Els jubilats han sortit al carrer. No entenen (o potser ho entenen massa)
que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social d'un govern que es vanta que
l'economia espanyola va com un coet, que és la que més creix i la que més llocs
de treball crea, que és l'admiració mundial, els hagi enviat una carta en què
els informa que la seva pensió augmenta el 0,25%, quan l'índex de preus de
consum (IPC) ha crescut un 1,6% l'any 2016 i un 1,1% l'any 2017. Han constatat
que en els dos últims anys l'IPC ha crescut un 2,7% mentre que les seves
pensions de jubilació ho han fet un 0,5%. Fins al 2020, les pensions podrien
haver perdut un 7% del seu poder adquisitiu.
Però hi ha més. L'augment del cost de la vida no és el mateix per a tots els
nivells de renda. Els que tenen un nivell de renda més baix tenen un
percentatge més elevat de la seva despesa quotidiana en aliments i productes
energètics (llum, gas, calefacció). I el preu d'aquests productes ha augmentat
més que l'IPC: els productes energètics ho han fet un 8% entre 2016 i 2017,
mentre que els aliments elaborats han pujat un 5% en aquest mateix període. Per
tant, com més petita és la pensió, més s'ha notat el desfasament entre la
pujada de les pensions i l'augment del cost de la vida.
A Espanya hi ha 9,2 milions de pensionistes: 8,7 milions tenen pensions
contributives (és a dir, que han cotitzat) i mig milió tenen pensions no
contributives. Com que hi ha 18,2 milions de cotitzants a la Seguretat Social,
una simple divisió ens diu que hi ha una mica menys de 2 cotitzants per cada pensionista,
el que aprofiten alguns per dir que el sistema de pensions de jubilació és
inviable. Però hi ha un detall que cal tenir en compte: dels 8,7 milions de
pensionistes amb pensions contributives, només 5,7 milions són pensions de
jubilació. La resta són pensions de viduïtat (1,6 milions), d'incapacitat
(940.000), d'orfandat (320.000) i de favor familiar (40.000). Per tant, en
puritat, podem dir que hi ha una mica més de 3 cotitzants per cada pensionista
jubilat, una xifra molt menys dramàtica que la que volen que ens creiem.
Si analitzem els comptes de la Seguretat Social de l'any 2016 (l'últim any
del que s'han publicat els comptes) veiem que s'han pagat 112.000 milions en
pensions contributives (dels quals 80.000 han estat per a pensions de
jubilació), 11.000 milions per a pensions no contributives, i 10.000 milions
per a altres prestacions (la majoria per incapacitat temporal i maternitat).
Les cotitzacions socials han representat uns ingressos de 104.000 milions. Hi
ha, en efecte, un dèficit estructural en el sistema de pensions.
Quant costaria augmentar les pensions segons l'IPC? Uns 1.500 milions el
2006 i uns 1.000 milions el 2017. Si, com fa el govern, mirem únicament la
comptabilitat del sistema, direm que és una despesa inassumible. Si ho fem des
del punt de vista dels jubilats, tenint en compte que l'economia creix a més
del 3% anual (més de 30.000 milions a l'any), no els sembla raonable que no
puguin participar d'aquest "miracle espanyol". La indignació puja de
nivell quan tots els dies ens assabentem de nous casos de corrupció al nostre
país, el cost dels quals és molt superior al que suposaria que els jubilats no
perdessin poder adquisitiu, o quan la ministra de Defensa anuncia l'augment de
diversos milers de milions anuals de la despesa militar en els propers anys,
per respondre a l'exigència del president dels Estats Units de què els països
membres de l'OTAN augmentin les despeses de defensa fins al 2% de producte
interior brut.
La realitat és que el creixement de l'economia d'aquests últims anys no ha
beneficiat a tots per igual. Ha beneficiat els que més tenen, mentre que els
que menys tenen han vist reduir la seva capacitat adquisitiva. Els
pensionistes, que formen part d'aquest últim grup, han sortit al carrer per
reclamar la part del pastís que creuen que els correspon. El govern ha estat
víctima de la seva pròpia loquacitat presumint d'una economia pròspera, mentre
que no ha fet res per reduir les desigualtats en la societat espanyola; al
contrari, Espanya ha estat el país del nostre entorn en què la desigualtat
social ha crescut més. I, és clar, es troba amb els jubilats que envaeixen els
carrers. Jubilats que són una part important dels seus votants.
Aquesta incapacitat del govern per atendre més als que més ho necessiten només
afavoreix els populistes i els demagogs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada