La Corrent del Golf es podria aturar pròximament

Fa pocs dies es va publicar un article sobre el possible col·lapse de la Corrent del Golf, la corrent marina que, provinent del Carib, escalfa Europa, i que fa que el clima europeu sigui molt més benigne que el seu homòleg americà per les mateixes latituds. L’article en qüestió es titula “Physics-based early warning signal shows that AMOC is on tipping course” (Un senyal inicial basat en la física mostra que l’AMOC es troba prop del seu punt d’inflexió)

Què és l’AMOC del que parla aquest article? Es tracta de “Atlantic meridional overturning corrent”, o bé “Corrent de retorn de l’Atlàntic meridional”. Aquesta corrent forma part de les corrents oceàniques que donen la volta al món, passant per tots els oceans.

 Els resultats d’aquest estudi mostren que la circulació de retorn de l’Atlàntic nord es podria aturar completament al assolir el punt d'inflexió (tipping point en anglès), com es pot veure a la figura, passant de 15 milions de metres cúbics per segon a una aturada completa. Si això passés, les temperatures mitjanes descendirien diversos graus a Amèrica del Nord, parts d'Àsia i Europa, i les conseqüències serien greus i en cascada a tot el món.

Quan parlem de corrents oceàniques, n’hem de distingir de dos tipus: les corrents oceàniques que circulen per la superfície i les corrents oceàniques que circulen pels fons dels oceans. Les corrents que circulen per la superfície estan controlades pel vent, mentre que les corrents que circulen pel fons, a partir dels 200 metres aproximadament, estan controlades pels canvis de la temperatura i de la salinitat de l’aigua, raó per la que aquestes corrents profundes s’anomenen circulació “termohalina”.

 

Circulació de superfície

 

Circulació termohalina 

La circulació termohalina s’inicia a zones on les aigües més fredes i denses s'enfonsen. Una d'aquestes zones és la formació d'aigües profundes de l'Atlàntic Nord (a la vora de Groenlàndia), ja que les aigües són més fredes i tenen més salinitat que en altres zones i, per tant, en ser més denses s'enfonsen amb més facilitat. Les aigües fredes profundes continuen el viatge fins a l'Oceà Glacial Antàrtic, on se li uneixen les aigües fredes formades en aquesta zona. Després les aigües continuen cap a l'Oceà Índic i el Pacífic, on van aflorant. Al Pacífic, a profunditats intermèdies es troben les aigües més antigues, que continuaran després fins a tornar a l'Atlàntic Nord i completar el circuit. Una volta al circuit triga a completar-se uns 1000 anys.

La part de la circulació termohalina de l'Atlàntic Nord és la circulació de tornada meridional de l'Atlàntic (AMOC), que a través de l'enfonsament d'aigües fredes es connecta amb els corrents superficials.

 Els corrents càlids superficials, com el Corrent del Golf i Noruega transporten calor de latituds tropicals i subtropicals cap a latituds més al nord, permetent que a Europa tinguem un clima més càlid i suau, a més de ser importants per a la formació de borrasques. Els corrents càlids aporten humitat i calor a les borrasques. El problema es donaria si es frena o s’atura l'AMOC, cosa que pot passar si cessa la creació d'aigües profundes a l'Atlàntic Nord, és a dir, si les aigües són més fredes i menys salines.

 S’ha observat una disminució significativa de corrent de retorn de l’Atlàntic meridional aquests darrers anys. I això és degut a que, amb el canvi climàtic, els gels àrtics i els de Grenlàndia es fonen, disminuint la salinitat de l’aigua

 Quines serien les conseqüències d’una aturada de l’AMOC? El següent gràfic mostra que, pel que fa a les temperatures, passaria poca cosa a l’Amèrica del Nord, mentre que a Europa les temperatures baixaran molt.

Els canvis de la temperatura mitjana anual si es parés l’AMOC mostren un descens molt important, sobretot al nord d’Europa

Sense l'efecte benèfic d'aquest corrent oceànic, que aporta calor i humitat a Europa, el continent tendiria al clima que li correspondria per la latitud a què es troba, similar a la del Canadà o la del sud de Sibèria. Les temperatures a l'Europa Central caurien de 15 a 20°C, el gel de l'Àrtic arribaria cada hivern a les portes de París... El continent no només tornaria més fred, sinó també més sec, i probablement seria completament inhabitable. Els països del Sud d'Europa es quedarien amb temperatures molt més acceptables, encara que el repte continuaria sent l'escassetat de precipitacions (cosa que dependria de si el corrent del Golf s'afebleix molt o no). En general les tempestes es tornarien molt més violentes a tot l'Atlàntic Nord.

Però el pitjor passaria al voltant de l'Equador: l'escalfament del Tròpic de Càncer empenyeria la Zona de Convergència Intertropical (ZCIT) diversos centenars de quilòmetres cap al sud, cosa que desplaçaria el monsó sud-americà (acabant amb la selva amazònica), l'africà (acabant amb la selva africana ) i l'indi (comprometent les collites en aquest subcontinent habitat per 1400 milions de persones).

I hi ha molts símptomes que això comença a succeir: sequera a Europa i a Amèrica Central (ja veiem les conseqüències al canal de Panamà), desplaçament de la ZCIT, sequera a l'Índia, reescalfament de l'aigua superficial de l'Atlàntic Nord, etc. Per tant, l’aturada de l’AMOC es podria produir en un termini no massa llarg. La catàstrofe seria descomunal.

La “rebel·lió” dels pagesos

Parlàvem fa poc dels problemes i les contradiccions d'una economia que sembla que està arribant al seu límit. Comencem a veure-ho al sector primari, agricultors i ramaders. L'escassetat de recursos ha dut a una apujada dels preus del gasoil, dels fertilitzants i de les llavors. Els problemes ambientals han portat a regulacions noves i més estrictes, que són necessàries però que potser han estat mal explicades. A això s'hi ha afegit la sequera que afecta a tota Europa i especialment a certes zones d'Espanya. Però no només és la sequera: el canvi climàtic està causant problemes greus a les collites.

La realitat és que camp s'ho està passant malament, que els costos es disparen i que les collites disminueixen, mentre els intermediaris mantenen o fins i tot augmenten els marges. Fins que la gent del camp ha dit prou i s'ha rebel·lat a tota Europa.

Europa dedica anualment 55.000 milions d'euros a la Política Agrícola Comuna (PAC) per a ajudes al sector primari, una xifra molt important, el 30% del pressupost de la Unió Europea. El problema és que el repartiment és molt desigual: un 20% dels receptors s'emporten fins a un 80% de tots aquests diners. És a dir, un negoci per a alguns i un calvari per a la majoria, a qui els ajuts els arriben amb dificultat i que, per obtenir-los, estan obligats a un treball administratiu per al qual no estan preparats, mentre que els “grans” es poden permetre tenir un departament dedicat a aquest menester.

El sector primari és socialment molt conservador, i sobre aquest conservadorisme hi trobem Vox, que ha convertit les conselleries d'Agricultura de què és titular (Aragó, Castella i Lleó, País Valencià i Extremadura) en centres logístics de les protestes, en competició amb el PP. Una més de les conseqüències dels pactes del PP amb Vox. El problema és que ni el PP, ni Vox, ni ningú no té cap solució per a aquesta situació, que és tràgica per a l'agricultor i el ramader.

Ningú no s'ha volgut acostar a veure els problemes d'aquest col·lectiu. Ningú ha tingut el valor d'explicar que el gasoil seguirà car perquè escasseja, que fertilitzants i llavors seguiran cars perquè escasseja el gas natural, que els pesticides ens estan matant a tots. Són molts anys ocultant la veritat.

Els agricultors només volen recuperar el seu antic mode de vida, que deixin d'atropellar-los i que els respectin. El problema és que això és impossible.

Qui tindrà valor per dir-lis que caldrà transformar radicalment l'agricultura i la ramaderia per adaptar-les a un descens de la disponibilitat de recursos?

Qui tindrà el valor de dir-lis que el Canvi Climàtic els farà la vida molt més difícil i les collites més incertes?

Qui tindrà el valor de dir-lis que els pesticides no són el futur dels seus negocis, que els únics que en sortiran beneficiats, si s'atén la seva petició de seguir-los utilitzant, seran els grans latifundistes que ocupen enormes superfícies amb cultius extensius, que mecanitzen el treball agrícola i necessiten molt poc personal.

Molta gent ha acollit amb simpatia les manifestacions, però aquesta simpatia no serveix de res si els pagesos i ramaders no estan acompanyats pel conjunt de la societat. I no és probable que els que els han aplaudit estiguin disposats a pagar el preu real de la producció agropecuària, perquè si volem salvar els pagesos i els ramaders l'única solució és que els aliments hauran d'augmentar molt de preu. I la majoria de la gent, entre uns productes de proximitat cars i uns productes d'importació més econòmics, no té més remei que inclinar-se per aquests últims, ja que la seva economia no li permet fer altrament si volen arribar a final de mes.

Precisió matemàtica

 “ En aquest acte, la Xarxa Espanyola de Registres de Càncer (Redecan) va donar a conèixer l’informe Les xifres del càncer el 2024, que estima que aquest any es diagnosticaran 286.664 nous casos, un 2,6% més que el 2023, sobretot per tumors colorrectals, de mama i de pulmó. Aquest últim es consolida com el tercer més freqüent en dones després de triplicar-se’n la incidència els últims 20 anys pel consum de tabac.”

Això ho acabo de llegir a La Vanguardia d’avui. No és rellevant de quin acte parla el diari, sino la precisió de la xifra de càncers que es diagnosticaran enguany a Espanya: 286.664 casos, ni un més ni un menys. Genial. Els anirem comptant i, quan arribem a aquesta xifra, si no hi som nosaltres, podrem estar tranquils, almenys fins el 31 de desembre.

Hi ha massa coses que van malament

Sabem que l'edat de màxim rendiment dels humans varia, depenent de l'activitat. El rendiment màxim d'un esportista acostuma a produir-se entre els 20 i els 30 anys, mentre que el rendiment màxim d'una persona que escriu treballs acadèmics sembla que es produeix entre els 40 i els 50 anys. Quan les persones arriben als 80 anys, tenen una forta sospita que la salut i altres aspectes del seu rendiment es deterioraran en els propers 20 anys. 

Les economies, en termes físics, són semblants als éssers humans. Tots dos són estructures dissipatives, és a dir, tots dos necessiten energia per mantenir els seus sistemes creixent i funcionant amb normalitat. Per als humans, la principal font d'aquesta energia són els aliments. Per a una economia, és una barreja de diferents tipus d'energia als que l'economia està específicament adaptada. L'economia actual requereix una barreja d'energia que ve directament del sol, d’energia dels combustibles fòssils, la biomassa cremada i l'energia nuclear. L'electricitat és portadora d'energia de diferents fonts. Ha d'estar disponible a l'hora del dia i l'època de l'any adequats per permetre que l'economia actual continuï.

Totes les economies creixen i, finalment, col·lapsen. Per exemple, sabem que l'Imperi Romà va començar el seu creixement l'any 625 aC i va assolir la seva màxima extensió l'any 211 dC. Va començar a disminuir entre el 211 i el 456 dC, quan finalment es va esfondrar després de diverses invasions. El creixement i el col·lapse de les economies són molt habituals per la seva naturalesa d’estructura dissipativa. La història mostra que gairebé totes les civilitzacions s'han ensorrat. Les poblacions tendeixen a créixer, però els recursos que donen suport a les economies no creixen prou ràpidament.

Actualment, l'economia mundial actua cada cop més com un home de 80 anys que com una jove economia vigorosa. Potser l'economia actual pot continuar durant uns quants anys més, però cada cop sembla més que corre el perill d'ensorrar-se o de sucumbir com a conseqüència del que es podria considerar com a problemes menors.

El relat que ens presenten és que tenim una quantitat més que suficient de combustibles fòssils. Des d'aquesta visió, qualsevol escassetat de combustibles fòssils (o de qualsevol altre recurs, com les matèries primeres) aniria ràpidament acompanyada de l'augment dels preus. Aquesta pujada dels preus permetria extreure una quantitat creixent d'aquests materials, solucionant ràpidament el problema. Però la història real és ben diferent, ja que l'assequibilitat esdevé molt important, mantenint els preus a la baixa. Un preu de l’energia massa car fa que no sigui assequible pels consumidors, que no la poden pagar i que, per tant, no la compren. Això fa que baixi el consum i els preus, de manera que no es poden fer les inversions necessàries per permetre d’extreure una quantitat creixent de combustibles fòssils. L'augment dels preus no soluciona el problema!

Els experts en energia saben que els combustibles fòssils són essencials per a la nostra civilització actual. La història sobre la substitució intermitent del vent i el solar per combustibles fòssils sona molt descabellada si una persona pensa en la necessitat de calor a l'hivern i en les dificultats associades a l'emmagatzematge a llarg termini de l'electricitat.

Intentar predir amb precisió què passarà els propers anys és difícil, però en podem examinar algunes de les coses que van malament en aquesta vella economia que cada cop cruix més.

1. Massa parts de l'economia mundial estan canviant de creixement a contracció, moltes vegades a causa dels preus de l’energia, que tenen influència sobre tota la resta de productes bàsics.

2. Ja fa uns quants anys que les companyies petrolieres investeixen molt poc en la recerca de nous jaciments, ja que saben que els consumidors no podran pagar els preus dels nous jaciments, més difícils d’explotar i, per tant, més cars.

3. En una economia en creixement, pagar el deute amb interessos és molt fàcil. En una economia en contracció, pagar el deute amb interessos es torna gairebé impossible. El sistema financer no funcionarà si no es poden pagar els interessos. Sense préstecs l’economia s’esfondra.

4. A mesura que el sistema es vagi contraent, la riquesa es distribuirà cada cop més cap als rics i molt poderosos, i s’allunyarà dels que tenen uns mitjans de vida més modestos. Això ja ha començat a passar: cada vegada els més rics tenen més part de la riquesa.

5. Amb el seu nou poder (sorgit de la concentració creixent de la riquesa), els rics estan temptats d'exercir un control creixent sobre el sistema econòmic.

6. És probable que les principals esquerdes de l'economia es comencin a mostrar aviat. El coll d'ampolla de l'energia ja està tirant l'economia cap avall, encara que els principals mitjans de comunicació i els polítics es mostrin reticents a parlar del problema.

7. Quan la població comença a notar que cada cop li costa més arribar a final de mes, augmenta el descontentament contra els responsables polítics. Per “distreure” l'opinió pública desfavorable, alguns líders polítics llancen el país a la guerra. En tenim un exemple al mateix cor d'Europa.

Les temperatures de l’any 2023

 A nivell global, la temperatura mitjana de l’any 2023 ha estat la més elevada de la sèrie històrica. L’anomalia de temperatura respecte de la mitjana dels anys 1901 al 2000 ha estat de +1,18°C, molt per sobre del segon any més calorós, que va ser l’any 2016, amb +1,03°C.

 

La regió àrtica s’ha escalfat més que la mitjana global, encara que l’any 2023 no ha estat en aquesta regió l’any més calorós, ja que va tenir una anomalia de +2,55°C, per sota de la de l’any 2016, que va ser de +3,0°C. De tota manera, molt per sobre de la mitjana global.

 

Pel que fa al continent europeu, també s’escalfa més que la mitjana global, amb una anomalia de +2,15°C, més alta que la mitjana global, però un xic inferior a la de l’any 2020, que va ser una centèsima de grau més elevada, amb +2,16°C.

 

Queda clar, doncs, que l’escalfament global existeix i, si fem cas a les tendències senyalades als gràfics amb línia vermella, l’escalfament global s’està accelerant, amb les conseqüències negatives que això suposa pels anys a venir.

Una reflexió sobre Junts

Si no m’he perdut res, l’actual partit Junts és descendent de l’antiga Convergència, que es va dissoldre per raons més o menys confessables (problemes de corrupció i econòmics, si no vaig errat), passant per un partit que acaba de desaparèixer, el PDCAT. 

Es tracta d’un partit que té una presidenta i un secretari general amb idees molt contraposades, cosa que és garantia d’un rumb caòtic, i que està a les ordres d’un ex President que no té cap càrrec en el partit però és qui talla el bacallà. I que viu fora de Catalunya des de fa anys, raó per la que probablement hagi perdut el fil de la societat catalana actual, en un món tan volàtil com el que ens ha tocat viure.

Doncs bé, la darrera ocurrència d’aquest partit que, per la seva procedència, hauria de ser un partit de centre dreta, és que s’hauria de multar les empreses que durant la època del famós referèndum haguessin tret la seva seu de Catalunya i que no vulguin tornar. Sembla que obliden que les empreses privades poden portar les seves seus on vulguin, sempre que no impliqui un frau fiscal. Es comporten com si fossin partidaris d’una economia dirigida.

No hem d’oblidar que aquella època, degut a la incertesa política que produïa la política independentista, va fer que molts empresaris consideressin prudent traslladar les seves seus fora de Catalunya, no fos cas que una Catalunya independent quedés fora de la Unió Europea, amb tots els inconvenients que això suposaria per a ells.

Durant molts anys, he pensat que Convergència, millor dit, Convergència i Unió, era un partit que tenia els peus a terra i que, per tant, era una opció fiable, mentre que Esquerra em semblava un partit de gent ill·luminada, molt lluny del que anomenem les coses de menjar. Doncs bé, ara penso que és Esquerra qui toca més de peus a terra, mentre que els hereus de Convergència em sembla que tenen un rumb massa doctrinari. 

Això em recorda aquella dita de que el pare és el que fa prosperar el negoci, el fill el manté i el net l’arruina.

La moda ràpida

 

El client d'una botiga de roba, amb dos polos nous a les mans, demana a un venedor quin dels dos li aconsella comprar.

“En confiança?” – li respon el venedor – “Cap dels dos”.

L'escena apareix en un dels anuncis d'una controvertida campanya oficial del Govern francès per reduir el consum... en ple “black friday”. La iniciativa correspon a l'Agència del Medi Ambient i Control de l'Energia, que depèn del Ministeri de la Transició Ecològica, que intenta combatre el malbaratament consumista per reduir la producció de residus.

 Com es podia esperar, aquest anunci ha causat un gran malestar entre els comerciants francesos, particularment al sector del prêt-à-porter, que no viu un dels seus millors moments.

(Fins aquí, un article de La Vanguardia d’avui)

 

Tot i això, si una cosa és molt clara és que la moda ràpida, que podem definir com el subministrament constant de nous estils a preus molt baixos, no només ha disparat la quantitat de roba que es produeix, sinó també la que es llença. Un dels factors que ha contribuït a aquesta reducció de costos és l'augment de l'ús de materials sintètics a la indústria tèxtil, com ara el polièster, molt més barats que els naturals, però també més difícils de reciclar i, per tant, més contaminants.

Als anys 70 i 80, la majoria de les fibres usades per a la roba eren naturals. L'any 2000 ja se'n va igualar el seu consum i el de polièster, mentre que ara dos terços del total són sintètiques. Actualment es produeixen uns 109 milions de tones anuals de material tèxtil, de les quals 32 milions procedeixen de plantes, com ara el cotó; 7 milions de fonts animals, com la llana, i 2 milions de fibres cel·lulòsiques. S'emporten el palmell les fibres sintètiques, obtingudes a partir del petroli, que suposen un 68% del total fabricat. D'aquestes, el polièster n'és la més utilitzada, amb 57 milions de tones.

El cost de la roba als països de la Unió Europea ha disminuït del 30% de la despesa domèstica a la dècada dels 50 fins a un 5% actualment. Aquesta disminució de preus ha contribuït a fer que els consumidors comprin un 60% més de roba que fa 15 anys. S'estima que cada ciutadà de la Unió Europea llença de mitjana 15 kg de productes tèxtils a l'any i conserva la roba la meitat del temps que abans. Moltes d'aquestes deixalles de roba utilitzades s'envien a països pobres.

Cada setmana, Ghana rep 15 milions de peces de moda ràpida de segona mà, enviades des d'Europa, els Estats Units i Austràlia, i al voltant del 40% no es pot vendre a causa de la seva mala qualitat, i acaba en abocadors, en rius o incinerades a l'aire lliure, contaminant l'aire i l'aigua. Al cremar materials sintètics, es contamina l'aire amb gasos molt perjudicials per a la salut.

El 24 d'octubre passat, el programa Enviat Especial, de la Sexta, va emetre un reportatge impactant sobre aquest assumpte, centrat en els problemes mediambientals que la roba usada està creant en aquest país del Golf de Guinea. Les imatges eren veritablement impressionants.

El problema de la contaminació dels productes tèxtils encara s'agreuja més en el cas de les fibres sintètiques perquè es fragmenten en trossos molt petits. S'estima que 500.000 tones de microfibres acaben a mars, oceans i rius cada any, i una bona part arriba a la cadena alimentària. Són ingerits per la fauna marina, que els confonen amb el plàncton, i s'acumulen als seus teixits i òrgans al llarg de la seva vida, cosa que els provoca toxicitat crònica. Se'ls mengen els peixos i nosaltres ens mengem als peixos i, per tant, ingerim tots aquests microplàstics acumulats. Aquestes microfibres es desprenen en rentar la roba a la rentadora (s'estima que cada cop que posem una rentadora es generen prop de 2.000 fibres de plàstics) i també en assecar-la a l'assecadora. S'han trobat microplàstics en excrements humans, a la llet materna, fins i tot a la placenta. Hi estem exposats fins i tot abans de néixer!

No estem destruint el planeta amb les nostres deixalles, sinó que el que estem fent és destruir les condicions mediambientals que fan que el planeta sigui habitable per a la nostra espècie, és a dir, ens estem destruint a nosaltres mateixos. Aquest apogeu descontrolat de la moda ràpida és un dels factors contaminants que contribueixen a la nostra pròpia autodestrucció, i no és el menor. Convindria valorar-ho cada cop que comprem roba que no necessitem.

Un altre cop d’Estat?

El dissabte Sant de l’any 1977 es legalitzava el partit comunista. El dilluns següent, a la Hoja del Lunes, el senyor Fraga Iribarne escrivia: “La legalización del partido comunista es un verdadero golpe de Estado, que ha transformado la reforma en ruptura y que ha quebrado a la vez la legalidad y la legitimidad”. I no va dir que era anticonsticional perquè encara no teníem Constitució… 

D’això fa ara 46 anys i, amb aquesta perspectiva, podem assegurar que la mesura va tenir uns resultats molt positius, i que, de cop d’Estat, res de res.

Avui dia el Partit Popular segueix repetint la mateixa cançó perquè els socialistes pacten amb els independentistes i presenten un projecte de llei d’amnistia. No sé perquè em sembla que el Partit Popular té el rellotge aturat. Que això ho diguin els de Vox, hereus directes del règim que vam tenir del 1939 al 1975, em sembla lògic, però que ho digui un partit que ha governat i que pensa algun dia tornar-ho a fer… Potser haurien de posar el rellotge a l’hora i modernitzar-se, encara que només fos una mica.

Amb tanta retòrica catastrofista potser passi com amb el llop i el pastor, que de tant repetir que venia el llop, quan va venir de veritat, ningú l’hi va fer cas.

El Consell de la República ha votat

Sí, ja sé que no és una notícia important, però m’ha impactat. El denominat Consell de la República ha votat sobre si s’havia de recolzar o no la investidura del govern espanyol, i el resultat ha estat clarament que no. L’inconvenient és que només ha votat el 4% d’aquest collectiu. 

Es de suposar que aquest Consell està format per gent independentista, podríem dir que per gent independentista molt motivada. Per tant per gent molt interessada en la cosa política. I resulta que només ha votat el 4%. A on 96% el tema els ha semblat intrascendent. 

Si aquest és el grau d’interès dels independentistes en un tema que té, em sembla mi, la seva importància, penso que tinc el dret de preguntar-me quin serà el grau d’interès de la població en general sobre la independència. I la conclusió que en trec és que la població té molt poc interès per aquestes qüestions. El que equival a dir que la gent està més interessada en les coses de menjar que en les polítiques independentistes.

Seria bo que els responsables polítics en prenguessin nota.

Lo any de la fam

A Barcelona es tenen dades meteorològiques fiables des de la meitat del segle XVIII, el que permet de seguir l’evolució climàtica durant gairebé dos segles i mig. Aquestes dades les va iniciar el 1786 el Dr. Salvà a l'observatori que tenia a casa seva, al carrer de Petritxol.

Si agafem la sèrie cronològica de les precipitacions a la ciutat de Barcelona, hi veiem que, des del 1812 al 1824 hi va haver la sequera més important que hagi patit la ciutat des de que es tenen dades fiables. L’any més sec es troba al mig d’aquest període, amb una precipitació de només 216 mm anuals, quan la mitjana anual és de 590. Es tracta de l’any 1817.

Aquesta sequera va tenir caràcter socioeconòmic greu amb pèrdues de collites, pèrdues de llocs de treball, pujada de preus als mercats i escassetat d'alguns aliments. Tot això emmarcat en una Catalunya de postguerra, per tant, ja empobrida.

Però si amb això no n'hi ha prou, el dèficit de pluja més gran es va donar entre els mesos de Febrer i Maig, vitals per el correcte desenvolupament dels conreus, sobre tot del cereal. Les xifres parlen per si mateixes: entre el 1^er de gener i el 30 d'abril de 1817, Barcelona va recollir la esquifida quantitat de 15 mm, xifra que no arriba ni al 10% de la que hauria d'haver caigut (la mitjana d’aquest període és de 220mm)

Sabem que aquell any va ser molt dur per la gent. Els aliments depenien d'una pluja que no arribava: els cereals (blat, civada, blat de moro...) no germinaven, fet que suposava no disposar de farina per fer pa i escassetat de menjar per al bestiar, els rius no portaven prou aigua per fer moure els molins (fariners o paperers) ni tampoc tenien prou cabal per omplir les sèquies que permetien regar els horts, circumstància que va fer patir o morir hortalisses i fruiters. El preu dels aliments va augmentar per la falta d'oferta.

En una època en que la ciència meteorològica era gairebé un llibre en blanc i la majoria d'esdeveniments quedaven vinculats a la voluntat de Deu, les pregaries eren el pa de cada dia. Però malgrat totes les pregàries, la collita a la majoria de comarques catalanes va acabar perdent-se. Va ser “lo any de la fam”.

Els anys que van seguir es va mantenir el dèficit hídric, conformant la sequera més important que han patit els barcelonins i cal preparar-se perquè la incògnita no és si tornarà, sinó quan tornarà a passar... Encara que avui, amb molts més mitjans de transport, les conseqüències, almenys les alimentàries, difícilment ens conduiria a un altre any de la fam, semblant al de fa 206 anys. Però ens podria conduir a un empobriment general i a una situació sanitària molt precària.

Perquè, atenció, l’any 2021, a Barcelona, van caure només 328 mm, i l’any passat, 308. Dos anys amb poc més de la meitat de la pluja habitual...

Intel·ligència artificial

Tant ens han alabat el chat GPT 4, que diuen que et redacta articles cobre qualsevol tema amb tot el rigor amb el que tenen els bons periodistes, que li he demanat un article sobre la pilona de Malgrat. Aquest és el resultat:

“La pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió situada a la localitat de Malgrat de Mar, a la província de Barcelona, ​​Espanya. Es tracta d´una estructura de ferro d´uns 50 metres d´alçada, que forma part de la xarxa de transport d´energia elèctrica d’alta tensió a la zona.

La pilona de Malgrat és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió, ja que permet el transport de l'energia generada a centrals elèctriques cap a les zones de consum. A més, forma part d'una xarxa de torres d'alta tensió que s'estén per tot el territori espanyol, permetent l'intercanvi d'energia entre diferents regions i països.

Al llarg dels anys, la pilona de Malgrat ha estat objecte de diverses controvèrsies i protestes per part d'alguns residents i grups ecologistes, que argumenten que les torres d'alta tensió poden afectar negativament la salut de les persones i el medi ambient. Tot i això, els organismes reguladors i els estudis científics han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient, sempre que es respectin les normes i regulacions de seguretat.

En resum, la pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió que forma part de la xarxa de transport d'energia elèctrica a la zona, i és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió i per a l'intercanvi d'energia a nivell nacional i internacional. Tot i que ha estat objecte de controvèrsies al passat, els organismes reguladors han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient.”

Si aquest és el nivell de la millor intel·ligència artificial del moment no ens hem de preocupar massa.

28 de juliol

El 28 de juliol de 2023 és una data important, per assenyalar al calendari, perquè estarem en el que els anglosaxons anomenen Earth Overshoot Day o Dia de la Sobrecapacitat de la Terra. Què vol dir això?

El 28 de juliol serà el dia en què la humanitat haurà consumit els recursos biològics que produeix el planeta durant tot l'any, cosa que significa que durant els 156 dies de l'any restants consumirem el que podríem anomenar capital natural del planeta. I ja se sap que quan es consumeix capital, o es va a la ruïna o s’ha de demanar un préstec. El problema és que no tenim res més que un planeta, i és impossible demanar un préstec a ningú.

 

Dit d’una altre manera, es necessitarien 1,75 terres per satisfer les necessitats de la població mundial de manera sostenible. Sent cínics, podríem dir que tenim la sort que gran part de la humanitat viu molt malament, ja que si tots els habitants del planeta consumissin com un americà, necessitaríem 5,1 terres, si consumissin com un francès necessitaríem 2,9 terres, i si ho féssim com un espanyol, 2,1 planetes. D'altra banda, si consumíssim el mateix que un iemenita, només caldria 0,3 terres.

El dia de la sobrecapacitat de la Terra es calcula des del 1971. El càlcul es fa dividint la capacitat de recursos que el planeta pot generar durant un any (la anomenada biocapacitat) per la demanda anual de la humanitat. Des de 1971, aquesta data fatídica ha avançat pràcticament cada any: el 31 de desembre de 1971, el que vol dir que fa uns 50 anys el consum de la humanitat corresponia al que produeix el planeta. És curiós veure que l’any 2020 aquesta data es va retardar el 22 d’agost, més de tres setmanes més tard que l’any anterior, a causa del menor consum induït perquè estàvem tancats a casa a causa del coronavirus.

 

Una de les causes d’aquest problema que, si no es corregeix, conduirà a la desaparició de la civilització tal com la coneixem, és l’augment de la població. L’any 1950, la Terra tenia 2.500 milions d’habitants. El 1980, el nombre d’habitants havia augmentat fins a 4.500 milions, l’any 2000 havia superat els 6.000 milions, i durant l’any 2023 arribarem segurament als 8.000 milions.

 

Amb una població com la de l'any 1950 i un consum mundial com el de França avui dia, els recursos anuals del planeta serien suficients per assegurar la vida dels seus habitants.

 

Conclusions? Cadascú és lliure de treure les seves, però de que no hi ha cap dubte es que, si seguim així, no arribarem pas gaire lluny.

Les temperatures globals de l’any 2022

Segons les dades acabades de publicar per la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), l’any 2022 ha estat el sisè any més càlid globalment, amb una anomalia de +0,86°C sobre la mitjana de les temperatures globals del segle XXI (del 1901 al 2000). La tendència de l’augment de la temperatura es de +0,175°C per dècada, si comptem des de l’any 1970.

Hem de ressaltar que els darrers 8 anys han sigut els més càlids des de que es tenen registres fiables, és a dir, de de l’any 1880.

L’anomalia de temperatura de l’hemisferi nord ha estat de +1,10°C, mentre que la del hemisferi sud ha sigut molt més baixa, de +0,61°C. Això és degut al fet que l’hemisferi sud té molta més superfície marina que l’hemisferi nord, i que a la temperatura sobre els oceans, degut a la inèrcia tèrmica del mar, li costa més d’escalfar-se (i de refredar-se) que la temperatura sobre els continents.

De fet, podem veure al gràfic que, en èpoques fredes, la temperatura sobre els oceans era més càlida que sobre els continents, mentre que ara, que travessem una època d’escalfament, és al revés.

Finalment, l’anomalia tèrmica registrada al continent europeu ha sigut de +1,92°C, notablement superior a la de la mitjana. Al continent europeu l’any 2022 ha esta el segon any més càlid des de que es tenen registres fiables.

Algú podrà dir que les temperatures dels anys 2021 i 2011, tot i ser elevades, semblen retrocedir respecte dels anys immediatament anteriors. Això pot ser degut al fenomen de la Niña, bastant fort aquests darrers temps, i que té una tendència a refredar la temperatura global. Aquest fenomen probablement s’acabarà d’aquí dos a tres mesos, el que fa pensar que l’any 2023 serà més càlid que el 2022. 

La temperatura de l’any 2022 a Catalunya

Meteocat acaba de publicar un comunicat de premsa indicant que l’any 2022 ha sigut el més càlid a Catalunya des de que es tenen registres. En efecte, l’anomalia de temperatura de l’any 2022 respecte de la mitjana dels 30 anys que van del 1961 al 1990 ha sigut de 2,5ºC, xifra mai registrada, ja que l’any més càlid fins ara havia sigut l’any 2020, amb una anomalia de 1,7ºC.

 

Els observatoris més antics de Catalunya, el Fabra de Barcelona i el del Delta de l’Ebre, confirmen que aquest any ha estat excepcionalment càlid. L’anomalia de l’any 2022 registrada a l’observatori Fabra de Barcelona ha sigut de 3,3ºC, mentre que la registrada a l’observatori del Delta del Ebre ha sigut de 2,6ºC.

Si prenem les temperatures mitjanes anuals d’Espanya, publicades per l’AEMET, veiem també que l’any 2022 ha estat excepcionalment càlid, amb una temperatura mitjana anual de 15,4ºC, molt més elevada que els 14,8ºC dels anys 2017 i 2020, els més càlids fins el 2022.

Encara que aquestes xifres no són encara definitives, confirmen la sensació que tots hem tingut de que l’any 2022 ha fet molta calor.

Un estiu molt calorós

Que aquest estiu ha fet calor, és un fet que tots hem, més o menys, sofert. Però sempre és bo posar-hi xifres. Segons el servei de Canvi Climàtic de Copernicus, una agència de la Comissió Europea, aquest passat estiu ha estat el més calorós des de que es tenen dades.

Els mesuraments de Copernicus es remunten a la dècada dels cinquanta del segle passat, però hi ha sèries de dades que permeten retrotreure's al 1880. I a tota la sèrie no hi ha un estiu tan càlid. La temperatura mitjana a Europa va ser d'uns 1,34 ºC per sobre de mitjana del període comprès entre el 1991 i el 2020.

 

Però que el del 2022 hagi estat l'estiu més càlid de la sèrie històrica no és una excepció, sinó que forma part d'una tendència: l'anterior estiu climatològic amb les temperatures mitjanes més altes va ser el del 2021. Aquest any ha estat gairebé 0,4 graus més alt que l'anterior. Els següents més càlids van ser els del 2010 i 2018.

A més, segons ha ressaltat Copernicus, que cada mes realitza butlletins de seguiment de la temperatura de l'aire superficial, coberta de gel marí i variables hidrològiques, també ha estat un estiu extremadament sec a moltes parts del continent. El mes d'agost de 2022 va ser "molt més sec que la mitjana a gran part d'Europa occidental i parts d'Europa oriental".

No anem bé

Pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, està clar que no anem bé, ja que les previsions de les emissions de CO₂ per l’any 2022 han tornat a augmentar. Segons Global Carbon Budget, les emissions totals de CO₂ previstes per aquest any són de 40.600 milions de tones, pràcticament el mateix nivell que les de l’any 2020, que, per ara té el rècord amb 40.900 milions de tones. Com a comparació, durant la dècada 2001-2010 les emissions van ser de 34.200 milions de tones de CO2 anuals.

La major part d’aquestes emissions (un 92 %) són degudes a la combustió de combustibles fòssils. La resta és deguda al canvi d’ús de la terra (per exemple, urbanitzar zones verdes que abans contribuïen a absorbir part del CO₂ atmosfèric) i a la carbonatació que es produeix a la indústria del ciment.

Hem de notar que l’any 2020 hi va haver una disminució de les emissions deguda a la baixa d’activitat econòmica provocada per la pandèmia, i que l’any 2010 també n’hi va haver una altre degut a la crisi econòmica. 

Pel que fa a les emissions per càpita, hi ha hagut una disminució els darrers anys, en que han passat de 4,9 toes per habitant els anys 2011 a 2013, a 4,7 l'any 2021, però aquesta disminució ha estat compensada per l’augment de la població mundial. Durant els anys 2001-2010 les emissions de CO2 per habitant van ser de 4,5 tones.

Els països que van emetre més CO₂ l’any 2021 van ser:

-         la Xina, amb 11.500 milions de tones, un 28,5 % del total, en augment. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 6.123 milions de tones anuals.

-         Els Estats Units, que va emetre 5.000 milions de tones, un 12,4 % del total. Les seves emissions disminueixen. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 5.941 milions de tones anuals.

-         L’Europa dels 27, amb 2.800 milions de tones, un 6,9 % del total, en disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 3640 milions de tones anuals.

-         La Índia, amb 2.700 milions de tones, un 6,7 % del total, augmentant. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1275 milions de tones anuals.

-         Rússia, amb 1.800 milions de tones, un 4,4 % del total, estable els darrers anys. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.570 milions de tones anuals.

-         Japó, amb 1.100 milions de tones, un 2,7 % del total, amb una lleugera disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.257 milions de tones anuals. 

Aquestes zones econòmiques van representar, l’any 2021, el 62 % del total de les amissions de CO₂. 

Veiem que als països més desenvolupats (Europa, Estats Units, Japó) s'han disminuït les emissions, mentre que als països en desenvolupament (principalment la Xina i la Índia) han augmentat. Això és degut a que moltes de les indústries i activitats econòmiques productores de gasos d'efecte hivernacle s'han traslladat a altres zones, especialment la Xina, la Índia i altres països asiàtics. Si es corregís aquesta producció bruta per una altre que tingués en compte el consum de productes que, per a fabricar-los, han emès CO₂, probablement els resultats serien molt diferents: més CO₂ per aquestes zones i menys pels països productors.

Pel que fa a Espanya, les emissions de CO2 de l'any 2021 van ser de 234 milions de tones, a comparar als 336 milions de tones emeses anualment duran la dècada 2001-2010.

En definitiva, no ho estem fent bé. Si seguim així (i no hi ha cap dubte que seguirem més o menys igual, per molt que es parli del cotxe elèctric, de les energies renovables i de l'hidrogen) els nostres fills ho tindran cru. 

Extensió del gel marí àrtic

El passat 16 de setembre, l’extensió del gel marítim àrtic va arribar al seu mínim anual, amb 4,65 milions de km².

La tendència general del gel àrtic des que van començar les mesures per satèl·lit, l’any1979, és a perdre cada any gairebé 58.000 km². La tendència dels mínims anuals també és negativa (-79.200 km²/any).

La corba diària d’enguany segueix quasi de manera mil·limètrica les de la dècada 2010-2019 i de l’any 2021. L’any 2020 es va destacar per ser un any amb molt poc gel àrtic.

  

El ridícul de Junts

Fa anys, quan un s’interessava a la política, havia criticat als d’ERC, llavors minoritaris, per la seva política erràtica i els seus continus atacs a la força dominant, que era CiU. Veia CiU com una formació de govern, mentre que, per a mi, ERC no tenia un rumb clar.

També des d’aquest blog vaig comentar el fiasco del llavors conseller d’Economia, el senyor Junqueras, quan es va enfrontar a l’ex ministre Borrell en un debat televisat. Malgrat que el senyor Borrell havia explicitat tots els seus arguments per escrit en un llibre, el seu oponent no va saber contradir-li res, tot i que no era pas massa complicat fer-ho.

D’aquí el meu convenciment que ERC era un partit poc madur, incapaç de governar Catalunya.

Ara, però, sembla que els papers han canviat. L’antiga Convergència, ara Junts per Catalunya, és qui no sap on va. Començant pel senyor Puigdemont, que és un polític que actualment viu en el seu món paral·lel  (cosa comprensible, estant com està lluny del país), passant per la senyora Borràs, que té unes idees massa radicals per una acció de govern raonable, i acabant pel senyor Turull, que plora durant les entrevistes. Ara s’els hi ha ocorregut consultar la militància sobre si han de sortir o no del govern, el que demostra les seves dissensions internes i, per tant, la falta d’autoritat dels seus dirigents. Cada cop s’assemblen més a la CUP, a la que tant havien criticat quan tenien el poder.

Reclamen l’herència del 1 d’octubre de fa cinc anys, herència que, entre els uns i els altres, van dilapidar aquell mateix mes d’octubre. El ridícul que fan és manifest. El problema és que ens posen en ridícul a molts catalans.

Per què cap polític no està disposat a explicar-nos la veritable història de l'energia

Cap polític no vol explicar-nos la veritable història de l'esgotament dels combustibles fòssils. La veritable història és que ens estem quedant sense petroli, carbó i gas natural, perquè els costos directes i indirectes d’extracció estan arribant a un punt en què el preu de venda dels aliments i altres necessitats bàsiques ha de ser inacceptablement alt perquè el sistema econòmic general funcioni. Alhora, l'energia eòlica, solar i altres fonts d'“energia neta” no són capaços de substituir la quantitat de combustibles fòssils que es perden.

Aquesta història de l'energia és essencialment un problema de física. L'energia per càpita i, de fet, els recursos per càpita s'han de mantenir prou alts perquè una economia funcioni amb una població que augmenta. Quan això no passa, la història mostra que les civilitzacions col·lapsen.

Els polítics no poden admetre que l’economia mundial d’avui es dirigeix al col·lapse, d’una manera similar al que va passar en civilitzacions anteriors. En canvi, necessiten proporcionar la il·lusió que dominen la situació. El sistema porta els polítics a presentar raons per les quals els canvis que s'acosten podrien ser desitjables (per evitar el canvi climàtic), o almenys temporals (a causa de les sancions contra Rússia).

Els polítics volen ser reelegits. Volen que els ciutadans pensin que tot està bé, que si hi ha problemes de subministrament d’energia, s’han d’emmarcar com a temporals, potser relacionats amb la guerra a Ucraïna. Alternativament, qualsevol problema que sorgeixi es discuteix com si es pogués solucionar fàcilment amb una nova legislació i potser una mica més de deute.

A més, no s'espera que els investigadors econòmics estudiïn la història de les moltes civilitzacions més petites i més localitzades que van col·lapsar en el passat. En general, la població d'aquestes civilitzacions més petites va augmentar alhora que els recursos utilitzats per la població van començar a degradar-se. L'ús de tecnologia, com les preses per redirigir els fluxos d'aigua, pot haver ajudat per un temps, però finalment no va ser suficient. La combinació de la disminució de la disponibilitat de recursos d'alta qualitat i l'augment de la població va tendir a deixar aquestes civilitzacions amb poc marge per fer front als mals temps que es poden esperar que passin alguna vegada. En molts casos, aquestes civilitzacions van col·lapsar després d'epidèmies de malalties, una invasió militar o una fluctuació climàtica que va conduir a una sèrie de males collites.

La informació publicada suggereix que queda una gran quantitat de combustibles fòssils per extreure, atès el nivell actual de tecnologia. Si assumim que la tecnologia millorarà cada cop més, és fàcil creure que qualsevol límit de combustible fòssil està a centenars d'anys en el futur.

Però, per la manera com l'economia funciona, el límit d'extracció és realment un problema d'asequibilitat. Si el cost de l'extracció augmenta massa en relació amb el que la gent de tot el món té com a ingressos que puguin gastar, la producció s'aturarà perquè la demanda (en termes del que la gent pot pagar) caurà massa, amb el conseqüent col·lapse de l’economia.

Els polítics no poden dir al món com de dolenta és realment la situació energètica. La majoria dels polítics d'alt nivell són conscients del problema del subministrament d'energia, però no en poden parlar. En canvi, escullen parlar sobre el que passaria si es permetés que l'economia avancés sense límits, cosa que és perfectament impossible.

Els polítics d’alt nivell sens dubte són molt conscients del fet que no hi haurà prou subministraments d'energia per a tothom. Això vol dir que el món estarà en una competència per qui rep quant. I això conduirà ineluctablement a la guerra entre les nacions. En un escenari de guerra, no ens hauria de sorprendre si les comunicacions es controlen acuradament. Els punts de vista que podem esperar escoltar repetidament són els que els governs i les persones influents volen que escoltem els ciutadans comuns.

El preu del petroli i la devaluació de l’euro

L’augment dels preus del combustible (gasolina i gasoil) han anat augmentant aquests darrers mesos. I és natural, ja que el preu del petroli ha augmentat molt. El petroli Brent, el petroli de referència per Europa, ha estat, els darrers 4 mesos, a 114 dòlars per barril, mentre que des del 2015 al 2021, el seu preu mitjà anual va oscil·lar entre els 42 i els 71 $/barril, amb una mitjana de 57 $/barril. En dòlars, doncs, el preu del petroli de referència a Europa s’ha apujat un 100 %.

Però nosaltres paguem la gasolina i el gasoil en euros. I l’euro s’ha devaluat respecte del dòlar. Del 2015 al 2021, per un euro et donaven, en mitjana, 1,14 dòlars. Últimament, l’euro està en paritat amb el dòlar. De manera que pot ser interessant mirar el preu del barril de Brent no en dòlars, sinó en euros. Des de l’any 2015 al 2021, el preu mitjà del barril de Brent va ser de 50 €, mentre que aquests darrers quatre mesos ha sigut de 107 €. Un augment del 114 %, significativament més elevat que l’augment del preu en dòlars.

Conforme la competitivitat europea vagi disminuint, entre altres factors pel preu de l’energia, molt més elevat a Europa que als Estats Units, la paritat entre el dòlar i l’euro anirà seguint a la baixa, de manera que el preu del petroli en euros seguirà augmentat, disminuint encara més la competitivitat europea.

Si mirem el preu del gas natural al mercat espanyol, des de fa un parell de mesos està a 127 €/MWh, mentre que als Estats Units el preu del gas natural està als voltants dels 10 $/MWh, una diferència descomunal.

 

Un futur molt gris.