Províncies o regions sanitàries

Haig de dir que em fa gràcia la discussió que hi ha hagut recentment entre el govern de Catalunya i el govern central sobre la divisió per províncies. Els independentistes catalans tenen un concepte molt negatiu sobre les províncies. Les troben centralistes, les troben artificials, les troben completament contràries el concepte de Catalunya. Per això quan el govern central va proposar tractar la pandèmia actual per províncies, el govern Català s’hi va oposar de manera molt ferma. S’havia de tractar el problema de la pandèmia no per províncies sinó per regions sanitàries. Aquesta posició té un punt de lògica, però també té el seus inconvenients. 

Fa poc, a una xarxa social, es deia que la divisió sanitària per províncies era perfectament ridícula ja que no permetria anar de malgrat a Blanes. Aquest argument basat només en les fronteres no té cap pes. Fixem-nos en la fotografia que publica avui la Vanguardia: Barcelona està aïllada de l’Hospitalet, ja que pertany a una regió sanitària diferent, però Barcelona i l’Hospitalet només estan separats per un carrer. Els que es troben a la vorera que pertany a Barcelona han d’entrar a l’Hospitalet per agafar el metro, però si ho fan els posa en situació il·legal, ja que surten de la seva regió sanitària. 

Ara diuen que el govern de la Generalitat vol ajuntar diverses regions sanitàries pel que fa a la pandèmia, per no trobar-se en situacions tan ridícules com aquesta, però aquest problema de fronteres entre Barcelona i l’Hospitalet era tan evident des del principi que podien haver-lo previst abans. 

Critiquem molt els errors del govern central. Estem tots convençuts que si la pandèmia s’hagués tractat des del govern català els resultats haguessin sigut molt millors. Però quan veiem la fotografia que avui publica la Vanguardia, ens entren molts dubtes sobre la capacitat de l’actual govern català.

Alguns han continuat, durant aquesta pandèmia, volent fer una política de gestos per mostrar que aquí som diferents. En aquest cas, han fet el ridícul.

I després del coronavirus, què?

Des de fa uns mesos només es parla de la pandèmia del Coronavirus. No hi ha cap dubte de que és un tema important però ens en sortirem. El problema econòmic que vindrà serà un problema molt gros, que trigarem temps per resoldre, però també ens en sortirem.

Aquest problema de la pandèmia no és, de lluny, el problema més important que té plantejat la humanitat. És un problema passatger, de durada més o menys limitada. En canvi, els problemes importants que tenim davant nostre continuen sent el problema de l’energia i el problema del canvi climàtic. 

Fa poques setmanes ha sortit una pel·lícula que no ha tingut el ressò que hauria tingut si no fos per la pandèmia. Aquesta pel·lícula es titula “El planeta dels humans”, i s’ha estrenat a YouTube, en versió original. El dia d’avui em sembla que no s’ha traduït al castellà.

Es tracta d’una pel·lícula molt polèmica, feta per un director, en Jeff Gibbs, que ve del món de la defensa del medi ambient, però que diu unes quantes veritats sobre les energies netes. Podem resumir el missatge en tres punts:

1. Les energies netes no són tan netes com ens volen fer creure. El seu impacte ambiental és molt important.

2. S’està exagerant el potencial real de les energies renovables, i s’està amagant les seves limitacions.

3. Hi ha interessos econòmics molt importants darrere aquestes energies renovables, que no només no resoldran el problema energètic, sinó que augmentaran els problemes ambientals que tenim ara mateix.

La resposta que han donat els ecologistes ha sigut de desaprovació total de la pel·lícula. En part tenen raó, ja que hi ha dades que no són correctes i es parla d’alguns problemes que ja s’han superat fa uns anys. El seu director és acusat d’haver-se venut a les indústries petrolíferes, quan no és així. Malgrat alguns errors i algunes incorreccions, els tres punts que hem citat són perfectament reals: ni les energies netes són netes, ni resoldran el problema energètic que es presenta davant nostre, i estan cada vegada més dirigides per les mateixes màfies econòmiques que dirigeixen actualment l’economia, i a les que només els importa el seu benefici propi.

Tenim davant nostre el problema de falta d’energia. Les energies fòssils tenen els dies comptats, almenys en quantitats com les actuals, i ja sabem que si volem creixement econòmic necessitem cada vegada més energia, energia que no tindrem, ja que les renovables no podran substituir-les. I al ser les renovables tan nocives pel medi ambient com les fòssils, tota l’energia que farem servir per mantenir l’economia a un nivell acceptable per la població contribuirà d’una manera o d’una altra a la degradació ambiental i a l’augment del canvi climàtic.

El canvi climàtic el tenim a sobre, i les seves conseqüències són a dia d’avui imprevisibles, encara que podem assegurar que no seran gens bones. Tant si fem servir energia fòssil com energia renovable, anirem augmentant el nivell de gasos hivernacle i la temperatura seguirà augmentant.

Segons la pel·lícula citada, la principal causa d’aquest problema que tenim davant nostre és que som massa gent al món. Ara som 7.500 milions, i dintre de poc serem 9.000 milions de persones. Si volem mantenir el nivell de vida actual, una població sostenible seria de 2 a 3.000 milions de persones. Si aquesta és la causa, ja podem imaginar-nos quina podria ser la solució.

La generació actual té davant seu, un cop superada la crisi del coronavirus, el repte més important al que s’ha enfrontat mai la humanitat. Sense ser excessivament pessimistes, podem dir que serà molt difícil que s'en surtin.

Confinats a causa del virus

A les xarxes socials, ara mateix, hi ha moltes crítiques a l’actuació dels governants, però són crítiques a toro passat. Sembla que tothom sabia el que s’havia de fer des del primer moment, i que els únics que no ho sabien eren els polítics, als que s’insulta de totes les maneres possibles i imaginables. Els polítics, entre ells, també es critiquen amb mala bava, si són de partits diferents.

Per exemple, s’ha dit que si s’haguessin pres molt abans mesures més dràstiques hi hauria hagut molts menys morts, però llavors la gent estaria indignada per la catàstrofe social i econòmica que aquestes mesures haurien provocat, i serien criticades per haver-les pres per solucionar cosa que va causar tan poques morts. Recordem les crítiques que hi va haver quan es va suspendre el Mobile d’aquest any.

No envejo la papereta als governants en aquests dies, la veritat. Quan tot s'acabi, s'hauria d'avaluar bé el que s’ha fet, per aprendre dels errors, i deixar aquesta avaluació fora de la política. Però això és impossible veient el nivell tan baix de la política que es fa a Catalunya i a Espanya.

No aprenem. No sé si tothom ha pogut veure la xerrada de Bill Gates de l’any2015. Només dura 8 minuts, i cada minut val la pena. Gates va definir llavors a la perfecció la situació que estem vivint ara. També anticipa el cost que podria tenir la pandèmia que prediu, i la quantitat de morts que podria produir.

La xerrada comença així: “Quan jo era petit el desastre més temut era viure una guerra nuclear. Avui la major catàstrofe mundial és una pandèmia”. Alertava que un virus “altament infecciós” era el pitjor per a la humanitat i el per què hauríem de tenir més por a un virus que a una guerra nuclear. Va assegurar que no estàvem preparats per a una epidèmia vírica, i que s'havien invertit grans quantitats de diners en dissuasius nuclears i no tants en controls per evitar epidèmies. “Si alguna cosa matarà més de deu milions de persones en les pròximes dècades serà un virus molt infecciós, molt més que una guerra. No hi haurà míssils, sinó microbis. Gran part d'això és degut a que s'ha invertit molt en armaments nuclears però s’ha invertit molt poc en crear sistemes de salut per poder aturar les epidèmies. No estem preparats”, va dir Gates.

“Per a una gran epidèmia es necessiten milions de persones treballant. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) existeix per monitoritzar les pandèmies, però no fa res del que estic parlant. La manca de preparació podria fer que la propera epidèmia sigui molt més devastadora que la de l'èbola”.

“Pot ser que hi hagi un virus amb el qual les persones se sentin prou bé mentre estan infectades per pujar a un avió o anar al supermercat i això faria que s'estengués per tot el món de manera molt ràpida”

Durant la seva intervenció, també va advertir sobre els costos econòmics derivats d'una pandèmia com el coronavirus: “El Banc Mundial calcula que una epidèmia mundial de grip costaria no menys de tres bilions de dòlars amb milions i milions de morts. Els serveis d'investigació, desenvolupament i salut farien més just i més segur aquest món. Per això penso que això ha de ser una prioritat absoluta sense necessitat d'entrar en pànic. No hem d'amagar llaunes de conserves ni amagar-nos en soterranis. Però si hem d'actuar ja perquè el temps corre”.

Calia haver-se preparat, però això costa diners. Si aprenguéssim una mica del que està passant, la propera vegada tindríem un sistema públic de salut amb molt més múscul per a emergències. Més professionals, ben preparats, millor dotats, més infraestructura. Aquí molta gent dirà: això és molt car, si no ho farem servir al màxim gairebé mai! És clar que és car. Però com diu Gates al vídeo, també l'exèrcit és molt car, s'usa molt poc, en realitat ningú no vol usar-lo, i el paguem. Alternativament, podem no tenir-lo i pagar-ho en morts evitables, en sofriment, en confinament, i en els diners que ens costarà sortir de la crisi. Prevenir, al final, és molt més barat que haver de curar.

Fa falta molta més inversió en ciència bàsica. Les paraules estan ben triades: "inversió", "ciència" i "bàsica". Ens hem dedicat a retallar en investigació, a dir a la comunitat científica que cal fer coses molt més aplicades (que també), que la investigació bàsica no serveix per a res, i després ve la crisi, i tothom crida histèric que per què els científics no tenen ni una vacuna ni una cura.

La lluita contra els coronavirus és un cas paradigmàtic de la utilitat de la investigació bàsica: els coneixem des de fa menys de 60 anys. Els primers que van treballar sobre aquest tipus de virus ho van fer per que si. Quan va sorgir la SARS a primers d'aquest segle, el treball d’aquests pioners va començar a ser reconegut. Això és el que té la investigació bàsica: potser no serveix mai per a res ... o potser sí, i llavors fa la diferència. Però fa deu anys va venir la crisi econòmica i no es va finançar suficientment la continuació d’aquesta investigació sobre els coronavirus.

Aquí cal tenir en compte una cosa molt important, i és que crear grups punters en ciència no es fa de la nit al dia. Es requereix finançament suficient i sobretot estable, amb contractes estables i perspectives d'una carrera científica. En aquest sentit, les retallades de l'últim decenni han estat particularment destructius per a la capacitat investigadora d'Espanya. Una conseqüència clara és l’envelliment de la plantilla d’investigadors espanyols, que tenen, en mitjana, més de 50 anys.

El coronavirus no és el nostre únic problema (ni serà l'últim). Per descomptat, ara mateix és el nostre únic problema, però tot el que hem dit s'aplica a més problemes, actuals i per venir, i en particular a l'emergència climàtica i el problema de l'energia. L'escala de temps pot ser d'anys en lloc de mesos, però la discussió és la mateixa que la que tenim ara sobre què fer i quines mesures adoptar.

Aprendrem alguna cosa d’aquesta crisi? Em temo que no. Com va dir Aldous Huxley, “La única lliçó que ens ensenya la historia és que els humans no aprenem res de les lliçons que ens ensenya la historia”.

Despesa pública en salut

Desbordat com està el sistema públic de salut a Espanya per l’aparició del virus COVID - 19 (Corona Virus Desease – 2019), podem veure quin és l’estat de la sanitat pública a Espanya des del punt de vista financer. Això ens pot donar una idea de quina és la capacitat de resposta a la pandèmia actual.

La despesa pública en salut, segons les dades que publica Expansión, va anar augmentant fins l’any 2009, any en que la despesa va ser de 73.081 milions d’euros. Les retallades degudes a la visió neoliberal de la crisi van reduir aquestes despeses fins a 65.695 milions l’any 2013, una disminució del 10 %. A partir de l’any 2015, les despeses van anar augmentant, fins arribar als 75.435 milions de l’any 2018.

Si prenem les despeses per habitant, hi veiem les mateixes tendències: un màxim l’any 2009, amb 1.576 € per habitant, unes retallades que porten aquesta despesa a 1.409 € l’any 2013, i un augment a partir del 2015 fins arribar als 1.617 € de l’any 2018.

Això vol dir que l’any 2018 hem arribat a un nivell de despesa superior al de l’any 2009 i que hem superat les retallades? Si tenim en compte la inflació, que des de el 2009 fins al 2018 ha sigut del 11,8 %, veiem que la despesa total de l’any 2009 va ser l’equivalent de 82.860 milions d’euros del 2018, mentre que la despesa per habitant va ser de 1.787 euros del 2018.

Per tant, és evident que el nivell de despesa actual de la sanitat pública és molt inferior a que era l’any 2009. El forat degut a les retallades no s’ha omplert.

Si ens comparem a altres països del nostre entorn, sempre segons dades de Expansión, ens trobem molt endarrerits. Tant a Alemanya com a França, com al Japó o al Regne Unit, la despesa pública per habitant va ser, l’any 2018, molt superior a la nostra.

Veurem, probablement d’aquí a unes setmanes, si aquest finançament de la sanitat pública espanyola inferior al d’altres països té conseqüències sobre la durada i la mortalitat de la pandèmia que estem sofrint.

Extensió del gel marí polar

El passat 4 de març el gel marí àrtic va arribar a la seva màxima extensió hivernal, amb una superfície de 15,16 milions de km². Aquesta superfície màxima de gel marí és superior a la dels anys anteriors, encara que la tendència general des de que es fan mesures per satèl·lit és d’una disminució anual de 42.300 km².

Pel que fa al gel marí antàrtic, el dia 18 de febrer l’extensió del gel marí va arribar al seu mínim estival, amb una superfície de 2,66 milions de km², superior a la dels darrers anys. La tendència no és significativa, el que vol dir que, des de que aquesta extensió es mesura per satèl·lit, el mínim no ha ni augmentat ni disminuït.

Les temperatures globals de l’any 2019

Ja es comencen a publicar les temperatures globals de l’any 2019, que ens permeten veure que l’any passat ha sigut un dels anys més calorosos des de que es tenen mesures relativament fiables.

Si agafem les dades de la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), que pren com a base la mitjana del segle passat, hi podem veure que la temperatura global de l’any 2019 ha sigut de 0,95 ºC superior a aquesta mitjana. Es el segon any més calorós des de que es tenen dades, només superat per l’any 2016. La tendència des de l’any 1980 és un augment de 0,17 ºC per dècada.

Si mirem les dades hadCRUT (Climatic Research Unit - University of East Anglia), que pren com a base la mitjana dels anys 1961 – 1990, hi trobem que la temperatura global de l’any 2019 ha sigut de 0,74 ºC superior a aquesta mitjana. Es el tercer any més calorós de la sèrie històrica, només superat pels anys 2015 i 2016. La tendència des de l’any 1980 és un augment de 0,17 ºC per dècada.

Tant NOAA com hadCRUT donen temperatures preses a la superfície. Hi ha dues sèries que donen les temperatures preses per satèl·lit: UAH i RSS.

Prenent les dades de la Universitat de Alabama a Huntington (UAH), que pren com a base la mitjana dels anys 1981 – 2010, l’any 2019 ha sigut el segon amb una temperatura global més elevada, desprès de l’any 2016. La tendència des de l’any 1980 és un augment de 0,13 ºC per dècada. 

RSS (Remote Sensing Systems) també diu que l’any 2019 ha sigut el segon any més calorós de la sèrie, amb una temperatura 0,73 ºC superior a la mitjana de la base (1979 – 1998), només superada per la de l’any 2016. La tendència des de l’any 1980 és un augment de 0,20 ºC per dècada.

En resum, les dades demostren que l’escalfament global segueix imparable.

Els policies locals de Mataró i l’independentisme

Llegim al diari que un grup de policies locals de Mataró tenen un grup de WhatsApp, i que el 15 d’octubre hi posaven el següent:

“A ver si machacan a estas turbas que no hacen más que reventar la paz y el orden social”, escrivia a les 21:36 h l’agent C.

“Limpieza étnica de independentistas y perroflautas ya; dónde coño está el Ejército español”, reclamava l’agent P a les 23.08.

A les 23.20 continuava: “Yo [estoy] por la limpieza de independentistas y volver a la normalidad”,

“Dadme un par de metralletas y se acaba el problema. Jaja. Una ráfaga y corren como conejos”, escrivia l’agent P a las 23.16.

No val la pena seguir més la conversa per entendre el que pensen aquests policies locals mataronins.

Si aquestes frases les haguessin escrit uns independentistes sobre els no independentistes, probablement serien considerades per la fiscalia com delictes, com a mínim d’incitació a la violència. Com que es tracta d’espanyols de bé, es diu que són converses privades sobre les que no hi ha res a dir.

Si no fos perquè aquests senyors porten armes a sobre, estaria d’acord que es tracta de converses privades sense massa importància, però es tracta de persones a qui hem confiat armes de foc per protegir la convivència i per fer front als delictes. Amb aquestes converses demostren que són uns eixelebrats i, la veritat, confiar armes de foc a gent així no és pas massa prudent.

Aquest tipus de converses entre policies no deu ser pas una excepció, i és probable que es pensi el mateix entre molts militars.

Podem llegir al darrer llibre de l’historiador hispanista Paul Preston, Un poble traït, que l’any 1905 l'actitud militar davant el catalanisme va ser especialment agressiva, ratllant el racisme. Traumatitzats per la pèrdua de Cuba, els alts comandaments colonials veien en el creixent moviment nacionalista català i basc una amenaça comparable a l'independentisme cubà i, per tant, un desafiament intolerable.

Es titllava els catalans de covards, traïdors i avars. Es solia descriure als catalans com «els jueus» d'Espanya, qualificatiu del que es feia ressò la premsa militar. El diari de l'Exèrcit, La Correspondència Militar, del 4 d’octubre del 1905 exigia que s’expulsés d'Espanya als nacionalistes catalans i bascos: «Que vaguin pel món, sense Pàtria, com la raça maleïda dels jueus. Sigui aquest un càstig etern».

Els oficials es picaven fàcilment amb els comentaris antimilitaristes dels polítics catalanistes i les paròdies sarcàstiques de la seva premsa. Cu-Cut!, la revista satírica setmanal dels regionalistes de la Lliga, solia publicar caricatures burletes que representaven als oficials de l'Exèrcit i la Marina com pallassos grandiloqüents. L’exèrcit es va venjar la nit del 25 de novembre de 1905, en què 300 oficials armats i uniformats van assaltar la impremta i la seu de Cu-Cut! i les oficines del diari La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga. 46 persones van resultar greument ferides.

No només els culpables no van ser castigats, sinó que van rebre missatges de felicitació de part d'unitats de tota Espanya. El mateix rei Alfons XIII es va posar al seu costat, animant als militars sediciosos de diferents formes: com a «primer soldat de la nació», va enviar «una afectuosa salutació» i la seva aprovació a les que, segons ell , eren «les legítimes aspiracions de l'Exèrcit».

Molts diran que els temps, el rei, i els policies i militars han canviat molt des de l’any 1905. Jo no n’estaria pas tant segur.

Volen convertir Catalunya en una gran presó?

En aquests dies tan complicats (i, potser, històrics), llegir diaris de fora de Catalunya és llegir gairebé sempre la mateixa cantarella. Per això quan trobes a un diari com El Progreso de Lugo un article diferent es pot considerar una notícia. L’escriu Mario Outeiro i es va publicar ahir. El deixo en gallec, ja que no és pas massa difícil d’entendre. Potser dir que “cadea” vol dir presó.

Queren converter Catalunya nunha gran cadea?

Ditadura do medo foi a ferramenta escollida por Francisco Franco para manter un réxime antidemocrático durante catro décadas neste estado. Durante ese período empregou as forzas da orde e a xustiza para eliminar a toda facción que non pensara coma el, impoñendo o medo como único cemento dese novo estado. Esas catro letras xustificaron as máis terríbeis actitudes que se poden agardar dos seres humanos, inoculándoo entre a poboación civil de tal xeito que aínda hoxe (44 anos despois da súa morte!) hai persoas maiores que non gustan falar dese período.

Os últimos estertores daquela ditadura, coa colaboración tácita e necesaria dalgún ‘opositor rehabilitado’, decidiron mudar de traxe co fin de homologarse a nivel internacional como así pedían as principais empresas estatais. Hai que lembrar que foi xusto nese intre cando se xestou a carta fundamental que rexe os nosos designios. Moitos dirán que foi aprobada maioritariamente nun referendo popular, pero quen non asinaría un contrato cos ollos pechados despois de corenta anos ‘na cadea’? Calquera saída naquel intre sería beneficiosa a curto prazo, e así foi para moita xente que non foi capaz de ver máis aló.

Polo tanto, toda canta ‘xustiza’ temos emana desa situación que acabo de relatar. Esa vara de medir coa que discriminamos aos "malos" e aos "bos", como lle gusta dicir a Rivera e non ‘ao Primo’ (perdón pola brincadeira), é froito dun acordo nun momento puntual cando a xustiza é unha verba infinitamente máis ampla e duradeira. Naquel decembro do 1978 votaron os meus pais e os meus avós (eu tan só contaba con 16 días), e semella que nos roubaron ás novas xeracións o dereito a votar cousas importantes. Porque efectivamente votamos, claro que votamos! Eliximos maioritariamente o que nos din os grandes medios de comunicación, e se non gusta á primeira, volvemos votar ata que saia o resultado que queren! Non hai problema, mentres votamos esquecemos outros problemas máis importantes e total, o gasto que supoñen unhas votacións son o ‘chocolate del loro’ para as grandes fortunas que nos dominan. Democracia e xustiza, dúas palabras que o enxeño humano tan ben deturpou na actualidade!

E volvendo ao título do artigo preguntaría á caverna madrileña, que pensan facer con Catalunya? Pensaron que o pobo catalán tragaría cun Estatut coas ás recortadas polas hábiles tesoiras ‘mesetarias’. Ignoraron ao pobo nas miles de multitudinarias manifestacións, no 9-N, no 1-O ou no resto de ‘eleccións legais’ de Catalunya (como as posteriores ao 155). Pensaron que o independentismo catalán se circunscribía a unhas elites políticas que poderían eliminar do taboleiro de xogo co paripé do Tribunal Supremo. Pensaron que as porras, pistolas de goma e outras ferramentas policiais funcionarían como armas de sedución cara unha sociedade cabreada, pero outra volta máis ficaron errados.

Cada nova decisión do Estado, dende hai xa moitísimos anos, é un bocado que alimenta un independentismo catalán á alza (non hai máis que analizar o acontecido esta semana). Unhas masas que non se ven afectadas polo medo e que nunca se sabe cara onde evolucionaran. Un conflito enquistado que nunca se solucionará coas forzas da orde e a xustiza, senón co diálogo e a negociación política para que os cataláns poidan decidir que queren para o seu futuro. De nada valerá a aplicación da Lei de Seguridade Nacional, nin un novo 155, nin a ilegalización dos partidos nacionalistas, ou si. A este paso, Catalunya será independente, máis polos méritos dos españois que polos desexos dos cataláns!

Gel àrtic

Segons les dades publicades per la Universitat de Colorado, el passat dia 17 de setembre l’extensió del gel marí de l’oceà Àrtic va arribar al seu mínim anual, amb 4,10 milions de km². Es tracta de la segona extensió més petita des de que es fan mesures per satèl·lit. La primera va ser l’any 2012.

La tendència és que cada any, quan s'arriba a l'extensió mínima, es perd una extensió de 82.300 km² per any, una extensió equivalent a 2,5 vegades la de Catalunya.

El càlcul del desguàs de la riera, desfasat

Llegim a La Vanguardia d’avui una entrevista molt interessant a Jorge Olina, director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant, sobre les recents inundacions a la comarca del Baix Segura, al sud de la província d’Alacant.

Les conclusions a les que arriba sobre els defectes de la canalització del riu Segura es poden traslladar a la canalització da la riera de Palafolls al seu pas per Malgrat.

“La canalització del riu Segura duta a terme després de l’anterior inundació el 1987, no serveix per a res”. En efecte, l’escalfament del mar del litoral mediterrani d’1,5ºC des del 1980 fa que les gotes fredes siguin més freqüents i més intenses que abans.

“El que ha passat ha tornat a demostrar que els períodes de retorn (probabilitat que tingui lloc un esdeveniment en un període determinat) no serveixen al litoral mediterrani per calcular el volum capaç d’acollir les canalitzacions. Repeteixo, no serveixen. Cal recórrer a altres criteris: històrics, geomorfològics i biogeogràfics. Aquí, qualsevol canalització eficaç ha d’estar calibrada per rebre 800 litres per metre quadrat en 24 hores; si no, no serveix i causarà problemes reiteradament.”. La riera de Malgrat té una capacitat de desguàs corresponent a una pluja de 100 litres per metre quadrat en 24 hores, amb un sòl ja saturat per pluges anteriors. Estem molt lluny dels 800 l/m² que proposa l’entrevistat.

“Hem de complementar la canalització amb altres mesures de reducció de la làmina d’aigua als terrenys veïns. No tot és traçar un canal, com es va fer. Cal repensar l’espai limítrof.” Ben al revés del que s’ha fet a Malgrat, on s’ha construït molt de l’espai limítrof de la riera canalitzada.

“A Alacant les pluges que van provocar la inundació d’octubre del 1982 es van calcular per a un període de retorn de 500 anys. El 1997 es va ultrapassar aquesta quantitat i la ciutat es va tornar a inundar. La canalització del Segura es va projectar per afrontar inundacions com la del 1987 i es deia que tenia lloc cada 100 anys. Tot i això, en 32 anys s’han ensorrat aquests càlculs.” A la riera de Malgrat el període de retorn calculat és de 100 anys. Amb el canvi climàtic, aquest període podria ser molt més curt.

En resum, les inundacions de la comarca del Baix Segura ens haurien de fer reflexionar sobre la idoneïtat de la canalització i cobertura de la riera, així com del que s’ha deixat fer a l’espai limítrof. Les condicions a les que ens està portant l’escalfament de l’aigua del mar a casa nostra fa que les previsions fetes fa uns anys hagin quedat antiquades i siguin netament insuficients per les condicions climàtiques actuals. Però el mal ja està fet. Només ens queda esperar que tinguem sort i que no ens toqui una gota freda massa grossa i, sobretot, mantenir sempre net l’espai canalitzat i soterrat, així com la llera de la riera no canalitzada per, si arribés el problema, minimitzar-ne les conseqüències.

Escoltant una entrevista

Escoltava ahir la ràdio mentre esmorzava. La Mònica Terribas estava entrevistant la Marta Rovira, actual secretària general d’ERC i amb residència a Suïssa, on s’hi va instal·lar fa una mica més d’un any per evadir la justícia espanyola.

Amb aquest historial, l’entrevista prometia ser interessant, de manera que la vaig escoltar amb tota l’atenció que el soroll de les torrades al mossegar-les em va permetre. La conclusió que en vaig treure va ser que no havia entès gairebé res del seu parlament. A més, parlava amb una cantarella que em posava nerviós.

Aquesta senyora, pel que sembla, té com una de les seves missions “cosir” (paraula de moda) les diferències entre independentistes. Penso que, precisament perquè quan parla les persones corrents com un servidor no entenem gran cosa del que diu, pot ser una gran “cosidora” de diferències.

Fa falta moltes ganes d’independència perquè encara hi hagi un 50% (més o menys) dels catalans partidaris d’un país independent després d’escoltar la senyora Marta Rovira. Però el pitjor del cas és que aquesta senyora no és la única que sembla treballar per l’enemic: 

• l’Oriol Junqueras, quan va fer el ridícul amb en Josep Borrell, sent conseller d’economia, i havent escrit el senyor Borrell un llibre on explicitava totes les xifres que li va posar al davant, sense que el bo de l’Oriol tingués cap resposta coherent, com si no s’hagués preparat la trobada.
  

• en Carles Puigdemont que, en un moment decisiu, quan semblava que havia pres una decisió, va canviar-la per quatre tuïts mal formats i pitjor escrits, on l’acusaven de botifler. I que ara, des de Brussel·les, té idees que no les entén ningú, com ara l’invent de la Crida.

•  en Quim Torra, que ni governa ni deixa governar. 

•  l’Artur Mas, que mai havia sigut independentista i que va convocar unes eleccions per augmentar el número de diputats del seu partit, i que, en canvi, el va disminuir.  

Repeteixo: amb aquests dirigents, té molt mèrit que encara hi hagi la meitat de la població catalana independentista. És un signe de la fortalesa de l’independentisme.

Miserables

Veiem cada dia morir a centenars de persones davant les portes d'Europa. Quan algunes d'aquestes persones són salvades de morir ofegades per organitzacions no governamentals, ningú vol que recalin al seu país. Ningú vol compartir el benestar major o menor del qual gaudim als nostres països, amb aquestes persones l'únic pecat de les quals és haver nascut a l'Àfrica subsahariana, una de les zones més pobres del planeta.

Els governs reaccionen tard i malament a aquesta tragèdia, tractant com a problemes puntuals, com a casos aïllats, aquesta pressió migratòria que no cessa. I no solament no cessa, sinó que anirà augmentant cada vegada més. I bona part de la població aplaudeix als polítics que tanquen les seves fronteres a aquests emigrants, no vagi a ser que hàgim de repartir amb ells el que ens queda de l'estat del benestar.

La població actual de l'Àfrica subsahariana, segons dades del Banc Mundial, és de 1.078 milions d'habitants, que equival a un 14% de la població mundial, que és de 7.600 milions. La població de l'Àfrica subsahariana era de 227 milions l'any 1960, un 7,5% dels 3.000 milions d'habitants de llavors.

Les previsions de Nacions Unides són que l'any 2030 la població de l'Àfrica subsahariana serà de 1.400 milions de persones (16% del total), l'any 2040 serà de 1.700 milions (18% del total) i l'any 2050 arribarà als 2.200 milions (22% del total), el doble de la població actual.

La tendència, segons Nacions Unides, és que, dels 20 països més poblats en 2100, la meitat seran africans. L'explicació d'aquesta explosió demogràfica és el resultat, d'una banda, del descens de la mortalitat, però per l'altre, i a diferència d'altres parts del món, de l'alta taxa de fertilitat a Àfrica. Als països subsaharians, està en 4,8, mentre que en el planeta és de 2,5 fills per dona.

Si aquest augment demogràfic no ve acompanyat de creació d'ocupació, generarà cada vegada més descontent en la població, que pot derivar en conflictes socials (i fins i tot bèl·lics) que generen incertesa i, com a conseqüència, desincentiven l'atracció d'inversió estrangera. És a dir, el peix que es mossega la cua.

Resultat: la pressió migratòria cap a Europa no farà més que augmentar. Cada vegada hi haurà més persones que fugiran, pagant el que sigui a màfies per a escapar amb les seves famílies d'inferns que moltes vegades hem creat nosaltres.

Hi ha solució? Ens diem, i és veritat, que cal actuar en origen, que cal aconseguir millorar les condicions de vida d'aquesta gent perquè no vulguin fugir del seu país. En la majoria dels casos la manera més eficaç d'aconseguir aquesta millora seria que, senzillament, els deixéssim tranquils i no intentéssim apropiar-nos dels seus recursos, ja sigui per mitjà de governs titella que ens venen barat, ja sigui per mitjans més directes si no s'avenen a vendre’ns barat (pensem en el cas de les forces franceses i espanyoles desplegades en Mali per a protegir l'explotació d'urani i altres minerals a un preu raonable per als nostres interessos). La base del nostre benestar consisteix a vendre car el que produïm i a comprar-los barat les seves matèries primeres, el que es diu comerç asimètric.

Siguem sincers, el problema no té solució, ja que no volem que aquestes persones vinguin als nostres països, però, d'altra banda, tampoc volem que els seus països progressin, ja que si nosaltres vivim raonablement bé és, en bona part, pel fet que el nostre benestar té com a base que ells es mantinguin en la misèria.

El diccionari defineix diverses accepcions per a la paraula miserable: una d'elles és la d'extrema pobresa, la que es correspon als que intenten escapar de l'infern de l'Àfrica subsahariana. Una altra és la del que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa. Aquesta és la que es correspon amb nosaltres, els que vivim en països raonablement pròspers.

Malgrat 1919 - Mort de l’ex alcalde Joan Arnau i Mayoral

La Vanguardia del 1 de juliol del 1919 portava la mort de l’ex alcalde Joan Arnau i Mayoral.

Malgrat 1919 - Corpus als Maristes i altres notícies

La Vanguardia del 28 de juny del 1919 publicava la celebració del Corpus a la residència dels Maristes, així com els espectacles de cine i opereta al teatre Guimerà i l’anunci de la festa de Sant Joan i Sant Pau.

La inversió de l’estat per comunitats autònomes

La Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) acaba de publicar les inversions que l’estat ha fet a cada comunitat autònoma l’any 2018. No es tracta de les inversions pressupostades, sinó de les inversions realitzades, el que s’anomena comptablement com “obligacions reconegudes”.

El total d’inversions de l’estat regionalitzables del 2018 ha sigut de 3.239 milions d’euros. Aquestes inversions han anat disminuint any rere any des de l’any 2009. L’any 2018 presenta, per primera vegada des de 2009, un augment respecte de l’any anterior.

Per comunitats autònomes, aquesta inversió s’ha repartit de manera molt desigual. L’any 2018, Galícia ha estat la comunitat més afavorida, amb 664 milions d’euros, un 20,5 % del total, mentre que Catalunya només ha rebut 133 milions, un 4,1 % del total.

Aquesta distribució per un període d’un any podria no ser significativa, ja que alguna regió pot haver beneficiat d’una important inversió puntual. Per això convé agafar les inversions acumulades durant un període més llarg, per exemple, 10 anys.

Si agafem els darrers 10 anys, del 2009 al 2018, la regió que ha rebut més inversions ha sigut Andalusia, amb un 16,4 % del total, seguida de Madrid, amb un 14,6 % del total, de Castella i Lleó, amb un 12,5 % del total i de Galícia, amb un 10,6 % del total. A Catalunya, l’estat ha invertit, durant aquests deu anys, només un 7,9 % del total, quan té una població del 15 % del total de l’estat i el seu PIB és el 19 % del total.

L’evolució anual d’aquest percentatge d’inversió a Catalunya no ha arribat al 10 % cap dels darrers 10 anys. 

Amb aquestes xifres d’inversió clarament discriminatòries per Catalunya, alguns encara es pregunten perquè molta gent vol la independència.

Aturada de les centrals elèctriques de carbó

Les centrals elèctriques de carbó estan alentint la seva producció, i algunes estan aturades. Una de les principals causes d'aquesta situació és la forta pujada que estan experimentant els preus dels drets d'emissió de CO₂ a l'atmosfera, és a dir, el que paguen les centrals elèctriques de gas i carbó per poder emetre CO₂. Però, com funcionen aquests drets d'emissió a Europa i per què estan pujant?

Les emissions de carboni de les centrals elèctriques i industrials estan limitades i gestionades pel règim de comerç de drets d'emissió de la Unió Europea (UE), que opera als 28 països comunitaris i a Islàndia, Liechtenstein i Noruega. En total, engloba 11.000 instal·lacions de gran consum d'energia (a més de companyies aèries) i cobreix al voltant del 45% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de la UE.

El sistema estableix un límit màxim a la quantitat total de determinats gasos d'efecte hivernacle que poden emetre les instal·lacions previstes en el règim. Sobre la base del límit establert, les empreses afectades reben (si emeten menys CO₂ del que tenen assignat) o compren (si emeten més CO₂ del que tenen assignat) drets d'emissió, amb els que poden comerciar en funció de les seves necessitats. Al final de cada any, les empreses han de lliurar suficients drets per cobrir les seves emissions ja que, en cas contrari, se'ls imposen fortes sancions.

Aquest règim va arrencar fa una dècada, amb l'objectiu d'anar reduint el límit d'emissions permeses perquè el seu cost anés augmentant, i d'aquesta manera, fomentar la inversió en energies netes. Fins ara, el mecanisme no ha funcionat, ja que el preu per contaminar era molt baix. En efecte, l'any 2008 el seu preu va ser, de mitjana, a 22 € per tona de CO₂ emesa, un preu que es va considerar adequat per fomentar la inversió en energies netes. De l'any 2009 al 2011, el preu mitjà va baixar als 13 € / tona, i del 2012 al 2017 es va mantenir en 6 € / tona. Amb aquest preu, les empreses elèctriques preferien pagar a invertir en energies menys contaminants.

No obstant això, a partir de 2018 la situació comença a donar un gir, entre altres coses a causa de la reducció dels drets d'emissions, en el marc dels compromisos globals i europeus en la lluita contra el canvi climàtic. En 2018, el preu mitjà va ser de 16 € / tona i, en el que va de l'any 2019, ha pujat fins als 25 € / tona al mes de juny. Els especialistes estimen que aquest preu pot arribar als 35 o 40 euros per tona de CO₂ emesa a l'atmosfera a finals de l'any 2020. Amb aquest preu, les actuals centrals tèrmiques de carbó serien, molt probablement, inviables econòmicament.

Aquest increment del cost de les emissions de CO₂ tindrà com a conseqüència la transició del carbó al gas (que emet menys CO₂ per kWh produït) a Alemanya, Itàlia, Països Baixos i Espanya, que són les nacions de l'Europa Occidental amb més centrals tèrmiques de carbó, i fomentarà una major aposta per les renovables.

Es complirà l'objectiu de disminuir les emissions de CO₂ a l'atmosfera, però serà a canvi del tancament de moltes instal·lacions actuals i, com a conseqüència, de la ruïna de les comarques on s'ubiquen aquestes instal·lacions. Mai s'obté res a canvi de res.

Vaya yo caliente...

“Després de l’allau de retrets que durant 48 hores han llançat dirigents d’ERC als seus socis de Govern per haver pactat amb els socialistes a la Diputació de Barcelona, JxCat ha passat al contraatac. I ho ha fet per mitjà del conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, el primer membre de l’Executiu català que es pronuncia públicament sobre la guerra oberta entre els dos partits. Calvet va respondre a les pressions dels republicans, que exigeixen a JxCat que trenqui l’acord amb els socialistes, i els va desafiar a posar a sobre la taula, avui mateix, una proposta en ferm per desfer tots els pactes locals i supramunicipals amb formacions no sobiranistes.”

“Calvet va remarcar que els republicans també han facilitat governs del PSC, com ara a Platja d’Aro, on ERC “va regalar” l’alcaldia als socialistes catalans.”

Això és el que diu La Vanguardia d’avui. Si ho analitzem, ERC protesta perquè JxCat (els ex convergents, per entendre’ns) ha pactat amb els socialistes per repartir-se els càrrecs a la Diputació de Barcelona. Recordem que a la Diputació de Barcelona es mouen molt quartos, i els partits professionalitzats han d’alimentar moltes boques.

Si els socialistes van recolzar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i si durant la campanya electoral uns i altres deien que als del 155 ni aigua, es fa complicat d’entendre que tant els ex convergents com els republicans hagin pactat, aquí o allà, amb ells. Fins ara, però, ni uns ni altres en feien un casus belli. Fins que ha arribat el tema de la Diputació de Barcelona.

Els que no som polítics, els que no som res més que ciutadans que paguen els seus impostos, mirem aquesta picabaralla sense entendre-hi res. O potser no. Potser ho hem acabat d’entendre tot. A aquesta colla no els interessa una Catalunya independent (si no, no pactarien amb qui va recolzar el 155), només els interessa asseure’s on hi hagi un bon sou, on hi hagi calers a prop, en definitiva, on s’estigui calentet, que l’hivern pot ser molt llarg. Tota la resta, tururú.

Alcalde de tots

Bé, ja s'ha constituït el nou consistori. Cada grup ha tingut l'oportunitat de dir la seva, amb més o menys gracia, amb més o menys encert.

El que m'ha cridat l'atenció han estat les afirmacions de la fins ara alcaldessa dient que havia sigut l'alcaldessa de tots els malgratencs, i la del nou alcalde prometent que seria l'alcalde de tots els malgratencs. Em sembla que també han afegit que ho han sigut, d'una part, i que ho seran, de l'altre, de totes les malgratenques.

Em fa gracia aquesta manera de parlar. Quan algú afirma que ha governat o que governarà per tots (i per totes) en realitat diu que ha fet o farà quelcom d'impossible. Ja que és perfectament impossible, en una societat complexa, governar per tothom. Sempre hi haurà persones afavorides amb les decisions que es prenguin, i persones perjudicades. I, quan prenen aquestes decisions, ja saben (o haurien de saber) a qui afavoreixen i a qui perjudiquen. Més d'una vegada, les decisions s'han pres precisament per afavorir als que són de la nostra corda o per perjudicar als que no ho són.

Quan sento, i cada vegada ho sento més sovint, que s'ha governat o es governarà per tothom, penso que qui ho diu, bé no sap el que diu, o bé ens pren el pel. Es el que els francesos anomenen "langue de bois", dir frases que sonen bé, però buides. Desconfiem tant dels polítics perquè no saben mesurar les seves paraules, diuen que volen agradar a tothom quan saben perfectament que no és així, però la realitat és que hi ha moltes coses que ja no ens empassem. No sé si se n'han donat compte.

El final de la civilització?

S'ha publicat fa unes setmanes, a petició del senat australià, l'estudi "Existential climate-related security risk: A scenario approach". Dins d'aquest estudi, s'hi inclou un escenari del que probablement succeirà fins l'any 2050, és a dir, durant els propers 30 anys.

2020-2030: els legisladors i els responsables polítics no actuen sobre l'evidència de que el que afirma l'Acord de París, que diu que les emissions d'efecte hivernacle causades per l'home a nivell mundial no arribaran el seu punt màxim fins al 2030, ens conduirà almenys a un escalfament de 3 °C. La posada en marxa d'una mobilització global d'emergència de mà d'obra i recursos pro-clima i per construir una economia de zero emissions i accelerar una reducció de carboni per tenir una possibilitat realista de mantenir l'escalfament molt per sota de 2 °C  s’ignora educadament. En 2030 els nivells de diòxid de carboni hauran arribat 437 parts per milió, el que no té precedents en els últims 20 milions d'anys, i l'escalfament arribarà als 1.6 °C.

2030-2050: les emissions arriben al seu punt màxim en 2030 i comencen a disminuir de manera relativament important, amb una reducció del 80% en la intensitat d'energia de combustibles fòssils per 2100 en comparació de la intensitat d'energia de 2010. Això porta a un escalfament de 2.4 °C per al 2050, d'acord amb l'escenari "de referència". No obstant això, es produeixen uns altres 0,6 °C d'escalfament, el que porta el total a 3 °C per 2050, a causa de l'activació d'una sèrie de retroalimentacions del cicle del carboni i d'uns nivells més alts de l'albedo del gel i de la retroalimentació de núvols que el que suposen els models actuals. [Cal assenyalar que això queda lluny de ser un escenari extrem: l'escalfament de baixa probabilitat i alt impacte (5% de probabilitat) pot superar els 3,5 o 4 °C per al 2050]

2050: Hi ha una àmplia acceptació científica que els punts d'inflexió del sistema de la capa de gel de l'Antàrtida Occidental i un estiu àrtic lliure de gel marí succeiran molt abans de l'escalfament de 1.5 °C, per a la capa de gel de Groenlàndia molt abans dels 2 °C, i per la pèrdua generalitzada de permafrost i la sequera i mort a gran escala de l'Amazones als 2,5 °C d'escalfament. Al 2050 s'haurà arribat a l'escenari de la "Terra hivernacle", i la Terra s'estarà encaminant cap a un escalfament d'un altre grau o potser una mica més, especialment perquè les emissions humanes de gasos d'efecte hivernacle encara seran importants a l'any 2050.

Si bé els nivells de la mar hauran augmentat 0,5 metres per al 2050, l'augment pot ser de 2 a 3 metres per 2100, i es pot suposar, per anàlegs històrics, que els mars poden finalment pujar més de 25 metres.

El 35% de la superfície terrestre global, i el 55% de la població mundial, estaran subjectes a més de 20 dies a l'any de condicions de calor letal, més enllà del llindar de la supervivència humana.

La desestabilització del corrent de raig (Jet Stream) haurà afectat significativament la intensitat i la distribució geogràfica dels monsons d'Àsia i Àfrica occidental i, juntament amb una important desacceleració del Corrent del Golf, afectarà els sistemes de suport de vida a Europa. Amèrica del Nord patirà extrems climàtics devastadors, inclosos incendis forestals, onades de calor, sequeres i inundacions. Els monsons d'estiu a la Xina ja no es produiran, i el flux d'aigua als grans rius d'Àsia es veurà severament reduït per la pèrdua de més d'un terç de la capa de gel de l'Himàlaia. La pèrdua glacial arriba al 70% en els Andes, i les precipitacions a Mèxic i Amèrica Central es redueixen a la meitat. Les condicions climàtiques de El Niño es faran semi permanents.

La aridificació arribarà a més del 30% de la superfície terrestre del món. La desertificació serà severa al sud d'Àfrica, el sud de la Mediterrània, a l'oest d'Àsia, a l'Orient Mitjà, a l'interior d'Austràlia i al sud-oest dels Estats Units.

Els impactes sobre la població seran:

Diversos ecosistemes col·lapsaran, entre ells els sistemes d'esculls de coral, la selva amazònica i l'Àrtic. Algunes nacions i regions més pobres, que no tenen la capacitat de proporcionar ambients refredats artificialment per les seves poblacions, es tornaran inviables.

Les condicions de calor mortal persistiran durant més de 100 dies a l'any a Àfrica occidental, Amèrica del Sud tropical, Orient Mitjà i Àsia sud-oriental, el que contribuirà al fet que més de 1000 milions de persones hauran de desplaçar-de la zona tropical. La disponibilitat d'aigua disminuirà considerablement en les regions més afectades en latituds més baixes (tròpics secs i subtròpics), afectant prop de 2000 milions de persones a tot el món. L'agricultura es tornarà inviable als subtròpics secs.

La majoria de les regions del món veuran una caiguda significativa en la producció d'aliments i un nombre creixent de fenòmens meteorològics extrems, incloses onades de calor, inundacions i tempestes. La producció d'aliments serà insuficient per alimentar la població mundial i els preus dels aliments es dispararan, com a conseqüència d'una disminució d'un cinquè en els rendiments dels cultius, una disminució en el contingut nutricional dels cultius d'aliments, una disminució catastròfica en les poblacions d'insectes, desertificació, falta de monsons, escassetat crònica d'aigua i temperatures massa altes per poder ser habitades en importants regions productores d'aliments.

Els trams més baixos dels deltes dels rius d'importància agrícola com el Mekong, el Ganges i el Nil estaran inundats, i sectors importants d'algunes de les ciutats més poblades del món, com Chennai, Mumbai, Jakarta, Guangzhou, Tianjin, Hong Kong, Ho Chi Minh Ciutat, Xangai, Lagos, Bangkok i Manila, estaran abandonades. Algunes illes petites s'hauran tornat inhabitables. El 10% de Bangla Desh estarà inundat, desplaçant a 15 milions de persones.

Fins i tot amb un escalfament de només 2 °C és possible que més de 1000 milions de persones hagin de ser reubicades i, en els pitjors escenaris, l'escala de destrucció està més enllà de la nostra capacitat de modelitzar-la, però hi ha una alta probabilitat que la civilització humana arribi a la seva fi.

Davant tot això, els petits problemes que ocupen els nostres polítics fan riure.

La comèdia postelectoral

Quan passats dos quarts d’una de la matinada del dilluns 27 de maig una dirigent malgratenca de Convergència (perdó, de JxC) expressava que “vistos els resultats a Malgrat caldrà pensar molt bé cada pas”, la cosa ja feia olor de cremat.

Després, exactament ahir, el comunicat d’aquesta formació dient que les negociacions s’havien trencat i que difícilment es podria repetir l’acord de govern entre els quatre partits que havien format govern els darrers dos anys, ens confirmava que era molt probable que els convergents contribuirien, per activa o per passiva, a donar l’alcaldia el senyor Mercader, del PSC. Les raons? Ni idea. Com sempre, els comunicats són essencialment ambigus, poc concrets.

La frase del comunicat de JxC: “Com a partit clarament independentista la nostra primera opció sempre ha estat reeditar el quatripartit, però com a grup municipal no podem oblidar que el nostre projecte és de poble i cal que els nostres esforços s’orientin prioritàriament a desenvolupar el nostre projecte per Malgrat” és perfectament inintel·ligible pels cervells normals. Quines parts del projecte convergent no es podien realitzar amb el quatripartit? Segurament són moltes i molt importants, però si no s’especifiquen, els lectors ens quedem “in albis”.

De manera que, sense explicacions convincents, no ens queda més remei que jugar a esbrinar per què la posició dels convergents segurament contribuirà a que, a Malgrat, hi hagi un alcalde del PSC. A Calella, Junts per Catalunya i PSC reediten el pacte que torna a donar l'alcaldia a Monserrat Candini, figura important de JxC. A Malgrat, JxC sembla que vol donar l'alcaldia al PSC. Casualitat o causalitat? Canvi de cromos? No ho sabem ni, probablement, ho sabrem mai. Una escena més de la comèdia postelectoral.

Cada vegada pitjor

El govern de la Generalitat va iniciar un camí cap a la insignificança ja fa anys, durant la presidència del senyor Mas. Primer, poc a poc, després, cada vegada més de pressa, fins arribar al moment actual, on el daltabaix és evident. Evident pels que quan miren, procuren veure el què passa. Potser menys evident pel que, quan miren, no volen veure res que no els interessi.

L’altre dia, a la seva intervenció a la reunió anual que el Cercle d’Economia celebra a Sitges, el President Torra va fer, al meu parer, un ridícul espantós. Va afirmar que el trasllat de seus empresarials després del referèndum del 1 d’octubre del 2017 havia tingut poc impacte sobre l’economia catalana (“va ser més nominal que real, en mantenir-se aquí les seus operatives”, va dir) i va repetir la teoria que hi van ser les pressions de les institucions de l’Estat per forçar les principals empreses catalanes a traslladar la seu social fora de Catalunya les que són a l’origen d’aquest trasllat (oblidant que institucions com la Caixa van demanar al govern central un canvi de la normativa per poder fugir més ràpidament de Catalunya)

Que el senyor Torra és un xicot que només veu el que vol veure, és evident. Pensar que ens creurem que el trasllat de seus no té cap importància per l’economia catalana és tractar-nos de poc informats. I canviar la realitat de que les empreses van marxar més per protegir els seus interessos que per imposicions de no se sap ben bé qui, per molt que ho repeteixi, només convencerà als ja convençuts que, com ell, tenen idees fixes.

Llegim avui al diari el problema de les universitats catalanes. “Amb uns pressupostos prorrogats per part de la Generalitat els tres últims exercicis, el finançament públic de les universitats amb prou feines s’ha mogut. El sistema universitari català ha passat de rebre 900 milions d’euros en el seu conjunt el 2011 als 700 milions actuals. Reduir les hores de neteja, deixar per a temps millors la pintura de les aules, la reparació de les esquerdes dels edificis més antics, la modernització dels laboratoris, l’adquisició de noves tecnologies... Aquestes són algunes de les decisions que les universitats catalanes es veuen forçades a prendre per poder seguir endavant A les despeses habituals ara s’hi ha d’afegir l’augment del salari del personal (un 2,2% el 2019), aprovat pels polítics i que ha de sortir de les seves pròpies arques.”

El govern de la Generalitat, preocupat únicament per assolir la independència de Catalunya, el que està fent és treballar perquè el futur dels catalans sigui cada vegada més negre. Un país on la universitat (recordem, tan ben atesa pel conseller Mas Collell, que era perfectament conscient de la seva importància) es deixa caure a trossos és un país que no té futur.

Anem cada vegada més malament. Tres anys amb un pressupost prorrogat, i ningú dimiteix. Ens diuen que tot això passa perquè estem en un moment excepcional, amb exiliats i presos polítics. Si ho diuen, serà així. Però això també passa perquè tenim uns dirigents perfectament incapaços. Estan enfonsant el país davant els nostres nassos i encara volen que els hi donem les gràcies.