El dèficit democràtic europeu

Quan un escolta les perspectives que tenim, un cop s’hagi format govern a Madrid, arriba a la conclusió que la democràcia, a Europa, ni existeix ni se l’espera. Les perspectives són que hem de retallar encara més el magre estat del benestar que gaudim (em pregunto perquè no està permès dir “disfrutem”) ara mateix.

Penso en el cas de Grècia, quan el govern elegit democràticament va haver d’acceptar unes condicions humiliants pel país i desastroses pels seus habitants, única i exclusivament perquè als que tenen el poder econòmic a Europa no els convenia que altres països caiguessin en la temptació de votar tal com ho havien fet els grecs. Al govern grec tot just elegit li van dir que no tenia cap més opció que fer el que li manaven, encara que els grecs l’haguessin elegit per fer exactament el contrari: o acceptava les condicions o el seu sistema bancari quedaria destruït i la seva economia devastada, i que haurien d’abandonar l’euro. Com a primera mesura, el Banc Central Europeu (BCE) va tallar la liquiditat als bancs grecs, provocant el famós “corralito”, de manera que els grecs veiessin el que els esperava si seguien endavant, i que els altres europeus propensos a votar de manera lliure i independent del poder econòmic quedessin escarmentats. I això que diuen que el BCE és independent!

De què serveix ser una democràcia si tot indica que els ciutadans no tenen ni veu ni vot sobre les qüestions que els interessen més, ni sobre la forma de dirigir l’economia? Aquest dèficit democràtic europeu destrueix la confiança en el projecte d’una Europa unida i impulsa l’expansió dels partits extremistes que prometen una alternativa.

Ens diuen que tenim unes relacions de treball rígides, que som propensos a la corrupció, que som ganduls i malgastadors, que només pensem en evadir impostos. Probablement tot això és veritat, però es podria anar canviant, si els polítics en tinguessin la voluntat. Però no, el que ens obliguen a fer és canviar l’estructura de l’economia: afeblir els sindicats, canviar les lleis laborals i fiscals, retallar les despeses de protecció social, sanitat i educació. Ens prometen que fent això tornarem a créixer.

Els nostres governants, com que el PIB sembla que augmenta, ens volen fer creure que, gràcies a aquestes polítiques, estem sortint de la crisi. Però no és veritat. El creixement de l’economia només afavoreix als que tenen més, mentre que els que tenen menys van endarrere.

La falta de democràcia a Europa ens condueix cap a una societat que està a les antípodes del projecte europeu inicial, basat en un benestar relativament ben repartit. Ara, en canvi, ens estem encaminant cap a la implosió d’Europa. Cada vegada són més els euroescèptics. Les polítiques europees, cada dia que passa més allunyades de les necessitats de la gent, ens conduiran, tard o d’hora, a un Brexit generalitzat.

I tot per culpa del dèficit democràtic de l’Europa actual.  

Les conseqüències de la reforma laboral

A Espanya, des de que va començar la crisi, s´ha perdut molts llocs de treball. Aquesta tendència s’ha anat invertint des de finals de l’any 2012. Segons el partit del govern, aquesta inflexió és deguda a la reforma laboral de l’any 2012.

Mirem les xifres en detall:

·         Des del tercer trimestre de l’any 2008 fins el tercer trimestre de l’any 2010, la desocupació va augmentar en 1.801.000 persones, la majoria de les quals (1.122.300) eren de persones amb un contracte temporal.

·         Els dos anys següents, des del tercer trimestre del 2010 fins el tercer trimestre del 2012, la desocupació va continuar augmentant, 1.151.400 persones, de les que la majoria tenien un contracte fixe (637.300), encara que també es continuava a destruir ocupació temporal (507.000)

·         Finalment, si agafem el període en el que la reforma laboral era d’aplicació, des del tercer trimestre del 2012 fins el segon trimestre de 2016, veiem que, en efecte, l’ocupació va augmentar en 633.200 persones. Un bon resultat. Però, ben mirat, veiem que per cada dues feines creades amb contracte temporal només s’ha creat una feina amb contracte fixe.

En resum, la reforma laboral ha contribuït a crear ocupació, però una ocupació temporal, precària.

Variació de la desocupació  segons el tipus de contracte.

Malgrat 1966 – Premi a una escola

La Vanguardia del diumenge 9 d’octubre del 1966 publicava que l’Agrupació Escolar Mixta de Malgrat havia obtingut el premi Luís María Sobredo.

Ens podem preguntar què era aquest premi: va ser creat el mes de gener de l’any 1946 per premiar la lectura a les escoles. Però no qualsevol lectura. Vegem a La Vanguardia del 16 de gener del 1946 la ressenya sobra la creació d’aquest premi: “La formación del espíritu nacional, fuerte , unido, es una misión educativa que realizándose en toda ocasión propicia, lo hace con extraordinaria oportunidad y eficacia mediante las lecturas escolares. El Frente de Juventudes continúa la obra por medio de la Jefatura Central de Enseñanza de infundir a los niños el amor a España y el anhelo de servir, crea el premio nacional anual “Luis María Sobredo”, destinado a galardonar el libro de lectura para escuelas que responda con mayor fidelidad a las directrices para la formación del espíritu nacional dadas por el F de J y obtenga en los niños mejor comprensión de las ideas fundamentales”.

Del que no es parla

Estem immersos, des de fa deu mesos, en un debat sense fi sobre el govern, el desgovern o la falta de govern a Espanya. Ja van dues eleccions, amb les seves corresponents campanyes electorals i els seus debats més o menys encotillats (no vagi a ser que algú tingui la gosadia de fer preguntes que exigeixin respostes compromeses, com , per exemple, al debat d’ahir entre els candidats a la presidència dels Estats Units), i encara no hem sentit parlar a cap candidat dels temes crítics que, com a societat, tenim per davant. Aquests temes són quatre: energia, educació, sanitat i envelliment.

Primer, el tema de l'energia. Cal reduir la dependència del petroli per raons tant econòmiques com a mediambientals. Una nova pujada del preu del cru ens deixarà exposats a una crisi econòmica molt pitjor que la que estem vivint. Cal intentar reduir l'emissió de gasos d'efecte hivernacle si volem mitigar els efectes del canvi climàtic. I tot això en un context en el qual tenim una energia elèctrica de les més cares d'Europa. Fins ara, totes les iniciatives per millorar la situació energètica espanyola han estat un fracàs, en bona part a causa dels interessos de les companyies energètiques, que tenen un poder enorme. Algú ha sentit parlar del problema energètic als candidats?

Segon, el tema de l'educació, que ha de ser generalitzada, gratuïta i adaptada a les noves realitats de la intel·ligència artificial. Est és un dèficit crònic que tenim en aquest país, en el qual, probablement per raons de fanatisme ideològic, mai hi ha hagut un acord entre els diferents partits polítics, i on mai hi ha hagut un debat en profunditat sobre l'educació. Amb les respostes que donem a l'educació i a l'energia ens juguem el nostre futur.

Tercer, la sanitat pública, la prevenció de malalties, l'organització sanitària. Espanya té, en aquest aspecte, una situació envejable, però la política, tant de l'últim govern socialista com el del govern popular, basada en l'austeritat i les retallades, està posant el sistema sanitari espanyol contra les cordes. Cap candidat ha presentat idees coherents per fer front a aquesta deterioració, que pot tenir conseqüències desastroses.

Quart, la qüestió demogràfica. Ningú ha parlat del que pensa fer, si governa, per gestionar l'envelliment de la població, de com incentivar la natalitat, de com fer una política migratòria intel·ligent. És ben sabut que un país envellit té poc dinamisme i no pot fer front als reptes de competitivitat als quals estem i estarem confrontats. Un país envellit no pot generar els recursos suficients per mantenir el seu nivell de vida.

Hi ha en aquest país algun polític que tingui consciència que aquests són els problemes clau per al nostre avenir? Si n’hi ha, ho dissimulen molt bé. Cap d'aquests temes forma part del debat polític. Cap dels líders que aspiren a governar-nos sembla donar cap importància a aquestes qüestions. Prefereixen enredar-se en les seves disputes, la major part de les quals són infantils, de pati de col·legi. Amb aquests personatges no anirem gaire lluny.

Malgrat 1916 – Mort de Teodor Baró

La Vanguardia del 23 de setembre de l’any 2016, La Vanguardia publicava una extensa ressenya sobre la mort, a Malgrat, del senyor Teodor Baró i Sureda, polític, periodista i escriptor. Encara que nascut a Figueres, Teodor Baró era un enamorat de Malgrat.

La Il·lustració Catalana, un parell de setmanes després, publicava la notícia de la mort de Teodor Baró a la primera plana.

M´ha estranyat que ningú, a Malgrat, recordés aquest esdeveniment de fa cent anys.

Un banquet esplèndid

La Vanguardia del 21 de setembre del 1916 donava compte de la reunió que els membres de la Comissió de l’Eixample i representants de la Cambra de la Propietat de Barcelona varen tenir a la casa del senyor Emili Ragull i Alabau, on varen ser obsequiats amb un esplèndid banquet.

L'extensió del gel àrtic

És molt probable que el passat dia 7 de setembre s'hagi arribat a l'extensió mínima anual del gel àrtic, el valor ha estat de 4,08 milions de km².

Aquest valor segueix en la línia dels dels últims anys: en els anys transcorreguts entre el 2010 i el 2016, la mitjana de l'extensió mínima anual ha estat de 4,39 milions de km², 1 milió menys que en la dècada 2000-2009 i 2 milions menys que en la dècada 1990-1999.

El final de la feina?

La teoria econòmica convencional, basada en el que va succeir durant les dues primeres revolucions industrials, sosté que les noves tecnologies redueixen els costos, fomenten el consum, la producció i la innovació, i s'obren oportunitats per a noves classes de treball. És a dir, no solament no destrueixen ocupació, sinó que el creen.

En efecte, la primera revolució industrial va venir amb la màquina de vapor, que feia servir el carbó com a combustible. Les fàbriques mogudes per màquines de vapor i el ferrocarril van crear la infraestructura per a la primera revolució industrial. A l'inventar-se el telègraf, la combinació d'aquests factors va fer que la velocitat i la fiabilitat amb que els recursos econòmics es podien fabricar i distribuir al client van augmentar de tal manera la productivitat que els productes es van abaratir, el que va estimular una gran demanda, que al seu torn va generar molts llocs de treball, millorant el nivell de vida de milions de persones en les economies industrialitzades al llarg del segle XIX.

Als dos últims decennis del segle XIX va començar a néixer una segona revolució industrial amb la utilització del petroli com a combustible per als motors d'explosió, amb l'electricitat i amb el telèfon. Això va obrir la porta a l'anomenada era de l'automòbil, en la qual encara ens trobem, amb un augment de la productivitat i de l'eficiència mai vistes anteriorment, reduint els costos marginals de la producció i de la distribució, rebaixant enormement els preus al consumidor, fent que l'economia florís. D'això s'han beneficiat principalment els inversors, però també ha millorat substancialment la vida de milions de persones.

Ara ens trobem immersos en una tercera revolució industrial, basada en la irrupció de les tecnologies informàtiques en pràcticament tots els sectors de l'economia, el que ha continuat a augmentar la productivitat. El problema és que, al mateix temps, milions de persones s'han quedat sense feina o subempleades, i que aquesta tendència no sembla que hagi de canviar. Per primera vegada, un augment de productivitat no implica la creació d'ocupació, sinó tot el contrari.

Encara que la desocupació té moltes causes, cada vegada més economistes estan d'acord a afirmar que una de les principals és l'anomenada "substitució tecnològica". Fins ara, els economistes estaven convençuts que l'augment de la productivitat generava ocupació, però ja fa algunes dècades que s'han anat acumulant proves en sentit contrari. Fabricants que fa temps van invertir a la Xina per aprofitar la mà d'obra barata d'aquell país, porten la producció de tornada a casa utilitzant robots avançats que són més barats i eficients que els treballadors xinesos. Un exemple el tenim en la nova fàbrica d'electrodomèstics de Philips a Holanda, la producció és la mateixa que la de la fàbrica que té a la Xina, però amb la desena part dels treballadors.

Cada vegada tasques més complexes, que es considerava que només les podien fer els éssers humans, s'estan automatitzant. Si es manté el ritme actual de la introducció de tecnologies en el sector manufacturer, el nombre de treballadors d'aquest sector, que era de 163 milions a tot el món fa pocs anys, passarà a una o dues desenes de milions en els propers vint anys, assenyalant el final del treball industrial massiu. I no parlem del que està passant amb el correu postal o amb la logística, així com amb els treballs administratius o amb els del sector minorista. Molts clients entren a les botigues per provar peces de vestir, alhora que amb el seu mòbil fotografien l'etiqueta, per després comprar-les per Internet, on són més barates que a les botigues i, a més, gairebé sempre sense despeses d'enviament. Ja hi ha aplicacions que, al llegir l'etiqueta del producte, ens informen a l'acte dels preus als quals podem comprar-los per Internet.

L'examen informatitzat de documents permet examinar amb tot detall milions de documents legals a una velocitat que els millors equips d'advocats no poden igualar, i amb un nivell d'anàlisi que els millors especialistes en dret no poden assolir. Es calcula que, amb aquesta aplicació, un advocat podrà fer la mateixa feina que 500 i amb més exactitud. I no parlem dels diagnòstics mèdics, on en tots els camps els professionals comencen a sentir la presència de programes informàtics de diagnòstic i anàlisi que donen millors resultats que els seus.

Ens trobem davant d'un canvi de proporcions colossals en el món laboral. La primera revolució industrial va acabar amb el treball d'esclaus i serfs. La segona va reduir de manera dràstica el treball agrícola i artesanal. Però totes dues van contribuir a una creació massiva de llocs de treball. La tercera està donant el cop de gràcia al treball assalariat massiu en la indústria i en els serveis, així com al de moltes categories del sector professional.

Sembla que anem cap a un futur cada vegada amb menys treball. Què passarà si, pel fet d'haver tan poques persones assalariades no hi ha compradors suficients per als productes que s'ofereixin? Ens quedarà l'economia social, però això implicarà la fi del capitalisme tal com el coneixem.

El trilema polític

En economia hi ha un trilema clàssic, que diu que és impossible assolir al mateix temps els tres objectius següents:

1. Un tipus de canvi fixe
2. Un lliure moviment de capitals
3. Una política monetària autónoma

El mateix passa amb el trilema actual dels socialistes:

1. No a unes terceres eleccions
2. No a facilitar la investidura del Partit Popular
3. No a pactar amb els independentistas

Però el Partit Popular també planteja un trilema de solució impossible:

1. Formar un govern urgentment
2. Que el senyor Rajoy segueixi com a president
3. Que el Partit Socialista afavoreixi la seva investidura

El Partit Socialista no pot afavorir la investidura d’un Partit Popular, ja que aquest partit, quan estava a l’oposició, dirigit pel senyor Rajoy, va boicotejar les tres grans operacions d’estat del govern del senyor Zapatero:

a) la reforma de l’Estatut de Catalunya (avui els del PP signarien el nou Estatut complet, si això resolgués el problema de Catalunya, però ja és massa tard),

b) el final del terrorisme d’ETA (manipulant a les víctimes, acusant al govern de traïció, i no reconeixent que aquest final es va fer sense concessions polítiques)

c) i, finalment, la crisi de deute públic de la primavera del 2010 (on el PP va votar en contra de les mesures proposades pels socialistes perquè així podrien fer caure aquell govern, encara que hagués sigut desastrós tant pel país com per milions de persones)

Però, en canvi, no hi ha cap altre solució, si no es vol anar a unes terceres eleccions, que deixar que el PP formi govern, ja que, de lluny, és el partit més votat, i això el legitima per formar govern, ja que no hi ha cap altre manera de desbloquejar la situació.

El PP diu que la situació és excepcional, i que fan falta decisions excepcionals. Per això demanen que el PSOE s’abstingui a la investidura. Però això és molt difícil, gairebé impossible. De manera que, resumint, podríem dir que:

1. No hi cap govern possible sense el PP
2. No hi ha cap govern possible amb el senyor Rajoy

De manera que la solució als dos trilemes polítics actuals és que el PP abandoni la segona condició, i que el PSOE canviï la primera per “facilitar la investidura d’un candidat del PP que no sigui el senyor Rajoy”. Aquestes dues decisions serien les que estarien a l’alçada de la situació excepcional actual.

Reflexions sobre el consum d’energia de l’any 2015

El consum primari global d’energia de l’any passat va ser de 13.147 milions d’Etp (1 Etp = equivalent a una tona de petroli ≈ 12 MWh), un augment del 1 % sobre l’any 2014.

D’aquest consum, el 23 % va ser d’energia elèctrica, de manera que el consum no elèctric representa el 77 % del total. Aquest consum no elèctric el tenim en forma de combustibles fòssils pel transport, per les calefaccions i per la indústria.

L’energia elèctrica consumida provinent de les energies renovables (vent, solar, geotèrmica, biomassa) va ser, l’any 2015, de 1.612 TWh (1 TWh = 1.000.000 MWh), xifra que representa un 7 % del total del consum elèctric total (24.098 TWh).

Evidentment, la producció d’energia renovable és una gota d’aigua davant el consum total d’energia: un 7 % d’un 23 % és un 1,5 %. Podríem dir, doncs, que els que pensen que les energies renovables són la solució al problema de l’energia són molt optimistes.

Però, si ens hi fixem bé, el consum d’electricitat procedent de les energies renovables creix d’una manera exponencial, mentre que el consum elèctric total ho fa de manera lineal. Moltes vegades no ens fem prou càrrec del què vol dir un creixement exponencial: per intentar entendre’l hem de recordar la famosa llegenda dels escacs, en que un rei va prometre al savi que va inventar aquest joc que li donaria un gra d’arròs par la primera casella del tauler, dos per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta i així successivament; un creixement exponencial, que, arribant a la darrera casella, era un número molt més gros que tota la collita anual de blat, arreu del món.

Si apliquem el creixement exponencial del consum d’energies renovables a una projecció dels propers anys, ens trobem que, des de l’any 2005 fins el 2015, aquest consum s’ha doblat cada 5 anys. Si segueix aquest ritme, d’aquí a 20 anys, l’any 2035, el consum d’energia elèctrica renovable seria de 26.000 TWh, una mica més del consum actual d’energia elèctrica.

El problema és si és possible que les energies renovables segueixin aquest creixement exponencial. Hi ha dues escoles, la dels que diuen que no, que aquet creixement és realment impossible, ja que no hi haurà prou capital ni prou matèries primes per mantenir-lo, i les dels que diuen que sí, que el creixement de l’energia elèctrica renovable, com que cada vegada serà més barata de produir, podrà seguir aquest ritme, d’una manera semblant al creixement d’Internet. Evidentment, les grans companyies elèctriques s’alineen amb la primera escola, perquè el creixement exponencial de les energies renovables es farà en xarxa, i les grans companyes elèctriques desapareixeran, ja que el cost marginal (un cop amortitzada la inversió) serà pràcticament nul.

És complicat afirmar qui té raó. Si som optimistes, podrem pensar que d’aquí a relativament pocs anys, tindrem una energia elèctrica gairebé gratuïta i abundant. Però no ens fem il·lusions, ja que l’energia elèctrica  no és més que una petita part, una quarta part, del consum energètic total. De manera que, encara amb la visió més optimista, ens queda un llarg camí per recórrer. El problema és què passarà entretant.

Les emissions de CO2 de l'any 2015

Segons l'última edició de Statistical Review of World Energy Report, publicat per BP, les emissions de CO₂ provinents del consum de petroli, gas i carbó de l'any 2015 han estat de 33.508 Mt (milions de tones), una xifra pràcticament igual a la de l'any anterior ( 33.473 Mt).

Per països, entre la Xina, amb una emissió de 9.154 MT, i els Estats Units (USA), amb una emissió de 5.486 MT, representen un 44% de les emissions globals de l'any 2015. Des de l'any 2006, la Xina emet més CO₂ que els EUA, encara que, si mesurem l'emissió per habitant, la de USA (17,1 T / hab) és encara 2,5 vegades més grossa que la de la Xina (6,7 T / hab).

Per comparació, l'emissió per habitant d'Espanya ha estat, l'any 2015, de 6,3 T / hab.

Nota: aquestes dades no tenen en compte el CO₂ emès per altres fonts, ni pel CO₂ que s'hagi pogut segrestar per diferents mitjans. Per tant, aquestes xifres no coincideixen amb les oficials de cada país, però ens donen una bona idea de la tendència de les emissions de CO₂.

Els pressupostos municipals del 2016

Per l’any 2016 es van aprovar, al ple del mes de gener d’enguany, uns pressupostos de 18,94 milions d’euros. A la data d’avui, les diverses modificacions pressupostàries l’han portat a la xifra de 21,87 milions. En set mesos, el pressupost municipal ha augmentat en 2,93 milions, un 15,5 %. Com pot ser aquest miracle? Alguns podran pensar que l’equip municipal ha fet el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.

Però tot té una explicació:

Les transferències de l’estat seran superiors al que s’havia previst, i hi ha una nova subvenció de la Diputació.

Al ple del mes de març es constata que hi ha un romanent de 3,61 milions al tancar l’exercici de l’any 2015:

Fons líquids = 2,74 milions
Drets pendents de cobrament = 5,94 milions
Obligacions pendents de pagament = 1,51 milions
Saldos de dubtós cobrament = 3,52 milions
Excés de finançament afectat = 0,03 milions

Total romanent de tresoreria = 2,74 + 5,94 – 1,51 – 3,52 – 0,03 = 3,61 milions

Al ple del mes d’abril es decideix un augment del pressupost de 2,94 milions, inclòs 68.000 € d’una subvenció de la Generalitat, sense haver de demanar cap crèdit nou. D’aquest augment del pressupost, 2,43 milions van per inversions.

Un es pregunta si aquest romanent de tresoreria no s’hauria pogut estimar, de manera aproximada, quan es van aprovar els pressupostos, però es veu que això de fer previsions no va amb el tarannà dels que formen part dels ajuntaments, almenys dels que formen part de l’equip de govern de l’ajuntament de Malgrat. I, quan no es fan previsions, és difícil que es faci una bona gestió econòmica.

Per qui li interessi conèixer i discutir les noves inversions decidides, el pressupost actualitzat de les inversions és el següent:

Les despeses d’educació

La retallada de les despeses públiques d’educació d’aquests darrers anys ha sigut espectacular. No tenim les dades de l’any passat, però s’acaben de publicar les de l’any 2014.

Si el govern socialista va retallar 2.470 milions d’euros l’any 2011, el govern del Partit Popular, durant els tres primers anys de la seva legislatura, n’ha retallat 5.780 milers de milions més. En total, agafant com a base l’any 2010, la retallada ha sigut de 8.250 milers de milions, un 15,5 %.

La retallada en educació universitària ha sigut de 1.740 milers de milions, un 16,4 %, mentre que la de l’educació no universitària, ha sigut de 5.010 milers de milions, un 13,9 %.

D’aquesta retallada total de 8.300 milers de milions entre 2010 i 2014, a Catalunya l’hi ha tocat passar de 6,87 milers de milions l’any 2010 a 5,57 l’any 2014, és a dir 1.300 milions d’euros menys, que representen el 15,6 % de la retallada total espanyola dels anys 2010 a 2014, una mica menys que la població catalana respecte de la població espanyola total, que és del 15,9 %.

De tota manera, amb retallades d’aquest calibre, ni Espanya ni Catalunya aniran gaire lluny. I, com que encara s’han d’estalviar, diuen, uns quants milers de milions més (parlen de 10.000), veurem en què queden les despeses educatives públiques dels propers anys. Ens volen convertir en un país d'ignorants, i ho acabaran conseguint, si els deixem fer.

Les despeses de sanitat a Espanya

Acaben de sortir les dades que el Ministeri de Sanitat publica sobre les despeses de sanitat, corresponents a l’any 2014. I hem passat la meitat de l’any 2016! Aquest retard en la publicació de les dades mostra que, o bé els que les elaboren són més lents que les tortugues, o bé que als responsables política no els interessa que es sàpiguen massa aviat, no fos cas que els votants despertessin.

Les despeses sanitàries es poden calcular de dues maneres: tenint en compte o no les atencions sanitàries de llarga durada. Als gràfics hi trobem les despeses sanitàries tenint en compte les atencions de llarga durada.

Hi podem veure que les despeses totals de l’any 2014 han sigut de 95,7 milers de milions d’euros, de les que 66,8 corresponen a la sanitat pública i 28,9 a la sanitat privada.

Des de l’any 2011, el darrer any del govern socialista, les despeses sanitàries públiques han disminuït en 6,4 milers de milions, mentre que les despeses sanitàries privades han augmentat en 3,0 milers de milions. Estem assistint, doncs, als resultats de la veritable política sanitària de la dreta espanyola: les retallades a la sanitat pública, no perquè no hi hagi diners per finançar-la, sinó perquè es vol afavorir el sistema privat de sanitat, controlat pel poder financer del país.

Per aconseguir aquest objectiu, el govern del PP ha anat deteriorant progressivament l’atenció primària, sobretot a les zones rurals, ha anat augmentant les llistes d’espera, tant hospitalàries com per diagnòstics, fins a un límit insuportable, i s’ha hagut de reduir el personal sanitari durant els períodes de vacances, ja que no hi ha pressupost per substitucions. Tot això ha fet que la gent que s’ho pugui pagar es decanti cada vegada més cap a les assegurances sanitàries privades.

No trigarem pas gaire, amb aquest tipus de política, a veure com disminueix l’esperança de vida dels sectors que tenen menys recursos.

Tant el PP com Ciutadans estan d’acord amb aquesta política sanitària. I, com que previsiblement són els qui ens governaran els propers anys, haurem de procurar no posar-nos malalts, sobretot a l’estiu.

Malgrat 1916 – Vetllada musical al Tívoli

La Vanguardia del dijous 10 d’agost del 1916 ressenyava la vetllada musical que, a càrrec dels alumnes d’una acadèmia de música de Calella, es va celebrar al cine Tívoli.

La balança fiscal publicada pel govern central

Fa pocs dies que el Ministeri d’Hisenda ha publicat l’Informe sobre la dimensió territorial de les Administracions Públiques, un document que, més o menys, ve a ser una balança fiscal de les diverses comunitats autònomes espanyoles, calculada per un mètode original, que podem comparar al de càrrega – benefici.

Ja sabem que hi ha dos mètodes per calcular una balança fiscal:

·         El de càrrega – benefici, que valora els efectes que l’actuació de les institucions del sector públic central ocasiona al benestar de les persones d’un determinat territorio.

·         El del flux monetari, que valora els efectes que l’actuació de les institucions del sector públic central ocasiona sobre l’activitat econòmica d’un territori determinat.

Per dir-ho d’una manera més gràfica posarem un exemple: en el cas de la balança fiscal càrrega – benefici, el cost dels funcionaris dels ministeris es reparteix a tots els territoris, ja que aquests funcionaris contribueixen al benestar de tothom, mentre que en el cas de la balança fiscal del flux monetari, els sous d’aquests funcionaris es carreguen a Madrid, ja que és allà on gasten els sous i contribueixen a l’activitat econòmica madrilenya.

El Ministeri d’Hisenda ha escollit un mètode semblant al de càrrega – benefici, de manera que el territori on hi ha més funcionaris es troba beneficiat respecte del mètode de flux monetari.

Els resultats són els següents (el balanç neutralitzat té en compte el dèficit dels comptes públics, que es reparteix proporcionalment a la població de cada territori):

Com previst, Madrid té el balanç més negatiu, seguit de Catalunya, Balears i València. A notar que el País Basc, malgrat tenir un PIB per càpita més elevat que el català, té un balanç positiu (rep més del que paga), mentre que València, amb un PIB per càpita, té un balanç negatiu (paga més del que rep).

Si el mètode hagués sigut el de flux monetari, Madrid tindria un balanç menys positiu, Catalunya augmentaria el seu dèficit i el País Basc seria lleugerament negatiu.

Malgrat 1916 – Curset sobre agricultura i ranaderia

La Vanguardia del dissabte 29 de juliol del 1916 publicava que a Malgrat s’havia fet un curset sobre agricultura i ramaderia. En aquell temps hi havia molt d’interès per millorar les explotacions agrícoles i ramaders, amb l’aplicació dels nous coneixements sobre aquests temes.

Malgrat 1966 – Trànsit dels turistes per la N II

La Vanguardia del divendres 22 de juliol del 1966, ara fa cinquanta anys, publicava un escrit del corresponsal del diari a Malgrat, en Francesc Mateu Vergés, sobre els problemes causats per una disposició de Tràfic a la indústria turística del Maresme, en la que es desviava el trànsit per l’interior, a l’alçada d´Hostalric i Maçanet.

El tsunami silenciós

Des del descobriment de la penicil·lina l’any 1928, els antibiòtics han salvat milions de vides a tot el món, i l'esperança de vida ha augmentat considerablement. Però les coses estan canviant. Els bacteris s'han defensat, i avui ens trobem davant d’una tendència alarmant. El nombre de bacteris resistents a múltiples fàrmacs ha crescut de forma espectacular en les últimes dècades, amb el resultat de milers de morts a causa de infeccions que no poden curar-se. Què ha passat? L'ús massiu d'antibiòtics ha estimulat els bacteris per desenvolupar mecanismes de resistència per tal de sobreviure. Durant molts anys, no en sabíem prou per prendre aquesta amenaça mundial seriosament. I malgrat que la consciència del problema i la participació de la gent s'han incrementat, el mal ja està fet.

Els antibiòtics es prescriuen sovint innecessàriament per a infeccions que poden desaparèixer sense tractament. En molts països, els antibiòtics es venen sense una recepta del metge. Alhora, en molts països de baixos ingressos, la manca d'accés als antibiòtics realment causa més morts que la resistència.

Els bacteris resistents a múltiples fàrmacs s'estenen dins dels hospitals, el que té com a conseqüència un mal control de les infeccions i un augment de les denominades malalties nosocomials, que són les que s’agafen als hospitals.

Els bacteris no coneixen fronteres, i degut als nombrosos viatges de la gent i al comerç internacionals, els bacteris resistents es propaguen d'un continent a un altre.

La desagradable veritat és que des de l’any 1987 no s’ha descobert cap nova classe d'antibiòtics. I estem a punt d'entrar en una nova era, en la que molts antibiòtics utilitzats correntment han perdut els seus efectes. La medicina moderna es basa en la disponibilitat d'antibiòtics eficaços. Sense ells, seria massa arriscat per a realitzar trasplantaments d'òrgans, quimioteràpia contra el càncer, o fins i tot operacions quirúrgiques corrents, com ara les pròtesis de maluc. La cura dels nadons prematurs també posa un risc important d'infeccions intractables. Estem davant d’un tsunami silenciós de malalties infeccioses que no tenen tractament.

La resistència dels bacteris als antibiòtics és molt costosa, tant per a l'individu com per a la societat. En 2050, el nombre de morts a causa de la resistència als antibiòtics podria arribar als 10 milions de persones per any, superant el nombre de persones que moren de càncer cada any a l'actualitat.

La resistència als antibiòtics s'ha de considerar tant perillosa i mortal com el terrorisme i l'escalfament global. Probablement anem cap a una era post-antibiòtic. No podem fer res per invertir aquesta tendència alarmant, però en podem reduir la velocitat. I tots necessitem canviar el nostre comportament per conservar el màxim de temps l'avantatge actual en la lluita contra els bacteris resistents als antibiòtics.

Malgrat 1916 – Notícies diverses

La Vanguardia del diumenge 2 de juliol del 1916, ara fa cent anys, publicava diverses notícies de Malgrat.

·         La senyora Antònia de Cuní va obtenir el títol de comadrona.

·         Es va celebrar el dia de la bona prensa.

·         El gremi de pescadors va celebrar la diada de Sant Pere. Per cert, fa cent anys a Malgrat hi havia un port, segons diu la ressenya.

·         El regiment del sergent d’infanteria Josep Esquena i Forroll va ser traslladat a Torrelavega i Sant Sebastià.

Pels que no tinguin clar que a Malgrat hi va haver un "port", aquí una foto on es pot veure una mena d'espigó.