Tornarem a parlar de la independència de
Catalunya, tema que ocupa molt de temps, potser massa, i pren molta energia als
que s’haurien d’ocupar del dia a dia de l’administració. I així va tot...
Molta gent ha dit que la declaració sobre l’inici
del procés polític a Catalunya, aprovada ahir al Parlament no és un encert. Jo
també ho penso així: per a mi és com donar a l’adversari un bastó perquè et
pugui donar més fàcilment garrotades. Aquesta declaració sembla escrita per una
banda d’aficionats, i segueix la tendència actual a que les coses aprovades als
diferents parlaments, que són moltes i variades, tenen una qualitat molt
millorable, i són carn de demandes judicials degut a les seves contradiccions i
mala redacció.
La reacció del govern central ha estat tan
desencertada com la redacció de la declaració: que el Tribunal Constitucional,
al que el Partit Popular ha fet tot el que ha pogut per desprestigiar-lo, sigui
el que tombi la declaració. I, un cop la declaració suspesa, si es segueix
endavant, es podria acusar de delicte de desobediència i ficar algun dirigent
polític català a la presó. Si ho fessin així, és probable que la quantitat de
partidaris de la independència augmenti. Potser és el que volen els autors de
la declaració.
El problema de veritat vindrà quan el
Parlament aprovi les lleis de la Hisenda catalana i de la Seguretat Social
catalana, lleis que, per altra banda, ja deuen estar redactades. A qui hauran
de pagar els impostos els contribuents, a qui hauran de pagar les cotitzacions
socials els empresaris? I si uns paguen a Catalunya i els altres a Espanya, qui
pagarà les pensions, que, com tots sabem, es paguen amb les cotitzacions? Per a
mi, el problema, més que en la declaració, quan aquesta es vulgui concretar. No
sé si els que han aprovat la declaració saben què faran quan arribi aquest
moment. I, si ho saben, s’ho guarden per ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada