Quan, aviat farà trenta anys, vam entrar a la
Unió Europea, un, que també tenia trenta anys menys que avui, es pensava que
entravem a un club que ens permetria progressar, no només des del punt de vista
econòmic, sinó també des del punt de vista polític, democràtic.
Malauradament, les coses no han passat
exactament com les esperàvem. Al principi vam rebre diners europeus que ens van
permetre de fer passeigs marítims i altres coses d’una utilitat més o menys
dubtosa, mentre ens anàvem retardant en la construcció de depuradores i altres
investiments que poguessin millorar el nostre medi ambient i modificar
l’economia del país. De tots és sabut que es van llençar a les clavegueres la
majoria de les ajudes europees a un país, Espanya, tenia un retard econòmic
molt marcat. Com que això era Espanya, vam trobar relativament normal que
l’administració dels diners es fes d’una manera irracional i contribuís a
emplenar les butxaques dels de sempre.
Però el problema es va anar complicant amb la
deriva neolliberal d’Europa i amb la creació d’aquest monstre al que anomenem
euro. A més, la Unió Europea va anar augmentant els seus membres fins a
convertir-se en una entitat totalment ingovernable. No m’estranya gens que
molts anglesos en vulguin sortir.
La darrera ha sigut l’elecció del que va ser
primer ministre de Luxemburg com a president da la Comissió, quan Luxemburg va
“distreure” milers de milions d’impostos que moltes multinacionals haurien
d’haver pagat als països on exercien les seves activitats: tot molt europeu i
molt solidari.
Europa, d’una manera o d’una altre, va
recolzar les guerres d’Irak, de Líbia i de Síria, amb les terribles
conseqüències que estem vivint ara mateix, amb el problema dels refugiats de
guerra, als que Europa tracta de la manera que veiem un dia sí i l’altre també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada