¿Un octubre calorós o un octubre fred?

A Espanya ens han estat donant la tabarra durant el mes d'octubre, un mes excepcionalment calorós a la península ibèrica (és de suposar que les temperatures a Portugal hauran estat més o menys com les espanyoles), dient-nos que això és un preludi del canvi climàtic al que estem assistint, en viu i en directe. I molta gent s’ho ha cregut. El mes d'octubre ha estat molt càlid a gran part d'Espanya, resultant fins i tot extremadament càlid en àmplies àrees del centre i sud peninsulars, així com a l'est de Galícia i nord-oest de Castella-Lleó. L'anomalia tèrmica mitjana sobre Espanya va ser de 2,4 º C (Període de Referència: 1971-2000), el que fa que aquest octubre hagi estat el quart més càlid des del 1971, només superat pels dels anys 1995, 1997 i 2006.

En canvi, als Estats Units d'Amèrica del Nord suposo que el discurs haurà estat el contrari, ja que el mes d'octubre ha estat per aquelles latituds més aviat fred, sobretot a la costa aquest. Ha estat, allà, el tercer octubre més fred des del 1895 (50,8 ºF o 12,7 ºC aquest octubre, per 50,7 ºF o 12,6 ºC a l'octubre del 1976, i 49,4 ºF o 11,8 ºC a l'octubre del 1925). No m'estranya, doncs, que els nord-americans no vulguin comprometre's a emetre menys CO2, ja que no veuen enlloc l'escalfament global.

Tot això indica que es pot fer molta demagògia quan no es té una visió global de les coses. Esperarem que es publiquin les temperatures globals del passat octubre per a veure si ha estat, en realitat, un mes fred, un mes calent o un mes normal.

La política com a professió

Llegia a La Vanguardia d'abans d’ahir, amb satisfacció, la carta del lector del dia on el senyor Josep Vallhonrat deia: considero evident la desafecció de la majoria dels ciutadans cap a la classe política. Segons subscriu en Jaume Arias, l’ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo manifesta “estar molt preocupat pels límits i els riscos de la nostra democràcia”. En aquest context considero que seria interessant que algun dels vostres comentaristes polítics analitzés quines conclusions es podrien treure de l’afirmació que fa Ken Blanchard, pioner del management, a La Contra del passat 21 d’octubre: “Convertir la política en professió és pervertir la democràcia”

Li respon el catedràtic Francesc de Carreras, dient: si exceptuem els funcionaris i només prenem en compte els càrrecs polítics, així com els professionals dels partits, en Blanchard té bona part de raó. Almenys s’hauria de procurar que aquests càrrecs, abans de ser designats, tinguessin una acreditada experiència professional que els permetés dedicar només una part de la seva vida a la política activa. Això els permetria actuar amb més llibertat i no haver d’obeir cegament les consignes del partit per temor, en cas de caure en desgràcia, a no trobar una manera de guanyar-se la vida, sobretot a una edat on ja no poden començar una altre activitat professional. Això evitaria un caldo de cultiu propici a la corrupció política, és a dir, a la perversió de la democràcia.

I llegia amb satisfacció també aquesta resposta, que coincideix bastant bé amb el que penso sobre el tema, com ja ho he dit alguna vegada. Ho deia d’una altre manera en David Cespedes al Diari de Girona, ja fa uns mesos, arran de les eleccions europees: El pitjor que pot passar a un polític és que s'hi dediqui de manera professional. O sigui que l'únic sou que tingui vingui precisament de la seva activitat a l'Administració. A tots ens ve al cap el nom d'algun polític que fa anys que està instal•lat en aquest món i que la seva única i exclusiva ocupació és la renovació del càrrec cada quatre anys. N'hi ha que només coneixen aquest modus vivendi i això comporta distorsions en la seva manera de fer i actuar. Els polítics són merament representants del poble que els encomana la gestió dels seus impostos. Sovint, però, això ho obliden.

No sé si l’alcaldessa de Malgrat ha convertit la política en la seva professió, però tot fa pensar que compleix amb molts dels termes de la definició que en fan tant el catedràtic Carreras com el periodista Cespedes. El que no vol dir necessàriament que l’alcaldessa ajudi a pervertir la democràcia. Enllaço això amb les declaracions que va fer l’altre dia a Ràdio Malgrat, al programa “Línia directa amb l’alcaldessa”, on ens va explicar com va ser temptada tres vegades al principi del seu llarg mandat (tal com ho va ser el Crist al desert al principi de la seva vida pública). La tercera temptació va consistir en un pernil i algunes ampolles de xampany, que varen ser ràpidament enviats per la temptada a l’asil d’Arenys, acció que honora l’alcaldessa. També en Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma de Gramenet, va rebre el passat mes de juliol tres sobres amb un total de 6.480 euros perquè prorrogués la concessió del servei de neteja. En Bartomeu tampoc es va quedar aquests diners, sinó que els va entregar a associacions del seu municipi perquè poguessin desenvolupar les seves activitats, acció que també honora el senyor Muñoz. Així i tot, l’han ficat a la presó.

Per cert, i parlant d’un altre tema, escoltat també al mateix programa de Ràdio Malgrat on va parlar l’alcaldessa, aquesta va acabar demanant que es respectés els polítics. El que vaig trobar xocant és que fes aquesta petició després de titllar de mentidera a la seva interlocutora, la Maria Teresa, quan aquesta li va dir que ella i els veïns del seu barri havien demanat una reunió amb ella a l’Ajuntament per parlar del què havien fet al canviar la pavimentació del carrer dels Arcs, i els varen contestar que l’alcaldessa no els podria rebre fins l’any que ve (no veig quin interès tindria la Maria Teresa a dir mentides com aquesta a la ràdio). Demanar respecte pels polítics està molt bé. Tenir-ne pels administrats està encara millor. Serà aquesta falta de respecte també un símptoma de polític professional?

Nota: reconec que parlar del que passa a Santa Coloma de Gramenet i a altres municipis que encara no sabem, i de la falta de respecte d'algun polític més o menys professional pels seus administrats, el dia que es paga el segon termini de l’impost de la renda, em posa de mala llet.

Dia de Difunts

Ahir va ser el Dia de Difunts. Com tothom, trobo que és un dia adequat per la reflexió, i per recordar tots aquells que hem estimat i que han traspassat el seu període vital. Com més gran et fas, més hi penses.

De tot el que vist aquests darrers dies relacionat amb la mort, aquesta foto d’un grup de ximpanzés observant amb atenció com s’emporten Dorothy, una femella de gairebé cinquanta anys, morta d’un atac de cor, és la que més m’ha impactat.

A algú li semblarà que posar una foto de ximpanzés per commemorar el Dia de Difunts és una falta de respecte. Potser sí, però a aquesta foto hi trobo la mateixa pena per un amic mort que la que podem veure entre els humans. I és que molts creuen que la gran diferència entre els ximpanzés i els humans és que nosaltres tenim una ànima immortal, raó per la que la mort d’un humà és molt més transcendent que la mort d’un ximpanzé o de qualsevol altre animal.

Però la veritat, ens agradi o no, és que la única diferència entre un mico i una persona és que el mico té 10.000 milions de neurones, i l’humà en té 100.000 milions (una mosca en té 100.000, i una rata en té 5 milions). Si algú vol definir aquesta diferència en el nombre de neurones com ànima immortal és molt lliure de fer-ho. Encara que les nostres neurones siguin tan mortals com tots i cadascú de nosaltres.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (i 5) – què podem fer per adaptar-nos més ràpidament i amb èxit?

Aquesta és la darrera entrega sobre el Diagnòstic Alternatiu. Recordaré que aquest Diagnòstic diu que la causa profunda de la crisi és que hem arribat o estem a punt de fer-ho, al Pic del Petroli. Es a dir, al moment en que la producció de petroli es comença a reduir. Si aquest Diagnòstic Alternatiu és exacte, la crisi actual és molt més important del que ens pensem, i els remeis que s’han pres no són els adequats.

En lloc d’intentar apuntalar els bancs i les companyies d’assegurances amb rescats milionaris, probablement hauria sigut millor simplement deixar que caiguessin, encara que tinguéssim conseqüències desagradables a curt termini, ja que de totes maneres tard o d’hora cauran. Com més aviat es substitueixin per institucions que serveixin les funcions essencials dins d’una economia de contracció, millor estarem tots.

Mentrestant, els líders de pensament de la societat han de començar a explicar, en termes mesurats i comprensibles, que el creixement no tornarà i que el món ha entrat en una nova fase econòmica sense precedents, però que tots podem sobreviure i prosperar en aquest difícil període de transició si ens apliquem i treballem junts. El cor d’aquesta reeducació general ha de ser un reconeixement públic i institucional de les tres regles bàsiques de la sostenibilitat:

- el creixement de la població no pot ser sostingut;
- el ritme d’extracció actual de recursos no renovables no pot ser sostingut;
- i la utilització dels recursos renovables serà sostenible només si es fa a ritmes inferiors als de la seva reposició natural.

Sense energia barata, el comerç mundial no pot augmentar. Això no significa que el comerç vagi a desaparèixer, només que els incentius econòmics a canviaran inexorablement a mesura que els costos de transport augmentin, afavorint la producció local per al consum local. Però això pot ser una bona manera d’expressar-ho: quan es plantegi l’escassetat de combustible, els fràgils sistemes de provisió mundials es podrien veure pertorbats, amb terribles efectes per als consumidors al tallar les fonts de productes necessaris. Per tant, una prioritat important ha de ser la construcció de la resiliència de les comunitats a través de la preferència de les necessitats locals d’abastament i el manteniment de grans reserves regionals, especialment d’aliments i combustible.

En l’actualitat fa falta una mitjana de 8,5 calories d’energia de petroli i gas natural per produir cada caloria d’energia alimentària. Sense combustible barat per a l’agricultura, la producció agrícola es desplomarà i els agricultors aniran a la fallida, a menys que es duguin a terme esforços actius per reformar el sector agrícola per reduir la seva dependència dels combustibles fòssils.

Òbviament, les fonts d’energia alternatives i les estratègies d’eficiència energètica han de ser una prioritat important, i han de ser objecte d’una intensa recerca utilitzant un espectre de criteris acuradament escollits. Els millors candidats hauran de ser finançats amb fermesa, tot i que els combustibles fòssils continuïn sent relativament barats: el temps necessari per a la construcció d’una infraestructura d’energia renovable es mesura inevitablement en dècades i per tant hem de començar el procés ara en comptes d’esperar que les forces del mercat ens hi portin.

Davant les crisis de crèdit i (possiblement) monetàries, seran necessàries noves formes de finançament d’aquests projectes. Donat que els nostres actuals sistemes monetari i financer es fonamenten en la necessitat de creixement, es requereixen noves formes de diners i la creació de noves formes d’emissió de crèdit. S’han utilitzat considerables quantitats de matèria gris per trobar solucions a aquest problema, i algunes comunitats ja estan experimentant amb cooperatives de capital, monedes alternatives, i bancs sense interès.

Amb el petroli cada vegada més car en termes reals, necessitarem maneres més eficients d’aconseguir persones i béns locals. La nostra primera prioritat en aquest sentit ha de ser el de reduir la necessitat de transport amb una millor planificació urbana i amb sistemes de producció relocalitzats. Però on el transport sigui necessari, el ferrocarril i el metro lleuger seran probablement preferibles a cotxes i camions.

Nosaltres també necessitem una revolució en l’entorn construït per minimitzar la necessitat de calefacció, aire condicionat i il•luminació artificial en totes els nostres llars i edificis públics. Aquesta revolució ja està en marxa, però actualment és molt lenta degut a la inèrcia dels interessos establerts a la indústria de la construcció.

Per a aquests projectes es necessita més que crèdits locals i diners, sinó que també requereixen mà d’obra qualificada. Hi haurà una demanda no només per als instal•ladors de panells solars i d’aïllament de les cases: també es necessitaran milions de nous productors d’aliments i constructors de la infraestructura de baix consum d’energia. Una àmplia gamma de noves oportunitats pot obrir-se per substituir els llocs de treball que desapareguin en la comercialització i el finançament -si hi ha formacions barates disponibles en els col•legis de la comunitat local.

Cal assenyalar que l’import dels rescats i garanties de crèdit recentment consentits pels estats representen al voltant de 40.000 euros per cada home, dona i nen dels països desenvolupats. Aquest nivell d’inversió podria pagar tots els aspectes necessaris per a la capacitació laboral, garantint alhora el subministrament universal de les necessitats bàsiques durant la transició. Què hauríem de rebre a canvi pels nostres diners? Un sentiment col•lectiu que, en un moment de crisi, ningú es quedi enrere. Sense el sentiment de cooperació que aquesta xarxa de seguretat podria ajudar a generar, de manera similar al que es va aconseguir amb el New Deal, però a una escala encara més gran, la contracció econòmica podria degenerar en una terrible lluita per les restes del període de decadència industrial.

Encara que sigui un tema contenciós, s’ha d’abordar la qüestió de la població. Tots els problemes que tenen a veure amb els recursos són més difícils de resoldre quan hi ha més persones que necessiten aquests recursos. S’han de fomentar famílies més petites i s’ha d’establir una política d’immigració coherent amb un objectiu de no-creixement de la població. Això té implicacions de política exterior: cal ajudar a que altres nacions tinguin èxit amb el seu propi desenvolupament econòmic de transició per tal que els seus ciutadans no hagin d’emigrar per sobreviure.

Si el creixement econòmic deixa de ser un objectiu assolible, la societat haurà de trobar millors maneres de mesurar l’èxit. Els economistes han de canviar l’avaluació de benestar amb l’instrument del PIB, i començar a prestar més atenció als índexs de capital humà i social en àmbits com l’educació, la salut, i els assoliments culturals. Aquesta redefinició de creixement i el progrés ja s’ha iniciat en alguns sectors, però en la seva major part encara no s’ha assumit pels governs. S’ha començat a fer a França, però encara sense resultats pràctics.

Si tot això es fa el resultat final serà una tipus de vida més satisfactori per la gran majoria dels ciutadans, oferint més sentit de comunitat, més connexió amb el món natural, un treball més satisfactori, i un medi ambient més saludable. Molts estudis han demostrat repetidament que els nivells més alts de consum no es tradueixen als nivells elevats de satisfacció de la vida. Això significa que si el "progrés" pot ser pensat en termes de felicitat, més que en termes d’una constant acceleració del procés d’extracció de matèries primeres i de convertir-les en productes que ràpidament es converteixen en residus, llavors el progrés pot continuar. En qualsevol cas, la "venda" d’aquest enorme projecte sense precedents per al públic en general serà necessari, destacant els seus beneficis. Diverses organitzacions ja estan estudiant els missatges i els aspectes de relacions públiques de la transició. Tanmateix, els responsables han d’entendre que la busca del camí a seguir significa no prometre el que no pot ser entregat, com per exemple un retorn a l’època de creixement i consum irreflexius.

Però tot això, per ara, no és el llenguatge de cap govern. De manera que, si el Pic del Petroli ja ha arribat, ens troba molt poc preparats. Si arriba d’aquí a deu anys, potser seria hora de despertar.

Dues qüestions

A l’actualitat econòmica i política actual hi ha dues coses que no m’encaixen: la xifra de l’atur real i l’evasió d’impostos.

Anem per passos: ens diuen que hi ha més de quatre milions de gent aturada, dels que més d’un milió no tenen cap ingrés econòmic. Però Espanya no té l’aspecte, quan un circula pels carrers, de tenir un 19 % d’atur: els carrers i les carreteres principals estan embussats amb cotxes, la morositat de les hipoteques només és del 3 %, molt més baixa del que s’esperaria si hi hagués tanta gent sense treball. Fa poc temps vaig tenir una reunió amb un americà que acabava d’arribar a Espanya. Abans d’aterrar, estava terroritzat. Pensava que un país amb un 19 % d’atur seria un país amb molta violència al carrer. Va quedar tan estranyat del que va veure als carrers de Madrid, que em va dir que no es creia que hi hagués tanta gent aturada com li havien dit.

Penso que això vol dir que el número de persones que treballen sense declarar-ho (que treballen en negre, per dir-ho d'una altre manera) deu haver augmentat considerablement, reprenent una antiga tradició espanyola. Hi ha qui diu que l'economia submergida representa a Espanya un 23% del PIB, 10 punts per sobre de la mitjana dels 15 primers països de la UE.

Si pensem que el número de persones que s’han apuntat per cobrar l’ampliació de les prestacions d’atur, els 420 euros, és relativament petit, també porta a deduir que la gent que no s’apunta és perquè està treballant, i no pot assistir als cursets exigits per cobrar aquesta prestació.

D’altra banda, l’Organització Professional d’Inspectors d’Hisenda ha declarat, fa poques setmanes, que, si tinguessin els mitjans necessaris, podrien recaptar els propers quatre anys 100.000 milions d’euros, deu vegades més del que el govern pensa recaptar amb l’augment d’impostos que ens anuncien. Pensem les vegades que ens han preguntat si volem factura o no: si la volem, ens claven l’IVA, si no, ens l’estalviem, i el que cobra pot no declarar aquest ingrés al seu IRPF. Pensem que els ingressos sobre impostos de societats han baixat el juliol i l’agost d’aquest any, un 35 % respecte dels mateixos mesos del 2009, uns caiguda molt més important del que es podria pensar per la recessió de l’activitat econòmica.

Es bo o és dolent que la gent treballi sense declarar i que la gent evadeixi impostos? D’entrada, em sembla que deu ser negatiu. Però la indiferència amb que aquestes dues qüestions es tracten pels polítics i pels periodistes em fa pensar que dec estar equivocat. I això que un estudi recent de la Pimec diu que retallar l'economia submergida que hi ha a Espanya fins a nivells equivalents a la mitjana europea suposaria una reducció de l'atur en aquest país de 2,5 milions de persones.

Repeteixo: no entenc perquè ningú parla d’aquestes dues qüestions.

Tràfics d’influències i corrupció

Haig de dir que no m’ha estranyat gens que hi hagi hagut casos de corrupció també a Catalunya. El cas Millet, i els casos d’actualitat més immediata (Sta. Coloma de Gramenet i ex-alts càrrecs dels governs del president Pujol), no m’han pas agafat de sorpresa. Catalunya, pel que fa a la corrupció, és molt més propera de la península ibèrica que no de França, és més del sud que del nord dels Pirineus, ens agradi o no.

Que Espanya és un país molt corrupte no s’escapa a ningú. Qui no s’ha trobat, a la feina, amb gent que paren la mà per passar-te una comanda? Qui no ha rebut propostes de comissions per passar un contracte important a una determinada empresa? Aquestes pràctiques són admeses sense cap problema, i el que se’n aprofita és considerat com una persona més llesta que les altres. De la mateixa manera, Espanya (i Catalunya) està ben classificada (en el sentit que n’hi ha molt) dins de la Unió Europea pel que fa al frau fiscal i al treball no declarat. Podem, però, consolar-nos pensant que hi ha molts països on la corrupció és molt més important que a casa nostra.

La majoria dels casos de corrupció política tenen un denominador comú: es fan en llocs on fa molts anys que governen els mateixos. Això ha donat peu a que es vagin creant xarxes d’influències, aprofitant les febleses del funcionament de les organitzacions, xarxes que es van enfortint a mesura que passa el temps. Estic convençut que durant el llarg període de govern del president Pujol hi va haver moltes xarxes d’influències i, per tant, una corrupció considerable, que s’ha anat tapant. El mateix va passar amb els socialistes del govern central als darrers anys d’en Felipe González, i està passant a Madrid i a València, després de molts anys de govern popular. I es descobreixen i es descobriran coses a Andalusia, i a Extremadura, etc. I és estrany que encara no hagi sortit res important a Euskadi.

Aquesta corrupció política ha augmentat molt aquests deu darrers anys, aprofitant el boom immobiliari i els importants beneficis que reportava a uns i altres la requalificació de terrenys. La crisi actual tindrà l’efecte benèfic de disminuir aquest tipus corrupció.

L’excusa que molts han trobat a aquest estat de coses és que el nostre nivell de corrupció (a Catalunya, em refereixo) es troba dins del que és normal a Espanya.

Malgrat també fa molts anys que té el mateix govern municipal, i no seria gens estrany que també s’hi haguessin establert aquest tipus de xarxes, ja que és una cosa que podem considerar tant normal com que els bolets creixin a la vora dels arbres, si se’ls en dona el temps necessari. El que no vol dir forçosament que hi hagi hagut corrupció o actes il•legals, però si que és segur que alguns espavilats hauran trobat la manera de fer-se uns quartets, sent més llestos que els altres i comprant a baix preu terrenys que han "endevinat" que serien requalificats.

A mi tot això no em fa perdre el son. Ni em fa deixar de creure que la democràcia és el millor de tots els sistemes polítics: almenys ara es descobreixen alguns casos, cosa que no passava amb el règim. Ni m’impedeix d’anar a votar (ja ha passat massa temps de la meva vida sense poder fer-ho). Però procuro no votar a qui porta massa temps al govern, sigui central, regional o municipal.

El que em molesta és que els responsables dels partits polítics reaccionin malament i a deshora. En comptes de reconèixer que alguns dels seus afiliats i dels seus càrrecs son pomes podrides, i de fer el necessari per treure-se’ls de sobre, es disculpen, apel•len a presumpcions d’innocència, procuren que passi el temporal: tenen por que els encausats cantin, i això no els convé. Es un error que fan tots. I és que els partits, tal com estan organitzats ara mateix (llistes tancades, obediència cega) són el caldo de cultiu de la corrupció, al apartar de la seva militància a gent amb pensament propi, i al afavorir l’entrada de gent mediocre, que, sent incapaços de guanyar-se la vida fora de la política, hi troben un modus vivendi molt productiu.

Si les Caixes d’Estalvi no tenen accionistes, de qui són?

Quan va començar la crisi molta gent volia que es nacionalitzés la banca. Però, pensava jo, que ja teníem la meitat de la banca nacionalitzada, perquè les Caixes, que no tenen accionistes i que, moltes, les varen fundar les diputacions o els ajuntaments, no són ja dels ciutadans, controlades pel govern autonòmic corresponent?

Però, de veritat és així? Quan més ho penso, menys estic convençut que les Caixes siguin dels ciutadans, o dels impositors. Quan veig els sous que es donen els directius a ells mateixos, no crec que ni als ciutadans ni als impositors se’ls hagi preguntat mai si hi estaven d’acord.

Quan veig el que està passant amb Caja Madrid, em pregunto de qui, de veritat, és aquesta entitat. De l’Espe, d’en Gallardón, d’en Rajoy,...? O de qui?

En realitat, sospito que no són de ningú, però que els seus directius es comporten com si fossin seves. I que la supervisió pels governs autonòmics no passa de voler aprofitar-se (el partit que mana) del seu manà financer, col•locant al seu timó algú de confiança.

Reconec la meva ignorància en aquesta qüestió, i estaria molt agraït si algú em pogués explicar de qui són, de veritat, les Caixes d’Estalvis.

Malgrat 1909 – les mines de ferro contracten obrers

El dia 28 d’octubre de l’any 1909, ara fa cent anys, es buscaven obrers per treballar a les mines de ferro de Malgrat. L’anunci es va repetir els dies 1 i 3 de novembre del mateix any a La Vanguardia.

Recomano la lectura del llibre sobre l’explotació Les Mines de Can Palomeres, de Ferran Cardona, Josep Cuenca i F. Xavier Samarra, amb un pròleg d’en Joaquim Colomé, que es pot trobar a la web municipal.

El sol ja té una taca

L'activitat del sol té cicles de 11 anys aproximadament. Cada 11 anys, el sol sofreix furiosos trastorns: taques fosques brollen des de sota la superfície del sol, explosions tan poderoses com mil milions de bombes atòmiques donen lloc a intenses flamarades de radiació d'alta energia, expulsant núvols de gas prou grans per a empassar-se planetes sencers.

Entre dos màxims d'activitat solar es troba un període en el qual gairebé no hi ha taques a la superfície del sol. Un dia sense taques solars és un dia amb la cara del sol completament neta. Mai es troben dies sense taques solars durant el Màxim Solar quan el sol està més actiu, però aquests dies sense taques són comunes durant el Mínim Solar, la fase oposada del màxim del cicle de 11 anys, quan el sol està molt més tranquil. Contant els dies sense taques, podem seguir la pista de la profunditat i la durada d'un mínim solar.

Pel que fa als dies sense taques solars, el mínim solar en curs és el més profund des de fa un segle. En 2008, no es van observar taques solars durant 266 dels 366 dies de l'any (73 %). Per a trobar un any amb el sol més net, cal anar a l'any 1913, en el qual va haver 311 dies sense taques solars (85 %). En el que va del 2009, al dia 28 d'octubre, ja hi ha hagut 232 dies sense taques, un 79 % dels 301 dies transcorreguts des del 1 de gener, i aquesta xifra pot seguir augmentant, ja que encara queden 64 dies per a acabar l'any.

Des de l'any 2004, en el qual va començar el Mínim Solar actual, duem un total de 743 dies sense taques solars, mentre que el terme mitjà de dies sense taques solars dels mínims recents és de 485 dies, el que confirma que ens trobem en un Mínim Solar molt profund.

Tenint en compte que durant els Mínims Solars l'energia rebuda del Sol és menor que durant els màxims, un mínim profund i perllongat pot donar lloc a un refredament global del planeta, com ja ha succeït altres vegades. El problema és que, amb els coneixements actuals sobre l'activitat solar, és impossible fer cap predicció seriosa.

Fa un parell de dies ha aparegut una taca al sol, com podem veure a la fotografia de l’astre rei d’avui mateix. Veurem quan de temps durarà, o si n’apareixeran d’altres, i el cicle 24 agafarà finalment impuls.

Malgrat 1959 – donatiu

Ara fa cinquanta anys, el 20 d’octubre de l’any 1959, La Vanguardia publicava la llista dels donatius per una cursa de braus benèfica en favor de les vídues i dels orfes dels exèrcits de Terra, Mar i Aire.

El nostre Magnífic Ajuntament, del que era alcalde en Jaume Turró, hi va contribuir amb 500 pessetes (3 euros). Aquesta quantitat, corregida amb la inflació, representaria avui dia unes 37 vegades més, és a dir, uns 110 euros. I és que en aquell temps el nostre Magnífic Ajuntament, no sé per bé o per mal, no era tan esplèndid com ara.

Malgrat 1909 – aprovació dels comptes de 1908

Tal dia com avui de l’any 1909 es publicava a La Vanguardia un apunt de la Comissió Provincial en el que es comunicava l’aprovació dels comptes municipals de l’ajuntament de Malgrat de l’any 1908. El que és sempre, i també ho era en aquells temps, una bona notícia.

Les centrals elèctriques de cicle combinat

Definirem primer el que és una central tèrmica convencional, com aquella en que es produeix electricitat a partir de combustibles fòssils com ara el carbó, el fuel o el gas natural, mitjançant un cicle termodinàmic de aigua i vapor. Per explicar-ho més senzillament, es tracta de cremar el combustible per escalfar aigua i transformar-la en vapor a una pressió molt elevada. Amb aquest vapor d’aigua es fa girar una turbina que, al seu torn, fa girar un alternador per produir electricitat. Al sortir de la turbina, el vapor d’aigua perd pressió i es condensa, tornant-se a convertir en aigua líquida per tornar a començar un nou cicle de producció de vapor.

Per millorar el rendiment d’una central convencional, la turbina de vapor pot tenir quatre cossos: el primer d’alta pressió, el segon de pressió mitjana i els dos darrers de baixa pressió.

En canvi, en una central tèrmica de cicle combinat l’electricitat es genera mitjançant dues màquines: una turbina de gas i una turbina de vapor. (També hi ha centrals de cicle combinat de fuel oil o de carbó gasificat, que no tractarem aquí, encara que el principi de funcionament és el mateix)

El primer procés, la turbina de gas, consisteix en agafar aire directament de l’atmosfera, escalfar-lo cremant gas, de manera que es comprimeixi (al escalfar-lo, l’aire tendeix a augmentar de volum, però com que es manté en un espai reduït, el que passa és que augmenta la pressió). Aquest aire comprimit fa girar una turbina que, al seu torn, fa girar un alternador.

L’aire calent que surt de la turbina està a uns 600ºC, i aquesta calor s’aprofita fent-lo passar per una caldera convencional, on escalfa el vapor d’aigua que torna de la turbina de vapor per transformar-la en vapor a una pressió molt elevada, com en una central convencional. Amb aquest vapor d’aigua es fa girar una segona turbina que s’acobla al mateix eix que la turbina de gas, de manera que les dues turbines fan girar el mateix alternador. Per evitar que les possibles diferències de velocitat entre les dues turbines facin suportar esforços massa importants a l’alternador, la turbina de vapor s’hi acobla mitjançant un embragatge.

La turbina de gas té tres parts: compressor, cambra de combustió i la pròpia turbina. El compressor és normalment un compressor per etapes, i la seva funció és injectar l’aire a pressió per la combustió del gas i la refrigeració de les zones calentes. A la cambra de combustió es barregen el gas natural i l’aire a pressió, i és on es produeix la combustió. La turbina pròpiament dita té tres o quatre etapes d’expansió; la temperatura d’entrada dels gasos és d’uns 1.400ºC, i la de sortida d’uns 600ºC.

Les característiques d’una central de cicle combinat són:

- Flexibilitat: la central pot operar a plena potència o a potències parcials, fins a un mínim aproximat d’un 45 % de la potència màxima, gairebé sense perdre eficiència. A una càrrega més baixa, comença a perdre eficiència ràpidament.

- Rendiment: Al ser la diferència de temperatures entre la combustió i els gasos d’escapament és més alta que en una turbina de gas o una de vapor, s’aconsegueixen rendiments molt superiors que a les centrals convencionals, de l’ordre del 55 %, mentre que les centrals convencionals tenen un rendiment del 40 %.

- Emissions de gasos d'efecte hivernacle: les seves emissions són més baixes que les de les centrals de carbó o que les de gas convencionals. Les centrals convencionals de carbó emeten entre 0,9 i 1,4 kg de CO2 per MWh produït, depenent del tipus de carbó i del rendiment de la central, les convencionals de gas emeten entre 0,4 i 0,5 kg de CO2 per kWh produït, i les centrals de cicle combinat de gas n’emeten 0,30 i 0,35.

- Inversió: el cost de la inversió per MW (megawatt) instal•lat és relativament reduït, comparat amb les nuclears i també amb les centrals de carbó.

Si comparem les centrals de gas, siguin de cicle obert o combinat, amb les de carbó, hi trobem altres avantatges, derivats de la naturalesa del combustible: el carbó té cendres, que donen lloc a residus sòlids que desprès s’han de emmagatzemar en dipòsits, i amb els que s’ha de tenir cura, ja que solen donar aigua àcida quan plou, que pot contaminar la capa freàtica. A més, el carbó acostuma a tenir altres impureses, com el sofre, que, si no es separen de les emissions atmosfèriques, són les causants de les pluges àcides.

El principal inconvenient de les centrals de gas és la volatilitat del preu del gas, que segueix al del petroli, a comparar amb una estabilitat més important dels preus del carbó. A més, els contractes de gas (material que és difícil d’emmagatzemar en grans quantitats) preveuen gairebé sempre la regla de take or pay, és a dir, que si el gas contractat no es consumeix, s’ha de pagar igualment.

I un tema que habitualment no es tracta: les fuites de gas. Es difícil trobar dades concretes que ens donin la quantitat de gas que es perd a l’extracció i al transport. La dada que em sembla més ajustada és la d’un 1,5 %. Si aquesta dada és correcta, aquestes fuites es corresponen a uns 2 grams per kWh produït per una central de cicle combinat. I com que el gas natural és, fonamentalment, metà, i que el metà és un gas d’efecte hivernacle molt potent (té un efecte hivernacle 21 vegades superior al del CO2), aquestes fuites representen una emissió equivalent d’uns 40 grams de CO2 per kWh produït, que s’hauran de sumar als 300 -350 d’emissió directa.

La independència i jo

Per contestar a algun dels comentaris del meu darrer post (comentaris que agraeixo, ja que tots són interessants i ben raonats), resumiré la meva posició sobre la independència de Catalunya i sobre les consultes que s’han fet o que s’estan preparant.

Sobre la independència de Catalunya, l’avantatge que hi trobo és que és probablement la única manera de que la llengua catalana no desaparegui del mapa. I, em sembla a mi, no hi haurà Catalunya si perdem la nostra llengua. Catalunya no és Irlanda que, sent una illa, ha pogut conservar la seva personalitat adoptant la llengua dels que la varen ocupar durant segles. Catalunya és terra de pas, i una Catalunya on es parli únicament castellà seria una regió més d’Espanya.

L’inconvenient és que no és gens segur que, un cop declarada la independència, si no és per mutu acord amb Espanya (missió quasi impossible), Catalunya es pugui integrar sense cap trigança a la Unió Europea. Si això fos així, el problema econòmic i social seria molt important. També podem preguntar-nos si la part proporcional dels fons comuns de la Seguretat Social revertirien al nou estat o es quedarien tots a Espanya i Catalunya hauria de començar de zero.

Resumint: si estigués segur de la nostra integració immediata a Europa i d’un repartiment equilibrat dels comptes amb l’estat espanyol, personalment seria partidari de la independència. Però, per ara, tinc els meus dubtes sobre aquestes qüestions.

Pel que fa a les consultes, no hi tinc res en contra, si no és que la pregunta que es va fer a Arenys de Munt pressuposa que Catalunya s’integrarà immediatament a la Unió Europea. Es a dir, si som lògics, i l’estat espanyol s’oposés a que una part del seu territori, alliberat sense la seva aprovació, s’integrés a la U.E., hauríem de considerar les consultes com no fetes, ja que s’hauria preguntat una cosa que no es correspondria a la realitat. En una consulta, la redacció de la pregunta és molt important. Em sembla que, en aquest sentit, s’ha tingut una bona dosi d’improvisació.

Sobre unes declaracions de l’alcaldessa

El Punt ha fet una enquesta a 235 alcaldes per conèixer la seva posició sobre les consultes independentistes que es volen celebrar a Catalunya els propers mesos. Entre els alcaldes consultats hi trobem l’alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy que, com tothom sap, no dóna suport a celebrar un referèndum d’aquest tipus al poble. La seva frase “els alcaldes que no donem suport al referèndum no hem de tenir por de dir-ho, perquè això no ens fa menys catalans” ha estat molt criticada.

L’argument dels crítics és que els que no donen suport a la independència de Catalunya són “integristes de la nació espanyola als quals, per coherència, hem d’anomenar nacionalistes espanyols”. I continuen dient que “a una banda estan els demòcrates, els qui no tenen por de les urnes ni del dret de la gent a expressar-se lliurement. A l’altra estan els totalitaris, els qui s’alineen amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange”.

Es a dir, que argumenten allò tan característic dels partidaris del pensament únic, que pensen que el que no està amb mi, està contra meu. Personalment, penso que aquests crítics tan radicals deixen darrere seu una ferum una mica feixista, i donen la impressió de no admetre altres idees més que les seves. I desprès diuen que els altres són totalitaris...

Es pot estar o no d’acord amb la posició de l’alcaldessa, però, abans de res, s’ha de respectar la seva manera de pensar. I, com deia el clàssic: podré no estar d’acord amb el que vostè diu, però donaria la vida perquè ho pugui continuar dient. No sembla pas que els autors d’aquest tipus de crítiques maximalistes hagin entès bé el significat del mot democràcia.

I és que, ho vulguin o no, entre la banda dels independentistes i la banda de la Falange hi ha molts punts intermedis. I molta gent ens trobem en algun d’aquests punts.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (4) – una economia post-petroli

La conclusió de molts estudis sobre les disponibilitats d’energia és que és poc probable que es pugui comptar ni amb els combustibles fòssils convencionals ni amb les fonts d’energia alternatives per a proporcionar la quantitat i qualitat de l’energia que es necessita per sostenir el creixement econòmic, o fins i tot els nivells actuals d’activitat econòmica, durant la resta d’aquest segle.

Si bé hi ha moltes instal•lacions de producció d’energies alternatives amb èxit a tot el món (des de petits sistemes fotovoltaics a escala casolana fins a grans "granges" d’aerogeneradors), són molt poques les nacions industrials modernes que ara mateix treuen la major part de la seva energia d’altres fonts que no siguin de petroli, carbó i gas natural. Dos exemples són Suècia i França, que obtenen la major part de la seva energia elèctrica del nuclear i de l’energia hidroelèctrica. Un altra exemple és Islàndia, que es beneficia excepcionalment d’importants recursos geotèrmics nacionals que no es troben en la majoria dels altres països. Fins i tot en el cas d’aquestes tres nacions, la situació és complexa, ja que l’energia elèctrica no significa més que una part de l’energia total consumida, i l’altra part està basada en combustibles fòssils (pel transport, per les indústries petroquímiques, per l’agricultura, etc). Per tant, una substitució significativa de la producció d’energia a partir de combustibles fòssils per altres fonts d’energia segueix sent una qüestió més teòrica i il•lusòria que no real.

Però el problema va més enllà del petroli i altres combustibles fòssils: els recursos d’aigua dolça del món estan tensats fins al punt que milers de milions de persones aviat es podrien trobar amb un accés precari a l’aigua potable i a la d’irrigació. La diversitat biològica està disminuint ràpidament. Estem perdent 24 mil milions de tones de capa superficial del sòl cada any degut a l’erosió. Molts minerals econòmicament importants, des de l’antimoni al zenc, s’estan esgotant ràpidament, cosa que requereix l’extracció de minerals de grau cada vegada més baix en llocs cada vegada més remots. Per tant, el pic de la crisi de petroli és en realitat l’avantguarda d’un dilema major: el Pic de Tot.

En essència, la humanitat s’enfronta a un perill totalment predictible: la població ha crescut de manera espectacular durant els darrers 200 anys (en virtut d’una expansió des de mil milions a gairebé set mil milions), mentre que el nostre consum per càpita dels recursos també ha crescut. Per a qualsevol espècie, això és pràcticament la definició d’èxit biològic. I, tanmateix, tot això ha tingut lloc en el context d’un planeta finit amb quantitats fixes de recursos no renovables (combustibles fòssils i minerals), una limitada capacitat de regeneració dels recursos renovables (boscos, peixos, aigua dolça i la terra vegetal), i una capacitat limitada per absorbir les deixalles industrials (inclòs el diòxid de carboni). Si fem un pas enrere i observem el període industrial amb una àmplia perspectiva històrica, basada en un reconeixement dels límits ecològics, és difícil evitar la conclusió de que estem vivint avui al final d’un període relativament breu de 200 anys d’una fase de ràpida expansió activada per un subsidi temporal d’energia (en forma de combustibles fòssils barats), que serà inevitablement seguit per una fase contracció encara més ràpida a mesura que aquests combustibles s’esgotin.

Aquest cicle històric de creixement i de contracció no significa necessàriament la fi del món, però sí que significa el final d’un determinat tipus d’economia. D’una manera o altra, la humanitat ha de tornar a un patró més normal d’existència caracteritzat per la dependència dels ingressos solars immediats (a través dels cultius, el vent, o la conversió directa de la llum solar en electricitat), en lloc de dependre de la llum del sol emmagatzemada fa milions d’anys en forma de combustibles fòssils.

Això no vol dir que la resta del segle XXI ha de consistir en un col•lapse del industrialisme, una mort de la majoria de la població humana, i una tornada pels supervivents a un mode de vida essencialment idèntic a la dels camperols o indígenes caçadors recol•lectors del segle XVI. És possible imaginar formes de vida acceptables amb les que la humanitat pugui adaptar-se als límits ecològics i al mateix temps seguir desenvolupant la riquesa cultural, la comprensió científica i la qualitat de vida.

Utilitzant els recursos no renovables com els metalls, minerals i combustibles fòssils, els hem robat de les generacions futures. Ara, en efecte, estem robant a aquestes generacions els mitjans financers que podríem haver utilitzat per construir un pont cap a una economia sostenible. La construcció d’una infraestructura d’energia renovable (incloent no només la capacitat de generació, sinó de distribució i sistemes d’emmagatzematge, així com els sistemes de transport post-petroli i l’agricultura) requerirà enormes inversions i dècades de treball. D’on provindrà el capital d’aquesta inversió si els governs ja estan enterrats amb deutes? Si hem compromès milers de milions d’euros per fer surar una vella economia sense perspectives reals de supervivència, què ens queda per finançar la nova?

Si la recepta actual econòmica per al nostre mal està mal dirigida, el mateix és cert en el cas de molts remeis proposats pels nostres problemes energètics. Segons el Diagnòstic Convencional, els actuals alts preus del petroli es deuen a l’especulació. La solució, per tant, ha d’estar en una regulació més estricta del comerç dels futurs sobre el petroli (que pot ser una bona idea, encara que no arriba a l’arrel del problema), mentre s’ofereixen més oportunitats a les companyies petrolieres per a la prospecció de petroli (tot i que la producció de les reserves que es trobin seria relativament petita, i tindria poc efecte en els preus del petroli). De fet, però, invertir més en sistemes d’energia de combustibles fòssils (inclòs la tecnologia del “carbó net”) produirà la disminució de rendiments, atès que els recursos de més alta qualitat ja s’han esgotat. Mentrestant, fent això es malgasta el capital d’inversió per al desenvolupament de fonts d’energia renovable, dels que haurem de dependre cada vegada més al esgotar-se els combustibles fòssils.

Si el Diagnòstic Alternatiu és correcte, no hi haurà cap solució fàcil per la situació actual d’una econòmica espatllada. Algunes malalties no són curables, sinó que simplement exigeixen que ens adaptem i que intentem treure el millor de la nostra nova situació.

Si la humanitat ha emprès la fase de contracció de la indústria, hem d’assumir que tenim per davant nivells d’ingressos mitjans molt més baixos (per gairebé tothom en les nacions riques, i pels assalariats millor pagats en les nacions més pobres); diferents oportunitats d’ocupació (menys llocs de treball en vendes, màrqueting i finances; més en la producció de base), i una energia, un transport i una alimentació més costosos. A més, hem de suposar que els aspectes fonamentals del nostre sistema econòmic que estan indissolublement lligats a la necessitat d’un creixement futur, com el sistema de préstecs, deixaran de funcionar en aquest nou context.

En un proper post veurem com ens podríem adaptar ràpidament i amb èxit a aquesta nova situació.

Les Tablas de Daimiel han pres foc

Avui he llegit la notícia que em sembla més important de l’any. No té res a veure ni amb la corrupció del PP ni amb la independència de Catalunya. Es més, sóc conscient que algú pensarà que exagero. La notícia que m’ha impactat és que la torba que es troba sota les Tablas de Daimiel ha pres foc.

S’anomenen tablas fluvials, en castellà, els ecosistemes que es formen pels desbordaments dels rius en els seus trams mitjans, afavorits per la manca de pendents. En català, el mot taula no té, entre les seves accepcions, aquesta definició. Doncs bé, aquests ecosistemes, afartats d’aigua, són el primer graó per la formació de carbó, ja que les matèries orgàniques, al morir, es van enterrant sense que tinguin la presència d’oxigen. Recordem de l’escola que les diferents etapes de la formació del carbó són la torba, el lignit, la hulla i, finalment, l’antracita (un dia, si Déu ho vol, parlaré de d’extraordinària història de la formació del carbó)

Un, que entre les seves experiències professionals ha hagut de lluitar contra incendis importants de carbó vegetal, té una certa idea de l’origen d’aquest tipus d’incendi, que és el mateix que el de les formacions subterrànies de torba: quan el carbó vegetal o la torba, que són dos tipus de carbó relativament semblants per la seva porositat, és a dir, per la seva facilitat de prendre foc sense cap flama exterior, tenen una humitat relativament baixa per la turba, i relativament alta pel carbó vegetal, és a dir, entre el 20 i el 40 %, poden inflamar-se espontàniament. El procés és el següent: es produeix una reacció entre el carbó i l’aigua, que és C + H2O = CO + H2. Aquesta reacció es produeix en llocs on el carbó és de granulometria molt fina, i és una reacció que produeix força calor. Per tant, hi ha punts on el carbó s’escalfa molt i s’arriba al punt d’ignició del CO i del hidrogen, que s’inflamen aprofitant que sempre hi ha una mica d’aire al seu voltant: en el cas de la torba, en comptes de trobar-se dins d’una mar d’aigua d’aigua, aquesta ha començat a desaparèixer al anar-se assecant el terreny, el que ha permès l’entrada d’aire..

Sabrem que el munt de carbó vegetal o el terreny torbós han començat aquest procés quan vegem, sobretot de bon matí, quan l’atmosfera és freda, sortir petites fumaroles, que no són més que l’evaporació de l’aigua degut a l’augment de la temperatura. Llavors només hi ha una manera d’extingir l’incendi: injectar grans quantitats d’aigua per negar el carbó vegetal o la torba, de manera que no quedi gens d’aire entre els grans de carbó, i que les zones calentes es refredin. En el cas del carbó vegetal, aquesta opció, que és la única que podem prendre, té un inconvenient major: el carbó vegetal així amarat d’aigua té una gran tendència a convertir-se en pols, i perd bona part del seu valor comercial. En el cas de la torba, tornem a les condicions en que s’ha format.

Per què les Tablas de Daimiel han pres foc? Doncs perquè els pagesos castellanomanxecs, àvids de millorar el seu nivell de vida, han fomentat l’agricultura de regadiu (fins i tot s’ha vist regar les vinyes) i han perforat milers i milers de pous, molts d’ells sense cap permís de l’autoritat (in)competent que els governa. Han anat pouant l’aigua del subsòl, de manera que fa anys els famosos ulls del Guadiana varen desaparèixer, el que va ser un primer avís, passat per alt per tothom i, especialment, per qui havia d’haver pres les mesures correctores pertinents, i el nivell de la capa freàtica ha anat baixant, el subsòl s’ha anat assecant, de manera que la turba de les Tablas, que tenia un 100 % d’aigua, ha arribat al trist nivell que ha permès aquest incendi subterrani, d’una magnitud molt important. La única solució serà la de tornar a inundar les Tablas, si hi ha medis per aportar una gran quantitat d’aigua a les Tablas (es parla de més de vint hectòmetres cúbics) i limitar l’extracció d’aigua del subsòl, sempre que els agricultors de Castella La Manxa ho permetin. I no oblidem que ells tenen els vots d’aquella regió.

La catàstrofe ambiental pot ser enorme: A més de fer desaparèixer un terreny humit tant important, la quantitat de CO2 que s’enviarà a l’atmosfera serà colossal. Els que creuen que el CO2 és el mal absolut haurien d’actuar. Veurem si s’hi atreviran.

La Selva Marítima

Els que pensem que la comarca del Maresme és artificial, i que no respon a una lògica ni humana ni geogràfica, estem satisfets d’un petit pas que s’ha fet per potenciar una nova comarca, al meu parer molt més cohesionada que la del Maresme: la Selva Marítima.

Que el Maresme no és una comarca humanament lògica és bastant clar: les relacions entre els pobles de l’Alt i del Baix Maresme són pràcticament inexistents. Des del punt de vista geogràfic, el Maresme és una mica com Xile, una comarca llarga i estreta, on no té res a veure el Corredor amb el Montnegre, ni els pobles que estan sota cadascuna d’aquestes dues serralades.

Per això, quan les administracions que han d’utilitzar els seus recursos d’una manera eficaç, al gestionar el Maresme tenen problemes. La creació del Consorci Territorial de Salut de l’Alt Maresme i la Selva Marítima, que compren els municipis de Blanes, Calella, Canet de Mar, Fogars de la Selva, Lloret de Mar, Malgrat de Mar, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Sant Pol de Mar, Santa Susanna, Tordera, Tossa de Mar, es un primer petit pas per racionalitzar administrativament un territori de 213.000 habitants.

Esperem que aquest primer pas no sigui l’únic, i que la creació de la comarca de la Selva Marítima sigui una realitat ben aviat. Si aquesta nova comarca és eficaç per la salut, no seria pas estrany que també ho fos per la resta de les competències administratives d’una comarca.

Esperem que els polítics de Malgrat, a qui tant els agrada pertànyer a la vegueria de Barcelona, comencin a obrir els ulls a la racionalitat administrativa.

La remodelació del barri antic

L’hora del barri antic (perdó, nucli antic) ja ha arribat. O, més ben dit, ja li falta poc per que el remodelin. Amb els objectius, diuen, de millorar la qualitat de vida dels veïns amb la creació d’un espai de convivència ciutadana, més accessible i còmode i per dinamitzar l’activitat comercial i turística, i revalorar el patrimoni històric i arquitectònic. Passem que es millori la qualitat de vida dels veïns, que disposaran d’un entorn menys deteriorat, però la resta dels objectius em sembla més aviat fumós, com la majoria del bla bla dels polítics. Pel que fa a dinamitzar l’activitat comercial, dubto que aquesta remodelació compleixi l’objectiu fixat, però no hi fa res, ja que, de tota manera, ningú ho podrà quantificar.

Dit això, trobo que la remodelació del barri antic de Malgrat és una bona cosa. Del barri antic, no del carrer del Carme, ni de la plaça de l’Església o la de Pau Casals, ja que es talla al tràfic rodat un eix transversal de Malgrat sense que hi hagi una alternativa clara. Però doctors té l’església (més aviat el govern municipal) que diuen que la circulació no se’n ressentirà (!)

El cost previst d’aquesta magna obra és de més de 2,2 milions d’euros. Els fons europeus en financen 225.000, quedant per l’ajuntament la resta, uns 2 milions. Per cert, aquesta subvenció és molt més petita que el que preveia l’equip de govern. D’aquests 2 milions, 1.490.000 aniran a càrrec de les arques municipals, i 565.000 a càrrec dels feliços veïns que veuran, diuen, millorada la seva qualitat de vida. Com que la zona remodelada afecta a 282 propietaris, a cadascú li toca, en mitjana, uns 2.000 euros, més de 300.000 pessetes. Com qui diu, res, sobretot en aquests temps de crisi.

Ja he expressat alguna vegada la meva opinió sobre aquests contribucions especials: ni m’agraden ni les trobo justes. En aquest cas, però, les trobo al límit, si no de la legalitat, al menys sí de l’ètica: aquesta inversió no estava pressupostada ni, encara menys, la contribució especial que l’acompanya (el que mostra la seriositat d’aquest equip de govern, incapaç de planificar una inversió de més de 2 milions d’euros). Als pressupostos del 2009 hi ha prevista una contribució especial de 550.000 euros pels veïns afectats per la urbanització de l’Avinguda Colon, que no tenen perquè coincidir amb els del barri antic. I jo em pregunto si els 282 propietaris de la zona implicada en aquesta remodelació no han estat pas víctimes d’una atrac a mà armada, ja que els faran pagar un impost que no estava previst en els pressupostos.

Una pregunta: pot el ple d’un ajuntament imposar nous impostos a la població fora del pressupost anual? Se’m dirà que aquests diners s’hauran de pagar l’any 2010, i que, per tant, es poden aprovar aquests impostos en el pressupost de l’any que ve. Però la veritat és que aquests impostos s’ha aprovat l’any 2009 i fora de pressupost. Jo, si manés, no ho hauria fet: per respecte als contribuents i per respecte a mi mateix.

Finançaments i pressió fiscal

Aquesta és l’època dels finançaments de tot tipus i condició, ja que és l’època en què es presenta al congrés dels diputats el projecte de pressupostos per l’any vinent. I així ho han fet fa un parell de dies.

Es defineix la pressió fiscal com el total dels impostos que paguen els ciutadans d’un país (inclosos els impostos autonòmica i els locals) dividit pel Producte Interior Brut. Per cert, la pressió fiscal ha anat augmentant del 2004 al 2007, segons les dades que he trobat al diari El País, malgrat que el senyor president del govern central ho negués amb insistència. Però això és normal, ja que una economia que marxa bé (en el sentit de que genera molta activitat, encara que sigui efímera i de poca qualitat) automàticament augmenta la pressió fiscal, entre altres perquè el frau fiscal tendeix a disminuir.

En canvi, la pressió fiscal va disminuir el 2008, degut fonamentalment a la rebaixa dels 400 euros, que equival a una pressió fiscal del 0,5 %, a l’augment del frau fiscal, augment que es pot estimar entre un 1 i un 2 %, i a la crisi. Per tant, quan el senyor Rodríguez Zapatero diu que durant el seu mandat ha anat reduint la pressió fiscal, ho hem d’agafar amb pinces.

El pressupost per l’any 2010 té per característica fonamental que els ingressos de l’estat central disminueixen de manera important respecte dels de l’any 2008, encara que augmenten respecte de les previsions de la liquidació del 2009. Per fer-nos una idea, els ingressos tributaris de l’estat central pressupostats pel 2009 són de 189,5 milers de milions d’euros, i la previsió actual de liquidació pel 2009 és de 144,6 milers de milions (és a dir, 44,9 milers de milions menys) i el pressupost pel 2010 és de 155,7, xifra que és molt inferior al pressupost del 2009, pressupost que reflectia la situació d’abans de la crisi.

Amb menys ingressos tributaris, el finançament de les comunitats autònomes augmentarà molt menys del que ho hagués fet si els ingressos tributaris s’haguessin mantingut. Un càlcul ràpid mostra que, malgrat haver augmentat el percentatge de les transferències sobre els impostos principals (IRPF, IVA, impostos especials), amb les liquidacions de l’any 2009 l’augment de cessions a les comunitats autònomes seria, si s’apliqués el nou model, de menys de 7.000 milions d’euros, lluny dels 11.400 que el nou model preveu. A més, l’any 2008 l’estat central ha pagat 6.000 milions d’euros de massa a les comunitats autònomes, milions que s’hauran de tornar l’any 2011 (i no el 2010, segons l’acord de finançament del mes d’agost passat)

Amb aquests nous pressupostos, on queda l’augment de finançament de la Generalitat? On queden els 3.880 milions anunciats pel senyor Castells o els 4.020 milions del senyor Puigcercós? Els quals, per cert, no han publicat mai el detall del seu càlcul (almenys que jo sàpiga). Pura opacitat.

Els ajuntaments també s’hauran d’estrènyer el cinturó. No només veuran disminuir els seus impostos directes, sinó també l’aportació de l’estat central. I també, com les comunitats autònomes, hauran de tornar els diners cobrats de més l’any 2008. Com que les eleccions municipals s’acosten, serà curiós de veure quina és la seva reacció.

Uns i altres, tant l’estat central com les comunitats autònomes com els ajuntaments, han viscut durant anys aprofitant el manà caigut del cel degut a una activitat de poca qualitat i de durada limitada, pensant que això duraria eternament. Han malbaratat molts diners en coses supèrflues, atenent peticions dels votants, moltes vegades no necessàries, i creant nous drets (la llei de dependència n’és un exemple clar) que al primer sotrac no es podrien finançar. L’exemple de l’ajuntament de Malgrat, amb una acceleració impressionant de les despeses corrents, sobre tot de les despeses de personal, també n’és un exemple de llibre.

El problema és que tot aquest malbaratament ha creat uns drets a uns col•lectius que, amb la disminució dels ingressos tributaris, no es podran mantenir. M’imagino molts responsables locals no presentant-se a les properes eleccions per no haver de lidiar aquest monstre que ells mateixos han creat.

Les emissions espanyoles de CO2

No és pas gaire senzill saber quines són les emissions de CO2 d’un país, ja que, consultant diverses fonts, trobem resultats diferents. Les dades que he agafat són les que publica un informe del sindicat CCOO, titulat Evolución de las emisiones de gases de efecto invernadero en España (1990 – 2008), document molt complet i que pot servir de referència. El resultat de les emissions de CO2 el podem veure al gràfic.

Ara que s’acosta la data de la conferència de Copenhaguen, on s’han de definir els límits de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle pels propers anys, conferència que excita sobre manera al nostre benvolgut president del govern central, senyor Rodríguez, que no para d’explicar a tothom qui el vol escoltar els perills que té el canvi climàtic, degut a l’augment de la concentració del CO2 de l’atmosfera, augment que, a la vegada, es degut a les emissions que els humans fem d’aquest gas, i que es posa com a exemple del que s’ha de fer, és sà per l’esperit examinar amb una certa atenció les emissions del país que amb tant d’encert dirigeix el senyor Rodríguez.

L’any passat, Espanya va emetre 341 milions de tones de CO2, en disminució respecte de les emissions de l’any 2007, que varen ser de 366 milions de tones (- 6,9 %), el que ha estat presentat com a un gran èxit. El mateix èxit que es va atribuir la ministra Narbona l’any 2006, en què les emissions es varen reduir respecte del 2005, únicament perquè va ploure més, però va ser un èxit pírric. El mateix podem dir de l’any passat, on la producció d’electricitat va augmentar lleugerament, però el consum global d’energia va baixar de manera notable, degut a la crisi.

Si ens fixem que les emissions de l’any 2008 són un 49 % superiors a les de l’any 1990, i que, segons el protocol de Kyoto durant el període 2008 – 2012 només podran superar-les d’un 15 %, ens podrem donar compte del trist paper que ha fet Espanya, malgrat els discursos del senyor Rodríguez, en aquest tema. Com en tants altres, dit sigui de pas.