Malgrat 1966 - Curset i pessebre

A la Vanguardia del divendres 27 de desembre del 1966, ara fa cinquanta anys, el corresponsal de Malgrat explicava que es va fer un curset pels que llavors s’anomenaven enllaços sindicals, a la vegada que deia que a la delegació local de joventuts s’hi havia instal·lat un pessebre.

L'extensió del gel marí

El gràfic, publicat pel National Snow and Ice Data Center, ens presenta l'extensió total del gel marí, és a dir, incloent el gel marí de l'àrtic i l'antàrtic. Veiem que, des del mes de setembre d'aquest any, aquesta extensió és molt més petita que la de qualsevol dels anys anteriors, des que es tenen mesures per satèl·lit. És a dir, des de l'any 1978.

Pel que fa al valor mínim trobat en els anys esmentats, la disminució del gel marí total mesurat aquests darrers mesos és d'uns 2 milions de km².

Com podem veure en els gràfics següents, aquesta disminució del gel marí afecta tant a l'àrtic com a l’antàrtic.

No seria gens estrany que estiguéssim entrant en una nova fase de l’escalfament global, però encara és massa aviat per poder-ho afirmar. De tota manera, aquests gràfics són preocupants.

Malgrat 1916 – Notícies diverses

A La Vanguardia del divendres 22 de desembre del 1916 hi podem llegir:

1.      Que al carrer Nou s’ha venut un terreny per fer una fàbrica de gèneres de punt: Esquena, Cardona i Fradera.

2.      Que s’ha mort un noi burgalès a la residència dels Maristes.

3.      Que s’està construint una subestació elèctrica per alimentar la fàbrica de l’aigua.

4.      Que el dia de Sant Esteve es celebrarà, al col·legi del Carme, una exposició de treballs escolars.

Malgrat 1966 - Audiència amb el general Franco

La Vanguardia del 1 de desembre de 1966, cinquanta anys enrere, publicava que el general Franco havia rebut a una comissió de l’ajuntament de Malgrat i de la Germandat Marinera al palau del Pardo. El motiu de la visita va ser l’entrega al cap de l’estat de la primera medalla commemorativa del centenari de la mort del caporal Fradera.

Per l’ajuntament hi varen anar l’alcalde Jaume Turró Xaudiera i els regidors Juli Cardona Comella, Josep Maria Espàrrech Marès i Bertomeu Prat Vicente. Per la Germandat Marinera hi eren presents el seu president, Josep Fontrodona Cardó, i els membres de la Gernandat Josep Aldea, Martí Robert i Jordi Pica. També hi era l’escultor del monument al caporal Fradera, Jaume Coll.

Els va presentar al general Franco el ministre de Marina, Nieto Antúnez.

L’imparable abaratiment de l’energia fotovoltaica

La disminució dels costos de l'energia solar fotovoltaica dels últims set anys ha estat espectacular. El cost mitjà anivellat global per al PV de silici cristal·lí ha caigut de 315 $ per MWh en el tercer trimestre del 2009 a $ 122 a la fi de 2015, una caiguda del 61%, reflectint la deflació en els preus dels mòduls, els costos de producció i les despeses d'instal·lació. I no és només això, sinó que podem anticipar que aquesta baixada de costos seguirà, si mirem els projectes que tenen lloc a diversos països, com ara la instal·lació ACWA a Dubai que, al gener de 2015, es va projectar amb un cost de 58 , 50 dòlars per MWh, o amb les subhastes a l'Índia de finals de 2015 i principis de 2016, amb ofertes de 64 $ per MWh (Fortum Finnsuurya Energia a Rajasthan) i 68 $ (SunEdison i Softbank a Andhra Pradesh). Aquests preus són més econòmics que els de l'energia eòlica.

A Espanya les inversions en energies renovables han caigut en picat, a causa de les retallades retroactives d'ingressos, particularment doloroses, imposades pel govern durant el període 2011-14 i la fi de tot el suport governamental a nous projectes. La inversió de 2014 va ser de només 573 milions de $ en 2014, lleugerament per sobre de l'any anterior, però molt per sota del pic de 23,6 milers de milions de $ de l'any 2008.

És a dir que, gràcies al decret llei signat pel Sr. Rodrigo Rato immediatament després dels atemptats de l'11 de març de 2004, dos dies abans de les eleccions guanyades pel partit socialista del senyor Rodríguez Zapatero, a Espanya es van fer grans inversions en energia fotovoltaica quan la tecnologia del moment feia que aquesta energia fos molt cara, mentre que ara, quan aquesta energia comença a ser rendible, no hi ha ningú que inverteixi en ella. Ja llavors, les perspectives d'abaratiment de l'energia fotovoltaica eren molt evidents, pel que podem dir que la perspicàcia dels nostres governants (la del senyor Rato en signar el decret i la del senyor Zapatero en no impedir una inversió massiva) ha fet que tinguem, en aquest moment, una energia fotovoltaica molt més cara que la que tindríem si, uns i altres, haguessin actuat amb més racionalitat.

GLOBAL TRENDS IN RENEWABLE ENERGY INVESTMENT  2016

L’índex de progrés social de la població

El senyor Anton Costas, un gallec que és catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, en un article publicat avui a La Vanguardia parla de la posició bastant mediocre de Catalunya pel que fa a l’Índex de Progrés Social de la població, recentment publicat. Aquest índex és una eina que va més enllà del PIB (que, com tots sabem, és una indicació molt millorable de l’economia real d’un país)

En efecte, el gràfic ens mostra la posició de Catalunya respecte de les altres regions espanyoles, i la conclusió és que aquesta posició és molt dolenta. Alguns diran que, si fóssim independents, estaríem molt millor. El que diu el professor Anton Costas, i el que penso jo també, és que “l'atenció prioritària, si no exclusiva, del govern de la Generalitat amb el procés independentista, pot estar descuidant la gestió de les coses quotidianes que d’una manera directa i immediata afecten a les condicions presents de la vida de moltes persones”.

Tant el senyor Puigdemont com el senyor Junqueras haurien de reflexionar sobre aquestes dades.

Index de Progres Social de la població

Malgrat 1916 – Festa Major

La Vanguardia del dimecres 13 de desembre del 1916 publicava una ressenya sobre la Festa Major i sobre la pròxima celebració de Santa Llúcia.

L'auge dels populismes

A tot el món està avançant el populisme: des del Brexit a l'elecció de Trump, des de l'extrema dreta francesa de Le Pen a l'emergència de Podem a Espanya, el populisme, ens diuen, està minant els fonaments de la democràcia i de la Unió Europea. Però pocs es pregunten per la causa d'aquest auge del populisme. La causa d'aquest ascens del populisme prové de les dificultats materials i la manca de perspectives a les que està abocada bona part de la població europea i nord-americana. Hem estat governats per uns polítics que han practicat unes polítiques neoliberals que han anat deixant a les classes mitjana i treballadora amb una frustració que alimenta el discurs del populisme.

Un dels efectes que més han contribuït a aquesta frustració ha estat la globalització. No és que la globalització en si sigui una cosa dolenta, ans al contrari. Però sí que ho és, i molt, la globalització 'neoliberal' que s'ha anat muntant. El que es denominen tractats de lliure comerç, que són el nucli d'aquesta globalització neoliberal, s'oposen radicalment al lliure comerç. Són acords altament protectors per a certes grans empreses. Gran part d'aquests acords tenen poc a veure amb el comerç en el sentit que l'entenem normalment, ja que es tracta bàsicament d'acords sobre els drets dels inversors. Atorguen mecanismes que permeten a les grans corporacions fer coses que la gent del carrer no pot fer, i limiten la possibilitat dels governs per implantar polítiques que puguin tenir un impacte en els beneficis futurs d'aquestes corporacions. Per exemple, polítiques mediambientals o de protecció del treballador. Per això, aquests acords preveuen que les grans empreses puguin denunciar els governs, i aquestes denúncies no es dirimeixen als tribunals de justícia, sinó a organismes privats d'arbitratge.

Els efectes de les anomenades 'mesures globalitzadores' estan dissenyats intencionadament per posar els treballadors en competència a nivell global, el que acaba baixant els salaris. La globalització neoliberal ha estat creada per assegurar que les elits estiguin protegides, però no les classes mitjana i treballadora.

La gent està cansada de treballar més hores per salaris més baixos, de veure treballs dignament pagats anar enllà de les seves fronteres, d'observar atònits com els multimilionaris o les grans corporacions no paguen impostos sobre la renda o sobre societats, mentre que a ells i als seus fills els empitjoren les condicions de vida. Això és el que ha portat a Trump a la presidència dels Estats Units, als britànics a sortir de la Unió Europea, als francesos a votar Le Pen i als espanyols a fer-ho per Podem.

Sembla obvi pensar que caldria estabilitzar les condicions materials de la gent, generar més treball i fixar polítiques que augmentessin el benestar. Per a això cal equilibrar la globalització neoliberal, per una banda, i canviar les fórmules econòmiques que més ens debiliten com a societat. El problema és que els grups de pressió s'oposen a aquests canvis amb totes les seves forces, que són moltes.

A Europa, el descontentament social que han creat els dirigents de la Unió amb les seves polítiques d'austeritat, aplicades caigui qui caigui, comença a cristal·litzar en un sentiment antieuropeu cada vegada més estès. Cada vegada més europeus creuen que els seus problemes es resoldrien millor si els seus països s'ocuparan directament d'ells, sense interferències de Brussel·les. Les declaracions del ministre alemany de finances, Wolfgang Schaüble, assegurant que "Grècia ha de fer més reformes o abandonar l'euro", o les del president de l'Eurogrup, l'holandès Jeroen Dijsselbloem, sobre el malbaratament dels països del sud d'Europa, no només volen eludir la recerca de solucions europees, sinó que afegeixen llenya al foc de la causa de l'antieuropeisme i del populisme. A aquestes polítiques s'afegeix el problema causat per l'euro, que és una de les principals causes de l'estancament econòmic de la Unió.

A Espanya, amb un president del govern que és un entusiasta seguidor de les polítiques que han portat a Europa al seu estat actual, s'han canviat les regles del joc de les relacions laborals, el que ha creat més precarietat. És cert que disminueix la taxa d'atur, que es creen llocs de treball, però això es deu més a factors externs (al baix preu del petroli, als baixos tipus d'interès i a la inseguretat de les destinacions turístiques que ens fan la competència) que a les bondats de la reforma laboral. Però alhora han baixat els salaris i ha augmentat la precarietat, el que ha multiplicat les dificultats materials i la manca de perspectives de futur d'un nombre cada vegada més gran de persones. El pes de les remuneracions dels assalariats en el Producte Interior Brut ha caigut. A ningú hauria d'estranyar que el vot a Podem hagi crescut tan ràpidament.

De manera que aquí estem, amb uns dirigents que sembla que fan tot el possible perquè creixi el descontentament social i amb això els populismes. Ens queda poc temps per canviar les polítiques actuals i tornar a canalitzar les coses, tant a Europa com a Espanya. I ens queda poc temps perquè un altre problema molt important està trucant a la nostra porta: la disminució de l'ocupació de qualitat a causa del canvi tecnològic.

L’atur dels joves

Quan mirem les estadístiques d’Eurostat sobre el percentatge d’atur dels joves als diferents països de la Unió, veiem clarament que tenim un problema, ja que Espanya té l’honor de tenir una quantitat de joves que ni estudien ni treballen que és de les més importants d’Europa i, clarament, la més important dels països que podem considerar, pel seu número d’habitants, més rellevants.

Quedem a l’espera de que el govern i els partís de l’oposició presentin alguna proposta per millorar aquestes xifres que podem considerar indecents. Però com que es tracta d’un problema que no es pot solucionar ni ràpida ni fàcilment, és molt possible que podem esperar asseguts, ja que els problemes a llarg termini no semblen pas interessar massa als que ens governen.

Malgrat 1966 – Eleccions municipals

La Vanguardia del dia 22 de novembre del 1966, avui fa cinquanta anys, publicava els resultats de les “eleccions” municipals pel terç sindical . A Malgrat van ser “elegits” en Jaume Serra Bota i en Ramon Catà Mateu.

Hi afegirem el que deia la Voz de Malgrat del mes de desembre del 1966 parlant d’aquestes “eleccions” municipals.

La remodelació dels carrers Llibertat, Sant Elm i Carme

Un es pensava que, amb el canvi d’alcalde, la pretesa remodelació dels carrers Llibertat, Sant Elm i un tros del carrer del Carme estaria morta i enterrada. Però sembla que no, que el nou govern, un any i mig després de començar el seu mandat, torna a posar el tema sobre la taula. I ha reunit els veïns per explicar-los que, abans de l’any 2019 volen començar l’execució d’aquest projecte.

Els veïns, com és natural, han preguntat quan els costaria, i els responsables municipals no han sabut respondre a una qüestió alhora elemental i previsible. Un es pregunta a quin caparró se li pot acudir presentar-se davant dels veïns als que es vol demanar que paguin una obra sense haver-se molestat a calcular el seu cost.

Aquesta obra, a més de cara, és perfectament prescindible. Al projecte actual, al menys a la presentació que figura a la web de l’Ajuntament, no hi ha el cost (el que demostra que, o bé no es coneix, i llavors és molt atrevit presentar-lo als veïns, o bé es coneix, però no es vol fer públic, almenys en una primera fase, per no espantar el personal). La única raó vàlida per la que es vol fer aquesta remodelació, segons el projecte fet públic, és la de que aquests carrers es troben en força mal estat per la circulació de vehicles i persones: en aquest cas, es podrien asfaltar i arreglar-ne les voreres, tal com s’acostuma a fer en un municipi que té un manteniment correcte.

Però, al fi i al cap, si l’Ajuntament té prou calers per fer aquesta obra, endavant. El problema és que vol que els veïns en paguin una bona part. Hi ha qui parla del 75 % de l’obra. I això, segons el meu criteri, és un robatori a mà armada. En un moment de crisi com el que patim actualment, molta gent, probablement, no podrà fer front a aquesta despesa que, ni han demanat, ni els interessa gens ni mica. I això que l’alcalde diu que és socialista, és a dir, que hauria de mirar pels que tenen menys. I fa exactament el contrari, cosa que no és gens estranya en el socialisme actual.

En resum, fan bé els veïns en oposar-se a un projecte car, que han de pagar ells i no les arques municipals, i que, a més, és completament prescindible i, com diuen alguns, perillós pels vianants, ja que es suprimeixen les voreres.

S’ha canviat d’alcalde, però no s’ha canviat el gust per fer obres que no aporten gairebé res i, a més, fer-les pagar pels altres.

Una predicció per a l'any 2100 si seguim augmentant l'emissió de gasos d'efecte hivernacle

L'augment de les concentracions atmosfèriques de CO₂ causa un desequilibri en el balanç de calor de la Terra: es reté més calor del que s'expulsa, el que al seu torn genera un escalfament global de la superfície. La sensibilitat climàtica és un terme utilitzat per descriure la quantitat d'escalfament que s'espera que resulti després d'un augment en la concentració de CO₂. Aquest nombre es calcula tradicionalment utilitzant models informàtics complexos del sistema climàtic, però malgrat dècades de treball, el nombre segueix sent objecte d'incertesa.

Els valors estimats actualment de la sensibilitat climàtica a un augment del 100% del CO₂ atmosfèric varien entre 1 i 6 ᵒC. Si tenim en compte que, al ritme actual, cap a l’any 2100 s’haurà passat d’una concentració de CO2 de 400 parts per milió (ppm) a 900, comprendrem la importància d’un estimació acurada de la sensibilitat climàtica: si és de 1 ºC, cap problema, si és de 6 ºC, els nostres néts no podran viure.

Un nou estudi, "Non-linear climate sensitivity and its Implicationsfor future greenhouse warming", adopta un enfocament diferent en el càlcul de la sensibilitat climàtica, utilitzant dades de la història de la Terra. Els investigadors reconstrueixen les temperatures passades i nivells de CO₂ per determinar com el sistema climàtic ha respost a canvis previs en el seu balanç energètic.

El primer pas va ser reconstruir la història de les temperatures mitjanes globals durant els últims 784.000 anys, que cobreixen els últims vuit cicles glacials.

El segon pas va consistir en calcular el balanç energètic de la Terra per a aquest període de temps, utilitzant estimacions de les concentracions de gasos d'efecte hivernacle extretes de bombolles d'aire en nuclis de gel i incorporant factors astronòmics coneguts com Cicles Milankovitch que afecten el balanç de calor planetari.

Els resultats que han trobat impliquen que la sensibilitat de la Terra a les variacions del CO₂ atmosfèric augmenta a mesura que el clima s'escalfa. Es a dir, que l’augment de CO₂ té més influència sobre l’escalfament global que la que té una disminució del CO₂ sobre el refredament global. Aquest resultat és sorprenent, però sembla que sigui el que passa realment.

En l'actualitat, el nostre planeta està en una fase càlida, un període interglacial, i cal tenir en compte aquesta creixent sensibilitat climàtica associada per a establir projeccions futures d'escalfament induïdes per les activitats humanes.

Utilitzant aquestes estimacions basades en la sensibilitat paleoclimàtica de la Terra, els autors han calculat l'escalfament durant els propers 85 anys, en un escenari d'emissió de gasos d'efecte hivernacle RCP8.5, representatiu d'unes emissions creixents de gasos d'efecte hivernacle, amb una concentració de CO₂ a finals de segle de 900 ppm, i han trobat que, per a l'any 2100, les temperatures globals augmentaran 5.9 ºC per sobre dels valors preindustrials. Aquesta magnitud de l'escalfament es troba en el rang superior d'estimacions presentat pel Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

Es tracta de la temperatura més alta assolida en el planeta en els últims 784.000 anys. I, com hem dit abans, una temperatura amb la que els nostres néts ho tindran molt difícil. Amb les perspectives actuals serà difícil que es trobi la manera de no arribar a que, a finals de segle, hi hagi menys de 900 ppm de CO₂ atmosfèric, per molt acord de París que hi hagi hagut.

I si l’elecció de Donald Trump no fos la catàstrofe que ens anuncien?

Quan llegim els diaris, quan escoltem els comentaristes de la ràdio o de la tele, ens trobem davant l’opinió gairebé unànime de que l’elecció del senyor Trump com a president les Estats Units d’Amèrica és una catàstrofe. Però, és així, o els diaris i els comentaristes el que fan és repetir el que els que manen els diuen que han de dir?

Si mirem la part econòmica del programa del president electe, hi veiem moltes coses raonables. Es tracta d’un programa de tipus keynesià, oposat al programa socioliberal de la senyora Clinton. Amb un programa d’aquest tipus, es podria reciclar una part dels superàvits de la Xina o d’Alemanya i es podria rellançar el cicle econòmic global, que ara mateix està estancat. En aquest sentit, s’acosta bastant a la del candidat demòcrata perdedor de les primàries, el senyor Sanders. La clau del seu èxit o del seu fracàs serà si pot (si li deixen) implementar les mesures que ha proposat, o si l’establishment que va recolzar a la senyora Clinton ho impedirà.

Veiem les propostes del president electe:

1) Un pla de despeses en infraestructures que podria arribar a un bilió de dòlars. El senyor Trump ha entès que la inversió privada està estancada per falta de demanda, que aquest pla podria reactivar, ja que aquests diners anirien a l’economia real, no a l’especulativa. Per altre part, el deute públic americà, que disposa de la sobirania monetària, no pot fer fallida. Falta saber com ho finançarà, si amb emissió de dòlars o amb deute.

2) Augment del salari mínim a 10 dòlars per hora, totalment al revés del que es fa a Espanya, on la política és de baixar els salaris.

3) Restabliment de la llei Glass-Steagal, que va derogar el president Clinton. Aquesta llei, que es va fer l’any 1933, durant la recessió, separava la banca tradicional de la banca d’inversions, amb el propòsit de dificultar les inversions d’alt risc. Hi ha molta gent que pensa que la derogació d’aquesta llei per part del president Clinton va ser la causa primera de la crisi financera de la que encara no hem sortit.

4) El senyor Trump ha denunciat la globalització econòmica, tal com està plantejada actualment, ja que considera que és la causa principal de l’empobriment de les classes mitjanes al seu país i als altres països rics, al deslocalitzar-se moltes instal·lacions industrials que donaven una feina ben pagada a milions de treballadors. Diu que vol sortir, o al menys, modificar, als tractats comercials d’Amèrica del Nord (NAFTA) i del Transpacífic (TTP). Òbviament, està contra el tractat comercial amb Europa, el famós TTIP.

5) Contràriament al que ens diuen, el president electe està contra de les retallades neoliberals en matèria de Seguretat Social. No vol tornar a la situació prèvia a l’Obamacare, en què 40 milions d’americans no tenien cap assegurança de salut.

En resum, des del punt de vista econòmic, és possible que els ciutadans americans no s’hagin equivocat al elegir al senyor Trump. Veurem si els poders reals d’aquell país i del món li permeten desenvolupar aquestes polítiques.

L’altre punt a tenir en compte és la crisi energètica que, tard o d’hora, ens caurà a sobre, degut a que els baixos preus del petroli han fet que les empreses del sector hagin retallat de manera dràstica les seves inversions per descobrir i explotar nous jaciments, de manera que, més aviat que tard, hi haurà, al món, un dèficit de productes petrolífers, amb conseqüències que poden ser molt importants. Però això és un altre problema, pel que, per ara, cap dirigent polític sembla tenir la solució.

(Basat en l’article de l’economista Juan Laborda, publicat avui a voxpopuli.com)

Malgrat 1916 - Dia de difunts

La Vanguardia del 8 de novembre del 1916, ara fa cent anys, comentava la manera com s’havia celebrat a Malgrat la diada de difunts. També es queixava que, des de feia dos dies, el poble estava a les fosques, per falta de subministrament elèctric.

L’Enquesta de Població Activa del tercer trimestre

Oficialment, les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre han estat rebudes amb una certa eufòria: la tassa d’atur, calculada com el percentatge d’aturats sobre la població activa, ha baixat fins el 18,9 %. Un any abans era del 21,2 %, i dos anys abans, al tercer trimestre del 2014, va ser del 23,7 %.

De la mateixa manera, les persones ocupades han passat de 18,05 milions al tercer trimestre del 2015 a 18,53 milions al tercer trimestre del 2016, el que significa un augment anual de 479.000 persones ocupades (408.000 al sector serveis, 25.000 al sector de la construcció, 12.000 al sector industrial i 34.000 al sector agrícola). Comparat amb el segon trimestre del 2016, l’augment de les persones ocupades ha sigut de 226.000 persones (178.000 al sector serveis, 30.000 al sector de la construcció, 34.000 al sector industrial i una baixada de 16.000 al sector agrícola)

Les mesures preses pel govern comencen a donar els resultats esperats, ens diuen.

Però l’EPA del tercer trimestre també ens dona resultats menys optimistes. Un d’ells és que l’augment de persones ocupades es fa principalment amb contractes temporals: globalment, els contractes temporals han augmentat en 246.000 el tercer trimestre, mentre que els contractes indefinits han disminuït en 29.000.

Com hem dit, el sector serveis és on l’ocupació ha augmentat més al tercer trimestre, 178.000 persones. Els contractes temporals han augmentat en 238.000, mentre que els indefinits han disminuït en 50.000 i les persones no assalariades del sector serveis han disminuït en 10.000.

És aquesta dependència absoluta del sector serveis, amb contractes mal remunerats i de curta durada, com ho demostra que es perd ocupació indefinida i s’augmenta la temporal, la que dona una tendència preocupant a les dades de la darrera EPA.

Finalment, segueix disminuint la quantitat de persones actives. Des del tercer trimestre del 2015 les persones actives han disminuït en 51.000, i des del segon trimestre del 2016, la disminució ha sigut de 27.000. Aquesta disminució és deguda, principalment, a la sortida de joves del país i a que molts aturats de llarga durada que ja no busquen feina.

En definitiva, dels resultats de la darrera EPA podem deduir que el model productiu espanyol, especialment en uns anys en què el sector turístic té uns resultats excepcionals (principalment degut a factors geopolítics), ens està portant cap a un país de cambrers.

No sé si l’eufòria del govern central davant els resultats de la darrera EPA està justificada.

El dèficit democràtic europeu

Quan un escolta les perspectives que tenim, un cop s’hagi format govern a Madrid, arriba a la conclusió que la democràcia, a Europa, ni existeix ni se l’espera. Les perspectives són que hem de retallar encara més el magre estat del benestar que gaudim (em pregunto perquè no està permès dir “disfrutem”) ara mateix.

Penso en el cas de Grècia, quan el govern elegit democràticament va haver d’acceptar unes condicions humiliants pel país i desastroses pels seus habitants, única i exclusivament perquè als que tenen el poder econòmic a Europa no els convenia que altres països caiguessin en la temptació de votar tal com ho havien fet els grecs. Al govern grec tot just elegit li van dir que no tenia cap més opció que fer el que li manaven, encara que els grecs l’haguessin elegit per fer exactament el contrari: o acceptava les condicions o el seu sistema bancari quedaria destruït i la seva economia devastada, i que haurien d’abandonar l’euro. Com a primera mesura, el Banc Central Europeu (BCE) va tallar la liquiditat als bancs grecs, provocant el famós “corralito”, de manera que els grecs veiessin el que els esperava si seguien endavant, i que els altres europeus propensos a votar de manera lliure i independent del poder econòmic quedessin escarmentats. I això que diuen que el BCE és independent!

De què serveix ser una democràcia si tot indica que els ciutadans no tenen ni veu ni vot sobre les qüestions que els interessen més, ni sobre la forma de dirigir l’economia? Aquest dèficit democràtic europeu destrueix la confiança en el projecte d’una Europa unida i impulsa l’expansió dels partits extremistes que prometen una alternativa.

Ens diuen que tenim unes relacions de treball rígides, que som propensos a la corrupció, que som ganduls i malgastadors, que només pensem en evadir impostos. Probablement tot això és veritat, però es podria anar canviant, si els polítics en tinguessin la voluntat. Però no, el que ens obliguen a fer és canviar l’estructura de l’economia: afeblir els sindicats, canviar les lleis laborals i fiscals, retallar les despeses de protecció social, sanitat i educació. Ens prometen que fent això tornarem a créixer.

Els nostres governants, com que el PIB sembla que augmenta, ens volen fer creure que, gràcies a aquestes polítiques, estem sortint de la crisi. Però no és veritat. El creixement de l’economia només afavoreix als que tenen més, mentre que els que tenen menys van endarrere.

La falta de democràcia a Europa ens condueix cap a una societat que està a les antípodes del projecte europeu inicial, basat en un benestar relativament ben repartit. Ara, en canvi, ens estem encaminant cap a la implosió d’Europa. Cada vegada són més els euroescèptics. Les polítiques europees, cada dia que passa més allunyades de les necessitats de la gent, ens conduiran, tard o d’hora, a un Brexit generalitzat.

I tot per culpa del dèficit democràtic de l’Europa actual.  

Les conseqüències de la reforma laboral

A Espanya, des de que va començar la crisi, s´ha perdut molts llocs de treball. Aquesta tendència s’ha anat invertint des de finals de l’any 2012. Segons el partit del govern, aquesta inflexió és deguda a la reforma laboral de l’any 2012.

Mirem les xifres en detall:

·         Des del tercer trimestre de l’any 2008 fins el tercer trimestre de l’any 2010, la desocupació va augmentar en 1.801.000 persones, la majoria de les quals (1.122.300) eren de persones amb un contracte temporal.

·         Els dos anys següents, des del tercer trimestre del 2010 fins el tercer trimestre del 2012, la desocupació va continuar augmentant, 1.151.400 persones, de les que la majoria tenien un contracte fixe (637.300), encara que també es continuava a destruir ocupació temporal (507.000)

·         Finalment, si agafem el període en el que la reforma laboral era d’aplicació, des del tercer trimestre del 2012 fins el segon trimestre de 2016, veiem que, en efecte, l’ocupació va augmentar en 633.200 persones. Un bon resultat. Però, ben mirat, veiem que per cada dues feines creades amb contracte temporal només s’ha creat una feina amb contracte fixe.

En resum, la reforma laboral ha contribuït a crear ocupació, però una ocupació temporal, precària.

Variació de la desocupació  segons el tipus de contracte.

Malgrat 1966 – Premi a una escola

La Vanguardia del diumenge 9 d’octubre del 1966 publicava que l’Agrupació Escolar Mixta de Malgrat havia obtingut el premi Luís María Sobredo.

Ens podem preguntar què era aquest premi: va ser creat el mes de gener de l’any 1946 per premiar la lectura a les escoles. Però no qualsevol lectura. Vegem a La Vanguardia del 16 de gener del 1946 la ressenya sobra la creació d’aquest premi: “La formación del espíritu nacional, fuerte , unido, es una misión educativa que realizándose en toda ocasión propicia, lo hace con extraordinaria oportunidad y eficacia mediante las lecturas escolares. El Frente de Juventudes continúa la obra por medio de la Jefatura Central de Enseñanza de infundir a los niños el amor a España y el anhelo de servir, crea el premio nacional anual “Luis María Sobredo”, destinado a galardonar el libro de lectura para escuelas que responda con mayor fidelidad a las directrices para la formación del espíritu nacional dadas por el F de J y obtenga en los niños mejor comprensión de las ideas fundamentales”.

Del que no es parla

Estem immersos, des de fa deu mesos, en un debat sense fi sobre el govern, el desgovern o la falta de govern a Espanya. Ja van dues eleccions, amb les seves corresponents campanyes electorals i els seus debats més o menys encotillats (no vagi a ser que algú tingui la gosadia de fer preguntes que exigeixin respostes compromeses, com , per exemple, al debat d’ahir entre els candidats a la presidència dels Estats Units), i encara no hem sentit parlar a cap candidat dels temes crítics que, com a societat, tenim per davant. Aquests temes són quatre: energia, educació, sanitat i envelliment.

Primer, el tema de l'energia. Cal reduir la dependència del petroli per raons tant econòmiques com a mediambientals. Una nova pujada del preu del cru ens deixarà exposats a una crisi econòmica molt pitjor que la que estem vivint. Cal intentar reduir l'emissió de gasos d'efecte hivernacle si volem mitigar els efectes del canvi climàtic. I tot això en un context en el qual tenim una energia elèctrica de les més cares d'Europa. Fins ara, totes les iniciatives per millorar la situació energètica espanyola han estat un fracàs, en bona part a causa dels interessos de les companyies energètiques, que tenen un poder enorme. Algú ha sentit parlar del problema energètic als candidats?

Segon, el tema de l'educació, que ha de ser generalitzada, gratuïta i adaptada a les noves realitats de la intel·ligència artificial. Est és un dèficit crònic que tenim en aquest país, en el qual, probablement per raons de fanatisme ideològic, mai hi ha hagut un acord entre els diferents partits polítics, i on mai hi ha hagut un debat en profunditat sobre l'educació. Amb les respostes que donem a l'educació i a l'energia ens juguem el nostre futur.

Tercer, la sanitat pública, la prevenció de malalties, l'organització sanitària. Espanya té, en aquest aspecte, una situació envejable, però la política, tant de l'últim govern socialista com el del govern popular, basada en l'austeritat i les retallades, està posant el sistema sanitari espanyol contra les cordes. Cap candidat ha presentat idees coherents per fer front a aquesta deterioració, que pot tenir conseqüències desastroses.

Quart, la qüestió demogràfica. Ningú ha parlat del que pensa fer, si governa, per gestionar l'envelliment de la població, de com incentivar la natalitat, de com fer una política migratòria intel·ligent. És ben sabut que un país envellit té poc dinamisme i no pot fer front als reptes de competitivitat als quals estem i estarem confrontats. Un país envellit no pot generar els recursos suficients per mantenir el seu nivell de vida.

Hi ha en aquest país algun polític que tingui consciència que aquests són els problemes clau per al nostre avenir? Si n’hi ha, ho dissimulen molt bé. Cap d'aquests temes forma part del debat polític. Cap dels líders que aspiren a governar-nos sembla donar cap importància a aquestes qüestions. Prefereixen enredar-se en les seves disputes, la major part de les quals són infantils, de pati de col·legi. Amb aquests personatges no anirem gaire lluny.

Malgrat 1916 – Mort de Teodor Baró

La Vanguardia del 23 de setembre de l’any 2016, La Vanguardia publicava una extensa ressenya sobre la mort, a Malgrat, del senyor Teodor Baró i Sureda, polític, periodista i escriptor. Encara que nascut a Figueres, Teodor Baró era un enamorat de Malgrat.

La Il·lustració Catalana, un parell de setmanes després, publicava la notícia de la mort de Teodor Baró a la primera plana.

M´ha estranyat que ningú, a Malgrat, recordés aquest esdeveniment de fa cent anys.

Un banquet esplèndid

La Vanguardia del 21 de setembre del 1916 donava compte de la reunió que els membres de la Comissió de l’Eixample i representants de la Cambra de la Propietat de Barcelona varen tenir a la casa del senyor Emili Ragull i Alabau, on varen ser obsequiats amb un esplèndid banquet.

L'extensió del gel àrtic

És molt probable que el passat dia 7 de setembre s'hagi arribat a l'extensió mínima anual del gel àrtic, el valor ha estat de 4,08 milions de km².

Aquest valor segueix en la línia dels dels últims anys: en els anys transcorreguts entre el 2010 i el 2016, la mitjana de l'extensió mínima anual ha estat de 4,39 milions de km², 1 milió menys que en la dècada 2000-2009 i 2 milions menys que en la dècada 1990-1999.

El final de la feina?

La teoria econòmica convencional, basada en el que va succeir durant les dues primeres revolucions industrials, sosté que les noves tecnologies redueixen els costos, fomenten el consum, la producció i la innovació, i s'obren oportunitats per a noves classes de treball. És a dir, no solament no destrueixen ocupació, sinó que el creen.

En efecte, la primera revolució industrial va venir amb la màquina de vapor, que feia servir el carbó com a combustible. Les fàbriques mogudes per màquines de vapor i el ferrocarril van crear la infraestructura per a la primera revolució industrial. A l'inventar-se el telègraf, la combinació d'aquests factors va fer que la velocitat i la fiabilitat amb que els recursos econòmics es podien fabricar i distribuir al client van augmentar de tal manera la productivitat que els productes es van abaratir, el que va estimular una gran demanda, que al seu torn va generar molts llocs de treball, millorant el nivell de vida de milions de persones en les economies industrialitzades al llarg del segle XIX.

Als dos últims decennis del segle XIX va començar a néixer una segona revolució industrial amb la utilització del petroli com a combustible per als motors d'explosió, amb l'electricitat i amb el telèfon. Això va obrir la porta a l'anomenada era de l'automòbil, en la qual encara ens trobem, amb un augment de la productivitat i de l'eficiència mai vistes anteriorment, reduint els costos marginals de la producció i de la distribució, rebaixant enormement els preus al consumidor, fent que l'economia florís. D'això s'han beneficiat principalment els inversors, però també ha millorat substancialment la vida de milions de persones.

Ara ens trobem immersos en una tercera revolució industrial, basada en la irrupció de les tecnologies informàtiques en pràcticament tots els sectors de l'economia, el que ha continuat a augmentar la productivitat. El problema és que, al mateix temps, milions de persones s'han quedat sense feina o subempleades, i que aquesta tendència no sembla que hagi de canviar. Per primera vegada, un augment de productivitat no implica la creació d'ocupació, sinó tot el contrari.

Encara que la desocupació té moltes causes, cada vegada més economistes estan d'acord a afirmar que una de les principals és l'anomenada "substitució tecnològica". Fins ara, els economistes estaven convençuts que l'augment de la productivitat generava ocupació, però ja fa algunes dècades que s'han anat acumulant proves en sentit contrari. Fabricants que fa temps van invertir a la Xina per aprofitar la mà d'obra barata d'aquell país, porten la producció de tornada a casa utilitzant robots avançats que són més barats i eficients que els treballadors xinesos. Un exemple el tenim en la nova fàbrica d'electrodomèstics de Philips a Holanda, la producció és la mateixa que la de la fàbrica que té a la Xina, però amb la desena part dels treballadors.

Cada vegada tasques més complexes, que es considerava que només les podien fer els éssers humans, s'estan automatitzant. Si es manté el ritme actual de la introducció de tecnologies en el sector manufacturer, el nombre de treballadors d'aquest sector, que era de 163 milions a tot el món fa pocs anys, passarà a una o dues desenes de milions en els propers vint anys, assenyalant el final del treball industrial massiu. I no parlem del que està passant amb el correu postal o amb la logística, així com amb els treballs administratius o amb els del sector minorista. Molts clients entren a les botigues per provar peces de vestir, alhora que amb el seu mòbil fotografien l'etiqueta, per després comprar-les per Internet, on són més barates que a les botigues i, a més, gairebé sempre sense despeses d'enviament. Ja hi ha aplicacions que, al llegir l'etiqueta del producte, ens informen a l'acte dels preus als quals podem comprar-los per Internet.

L'examen informatitzat de documents permet examinar amb tot detall milions de documents legals a una velocitat que els millors equips d'advocats no poden igualar, i amb un nivell d'anàlisi que els millors especialistes en dret no poden assolir. Es calcula que, amb aquesta aplicació, un advocat podrà fer la mateixa feina que 500 i amb més exactitud. I no parlem dels diagnòstics mèdics, on en tots els camps els professionals comencen a sentir la presència de programes informàtics de diagnòstic i anàlisi que donen millors resultats que els seus.

Ens trobem davant d'un canvi de proporcions colossals en el món laboral. La primera revolució industrial va acabar amb el treball d'esclaus i serfs. La segona va reduir de manera dràstica el treball agrícola i artesanal. Però totes dues van contribuir a una creació massiva de llocs de treball. La tercera està donant el cop de gràcia al treball assalariat massiu en la indústria i en els serveis, així com al de moltes categories del sector professional.

Sembla que anem cap a un futur cada vegada amb menys treball. Què passarà si, pel fet d'haver tan poques persones assalariades no hi ha compradors suficients per als productes que s'ofereixin? Ens quedarà l'economia social, però això implicarà la fi del capitalisme tal com el coneixem.

El trilema polític

En economia hi ha un trilema clàssic, que diu que és impossible assolir al mateix temps els tres objectius següents:

1. Un tipus de canvi fixe
2. Un lliure moviment de capitals
3. Una política monetària autónoma

El mateix passa amb el trilema actual dels socialistes:

1. No a unes terceres eleccions
2. No a facilitar la investidura del Partit Popular
3. No a pactar amb els independentistas

Però el Partit Popular també planteja un trilema de solució impossible:

1. Formar un govern urgentment
2. Que el senyor Rajoy segueixi com a president
3. Que el Partit Socialista afavoreixi la seva investidura

El Partit Socialista no pot afavorir la investidura d’un Partit Popular, ja que aquest partit, quan estava a l’oposició, dirigit pel senyor Rajoy, va boicotejar les tres grans operacions d’estat del govern del senyor Zapatero:

a) la reforma de l’Estatut de Catalunya (avui els del PP signarien el nou Estatut complet, si això resolgués el problema de Catalunya, però ja és massa tard),

b) el final del terrorisme d’ETA (manipulant a les víctimes, acusant al govern de traïció, i no reconeixent que aquest final es va fer sense concessions polítiques)

c) i, finalment, la crisi de deute públic de la primavera del 2010 (on el PP va votar en contra de les mesures proposades pels socialistes perquè així podrien fer caure aquell govern, encara que hagués sigut desastrós tant pel país com per milions de persones)

Però, en canvi, no hi ha cap altre solució, si no es vol anar a unes terceres eleccions, que deixar que el PP formi govern, ja que, de lluny, és el partit més votat, i això el legitima per formar govern, ja que no hi ha cap altre manera de desbloquejar la situació.

El PP diu que la situació és excepcional, i que fan falta decisions excepcionals. Per això demanen que el PSOE s’abstingui a la investidura. Però això és molt difícil, gairebé impossible. De manera que, resumint, podríem dir que:

1. No hi cap govern possible sense el PP
2. No hi ha cap govern possible amb el senyor Rajoy

De manera que la solució als dos trilemes polítics actuals és que el PP abandoni la segona condició, i que el PSOE canviï la primera per “facilitar la investidura d’un candidat del PP que no sigui el senyor Rajoy”. Aquestes dues decisions serien les que estarien a l’alçada de la situació excepcional actual.

Reflexions sobre el consum d’energia de l’any 2015

El consum primari global d’energia de l’any passat va ser de 13.147 milions d’Etp (1 Etp = equivalent a una tona de petroli ≈ 12 MWh), un augment del 1 % sobre l’any 2014.

D’aquest consum, el 23 % va ser d’energia elèctrica, de manera que el consum no elèctric representa el 77 % del total. Aquest consum no elèctric el tenim en forma de combustibles fòssils pel transport, per les calefaccions i per la indústria.

L’energia elèctrica consumida provinent de les energies renovables (vent, solar, geotèrmica, biomassa) va ser, l’any 2015, de 1.612 TWh (1 TWh = 1.000.000 MWh), xifra que representa un 7 % del total del consum elèctric total (24.098 TWh).

Evidentment, la producció d’energia renovable és una gota d’aigua davant el consum total d’energia: un 7 % d’un 23 % és un 1,5 %. Podríem dir, doncs, que els que pensen que les energies renovables són la solució al problema de l’energia són molt optimistes.

Però, si ens hi fixem bé, el consum d’electricitat procedent de les energies renovables creix d’una manera exponencial, mentre que el consum elèctric total ho fa de manera lineal. Moltes vegades no ens fem prou càrrec del què vol dir un creixement exponencial: per intentar entendre’l hem de recordar la famosa llegenda dels escacs, en que un rei va prometre al savi que va inventar aquest joc que li donaria un gra d’arròs par la primera casella del tauler, dos per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta i així successivament; un creixement exponencial, que, arribant a la darrera casella, era un número molt més gros que tota la collita anual de blat, arreu del món.

Si apliquem el creixement exponencial del consum d’energies renovables a una projecció dels propers anys, ens trobem que, des de l’any 2005 fins el 2015, aquest consum s’ha doblat cada 5 anys. Si segueix aquest ritme, d’aquí a 20 anys, l’any 2035, el consum d’energia elèctrica renovable seria de 26.000 TWh, una mica més del consum actual d’energia elèctrica.

El problema és si és possible que les energies renovables segueixin aquest creixement exponencial. Hi ha dues escoles, la dels que diuen que no, que aquet creixement és realment impossible, ja que no hi haurà prou capital ni prou matèries primes per mantenir-lo, i les dels que diuen que sí, que el creixement de l’energia elèctrica renovable, com que cada vegada serà més barata de produir, podrà seguir aquest ritme, d’una manera semblant al creixement d’Internet. Evidentment, les grans companyies elèctriques s’alineen amb la primera escola, perquè el creixement exponencial de les energies renovables es farà en xarxa, i les grans companyes elèctriques desapareixeran, ja que el cost marginal (un cop amortitzada la inversió) serà pràcticament nul.

És complicat afirmar qui té raó. Si som optimistes, podrem pensar que d’aquí a relativament pocs anys, tindrem una energia elèctrica gairebé gratuïta i abundant. Però no ens fem il·lusions, ja que l’energia elèctrica  no és més que una petita part, una quarta part, del consum energètic total. De manera que, encara amb la visió més optimista, ens queda un llarg camí per recórrer. El problema és què passarà entretant.

Les emissions de CO2 de l'any 2015

Segons l'última edició de Statistical Review of World Energy Report, publicat per BP, les emissions de CO₂ provinents del consum de petroli, gas i carbó de l'any 2015 han estat de 33.508 Mt (milions de tones), una xifra pràcticament igual a la de l'any anterior ( 33.473 Mt).

Per països, entre la Xina, amb una emissió de 9.154 MT, i els Estats Units (USA), amb una emissió de 5.486 MT, representen un 44% de les emissions globals de l'any 2015. Des de l'any 2006, la Xina emet més CO₂ que els EUA, encara que, si mesurem l'emissió per habitant, la de USA (17,1 T / hab) és encara 2,5 vegades més grossa que la de la Xina (6,7 T / hab).

Per comparació, l'emissió per habitant d'Espanya ha estat, l'any 2015, de 6,3 T / hab.

Nota: aquestes dades no tenen en compte el CO₂ emès per altres fonts, ni pel CO₂ que s'hagi pogut segrestar per diferents mitjans. Per tant, aquestes xifres no coincideixen amb les oficials de cada país, però ens donen una bona idea de la tendència de les emissions de CO₂.

Els pressupostos municipals del 2016

Per l’any 2016 es van aprovar, al ple del mes de gener d’enguany, uns pressupostos de 18,94 milions d’euros. A la data d’avui, les diverses modificacions pressupostàries l’han portat a la xifra de 21,87 milions. En set mesos, el pressupost municipal ha augmentat en 2,93 milions, un 15,5 %. Com pot ser aquest miracle? Alguns podran pensar que l’equip municipal ha fet el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.

Però tot té una explicació:

Les transferències de l’estat seran superiors al que s’havia previst, i hi ha una nova subvenció de la Diputació.

Al ple del mes de març es constata que hi ha un romanent de 3,61 milions al tancar l’exercici de l’any 2015:

Fons líquids = 2,74 milions
Drets pendents de cobrament = 5,94 milions
Obligacions pendents de pagament = 1,51 milions
Saldos de dubtós cobrament = 3,52 milions
Excés de finançament afectat = 0,03 milions

Total romanent de tresoreria = 2,74 + 5,94 – 1,51 – 3,52 – 0,03 = 3,61 milions

Al ple del mes d’abril es decideix un augment del pressupost de 2,94 milions, inclòs 68.000 € d’una subvenció de la Generalitat, sense haver de demanar cap crèdit nou. D’aquest augment del pressupost, 2,43 milions van per inversions.

Un es pregunta si aquest romanent de tresoreria no s’hauria pogut estimar, de manera aproximada, quan es van aprovar els pressupostos, però es veu que això de fer previsions no va amb el tarannà dels que formen part dels ajuntaments, almenys dels que formen part de l’equip de govern de l’ajuntament de Malgrat. I, quan no es fan previsions, és difícil que es faci una bona gestió econòmica.

Per qui li interessi conèixer i discutir les noves inversions decidides, el pressupost actualitzat de les inversions és el següent: