La meitat de Catalunya no està boja (l’altra meitat tampoc)

Molts poden pensar que a Espanya no queden persones intel·ligents, però no és veritat. Com a mostra, aquest article de Suso del Toro, publicat avui a eldiario.es.

La mitad de Catalunya no está loca (la otra mitad tampoco) 

Como no vivo en Catalunya, cuando busco información u opinión me encuentro expuesto a los medios de comunicación no catalanes que estos días más que nunca no paran de hablar de los catalanes. Por supuesto, tanto los informantes como los opinadores de esos medios hablan desde un mismo lugar y, con algunos matices, desde el mismo punto de vista. Es muy difícil poder oír las opiniones de esa mitad de catalanes que no solo pretende la autodeterminación, como desean los tres cuartos, sino que pretenden directamente un Estado propio. Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas.

Mi opinión, basada en un muy relativo conocimiento de ese país que me resulta tan curioso y que me ha enseñado cosas, es que no: los catalanes están muy cuerdos. Tanto los tres cuartos que desean la autodeterminación, como el cuarto que no la desea; tanto la mitad que pretende tener Estado propio como la mitad que no lo pretende.Aún más, creo que son una población mucho mejor informada que el resto de la población española y, por tanto, que sus deliberaciones las hacen con mejor criterio y sin engañarse tanto. En Catalunya es posible leer, oír y ver los medios de comunicación madrileños, esos que los ignoran, y además los medios catalanes. Además, una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria.

Claro que hay denuncias de periodistas sobre manipulación de los medios públicos catalanes a favor de una postura pero ¿qué habría que decir de la práctica totalidad de los medios públicos y privados españoles acerca de la manipulación informativa? Habría que denunciar la pura manipulación, pasando por la censura y el insulto.Y tampoco esos tres cuartos de la población que quiere autodeterminación ni la mitad que quiere independencia son más malvados que la media de la ciudadanía española, simplemente se hartaron. Mejor dicho, los hartaron.

Los hartó una España que ni siquiera aprendió a decir sus nombres: una España que ni siquiera se molestó en aprender a pronunciar el nombre del presidente de la Generalitat, del que hicieron un malvado de cuento infantil. Le llaman ‘Ártur’, parodiando un inglés mal hablado, en vez de Artur, simplemente. Ya eso resumiría la actitud de España hacia Catalunya, ni siquiera saben sus nombres para denigrarlos con propiedad. La hostilidad xenófoba hacia los catalanes parece algo tan natural porque se basa en la histórica ignorancia.


“Envuelta en sus harapos desprecia lo que ignora”

En la ignorancia y en la envidia. Solo la envidia explica que presidentes de autonomías traten con desprecio ofensivo a la población catalana, cuando si ellos existen, si existen sus autonomías es debido a la lucha democrática de las nacionalidades por su autogobierno. Y nunca, nunca, nunca han sentido el deber de dar unas educadas gracias.Como ahora denuncian que si los catalanes se independizan otras partes del estado perderían transferencias de dinero, pero nunca antes han sentido el deber de dar unas educadas gracias. Tampoco la cortesía es una virtud nacional. Pensaba titular este artículo “Cuando fui federalista”, pero no es exacto porque nunca lo fui. Desde hace cuarenta años me parece que no soy nada acabado en “ista”, a lo mejor hago mal. Nunca idealicé la Constitución vigente, desde un principio fui crítico con sus limitaciones de carácter social y nacional, sin embargo intenté vivir y convivir dentro de ese marco. Participé modestamente en intentos de promover otra idea de España y el federalismo. Cuando no encontraba uno frialdad o desdén encontraba hostilidad, ésa fue mi experiencia.Como lo he vivido puedo contarlo. Ahora que todos van a ser federalistas particularmente no les creo, creo que mienten de forma interesada y algo tan delicado e importante como es la convivencia democrática no se levanta sobre la mentira. Sobre falsedades convenientes se levantaron estas décadas tras el 23-F y condujo a esta España nuevamente ignorante e incívica.

Hace ya unos años que las posibilidades del régimen nacido de la Transición fueron experimentadas hasta el límite y están agotadas de forma terminante. Por un lado, la oposición y el boicot efectivo de la derecha española a la ley de Memoria Histórica, que pretendía crear un consenso nacional, una memoria compartida, dando encaje dentro de un consenso nacional español. Y, por otro lado, la campaña xenófoba y el recurso contra el ‘Estatut’ y la consiguiente sentencia del Tribunal Constitucional. En esa operación política participó el Estado entero, no solo el PP, también sectores del PSOE, el poder judicial y hasta el ejército nos recordó que tiene su ideología, y qué ideología. En cerrarle el paso al reconocimiento nacional y un lugar a Catalunya no faltó nadie.

Con esta España no hay nada que hacer que no sea un cuestionamiento de sus mismas bases ideológicas, económicas y políticas. Hoy por hoy no hay ningún proyecto de España. Todo es tan patético que se resume en la figura de Mariano Rajoy, un político que se opuso militantemente a la Constitución y al Estatuto de autonomía de Galicia en su día y que, finalmente, es el dueño de la Constitución. Ahora dice que, ya que es suya, la va a cambiar. Quédesela, hombre.A su lado solo hay propuestas como reconocer la “singularidad” catalana, o vasca, o…

A estas alturas. Todos somos singulares, cada uno de nosotros, nosotras, cada región, cada nación, cada pueblo… Lo que ocurre con Catalunya, señores y señoras, es que es una nación. Lo era antes, lo es y lo va a ser, con o sin estado. Ahora es tarde para reconocer su “singularidad” o incluso que son una nación, por no haberlo reconocido a tiempo hay lo que hay. El problema no es Catalunya. El problema es España. O Madrid. O lo que sea. Y puede que la independencia sea lo mejor. A lo mejor toda la gente que nunca quiso conocer a ese país catalán, que siempre lo ignoró, quedaba más tranquila independizándose al fin de Catalunya.

Habrá quien piense que me preocupo demasiado de los catalanes y que ya ellos se saben defender, pero mi motivo no es la preocupación por esa gente sino por nosotros, las personas que vivimos en este Estado y se nos niega la información y se nos pretende manipular. Lo que me preocupa es la falta de democracia en España. Defender la democracia en España, desde hace unos años y hoy por hoy, es principalmente exigir que se respete a la ciudadanía catalana, que no se le trate como a dementes.Y a nosotros como niños y niñas, porque no lo somos.

Pensions cada cop més reduïdes

Una prova de que el discurs del Govern sobre la recuperació econòmica i que està intentant compensar els ciutadans pels sacrificis exigits no és més que un conjunt de paraules buides, la podem trobar en els pensionistes, que van començar a perdre poder adquisitiu aquell mes de maig de 2010 en què Zapatero es va rendir a les exigències de la senyora Merkel. Els pressupostos que el Govern acaba de presentar estableixen per a les pensions un increment pel 2016 del 0,25% i com que la inflació es preveu que sigui del 1,4%, és previsible que les pensions tinguin, l’any 2016, una pèrdua de poder adquisitiu superior al 1%. És a dir, que de moment es rebaixen les pensions en termes reals en més del 1%, rebaixa que pot ser encara més gra si la inflació es desvia.

Aquest 0,25% és l’augment més petit que les pensions poden tenir segons la llei que va aprovar el Partit Popular, per poder dir que els del PP no congelen les pensions. En realitat, aquesta llei diu que les pensions s’apujaran un mínim del 0,25% i un màxim de la inflació prevista per l’any següent. Però si quan l'economia creix prop del 4% i la renda per càpita a un ritme similar les pensions han de continuar perdent poder adquisitiu, és evident que aquest serà el seu futur any rere any.

El Govern argumenta que es tracta de salvar el sistema públic de pensions, ja que el total de les pensions augmenta més del 0,25%, ja que augmenta la quantitat de pensionistes i els nous pensionistes acostumen a tenir unes pensions més grosses que les dels més antics, ja que han cotitzat més. Però el sistema públic de pensions es salva amb més impostos i no reduint-los, especialment en els trams alts,  ni eximint als empresaris de pagar cotitzacions socials. El mes de març passat el Govern va aprovar un límit exempt de 500 euros per treballador a les cotitzacions empresarials que, donat el nivell tan baix dels salaris i la picaresca de declarar als contractes únicament una part de les retribucions totals, implica que la majoria dels nous llocs de treball creats estan exempts de pagar Seguretat Social. Això, juntament amb la tarifa plana de 50 euros establerta pels autònoms l'any passat, explica que, tot i la creació d'ocupació, els ingressos de la Seguretat Social només hagin crescut fins a juny un 0,77%, mentre que la afiliació ho ha fet en el 3,4%.

El nostre nivell de cotitzacions és del 13% del PIB, i està per sota de la mitjana de l'Eurozona (14%) i lluny de països com Holanda o Alemanya (17%) i França (19%), i fins i tot Grècia ens supera lleugerament. Cal continuar baixant les cotitzacions socials? I també podríem parlar dels impostos. La pressió fiscal a Espanya és vuit punts inferior a la mitjana de l'Eurozona i de la Unió Europea i està per sota de països com Grècia, Polònia, Estònia, Portugal, Malta, la República Txeca, Xipre, Hongria, Eslovènia, i no diguem ja de Bèlgica, Holanda, Itàlia, Àustria, França, Alemanya i val més no citar a Suècia o Dinamarca, de les que ens separen més de 15 punts. Cal baixar els impostos? Potser si, però una vegada s’hagi disminuït el frau, que a Espanya és molt important.

Històricament, les xifres són:

ú       L’any 2010, en què les pensions es van congelar, l’IPC va ser del + 3,0%

ú       L’any 2011 les pensions es van augmentar un 1,3% mentre l’IPC era del + 2,4%

ú       L’any 2012 es van augmentar les pensions un 1%, i l’IPC va augmentar un 2,9 %

ú       L’any 2013 es van augmentar un 2% les pensions inferiors a 1.000 €/mes i un 1% les superiors a 1.000 €/mes, mentre que l’IPC va augmentar un 0,3 %

ú       L’any 2014 les pensions van augmentar un 0,25%, i l’IPC va ser de -1,0%

ú       L’any 2015 les pensions s’han augmentat un 0,25%, i l’IPC, al mes de juliol, és del -1,1%, però es preveu que sigui del 0% a finals d’any

ú       Per l’any 2016 es preveu un augment de les pensions del 0,25%, amb in IPC previst del 1,4%

En resum, i malgrat que la inflació ha sigut molt baixa i fins i tot negativa aquests darrers anys, pel 2016 els pensionistes hauran perdut u 4% del seu poder adquisitiu respecte del 2009.

Es pot afirmar que no es poden pagar les pensions i que cal reduir-les? Tot és un problema de com es vulgui redistribuir la renda. I aquesta redistribució no arribarà si el que fa el Govern davant els primers símptomes de creixement i de recuperació de la recaptació és abaixar els impostos.

Mentre la renda per càpita s'incrementi, no hi ha cap raó perquè cap col·lectiu, sigui el dels pensionistes o el dels bombers, perdi poder adquisitiu.

Per als pensionistes no només no ha arribat la recuperació econòmica, sinó que no arribarà mai perquè, d'acord amb l'última reforma, se'ls condemna any a any a què les seves retribucions baixin en termes reals, és a dir, que vagin perdent poder adquisitiu. Ha desaparegut l'únic factor positiu del pacte de Toledo, el compromís de totes les forces polítiques de mantenir l'actualització anual de les pensions per l'IPC, que si bé els negava participar en la millora de l'economia, almenys els garantia romandre en el mateix nivell retributiu.

El més greu és que no sembla que els partits de l'oposició tinguin la més mínima intenció de canviar la llei aprovada pel PP i de tornar a l'actualització de les pensions segons l’IPC. 

Malgrat 1965 – Cursa ciclista

A la Vanguardia del diumenge 15 d’agost del 1965, ara fa cinquanta anys,  hi podem trobar el programa de la cursa ciclista de la Festa Major.

Les “exigències” de l’ANC de Malgrat

Havia decidit no escriure res més sobre el “procés”, no per res de particular, sinó perquè no entenc res del que està passant ara mateix, i no m’agrada opinar sobre coses que no acabo d’entendre. Però avui faré una excepció, al haver vist la reacció de l’ANC de Malgrat a l’abstenció del grup J×M a la moció de posar una bandera estelada al balcó de l’ajuntament.

Pel que sé, el grup J×M és un grup municipal local, que no depèn de cap partit, encara que es pugui veure com una escissió de l’antic grup de CiU. Però el fet que hi ha hagut eleccions municipals el passat maig fa que el grup, de nova creació, es pugui considerar independent.

La seva posició d’abstenir-se sobre qualsevol tema que, dins de l’ajuntament, tracti sobre la independència de Catalunya és perfectament coherent, al menys des del meu punt de vista. Ni l’ANC ni ningú té cap dret d’exigir a J×M que digui si estan o no a favor de la independència. Si, com agrupació, aquest tema no els interessa (encara que pugui interessar a cadascun dels seus components), doncs aquí s’ha acabat la qüestió. Tota altre interpretació seria molt probablement de caire totalitari. A mi, personalment, l’escrit de l’ANC de Malgrat em recorda, salvant les distàncies, els escrits o les exigències dels falangistes de després de la guerra civil, on t’exigien que diguessis si estaves o no a favor del règim. Repeteixo: salvant les distàncies.

Malgrat 1965 – Festa Major i colònies de vacances

El dimecres 11 d’agost del 1965, ara fa cinquanta anys, La Vanguardia portava una crònica d’en Francesc Mateu Vergés sobre la Festa Majos i les colònies de vacances.

Malgrat 1915 – Festes d’estiu

La Vanguardia del 5 d’agost del 1915 portava la celebració d’una festa a l’hotel Guillem. Plovia, però les famílies distingides del poble no hi van faltar.

També l’actuació al Tívoli d’una notable “canzonetista” i la funció de teatre aficionat.

A Malgrat, l’estiu de fa cent anys va tenir molt d’ambient.

Desinformant

Abans d’ahir es van presentar els pressupostos de l’estat per l’any que ve. Els diaris de la caverna madrilenya de seguida varen destacar que Catalunya era la gran beneficiada. El menys cavernícola, El País, duia a la portada:

El Gobierno convierte la presentación del Presupuesto en un acto electoral

El Ejecutivo eleva un 10 % la inversión en Cataluña a dos meses del 27-S

Qualsevol, al llegir això, s’esgarrifa. Com és que uns sediciosos siguin premiats?

Però anem a les pàgines interiors del diari i veiem les dades concretes, resumides així:

Hi veiem que tant el País Basc, com les Illes, el País Valencià i Navarra han tingut un augment més important que Catalunya, però es ressalta només Catalunya.

 I si mirem les inversions per habitant, veiem que Catalunya és de les regions on, el 2016, es faran menys inversions. Com cada any.

 El que llegeixi els titulars es queda amb la impressió que Catalunya és la guanyadora de les inversions del 2016, quan segueix sent una de les zones amb menys inversió per habitant del país.

I així, desinformant, es va creant opinió.

La EPA del segon trimestre

El govern central està satisfet: gràcies a les seves polítiques, la EPA del segon trimestre registra 5.149.000 aturats, mentre que la del quart trimestre del 2011, darrer del govern socialista, aquesta xifra era de 5.287.300 persones. És a dir, hi ha menys aturats avui que quan el govern del senyor Rajoy va arribar al govern.

Però..., sempre hi ha un però, la quantitat de persones ocupades era de 18.153.000 persones al darrer trimestre del 2011, mentre que ara és de 17.866.500. Hi ha 138.300 aturats menys, però també 286.500 ocupats menys. També ha disminuït el col·lectiu dels assalariats, que ha baixat en 388.200 persones, per arribar a 14.762.300 assalariats.

Com es pot explicar aquesta “anomalia”? Doncs perquè la quantitat de persones actives era de 23.440.300 al quart trimestre del 2011, i ara ha baixat fins a 23.015.500, és a dir, hi ha 424.800 actius menys. Hi ha moltes menys persones que busquen ocupació, potser perquè han marxat del país o perquè estan desanimats.

Hi ha menys ocupació, però el pitjor és que els assalariats a jornada complerta han passat de 12.993.400 a 12.249.500, una baixada de 749.900. És a dir, la ocupació és de menys qualitat que la que hi havia al final del 2011.

El govern central ens explica el que li convé. És positiu que la quantitat d’aturats hagi disminuït, però no tot són flors i violes. I del cantó menys positiu de la EPA del segon trimestre els dels govern central no en volen ni parlar.

Malgrat 1915 – Lloguer d’una torre

La Vanguardia del 24 de juliol del 1915 publicava un anunci del lloguer d’una torre al punt més cèntric de Malgrat.

Malgrat 1915 – Funerals, banys i festes d’estiu

La Vanguardia del dimecres 14 de juliol de 1915 publicava una ressenya de Malgrat sobre dos funerals, el començament de la temporada de banys i les festes d’estiu.

Uns dies més tard es publicava l’esquela del senyor Onofre Viada, sogre del senyor Emili Ragull, una de les persones socialment importants de Malgrat al primer terç del segle passat.

La dignitat de Grècia

M'ha semblat molt bo l'article d'avui d'en Manuel Castells a La Vanguàrdia, que reprodueixo, i que em sembla un bon resum del que està passant ara i avui, a Europa i a Grècia.

El rebuig del poble grec a la imposició autoritària de les polítiques d'austeritat que han portat a una part d'Europa a la crisi social i a l'estancament econòmic canvia el curs de la política europea més enllà dels resultats de les negociacions de Brussel·les. El vot per la dignitat i la sobirania ciutadana va superar el vot de la por. I quan la gent supera la por qualsevol cosa és possible. Però això és només el principi. Perquè els dirigents europeus no poden permetre que els ciutadans prenguin la paraula en les decisions clau per a la construcció d'Europa. Els tractats que van configurar Europa van ser cuinats entre les elits polítiques conservadores o socialistes, defuigint el debat amb els seus representats, considerats incapaços d'entendre la problemàtica. I quan el projecte de Constitució va ser rebutjat en els referèndums francès i holandès, es va reconvertir en tractat aprovat pels partits majoritaris.

Europa pateix d'un enorme dèficit democràtic perquè s'ha estat fent a l’esquena dels seus ciutadans. Per això la decisió de Tsipras de sotmetre a votació directa mesures que afecten la vida de la gent va causar pànic en els corredors del poder. On aniríem a parar? Així es va mobilitzar la màquina de propaganda, amb els líders de diferents països intentant condicionar el vot grec amb amenaces apocalíptiques fins i tot el mateix dia de la votació. Va poder més la dignitat. Davant aquesta rebel·lió ciutadana Merkel i els seus aliats (inclòs Rajoy) van decidir endurir encara més les condicions per prestar a Grècia prou perquè es mantingui dins de l'euro. Han de doblegar la resistència o provocar una catàstrofe social per donar una lliçó als ciutadans d'altres països del sud, en particular Espanya, on s'esquerda el seu poder. El conflicte amb Grècia és fonamentalment polític: es tracta de liquidar a Tsipras i el que Syriza representa. I per a això es deforma sistemàticament, en particular als mitjans de comunicació, la realitat de la crisi financera grega.

No s'està salvant a Grècia sinó al deute dels bancs grecs i dels bancs alemanys, francesos i altres que van ser els que els van prestar sense control i sense prudència financera.

Com va dir Tsipras al Parlament Europeu, el 73% dels 320.000 milions aportats pel Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional han estat emprats en pagament del deute públic i privat assumida per l'Estat grec. I la totalitat del deute grec (175% del PIB) és impagable segons la majoria d'experts internacionals. Per això la reestructuració a llarg termini, que és el que proposa Tsipras, és en realitat una quitació encoberta i inevitable. Però Merkel i altres han d’ocultar als seus electors la dimensió de la transferència de recursos que es va produir amb els governs grecs que eren els seus aliats, assessorats per Goldman Sachs (on treballava un tal Mario Draghi) en la falsificació de la comptabilitat pública.

El que estan calculant les institucions europees és l'impacte possible d'un Grexit sobre l'euro. Si poguessin, es traurien de sobre al replicaire soci grec. El problema és que els mercats financers podrien desencadenar una especulació massiva sobre l'euro i sobre el deute públic dels països més febles, precipitant una nova crisi.

Per això, moltes de les postures de Merkel i Juncker són una fanfarronada per doblegar Syriza. La realitat és que Grècia pot optar per altres polítiques. En particular pot tenir un doble sistema monetari en dracmes per als pagaments i consums interns i en euros per a les operacions internacionals. Ni més ni menys que el que fan la majoria dels països del món, inclosa la Xina. En la pràctica seria una devaluació massiva de la moneda interna. Les exportacions, i sobretot el turisme, la exportació principal, es veurien enormement afavorides, els turistes alemanys portarien a Grècia els euros que neguen al seu govern per prestar-los. Les importacions serien penalitzades, però passaria com a Rússia el 1999: la producció domèstica (i l'ocupació) es van incrementar, sobretot en les pimes, que llavors van poder competir amb els productes estrangers. Més seriós seria l'impacte sobre les importacions energètiques, amb perill d'inflació generalitzada. Però en cas d'emergència hi ha ja algun contacte discret per a subministrament favorable per part de Rússia, amb pagaments diferits. Una hipòtesi que horroritza als Estats Units, que pressiona Europa perquè no porti a Syriza a buscar aquesta taula de salvació. No estem encara en aquesta situació perquè un raonable Tsipras intenta obtenir un respir de tres anys perquè l'economia pugui créixer en lloc de treballar per pagar el deute, sortint així del cercle viciós de tots els països intervinguts per l'FMI. I per això, accepta algunes exigències però no cedeix en punts essencials. A canvi del nou rescat Tsipras proposa equilibrar pressupost augmentant impostos a grans empreses i classe mitjana alta, incrementant l'IVA (però no tant com demana Europa) i eliminant abusos en el sistema de pensions, sobretot en les jubilacions anticipades.

Va ser el tema de les pensions baixes, que Syriza es nega a retallar encara més, el que va provocar la ruptura de negociacions. Per tant, en termes econòmics és possible un acord i pot desembocar en una estratègia raonable de creixement a mig termini. I es deixa per a l'octubre la reestructuració del deute. Però no és suficient per al merkelisme. Es tracta d'imposar disciplina als díscols sud-europeus i segar l'herba sota els peus dels partits contestataris. I d'oferir als xenòfobs d'Alemanya i nord d'Europa la cap de Tsipras. De moment han perdut. Però no desistiran fins aconseguir-ho. O fins que altres pobles recuperin també la seva dignitat, projectant-se en una nova Europa democràtica.

Malgrat 1915 – Atropellament d’un nen

La Vanguardia del diumenge 11 de juliol del 1915 publicava la detenció d’un home per haver atropellat amb un carro un nen de dos anys.

Malgrat 1915 – Lloguer d’una casa per estiuejar

La Vanguardia del dimecres 7 de juliol de l’any 1915 publicava un anunci del lloguer d’una casa del carrer d’Emili per estiuejar.

Les urnes són perilloses

Arran del referèndum grec, que ha sigut acollit amb indignació per les persones que ocupen el poder, tant polític com econòmic, ja que és una amenaça per la seva influència, hem sentit a dir moltes tonteries. La senyora ministra d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient del govern central, per exemple, va expressar una opinió molt curiosa, ja que va dir que les urnes, de vegades, eren perilloses. Suposo que es referia a que els resultats de les votacions eren perillosos si els votants tenien l’acudit de votar a un partit que no sigui el seu. En aquest cas, i difícilment podria ser diferent, el Partit Popular.

Tots aquests que pensen que consultar el poble és perillós posen com a exemple que Adolf Hitler va obtenir el poder de manera democràtica. De vegades, també posen l’exemple de Veneçuela, ja que l’Hugo Chávez també va ser votat democràticament.

El que no expliquen aquesta gent que tenen por de les urnes és perquè el poble alemany va votar en Hitler i el poble veneçolà va votar en Crávez. La raó és clara: degut a les exigències desmesurades dels aliats que van guanyar la primera guerra mundial a Alemanya, demanant compensacions que no es podien pagar, el poble alemany va sofrir una inflació descomunal que va portar-lo a la misèria. En Hitler, populista, va oferir als alemanys una solució, i el van votar. No donem la culpa a les urnes, sinó a les exigències dels aliats.

A Veneçuela, durant molts anys, les classes dirigents, un 10 o un 15 % de la població, eren cada vegada més rics, mentre que la resta de la gent eren cada vegada més miserables. De manera que, en arribar en Chávez, populista, i oferir una esperança de vida millor a la majoria, el poble el va votar. La culpa no va ser de les urnes, sinó de la situació d’injustícia que travessava el país.

A Grècia ha passat més o menys el mateix. Els errors i les exigències de la Unió Europea i els mals governs dels conservadors i dels socialistes grecs han dut al país a una situació de misèria que no podíem imaginar a Europa. La gent ha votat als populistes de Syriza, però la culpa no és de la democràcia, sinó de les bajaneries de la Unió Europea quan va fer els dos primers rescats de Grècia i les males polítiques dels dos partits tradicionals.

No, les urnes no són perilloses. El que realment és perillós és donar el poder a uns polítics ineptes que fan el que dicten els que tenen el poder econòmic. I les urnes són la única arma que pot tornar a posar les coses al seu lloc: que el poder econòmic estigui al servei de la gent, no al revés. Però, per ara, a Europa, el poder econòmic és l’únic que mana. De manera que les polítiques actuals ens portaran inevitablement, si no canvien, a governs populistes. Després de Grècia, el torn és a Espanya. I la culpa no serà deguda a les urnes, sinó a la miopia del senyor Rajoy i del partit que el recolza.

Malgrat 1915 – Ingrés a Sant Boi

El dimarts 6 de juliol de 1915, La Vanguardia donava la llista dels malalts que havien d’ingressar al manicomi de Sant Boi, entre els que figurava un veí de Malgrat.

El millor banc del món, de nit

Ja hem dit alguna vegada que el millor banc del món es troba a Ortigueira, entre els caps Estaca de Bares i Ortegal. És un banc amb una vista preciosa.

Una foto nocturna des d’aquest banc ha sigut elegida entre les millors fotos de tot el món de l’any del cel nocturn.

Llàstima que a Ortigueira hi hagi poques nits com aquesta, sense núvols.

Una imatge del millor banc del món, de dia.

Les despeses de l’educació i de la sanitat públiques

Sembla que CiU ja és història. Diuen que el previsible Rajoy (previsible perquè sempre fa el contrari del que diu) vol fer canvis al govern i al partit per seguir amb la mateixa política. A molts ajuntaments hi ha entrat gent sense corbata (xusma, diuen alguns). Però per a mi la principal notícia és que, per fi s’han publicat, ahir mateix, les dades de les despeses públiques d’educació i sanitat de l’any 2013.

Ja és tenir barra publicar aquestes dades a mitjans de juny del 2015, quan ja s’haurien de saber les dades de l’any 2014. Però el governant és així: vol dissimular, quan més temps millor, la quantitat de les retallades que ha fet, no fos cas que els electors encara els votessin menys.

Així, l’any 2013, les despeses en sanitat pública van ser de 61,71 milers de milions d’euros, un 3,8 % menys que l’any anterior i un 12,6 % menys que l’any 2009, mentre que les despeses públiques d’educació (sense despeses financeres), van ser de 44,76 milers de milions d’euros, un 3,2 % menys que l’any 2012 i un 15,1 % menys que l’any 2009. I tot això sense comptar els efectes de la inflació, aproximadament un 9 % entre 2009 i 2013.

De manera que les retallades reals en sanitat i educació entre els anys 2009 i 2013 ha sigut superior al 20 %.

Després es queixen de que la gent ja estigui farta de les polítiques que s’han dut a terme, tant pels socialistes com pels populars. I encara queden per publicar les dades del 2014...

Un nou equip municipal

Bé, ja tenim un nou equip a l’Ajuntament. L’alcaldessa ha entregat el bastó al nou alcalde. Un xicot de 29 anys pren el relleu a qui ha estat al front de la Casa Gran durant els darrers 24 anys.

Com Andalusia, Malgrat és un poble socialista. Des de que tenim ajuntaments democràtics, Malgrat sempre ha tingut governs socialistes. De vegades amb majoria absoluta, de vegades, no. Com a Andalusia. El resultat d’aquest llarg període de governs municipals socialistes és que Malgrat, segons l’Idescat, té un PIB (Producte Interior Brut) per habitant del 69,8 % de la mitjana catalana. Des del punt de vista econòmic hem anat endarrere durant aquest període. Com a la resta de les poblacions del Maresme, que s’han concentrat en una economia de serveis.

La primera decisió ha estat la d’estrenar una pàgina de l’Ajuntament a Facebook. Una decisió sàvia. Que per comunicar no sigui. Encara que no es tingui res a dir.

De l’acord amb J×M, aquesta organització destaca que el PSC ha acceptat els següents punts del seu programa:

§         Construcció d’una base nàutica per ordenar tots els esports nàutics.

§         Construcció d’una carpa polivalent per la pràctica d’esports i esdeveniments culturals.

§         Arranjar el tram final de la riera.

§         Proposar un pla de millora de la mobilitat.

Mirant el programa del nou alcalde, no hi trobem res per l’agricultura ni per la indústria de Malgrat, com si els únics puntals econòmics del poble que li interessen fossin el comerç i el turisme. Si no canvia, Malgrat seguirà amb una economia basada en els serveis, uns serveis estacionals, que han fet que l’economia del poble sigui la que és.

Esperem, encara que ho veig difícil, que les prioritats del nou equip de govern canviïn, tant de les que hi ha hagut els darrers anys com de les que han posat als seus programes electorals. Si des de l’Ajuntament es segueix descuidant l’agricultura i la indústria, Malgrat seguirà despenjant-se de la resta de Catalunya des del punt de vista econòmic. Una persona jove com el nou alcalde ho hauria de pensar, encara que dur-ho a terme no sigui una tasca gens senzilla.

Malgrat 1915 – L’alcalde de Malgrat porta el cordó a una processó de Calella

A la Vanguardia del 12 de juny del 1915 venia la notícia que l’alcalde de Malgrat, el senyor Joan Serra, portaria un cordó del penó principal a la processó de Calella que es celebraria el dia 16.

Una ressenya sobre Marià Cubí

El dia 4 de juny de l’any 1915, La Vanguardia comentava un treball biogràfic sobre el malgratenc Marià Cubí, que s’havia publicat a la revista Vida Catalana, publicada a La Havana.

Malgrat 1915 – Corpus

La Vanguardia del dijous 3 de juny del 1915 es parla de la festa del Corpus (un dels dijous que lluïa més que el sol, d’això ja fa anys), així com de diversos espectacles de teatre i cine. També ens informa que Mossèn Fèlix Paradeda estava ultimant el seu llibre sobre la Història de Malgrat.

Resultats de les eleccions. I ara, què?

Ja tenim els resultats de les eleccions municipals. La curiositat és que aquests resultats són gairebé calcats dels de fa quatre anys. El PSC, que ha canviat el seu cap de llista, ha tingut 6 regidors, els mateixos que tenia. L’antiga CiU n’ha conservat 5, encara que dividits entre un nou partit, resultat de l’escissió de CiU, J×M amb 3 i el que resta de CiU amb 2. ERC ha passat de 2 regidors a 3, el PP de 2 a 1, ICV-EiUA  ha perdut el que tenia i la CUP ha aparegut amb dos regidors.

Els quatre darrers anys, el PSC va governar en minoria amb el PP, una minoria que sumava 8 regidors davant dels 9 dels tres partits de l’oposició. El resultat no va ser pas massa brillant.

A partir d’ara, el PSC haurà de repetir coalició. No li val ni la CUP ni CiU ni el PP, ja que continuaria tenint una minoria. Matemàticament, li valdria una coalició amb J×M o ERC per disposar d’una majoria suficient. Difícilment podrà pactar amb ERC, que fa del independentisme un valor sine qua non. Resultat, ho hauria de fer amb J×M.

Hi ha qui diu que aquest pacte ja estava embastat abans de les eleccions. No ho sé, però si fos així, no m’estranyaria gens. No es fa una escissió d’un partit amb possibilitats de guanyar les properes eleccions a canvi de res.

Només esperar que, sigui quina sigui la composició del proper equip de govern, tingui la majoria suficient i l’encert necessaris per superar la darrera etapa viscuda a l’ajuntament, que ha sigut d’un gran immobilisme, sobretot tenint en compte les enormes necessitats generades per la crisi econòmica que hem estat patint. La prova la tenim que els comptes de l’ajuntament han tingut superàvit en moments de gran necessitat.

El tractat comercial Estats Units – Unió Europea

Ara que ja hem anat a votar, i mentre esperem els resultats, potser podríem perdre una mica de temps parlant de coses importants. Justament avui La Vanguardia parla extensament del Tractat d’Associació Transatlàntica del Comerç i de la Inversió, conegut com TTIP, i que no és ni més ni menys que un tractat comercial entre els Estats Units i la Unió Europea.

Aquest tractat s’està negociant des de fa anys (i no des del 2013 com diu La Vanguardia) d’una manera que és potser habitual, però que és molt poc democràtica, ja que no es coneixen els noms dels que formen part de les diferents comissions ni res del que s’hagi acordat fins ara. Què volen amagar a l’opinió pública?

Aquest tractat, segons els seus defensors, portarà 120.000 milions d’euros a l’economia europea els propers 10 anys, un 0,5 % del PIB europeu. Els que hi estan en contra estimen que es perdran a Europa 600.000 llocs de treball.

Un tema fonamental del tractat és la creació d’un arbitratge per resoldre els conflictes entre les empreses i els estats. Un arbitratge privat. Així, si una empresa pensa que una nova llei d’un estat la perjudica, en comptes d’anar als tribunals de justícia, anirà a un arbitratge... privat! És el que volen les empreses des de fa anys, acabar amb la democràcia, que de vegades té el mal gust d’imposar condicions sanitàries o mediambientals que disminueixen els beneficis de les transnacionals. Com si a Europa i als EEUU no hi hagués una justícia independent.

Un altre tema important és que, amb aquest tractat, un producte homologat per una de les parts no podrà ser prohibit per la seva venda a l’altre part. Així, mentre a Europa hi ha més de mil substàncies químiques prohibides, als EEUU només n’hi ha tres, als EEUU està permès alimentar el bestiar amb hormones i netejar els pollastres amb clor, mentre que a Europa, no. Als EEUU el consum de transgènics està permès, mentre que a molts estats de la UE, no.

En resum, un tractat que s’està negociant d’espatlles a la gent i als seus representants, que està pensat única i exclusivament per afavorir els beneficis de les empreses transnacionals i per disminuir la qualitat de la democràcia. Esperem que el Parlament Europeu el pugui frenar, però res és més complicat ja que, com sempre, el Partit Popular Europeu hi està a favor i té una majoria relativa al Parlament Europeu, mentre que els socialistes, com sempre, estan dividits sobre el tema.

Llegint el llibre Els Usurpadors, de Susan George, que tracta sobre aquest tractat, i que té com a subtítol, Com les Empreses Transnacionals prenen el Poder, un es queda gelat de veure com les transnacionals no s’aturen davant cap obstacle per aconseguir augmentar els seus beneficis. Al principi del llibre hi ha una frase que resumeix el que està passant actualment al món: “El govern en el sentit que l’entenem habitualment, que està dirigit per responsables clarament identificats i elegits democràticament, es troba avui dia debilitat, i de vegades suplantat, per uns criptogoverns als que la classe política ha fet concessions deliberades, forçades o, senzillament, sense reflexionar. En conseqüència, moltes decisions que afecten la nostra vida de cada dia s’han delegat a aquests gegants industrials”

Ara podem discutir qui haurà guanyat les eleccions, però serà igual, perquè els que hagin guanyat les eleccions manaran més aviat poc.

A tota Europa hi ha manifestacions contra el TTIP, menys aquí, on ens tenen adormits amb el futbol. I després volen que siguem optimistes sobre el futur del país.

Malgrat 1915 – detenció d’un jove

La Vanguardia del divendres 21 de maig de 1915 publicava la detenció, per la guàrdia civil de Malgrat, d’un jove reclamat pel jutge militar.

Llegint programes electorals

El jubilat té temps de sobra per anar llegint els programes electorals dels diferents partits que volen regir l’ajuntament. Però quan un partit publica el seu programa, que té més de 60 pàgines, el dia 19 a les 6 de la tarda, per unes eleccions el dia 25, val a dir que posa alguna dificultat al possible lector. És el cas de la CUP, que ha presentat un programa molt complert, molt llarg, i que si s’hagués presentat fa quinze dies hauria estat més assequible.

El tal programa té cinc punts, dels que destaco algunes de les accions que m’han interessat:

Dignifiquem la política: passar les regidories de 26 a 10, crear a cada barri una Oficina d’Atenció Municipal, creació d’un Consell de Poble, crear la figura del Síndic municipal, implantar la democràcia directa amb diferents tipus d’iniciativa popular.

Transformem el capital: municipalitzar els serveis mínims (recollida de residus, neteja viària, subministrament d’aigua), fer un pressupost municipal participatiu, un nou model de turisme sostenible i diversificat, revertir la situació del comerç facilitant un comerç de proximitat, incentivar l’establiment d’indústries mediambientals d’energies renovables, tendir a la declaració d’horta lliure de transgènics.

Valorem el que som: generar cultura i producció cultural, fer un Pla Educatiu d’Entorn, revisió de la concessió de l’Escola Bressol actual i desenvolupar un estudi sobre la necessitat de noves places públiques i municipals d’escola bressol i de l’ampliació d’horaris.

Salvaguardem el medi: el model general vigent en les últimes dècades ha estat bàsicament un model de transformació territorial dirigit al creixement de l’àrea urbana i de la població. En el cas del nostre municipi, el creixement de la població no ha anat acompanyat de la necessària cohesió social. Lluitar contra l’especulació i gestionar l’abandonament immobiliari, lluitar contra els desnonaments per execució hipotecària, habilitar un espai civil i laic per a cerimònies d’enterraments, habilitar grans zones d’aparcament gratuït i sense limitació horària a la perifèria del municipi i que en aquests aparcaments hi hagi serveis de transport públic d’accés al municipi

Respectem la diferència: reconeixem i respectem els valors de la infància, de la joventut i de la vellesa.

Val la pena llegir el programa complet, encara que en molts punts sigui una mica utòpic. Però és, probablement, el camí que s’haurà de seguir en el futur.

Per cert, aplaudir la crítica que fa la CUP al mega projecte comercial que l’alcalde socialista de Pineda promou al poble veí i que, de fer-se, seria una garrotada més al comerç de proximitat, no només de Pineda, sinó de Malgrat, Calella, etc.

El programa del PP és molt més senzill de llegir: una fulla amb 10 propostes que podem veure a la figura i que no cal resumir.

El regidor dinàmic que es presenta pel PSC té un programa dividit en dues parts: feina feta i propostes. El seu títol és: 100 propostes per a seguir millorant el dia a dia dels malgratencs i malgratenques.

Les propostes són una llista de coses que es volen fer, sense cap explicació del projecte de poble que té el candidat al cap. Encara que podem intuir que té el mateix projecte de poble que la seva mentora, l’actual alcaldessa. Resumeixo les propostes que m’han interessat més:

Ocupació: ajuts per reorientar professionals majors de 45 anys.

Serveis Socials: continuació del Servei d’Atenció Domiciliària i la teleassistència per a les persones grans, ajuts en el pagament de deutes bàsics de la llar i despeses del dia a dia de persones amb dificultats econòmiques.

Turisme i comerç: instal·lació d’una nova oficina de turisme.

Urbanisme: obertura de l’avinguda Barcelona, aprovar i executar el projecte de l’avinguda Pomereda, executar el projecte de la desembocadura de la riera, desenvolupament del projecte de l’avinguda dels Pins, connexió de l’avinguda Mediterrània amb el carrer Sant Elm per descongestionar el trànsit dels carrers Indústria i Llibertat, negociacions per desenvolupar la Ciutat Sanitària, urbanització de la plaça Joaquim Ruyra i dels carrers Llibertat i Sant Elm, creació d’un espai cobert al Parc Francesc Macià per celebrar-hi actes festius i culturals, urbanització tram riera Can Feliciano.

Habitatge: rehabilitació dels habitatges de persones grans per adaptar banys i cuines.

Educació: facilitació als joves malgratencs l’accés a estudis superiors i d’idiomes mitjançant beques.

Cultura: millores en les convocatòries de les beques d’investigació Vila de Malgrat.

Seguretat i policia: millora de la seguretat de l’avinguda Costa Brava, revisió per millorar el Pla de Mobilitat.

Joventut: promoció dels grups de música locals.

Esports: creació d’una pista polivalent a disposició de les entitats esportives per dur a terme espectacles esportius.

Sanitat: seguir ampliant la instal·lació de desfibril·ladors en el municipi.

Medi Ambient: creació d’un Centre d’Interpretació i museització de l’espai de les mines de Can Palomeres, creació d’horts ocupacionals per a persones aturades de llarga durada majors de 55 anys.

Programa CUP

Programa PSC

Les eleccions municipals

Només dos partits havien presentat les seves propostes fins ara, CiU i J×M. Doncs bé, ja són tres.

Al·leluia! Per fi, ERC, a la seva pàgina web, hi ha posat el programa electoral (mentre que els de Pineda encara hi tenen el del 2011, sempre hi ha algú pitjor). Potser una mica tard, però val més tard que mai. Un programa de 38 pàgines, on, com a tots els programes, hi ha molta palla. Destaco:

-       Pressupostos participatius

-       Creació de 5 consells municipals: ensenyament, cultura, serveis socials, esport i econòmic

-       Revisió a la baixa dels salaris de l’equip de govern

-       Urbanisme: fer un catàleg del patrimoni, tenir els carrers nets i ben conservats, potenciar el Pla de Grau.

-       Habitatge: establir acords amb els bancs propietaris de pisos buits per llogar-los

-       Mobilitat: el tricu tricu passarà pels carrers del Carme i de Mar, els aparcaments Plaça de Catalunya i can Rierola gratuïts pels cotxes que paguen l’impost municipal a Malgrat

-       Comerç: cobertura de les peixateries velles, traslladar el mercat de roba al centre, creació d’un mercat el dissabte al matí

-       Promoció econòmica: promocionar la instal·lació de xarxa de fibra òptica

-       Salut: millora dels accessos al CAP, crear un espai a la caserna o als bombers perquè l’ambulància estigui més pròxima a les necessitats

-       Social: creació d’un fons per a la garantia dels drets bàsics

No he vist cap proposta d’inversions.

M’ha fet gràcia l’ús de la paraula stakeholder parlant de grups d’interès, i de la paraula holístic parlant d’educació. Menys mal que existeixen els diccionaris...

Els de les CUP presenten avui les seves 200 propostes. A veure si les publiquen d’una vegada.

Pel que fa al PP, res de res. Serà que l’únic punt del seu programa electoral és el de sempre, tenir un càrrec de confiança?

ICV EUiA de Malgrat té la seva pàgina web encallada a l’any 2011. On presenten les seves propostes?

Paisanatge

Ahir es va produir un accident mortal a l’estació d’Arenys. Una persona que passava per un “forat” que hi ha a la tanca per accedir a les andanes sense haver de tenir un bitllet, amb la mala fortuna de que passava un tren, sense que se’n donés compte.

Entre el que passa a molts llocs de l’Europa del nord, on la gent, si té el semàfor vermell, no creua el carrer encara que no es vegi cap cotxe ni una hora lluny, i el que passa a aquest país, on la gent fa forats a les tanques per no haver de pagar el bitllet del tren, em sembla que hi ha d’haver un terme mitjà.

Cada vegada que passa un accident d’aquest tipus, penso que aquest és un país per civilitzar. Ni el paisanatge està educat, ni les autoritats fan la seva feina. No es pot permetre que la gent faci forats a les tanques i que aquí no passi res. Es un problema d’educació.

Amb un personal sense educació no anirem enlloc. I, efectivament, no anem enlloc. Aquests comportaments demostren que Àfrica comença als Pirineus.

A qui no votaria el proper 24

Avui comença la campanya electoral per les eleccions municipals. El ciutadà ja hauria de saber què proposen els candidats. Però, és així a Malgrat?

Ja hem vist que CiU i JxM han dit, amb una certa claredat, què proposen. No ho repetirem. En canvi, ERC continua posant a la seva pàgina web el programa per les eleccions de 2011 i del PP no he sabut trobar cap proposta. Pel que fa al PSC, el seu candidat no ha publicat enlloc el seu projecte, i això que he mirat el seu blog, la seva pàgina a Facebook i les pagines web tant del PSC de Malgrat com el de les joventuts socialistes.

La CUP de Malgrat va escriure el passat 12 d'abril el següent:

"Ahir al matí es va presentar el Programa de Transformació Municipal de la CUP Malgrat a les Peixateries Velles. Un programa elaborat a partir de les aportacions dels veïns i les veïnes de Malgrat, les propostes de les entitats i les idees sorgides en les assemblees. Un programa que es defensarà des de l'Ajuntament i des del carrer i que està organitzat en 5 eixos transversals que connecten prop de 200 propostes concretes.

Eix 1. Dignifiquem la política: per un govern municipal ètic, inclusiu i democràticament directe.

Eix 2. Dignifiquem l'economia: per una economia al servei de les persones.

Eix 3. Dignifiquem el que som: educació, cultura i esport per al desenvolupament individual i social.

Eix 4. Dignifiquem el medi: defensem la natura per protegir la vida.

Eix 5. Dignifiquem la diferència: apostem per l'autonomia i avancem en oportunitats.

En breu publicarem tot el programa perquè el pugueu consultar llegir i continuar fent aportacions perquè no hi ha res acabat, tot just acabem de començar. A Malgrat entre tot@s també capgirem la història".

Era un bon començament, però al dia d'avui, gairebé un mes més tard, no tenim cap notícia de les 200 propostes concretes que aquesta bona gent havien de presentar "en breu". Potser el seu temps no és el nostre. Tenim, això si, un cartell preciós.

Un es pregunta si PSC, ERC, PP i CUP tenen alguna idea per Malgrat, i es respon que, si la tenen, la tenen molt amagada. Un ja sap, a hores d'ara, a qui no votaria.

Sorra pel Cap de Tordera

La darrera notícia sobre l’estat de la sorra del cap de Tordera, que posa en perill els càmpings de la zona, és que el ministeri ha decidit de fer una aportació de 112.000 metres cúbics de sorra procedents d’un dragat que es farà davant del port d’Arenys. Aquesta aportació de sorra, que no duraria massa temps, ta que no seria estable, s’intentarà reforçar amb la construcció de sis espigons “tous” i submergits, formats per tubs de geotèxtil plens de sorra, d’una llargada d’uns vint metres. El cost total de l’operació s’estima en 1.150.000 euros.

Aquesta aportació de sorra es farà sobre una llargada de platja d’uns 800 metres.

Aquesta és una notícia excel·lent. Però és difícil de dir si la solució proposada serà o no duradora. El que és clar és que una aportació senzilla de sorra no serviria. La construcció d’espigons per tractar de fixar la sorra és, en principi, una bona idea.

Però en el tema dels moviments de sorra de les costes els coneixements dels millors especialistes són escassos. No ens queda més remei que esperar i veure què passa. Això sí, si aquesta solució, amb el pas del temps, no és suficient, el millor que es pot fer és desmuntar les instal·lacions amenaçades pel mar i deixar que la naturalesa faci el que hagi de fer. Més d’un milió d’euros són molts euros per anar repetint experiments.

Una bona definició de la competitivitat

Ja és casualitat que avui, primer de maig, hagi llegit aquesta definició de competitivitat al llibre “Com parlar del diner”, de l’anglès John Lanchester.

“Competitivitat: un concepte generalment lligat a la productivitat. Com més treball, i com més gran sigui el valor del treball que es faci en una hora, la corresponent persona, empresa o bé tota l'economia serà més productiva i, per tant, més competitiva.

Els països també poden augmentar la seva competitivitat fent que els seus ciutadans treballin més per menys diners; Alemanya ho va fer als primers anys del segle XXI, quan va passar de ser "l'home malalt d'Europa" a ser el seu pulmó econòmic en menys d'una dècada.

Als polítics els agrada parlar de competitivitat perquè sona menys dolorós que si diguessin "fer més feina per menys diners i amb menys drets laborals”, tot i que en la pràctica és el que tendeix a significar.”