Les idees econòmiques dels nostres polítics

L’altre dia, el periodista Jordi Évole va entrevistar el president del govern. En un moment determinat, la conversa va ser així:

Rajoy: Quin país del món té una infraestructura de trens com aquest?

Évole: De vegades aquests trens van una mica buits.

Rajoy: Si, si, bé, buits, si. Però els tenim!

Aquesta resposta del president en funcions explica com pensen els polítics espanyols, i no només els del PP, sobre la despesa dels diners públics en infraestructures, independentment de que siguin o no utilitzades pels ciutadans. Aquesta manera de pensar sobre l’economia s’adiu molt poc amb les idees econòmiques modernes. Està basada en la Llei de Say, de l’any 1803, que diu que no hi pot haver demanda sense que hi hagi oferta, i que quants més bens es produeixin (en aquest cas vies de tren d’alta velocitat), més bens existiran (usuaris), que constituiran una demanda per altres bens, és a dir, que l’oferta crearà la seva pròpia demanda.

El problema és que aquesta forma de pensar és compartida a Espanya tant a la dreta com a l’esquerra, i es troba a la base d’un malbaratament important dels diners públics. I tot això en una circumstància de dèficit públic i de deute públic que hauria de fer que fóssim molt curosos sobre com fem les despeses.

Tota aquesta gent de la que parlem no han entès el concepte de cost d’oportunitat. I són els que dirigeixen el país...

En el cas dels trens d’alta velocitat espanyols, ja s’ha demostrat abastament que no tenen cap racionalitat econòmica, i la seva rendibilitat social és negativa, però encara segueixen pensant que la sola oferta de serveis de transport crea una demanda per ella mateixa, beneficiant, per exemple, a la indústria turística.

A França s’han fet estudis sobre l’efecte del TGV sobre el turisme a les destinacions del tren des de Paris, i han arribat a la conclusió que, després d’un temps curt de curiositat del públic, l’alta velocitat no té cap efecte sobre el turisme de les ciutats o regions on arriba el TGV.

A Espanya, un estudi semblant fet sobre el període 2005 a 2012, ha donat com a resultat que la alta velocitat ha augmentat la quantitat de visitants a Barcelona i a Màlaga, però que la quantitat de visitants ha quedat igual o ha disminuït a totes les altres destinacions, confirmant que l’alta velocitat el que fa és centralitzar l’activitat econòmica a les principals ciutats, disminuint la de les ciutats i regions mitjanes.

Lamentablement, no és l’oferta la que crea la demanda, com pensa el senyor Rajoy i tutti quanti. Tenir trens buits o infraestructures que no es fan sevir no contribueix al desenvolupament d’un país. En canvi, invertir els escassos recursos en alternatives socialment més rendibles (com el corredor mediterrani, per exemple, que permetria abaratir les exportacions), si que hi contribuiria.

Recordo que el paer de Lleida, el socialista senyor Àngel Ros, va dir, en un altre programa d’Évole, parlant del aeroport de Lleida, que les infraestructures no han de tenir cap rendibilitat. Un altre que no s’ha adonat que, quan els diners són escassos, s’han d’invertir on siguin més rendibles, després de calcular la seva rendibilitat econòmica, social i mediambiental.

Amb personatges així al front dels governs no anirem pas gaire lluny.