Viatge en tren

Val a dir que sempre m’ha agradat viatjar en tren, encara que, de vegades, el trajecte se m’ha fet llarg, llarguíssim. Recordo quan, dos dies abans de Nadal, l’any 1966, vaig agafar el tren de nit a l’estació de França per anar a Còrdova a fer el que em restava de mili. Un tren atapeït, on encara que tingués un seient reservat (i pagat per l’estat) de segona classe, ens anàvem rellevant per seure, ja que hi havia molta gent que anava dreta. En arribar a Chinchilla, la noia amb qui més o menys anàvem compartint el seient, va baixar. Feia molt de fred: “Chinchilla, la ciudad donde se hielan las palabras”, em va dir, a manera de comiat. Cada vegada que passo per Chinchilla, que és bastant sovint, recordo aquesta frase. Vaig arribar a Còrdova cap a les quatre de la tarda del dia següent.

Per això admiro en Kim Jong Un, aquest xicot que governa a Corea del Nord, que no s'ho ha pensat gens quan va haver de decidir com anava a la reunió amb el president Trump a Hanoi, a uns 4.000 km de Pyongyang, que és on ell viu: hi anirà en tren. No un tren qualsevol, sinó un tren blindat. Un tren que pesa tant que no pot anar, diuen, a més de 80 km per hora. I resulta que 4000 dividit per 80 fan 50. Amb el tren a tota velocitat, trigaria 50 hores per arribar al seu destí. Probablement en trigarà més.

A diferència del meu viatge a Còrdova, no és previsible que el mestre Kim hagi de compartir seient amb ningú. Ni que ningú s’acomiadi d’ell quan baixi a una estació del camí. Ell s’ho perd.

Però el que sí trobo admirable és que s’estimi més passar dos dies i mig dins d’un tren que agafar un avió. En això ens assemblem: no perquè a un servidor li faci por l’avió, sinó perquè el plaer de viatjar en tren és, al meu parer, infinitament superior al de fer-ho en avió, sempre que no tinguis massa pressa.