Crea una certa quantitat d'incertesa, perquè quan algú inverteix en un país amb la seva pròpia moneda, no sap què passarà amb aquesta moneda i aquest és un risc al que han de fer front en la seva inversió.

·         I també es corre el risc que un país no gestioni bé la seva política monetària.

Van ser aquests inconvenients els que van portar a molts dels països del que avui és la zona de l'euro a decidir que estarien millor amb una moneda única. També va ser per impulsar una política i un experiment social per assolir tot un seguit d'objectius per lligar cada vegada més els països de la zona euro amb la moneda única i l'augment del comerç que se’n deduiria.

Moltes persones, al voltant d'aquest moment de l’any 1992 en el que es va signar el tractat, van veure que podria haver-hi problemes. El repte és que, en absència dels països que tenen la seva pròpia política monetària, el procés d'ajust davant d’un xoc econòmic requereix que es moguin altres coses:

·         O bé hi ha una mobilitat del treball i dels diners a tota la zona de la moneda única,

·         O bé cal provocar reduccions de salaris i preus, és a dir, deflació.

Aquestes coses són més fàcils de fer en alguns llocs que en d'altres. Comparem i contrastem el que succeiria, per exemple, amb un xoc econòmic als Estats Units, amb el que passaria a la zona euro.

Si a Connecticut, per exemple, els arriba un xoc econòmic fort,

·         Hi ha estabilitzadors automàtics al sistema federal dels Estats Units que els permeten recuperar-se d'aquest xoc. Els ciutadans dels altres estats paguen impostos al govern federal, i el govern federal fa transferències als desocupats de Connecticut. Si Connecticut, de sobte, és l’estat amb més persones desocupades del país, Connecticut rebrà automàticament  l'ajuda de Washington. No fa falta que els ciutadans ni els parlaments dels altres estats hagin de votar per tenir aquesta ajuda.

·         De la mateixa manera, si bé hi ha diferències culturals als Estats Units, hi ha moltes persones a Connecticut amb arrels, amics o familiars a d’altres estats dels Estats Units, i que són, per tant, si hi hagués un xoc econòmic a Connecticut, serien capaços de moure’s a altres parts dels Estats Units sense que fos un gran problema per a ells.

Comparem això amb el que passa a Europa. Quan hi ha un xoc econòmic a Grècia o Portugal, si bé és legalment possible que la gent de Grècia i Portugal vagi a Alemanya o a França, en molts casos hi ha diferències culturals, diferències lingüístiques, diferències religioses. Això i la manca de tenir arrels en els altre països fan que el moviment sigui més difícil. Així que si una persona es troba a l'atur a Grècia o Portugal, no és tan senzill per a que vagi i trobi un lloc de treball a Alemanya. No és tan simple com ho seria per a algú de Connecticut, per exemple, per moure’s a Califòrnia.

A més de la reducció de la mobilitat laboral, hi ha una manca de federalisme fiscal a Europa que es troba molt lluny del nivell del que actualment hi ha els Estats Units. El que passa amb l'assegurança d'atur als Estats Units si la gent perd la feina a Connecticut, on es transfereix de forma automàtica el flux de diners dels ciutadans d'altres estats, no passa a la zona euro. Per contra, si un estat de la zona euro té enormes problemes d’atur, no hi ha cap transferència directa dels països que, com Alemanya i França, tenen una situació millor. En comptes d’això, els estats en dificultats han de demanar un rescat als altres països.

La manca d'aquest ajust fiscal, de transferències fiscals automàtiques, o la manca d’una mobilitat laboral fàcil, vol dir que els països de la zona euro que s'enfrontin a aquest xoc econòmic, com que no tenen la seva pròpia política monetària, han de confiar en el que hem dit al principi. És a dir, han de provocar la reducció dels salaris nominals i de preus o deflació. Aquest tipus de deflació també és anomenat un ajust dels preus interns. Així que en lloc d'ajustar tots els preus de cop, que és el que es fa quan la moneda es deprecia, el que significa automàticament que els seus preus passaran a ser més baixos en relació amb tots els altres països que no tinguin la seva moneda, i es fa d'una sola vegada, en lloc de ser capaç de fer això, s’ha d'anar d'empresa a empresa i d'individu a individu perquè reconeguin els problemes econòmics i així es redueixin els preus i els salaris. L’eficàcia del mètode és molt discutible.

Això crea un problema addicional per a qualsevol economia que estigui molt endeutada. Si la meva hipoteca i els meus deutes estan en una divisa de paritat fixa i es redueixen els meus ingressos obtinguts en la mateixa moneda, llavors el meu deute sembla encara més gran del que era abans. Aquest és un problema del deute pendent que es veu agreujat per qualsevol tipus de deflació.

Sovint ens preocupem per la inflació. La inflació és normal per a nosaltres; ho hem vist en moltes economies diferents en molts moments diferents. La deflació és una cosa que passa molt rarament quan es fa servir una moneda no metàl·lica (és a dir, basada en el patró or), tal com  l’hem tinguda des de la dècada de 1930. Però fixem-nos que tenir una moneda que no podem devaluar és, en cas de necessitat, com tenir una moneda metàl·lica.

El problema és que la deflació és extremadament dolorosa. I quan passa, vol dir que les persones que tenen deutes que es troben amb que els seus salaris cauen, i veuen que aquests deutes queden igual: és a dir, en relació amb els seus ingressos, augmenten. I qualsevol empresa o persona que consideri fer una inversió ha d'entendre que, si s’endeuten, necessitaran obtenir un rendiment més important que si ho hi hagués deflació.

Aquest problema, aquest repte d'una situació de deflació quan hi ha una gran quantitat de deute, sent aquesta deflació l'única manera de que realment es pugui fer un ajust després d'un xoc econòmic en una regió, és la raó per la qual en el que és ara el l'àrea de la zona euro, no és un lloc on inicialment es pogués pensar que hi hauria d'haver una sola moneda.

Això és una debilitat estructural que ha estat en vigor des de 1992. Va ser efectivament una aposta per part dels autors de la zona euro, el pensar que serien capaços d'arribar a un nivell d'unitat cultural i d’unitat fiscal suficient abans de ser colpejats per un xoc econòmic prou gran que pogués trencar la unió sencera. Aquesta aposta no era necessàriament una aposta dolenta si es té en compte totes les raons polítiques i socials per les quals una unió seria valuosa. Però el quid de la qüestió és que aquesta aposta no ha recompensat, ja que al final el xoc econòmic ha arribat abans que la unió fos suficientment avançada. I ara ens trobem davant els efectes d’aquest xoc. El futur de la zona de l’euro, i el nostre, està en perill.

I un es pregunta quina és la resposta dels polítics d’aquest país a aquest problema.