Si les Caixes d’Estalvi no tenen accionistes, de qui són?

Quan va començar la crisi molta gent volia que es nacionalitzés la banca. Però, pensava jo, que ja teníem la meitat de la banca nacionalitzada, perquè les Caixes, que no tenen accionistes i que, moltes, les varen fundar les diputacions o els ajuntaments, no són ja dels ciutadans, controlades pel govern autonòmic corresponent?

Però, de veritat és així? Quan més ho penso, menys estic convençut que les Caixes siguin dels ciutadans, o dels impositors. Quan veig els sous que es donen els directius a ells mateixos, no crec que ni als ciutadans ni als impositors se’ls hagi preguntat mai si hi estaven d’acord.

Quan veig el que està passant amb Caja Madrid, em pregunto de qui, de veritat, és aquesta entitat. De l’Espe, d’en Gallardón, d’en Rajoy,...? O de qui?

En realitat, sospito que no són de ningú, però que els seus directius es comporten com si fossin seves. I que la supervisió pels governs autonòmics no passa de voler aprofitar-se (el partit que mana) del seu manà financer, col•locant al seu timó algú de confiança.

Reconec la meva ignorància en aquesta qüestió, i estaria molt agraït si algú em pogués explicar de qui són, de veritat, les Caixes d’Estalvis.

Malgrat 1909 – les mines de ferro contracten obrers

El dia 28 d’octubre de l’any 1909, ara fa cent anys, es buscaven obrers per treballar a les mines de ferro de Malgrat. L’anunci es va repetir els dies 1 i 3 de novembre del mateix any a La Vanguardia.

Recomano la lectura del llibre sobre l’explotació Les Mines de Can Palomeres, de Ferran Cardona, Josep Cuenca i F. Xavier Samarra, amb un pròleg d’en Joaquim Colomé, que es pot trobar a la web municipal.

El sol ja té una taca

L'activitat del sol té cicles de 11 anys aproximadament. Cada 11 anys, el sol sofreix furiosos trastorns: taques fosques brollen des de sota la superfície del sol, explosions tan poderoses com mil milions de bombes atòmiques donen lloc a intenses flamarades de radiació d'alta energia, expulsant núvols de gas prou grans per a empassar-se planetes sencers.

Entre dos màxims d'activitat solar es troba un període en el qual gairebé no hi ha taques a la superfície del sol. Un dia sense taques solars és un dia amb la cara del sol completament neta. Mai es troben dies sense taques solars durant el Màxim Solar quan el sol està més actiu, però aquests dies sense taques són comunes durant el Mínim Solar, la fase oposada del màxim del cicle de 11 anys, quan el sol està molt més tranquil. Contant els dies sense taques, podem seguir la pista de la profunditat i la durada d'un mínim solar.

Pel que fa als dies sense taques solars, el mínim solar en curs és el més profund des de fa un segle. En 2008, no es van observar taques solars durant 266 dels 366 dies de l'any (73 %). Per a trobar un any amb el sol més net, cal anar a l'any 1913, en el qual va haver 311 dies sense taques solars (85 %). En el que va del 2009, al dia 28 d'octubre, ja hi ha hagut 232 dies sense taques, un 79 % dels 301 dies transcorreguts des del 1 de gener, i aquesta xifra pot seguir augmentant, ja que encara queden 64 dies per a acabar l'any.

Des de l'any 2004, en el qual va començar el Mínim Solar actual, duem un total de 743 dies sense taques solars, mentre que el terme mitjà de dies sense taques solars dels mínims recents és de 485 dies, el que confirma que ens trobem en un Mínim Solar molt profund.

Tenint en compte que durant els Mínims Solars l'energia rebuda del Sol és menor que durant els màxims, un mínim profund i perllongat pot donar lloc a un refredament global del planeta, com ja ha succeït altres vegades. El problema és que, amb els coneixements actuals sobre l'activitat solar, és impossible fer cap predicció seriosa.

Fa un parell de dies ha aparegut una taca al sol, com podem veure a la fotografia de l’astre rei d’avui mateix. Veurem quan de temps durarà, o si n’apareixeran d’altres, i el cicle 24 agafarà finalment impuls.

Malgrat 1959 – donatiu

Ara fa cinquanta anys, el 20 d’octubre de l’any 1959, La Vanguardia publicava la llista dels donatius per una cursa de braus benèfica en favor de les vídues i dels orfes dels exèrcits de Terra, Mar i Aire.

El nostre Magnífic Ajuntament, del que era alcalde en Jaume Turró, hi va contribuir amb 500 pessetes (3 euros). Aquesta quantitat, corregida amb la inflació, representaria avui dia unes 37 vegades més, és a dir, uns 110 euros. I és que en aquell temps el nostre Magnífic Ajuntament, no sé per bé o per mal, no era tan esplèndid com ara.

Malgrat 1909 – aprovació dels comptes de 1908

Tal dia com avui de l’any 1909 es publicava a La Vanguardia un apunt de la Comissió Provincial en el que es comunicava l’aprovació dels comptes municipals de l’ajuntament de Malgrat de l’any 1908. El que és sempre, i també ho era en aquells temps, una bona notícia.

Les centrals elèctriques de cicle combinat

Definirem primer el que és una central tèrmica convencional, com aquella en que es produeix electricitat a partir de combustibles fòssils com ara el carbó, el fuel o el gas natural, mitjançant un cicle termodinàmic de aigua i vapor. Per explicar-ho més senzillament, es tracta de cremar el combustible per escalfar aigua i transformar-la en vapor a una pressió molt elevada. Amb aquest vapor d’aigua es fa girar una turbina que, al seu torn, fa girar un alternador per produir electricitat. Al sortir de la turbina, el vapor d’aigua perd pressió i es condensa, tornant-se a convertir en aigua líquida per tornar a començar un nou cicle de producció de vapor.

Per millorar el rendiment d’una central convencional, la turbina de vapor pot tenir quatre cossos: el primer d’alta pressió, el segon de pressió mitjana i els dos darrers de baixa pressió.

En canvi, en una central tèrmica de cicle combinat l’electricitat es genera mitjançant dues màquines: una turbina de gas i una turbina de vapor. (També hi ha centrals de cicle combinat de fuel oil o de carbó gasificat, que no tractarem aquí, encara que el principi de funcionament és el mateix)

El primer procés, la turbina de gas, consisteix en agafar aire directament de l’atmosfera, escalfar-lo cremant gas, de manera que es comprimeixi (al escalfar-lo, l’aire tendeix a augmentar de volum, però com que es manté en un espai reduït, el que passa és que augmenta la pressió). Aquest aire comprimit fa girar una turbina que, al seu torn, fa girar un alternador.

L’aire calent que surt de la turbina està a uns 600ºC, i aquesta calor s’aprofita fent-lo passar per una caldera convencional, on escalfa el vapor d’aigua que torna de la turbina de vapor per transformar-la en vapor a una pressió molt elevada, com en una central convencional. Amb aquest vapor d’aigua es fa girar una segona turbina que s’acobla al mateix eix que la turbina de gas, de manera que les dues turbines fan girar el mateix alternador. Per evitar que les possibles diferències de velocitat entre les dues turbines facin suportar esforços massa importants a l’alternador, la turbina de vapor s’hi acobla mitjançant un embragatge.

La turbina de gas té tres parts: compressor, cambra de combustió i la pròpia turbina. El compressor és normalment un compressor per etapes, i la seva funció és injectar l’aire a pressió per la combustió del gas i la refrigeració de les zones calentes. A la cambra de combustió es barregen el gas natural i l’aire a pressió, i és on es produeix la combustió. La turbina pròpiament dita té tres o quatre etapes d’expansió; la temperatura d’entrada dels gasos és d’uns 1.400ºC, i la de sortida d’uns 600ºC.

Les característiques d’una central de cicle combinat són:

- Flexibilitat: la central pot operar a plena potència o a potències parcials, fins a un mínim aproximat d’un 45 % de la potència màxima, gairebé sense perdre eficiència. A una càrrega més baixa, comença a perdre eficiència ràpidament.

- Rendiment: Al ser la diferència de temperatures entre la combustió i els gasos d’escapament és més alta que en una turbina de gas o una de vapor, s’aconsegueixen rendiments molt superiors que a les centrals convencionals, de l’ordre del 55 %, mentre que les centrals convencionals tenen un rendiment del 40 %.

- Emissions de gasos d'efecte hivernacle: les seves emissions són més baixes que les de les centrals de carbó o que les de gas convencionals. Les centrals convencionals de carbó emeten entre 0,9 i 1,4 kg de CO2 per MWh produït, depenent del tipus de carbó i del rendiment de la central, les convencionals de gas emeten entre 0,4 i 0,5 kg de CO2 per kWh produït, i les centrals de cicle combinat de gas n’emeten 0,30 i 0,35.

- Inversió: el cost de la inversió per MW (megawatt) instal•lat és relativament reduït, comparat amb les nuclears i també amb les centrals de carbó.

Si comparem les centrals de gas, siguin de cicle obert o combinat, amb les de carbó, hi trobem altres avantatges, derivats de la naturalesa del combustible: el carbó té cendres, que donen lloc a residus sòlids que desprès s’han de emmagatzemar en dipòsits, i amb els que s’ha de tenir cura, ja que solen donar aigua àcida quan plou, que pot contaminar la capa freàtica. A més, el carbó acostuma a tenir altres impureses, com el sofre, que, si no es separen de les emissions atmosfèriques, són les causants de les pluges àcides.

El principal inconvenient de les centrals de gas és la volatilitat del preu del gas, que segueix al del petroli, a comparar amb una estabilitat més important dels preus del carbó. A més, els contractes de gas (material que és difícil d’emmagatzemar en grans quantitats) preveuen gairebé sempre la regla de take or pay, és a dir, que si el gas contractat no es consumeix, s’ha de pagar igualment.

I un tema que habitualment no es tracta: les fuites de gas. Es difícil trobar dades concretes que ens donin la quantitat de gas que es perd a l’extracció i al transport. La dada que em sembla més ajustada és la d’un 1,5 %. Si aquesta dada és correcta, aquestes fuites es corresponen a uns 2 grams per kWh produït per una central de cicle combinat. I com que el gas natural és, fonamentalment, metà, i que el metà és un gas d’efecte hivernacle molt potent (té un efecte hivernacle 21 vegades superior al del CO2), aquestes fuites representen una emissió equivalent d’uns 40 grams de CO2 per kWh produït, que s’hauran de sumar als 300 -350 d’emissió directa.

La independència i jo

Per contestar a algun dels comentaris del meu darrer post (comentaris que agraeixo, ja que tots són interessants i ben raonats), resumiré la meva posició sobre la independència de Catalunya i sobre les consultes que s’han fet o que s’estan preparant.

Sobre la independència de Catalunya, l’avantatge que hi trobo és que és probablement la única manera de que la llengua catalana no desaparegui del mapa. I, em sembla a mi, no hi haurà Catalunya si perdem la nostra llengua. Catalunya no és Irlanda que, sent una illa, ha pogut conservar la seva personalitat adoptant la llengua dels que la varen ocupar durant segles. Catalunya és terra de pas, i una Catalunya on es parli únicament castellà seria una regió més d’Espanya.

L’inconvenient és que no és gens segur que, un cop declarada la independència, si no és per mutu acord amb Espanya (missió quasi impossible), Catalunya es pugui integrar sense cap trigança a la Unió Europea. Si això fos així, el problema econòmic i social seria molt important. També podem preguntar-nos si la part proporcional dels fons comuns de la Seguretat Social revertirien al nou estat o es quedarien tots a Espanya i Catalunya hauria de començar de zero.

Resumint: si estigués segur de la nostra integració immediata a Europa i d’un repartiment equilibrat dels comptes amb l’estat espanyol, personalment seria partidari de la independència. Però, per ara, tinc els meus dubtes sobre aquestes qüestions.

Pel que fa a les consultes, no hi tinc res en contra, si no és que la pregunta que es va fer a Arenys de Munt pressuposa que Catalunya s’integrarà immediatament a la Unió Europea. Es a dir, si som lògics, i l’estat espanyol s’oposés a que una part del seu territori, alliberat sense la seva aprovació, s’integrés a la U.E., hauríem de considerar les consultes com no fetes, ja que s’hauria preguntat una cosa que no es correspondria a la realitat. En una consulta, la redacció de la pregunta és molt important. Em sembla que, en aquest sentit, s’ha tingut una bona dosi d’improvisació.

Sobre unes declaracions de l’alcaldessa

El Punt ha fet una enquesta a 235 alcaldes per conèixer la seva posició sobre les consultes independentistes que es volen celebrar a Catalunya els propers mesos. Entre els alcaldes consultats hi trobem l’alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy que, com tothom sap, no dóna suport a celebrar un referèndum d’aquest tipus al poble. La seva frase “els alcaldes que no donem suport al referèndum no hem de tenir por de dir-ho, perquè això no ens fa menys catalans” ha estat molt criticada.

L’argument dels crítics és que els que no donen suport a la independència de Catalunya són “integristes de la nació espanyola als quals, per coherència, hem d’anomenar nacionalistes espanyols”. I continuen dient que “a una banda estan els demòcrates, els qui no tenen por de les urnes ni del dret de la gent a expressar-se lliurement. A l’altra estan els totalitaris, els qui s’alineen amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange”.

Es a dir, que argumenten allò tan característic dels partidaris del pensament únic, que pensen que el que no està amb mi, està contra meu. Personalment, penso que aquests crítics tan radicals deixen darrere seu una ferum una mica feixista, i donen la impressió de no admetre altres idees més que les seves. I desprès diuen que els altres són totalitaris...

Es pot estar o no d’acord amb la posició de l’alcaldessa, però, abans de res, s’ha de respectar la seva manera de pensar. I, com deia el clàssic: podré no estar d’acord amb el que vostè diu, però donaria la vida perquè ho pugui continuar dient. No sembla pas que els autors d’aquest tipus de crítiques maximalistes hagin entès bé el significat del mot democràcia.

I és que, ho vulguin o no, entre la banda dels independentistes i la banda de la Falange hi ha molts punts intermedis. I molta gent ens trobem en algun d’aquests punts.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (4) – una economia post-petroli

La conclusió de molts estudis sobre les disponibilitats d’energia és que és poc probable que es pugui comptar ni amb els combustibles fòssils convencionals ni amb les fonts d’energia alternatives per a proporcionar la quantitat i qualitat de l’energia que es necessita per sostenir el creixement econòmic, o fins i tot els nivells actuals d’activitat econòmica, durant la resta d’aquest segle.

Si bé hi ha moltes instal•lacions de producció d’energies alternatives amb èxit a tot el món (des de petits sistemes fotovoltaics a escala casolana fins a grans "granges" d’aerogeneradors), són molt poques les nacions industrials modernes que ara mateix treuen la major part de la seva energia d’altres fonts que no siguin de petroli, carbó i gas natural. Dos exemples són Suècia i França, que obtenen la major part de la seva energia elèctrica del nuclear i de l’energia hidroelèctrica. Un altra exemple és Islàndia, que es beneficia excepcionalment d’importants recursos geotèrmics nacionals que no es troben en la majoria dels altres països. Fins i tot en el cas d’aquestes tres nacions, la situació és complexa, ja que l’energia elèctrica no significa més que una part de l’energia total consumida, i l’altra part està basada en combustibles fòssils (pel transport, per les indústries petroquímiques, per l’agricultura, etc). Per tant, una substitució significativa de la producció d’energia a partir de combustibles fòssils per altres fonts d’energia segueix sent una qüestió més teòrica i il•lusòria que no real.

Però el problema va més enllà del petroli i altres combustibles fòssils: els recursos d’aigua dolça del món estan tensats fins al punt que milers de milions de persones aviat es podrien trobar amb un accés precari a l’aigua potable i a la d’irrigació. La diversitat biològica està disminuint ràpidament. Estem perdent 24 mil milions de tones de capa superficial del sòl cada any degut a l’erosió. Molts minerals econòmicament importants, des de l’antimoni al zenc, s’estan esgotant ràpidament, cosa que requereix l’extracció de minerals de grau cada vegada més baix en llocs cada vegada més remots. Per tant, el pic de la crisi de petroli és en realitat l’avantguarda d’un dilema major: el Pic de Tot.

En essència, la humanitat s’enfronta a un perill totalment predictible: la població ha crescut de manera espectacular durant els darrers 200 anys (en virtut d’una expansió des de mil milions a gairebé set mil milions), mentre que el nostre consum per càpita dels recursos també ha crescut. Per a qualsevol espècie, això és pràcticament la definició d’èxit biològic. I, tanmateix, tot això ha tingut lloc en el context d’un planeta finit amb quantitats fixes de recursos no renovables (combustibles fòssils i minerals), una limitada capacitat de regeneració dels recursos renovables (boscos, peixos, aigua dolça i la terra vegetal), i una capacitat limitada per absorbir les deixalles industrials (inclòs el diòxid de carboni). Si fem un pas enrere i observem el període industrial amb una àmplia perspectiva històrica, basada en un reconeixement dels límits ecològics, és difícil evitar la conclusió de que estem vivint avui al final d’un període relativament breu de 200 anys d’una fase de ràpida expansió activada per un subsidi temporal d’energia (en forma de combustibles fòssils barats), que serà inevitablement seguit per una fase contracció encara més ràpida a mesura que aquests combustibles s’esgotin.

Aquest cicle històric de creixement i de contracció no significa necessàriament la fi del món, però sí que significa el final d’un determinat tipus d’economia. D’una manera o altra, la humanitat ha de tornar a un patró més normal d’existència caracteritzat per la dependència dels ingressos solars immediats (a través dels cultius, el vent, o la conversió directa de la llum solar en electricitat), en lloc de dependre de la llum del sol emmagatzemada fa milions d’anys en forma de combustibles fòssils.

Això no vol dir que la resta del segle XXI ha de consistir en un col•lapse del industrialisme, una mort de la majoria de la població humana, i una tornada pels supervivents a un mode de vida essencialment idèntic a la dels camperols o indígenes caçadors recol•lectors del segle XVI. És possible imaginar formes de vida acceptables amb les que la humanitat pugui adaptar-se als límits ecològics i al mateix temps seguir desenvolupant la riquesa cultural, la comprensió científica i la qualitat de vida.

Utilitzant els recursos no renovables com els metalls, minerals i combustibles fòssils, els hem robat de les generacions futures. Ara, en efecte, estem robant a aquestes generacions els mitjans financers que podríem haver utilitzat per construir un pont cap a una economia sostenible. La construcció d’una infraestructura d’energia renovable (incloent no només la capacitat de generació, sinó de distribució i sistemes d’emmagatzematge, així com els sistemes de transport post-petroli i l’agricultura) requerirà enormes inversions i dècades de treball. D’on provindrà el capital d’aquesta inversió si els governs ja estan enterrats amb deutes? Si hem compromès milers de milions d’euros per fer surar una vella economia sense perspectives reals de supervivència, què ens queda per finançar la nova?

Si la recepta actual econòmica per al nostre mal està mal dirigida, el mateix és cert en el cas de molts remeis proposats pels nostres problemes energètics. Segons el Diagnòstic Convencional, els actuals alts preus del petroli es deuen a l’especulació. La solució, per tant, ha d’estar en una regulació més estricta del comerç dels futurs sobre el petroli (que pot ser una bona idea, encara que no arriba a l’arrel del problema), mentre s’ofereixen més oportunitats a les companyies petrolieres per a la prospecció de petroli (tot i que la producció de les reserves que es trobin seria relativament petita, i tindria poc efecte en els preus del petroli). De fet, però, invertir més en sistemes d’energia de combustibles fòssils (inclòs la tecnologia del “carbó net”) produirà la disminució de rendiments, atès que els recursos de més alta qualitat ja s’han esgotat. Mentrestant, fent això es malgasta el capital d’inversió per al desenvolupament de fonts d’energia renovable, dels que haurem de dependre cada vegada més al esgotar-se els combustibles fòssils.

Si el Diagnòstic Alternatiu és correcte, no hi haurà cap solució fàcil per la situació actual d’una econòmica espatllada. Algunes malalties no són curables, sinó que simplement exigeixen que ens adaptem i que intentem treure el millor de la nostra nova situació.

Si la humanitat ha emprès la fase de contracció de la indústria, hem d’assumir que tenim per davant nivells d’ingressos mitjans molt més baixos (per gairebé tothom en les nacions riques, i pels assalariats millor pagats en les nacions més pobres); diferents oportunitats d’ocupació (menys llocs de treball en vendes, màrqueting i finances; més en la producció de base), i una energia, un transport i una alimentació més costosos. A més, hem de suposar que els aspectes fonamentals del nostre sistema econòmic que estan indissolublement lligats a la necessitat d’un creixement futur, com el sistema de préstecs, deixaran de funcionar en aquest nou context.

En un proper post veurem com ens podríem adaptar ràpidament i amb èxit a aquesta nova situació.

Les Tablas de Daimiel han pres foc

Avui he llegit la notícia que em sembla més important de l’any. No té res a veure ni amb la corrupció del PP ni amb la independència de Catalunya. Es més, sóc conscient que algú pensarà que exagero. La notícia que m’ha impactat és que la torba que es troba sota les Tablas de Daimiel ha pres foc.

S’anomenen tablas fluvials, en castellà, els ecosistemes que es formen pels desbordaments dels rius en els seus trams mitjans, afavorits per la manca de pendents. En català, el mot taula no té, entre les seves accepcions, aquesta definició. Doncs bé, aquests ecosistemes, afartats d’aigua, són el primer graó per la formació de carbó, ja que les matèries orgàniques, al morir, es van enterrant sense que tinguin la presència d’oxigen. Recordem de l’escola que les diferents etapes de la formació del carbó són la torba, el lignit, la hulla i, finalment, l’antracita (un dia, si Déu ho vol, parlaré de d’extraordinària història de la formació del carbó)

Un, que entre les seves experiències professionals ha hagut de lluitar contra incendis importants de carbó vegetal, té una certa idea de l’origen d’aquest tipus d’incendi, que és el mateix que el de les formacions subterrànies de torba: quan el carbó vegetal o la torba, que són dos tipus de carbó relativament semblants per la seva porositat, és a dir, per la seva facilitat de prendre foc sense cap flama exterior, tenen una humitat relativament baixa per la turba, i relativament alta pel carbó vegetal, és a dir, entre el 20 i el 40 %, poden inflamar-se espontàniament. El procés és el següent: es produeix una reacció entre el carbó i l’aigua, que és C + H2O = CO + H2. Aquesta reacció es produeix en llocs on el carbó és de granulometria molt fina, i és una reacció que produeix força calor. Per tant, hi ha punts on el carbó s’escalfa molt i s’arriba al punt d’ignició del CO i del hidrogen, que s’inflamen aprofitant que sempre hi ha una mica d’aire al seu voltant: en el cas de la torba, en comptes de trobar-se dins d’una mar d’aigua d’aigua, aquesta ha començat a desaparèixer al anar-se assecant el terreny, el que ha permès l’entrada d’aire..

Sabrem que el munt de carbó vegetal o el terreny torbós han començat aquest procés quan vegem, sobretot de bon matí, quan l’atmosfera és freda, sortir petites fumaroles, que no són més que l’evaporació de l’aigua degut a l’augment de la temperatura. Llavors només hi ha una manera d’extingir l’incendi: injectar grans quantitats d’aigua per negar el carbó vegetal o la torba, de manera que no quedi gens d’aire entre els grans de carbó, i que les zones calentes es refredin. En el cas del carbó vegetal, aquesta opció, que és la única que podem prendre, té un inconvenient major: el carbó vegetal així amarat d’aigua té una gran tendència a convertir-se en pols, i perd bona part del seu valor comercial. En el cas de la torba, tornem a les condicions en que s’ha format.

Per què les Tablas de Daimiel han pres foc? Doncs perquè els pagesos castellanomanxecs, àvids de millorar el seu nivell de vida, han fomentat l’agricultura de regadiu (fins i tot s’ha vist regar les vinyes) i han perforat milers i milers de pous, molts d’ells sense cap permís de l’autoritat (in)competent que els governa. Han anat pouant l’aigua del subsòl, de manera que fa anys els famosos ulls del Guadiana varen desaparèixer, el que va ser un primer avís, passat per alt per tothom i, especialment, per qui havia d’haver pres les mesures correctores pertinents, i el nivell de la capa freàtica ha anat baixant, el subsòl s’ha anat assecant, de manera que la turba de les Tablas, que tenia un 100 % d’aigua, ha arribat al trist nivell que ha permès aquest incendi subterrani, d’una magnitud molt important. La única solució serà la de tornar a inundar les Tablas, si hi ha medis per aportar una gran quantitat d’aigua a les Tablas (es parla de més de vint hectòmetres cúbics) i limitar l’extracció d’aigua del subsòl, sempre que els agricultors de Castella La Manxa ho permetin. I no oblidem que ells tenen els vots d’aquella regió.

La catàstrofe ambiental pot ser enorme: A més de fer desaparèixer un terreny humit tant important, la quantitat de CO2 que s’enviarà a l’atmosfera serà colossal. Els que creuen que el CO2 és el mal absolut haurien d’actuar. Veurem si s’hi atreviran.

La Selva Marítima

Els que pensem que la comarca del Maresme és artificial, i que no respon a una lògica ni humana ni geogràfica, estem satisfets d’un petit pas que s’ha fet per potenciar una nova comarca, al meu parer molt més cohesionada que la del Maresme: la Selva Marítima.

Que el Maresme no és una comarca humanament lògica és bastant clar: les relacions entre els pobles de l’Alt i del Baix Maresme són pràcticament inexistents. Des del punt de vista geogràfic, el Maresme és una mica com Xile, una comarca llarga i estreta, on no té res a veure el Corredor amb el Montnegre, ni els pobles que estan sota cadascuna d’aquestes dues serralades.

Per això, quan les administracions que han d’utilitzar els seus recursos d’una manera eficaç, al gestionar el Maresme tenen problemes. La creació del Consorci Territorial de Salut de l’Alt Maresme i la Selva Marítima, que compren els municipis de Blanes, Calella, Canet de Mar, Fogars de la Selva, Lloret de Mar, Malgrat de Mar, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Sant Pol de Mar, Santa Susanna, Tordera, Tossa de Mar, es un primer petit pas per racionalitzar administrativament un territori de 213.000 habitants.

Esperem que aquest primer pas no sigui l’únic, i que la creació de la comarca de la Selva Marítima sigui una realitat ben aviat. Si aquesta nova comarca és eficaç per la salut, no seria pas estrany que també ho fos per la resta de les competències administratives d’una comarca.

Esperem que els polítics de Malgrat, a qui tant els agrada pertànyer a la vegueria de Barcelona, comencin a obrir els ulls a la racionalitat administrativa.

La remodelació del barri antic

L’hora del barri antic (perdó, nucli antic) ja ha arribat. O, més ben dit, ja li falta poc per que el remodelin. Amb els objectius, diuen, de millorar la qualitat de vida dels veïns amb la creació d’un espai de convivència ciutadana, més accessible i còmode i per dinamitzar l’activitat comercial i turística, i revalorar el patrimoni històric i arquitectònic. Passem que es millori la qualitat de vida dels veïns, que disposaran d’un entorn menys deteriorat, però la resta dels objectius em sembla més aviat fumós, com la majoria del bla bla dels polítics. Pel que fa a dinamitzar l’activitat comercial, dubto que aquesta remodelació compleixi l’objectiu fixat, però no hi fa res, ja que, de tota manera, ningú ho podrà quantificar.

Dit això, trobo que la remodelació del barri antic de Malgrat és una bona cosa. Del barri antic, no del carrer del Carme, ni de la plaça de l’Església o la de Pau Casals, ja que es talla al tràfic rodat un eix transversal de Malgrat sense que hi hagi una alternativa clara. Però doctors té l’església (més aviat el govern municipal) que diuen que la circulació no se’n ressentirà (!)

El cost previst d’aquesta magna obra és de més de 2,2 milions d’euros. Els fons europeus en financen 225.000, quedant per l’ajuntament la resta, uns 2 milions. Per cert, aquesta subvenció és molt més petita que el que preveia l’equip de govern. D’aquests 2 milions, 1.490.000 aniran a càrrec de les arques municipals, i 565.000 a càrrec dels feliços veïns que veuran, diuen, millorada la seva qualitat de vida. Com que la zona remodelada afecta a 282 propietaris, a cadascú li toca, en mitjana, uns 2.000 euros, més de 300.000 pessetes. Com qui diu, res, sobretot en aquests temps de crisi.

Ja he expressat alguna vegada la meva opinió sobre aquests contribucions especials: ni m’agraden ni les trobo justes. En aquest cas, però, les trobo al límit, si no de la legalitat, al menys sí de l’ètica: aquesta inversió no estava pressupostada ni, encara menys, la contribució especial que l’acompanya (el que mostra la seriositat d’aquest equip de govern, incapaç de planificar una inversió de més de 2 milions d’euros). Als pressupostos del 2009 hi ha prevista una contribució especial de 550.000 euros pels veïns afectats per la urbanització de l’Avinguda Colon, que no tenen perquè coincidir amb els del barri antic. I jo em pregunto si els 282 propietaris de la zona implicada en aquesta remodelació no han estat pas víctimes d’una atrac a mà armada, ja que els faran pagar un impost que no estava previst en els pressupostos.

Una pregunta: pot el ple d’un ajuntament imposar nous impostos a la població fora del pressupost anual? Se’m dirà que aquests diners s’hauran de pagar l’any 2010, i que, per tant, es poden aprovar aquests impostos en el pressupost de l’any que ve. Però la veritat és que aquests impostos s’ha aprovat l’any 2009 i fora de pressupost. Jo, si manés, no ho hauria fet: per respecte als contribuents i per respecte a mi mateix.

Finançaments i pressió fiscal

Aquesta és l’època dels finançaments de tot tipus i condició, ja que és l’època en què es presenta al congrés dels diputats el projecte de pressupostos per l’any vinent. I així ho han fet fa un parell de dies.

Es defineix la pressió fiscal com el total dels impostos que paguen els ciutadans d’un país (inclosos els impostos autonòmica i els locals) dividit pel Producte Interior Brut. Per cert, la pressió fiscal ha anat augmentant del 2004 al 2007, segons les dades que he trobat al diari El País, malgrat que el senyor president del govern central ho negués amb insistència. Però això és normal, ja que una economia que marxa bé (en el sentit de que genera molta activitat, encara que sigui efímera i de poca qualitat) automàticament augmenta la pressió fiscal, entre altres perquè el frau fiscal tendeix a disminuir.

En canvi, la pressió fiscal va disminuir el 2008, degut fonamentalment a la rebaixa dels 400 euros, que equival a una pressió fiscal del 0,5 %, a l’augment del frau fiscal, augment que es pot estimar entre un 1 i un 2 %, i a la crisi. Per tant, quan el senyor Rodríguez Zapatero diu que durant el seu mandat ha anat reduint la pressió fiscal, ho hem d’agafar amb pinces.

El pressupost per l’any 2010 té per característica fonamental que els ingressos de l’estat central disminueixen de manera important respecte dels de l’any 2008, encara que augmenten respecte de les previsions de la liquidació del 2009. Per fer-nos una idea, els ingressos tributaris de l’estat central pressupostats pel 2009 són de 189,5 milers de milions d’euros, i la previsió actual de liquidació pel 2009 és de 144,6 milers de milions (és a dir, 44,9 milers de milions menys) i el pressupost pel 2010 és de 155,7, xifra que és molt inferior al pressupost del 2009, pressupost que reflectia la situació d’abans de la crisi.

Amb menys ingressos tributaris, el finançament de les comunitats autònomes augmentarà molt menys del que ho hagués fet si els ingressos tributaris s’haguessin mantingut. Un càlcul ràpid mostra que, malgrat haver augmentat el percentatge de les transferències sobre els impostos principals (IRPF, IVA, impostos especials), amb les liquidacions de l’any 2009 l’augment de cessions a les comunitats autònomes seria, si s’apliqués el nou model, de menys de 7.000 milions d’euros, lluny dels 11.400 que el nou model preveu. A més, l’any 2008 l’estat central ha pagat 6.000 milions d’euros de massa a les comunitats autònomes, milions que s’hauran de tornar l’any 2011 (i no el 2010, segons l’acord de finançament del mes d’agost passat)

Amb aquests nous pressupostos, on queda l’augment de finançament de la Generalitat? On queden els 3.880 milions anunciats pel senyor Castells o els 4.020 milions del senyor Puigcercós? Els quals, per cert, no han publicat mai el detall del seu càlcul (almenys que jo sàpiga). Pura opacitat.

Els ajuntaments també s’hauran d’estrènyer el cinturó. No només veuran disminuir els seus impostos directes, sinó també l’aportació de l’estat central. I també, com les comunitats autònomes, hauran de tornar els diners cobrats de més l’any 2008. Com que les eleccions municipals s’acosten, serà curiós de veure quina és la seva reacció.

Uns i altres, tant l’estat central com les comunitats autònomes com els ajuntaments, han viscut durant anys aprofitant el manà caigut del cel degut a una activitat de poca qualitat i de durada limitada, pensant que això duraria eternament. Han malbaratat molts diners en coses supèrflues, atenent peticions dels votants, moltes vegades no necessàries, i creant nous drets (la llei de dependència n’és un exemple clar) que al primer sotrac no es podrien finançar. L’exemple de l’ajuntament de Malgrat, amb una acceleració impressionant de les despeses corrents, sobre tot de les despeses de personal, també n’és un exemple de llibre.

El problema és que tot aquest malbaratament ha creat uns drets a uns col•lectius que, amb la disminució dels ingressos tributaris, no es podran mantenir. M’imagino molts responsables locals no presentant-se a les properes eleccions per no haver de lidiar aquest monstre que ells mateixos han creat.

Les emissions espanyoles de CO2

No és pas gaire senzill saber quines són les emissions de CO2 d’un país, ja que, consultant diverses fonts, trobem resultats diferents. Les dades que he agafat són les que publica un informe del sindicat CCOO, titulat Evolución de las emisiones de gases de efecto invernadero en España (1990 – 2008), document molt complet i que pot servir de referència. El resultat de les emissions de CO2 el podem veure al gràfic.

Ara que s’acosta la data de la conferència de Copenhaguen, on s’han de definir els límits de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle pels propers anys, conferència que excita sobre manera al nostre benvolgut president del govern central, senyor Rodríguez, que no para d’explicar a tothom qui el vol escoltar els perills que té el canvi climàtic, degut a l’augment de la concentració del CO2 de l’atmosfera, augment que, a la vegada, es degut a les emissions que els humans fem d’aquest gas, i que es posa com a exemple del que s’ha de fer, és sà per l’esperit examinar amb una certa atenció les emissions del país que amb tant d’encert dirigeix el senyor Rodríguez.

L’any passat, Espanya va emetre 341 milions de tones de CO2, en disminució respecte de les emissions de l’any 2007, que varen ser de 366 milions de tones (- 6,9 %), el que ha estat presentat com a un gran èxit. El mateix èxit que es va atribuir la ministra Narbona l’any 2006, en què les emissions es varen reduir respecte del 2005, únicament perquè va ploure més, però va ser un èxit pírric. El mateix podem dir de l’any passat, on la producció d’electricitat va augmentar lleugerament, però el consum global d’energia va baixar de manera notable, degut a la crisi.

Si ens fixem que les emissions de l’any 2008 són un 49 % superiors a les de l’any 1990, i que, segons el protocol de Kyoto durant el període 2008 – 2012 només podran superar-les d’un 15 %, ens podrem donar compte del trist paper que ha fet Espanya, malgrat els discursos del senyor Rodríguez, en aquest tema. Com en tants altres, dit sigui de pas.

Consens carpetovetònic

Llegit al diari d'ahir:

PP i PSOE es varen unir al Senat per rebutjar una proposta que pretenia penalitzar les celebracions on hi hagi maltractes a animals o persones. La moció, defensada pel senador d’ERC Josep Maria Esquerda, demanava que es retirés la qualificació de Festa d’Interès Turístic Nacional o Internacional a aquelles en les que es maltracta animals. La moció no demanava prohibir-les, sinó només deixar de promocionar-les.

PNB, CiU, CC i PSC varen recolzar la iniciativa. La posició del PSOE va tenir una certa contestació interna.

Trobo una molt bona notícia que el PSC hagi votat de manera diferent al PSOE.

El senador Javier Marqués, senador del PP per Soria, per justificar el maltractament públic dels animals, va dir que aquestes festes, com per exemple la de llancejar un brau a Tordesillas, “atreuen turistes i són esdeveniments de primer ordre”. Aquesta afirmació em sembla que reflecteix el que pensa en realitat l’Espanya profunda.

Això demostra el veritable esperit espanyol: l’únic consens polític possible és el que protegeix el maltractament públic i el dolor dels animals. No m’estranya que a molts catalans Espanya els faci fàstic.

Ens ofeguen amb ordenances

Mirant les ordenances municipals que regulen la vida del bon malgratenc i de la bona malgratenca, n’he trobat més de vint, algunes d’elles ben atapeïdes d’obligacions pel ciutadà. No les he llegit totes, ja que no m’hi he vist amb cor. Imagino que al comú d’habitants li ha passat el mateix, i que poca gent coneix el que l’ajuntament li permet o no de fer.

Hi ha ordenances tant diverses com les de tramitament de llicències o de permisos urbanístics, com sobre la tinença d’animals, els vertits residuals, el soroll i les vibracions, l’ús de la llengua catalana a l’ajuntament, l’ús de les instal•lacions esportives o la circulació. El seu conjunt fa (o feia, ja que n’han aparegut de noves) un totxo de més de cinc-centes pàgines. Aquesta xifra ens dona una idea del treball normatiu dels qui ens governen. I no parlem del Pla General o de les normes constructives... Una de les darreres és l’ordenança de Civisme i Convivència, publicada el 7 de novembre de l’any passat.

El problema amb tanta paperassa és que quan fem un pas, de seguida ens poden dir que som passibles d’una sanció, ja que no actuem conforme a tal o tal article de tal o tal ordenança. El problema, també, és que algunes de les decisions municipals són també contràries al que ells mateixos han normalitzat. A molts municipis això els ha costat car, ja que alguns veïns amb més mala llet que els malgratencs han portat els seus ajuntaments al jutjat, i han guanyat, demostrant que tal o tal permís d’obra era contrari a tal o tal ordenança, Pla Parcial o General, etc, dictada pel mateix ajuntament.

Nudisme a les platges

A Malgrat la serp d’estiu ha estat la polèmica sobre la prohibició pels que es volen passejar nus per la platja de fer-ho fora de les zones autoritzades. Fins aquí, res a dir. Avui dia, el naturisme és una costum respectable, però encara xocant per una part important de la societat, i dedicar-hi zones autoritzades és una mesura molt estesa. La nova ordenança municipal preveu multes per qui no segueixi aquesta norma, és a dir, per qui es passegi ensenyant el cul fora de les zones autoritzades.

Quan es fa una ordenança dient que la bona gent que volen passejar-se en pilotes per la platja no poden fer-ho fora de les zones autoritzades, i que gairebé un any després de que la tal ordenança s’hagi publicat encara no se n’hagi definit cap és la mostra d’una certa incúria mental del o dels seus autors. Publicant aquesta ordenança i no publicant la llista de zones autoritzades per practicar el naturisme s’ha posat en indefensió jurídica al personal a qui li agrada que l’aire els ventili directament l’entrecuix. En resum, una ordenança coixa, una ordenança mal feta, una ordenança que, almenys en aquest cas concret, ha fet més mal que bé.

I el que em sorprèn més és que els seus autors encara tinguin més a dir que els perjudicats. Perquè podem parlar de perjudicats encara que, en un exercici de generositat, l’ajuntament no ha multat ningú per aquest motiu durant l’estiu que acabem de passar. Però els podien haver multat si haguessin volgut. I per la llibertat de les persones, el trobar-se en aquest cas d’inseguretat sobre el que farà l’autoritat no és pas el millor que es pot fer.

Els gossos

Per fi s’han instal•lat a Malgrat dispensadors de bosses per recollir els excrements del gossos. El regidor ha recordat que “en els parcs i jardins els gossos no poden accedir-hi pel fet que són indrets que els infants hi juguen”. El problema, estimat senyor regidor de Salut Comunitària, és que l’ordenança municipal sobre tinença d’animals de Malgrat no prohibeix l’entrada dels gossos als parcs i jardins (al menys en l’edició penjada a la web municipal, que deu ser la darrera) al seu article 29, que és l’article on hi ha la llista dels llocs on els animals de companyia tenen prohibit l’accés.

I és allò que dèiem al principi, ni els que han fet les ordenances se les saben. I després ens voldran sancionar.

Les temperatures d’aquest estiu

Ens informen de que aquest estiu ha estat molt calorós a Espanya. I ens expliquen que aquesta calor que hem passat és deguda al canvi climàtic.

Però pels que passem l’estiu a Galícia, aquest ha estat un estiu més aviat fresc, de manera que això del canvi climàtic sembla que no ens ha afectat massa.

Els feliços habitants del Estats Units d’Amèrica han passat un estiu també més aviat fresquet, com es pot veure al gràfic: la temperatura mitjana des del mes de juny al mes d’agost ha estat allà de 22ºC, quan la temperatura habitual és de 22,3ºC. Com voleu doncs convèncer al president Obama que hi ha un canvi climàtic si els seus conciutadans no han passat calor aquest estiu?

Per això el millor és mirar les dades sobre les temperatures mitjanes del planeta, temperatures que inclouen las dels mars i oceans i les de la terra ferma, i deixar-nos de localismes. De juny a agost d’aquest any, la temperatura mitjana de la superfície del planeta (en realitat la de l’aire que està a uns dos metres de la superfície), ha estat de 16,19 ºC. Es la tercera temperatura més elevada d’aquest període des de l’any 1880. Les altres dues les trobem a l’estiu del 1998 (16,24ºC) i al de l’any 2005 (16,23ºC). Malgrat això, s’observa en el gràfic una tendència a l’estabilització de les temperatures de l’estiu des de l’any 2002, tendència que no tenim ni idea de si es confirmarà els anys vinents.

I si agafem la temperatura mitjana de la superfície del planeta del primer semestre, veiem que aquest any a estat de 14,03ºC, un xic més alta que l’any passat (13,94ºC), però menys alta que les dels anys 1998 i 2002 (14,14ºC), i que les dels anys 2005 (14,10ºC) i 2007 (14,11ºC). Aquí la tendència a l’estabilització o a la baixa des de l’any 2002 és molt neta.

Que les temperatures mitjanes han augmentat? Sí. La mitjana de les temperatures estiuenques del segle XX (del 1901 al 2000) varen ser de 15,6ºC, 0,6ºC menys que les d’aquest estiu. I la mitjana de les temperatures del primer semestre del segle XX varen ser de 13,5ºC, 0,5ºC menys que les d’enguany. Però el que els models que ens parlen del canvi climàtic no havien previst és que, malgrat que la concentració de CO2 de l’atmosfera segueixi creixent, les temperatures semblen estabilitzar-se o, fins i tot, començar un lleuger descens, des de fa vuit anys.

Conclusió? Cap. Només que haurem d’esperar i veure l’evolució de les temperatures. Però penso val la pena estar informat.

Per cert, ara que el senyor president del govern central va a Nova York per explicar als seus col•legues que el canvi climàtic degut a l’augment de la concentració del CO2 és el perill més gran que té la humanitat, i a exigir que es decideixi a la reunió de Copenhaguen una dràstica reducció de les emissions de CO2, seria bo que algú recordés a aquest pobre senyor que el país que ell presideix és el país industrialitzat que menys ha complert amb el tractat actual, signat fa uns quants anys a Kioto.

Els curiosos podran trobar les dades mensuals de la temperatura global aquí.

Un Robin Hood a la Moncloa

No hi ha cap dubte que la dialèctica socialista és molt superior a la del PP. Com que ens volen apujar els impostos, ho justifiquen dient que tot el que fan és demanar un petit esforç als més rics per ajudar als que s’han quedat sense cap entrada de diners degut a la crisi. Quan el senyor president del govern central diu això me’l imagino amb un bigotet i una gorra verda amb una ploma, com l’Errol Flynn quan feia de Robin dels Boscos (i amb la Leyre Pajín fent d’Olivia de Havilland).

Hi pot haver una causa més justa que la demanar un petit esforç als rics per repartir-lo entre els pobres de solemnitat? Davant d’aquest raonament, davant d’aquest sil•logisme lapidari la dreta (dita cavernària) s’ha quedat sense arguments. Visca el socialisme!

El problema és que al raonament fet pel nou Robin hi ha un pas una mica coix. Vegem el raonament complet:

1 - augmentem els impostos
2 - augmentant els impostos augmentarem la recaptació
3 - amb aquest augment de la recaptació podrem finançar la protecció social

El pas que és una mica coix és el segon. Qui ens assegura que augmentant els impostos s’augmentarà la recaptació? Ningú. Que com pot ser? Doncs molt senzill: si augmenten els impostos, molta gent reaccionarà per evitar que aquest augment li toqui pagar-lo a ell. Si augmenten els impostos sobre el capital, per exemple, els que tenen molt capital el portaran cap a un altre país on hagin de pagar menys. Si augmenten l’IVA, alguns optaran per no declarar-lo, i altres, potser, disminuiran les seves compres. Si augmenten l’Impost de la Renda, seran els assalariats els que pagaran el plat trencat, però no els rics.

Pensem el que ha passat l’any 2008 i el que està passant aquest any: la recaptació ha baixat molt. Fonts solvents diuen que el frau fiscal ha augmentat molt (en alguns casos perquè era la única manera d’evitar que la seva empresa tanqués), i alguns s’atreveixen a fixar aquest augment de la defraudació durant aquests dos darrers anys en un 2 % del Producte Interior Brut, és a dir, ens uns 20.000 milions d’euros.

Per això podríem donar una variant al raonament del nostre ben amat Robin:

1 - augmentem els impostos
2 - augmentant els impostos no augmentarem la recaptació
3 - al no haver-hi un augment de la recaptació no podrem finançar la protecció social
4 - al haver augmentat els impostos, molt capital (estalvi) fugirà a l’estranger, es disminuirà la capacitat de compra, el consum també disminuirà i haurem dificultat la sortida de la crisi

Quin dels dos raonaments és el correcte? Chi lo sà... Recordem que l’economia és com una pilota de rugbi: quan la fem botar no podem endevinar mai per endavant cap a on botarà. Esperem que aquesta vegada boti cap al lloc que ens interessa, però res no és menys segur. Probablement la recaptació augmentarà, però molt menys de les previsions. I no es podrà finançar la protecció social com s'havia previst.

La solució a la sortida de la crisi consisteix, bàsicament, en tres etapes:

- aprofitar que alguns països importants han sortit de la crisi per augmentar les nostres exportacions

- si els empresaris arriben a augmentar les seves exportacions, augmentaran la producció i començaran a invertir

- al invertir i augmentar la producció, augmentaran els llocs de treball i el consum intern, augmentarà la recaptació dels impostos i les necessitats socials disminuiran

Tant difícil és explicar aquest raonament?

Però per això fa falta facilitar les exportacions. I com? Doncs, afavorint una energia elèctrica barata, afavorint el transport ferroviari cap a Europa, entre altres. Però no es fa res d’això: en comptes de construir una línea de tren d’ample europeu des de València a la frontera, es continua gastant els impostos en fer línees d’AVE a Galícia, Astúries i Extremadura, que no seran mai rendibles. En comptes d’afavorir una energia elèctrica barata, es tanca Garoña i es vol vetar la construcció de noves centrals nuclears. I així anem fent.

No m’estranya que el nostre Robin dels Boscos particular, dient que robarà als rics (és a dir, als que viuen d’una nòmina, que els rics de veritat ja trobaran un paradís fiscal) per repartir entre els pobres, tingui tant d’èxit. Sobretot perquè els partits de dreta no aconsegueixen enfilar cap raonament senzill i creïble.

Ens volen apujar els impostos: una mica de demagògia futbolística

Mentre estic mirant si és veritat el que diu el senyor President del Govern central que a Espanya ha baixat la pressió fiscal des de l’any 2004, faré una mica de demagògia sobre els impostos, i parlaré dels impostos d’un tal Cristiano Ronaldo, jugador del Reial Madrid.

Diuen que aquest simpàtic futbolista guanya anualment 12 milions d’euros nets del Reial Madrid i 15 milions en contractes publicitaris. Això sí, els impostos del contracte amb el Reial Madrid, que són un 24 % del sou brut, els paga el club. Sí, sí, un 24 % encara que el tipus marginal de la renda sigui d'un 43 % per a aquesta quantitat, però en Cristiano és un treballador que ha vingut a Espanya i s’ha acollit al règim fiscal dels que s’expatrien a Espanya, que va configurar el Govern del PP l’any 2003 i que ha mantingut el PSOE. L’objectiu d’aquest règim és el d’afavorir amb una fiscalitat més laxa la vinguda a Espanya de persones físiques amb un determinat nivell de qualificació. Segons la justificació d’aquesta llei, es volia afavorir que residissin a Espanya els principals executius i dirigents, i també investigadors, de les grans multinacionals. No obstant això, la mesura ha servit de molt poc i pràcticament han estat els clubs de futbol els més beneficiats per aquesta fiscalitat especial, ja que els permet oferir fitxes més altes (netes) als jugadors estrangers que als jugadors nacionals (que sí paguen el 43 % marginal del seu impost de la renda). D’aquesta forma, s’ha desvirtuat el sentit de la norma. I en lloc de ser utilitzada per a portar massa grisa al país s’està fent servir per a importar múscul.

I, quina casualitat, el contracte de Cristià és per 6 anys, justament el nombre total d’anys que preveu el règim fiscal per aquest tipus d’expatriats.

Parlem ara d’aquests altres 15 milions que guanyarà en Cristiano en publicitat, que són el 50 % del total dels contractes publicitaris (doncs l’altre 50 % s’ha previst que sigui pel Reial Madrid). Quan en Cristiano faci un contracte de publicitat ho podrà fer amb una empresa de publicitat aquí a Espanya o amb una empresa de publicitat de fora d’Espanya. Si ho fa a Espanya pagaria un tipus aproximat d’un 25 %, però si ho grava fora d’Espanya depèn. Depèn que? Depèn d'on ho faci, si ho fa en un paradís fiscal no pagarà res, i la Hisenda espanyola no en veurà ni un duro.

I el 50 % dels ingressos per al Reial Madrid? Si els ingressos d’aquest anunci publicitari s’han produït a Espanya el Reial Madrid haurà d’integrar-los a la seva base imposable a l’hora de liquidar l’Impost de Societats. Però si s’han produït en un paradís fiscal, no serà difícil deslocalitzar aquest ingrés, ja que es podria fer aparèixer com a propietària d’aquests drets una empresa constituïda en aquest paradís fiscal, amb el que aquest cobrament es podria diluir a efectes fiscals.

Pregunta: on es produiran aquests ingressos publicitaris, a Espanya o fora d’Espanya?

Bé, i tot això és obra d’en Florentino, que d’aquestes coses en sap un reguitzell, i a més sense posar un duro sobre la taula, doncs els 96 milions del fitxatge d’en Cristiano els hi ha deixat Caixa Madrid i el Santander, i a aquests els hi hem deixat nosaltres (perdó, els que tinguin comptes a aquestes dues entitats bancàries tan respectables)

I què farà en Cristiano amb tants quartos? Doncs una o vàries Sicav, aquests paradisos fiscals legals que tenim a Espanya i en els quals els rics només paguen un 1 % dels seus guanys. Les Sicavs són Societats d'Inversió de Capital Variable amb un nombre d’accionistes igual o superior a 100 dels quals 99 són normalment d’acompanyament de l’accionista titular. El seu capital mínim és de 2,4 milions d’euros, i almenys el 90 % dels actius ha d’estar invertit en valors admesos a cotització en mercats organitzats reconeguts oficialment. Les Sicavs són un dels instruments preferits dels rics a Espanya, doncs tributen un 1 % dels seus guanys, en comptes de tributar el 35 % com les empreses normals. Tant la gent de quartos com molts futbolistes coneguts en tenen una o més d’una.

Per tant està clar que aquest noi de 24 anys la mar de normal que respon al nom de Cristiano Ronaldo aviat tindrà vàries Sicavs.

I, entretant, nosaltres veurem augmentar els nostres impostos...

(Sí, ja ho he dit, això és demagògia pura, però no per ser-ho no deixa de ser veritat)

Quan tingui les idees clares de si la pressió fiscal espanyola ha augmentat o ha disminuït aquests darrers anys, i quan arribi a saber si l’esforç fiscal al que estem sotmesos és més o menys gros que la mitjana de la UE ja ho faré saber. Que això sí que no serà demagògia.

Més sobre la consulta d’Arenys de Munt

Llegia aquesta tarda l’escrit de la Neus Serra sobre el referèndum d’Arenys de Munt. No m’he pogut estar de fer-hi un comentari. I és que, ben mirat, cada dia que passa trobo que aquesta referèndum (o consulta popular, com es vulgui dir) ha estat des del principi una presa de pèl. I ho ha estat començant per la pregunta. Em permeto copiar el comentari que he fet al blog de la Neus:

En efecte, la pregunta té una ombra important: es preguntava, més o menys, si es volia una Catalunya independent integrada a la Unió Europea. Aquest objectiu és molt difícil d’assolir, si no és impossible, sempre i quan la separació es faci contra la decisió de l’estat espanyol. Si en aquesta consulta s’hagués explicat això, que una Catalunya independent, ara mateix, estaria fora de la UE durant uns quants anys, quin hauria estat el resultat?

El “referèndum” d’Arenys de Munt, amb perdó, em sembla una veritable collonada (de les que parlaven tant en Pla com en Dalí). Si aquesta consulta hagués estat tan democràtica com ens volen fer creure, algú hauria explicat als possibles votants els inconvenients de la independència, inconvenients entre els quals el d’estar fora de la UE n’és un dels més importants.

I si algú té la solució per fer-nos entrar a la UE un cop assolida la independència, que ens ho expliqui.

De manera que, al meu entendre, la pregunta estava, per dir-ho d’alguna manera, esbiaixada.

Si a mi m’asseguren que l’endemà de la independència estarem dins de la UE (i amb la moneda única), probablement seria independentista. I ho seria perquè penso que la única manera de conservar l’idioma català és tenint un estat independent. Però m’ho haurien no solament d’assegurar sinó que m’haurien de convèncer de que serà així.

Raó per la que demano als independentistes convençuts (i espero que convincents) que facin el favor d’explicar-m’ho. Els hi estaré molt agraït. I, a la vegada, seria un exercici de racionalitat en un procés on la rauxa ha estat l’estat d’esperit dominant (la rauxa entesa com a determinació sobtada o pensada capriciosa, no com a violència)