L’evolució dels preus de l’habitatge

Sistemàticament se’ns informa de com ha evolucionat el preu de l’habitatge, però no hi res més complicat que conèixer aquesta evolució. Avui dia, a Espanya, l’índex més fiable és el que publica mensualment l’empresa Tinsa. Aquesta empresa ha creat l’índex IMIE (Índice de Mercados Inmobiliarios Españoles), que avalua mensualment el preu mitjà del metre quadrat.

Té un índex general i una sèrie d’altres índex, que són:

- Capitals i grans ciutats
- Àrees metropolitanes
- Costa mediterrània
- Balears i Canàries
- Resta de municipis

Podem veure al gràfic com els preus han anat augmentant fins l’any 2007, i com han anat baixant a partir de gener del 2008. Des del 2001 fins al 2007 l’augment ha sigut descomunal, d’un 230 % en general. Del 2008 fina ara, els preus han baixat un 19 % en general, i un 27 % a la Costa Mediterrània (on s’havien apujat un 260 %!)

Mirant el gràfic podem veure una fotografia molt clara de la bombolla immobiliària que hem provocat. Comparant els índex de preus amb l’IPC (també calculat amb 1000 per l’any 2001, per fer-lo comparable), podem veure que els índex al mes de mars es situen entre 1.790 i 1.880, amb una mitjana general de 1.840, mentre que l’IPC és de 1.300, el que vol dir que per pair la bombolla els habitatges encara haurien de baixar un 29 % més (540/1.843 = 0,29).

Enginyeria financera

Publicava ahir la Vanguardia un article sobre els anomenats “compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs” que ha anat generant el govern de la Generalitat. Com que el darrer any auditat dels comptes de la Generalitat és el 2008, les dades de que podem disposar només arriben fins aquest any.

Mirant el gràfic, podem veure que aquests compromisos eren de 6.811 milions d’euros a finals de l’any 2004, i que, quatre anys més tard, a finals del 2008, havien augmentat fins als 40.723 milions. L’any 2005 va ser un any relativament correcte, ja que aquests compromisos només varen augmentar de 700 milions, però els anys 2007 i 2008 aquest augment va ser de 16.000 i de 14.000 milions, respectivament (la meitat, aproximadament, dels pressupostos de la Generalitat, que eren de 26.685 i 28.243 milions d’euros, respectivament). Una enginyeria financera que s’ha convertit en una veritable llosa, no només pels pressupostos futurs de la Generalitat, sinó també per tota l’economia del país.

A això hi hem d’afegir que, a finals del 2004 el deute de la Generalitat era de 12.259 milions d’euros, i que va anar augmentant fins a ser, a finals del 2010, de 31.800 milions. Sent aquest augment del deute molt preocupant, l’augment dels compromisos a pagar més endavant, si ens imaginem el que el tripartit deu haver gastat els anys 2009 i 2010, complica encara molt més la situació econòmica del Govern. Ja que, encara que, ara per ara, aquests compromisos no es computen com a deute, a efectes pràctics són gairebé equivalents: com el deute, s’han de tornar.

Quedem-nos amb els 40.723 milions d’euros de "compromisos a pagar més endavant" de finals del 2008. Sent conscients que aquí hi ha una mica de tot, però que, de tota manera, s’hauran d’anar pagant, podem fer un petit càlcul: amb un termini de 35 anys i un interès del 5 % anual, la quantitat a pagar cada any seria de 2.466 milions d’euros, equivalent a un 7,5 % del pressupost de la Generalitat (el pressupost pel 2010 era de 32.519 milions d’euros).

Això d’anar tirant de la rifeta i d’estirar més el braç que la mànega, quan no es controla adequadament (i el president Montilla i el seu govern està clar que no ho van controlar com calia, i això que el seu slogan era: fets, no paraules), té com a conseqüència que ens haurem d’estrènyer el cinturó durant molts anys, i que aquests compromisos, sumats a l’augment també incontrolat del deute, frenaran l’activitat econòmica. S’ha creat un cercle viciós del que tindrem sort si ens en sortim. I tot, per obra i gràcia d’un grapat d’irresponsables.

La sisena hora

Diré d’entrada que no sé si la implantació de la sisena hora de primària, implantació que es va començar a fer el curs 2006 – 2007, ha estat positiva o negativa. De manera que, quan la consellera Rigau parla de suprimir-la, no sé si té o si no té raó.

El que si sé, en canvi, és que la consellera Rigau em sorprèn. Diu que l’eficàcia de la sisena hora no està provada. L’ex conseller Maragall no va demanar l’avaluació d’aquesta mesura a l’Agència d’Avaluació del Sistema Educatiu, segons diu el seu ex director Jordi Calero. Que es sàpiga, la consellera Rigau tampoc ho ha fet, ja que en cap moment ha presentat cap paper de l’Agència sobre aquest tema.

Es a dir, que paguem entre tots una Agència d’Avaluació del Sistema Educatiu, que compta amb una plantilla impressionant: “un President o Presidenta, amb un Director o Directora i amb un Consell Rector format per representants del Departament d’Educació, dels municipis i del Consell Català de la Formació Professional, a banda de quatre professionals de reconegut prestigi en el món de l’educació, l’avaluació i la prospectiva. L’organigrama es completa amb un comitè científic que assessora a la direcció de l’Agència sobre els projectes que desenvolupa. Estarà integrat per un grup d’entre cinc i deu membres, escollits entre persones de reconegut prestigi tant del país com de l’àmbit internacional”, i no el fem servir per preguntar-li una cosa tan elemental com és quina ha estat l’eficàcia de la sisena hora. I això que el senyor Calero afirma que quatre cursos, ja gairebé cinc, són suficients per treure conclusions sobre molts aspectes. Conclusions que ningú sembla tenir cap interès a conèixer.

Possiblement l’ex conseller i la consellera actual siguin els que necessiten d’unes quantes hores de reciclatge sobre la manera de gestionar els nostres impostos, ja que no interessar-se l’un si la sisena hora era eficaç, i voler-la suprimir la segona abans d’avaluar la seva eficàcia, són dues coses incomprensibles pel pobre contribuent. I més quan es compta amb una Agència d’Avaluació tant conseqüent ( i que no deu resultar gratuïta).

Encara que ja hi hauríem d’estar acostumats. Hi ha algun polític que hagi avaluat de manera rigorosa alguna cosa que hagi fet o que hagin fet els altres? Jo no en conec cap. Així anem en aquest país. I això que el President ens deia que tindríem el govern dels millors. Si aquests són els millors, que Déu ens agafi confessats.

El que hem avançat en cinquanta anys

Actualment, per anar de Malgrat a l’estació de la Plaça de Catalunya fan falta, segons diuen els horaris oficials, entre 1 hora i 14 minuts i 1 hora i 20 minuts.

Ara fa cinquanta anys, si teníem la precaució d’agafar un tren directe des de Mataró, es trigava deu minuts menys.

Es clar que ara hi ha un tren cada mitja hora. Fa cinquanta anys, la freqüència mitjana era d’un tren cada hora i mitja.

La rendibilitat de l'AVE

No gaire després d'haver anunciat la suspensió del projecte de línia d'Alta Velocitat Espanyola (AVE) de Madrid a Santander per Palència, el juny del 2010, el ministre de Foment afirmava: “Per estalviar 15 minuts, no podem gastar 2.000 milions d'euros més , ho demani qui ho demani”. Dos mesos i mig després, el mateix ministre signava un conveni per a l'execució de l'AVE de Madrid a Santander per Palència, que preveu la seva entrada en servei al voltant de 2015. La raó va ser l'amenaça del president càntabre, del Partit Regionalista de Cantàbria, tercera força regional, d'expulsar del govern càntabre al PSOE, segona força política a Cantàbria, on la primera és el PP. Aquest fet mostra una de les característiques essencials de la política espanyola d'infraestructures: la manca de racionalitat econòmica i els tripijocs polítics que la impulsen.

Espanya, amb la inauguració de la línia entre Madrid i València, és el país amb la xarxa ferroviària d'alta velocitat més extensa d'Europa. En aquest moment supera els 2.000 km, situant-se per sobre dels 1.900 km de França o els 1.300 km de Alemanya. I Espanya preveu arribar als 7.000 quilòmetres de vies ferroviàries d'alta velocitat al 2015. Ens podem preguntar quina és la raó per la qual Espanya, que no és un país ric, i on l’orografia fa més difícil la instal•lació d'una xarxa ferroviària que en aquests dos països (almenys així ens ho explicaven quan estudiàvem geografia), sigui el país que més inverteix en una instal•lació d'aquest tipus, que necessita una inversió enorme. La primera explicació que se'ns ocorre és que hem de ser més llestos que els francesos i els alemanys. Però, de veritat ho som?

La xarxa d'AVE és la més extensa d'Europa tot i que el volum de trànsit transportat sigui molt inferior al de França, amb 80 milions de passatgers anuals, i al d’Alemanya, amb 70, mentre que a Espanya no arriben als 20, el que confereix una gran singularitat al desenvolupament de l'alta velocitat a Espanya: els ràtios passatgers/km de xarxa són molt més baixos. Tot i així, l'extensió de l'AVE continua sent l'actuació estrella de la planificació d'infraestructures per a la pròxima dècada.

Les decisions sobre inversió ferroviària a Espanya s'han pres sense cap discussió oberta i rigorosa, tot i que la literatura econòmica compta amb anàlisis específiques sobre projectes concrets de línies d'AVE a Espanya. Els resultats de les avaluacions cost benefici realitzades pel professor Ginés de Rus, Catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Las Palmas de Gran Canària, sobre les línies Madrid Sevilla i Madrid Barcelona, ofereixen perspectives molt pobres per a la rendibilitat econòmica i la contribució de l'AVE al benestar social.

La Comissió Europea, l'any 2008 va establir que “només sota circumstàncies excepcionals (és a dir, una combinació basada en baixos costos de construcció i un gran estalvi de temps) pot justificar-se una nova línia d'alta velocitat amb un volum de passatgers inferior a sis milions d'usuaris anuals l'any inicial, amb uns costos de construcció i d'estalvi de temps tipus, una demanda mínima de 9 milions de passatgers és probablement el necessari”. El professor Rus estima que la inversió en projectes d'alta velocitat és difícilment justificable quan en el primer any d'operació la demanda no supera els vuit milions de passatgers per a una línia de 500 km. En el seu recent llibre “Espanya, capital París”, Germà Bel, un prestigiós catedràtic d'Economia especialitzat en infraestructures, confirma les xifres del professor Rus, afirmant que “una línia d'alta velocitat de 500 quilòmetres requereix entre 8 i 10 milions de passatgers des de el primer any per oferir rendibilitat social”. Observarem que en aquesta rendibilitat s'inclou no només l'econòmica, sinó també la social.

La línia Madrid Barcelona té un trànsit anual d'uns 6 milions de passatgers, la Madrid València d'uns 4 i la Madrid Sevilla Màlaga d'uns 5. Cap d'aquestes línies és, per tant, rendible. I les línies que s'estan construint tenen encara menys perspectives pel que fa al nombre de viatgers (la línia Madrid Galícia té una previsió de menys de dos milions de passatgers anuals), de manera que encara ho seran menys.

Des de l'any 2000 els motius argumentats per accelerar l'extensió de la xarxa han estat el desig de reforçar l'articulació d'Espanya i la seva cohesió territorial, la qual cosa ha tingut com a conseqüència que els criteris d'eficiència econòmica no hagin estat primordials en el desenvolupament de l'AVE , com ho són en altres països més rics. Això ha promogut, i segueix promovent, inversions amb rendibilitats financeres i socials negatives, que, sobretot en moments de crisi, no ajuden per res a la recuperació econòmica.

Aquesta és una altra herència que ens ha deixat el salva pàtries Aznar López, i que el socialisme no ha sabut, o no ha volgut, rectificar, pensant que el temps de vaques grasses duraria eternament. Una inversió que s’ha fet demanant diners a l’estranger, contribuint de manera significativa a generar el deute que ens està escanyant.

El respecte d’una tradició

Després d’haver sigut criticat per no respectar la tradició de la festa votiva de Sant Joan i Sant Pau, advocats contra la pesta, que es venia celebrant a la vila des de l’any 1651, com consta per acta notarial de D. Joan Desclapers, el govern municipal, probablement repenedit, ha decidit no deixar passat una altra tradició, encara que més moderna, com és el reasfaltat de carrers abans les eleccions municipals, segons podem veure a la pàgina 17 del darrer butlletí municipal.

De manera que, per valor d’uns 192.000 euros, es reasfaltaran, total o parcialment, 24 carrers. No sé si amb la crisi econòmica que travessem tots, i també els ajuntaments, aquest any els contractistes tindran tanta rua com a les altres eleccions locals, on de dues coses es podia estar segur: que els preus s’apujaven, degut a la gran demanda, i que la qualitat disminuïa, degut a haver de fer la feina de pressa i corrent.

Benvingut sigui aquest respecte d’una de les tradicions democràtiques més arrelades a les nostres contrades.

Els carrers per a vianants i el comerç

“La remodelació també persegueix dinamitzar l’activitat comercial”. Així es presentava la remodelació del Barri Antic. El dia de la inauguració d’aquesta remodelació l’alcaldessa va dir que amb aquesta obra la ciutadania havia ocupat el carrer, i que ara es veia molt més moviment de gent pel centre del poble, i que estava segura que aquesta remodelació suposaria una revitalització del centre històric.

Esperem que l’alcaldessa no s’hagi equivocat, però per ara no sembla pas que la seva predicció es converteixi en realitat. El centre del poble continua desert, per desesperació dels comerciants.

Ja quan el carrer del Mar es va transformar en carrer per vianants es va dir el mateix. Aquesta remodelació havia de servir per revitalitzar l’activitat comercial. Desgraciadament, ningú no va comptar les botigues que hi havia al carrer del Mar abans de la seva remodelació, ni les que hi va anar havent després. Però la impressió que té molta gent és que la “peatonalització” del carrer no va ser positiva pel comerç, contràriament al que es continua dient amb les noves “peatonalitzacions” (per no dir-ho d’una manera més fina, com és parlar d’ocupació del carrer per la ciutadania). I parlo d’abans del 2008, és a dir, d’abans de la crisi.

Hi ha molts exemples de llocs on tancar un carrer a la circulació motoritzada ha ajudat al comerç. Ni ha almenys el mateix nombre on aquesta decisió ha donat resultats negatius. La conclusió és que hi ha altres factors importants que cal tenir en compte si no es vol fer més mal que bé.

Durant anys s’han anat tancant més i més carrers a la circulació motoritzada, i com a resultat només hem vist com el comerç ha anat minvant i com els carrers alliberats de cotxes s’han desertitzat. No s’ha tingut en compte l’ensenyament de la primera “peatonalització”. S’ha primat la ideologia sobre l’observació dels resultats obtinguts. Esperem que la segona no sigui tan catastròfica.

L’elasticitat de la comptabilitat socialista

Primer em va semblar que ho llegia malament. Ho vaig rellegir, però ho havia entès bé. A la Vanguardia del dilluns passat hi havia una entrevista al senyor Joaquim Nadal, ex conseller de la Generalitat i actual president del grup parlamentari del PSC.

El senyor Nadal criticava el neovictimisme del president Mas. Potser tingui alguna cosa a veure amb els 7.500 milions de dèficit que el tripartit va deixar com herència, li va preguntar el periodista. La resposta de l’ex conseller em va deixar bocabadat:

"Aquesta va ser la primera falsificació argumental de CiU. L’afirmació de que es varen trobar una altra quantitat que la que esperaven. No és veritat. El president Montilla va donar totes les xifres el dia del traspassament de poders."

Així que el tripartit sabia que el dèficit de l’any 2010 era de 7.500 milions, però només en declarava la meitat. I no només als votants, sinó també el govern central. Quan el Parlament va elegir el senyor Montilla com a president de la Generalitat, vaig opinar que un senyor que havia estat un ministre d’indústria molt mediocre no seria un bon president. Algú em va contestar dient-me que eren dues coses diferents. Ara sabem que no només no ha sigut un bon president, sinó que, si creiem el que diu l’ex conseller Nadal, ha estat d’acord per falsejar les xifres de la Generalitat, de les que era el màxim responsable.

Però no acaba aquí la cosa. L’ex conseller continua dient, al•ludint als pressupostos del 2011:

"I a més, la Generalitat hauria d’incorporar els 1.450 milions acordats al Fons de Competitivitat com a previsió d’ingressos a rebre."

Segons la llei, aquests fons de competitivitat corresponents a un any es paguen dos anys després, un cop tancats els comptes anuals. Aneu a saber per quina raó, encara que la podreu endevinar fàcilment, els dos anys passats el govern central va avançar aquests fons al govern de la Generalitat, que se’ls va polir alegrement (si no els hagués avançat, dedueixo, el dèficit hauria sigut encara més elevat), però a partir del 2011, el govern central vol aplicar estrictament la llei, i haurem d’esperar a rebre’ls d’aquí a un parell d’ anys. De manera que l’ex conseller proposa falsejar el pressupost del 2011 amb unes quantitats que el govern central no està disposat a pagar aquest any.

En dedueixo que els socialistes que ens han governat darrerament tenien, i continuen tenint, un concepte molt elàstic de la bona comptabilització dels diners públics.

Tarifes elèctriques: hem pagat 726 milions de més

Dins l’immens embolic dels preus que paguem per l’electricitat, és interessant llegir l’article que va publicar el diari econòmic Cinco Días el passat dia 23 de març. Per resumir, la tarifa que paguem la majoria dels consumidors (els que tenim contractats menys de 10 kW de potència), anomenada Tarifa d’Últim Recurs (TUR), té dos components: el cost de l’energia y l’anomenada tarifa d’accés. Aquesta última la fixa el govern i finança els costos del sistema (dèficit de tarifa, primes a les renovables, primes al carbó nacional, primes a les centrals que han d’estar parades per si no fa vent, etc).

El cost de l’energia per la tarifa TUR es fixa mitjançant subhastes. A aquestes subhastes, anomenades CESUR (Contractes d’Energia per al Subministrament d’Últim Recurs), hi van, com a compradors, les cinc companyies habilitades per comercialitzar aquesta tarifa (Endesa, Iberdrola, Gas Natural, HC Energía i Eon), i, com a venedors, hi haurien d’anar, en teoria, els productors d’electricitat. Doncs no, hi van entitats financeres com ara el Deutsche Bank, el Royal Bank of Scotland, Goldman Sachs o Morgan Stanley.

Aquestes entitats financeres especulen sobre el preu de l’energia elèctrica, ja que la subhasta CESUR és una subhasta virtual, on no hi ha venta física d’electricitat. Una cop acabada la subhasta, aquestes entitats financeres actuen com tenedors d’una prima de risc sobre el preu real al que les cinc companyies comercialitzadores compraran dia a dia, l’energia als productors: si aquest preu és superior al de la subhasta, paguen la diferència als comercialitzadors, però si és inferior, es queden el marge. Com que, des de que s’ha implantat aquest sistema, el preu que han pagat les cinc comercialitzadores als productors ha resultat inferior al preu resultant de les subhastes, el marge que s’han endut les entitats financeres ha sigut positiu.

Naturalment, la tarifa es calcula segons el preu resultant de la subhasta, i això és el que paguem els consumidors. Naturalment, també, els preus de cada subhasta van augmentant a cada vegada, com es pot veure al gràfic.

Segons diu l’article al que hem fet referència, des de la subhasta del 22 de juny de 2009, la primera feta amb el nou sistema, aquestes entitats financeres s’han embutxacat 726 milions d’euros. Que és el que els consumidors hem pagat de més.

Hem de felicitar al Professor Franz de Copenhaguen (conegut també com Miguel Sebastián, Ministre d’Indústria) per la seva perspicàcia a l’hora d’organitzar la liberalització del mercat d’energia elèctrica.

Les temperatures anuals sobre Espanya

Segons les dades recentment publicades per l’Agència Estatal de Meteorologia, la temperatura de l’any 2010 sobre Espanya ha sigut de 15,0 ºC. Posant les temperatures dels darrers cinquanta anys en un gràfic, podem veure com les mitjanes de cada dècada han anat augmentant, de manera que la mitjana de la dècada 2001–2010, de 15,4 ºC, és la més elevada d’aquests darrers cinquanta anys.

Aquest augment gradual es va interrompre durant la dècada 1971–1980, que va ser excepcionalment freda, ja que va tenir una temperatura mitjana de 13,9 ºC. Si hagués seguit la tendència de les altres dècades, la temperatura hauria sigut de 14,7 ºC, ja que la tendència dels darrers cinquanta anys és d'un augment d’uns 0,2 ºC per dècada.

Malgrat 1911 – Dues desgràcies

El dimecres 29 de març de 1911, ara fa cent anys, La Vanguardia publicava la notícia de dues desgràcies que van passar a Malgrat: una dona que es va tirar sota el tren i una altre accidentada a la fàbrica de l’Aigua.

Un comentari anònim i posat a un lloc que no era el seu

“A mi em costa d'entendre que algu/ns puguin entendre com a mala gestió el fet que l'alcaldessa del seu poble, cerqui i aconsegueixi subvencions a d'altres administracions supramunicipals per aconseguir un bé del poble. És realment preocupant que es pugui valorar com a "negatiu" quan crec que és el que en part ha de fer un/a bon/a gestor/a.”

Aquest comentari aparegut, aneu a saber per quina raó, a la entrada que vaig fer sobre l’enfonsament de part de costa japonesa degut al terratrèmol, mereix una resposta.

Té raó l’anònim autor del comentari quan diu que li costa entendre que algú consideri una mala gestió l’aconseguir subvencions supramunicipals per l’ajuntament. No em sembla pas que un servidor hagi afirmat mai tal cosa.

Tothom sap que l’alcaldessa de Malgrat és una persona tossuda, qualitat que va molt bé per obtenir subvencions d’altres administracions, que moltes vegades es donen, no al que més les mereix, sinó al que més insisteix. Aquesta mateixa tossuderia, però, fa que de vegades no vulgui tenir en compte les idees dels altres, i llavors ja no és una qualitat, sinó un defecte.

Ara bé, no hem d’oblidar que les subvencions que l’autor del comentari qualifica com supramunicipals també les paguem amb els nostres impostos i no són, per tant, gratuïtes.

Si bé és bo per un municipi aconseguir subvencions, la veritable bona gestió consisteix en utilitzar-les bé. Si prenem per exemple les subvencions que han rebut Andalusia o Galícia de la Unió Europea, que són moltes, no podem pas dir que la seva utilització hagi sigut un exemple de bona gestió. De manera que una cosa és obtenir subvencions i una altra diferent fer-ne un bon ús.

Per poder fer-se una idea de les subvencions rebudes per l’ajuntament l’any passat, el millor és agafar la llista comptable de la situació al 31 de desembre de 2010. Cadascú podrà opinar si d’aquestes subvencions se n’ha fet un bon ús, i si una altre persona que no fos l’alcaldessa actual n’hauria pogut aconseguir tantes o n’hauria aconseguit més, sabent que les subvencions que provenen de l’estat per les despeses corrents (la participació en els tributs de l’estat) són pràcticament automàtiques.

Espero que l’amable comentarista anònim també tindrà la seva opinió.

Petroli del gas natural

Imaginem una tecnologia que pugui transformar el gas natural en productes de petroli d'alta qualitat, per exemple combustible de vehicles de baix sofre, matèries primeres petroquímiques o lubricants d'alta qualitat. En l'actual era de gas barat i abundant i de petroli preocupantment car, seria com convertir l'aigua en vi. Aquesta tecnologia no només existeix, sinó que s'està aplicant a escala massiva per Shell al desert de Qatar. Després d'haver invertit la colosdsal quantitat de 19 mil milions de dòlars en la construcció d'aquesta moderna meravella del món, Shell està en el procés de posar en marxa la planta.

La tecnologia en què es basa la planta de GTL (gas to liquid) de Shell es diu Síntesi de Destil•lats Mitjans (SMDS). Des de 1993 ha estat provada i millorada a la planta pilot de GTL de Bintulu, a Malàisia. La planta de GTL Bintulu té una capacitat de producció de 14.700 barrils per dia (bpd).

Quan la planta de Qatar estigui en plena producció es produiran 140.000 barrils per dia de productes GTL, a partir de dues línies de producció de 70.000 BPD cadascuna, i 120.000 bpd de gas liquat de petroli (GLP), és a dir, una producció total de hidrocarburs de 260.000 bpd. En altres paraules, al voltant del 7,5% de la producció d'hidrocarburs de Shell de l'any passat.

El GTL no conté sofre, és incolor i inodor. Es considera un combustible més net que el dièsel. Les proves realitzades per Shell en cooperació amb Toyota, Volkswagen i Daimler Chrysler en diferents ciutats va demostrar que el GTL com a combustible emès menys emissions contaminants que el dièsel estàndard. Per exemple, 25 cotxes Volkswagen Golf van funcionar amb combustible GTL 100% durant tres mesos, i es va demostrar que els motors emetien un 91% menys de monòxid de carboni, un 63% menys d'hidrocarburs, un 26% menys de partícules i un 6% menys d'òxids de nitrogen, que el dièsel convencional.

Amb un preu del barril de petroli a 100 dòlars, la planta s'amortitzaria en poc més de dos anys, ja que el preu del gas en equivalent de barril de petroli és només de 6 dòlars.

Serà aquesta la solució a la crisi del petroli?

Article de European Energy Review

Enfonsament de la terra al Japó

Llegim al butlletí de l’Agència Meteorològica japonesa:

Degut al terratrèmol la costa del Pacífic de Tohoku s’ha enfonsat d’uns 40 cm la costa del Pacífic de la regió de Tohoku i a la part nord de la regió de Kanto. El risc d’inundacions en aquestes regions ha augmentat considerablement.

Per tant, cal prestar especial atenció al nivell de la marea i per preparar-se per les inundacions en aquestes regions, especialment durant la marea de primavera, quan el nivell de marea es més important que l'habitual.

JMA (Japan Meteorologic Agency) alertarà a les regions on el nivell del terra s’ha enfonsat.

S'ha de prestar especial atenció a la nivell de la marea al voltant de les marees de primavera (fins a finals d'abril):

del 18 al 26 de març
del 1 al 11 d’abril
del 16 al 24 d’abril

Amb el canvi climàtic, l’augment del nivell del mar trigarà, al ritme actual de 3 mm/any, 130 anys per augmentar els 40 cm que el terratrèmol ha fet baixar en un moment, a aquesta regió del Japó.

Al gràfic es pot veure aquesta diferència de 40 cm entre el nivell real de la marea i el calculat si la terra no s'hagués enfonsat (marea astronòmica)

El manteniment de les instal•lacions municipals

Aprofitant que aquest blog sembla que darrerament serveix perquè alguns hi manifestin els comentaris que haurien de fer a un altre (el de la Neus Serra), comentaré el que diu un d’aquests comentaris sobre l’estat lamentable d’una instal•lació municipal, concretament el pavelló del carrer Tarragona, el pavelló vell.

L’estat d’aquest pavelló és només un exemple de l’estat en que es troben algunes instal•lacions municipals. I tot per falta de manteniment. Una de les manifestacions d’ignorància més corrents entre els gestors municipals, és la de pensar que les noves instal•lacions no necessiten cap manteniment. De manera que es van construint, aquí i allà, edificis, passos a nivell, piscines, ascensors, etc., que són molt interessants per inaugurar-los, que sembla que donen vots, però ningú pensa a consignar als pressupostos municipals el cost del seu manteniment (del seu manteniment correcte, no d’un manteniment a mínims). I, com que s’han de reduir les despeses corrents, però les de personal no es poden tocar (un ERE municipal faria perdre molts vots), es redueixen les despeses de compra de bens i serveis, que és on s’hauria de comptabilitzar el manteniment, tant el de les noves instal•lacions com de les antigues. Resultat: es retallen les partides dedicades al manteniment.

Ni es verifica l’estat estructural dels edificis més perillosos (els pavellons, entre altres, ja que tenen un vol important i una estructura més aviat lleugera, i sofreixen molt amb les inclemències del temps), ni es reparen les goteres, ni es pot assegurar que les instal•lacions elèctriques compleixin les normes. Fer tot això costa car, i és hora d’estalviar, de retallar. Fins que un dia hi haurà una desgràcia.

Si una instal•lació no es pot mantenir, s’ha de tancar. Si s’han de retallar les despeses, s’ha de fer sense posar en perill la seguretat dels usuaris.

Les fotos del pavelló vell que s’han publicat són un exemple de com s’entén el manteniment a Malgrat. I no només a Malgrat.

Ara que s'acosten les eleccions locals, seria bo que cada candidat ens fes saber quina serà la seva política de manteniment d’instal·lacions municipals.

La pista esta plena de rajoles trencades i desnivells, que molesta a la gent de Hoquei com al Patinatge. Després hi ha goteres que formen unes basses on no es pot patinar. I algun dia se'ns caurà el sostre! (Foto i comentari al Facebook)

Els comptes municipals de l’any 2010

L’ajuntament ha publicat l’estat de comptes al 31 de desembre de l’any 2010. Els drets reconeguts d’ingressos han sigut de 26,89 milions d’euros, dels que 4,96 són deguts a préstecs. Les obligacions reconegudes de despeses són de 23,71 milions d’euros, dels que 7,56 es corresponen a inversions.

Pel que fa a les despeses, les autoritzades són molt més importants que els drets reconeguts, ja que arriben a 27,93 milions d’euros, dels que 11,25 són degudes a inversions.

Si comparem els ingressos, sense comptar els préstecs, amb les despeses (drets reconeguts), sense comptar les despeses financeres, podrem veure el dèficit/superàvit de cada exercici. Podem veure que el dèficit de l’exercici 2010 ha sigut de 0,88 milions d’euros. El dèficit de l’any 2009 va ser de gairebé 4 milions d’euros. El dèficit acumulat dels darrers tres anys és de més de 5,5 milions d’euros.

Examinarem més endavant amb detall els comptes de l’any 2010, però d’entrada podem dir que el dèficit va augmentant de manera alarmant i que, si tenim en compte les despeses ja autoritzades però no comptabilitzades al 31 de desembre del 2010, que eren de més de 4 milions, el marge de maniobra del proper govern municipal, sigui el que sigui, serà més aviat petit.

Malgrat 1911 – Derivació de l’aigua de la Tordera i un atemptat

La Vanguardia del diumenge 5 de març de l’any 1911 publicava dues notícies:

- una visita al govern civil del president de la Defensa Hidràulica de la Conca de la Tordera, quatre diputats a Corts i alcaldes, regidors presidents dels sindicats i propietaris, per oposar-se al projecte de derivació de les aigües de la Tordera, projecte promogut pel senyor Ramon Matas i Rodés l’any 1910 per traslladar aquestes aigües a Barcelona. Aquest projecte va presentar molta polèmica durant l’any 1911.

- la segona notícia es refereix a un atemptat, per sort sense víctimes, al domicili del director de del Mines de Ferro de Can Palomeres. Les pèrdues materials varen ser de 250 pessetes.

Una bona notícia: el fons de Fèlix Cardona a Malgrat

Llegim que l’ajuntament de Malgrat ha arribat a un acord amb la família de l’explorador malgratenc Fèlix Cardona per adquirir el seu fons, que serà exposat a Malgrat, un cop classificat.

Sóc perfectament incapaç d’estimar si el preu que ha pagat l’ajuntament (300.000 euros) per l’adquisició és o no exagerat, tenint en compte els temps que corren, ja que és difícil fer-ne una avaluació quan no es coneix el seu contingut més que pel que diuen les cròniques (documents en paper, quaderns de viatge i llibretes de butxaca; prop de 3.000 fotografies, moltes numerades amb una descripció de la mà de Fèlix Cardona; Plànols, mapes i croquis; discos i gravacions seves, 16 rotlles amb pel•lícules de 16 mm i 35 mm; la seva biblioteca personal; objectes indígenes, i equips de topografia i de fotografia), però sí que puc dir que penso que és una molt bona notícia per Malgrat.

Segons diu el diari El Punt, aquest cost ha estat subvencionat per la Diputació.

Finalment, el viatge tan criticat que alguns membres de l’ajuntament varen fer fa tres anys a Veneçuela, on es trobava aquest llegat, ha tingut una justificació i un final feliç. Ara queda un treball d’inventari del que s’acaba d’adquirir, i organitzar una exposició per donar-lo a conèixer, i trobar un lloc per una exposició permanent. Però el primer i principal pas ja està fet.

Felicitacions a l’alcaldessa i als que han col•laborat amb ella perquè aquest fons es pugui conservar a Malgrat, vila natal de l’explorador.

A 110 km/h, quant s’estalvia?

Les xifres que va presentar el ministre de l’Interior, el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba, eren que, baixant els límits de velocitat a les autopistes i autovies s’estalviaria prop del 15 % de combustible amb un cotxe de gasolina, i del 11 % amb els cotxes dièsel. Després hi ha hagut una polèmica, però no he pogut saber si tenien raó els que deien que s’estalviava molt o els que afirmaves que l’estalvi era insignificant (com el RACC, que afirma que només s’estalviarà un 1 o un 2 %).

Teòricament, el càlcul és complicat de fer. De manera que el millor és fer una prova. I aquesta prova l’he feta amb el meu cotxe, un Mégane dièsel, a l’autopista que va d’Alacant a Benissa, amb un total de 69 km. Vaig fer l’anada i la tornada dues vegades: la primera, limitant-me a 120 km/h, la segona, a 110 km/h. La prova, doncs, és sobre un total de 138 km. Els recorreguts es van fer sense posar l’aire condicionat, amb els llums apagats i amb les finestres tancades.

La primera vegada vaig fer una mitjana de 114 km/h, i vaig consumir 5,2 litres als 100 km. La segona vegada la mitjana va ser de 104 km/h, i el consum de 4,8 litres als 100 km. Aquests consums són els que va donar l’ordinador del cotxe.

De manera que amb un cotxe dièsel, la baixada de la limitació de 120 a 110 km/h representaria un estalvi, segons aquest petit experiment, d’aproximadament un 8 %.

Es clar que això no vol dir que el RACC no tingui raó, ja que:
- la majoria dels recorreguts es fan fora de les autovies i autopistes,
- una part significativa dels que es fan per aquestes autovies i autopistes es fan a velocitats poc importants, degut als embussos,
- molta gent no respectava la limitació de 120 km/h, de manera que és molt probable que tampoc respectin la nova.

En tots aquests casos no hi haurà cap estalvi de benzina. L'estalvi total serà doncs, en percentatge, molt més petit que el corresponent al de l'experiment.

Si de veritat volem estalviar benzina, podem seguir els consells del professor Franz de Copenhague.

Xarxes intel•ligents

Ara que l'espanyolet mitjà, guiat pel seu govern, acaba de descobrir que cal estalviar energia, que és cada vegada més cara, pot ser un bon moment per parlar de les xarxes intel•ligents. Les xarxes intel•ligents són aquesta cosa que tots els partits polítics diuen en els seus programes que van a proposar, però que poca gent sap en què consisteixen i menys encara per a què serveixen.

Com a primera providència, a l'usuari li instal•len un comptador intel•ligent. Aquest comptador consisteix en un aparell que no només mesura el consum d'electricitat, sinó que també comprèn la cadena de subministrament d'energia, des de la planta d'energia fins al consumidor, mitjançant una comunicació a través de la xarxa elèctrica. S’ha d’introduir una nova tarifa elèctrica que permeti als clients amb un comptador intel•ligent pagar tarifes variables a diferents moments del dia. L'electricitat serà més barata, per exemple, a la nit o al matí, i més cara en els moments de màxima demanda. Els clients que programin els seus aparells en conseqüència haurien d’acabar amb una factura més econòmica (un exemple de comptador una mica intel•ligent el tenim en els que permeten tenir la tarifa nocturna). Amb aquests comptadors intel•ligents es pot veure la quantitat d'energia que es consumeix i en quin moment del dia s'ha consumit, i d’aquesta manera el client és capaç de programar aquest consum per reduir al màxim la factura. Per això és necessari que la companyia elèctrica informi dels horaris de les diferents tarifes, que podrien variar en funció de la càrrega del sistema elèctric.

En general el consum d'energia va en augment, les energies renovables més fluctuants s'integren a la xarxa i les xarxes són cada vegada més vetustes. No hi ha més alternativa que la modernització de les xarxes existents i fer-les més intel•ligents.

Les companyies elèctriques també poden beneficiar-se de les xarxes intel•ligents. Al desviar una part del consum fora del moment de màxima demanda, poden estalviar molts diners ja que no han de comprar tanta potència pic, que és la més cara. La xarxa elèctrica també es beneficia utilitzant la infraestructura de les xarxes intel•ligents, ja que pot gestionar de manera intel•ligent la demanda i l'oferta perquè els talls siguin menys probables. D'altra banda, les companyies no necessiten enviar els seus empleats per connectar i desconnectar l'energia elèctrica a un habitatge, o per procedir a la lectura del comptador. La inversió feta par instal•lar els comptadors intel•ligents podria ser amortitzada en 12 anys. És realment una situació en la que tots hi guanyen.

També hi guanya el fabricant d'equips. En el període de cinc anys des de 2010 fins al 2014, el sector mundial de xarxes intel•ligents, que inclou les línies d'energia intel•ligent i la tecnologia de transformadors i sensors, serà un mercat mundial de 100.000 milions d'euros.

Però no tot són avantatges. Quan la xarxa de comunicació intel•ligent es comenci a embussar amb les dades de consum en temps real anant i venint, algú haurà d'establir noves connexions de banda ampla i actualitzar la xarxa de transmissió de dades. Per als consumidors aquestes inversions podrien donar lloc a factures més altes. El que es estalviï en el consum d'energia, es podria haver de pagar en forma de tarifes més altes de la xarxa de transmissió.

Els organismes de protecció al consumidor i altres estan preocupats per la gran quantitat d'informació que les llars es veuran obligats a compartir amb els serveis públics. En la majoria de països encara hi ha molta incertesa sobre com aquestes dades hauran de ser regulades i com es pot protegir la privacitat dels consumidors.

Els crítics també estan preocupats que una xarxa intel•ligent pugui desembocar en mandats mediambientals que interfereixin amb la llibertat d'elecció del consumidor. Per exemple, les persones poden ser més o menys obligades a rentar la roba a les 3 del matí o enfrontar-se a tarifes energètiques dissuasives. Però això dependrà de l'estructura del consum de cadascú: en zones fredes amb calefacció elèctrica, la calefacció i l'aigua calenta representen el 80% del consum elèctric de la llar, mentre que rentadora i rentavaixelles només en representen un 8%. Amb una xarxa intel•ligent, aquest tipus de consumidors pot reduir la seva factura sense passar fred ni deixar de tenir aigua calenta.

D'altra banda, en el futur, les xarxes intel•ligents podran posar en marxa automàticament als electrodomèstics intel•ligents, així com gestionar la càrrega dels automòbils elèctrics, per minimitzar l’import de la factura. Pels que tinguin panells solars fotovoltaics a la teulada, la xarxa intel•ligent els permetrà de vendre aquesta electricitat quan el preu sigui elevat i utilitzar-la quan el preu sigui més baix.

Quatre entrevistes

El diari El Punt acaba de publicar quatre entrevistes, una a cada candidata a l’alcaldia. Es tracta d’entrevistes no massa llargues, però que permeten començar a entrar en el projecte de poble que té cada candidata.

Si comencem per la candidata del PP, la senyora Ana Vega, l’entrevista sembla confirmar que el PP no té cap projecte de poble, ja que no en diu res.

Seguint per ordre de dates de publicació, la senyora Neus Serra, candidata de CiU, ens explica el seu projecte: “Sobretot tenir un model de poble que permeti situar Malgrat en el mapa. No es tracta només d'invertir en infraestructures, sinó de fer-ho en projectes a curt i llarg termini. El govern pot haver resolt en part la mancança d'obres pendents de fa anys, com ara la piscina coberta o el camp de futbol, però no ha donat resposta al futur de la població. El contacte amb les persones i com resoldre les seves necessitats és vital i creiem que s'ha descuidat.” No sembla pas massa clar, i esperarem que el detalli en el seu programa, bé que voler donar resposta al futur de la població sigui una idea molt interessant.

La candidata d’ERC, la senyora Obdúlia Cuatrecases, respon a la pregunta de quins problemes s’han de resoldre a Malgrat: “La mobilitat n'és un de gran. Entrar a Malgrat és fàcil, però sortir-ne no ho és tant. També cal dinamitzar el comerç i plantejar un programa d'actuacions sense grans infraestructures, però molt vinculat al servei de les persones.” El problema de la mobilitat és important, així com la dinamització del comerç. Esperem les seves propostes concretes sobre aquests temes.

Last, but not least, El Punt ha publicat l’entrevista a l’alcaldessa actual i candidata pel PSC, la senyora Conxita Campoy. Diu l’alcaldessa que “en aquests anys hem fet molta feina per anar dibuixant un model de poble”, i a la pregunta de si no ha pogut enllestir aquest model al cap de vint anys, respon: “No. Segurament m'hi hauria d'estar tota la vida per aconseguir-ho, i potser ni així. S'han fet grans passos, però encara queden coses a fer. L'administració és lenta, fan falta molts diners i sovint has de saber aprofitar les oportunitats per tirar endavant els projectes.” Pel que fa als projectes que té, ens explica: “El Teatre Auditori, per prudència i davant la situació actual de crisi, s'ha ajornat. No hem renunciat a tenir-lo, però haurem d'esperar millors temps. Resoldre la mobilitat també és una assignatura pendent, i tirar endavant la ciutat sanitària a l'entrada de Malgrat. Malgrat està força ben cobert pel que fa a infraestructures. Els propers anys s'ha d'intensificar el treball amb les persones, sobretot gent gran i gent jove, amb l'economia local, i amb les ajudes de feina.”

En resum, aquestes entrevistes són un bon aperitiu a l’espera dels programes de cadascú.

El que sembla clar és que Malgrat té un problema de mobilitat, i que les grans inversions s’han acabat, no per falta de ganes, sinó per falta de numerari. Per això tothom parla de treballar amb, o al servei, o de resoldre les necessitats de les persones. Fàcil de dir, difícil de concretar. Ah, i la dinamització de l’economia i del comerç també sembla estar a l’ordre del dia, fins i tot al dels que fins ara no se n’han preocupat massa. La ciutat sanitària que es vol construir a l’entrada del poble serà també, objecte de debat.

I l’ARE? Doncs res de res. (Menys mal)

Entrevista a Ana Vega
Entrevista a Neus Serra
Entrevista a Obdúlia Cuatrecases
Entrevista a Conxita Campoy

Assaigs de nous transgènics a Espanya

Espanya acull el 42% dels assaigs experimentals a l'aire lliure amb cultius modificats genèticament, segons la informació publicada pel Centre Comú de Recerca de la Comissió Europea (JRC).

Fins ara, no s'havia fet pública la seva localització, tot i els greus riscos que suposen aquests cultius. Ara podem tenir accés a aquesta informació, en virtut del lliure accés a la informació ambiental, ratificat en el cas dels experiments amb transgènics a l'aire lliure per una recent sentència del Tribunal Europeu de Justícia. Podem veure aquesta localització a la figura: alguns d'aquests assaigs es fan a Catalunya.

Els assaigs amb transgènics a l'aire lliure presenten molts riscos, ja que la seva seguretat no ha estat ni tan sols avaluada. Són organismes modificats genèticament, nous éssers vius, dels que gairebé no es té informació, i que s'estan alliberant el medi ambient:

- Poden contaminar altres cultius propers, ja que no hi ha manera de controlar el vent o les abelles, que dispersen el pol•len a grans distàncies.

- Poden deixar restes a terra. Encara que després d'aquests experiments s'exigeix la destrucció de les plantes obtingudes, no hi ha pràcticament control. Documents de la Comissió Nacional de Bioseguretat mostren que sovint les empreses no es comprometen a destruir-les, ni tampoc informen de com es realitza el trasllat de les mostres.

De la majoria dels transgènics no s'han avaluat els seus possibles efectes per a la salut, tant per ingestió com per possibles efectes directes als veïns. D'alguns, amb danys demostrats sobre la salut, s'ha continuat el seu cultiu experimental en gairebé un centenar de parcel•les a Espanya el 2008 (*), i s'ha seguit experimentant els 2009 i 2010.

Durant els últims anys hi ha hagut diverses alertes alimentàries per transgènics experimentals que han contaminat aliments. Un dels casos més greus és el de l'arròs transgènic LL601 de Bayer. L'empresa va experimentar amb aquest arròs entre els anys 1998 i 2001 als EUA Però el 2006, cinc anys després, aquest arròs transgènic, no autoritzat per a consum humà o animal en cap país, va aparèixer en els supermercats de tot el món. Quan Bayer va haver de justificar l'origen d'aquesta contaminació, va al•legar que només podia ser explicat com "un acte de Déu".

Aquest cas ens mostra el greu risc que suposa l'experimentació amb transgènics a l'aire lliure. Un cop s'allibera un transgènic al medi ambient, és impossible de contenir. I a més les multinacionals no tenen cap interès en fer-ho, ja que per exemple, arran d'aquest incident, Bayer va aconseguir l'aprovació del seu arròs en diversos països. Aquesta multinacional està afrontant ara les demandes per danys i perjudicis dels arrossers nord-americans.

Quins són els interessos ocults que fan que Espanya sigui sent un terreny propici per assaigs potencialment perillosos? No serà que ens prenen per conillets d’Indies? I tutti contenti.


(*) 93 municipis han acollit assaigs a l’aire lliure d’un blat de moro transgènic que danya la fertilitat de les rates

A Espanya s'han cultivat només l’any 2008, 98 camps experimentals amb un blat de moro transgènic els danys sobre la salut han estat recentment demostrats. 93 municipis de tot el país han acollit assaigs a l'aire lliure amb aquest transgènic, el que planteja greus riscos de contaminació. A Espanya aquest blat de moro (conegut com NK603 x MON810) ha estat conreat de manera experimental a l'aire lliure des de 2004 per part de les empreses Monsanto, Pioneer i Limagrain Ibèrica, en més de cent camps experimentals de Catalunya, Extremadura, Madrid, Galícia, Navarra , Castella i Lleó, Castella la Manxa, Aragó i Andalusia. Un total acumulat de gairebé mig milió de metres quadrats cultivats amb aquest transgènic durant els últims anys, amb el risc que planteja de contaminació d'altres camps de blat de moro.

Malgrat 1911 – Notícies diverses

La Vanguardia del dilluns 20 de febrer del 1911 publicava unes notícies sobre Malgrat:

- Subscripció per socórrer les famílies de les víctimes dels temporals
- Inauguració d’un cine, el Cinematógrafo Moderno.
- Celebració de solemnes funcions religioses pels carnavals. No es varen celebrar balls de màscares.
- Contractació de tamborí, flabiol i sac de gemecs per amenitzar les sardanes i els contrapassos


El gran temporal del 31 de gener

El 31 de gener de l’any 1911, un gran temporal de mar va afectar de manera devastadora la costa catalana i valenciana. Concretament fou el 31 de gener de 1911, i va costar la vida a un centenar de pescadors i nombroses destrosses arreu de la franja litoral.

Després de diversos dies seguits de bonança, el dia 31 es va llevar de nou amb el mar encalmat i el cel entre serè i poc ennuvolat, per la qual cosa els pescadors van sortir com cada dia a fer la seva feina. A mig matí, però, una massa nuvolosa molt compacta va començar a endinsar-se des llevant cap a ponent i va fer encendre els llums d’alarma, però la velocitat a la qual el front es desplaçava era massa ràpida per a que les barques que es trobaven mar endins poguessin retornar a la costa.

El vent va començar a bufar fort, primer de gregal i després de llevant i xaloc, la mar es va embravir ràpidament i, segons les cròniques de l’època, les onades varen superar els 8 m d’altura al port de Barcelona. Les conseqüències varen ser desastroses pels pescadors, molts dels quals no van ser capaços de tornar a port i, fins i tot, vaixells de gran tonatge varen naufragar a prop de la costa.

No he trobat detalls de les destrosses que el temporal va fer a Malgrat ni si hi va haver víctimes.

Cretinisme a Catalunya

Sempre havia pensat que l’únic lloc d’Espanya on hi havia hagut cretinisme a principis del segle XX va ser a les Hurdes, degut a la pobresa d’aquella zona i al seu isolament. I ho creia arran del viatge que el rei Alfons XIII havia fet a aquella comarca l’any 1922, tan ben relatat pel Dr. Marañón. La seva lectura, ja fa molts anys, em va impressionar.

Deu fer quaranta anys vaig anar a les Hurdes per primera vegada. Hi vaig anar per comprar carbó vegetal, que produien a bon preu, ja que el senyor Garnica, que més tard va ser president del Banc Espanyol de Crèdit, feia arrencar les alzines per plantar blat. Hi vaig anar per La Alberca, i vaig baixar per una carretera de terra, amb una forta pendent i amb molts giravolts. Encara no entenc que no em matés a aquella baixada, ja que plovia i el cotxe relliscava de mala manera. Però ja se sap que la joventut pot amb tot, o gairebé. Vaig dormir un parell o tres de dies a Pinofanqueado, a casa del senyor Nicomedes Domínguez, home de confiança del mandamàs, ja que no hi havia hotels. Dues coses em van impactar: la claredat del cel nocturn i l’enraonar del senyor Nicomedes i de la seva família, un castellà arcaic però molt agradable d’escoltar. No quedaven rastres d’aquella misèria descrita pel Dr. Marañón, però sí encara del culte al señorito (en aquest cas D. Pablo Garnica).

El cretinisme és una forma de deficiència congènita de la tiroides, el que provoca un retràs del creixement físic i mental. De vegades el cretí té l’estatura d’un nen, encara que sigui gran, té una pronunciació defectuosa i la pell com de cera.

Amb el que jo no comptava era que a Catalunya, al final del XIX i a principis del XX també hi havia almenys una comarca que podríem comparar amb les Hurdes: la Vall de Boí. En efecte, el pintor Isidre Nonell, arran d’una estada a la Vall de Boí l’any 1896 hi va descobrir una comunitat d’individus afectats per una malaltia que provocava greus afectacions mentals i físiques, el cretinisme, que va reflectar en una excepcional sèrie de pintures sobre els cretins, dels que la figura n’és un exemple. Com les Hurdes, la Vall de Boí era una comarca pobre i isolada. Me’n acabo d’assabentar mirant un programa de la tele on parlaven del centenari de la mort del pintor.

Energia nuclear: el sentit comú

Sembla que els diferents partits importants al Congrés has arribat a un acord per poder prolongar la vida de les centrals nuclears més enllà de quaranta anys, sempre i quan el Consell de Seguretat Nuclear dictamini que no hi ha perill si segueixen funcionant. Finalment, sembla que ha imperat el sentit comú. Una cosa és oposar-se a la construcció de noves centrals nuclears, i una altra molt diferent és la de, per motius no sé si ideològics, teològics o dogmàtics, no aprofitar la gran quantitat d’energia barata que aquestes centrals podran, molt probablement, produir, encara que tinguin més de quaranta anys de vida. I una electricitat barata és productivitat, aquesta propietat que tant trobem a faltar.

Sóc dels que pensen que l’energia nuclear no és una qüestió de ser de dretes ni d’esquerres. Per molts, això no és gens evident, i consideren que la gent d’esquerres té com a una de les seves senyes d’identitat l’oposició a l’energia nuclear. El president del govern central era un d’aquests. Però la realitat econòmica fa canviar els més recalcitrants, i això és el que li ha passat al pobre senyor.

Queden deu anys perquè la primera central en faci quaranta. Deu anys, en política i en economia, són una eternitat, però penso que la majoria dels polítics, amb la crisi econòmica que tenim al damunt, hauran après a sumar i a restar, de manera que aquest acord sembla fet per durar almenys fins llavors.

Gasolina o petroli?

Ara que hi ha hagut un episodi anticiclònic llarg, hem pogut veure com les principals ciutats lluïen una boina groguenca, fruit de la contaminació ambiental, produïda majoritàriament per la circulació de vehicles a motor. Ni els vehicles de gasolina ni els dièsel són especialment respectuosos del medi ambient. Però hi ha hagut un impuls creixent per promoure l'ús dels vehicles dièsel com el motor menys perjudicial, ja que té unes emissions de CO2 més petites. Això té la seva lògica, ja que el CO2 és un dels gasos d'efecte hivernacle que impulsen el canvi climàtic.

Però si tenim en compte els resultats relatius a la qualitat de l'aire local no queda tant clar que els motors diesel contaminin menys que els de gasolina. La qualitat de l'aire en moltes ciutats, no és deguda al CO2, que és un gas transparent, sinó a altres contaminants, més perillosos que el CO2 si ens referim a la salut dels que els respiren.

Si prenem una mitjana de tots els vehicles de gasolina i tots els cotxes dièsel a la venda avui el cotxe de benzina produeix una mitjana de 215 g/km de CO2, mentre que el dièsel produeix una mitjana de només 170 g/km de CO2.

Però dins de cada classe, les diferències són sovint molt menys clares, com és el cas dels vehicles de la gasolina i dièsel disponibles amb nivells d’emissió de CO2 més baixos:

Diesel - Citroen C1 1,4HDi/Toyota Aygo 1,4 D-4D → 109 g /km de CO2
Gasolina - Peugeot 107 1,0/Toyota Aygo 1,0 VVT-i/Citroen C1 1,0i → 109 g /km de CO2

Veiem que no hi ha diferència en les emissions de CO2, però les altres emissions són molt diferents:

 

 
Tot i utilitzar un modern motor dièsel molt net, els dièsel produeixen 24 vegades més òxids de nitrogen que les versions de gasolina, i produeix partícules, cosa que la gasolina no fa. En canvi, els motors de gasolina produeixen el doble de monòxid de carboni que els diesel.

Un cotxe híbrid té encara més avantatges, com podem veure en la comparació següent, on els cotxes híbrids, tot i tenir una potència superior a la desa de gasolina o diesel, emeten el mateix CO2, els mateixos òxids de nitrogen i de partícules en suspensió que els de gasolina, i el mateix monòxid de carboni que els Diesel:

 

 
Es a dir, que un motor diesel produeix 24 veces més òxids de nitrogen que un motor de gasolina, que gairebé no n’emet gens, i partícules en suspensió, que tampoc emet un motor de gasolina. Però els impostos afavoreixen el diesel, i la publicitat només parla de les emissions de CO2, impulsant la compra dels cotxes amb motor diesel. Ens inciten a salvar el planeta, però en canvi ens fan córrer el risc d’ofegar-nos quan anem a Barcelona una temporada sense vent ni pluja.

Podem concloure que és important ser conscients de que hem de trobar un equilibri entre la lluita contra l'escalfament global i els problemes locals de qualitat de l'aire.


Nota

Anomenem òxids de nitrogen un grup de compostos químics gasosos molt reactius (també es fa servir la forma abreviada NOx). Els més importants són l’òxid nítric (NO) i l’òxid nitrós (NO2).

Tenen efectes nocius sobre la respiració i el sistema respiratori. Exposicions prolongades al NO2 poden disminuir els nivells de la funció pulmonar I augmenten el risc de patir símptomes respiratoris, especialment en persones asmàtiques i nens, que són més vulnerables al tenir una freqüència respiratòria més gran que la dels adults.

En determinades condicions ambientals tenen un efecte indirecte sobre la salut, ja que contribueixen a formar partícules d’origen fotoquímic. Aquestes partícules, sobretot les més fines, poden provocar malalties respiratòries i cardiovasculars. Quan hi ha contaminació fotoquímica (com és el cas del smog) es poden provocar efectes immediats sobre el sistema respiratori de moltes persones sensibles.

La Directiva Europea 1990/30/CE, transposada a Espanya pel Real Decret 1073/2002, fixa, a partir de l’any 2010, les concentracions màximes de NO2:

Valor límit horari (període d’una hora) = 200 μg/metre cúbic. Aquest valor límit es podrà sobrepassar 18 vegades l’any com a màxim.
Valor límit anual (període d’un any) = 40 μg/metre cúbic

El model de poble

Es nota que d’aquí a cent dies hi haurà eleccions municipals. Uns i altres es mouen, parlen, escriuen. Esperem que aviat ens presentin els seus programes electorals per governar un poble en període de crisi. El que jo espero és que, en aquest programa electoral, ens presentin el model de poble que tenen al cap.

Què és un model de poble? Ni més ni menys que la presentació de com voldrien que fos l’evolució del poble. Aquesta evolució té diferents aspectes. Un d’ells és l’aspecte urbanístic. Volem un poble amb 25.000 habitants, completament enformigonat i amb una densitat de construcció aclaparant, o bé volem un poble que ja no creixi més, i apostem per una remodelació dels espais creant petits espais verds allà on es pugui? Coneixem l’opció de l’equip que governa actualment, però no coneixem encara l’opció dels altres candidats.

Un altre aspecte és l’econòmic. Des de l’ajuntament es pot influir en l’economia del poble, intentant que s’instal•lin empreses al municipi, buscant-les i creant les condicions per fer atractiva aquesta instal•lació. L’equip de govern actual no ha treballat massa aquesta qüestió. Ho faran els candidats? I com?

El turisme és també un factor econòmic important. Es pot fer la destinació Malgrat més atractiva? Quines són les propostes de cadascú? Estan d’acord els candidats amb la creació de la societat mixta que s’ha creat?

Actualment el comerç està en plena crisi, i no només per la crisi econòmica general. No és gens evident que la “peatonalització” del centre no hi hagi contribuït. Es urgent que des de l’ajuntament s’estudiï el problema del comerç si no volem acabar sent un poble dormitori (cosa que Malgrat és cada dia més).

Darrerament s’han fet moltes obres, però l’aspecte general del poble és clarament millorable: falta de manteniment i pintades aquí i allà. Quina és la proposta per millorar aquests aspectes, que farien un poble més atractiu i més agradable per viure-hi?

També tenim el problema de la circulació. Malgrat, com la majoria de pobles, no està fet pel tràfic automòbil. Però el que sembla evident és que la solució que s’ha donat a aquest problema no és prou bona. Quines són les propostes dels uns i dels altres, si és que en tenen?

I podríem anar seguint, ja que un model de poble té molts aspectes diferents. Esperem que, aquesta vegada, puguem triar entre diferents models de poble, que siguin clarament explicats per cada candidat.

Egipte, Tunísia i el canvi climàtic

Els últims mesos venim assistint a una pujada constant dels preus dels cereals. Blat de moro, arròs, blat ... tots en constant ascens. Si a la crisi alimentària del 2007 una bona part de la culpa va ser deguda a l'especulació i als biocombustibles, en aquesta nova crisi tota aquesta pujada es deguda a factors de producció, ja que des de fa mesos els principals productors van anunciar retallades de la producció pels problemes climatològics sorgits en èpoques clau de la producció.

Per alguns, la causa de les revolucions de Tunísia i d'Egipte ha estat aquest augment del preu dels aliments, que aquest hivern ha superat un nivell que ha desbordat la tradicional solidaritat familiar de la cultura àrab, per cert la única xarxa de seguretat d'aquests països.

En els gràfics es pot veure que els preus dels aliments (que publica cada mes la FAO), un cop descomptada l’inflació, havies estat relativament estables des de l’any 1991 (quan va començar aquesta estadística) fins els anys 2007 – 2008 (primera crisi alimentària) i tornen a augmentar els anys 2010 – 2011 (segona crisi alimentària)

Durant l'anterior crisi alimentària, els anys 2007-2008, es van ajuntar diferents factors que van originar una crisi d'enorme importància. D'una banda es van ajuntar collites deficitàries per sequeres i inundacions, un augment de la demanda dels països asiàtics, un augment del preu del petroli i dels fertilitzants, una forta especulació, i l'augment de la dedicació de la producció del blat de moro per als biocombustibles.

En canvi, a la crisi actual, el preu del petroli no ha arribat al nivell de l’any 2008, els augments de preu han anat majoritàriament als països productors (per ara hi ha hagut poca especulació), i els productors de biocombustibles han gairebé abandonat la producció a partir de productes alimentaris (massa cars i poc rendibles). Queden, doncs, com causes principals de l’actual augment dels preus les collites deficitàries per sequeres i inundacions, un augment de la demanda dels països asiàtics

Climatològicament parlant, l'any passat ha estat molt dolent, amb el seu corresponent impacte sobre les collites. Els incendis de Rússia es van carregar al voltant del 40% de la collita de blat (passant de 62 milions de tones les dues darreres campanyes a només 45). Hi ha hagut sequeres desacostumades a Ucraïna i Argentina, proveïdor mundial de soja. Precipitacions fora del que és normal han destrossat la collita de blat del Canadà. Les inundacions al Pakistan han afectat també als cereals i el sucre. I a Austràlia, on el que és considerat el major desastre natural de la seva història ha fet malbé bona part de la seva collita de blat (no ha baixat massa la producció, però hi ha molt blat de qualitat defectuosa). I Egipte és el primer importador mundial de blat.

En el gràfic podem veure com el consum anual de grans va augmentant any rere any, i que, amb l’excepció de l’arròs, tant la producció de blat com la de blat de moro han sigut deficitàries a la darrera campanya.

Tots aquests desastres, que per ara seguim anomenant naturals, estan passant amb un increment de la temperatura mitjana de la Terra de poc menys d’un grau. Les preguntes que ens podem fer són:

- Aquests desastres han augmentat amb l’augment de la temperatura o han sigut normals des de sempre?


- Si han augmentat amb la temperatura, què passarà si la temperatura segueix augmentant?

Es difícil de dir, però a primera vista, i a l’espera d’estudis estadístics fiables, sembla que la freqüència dels desastres climatològics estigui augmentant. Si es demostra que és així, les revoltes de Tunísia i d’Egipte serien les primeres conseqüències polítiques importants del canvi climàtic.

Índex de preus FAO  
Dades sobre produccions i consums

Gas no convencional a Catalunya

El desenvolupament espectacular de gas no convencional als Estats Units, ha portat a aquest país a reemplaçar Rússia com el primer productor de gas del món de l'any 2009. Això podria passar també a Europa? En teoria, sí: les reserves hi són. De moment, però, hi ha factors que frenen el desenvolupament de gas no convencional a Europa: la densitat de població relativament alta, la manca de coneixements tècnics i d'una indústria de serveis amb experiència, uns costos d'exploració i de producció possiblement massa elevats, i les incerteses del marc regulador i de política del medi ambient. Com a resultat, els experts només esperen un creixement marginal de gas no convencional a Europa en la pròxima dècada. Però, a partir del 2020, Europa pot arribar a experimentar la seva pròpia revolució de gas no convencional.

Molts dels pesos pesats de la indústria de gas no convencional es van reunir a Amsterdam el passat mes de juny per discutir el futur del gas no convencional a Europa. Aquest gas no convencional s’anomena “shale gas” o gas de pissarra o d’esquist (aquest nom es dóna per extensió, però hi ha altres tipus de gas no convencional, que es detallen al final). L’explotació d’aquests jaciments als Estat Units ha donat resultats espectaculars: no només és el primer productor mundial, sinó que compta amb reserves de més de 100 anys. Com que disposaven de la tecnologia adequada, el preu d’aquest gas els és més econòmic que el del gas d’importació.

A Europa no sembla pas que hi hagi manca de recursos de gas no convencional. Tant la Comissió Europea com l'Agència Internacional d'Energia estimen el total de les reserves recuperables a Europa entre 33 i 38 bilions de metres cúbics, dels quals 12 són de “tight gas”, 15 de “shale gas” i 8 de “coalbed methane gas”. Es tracta d'una quantitat important, en teoria suficient per satisfer la demanda europea durant 60 anys.

Encara que Polònia i els Estats Bàltics semblen ser les regions més prometedores, a gairebé pertot arreu d'Europa hi ha perspectives de desenvolupament de gas no convencional, entre les que s’hi troba una bona part de Catalunya. En altres paraules, molts països europeus tenen l'oportunitat d'augmentar significativament la seva producció nacional de gas. Cosa que pot canviar radicalment la visió del nostre futur econòmic.

El "Tight Gas", és un gas natural entrampat en sorres gresoses de baixa porositat i en dipòsits carbonatats.
El "Shale Gas" és un gas natural que es troba en dipòsits d’esquist o de pissarra de baixa permeabilitat.
El "Coalbed Methane Gas" és un gas natural produït a l'activitat d'extracció de carbó.

Article a European Energy Review