Paisanatge

Ahir es va produir un accident mortal a l’estació d’Arenys. Una persona que passava per un “forat” que hi ha a la tanca per accedir a les andanes sense haver de tenir un bitllet, amb la mala fortuna de que passava un tren, sense que se’n donés compte.

Entre el que passa a molts llocs de l’Europa del nord, on la gent, si té el semàfor vermell, no creua el carrer encara que no es vegi cap cotxe ni una hora lluny, i el que passa a aquest país, on la gent fa forats a les tanques per no haver de pagar el bitllet del tren, em sembla que hi ha d’haver un terme mitjà.

Cada vegada que passa un accident d’aquest tipus, penso que aquest és un país per civilitzar. Ni el paisanatge està educat, ni les autoritats fan la seva feina. No es pot permetre que la gent faci forats a les tanques i que aquí no passi res. Es un problema d’educació.

Amb un personal sense educació no anirem enlloc. I, efectivament, no anem enlloc. Aquests comportaments demostren que Àfrica comença als Pirineus.

A qui no votaria el proper 24

Avui comença la campanya electoral per les eleccions municipals. El ciutadà ja hauria de saber què proposen els candidats. Però, és així a Malgrat?

Ja hem vist que CiU i JxM han dit, amb una certa claredat, què proposen. No ho repetirem. En canvi, ERC continua posant a la seva pàgina web el programa per les eleccions de 2011 i del PP no he sabut trobar cap proposta. Pel que fa al PSC, el seu candidat no ha publicat enlloc el seu projecte, i això que he mirat el seu blog, la seva pàgina a Facebook i les pagines web tant del PSC de Malgrat com el de les joventuts socialistes.

La CUP de Malgrat va escriure el passat 12 d'abril el següent:

"Ahir al matí es va presentar el Programa de Transformació Municipal de la CUP Malgrat a les Peixateries Velles. Un programa elaborat a partir de les aportacions dels veïns i les veïnes de Malgrat, les propostes de les entitats i les idees sorgides en les assemblees. Un programa que es defensarà des de l'Ajuntament i des del carrer i que està organitzat en 5 eixos transversals que connecten prop de 200 propostes concretes.

Eix 1. Dignifiquem la política: per un govern municipal ètic, inclusiu i democràticament directe.

Eix 2. Dignifiquem l'economia: per una economia al servei de les persones.

Eix 3. Dignifiquem el que som: educació, cultura i esport per al desenvolupament individual i social.

Eix 4. Dignifiquem el medi: defensem la natura per protegir la vida.

Eix 5. Dignifiquem la diferència: apostem per l'autonomia i avancem en oportunitats.

En breu publicarem tot el programa perquè el pugueu consultar llegir i continuar fent aportacions perquè no hi ha res acabat, tot just acabem de començar. A Malgrat entre tot@s també capgirem la història".

Era un bon començament, però al dia d'avui, gairebé un mes més tard, no tenim cap notícia de les 200 propostes concretes que aquesta bona gent havien de presentar "en breu". Potser el seu temps no és el nostre. Tenim, això si, un cartell preciós.

Un es pregunta si PSC, ERC, PP i CUP tenen alguna idea per Malgrat, i es respon que, si la tenen, la tenen molt amagada. Un ja sap, a hores d'ara, a qui no votaria.

Sorra pel Cap de Tordera

La darrera notícia sobre l’estat de la sorra del cap de Tordera, que posa en perill els càmpings de la zona, és que el ministeri ha decidit de fer una aportació de 112.000 metres cúbics de sorra procedents d’un dragat que es farà davant del port d’Arenys. Aquesta aportació de sorra, que no duraria massa temps, ta que no seria estable, s’intentarà reforçar amb la construcció de sis espigons “tous” i submergits, formats per tubs de geotèxtil plens de sorra, d’una llargada d’uns vint metres. El cost total de l’operació s’estima en 1.150.000 euros.

Aquesta aportació de sorra es farà sobre una llargada de platja d’uns 800 metres.

Aquesta és una notícia excel·lent. Però és difícil de dir si la solució proposada serà o no duradora. El que és clar és que una aportació senzilla de sorra no serviria. La construcció d’espigons per tractar de fixar la sorra és, en principi, una bona idea.

Però en el tema dels moviments de sorra de les costes els coneixements dels millors especialistes són escassos. No ens queda més remei que esperar i veure què passa. Això sí, si aquesta solució, amb el pas del temps, no és suficient, el millor que es pot fer és desmuntar les instal·lacions amenaçades pel mar i deixar que la naturalesa faci el que hagi de fer. Més d’un milió d’euros són molts euros per anar repetint experiments.

Una bona definició de la competitivitat

Ja és casualitat que avui, primer de maig, hagi llegit aquesta definició de competitivitat al llibre “Com parlar del diner”, de l’anglès John Lanchester.

“Competitivitat: un concepte generalment lligat a la productivitat. Com més treball, i com més gran sigui el valor del treball que es faci en una hora, la corresponent persona, empresa o bé tota l'economia serà més productiva i, per tant, més competitiva.

Els països també poden augmentar la seva competitivitat fent que els seus ciutadans treballin més per menys diners; Alemanya ho va fer als primers anys del segle XXI, quan va passar de ser "l'home malalt d'Europa" a ser el seu pulmó econòmic en menys d'una dècada.

Als polítics els agrada parlar de competitivitat perquè sona menys dolorós que si diguessin "fer més feina per menys diners i amb menys drets laborals”, tot i que en la pràctica és el que tendeix a significar.”

Eleccions municipals. Quin Malgrat per demà?

Serà perquè un s’està fent gran o perquè ha tingut de viure a diferents països, però el fet és que fa temps no crec en la Política, així, en majúscules. Només hem de veure què passa amb el “procés” per veure que no tenim polítics a l’alçada dels reptes que ens plantegem. I el mateix passa, a un nivell més senzill, amb les eleccions municipals que tenim d’aquí a tres setmanes i mitja. Què ens proposen els candidats? Què esperem nosaltres que facin?

No tinc cap interès per saber si el meu alcalde és o no separatista, ni si està a favor o en contra de modificar la llei de l’avortament. El que m’interessa de l’alcalde del meu poble és que sàpiga resoldre els problemes que plantegen la recollida de les escombraries, que tingui els carrers nets, que impulsi un urbanisme que permeti als que hi viuen tenir una vida el menys desagradable possible. Es a dir, coses que ens interessen de primera mà.

Ja fa temps que penso que quan en un ajuntament l’oposició presenta una majoria de mocions que no tenen res a veure amb la gestió del poble no és mes que una constatació de que el que vulgarment s’anomena com les coses de menjar té un interès molt relatiu pels promotors d’aquestes mocions. I això és el que ha passat a Malgrat des de fa anys.

Per això fa falta que els candidats ens expliquin la seva idea del poble, que ens expliquin quines són les actuacions que volen fer per millorar-lo. Per posar un exemple, l’actual alcaldessa va dir, ja fa uns quants anys, que el seu model per Malgrat era un poble de 25.000 habitants. I val a dir que ha sigut coherent, ja que ha impulsat un urbanisme desbocat i poc agradable, i que de no haver estat per la crisi, probablement hauria arribat a assolir el seu objectiu. Alguns pensem que s’ha carregat Malgrat, però això és el de menys pel nostre raonament: l’alcaldessa tenia un model de poble, el va manifestar i l’ha tirat endavant. Potser ha fallat quan ha definit l’economia del poble que volia promocionar des de l’ajuntament, que ha basat en la construcció i el turisme, el que ha portat Malgrat a tenir un atur més important que el de la mitjana de Catalunya (per cert, com a molts llocs del Maresme)

Cap dels candidats ens ha definit el model de poble que ens proposa: ERC, per ara, només parla d’un ajuntament partidari del independentisme (i a la seva pàgina web ens presenta el programa electoral... del 2011), el PP no diu res (vaig escoltar el discurs de la candidata del diumenge passat i em va recordar la cançó d’en Brel, “rien de rien”) i les CUP ens confessen que no havien assistit mai a cap ple municipal (demostra que són gent que ha tingut molta vocació municipal...). I el candidat del PSOE què ens proposa, les mateixes idees de la seva mentora o té quelcom de nou al cap? Chi lo sà?

Ni CiU ni J×M ens diuen amb detall quin model de poble ens proposen, però almenys ens diuen les inversions que faran si resulten elegits i quin seria el tipus d’economia que promocionarien des de l’ajuntament. Els altres, a tres setmanes i mitja de les eleccions, ni això.

Això sí, tots ens proposen diàleg, transparència, proximitat, compromís, com en aquest cartell de J×M. A la meva modesta manera de veure, parole, parole...

De vagades penso si no seria millor tenir, en comptes d’un alcalde, el que els americans anomenen un City Manager. Una persona preparada que sàpiga resoldre els problemes de la ciutat, i no un polític que, en molts casos, no ha fet mai res a la seva vida privada o professional. Però “a Espanya (i a Catalunya) som així, senyora”, que deia el clàssic, enraonar molt i concretar poc.

Galícia paga, Catalunya demana

Corria el mes d’agost de l’any 2012, dos mesos abans de les eleccions gallegues, quan el senyor Núñez Feijóo, president de la Xunta de Galícia, va dir aquesta frase: “Avui, Galícia paga i Catalunya demana”. Es sobreentenia que el que demanava Catalunya eren quartos al govern central, ja que el finançament que la Generalitat podia obtenir d’altres fonts era massa car.

El senyor Núñez Feijóo, dient això, es va quedar tan ample.

La setmana passada, un estudi dels professors d’economia gallecs Xaquín Fernández Leiceaga i Santiago Lago, que es va llegir davant d’una reunió important d’empresaris gallecs, a la conferència titulada "La discusión autonómica: riesgos y oportunidades para Galicia" que va tenir lloc a l'illa d'A Toxa (Pontevedra), va concloure qu'una Catalunya independent representaria una disminució dels ingressos de la Xunta de Galícia entre 800 i 1.100 milions d’euros.

El càlcul és senzill, Catalunya té un dèficit fiscal entre 11.000 i 15.000 milions d’euros, segons les diferents fonts. És a dir, Catalunya és solidària amb la resta d’Espanya entre 11.000 i 15.000 milions d’euros. Galícia rep un 7,5 % d’aquesta solidaritat. Multipliquem i trobarem les xifres indicades més amunt.

Tenint en compte que el pressupost de la Xunta és d'uns 10.000 milions d’euros, si Catalunya s’independitzés, La Xunta de Galícia, que, segons el seu president, tant bé gestiona les seves despeses, tindria un dèficit suplementari del 8 al 11 %. Els seus comptes serien molt més ruïnosos que els que té ara mateix la Generalitat.

El senyor Núñez Feijóo és de lletres. Però ser de lletres no vol dir que no s’hagi de saber sumar, restar, multiplicar i dividir. El que passa és que el president de la Xunta de Galícia és del Partit Popular, i als del Partit Popular les xifres no els interessen massa, sobretot si amaguen realitats que no els agraden.

Ara podem comprendre perquè Espanya és contrària a la independència de Catalunya: és tot una qüestió de quartos.

Les propostes electorals de CiU

Vam comentar l’altre dia les propostes que feia la candidatura Junts per Malgrat. Per ara les altres candidatures no tenen massa pressa per comunicar als votants les seves propostes, si és que en tenen alguna. Els que sí que ho han fet són els de CiU.

Començarem per les propostes d’inversió. Són gairebé les mateixes que les de J × M: nou Passeig Marítim, desblocatge de l'Avinguda Barcelona o resoldre la sortida de la riera al mar. A aquestes propostes d’inversió s’hi afegeix la idea de la recuperació de l'antic Liceo com a nou local polivalent per a ús de teatre, cinema, sala de ball, etc.

Sobre aquestes inversions direm el que ja vam comentar sobre les propostes de J × M: per la propera legislatura probablement quedaran per inversions uns 14 milions d’euros (no repetim aquí el càlcul), i les inversions proposades, segons les estimacions que es coneixen, són d’uns 12 milions, als que, en el cas de CiU, s’hi ha d’afegir el cost de la recuperació del Liceu.

Sense endeutar-se serà complicat que es facin aquestes inversions, ja que és de creure que no es desatendran les altres necessitats del poble.

CiU també proposa recuperar una mobilitat i circulació lògica als carrers de Malgrat. Una mica més de concreció seria benvinguda.

Així com J × M posava com a prioritat el desenvolupament del turisme i el comerç, CiU va una mica més lluny i veu la necessitat d'encarar la dinamització del Polígon Industrial per crear un veritable Parc d'Activitats que promogui i fomenti la instal·lació de noves empreses. La idea és bona, ja que si aquesta crisi ens ha ensenyat alguna cosa, és que basar l’economia d’un poble només en el turisme i el comerç fa que si les coses van malament els seus efectes siguin devastadors, com ha passat a bona part del Maresme i, per tant, també a Malgrat. Les ciutats i els pobles que varen apostar per una economia diversificada van incrementar menys l’atur i van tenir una ocupació de més qualitat. No és fàcil de fer ni ràpid d’obtenir resultats, però aquesta aposta de CiU sembla molt positiva i, si es duu a terme, potser podrà compensar aquests darrers vint anys perduts per Malgrat.

Malgrat 1915 – Consell de guerra

La Vanguardia del divendres 9 d’abril de l’any 1915 publicava la celebració d’un consell de guerra contra dues persones que, suposadament, havien agredit uns carrabiners a una riera de Malgrat.

Malgrat 1915 – Conferència

La Vanguardia del dimecres 31 de març del 1915 publicava una crònica de Malgrat en la que el tema principal era una conferència feta a la Barretina pel senyor Ignasi Viladevall sobre la previsió del temps. També es parla d’un esplèndid dosser que un devot va regalar per la imatge del Sant Crist i de les pel·lícules projectades als cines de Malgrat.

Malgrat 1915 – La via Decauville

Per aprofitar el mineral de la mina de Celrà, la companyia propietària de les Mines de Ferro de Malgrat va decidir traslladar el mineral per tren de Celrà a Malgrat i barrejar-lo amb el mineral de les mines de Can Palomeres. Per això es va construir una via per vagonetes tirades per tracció animal des de l’estació fins al carregador de la mina. Aquesta via passava al costat de la riera, travessava la carretera general fins el carregador.

El senyor Fèlix Cardona va denunciar el director de les mines ja que el traçat d’aquesta via el perjudicava.

La Vanguardia del 30 de març del 1915 publicava una discussió sobre aquest tema a la comissió de foment de la Diputació provincial.

Decauville va ser un fabricant francès d'equip ferroviari, locomotores, vagonetes, trens industrials i de via estreta àmpliament utilitzats a tot el món a finals del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX.

A Malgrat hi va haver una altre via Decauville, construïda més tard, que anava de l’estació a les drassanes. Les restes encara eren visibles no fa pas massa temps els pins.

La misèria de l'Alta Velocitat Espanyola

S’ha comentat molt aquests darrers dies un estudi sobre la rendibilitat de la Alta Velocitat Espanyola que s’acaba de publicar. Els resultats no haurien de sorprendre a ningú: la Alta Velocitat Espanyola, aquell somni d’un visionari de poca volada que es diu José Maria Aznar, és una ruïna econòmica.

Per dissimular aquest fracàs, ni Renfe, ni Adif, ni el ministeri donen cap facilitat per poder veure clarament la comptabilitat de la Alta Velocitat. Ni costos, ni ingressos, ni quantitat de passatgers, res de res. Tot ho engloben sota les “grandes líneas”.

Aquest estudi que s’acaba de publicar fa, doncs, suposicions. Però fa unes suposicions molt favorables a la Alta Velocitat: preveu un augment de la quantitat de passatgers del 2 % anual durant cinquanta anys, augment molt optimista.

Malgrat això, durant cinquanta anys, el saldo entre ingressos i despeses no arriba, ni de lluny, a compensar la inversió efectuada: al tram Madrid – Barcelona es recuperarà un 46 % de la inversió, als trams Madrid – Andalusia i Madrid – Llevant, només es recuperarà un 10/11% de la inversió. El tram Madrid – Nord tindrà pèrdues d’explotació.

Aquest estudi es basa sobre les línies de la Alta Velocitat que funcionen actualment.

Si fem la comptabilitat social, tenint en compte la valoració del temps estalviat i el que s’estalvia sobre altres mitjans de locomoció, el resultat no és tampoc pas massa brillant. Tampoc així, al cap de cinquanta anys, es recupera la inversió efectuada.

El pitjor de tot això és que no s’ha publicat cap estudi econòmic ni social de cap d’aquestes línees, estudis que s’haurien d’haver fet abans d’endegar-ne la construcció. Això demostra la manera com els polítics, tant del PP com de PSOE, respecten els diners públics.

I, com diu en Germà Bel a La Vanguardia d’avui, “el millor està per arribar”, ja que les línies que s’estan construint tenen encara menys rendibilitat que les que ja funcionen.

Malgrat això, es segueix llençant diners per continuar fent noves línies, mentre es retallen les partides de sanitat, d’educació i de recerca. Deu ser això el que el PP entén com "sentit comú" o com "el queDéu mana". Lamentable.

(les xifres són en milions d'euros)

Afegit el 31 de març: El secretari general d’infraestructures del Ministeri de Foment, Manuel Niño, ha defensat ahir dia 30 que les obres del AVE “no busquen una rendibilitat econòmica”, sinó que sigui “social” a través de la cohesió entre territoris.

Amb gestors així anem de cap a la ruïna del país.

Malgrat 1915 – notícies diverses

Un nou secretari de l’ajuntament, la mort d’una bona senyora, el septenari de la Verge dels Dolors, pel·lícules i una sarsuela i l’anunci de dues noves fàbriques a Malgrat era la ressenya que sobre el nostre poble publicava La Vanguardia el divendres 26 de març de l’any 1915.

Tres frases per a un any electoral

Ja estem de ple en any electoral. S'han celebrat les eleccions a Andalusia, on el PP ha patit un daltabaix i on ha guanyat un personatge com Susanna Díaz, de la que no se sap que hagi treballat mai fora de la política i que va trigar, diuen, deu anys a acabar la carrera de dret. I ha guanyat sense defensar cap programa concret, només amb el seu carisma personal. De manera que podem pensar que continuarà les mateixes polítiques que els seus antecessors en el càrrec i que han portat a Andalusia a tenir una taxa d'atur del 36%. Si els andalusos estan contents amb aquest trist rècord, ja s'ho faran.

La notícia ha estat la desfeta del Partit Popular, daltabaix que s'ha produït malgrat els indicis de recuperació econòmica que el govern diu que veu. La pregunta que ens podem fer és per què els ciutadans andalusos han mostrat tanta desafecció per un govern que, segons diu, ens està traient de la crisi. Probablement perquè ni els andalusos ni els altres ciutadans d'aquest país veuen aquesta sortida per enlloc.

Els ciutadans han vist que cap govern europeu parla tant dels aturats i cap govern fa tan poc per ells com l'executiu de Mariano Rajoy. Per posar algun exemple, en els pressupostos de 2012, el govern va retallar un 5% les prestacions d'atur i ni menys que un 21% el pressupost per a polítiques actives d'ocupació. En 2013, la retallada de les polítiques actives d'ocupació es va disparar fins als 1.600 milions, un 34%.

S'han destruït tres milions de llocs de treball a Espanya, i el president del govern ens promet crear-ne altres tants en els propers anys. Però el ciutadà veu que la nova legislació laboral afavoreix un treball barat i de baixa qualificació, a mesura del que la majoria dels empresaris prefereixen: acomiadar els seus treballadors més que conservar-los, reemplaçar-los més que formar-los. I mentre això no canviï, en situacions de bonança tindrem una taxa d'atur per sobre de la mitjana europea, i en recessió, l'ajust es farà per mitjà d'acomiadaments massius. El resultat a mitjà termini serà un mercat laboral amb més feina, però de baixa qualitat. El que implicarà una rebaixa molt substancial de la seva capacitat per contribuir al finançament del sistema del benestar.

El ciutadà s'adona que el model de gestió empresarial dominant a Espanya continua sent el mateix de sempre: en èpoques d'expansió, l'empresa espanyola contracta mà d'obra barata a través de contractes temporals sense millorar ni la seva productivitat ni la seva competitivitat, i en èpoques de recessió, la seva resposta preferida davant les dificultats consisteix a recórrer a l'acomiadament massiu, aprofitant la crisi per esprémer al màxim als empleats que no envia al carrer. Això explica la sorprenent capacitat d'Espanya per crear i destruir ocupació més ràpid que qualsevol altre país europeu. I el ciutadà creu constatar que les reformes que ha dut a terme el govern afavoreixen aquest model empresarial.

El ciutadà veu com els polítics de dretes segueixen afirmant que la crisi ha estat causada pel seu comportament malbaratador durant l'època del boom i segueixen negant que aquesta crisi tingui a veure amb l'orgia de crèdit dels bancs. La crisi, segons aquests polítics, és culpa del ciutadà, no dels bancs.

El ciutadà veu com se li ha anat retallant el magre estat del benestar de què gaudia, ja que l'objectiu principal de Mariano Rajoy, segons va declarar en el seu discurs d'investidura, era el de reduir el dèficit públic. Per a això calia retallar i retallar. Per augmentar els ingressos es van augmentar els impostos de l'IRPF i de l'IVA, que afecten preferentment a assalariats i jubilats, però que afecten molt menys als que es beneficien de l'economia especulativa.

El ciutadà sap que l'economia oficial s'ha multiplicat per dos en els últims vint anys, però l'economia submergida s'ha multiplicat per quatre. Segons l'associació professional d'Inspectors d'Hisenda, l'any 2007 el Banc d'Espanya va publicar que els beneficis de les grans empreses espanyoles van créixer un 14,9%, però l’any següent, quan aquests beneficis havien de tributar, la recaptació via impost de societats queia un 18%. És a dir, el frau conforma un element estructural de la nostra economia, i des del govern del Partit Popular no hi ha senyals que es vulgui acabar amb aquestes pràctiques defraudadores.

El ciutadà podria resumir el que s'ha dit en tres frases:

1 - No és que gastem més del que ens podem permetre, és que ingressem menys del que podem.

2 - El futur no resideix en un mercat laboral amb més feina, però de baixa qualitat.

3 - El creixement econòmic ha d'estar al servei del benestar, no el benestar al servei del creixement econòmic.

Primer el Partit Socialista des de maig de l'any 2010, i després el Partit Popular des de fa gairebé tres anys i mig, han actuat exactament a l'inrevés del que diuen aquestes tres frases. En fer-ho així, polítics i partits s'han buscat la seva pròpia ruïna.

Es viable el que prometen els candidats?

Es interessant saber què prometen els candidats a regir el poble, a part de prometre transparència, honradesa i participació, que són coses importants, però intangibles i gratuïtes.

Hi ha les despeses corrents, sobre les que poques coses podran fer els candidats. Queden les inversions, que haurien de ser les millores pel poble que cadascun ens proposarà. Però, quants quartos hi ha disponibles per inversions a l’ajuntament de Malgrat?

Si agafem els comptes dels darrers quatre anys, veiem que entre els ingressos corrents i les despeses corrents, en mitjana, hi ha una diferència d’uns 3 milions d’euros. Aquesta és la quantitat anual que es pot dedicar a inversions sense augmentar el deute.

Em direu que hauríem de comptar les ajudes de les altres administracions per inversions municipals. Lamentablement, em fa l’efecte que ni el govern central ni el de la Generalitat podran destinar massa calés per inversions a Malgrat, ja que no tenen ni un duro. Queda la Diputació, que té, entre altres, aquesta missió d’ajudar els ajuntaments. Si fem la mitjana dels darrers tres anys, la mitjana de les transferències de capital de les diferents administracions cap a l’ajuntament de Malgrat han sigut de mig milió d’euros anuals.

Per tant, podem pensar que per la propera legislatura hi haurà uns 3 milions per any de superàvit corrent i mig milió més de transferències de capital d’altres administracions, és a dir, un total de 3, 5 x 4 = 14 milions d’euros per inversions.

La única que ha anunciat projectes concrets ha sigut la Carme Ponsa. Ha anunciat la remodelació del passeig, que costa, segons el projecte actual, 8 milions, però abans s’hauria d’obrir l’avinguda de Barcelona, que costa 2 milions més. També proposa la candidata arreglar la zona final de la riera, que, segons el projecte existent, costa 2 milions. I no sabem quan podria costar la construcció de la base nàutica municipal que proposa. Total, doncs, 12 milions. Quedarien 500.000 euros anuals per tota la resta d’inversions al poble, el que sembla molt poc. Podem pensar doncs, a no ser que la candidata concreti més el finançament dels seus projectes, que el seu programa no és viable sense un endeutament important.

Quan els coneixerem, intentarem anar quantificant les promeses dels altres candidats.

Eleccions municipals a la vista

D’aquí a dos mesos estarem en plena campanya per les eleccions municipals. A Malgrat la principal novetat és que la titular de l’alcaldia aquests darrers vint-i-quatre anys no es torna a presentar. Comencem a veure moviments per anar-se posicionant: el grup CiU s’ha trencat, i n’ha sortit una nova candidatura, la de Junts par Malgrat, ERC ha canviat de candidat, el PSC ha elegit el seu.

Anirem seguint el que els diferents candidats ens explicaran, quines són les seves propostes, quina és la seva visió del futur de Malgrat i del que farien a l’Ajuntament en cas de sortir elegits.

Encara és aviat per treure conclusions, però començarem per dos candidats que s’estrenen, en Ramir Roger, candidat a l’alcaldia per ERC i la Carme Ponsa, candidata a l’alcaldia per Junts per Malgrat.

Diu en Roger Ramir al darrer número de la revista d’ERC de Malgrat, La Teva Veu:

“Des del govern crearem un Consell Econòmic i per a l’Ocupació format pels grups polítics i agents socials i econòmics del poble. Aquest Consell haurà de consensuar un “Pacte per la Reactivació Econòmica i la Creació d’Ocupació a Malgrat”. També treballarem perquè els ciutadans puguin decidir directament on volen que es destini una part del pressupost de l’Ajuntament, mitjançant un projecte de pressupostos participatius.

I prioritzarem el treball amb les entitats socials i els recursos que siguin necessaris per tirar endavant un pla per ajudar a aquells famílies del nostre poble que ho estan passant més malament.”

Està bé això de crear un Consell, però, quines són les propostes que el candidat Ramir hi presentarà? Quins són els problemes de Malgrat, al seu parer, i quines solucions proposa? Per ara, res de concret. Pel que fa a l’ajuda a les famílies que ho estan passant més malament, s’ha quantificat el número de famílies, el seu cost, quins poden ser els criteris per destriar-les?

Diu la Carme Ponsa al seu blog, per cert, molt ben presentat, felicitats:

“Som un municipi bàsicament turístic, un municipi amb la marca de destinació de Turisme Familiar i on gran part dels malgratencs i malgratenques viuen directa o indirectament d’aquest sector.

És per això que un dels meus punts del programa electoral proposa : la renovació del Passeig Marítim, l’arranjament del tram final de la riera i la construcció d’una base nàutica municipal que englobi diferents esports nàutics.”

Té raó la candidata Ponsa en dir que Malgrat és un municipi turístic, però el turisme tot sol no resoldrà el problema de l’ocupació. Tinguem en compte que, per més esforços que es facin, a Malgrat el turisme no generarà ocupació durant, al menys, sis mesos. Pensa la candidata intentar, des de l’Ajuntament, impulsar altres sectors econòmics, com pot ser la indústria? Ha estudiat la candidata el cost dels diferents projectes que proposa i el seu finançament?

Esperem dels diferents candidats un programa cada vegada més complet i afinat, que inclogui els diferents aspectes del poble, tant des del punt de vista urbanístic com econòmic i social. Quines serien les inversions que proposarien si arribessin a governar, com s’ho farien per aconseguir que Malgrat tingués més moviment, què pensen d’un centre únicament per vianants, ha influït aquesta decisió en el tancament del comerç, etc.?

Lo dit, anirem seguint les propostes dels diferents candidats i les anirem comentant. 

Extensió del gel marí antàrtic

Després de batre el rècord d'extensió màxima del gel marí antàrtic el passat mes de setembre, l'extensió mínima s'ha produït el 18 de febrer passat, en què el gel marí antàrtic va tenir una extensió de 3,53 de km², segons dades de la Universitat de Colorado.

Aquest valor de l'extensió mínima del gel marí antàrtic és la quarta més elevada de la sèrie històrica, i és uns 0,8 milions de km² més gran que la mitjana de la dècada dels 80, en què va ser de 2,72 milions de km² .

Contràriament al gel àrtic, l'antàrtic augmenta la seva extensió malgrat l’augment general de temperatures.

Dades

Malgrat 1915 – Mort d’un canonge

Podem llegir a La Vanguardia del divendres 13 de març de 1915 la notícia de que el canonge de la Catedral de Girona en Ricard Daniel, que es trobava malalt a Malgrat, hi va morir i hi va ser enterrat.

El debat sobre l’estat de la nació: l’energia

En aquests dies s'ha celebrat el debat sobre l'estat de la nació en què la gran absent ha estat l'energia, és a dir, què s'ha fet durant aquests més de tres anys i com recorrem la ruta traçada, com hem aconseguit del que ens vam proposar com a país i com hem aconseguit del que ens vam comprometre amb Europa.

A ningú se'ns escapa la importància que per a Espanya té la seva estratègia energètica, molt imbricada amb el seu desenvolupament econòmic i social i, per tant, cal plantejar-se com una situació anòmala la manca de qualsevol ressenya en un debat de final de legislatura de l'estat del sector energètic

.

Una explicació d'aquesta anomalia política la podem trobar en el plantejament amb què es va iniciar la legislatura el gener del 2012 mitjançant el RD 1/2012 de 27 de gener, on en l'exposició de motius s’afirma: "El dèficit tarifari constitueix en si mateix una barrera per a l'adequat desenvolupament del sector en el seu conjunt i en particular per la continuació de les polítiques de foment a la producció elèctrica a partir de fonts d'energia renovable i alta eficiència."

El paràgraf anterior expressa de manera inequívoca el que posteriorment ha passat durant els tres anys transcorreguts, una dedicació gairebé exclusiva de l'administració a solucionar el dèficit de tarifa elèctric i una dedicació de gran part dels productors i distribuïdors en posicionar-se en la defensa dels seus interessos.

El sector elèctric s'ha convertit en el protagonista del sector energètic per si mateix i per la seva implicació amb les energies renovables, i no s’ha fet res per millorar tota la resta del sector energètic.

Un altre dels punts rellevants, també del sector elèctric, ha estat i és la prorroga o tancament de la central nuclear de Garoña, que d'alguna manera marca l'esdevenir de l'energia nuclear a Espanya sobre aquest tema. Més important que les dates ha estat la decisió del tancament sense permís de l'administració de l'activitat de la central, situació no resolta que encara perdura i no sembla que sigui d'atenció pública. El que va suposar aquesta plantada de les dues empreses més importants del sector elèctric va ser valorat i sancionat per la CNMC.

L'existència de dos secretaris d'energia amb posicions diferenciades va generar més caos en els processos de negociació, es va passar d'un tímid inici d'introducció de la fiscalitat verda, a una solució per la via tradicional d'ingressos i despeses.

Al desembre del 2013 va culminar una ruptura entre el lobby elèctric i l'administració que es va manifestar en la subhasta Cesur que va haver de ser anul·lada posteriorment a la seva celebració pel nivell de preus assolit, que estaven fora de rang del que políticament es considerava acceptable. Com a conseqüència de l'anul·lació s'improvisa una solució per substituir les subhastes trimestrals que genera un període transitori en el que encara ens trobem i en el que ningú sembla tenir les idees clares, encara menys el consumidor. Hi va haver una curiosa coincidència en coincidir la citada subhasta amb l'aprovació de la nova llei del sector elèctric.

Tot això ha generat el no desenvolupament de l’eficiència energètica, de l’autoconsum, de les energies renovables, de tot el que ve englobat sota l'etiqueta d'energia verda, totes elles activitats amb un gran potencial de desenvolupament i amb un molt important potencial de mitjans disponibles i preparats per actuar, sempre i quant l'administració ho possibiliti.

Parlant de renovables, i sense entrar a discutir el fons de la qüestió, hem d’assenyalar que s’ha derogat el decret signat pel senyor Rato el 12 de març del 2004 en el que es detallaven les primes que es concedien a aquestes energies, creant una situació d’inseguretat jurídica que no pot tenir bones conseqüències, i que ha donat lloc a demandes als tribunals espanyols i internacionals, que no sabem com acabaran.

Aquest govern va començar fort en matèria energètica, aprovant el dipòsit de residus nuclears relativament de pressa. Però ara s'ha vist que el lloc escolli, a la província de Cuenca, és sísmic (fa uns dies hi va haver un terratrèmol de força 5) El que vol dir qur e l'elecció que varen fer era dolenta: només han aconseguit retardar la decisió definitiva, ja que no crec que s'atreveixin a construir el dipòsit quan hi ha un risc sísmic comprovat.

Pel que fa a aquest govern del Partit Popular, la nota que li podríem posar sobre un tema tant important com és l’energia, és d’un zero.

Haurem d'esperar a una nova administració per escometre els reptes que la societat té plantejats en aquest sector i el seu desenvolupament serà, sens dubte, un dels pilars del canvi que gran part de la societat demana i necessita.

Extensió del gel àrtic

El passat dia 23 de febrer l’extensió del gel àrtic va arribar al seu màxim hivernal, amb una extensió de 13,13 milions de km², el valor més baix des de que es tenen mesures per satèl·lit.

A l’any 2011, que fins ara tenia el rècord, l’extensió màxima va ser de 13,14 milions de km².

Aquesta disminució de 1,5 milions de km2, aproximadament, des dels valors que es tenien a les dècades dels 80 i dels 90 és una mostra de que el planeta s’està escalfant, un dels problemes de futur més importants, avui tapat per la crisi econòmica.

Dades de la Universitat de Illinois, a Urbana Champaign.

Malgrat 1915 – Malaltia d’un canonge

La Vanguardia del dilluns 8 de març del 1915 ressenyava a l’apartat de Notícies de Girona que un canonge de la catedral gironina estava malalt a Malgrat. Aquest canonge moriria uns dies més tard a Malgrat.

L’ARE, morta i enterrada, ara sí

Em pensava que l’ARE estava mort i enterrat, però no era exactament així, sinó que es va enterrar al darrer ple del nostre Magnífic Ajuntament. Per qui no ho recordi, un ARE és una Àrea Residencial Estratègica, que l’any 2008 el govern municipal volia fera la zona del carrer Escultor Clarà. Es tractava d’una de les iniciatives del govern tripartit de la Generalitat, que el govern municipal va agafar amb entusiasme, car es tractava de construir 525 habitatges a una zona que, segons el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), només en podia contenir 361.

Com es veu, una manera de pasar-se per l’engonal el Pla d’Ordenació i d’atapeir encara més amb formigó el poble, per si no ho estés ja suficientment. No és de rebut que aquest ARE fos per poder facilitar habitatges als malgratencs que estaven en llista d’espera, com es diu ara. Recordarem que l’alcaldessa va afirmar que “l'interès per acceptar una àrea residencial estratègica a la població no és tant per disposar de més habitatge accessible, sinó per resoldre satisfactòriament l’afectació de l’avinguda dels Pins.” Si féssim dues hipòtesis, és a dir, que l’alcaldessa coneix bé les necessitats de Malgrat, i que quan parla sap el que diu, podríem concloure que aquesta actuació només es volia fer per omplir el poble amb construccions i més construccions, i no per cap necessitat d’habitatge. 

Encara avui, la màxima autoritat municipal pensa que aquest ARE era una bona idea, el que no pot estranyar ningú, vist el que s’ha vist del desenvolupament urbanístic d’aquests darrers vint anys, i més partint de la base que el seu Malgrat ideal era, i encara ho deu ser, un Malgrat de 25.000 habitants. Això sí, un Malgrat de 25.000 habitants però sense llocs de treball, ja que no s’ha fet pas gaire cosa, des de la Casa Gran, per impulsar l’ocupació.

S’hauria pogut projectar un creixement del poble més ample, però s’ha decidit, bé per ignorància, bé per afavorir l’especulació, bé per les dues coses al mateix temps, unes zones noves amb molt formigó i poc verd. Encara que hem de dir que aquesta no ha estat només la tònica de Malgrat, sinó la de la majoria dels pobles de la costa espanyola. I així hem deixat Malgrat i el país per una bona temporada.

Ara que hi haurà un canvi a la direcció de l’Ajuntament, veurem què és el que cada candidat proposa per intentar millorar la urbanització duta a terme aquests darrers anys, ja que serà difícil que es produeixi un nou creixement del poble com el que hi ha hagut els dos darrers decennis que permeti de fer un urbanisme més racional i més “vivible”. El problema és que, per ara, cap candidat ha exposat el seu projecte de poble, només han parlat de generalitats. A veure si ho fan abans del 25 de maig.

Malgrat 1915 – Teatre

La Vanguardia del diumenge 28 de febrer del 1915 anunciava una obra de teatre al Teatre La Barretina.

Un país pels joves?

Eurostat ha publicat les estadístiques d’atur del tercer trimestre de 2014 a la Unió Europea. Entre elles, la de l’atur dels joves de 15 a 24 anys.

Els països es poden classificar en tres grups. El primer grup està compost principalment d'Alemanya, Suïssa i Àustria. Aquests països han aconseguit mantenir les taxes d'atur juvenil per sota del 10% durant la crisi i prova de l'èxit dels seus sistemes de formació professional dual i, una mica en què se sol insistir menys, la fortalesa dels seus programes de formació professional bàsica que ofereixen vies d'accés alternatives per a joves sense la qualificació per a accedir directament a la formació dual i altres que sí la tenen però que no s’aconsegueixen col·locar en una empresa. Per exemple, més del 30% dels joves que accedeixen al sistema de formació professional a Alemanya passen primer per programes d'aquest tipus.

Després hi ha un segon grup de països menys reeixits, dels que els principals són Suècia, Franca i el Regne Unit. Tenen un comportament pitjor de l’ocupació juvenil degut fonamentalment a deficiències en els seus sistemes educatius i, en el cas de França i Suècia, a un marc laboral que desfavoreix la inserció dels joves.

Finalment, com sempre, el fanalet vermell és per als països mediterranis, dels que podem destacar Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia. L'impacte de la crisi va empènyer les seves taxes d'atur juvenil a cotes insostenibles, però el fet l'atur juvenil és un problema estructural en aquests països. Les causes són conegudes: dualitat laboral (tots menys Grècia), altes taxes d'abandonament escolar i una formació professional infra-desenvolupada i desprestigiada. La classificació que ocupa Espanya dins d'aquest grup de cua el podem veure al gràfic.

Però Catalunya es troba en un dels dos primers grups, ens direm. Doncs no, Catalunya té un 46 % de joves aturats, ens trobem perfectament dins del tercer grup, entre Itàlia i Grècia.

Ens podem preguntar si Espanya o Catalunya són uns països pels joves.

L'evolució del PIB

Es llancen les campanes al vol perquè Espanya és la "locomotora d'Europa", ja que el seu PIB creix més que el dels seus veïns, sobretot creix més que el de França, que té una economia estancada.

No obstant això, veient l'evolució del PIB des de que va començar la crisi econòmica, prenent com a punt de partida el PIB del primer trimestre de 2008, les coses es veuen de manera una mica diferent. Espanya està lluny d'arribar al PIB que tenia en començar la crisi, ja que l'últim trimestre del 2014 té un PIB del 94,2% del que tenia en el primer trimestre del 2008, mentre que Alemanya es troba en el 103,8% i França al 101,4%.

En resum, Espanya creix més perquè surt de molt més baix i, per tant, té més camí per recórrer per compensar el perdut durant la crisi.

Malgrat 1865 – Horaris i preus del tren

Cinc o sis anys després de la inauguració de la via del tren l’any 1859, aquests eren els horaris i els preus a l’any 1865, ara fa cent cinquanta anys.

Anar de Barcelona a Malgrat costava, en tercera, 12 rals amb 76 cèntims i es trigava, més o menys, dues hores. Hi havia tres trens al dia d’anada i tres més de tornada.

De Malgrat Antic

Destruint els serveis públics

Una de les coses que m'estranya més del que es diuen d'esquerres és que no defensin de manera contundent els serveis públics. Actualment aquest servei públic s'està desmuntant cada vegada més de pressa pel govern del Partit Popular. Aquest desmantellament de l’estat va començar amb el govern socialista de Felipe Gonazález, que va privatitzar siderúrgiques, fàbriques d’alumini, companyies elèctriques, etc., i va continuar amb el govern de José María Aznar que va privatitzar les telecomunicacions i altres empreses. Que es privatitzin les companyies elèctriques, la fabricació de tabac o les telecomunicacions es pot explicar, ja que són un negoci en el que es cobra per donar un producte o un servei, però ni la sanitat ni l'educació ho són: per ara continuen sent un servei i un dret del ciutadà.

Quan un estudia, encara que sigui de manera molt sumària, els principis fonamental de l’economia, li expliquen clarament que el mercat no és capaç de gestionar els bens i serveis que siguin no excloents, és a dir, que el proveïdor no pot oposar-se que els que no paguen puguin accedir al seu producte. La sanitat i l’educació són públiques, universals i gratuïtes, i cauen dins d’aquesta definició, de manera que no poden ser gestionades de manera eficient pels mercats.

Malgrat això, ara que les privatitzacions “privatitzables” s’han acabat, tant el govern com les empreses intenten també privatitzar els serveis no excloents, és a dir, sanitat i educació. Els empresaris, perquè hi veuen un benefici fàcil i immediat (no oblidem que l'economia espanyola és bàsicament una economia especulativa que entén que crear riquesa consisteix bàsicament en arrabassar-la als altres). El govern del Partit Popular, per una qüestió d’ideologia i, potser més important, perquè així es podrien assegurar una bona feina el dia que deixin de tenir el poder, ja que els empresaris afavorits amb aquestes privatitzacions es mostraran agraïts, com ja hem tingut l’ocasió de comprovar amb les privatitzacions passades.

Però la gent s’oposa a la privatització dels avantatges socials. Per això, la tàctica és que s'havia de fer arribar a la majoria de la població que lo públic és pitjor, més ineficient i més car que la gestió privada. Per aconseguir-ho, la millor estratègia era que efectivament els serveis públics funcionessin malament. Primer s'havia de deteriorar-los per convèncer la gent de que no els servien com cal, i després s'havia de descapitalizar-los per permetre finalment seu desmantellament a un preu de ganga pels compradors privats.

I això és el que el govern del senyor Rajoy està fent. Amb l'excusa de la crisi, s'ha decretat que, de manera indiscriminada, només es reemplaci un lloc de treball per cada deu que es jubilin. Això, que qualsevol gestor sap que és el millor camí per destrossar una empresa, té com a únic objectiu deteriorar la qualitat dels serveis públics. Diuen que ho fan així perquè hi havia pressa i no es podia perdre temps si es volia recuperar la confiança dels mercats. Això és un altre clàssic del mètode dels que volen deteriorar el serveis públics : només poden canviar les coses per millorar-les perquè o bé no hi ha temps, no hi ha diners o va en contra de la Llei de Déu.

Un exemple de deterioració dels serveis públics, encara que no sigui a la sanitat ni a l’educació, el tenim al la xarxa de Paradors Nacionals, on han posat com a presidenta a la ex d’en Rato, sense cap experiència en la gestió hotelera, i que ha disminuït el personal i ha rebaixat els sous, perquè els clients vegin que el servei no és el que era i no s’oposin, arribat el moment, a una privatització parcial.

El truc consisteix en enganyar la gent comparant un mercat que no existeix, però és ideal, amb l'estat del benestar que existeix, però no és ideal. De manera que, poc a poc, ens volen convèncer que una sanitat i una educació privades ens servirien millor i serien més econòmiques. Però no ens deixem enganyar, el que volen és que alguns, sempre els mateixos, facin el gran negoci. I, de passada, assegurar-se un futur pel dia que deixin el poder.

Enlloc s’ha demostrat que privatitzar la sanitat o l’educació suposi un estalvi per les arques públiques. Els suposades avantatges de la gestió privada venen, bé de la rebaixa de la qualitat, bé de la reducció salarial. No és que gestionin més bé, simplement paguen menys. I la prova la tenim en la manera en què s’han gestionat els hospitals “model Alzira” al País Valencià. Es van concedir de manera opaca als amics del PP, que al cap d’un temps els varen tornar a la Generalitat dient que s’arruïnaven amb les condicions acordades. Quan les condicions es varen millorar, qui va tornar a tenir la concessió? Els mateixos!

Mentrestant, es continua a dir-nos que tenim un estat de dimensió faraònica que hem de retallar, quan la dimensió de l’estat a Espanya és més petit que la dels nostres veïns. I ens volen encolomar, per demostrar-ho, que a Espanya hi ha 445.000 política quan, en realitat, sumant els regidors municipals, les administracions espanyoles no passen dels 75.000 càrrecs polítics. Però als del govern no els importa ni aquesta i ni moltes altres mentides. Continuen treballant per fer creure a la població que els serveis públics són dolents i ineficients, que els funcionaris no treballen, i que la iniciativa privada és molt més eficient. I, si no es reacciona, aquesta idea anirà entrant de mica en mica al cervell del votant.

Els serveis públics s’han de millorar, no són perfectes, però els mateixos serveis, privatitzats, encara seran pitjors i no ens costaran menys.

Per això m’estranya que els partits d’esquerra, davant d’aquesta ofensiva, no reaccioni de manera contundent.

Residències de gent gran, públiques o privades?

A finals de la dècada dels noranta, algú va pensar que l'atenció a la gent gran podia resultar un gran negoci. Bancs i caixes van crear o van finançar modernes empreses que anaven a rendibilitzar el cuidar jubilats a canvi de les seves pensions. Fins que van descobrir que era veritat que la pensió mitjana a Espanya no superava els vuit-cents euros al mes (avui dia, ronda els nou-cents euros al mes). Atendre una persona gran amb problemes lleus de dependència costa, de mitjana, 2.000 euros al mes. No hi havia negoci. Llavors, les administracions públiques, especialment les autonòmiques, van haver d'acudir al seu rescat i concertar places de manera massiva amb les residències privades. Moltes i necessàries residències públiques es van deixar de construir i d’obrir. No perquè fossin ineficients o insostenibles, sinó perquè calia assegurar la inversió privada de bancs i caixes en residències privades ineficients i ruïnoses.

Piratas de lo público – Antón Losada

Malgrat 1865 – Naufragi a les costes alacantines

El diari La Iberia del 1 de gener de l’any 1865, ara fa segle i mig, a la seva secció “Crónica de Provincias”, publicava que una dies abans, el 27 de desembre, un llagut matriculat a Malgrat i que s’havia refugiat a Xàbia a causa del temporal, va desaparèixer emportat per la mala mar. Portava 800 faneques* de blat i civada, aproximadament  45 metres cúbics. El seu capità, en Jaume Llorens i la seva tripulació no van sofrir cap mal ja que no eren al llagut quan el mar se’l va emportat.

Malgrat, fa cent cinquanta anys, tenia molt tràfic marí i moltes embarcacions que, carregades i descarregades des de la sorra, duien passatges i mercaderies.

* una faneca era, més o menys, la capacitat d’un sac de 55 litres.

Els comptes de l’ajuntament de l’any 2014

L’ajuntament acaba de publicar els estats comptables d’ingressos i despeses de l’any 2014, que veiem resumits al quadre següent. Es va ingressar (en drets reconeguts nets) 18,94 milions i es van gastar (en obligacions reconegudes netes) 17,22 milions. Un superàvit de 1,72 milions.

 Alguns diran que aquest superàvit és degut a una bona gestió, però la realitat ens diu que és degut a unes inversions escarransides a més no poder, les més petites de la sèrie històrica dels darrers 11 anys. Podem veure com les inversions van disminuint des de fa tres anys.

 Afegim un quadre amb les inversions de l’any 2014 per qui vulgui fer-se càrrec del treball que s’ha fet a la Casa Gran el passat exercici.

 Un altre punt a assenyalar és que hi ha hagut 1,21 milions de despeses financeres, corresponents a l’amortització de préstecs, i 186.000 euros de despeses financeres corresponents en bona part a interessos dels préstecs a mig i llarg termini (127.000 euros), la resta corresponent a “altres despeses financeres”, que un es pot preguntar què seran. Per contra, els ingressos per interessos dels dipòsits ha sigut de 53.000 euros, amagats en el capítol “ingressos patrimonials”.

Un dèficit important (que no sabem si és de 133.000 o de 84.000 euros, ja que no sabem què són les altres despeses financeres), que és degut a uns préstecs que varen endeutar fortament l’ajuntament fa uns anys per fer inversions que mai s’han dut a cap i que permeten tenir un coixí per pagar els proveïdors a 30 dies, no per una bona gestió de la que alguns presumeixen, sinó perquè es va tirant de la rifeta que representen aquests quartos pels que es paguen interessos. Però aquests préstecs es van tornant i un dia s’acabaran. Un dia algú haurà de fer els comptes del què ha costat tenir tots aquests milions al banc.

En resum, un any sense pena ni glòria pel que fa a l’activitat municipal. Com que hi ha eleccions aquest any, el govern municipal dirà que hi ha hagut obstrucció de la part de l'oposició, i l'oposició dirà que el govern municipal no ha fet res. Gairebé com sempre passa.

Malgrat 1915 – Carnaval

La Vanguardia del divendres 12 de febrer 1915 comentava la mort d’un ex alcalde, el senyor Onofre Viada i Viada.

També comentava el proper carnaval, que es celebraria al Casino i a La Barretina. A la Barretina els premis a les millors màscares eren un joc de cafè, un tapet, un paraigües i una bombonera.

Malgrat 1865 – Esteve Fradera i Bohigas

El passat 5 de febrer va fer 150 anys que el malgratenc Esteve Fradera i Bohigas va resultar mort a El Callao (Perú), a causa d’un motí revolucionari que hi va haver a aquell país.

Aquesta data ha passat totalment desapercebuda a Malgrat, el que diu molt poc de la memòria de les autoritats malgratenques. En canvi, fa cinquanta anys es va celebrar de manera grandiosa el centenari de la seva mort, celebració de la que, per cert, en tinc un molt bon record personal.

I com va quedar la família després de la tràgica mort del caporal? Segons els diaris de l’època, i contràriament al que afirmava la Voz de Malgrat (que deia que estava casat amb Francesca Oller i Gisbert i que no tenien descendents) varen quedar la vídua, Francesca Veler (podria perfectament ser Oller, tenint en compte la manera com es redactaven els diaris fa 150 anys), i cinc fills, una família nombrosa. Segons els diaris de l'època, doncs, d'una part, la vídua va rebre 2.000 rals de velló que el seu marit tenia estalviats (La Soberanía Nacional – 28.03.1865), es va obrir una subscripció per ajudar-los (La España – 08.04.1965), i el govern peruà va entregar 6.000 pesos peruans, equivalents a 88.938 rals de velló (La Epoca – 06.05.1865)

La Soberanía Nacional - 28.03.1865

La España - 08.04.1865)

La Epoca - 06.05.1865

El fotògraf de la casa reial, el senyor Laurent, va fer un retrat del malgratenc que va posar a la venda al seu establiment de la Carrera de San Gerónimo, a Madrid (La Esperanza – 25.03.1965). La mort de l’Esteve Fradera també va servir per fer algun negociet.

Que no es digui que cap malgratenc no ha recordat el 150 aniversari de la mort del nostre veí Esteve Fradera i Bohigas.

Malgrat 1915 – Ressenya de la mort del jutge municipal

La Vanguardia del dissabte 6 de febrer de 1915 publicava una llarga ressenya sobre la mort del metge i jutge municipal Narcís Andreu i Vernis, a l’edat de 58 anys, del qual ja vam publicar l’esquela fa uns dies. Aquest senyor va ser dues vegades alcalde.

L’atur a Malgrat

El mes de gener ha acabat amb 1.641 malgratencs inscrits a l’atur, un augment de 22 persones respecte del mes de desembre, però una baixada de 149 respecte del mes de gener del 2013. La taxa d’atur del mes de gener ha sigut del 17,1 %, per sobre la mitjana del Maresme.

Encara queda molt recorregut per arribar a les xifres d’abans de la crisi, que eren inferiors a les mil persones pel gener.

L’any 2014, en promig mensual, hi ha hagut 141 aturats menys a Malgrat que l’any 2013.

 En resum, bones notícies ja que l’atur comença a baixar, però males notícies ja que continua sent molt elevat i, dins del Maresme, Malgrat no es troba precisament en una bona situació, probablement perquè tots els ous s’han posat a la cistella del turisme i la construcció. Esperem que això canviï després de les properes eleccions municipals.

La devastació dels bens públics

El que vindrà després, un cop culminada l'operació, ja es pot imaginar: els béns i serveis públics emergiran de la seva ruïna com a propietats privades a les que l'accés pels ciutadans estarà en funció del seu diferent poder adquisitiu. No era bastant l'agressió que les classes mitjanes, en els seus diferents nivells, han sofert amb la baixada de salaris nominals i reals, la massiva pèrdua de llocs de treball, els ERO i altres artefactes de liquidació de drets laborals, que no contents amb tot això, s'apliquen a donar l'última punyalada: si necessites anar al metge, fes-te una assegurança privada; si estàs dotat per a la ciència, vés a l'estranger; si vols per als teus fills una escola amb un professorat jove i motivat, paga-te-la de la teva butxaca. Això és el mercat, idiotes, ens diuen els que pretenen protegir-nos de la devastació que ells mateixos provoquen als béns públics. I en aquestes estem, amb un mercat creixent i un Estat minvant, en trànsit de reduir-se una altra vegada a societat de socors mutus.

Santos Juliá, historiador

Podeu llegir l’article sencer a El País del01.02.2015

Malgrat 1915 – Esquela

La Vanguardia del dimecres 3 de febrer de 1915 publicava l’esquela del metge i jutge municipal de Malgrat, En Narcís Andreu i Vernis. Podrem observar que aquest senyor tenia vuit fills.