La remodelació del barri antic

L’hora del barri antic (perdó, nucli antic) ja ha arribat. O, més ben dit, ja li falta poc per que el remodelin. Amb els objectius, diuen, de millorar la qualitat de vida dels veïns amb la creació d’un espai de convivència ciutadana, més accessible i còmode i per dinamitzar l’activitat comercial i turística, i revalorar el patrimoni històric i arquitectònic. Passem que es millori la qualitat de vida dels veïns, que disposaran d’un entorn menys deteriorat, però la resta dels objectius em sembla més aviat fumós, com la majoria del bla bla dels polítics. Pel que fa a dinamitzar l’activitat comercial, dubto que aquesta remodelació compleixi l’objectiu fixat, però no hi fa res, ja que, de tota manera, ningú ho podrà quantificar.

Dit això, trobo que la remodelació del barri antic de Malgrat és una bona cosa. Del barri antic, no del carrer del Carme, ni de la plaça de l’Església o la de Pau Casals, ja que es talla al tràfic rodat un eix transversal de Malgrat sense que hi hagi una alternativa clara. Però doctors té l’església (més aviat el govern municipal) que diuen que la circulació no se’n ressentirà (!)

El cost previst d’aquesta magna obra és de més de 2,2 milions d’euros. Els fons europeus en financen 225.000, quedant per l’ajuntament la resta, uns 2 milions. Per cert, aquesta subvenció és molt més petita que el que preveia l’equip de govern. D’aquests 2 milions, 1.490.000 aniran a càrrec de les arques municipals, i 565.000 a càrrec dels feliços veïns que veuran, diuen, millorada la seva qualitat de vida. Com que la zona remodelada afecta a 282 propietaris, a cadascú li toca, en mitjana, uns 2.000 euros, més de 300.000 pessetes. Com qui diu, res, sobretot en aquests temps de crisi.

Ja he expressat alguna vegada la meva opinió sobre aquests contribucions especials: ni m’agraden ni les trobo justes. En aquest cas, però, les trobo al límit, si no de la legalitat, al menys sí de l’ètica: aquesta inversió no estava pressupostada ni, encara menys, la contribució especial que l’acompanya (el que mostra la seriositat d’aquest equip de govern, incapaç de planificar una inversió de més de 2 milions d’euros). Als pressupostos del 2009 hi ha prevista una contribució especial de 550.000 euros pels veïns afectats per la urbanització de l’Avinguda Colon, que no tenen perquè coincidir amb els del barri antic. I jo em pregunto si els 282 propietaris de la zona implicada en aquesta remodelació no han estat pas víctimes d’una atrac a mà armada, ja que els faran pagar un impost que no estava previst en els pressupostos.

Una pregunta: pot el ple d’un ajuntament imposar nous impostos a la població fora del pressupost anual? Se’m dirà que aquests diners s’hauran de pagar l’any 2010, i que, per tant, es poden aprovar aquests impostos en el pressupost de l’any que ve. Però la veritat és que aquests impostos s’ha aprovat l’any 2009 i fora de pressupost. Jo, si manés, no ho hauria fet: per respecte als contribuents i per respecte a mi mateix.

Finançaments i pressió fiscal

Aquesta és l’època dels finançaments de tot tipus i condició, ja que és l’època en què es presenta al congrés dels diputats el projecte de pressupostos per l’any vinent. I així ho han fet fa un parell de dies.

Es defineix la pressió fiscal com el total dels impostos que paguen els ciutadans d’un país (inclosos els impostos autonòmica i els locals) dividit pel Producte Interior Brut. Per cert, la pressió fiscal ha anat augmentant del 2004 al 2007, segons les dades que he trobat al diari El País, malgrat que el senyor president del govern central ho negués amb insistència. Però això és normal, ja que una economia que marxa bé (en el sentit de que genera molta activitat, encara que sigui efímera i de poca qualitat) automàticament augmenta la pressió fiscal, entre altres perquè el frau fiscal tendeix a disminuir.

En canvi, la pressió fiscal va disminuir el 2008, degut fonamentalment a la rebaixa dels 400 euros, que equival a una pressió fiscal del 0,5 %, a l’augment del frau fiscal, augment que es pot estimar entre un 1 i un 2 %, i a la crisi. Per tant, quan el senyor Rodríguez Zapatero diu que durant el seu mandat ha anat reduint la pressió fiscal, ho hem d’agafar amb pinces.

El pressupost per l’any 2010 té per característica fonamental que els ingressos de l’estat central disminueixen de manera important respecte dels de l’any 2008, encara que augmenten respecte de les previsions de la liquidació del 2009. Per fer-nos una idea, els ingressos tributaris de l’estat central pressupostats pel 2009 són de 189,5 milers de milions d’euros, i la previsió actual de liquidació pel 2009 és de 144,6 milers de milions (és a dir, 44,9 milers de milions menys) i el pressupost pel 2010 és de 155,7, xifra que és molt inferior al pressupost del 2009, pressupost que reflectia la situació d’abans de la crisi.

Amb menys ingressos tributaris, el finançament de les comunitats autònomes augmentarà molt menys del que ho hagués fet si els ingressos tributaris s’haguessin mantingut. Un càlcul ràpid mostra que, malgrat haver augmentat el percentatge de les transferències sobre els impostos principals (IRPF, IVA, impostos especials), amb les liquidacions de l’any 2009 l’augment de cessions a les comunitats autònomes seria, si s’apliqués el nou model, de menys de 7.000 milions d’euros, lluny dels 11.400 que el nou model preveu. A més, l’any 2008 l’estat central ha pagat 6.000 milions d’euros de massa a les comunitats autònomes, milions que s’hauran de tornar l’any 2011 (i no el 2010, segons l’acord de finançament del mes d’agost passat)

Amb aquests nous pressupostos, on queda l’augment de finançament de la Generalitat? On queden els 3.880 milions anunciats pel senyor Castells o els 4.020 milions del senyor Puigcercós? Els quals, per cert, no han publicat mai el detall del seu càlcul (almenys que jo sàpiga). Pura opacitat.

Els ajuntaments també s’hauran d’estrènyer el cinturó. No només veuran disminuir els seus impostos directes, sinó també l’aportació de l’estat central. I també, com les comunitats autònomes, hauran de tornar els diners cobrats de més l’any 2008. Com que les eleccions municipals s’acosten, serà curiós de veure quina és la seva reacció.

Uns i altres, tant l’estat central com les comunitats autònomes com els ajuntaments, han viscut durant anys aprofitant el manà caigut del cel degut a una activitat de poca qualitat i de durada limitada, pensant que això duraria eternament. Han malbaratat molts diners en coses supèrflues, atenent peticions dels votants, moltes vegades no necessàries, i creant nous drets (la llei de dependència n’és un exemple clar) que al primer sotrac no es podrien finançar. L’exemple de l’ajuntament de Malgrat, amb una acceleració impressionant de les despeses corrents, sobre tot de les despeses de personal, també n’és un exemple de llibre.

El problema és que tot aquest malbaratament ha creat uns drets a uns col•lectius que, amb la disminució dels ingressos tributaris, no es podran mantenir. M’imagino molts responsables locals no presentant-se a les properes eleccions per no haver de lidiar aquest monstre que ells mateixos han creat.

Les emissions espanyoles de CO2

No és pas gaire senzill saber quines són les emissions de CO2 d’un país, ja que, consultant diverses fonts, trobem resultats diferents. Les dades que he agafat són les que publica un informe del sindicat CCOO, titulat Evolución de las emisiones de gases de efecto invernadero en España (1990 – 2008), document molt complet i que pot servir de referència. El resultat de les emissions de CO2 el podem veure al gràfic.

Ara que s’acosta la data de la conferència de Copenhaguen, on s’han de definir els límits de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle pels propers anys, conferència que excita sobre manera al nostre benvolgut president del govern central, senyor Rodríguez, que no para d’explicar a tothom qui el vol escoltar els perills que té el canvi climàtic, degut a l’augment de la concentració del CO2 de l’atmosfera, augment que, a la vegada, es degut a les emissions que els humans fem d’aquest gas, i que es posa com a exemple del que s’ha de fer, és sà per l’esperit examinar amb una certa atenció les emissions del país que amb tant d’encert dirigeix el senyor Rodríguez.

L’any passat, Espanya va emetre 341 milions de tones de CO2, en disminució respecte de les emissions de l’any 2007, que varen ser de 366 milions de tones (- 6,9 %), el que ha estat presentat com a un gran èxit. El mateix èxit que es va atribuir la ministra Narbona l’any 2006, en què les emissions es varen reduir respecte del 2005, únicament perquè va ploure més, però va ser un èxit pírric. El mateix podem dir de l’any passat, on la producció d’electricitat va augmentar lleugerament, però el consum global d’energia va baixar de manera notable, degut a la crisi.

Si ens fixem que les emissions de l’any 2008 són un 49 % superiors a les de l’any 1990, i que, segons el protocol de Kyoto durant el període 2008 – 2012 només podran superar-les d’un 15 %, ens podrem donar compte del trist paper que ha fet Espanya, malgrat els discursos del senyor Rodríguez, en aquest tema. Com en tants altres, dit sigui de pas.

Consens carpetovetònic

Llegit al diari d'ahir:

PP i PSOE es varen unir al Senat per rebutjar una proposta que pretenia penalitzar les celebracions on hi hagi maltractes a animals o persones. La moció, defensada pel senador d’ERC Josep Maria Esquerda, demanava que es retirés la qualificació de Festa d’Interès Turístic Nacional o Internacional a aquelles en les que es maltracta animals. La moció no demanava prohibir-les, sinó només deixar de promocionar-les.

PNB, CiU, CC i PSC varen recolzar la iniciativa. La posició del PSOE va tenir una certa contestació interna.

Trobo una molt bona notícia que el PSC hagi votat de manera diferent al PSOE.

El senador Javier Marqués, senador del PP per Soria, per justificar el maltractament públic dels animals, va dir que aquestes festes, com per exemple la de llancejar un brau a Tordesillas, “atreuen turistes i són esdeveniments de primer ordre”. Aquesta afirmació em sembla que reflecteix el que pensa en realitat l’Espanya profunda.

Això demostra el veritable esperit espanyol: l’únic consens polític possible és el que protegeix el maltractament públic i el dolor dels animals. No m’estranya que a molts catalans Espanya els faci fàstic.

Ens ofeguen amb ordenances

Mirant les ordenances municipals que regulen la vida del bon malgratenc i de la bona malgratenca, n’he trobat més de vint, algunes d’elles ben atapeïdes d’obligacions pel ciutadà. No les he llegit totes, ja que no m’hi he vist amb cor. Imagino que al comú d’habitants li ha passat el mateix, i que poca gent coneix el que l’ajuntament li permet o no de fer.

Hi ha ordenances tant diverses com les de tramitament de llicències o de permisos urbanístics, com sobre la tinença d’animals, els vertits residuals, el soroll i les vibracions, l’ús de la llengua catalana a l’ajuntament, l’ús de les instal•lacions esportives o la circulació. El seu conjunt fa (o feia, ja que n’han aparegut de noves) un totxo de més de cinc-centes pàgines. Aquesta xifra ens dona una idea del treball normatiu dels qui ens governen. I no parlem del Pla General o de les normes constructives... Una de les darreres és l’ordenança de Civisme i Convivència, publicada el 7 de novembre de l’any passat.

El problema amb tanta paperassa és que quan fem un pas, de seguida ens poden dir que som passibles d’una sanció, ja que no actuem conforme a tal o tal article de tal o tal ordenança. El problema, també, és que algunes de les decisions municipals són també contràries al que ells mateixos han normalitzat. A molts municipis això els ha costat car, ja que alguns veïns amb més mala llet que els malgratencs han portat els seus ajuntaments al jutjat, i han guanyat, demostrant que tal o tal permís d’obra era contrari a tal o tal ordenança, Pla Parcial o General, etc, dictada pel mateix ajuntament.

Nudisme a les platges

A Malgrat la serp d’estiu ha estat la polèmica sobre la prohibició pels que es volen passejar nus per la platja de fer-ho fora de les zones autoritzades. Fins aquí, res a dir. Avui dia, el naturisme és una costum respectable, però encara xocant per una part important de la societat, i dedicar-hi zones autoritzades és una mesura molt estesa. La nova ordenança municipal preveu multes per qui no segueixi aquesta norma, és a dir, per qui es passegi ensenyant el cul fora de les zones autoritzades.

Quan es fa una ordenança dient que la bona gent que volen passejar-se en pilotes per la platja no poden fer-ho fora de les zones autoritzades, i que gairebé un any després de que la tal ordenança s’hagi publicat encara no se n’hagi definit cap és la mostra d’una certa incúria mental del o dels seus autors. Publicant aquesta ordenança i no publicant la llista de zones autoritzades per practicar el naturisme s’ha posat en indefensió jurídica al personal a qui li agrada que l’aire els ventili directament l’entrecuix. En resum, una ordenança coixa, una ordenança mal feta, una ordenança que, almenys en aquest cas concret, ha fet més mal que bé.

I el que em sorprèn més és que els seus autors encara tinguin més a dir que els perjudicats. Perquè podem parlar de perjudicats encara que, en un exercici de generositat, l’ajuntament no ha multat ningú per aquest motiu durant l’estiu que acabem de passar. Però els podien haver multat si haguessin volgut. I per la llibertat de les persones, el trobar-se en aquest cas d’inseguretat sobre el que farà l’autoritat no és pas el millor que es pot fer.

Els gossos

Per fi s’han instal•lat a Malgrat dispensadors de bosses per recollir els excrements del gossos. El regidor ha recordat que “en els parcs i jardins els gossos no poden accedir-hi pel fet que són indrets que els infants hi juguen”. El problema, estimat senyor regidor de Salut Comunitària, és que l’ordenança municipal sobre tinença d’animals de Malgrat no prohibeix l’entrada dels gossos als parcs i jardins (al menys en l’edició penjada a la web municipal, que deu ser la darrera) al seu article 29, que és l’article on hi ha la llista dels llocs on els animals de companyia tenen prohibit l’accés.

I és allò que dèiem al principi, ni els que han fet les ordenances se les saben. I després ens voldran sancionar.

Les temperatures d’aquest estiu

Ens informen de que aquest estiu ha estat molt calorós a Espanya. I ens expliquen que aquesta calor que hem passat és deguda al canvi climàtic.

Però pels que passem l’estiu a Galícia, aquest ha estat un estiu més aviat fresc, de manera que això del canvi climàtic sembla que no ens ha afectat massa.

Els feliços habitants del Estats Units d’Amèrica han passat un estiu també més aviat fresquet, com es pot veure al gràfic: la temperatura mitjana des del mes de juny al mes d’agost ha estat allà de 22ºC, quan la temperatura habitual és de 22,3ºC. Com voleu doncs convèncer al president Obama que hi ha un canvi climàtic si els seus conciutadans no han passat calor aquest estiu?

Per això el millor és mirar les dades sobre les temperatures mitjanes del planeta, temperatures que inclouen las dels mars i oceans i les de la terra ferma, i deixar-nos de localismes. De juny a agost d’aquest any, la temperatura mitjana de la superfície del planeta (en realitat la de l’aire que està a uns dos metres de la superfície), ha estat de 16,19 ºC. Es la tercera temperatura més elevada d’aquest període des de l’any 1880. Les altres dues les trobem a l’estiu del 1998 (16,24ºC) i al de l’any 2005 (16,23ºC). Malgrat això, s’observa en el gràfic una tendència a l’estabilització de les temperatures de l’estiu des de l’any 2002, tendència que no tenim ni idea de si es confirmarà els anys vinents.

I si agafem la temperatura mitjana de la superfície del planeta del primer semestre, veiem que aquest any a estat de 14,03ºC, un xic més alta que l’any passat (13,94ºC), però menys alta que les dels anys 1998 i 2002 (14,14ºC), i que les dels anys 2005 (14,10ºC) i 2007 (14,11ºC). Aquí la tendència a l’estabilització o a la baixa des de l’any 2002 és molt neta.

Que les temperatures mitjanes han augmentat? Sí. La mitjana de les temperatures estiuenques del segle XX (del 1901 al 2000) varen ser de 15,6ºC, 0,6ºC menys que les d’aquest estiu. I la mitjana de les temperatures del primer semestre del segle XX varen ser de 13,5ºC, 0,5ºC menys que les d’enguany. Però el que els models que ens parlen del canvi climàtic no havien previst és que, malgrat que la concentració de CO2 de l’atmosfera segueixi creixent, les temperatures semblen estabilitzar-se o, fins i tot, començar un lleuger descens, des de fa vuit anys.

Conclusió? Cap. Només que haurem d’esperar i veure l’evolució de les temperatures. Però penso val la pena estar informat.

Per cert, ara que el senyor president del govern central va a Nova York per explicar als seus col•legues que el canvi climàtic degut a l’augment de la concentració del CO2 és el perill més gran que té la humanitat, i a exigir que es decideixi a la reunió de Copenhaguen una dràstica reducció de les emissions de CO2, seria bo que algú recordés a aquest pobre senyor que el país que ell presideix és el país industrialitzat que menys ha complert amb el tractat actual, signat fa uns quants anys a Kioto.

Els curiosos podran trobar les dades mensuals de la temperatura global aquí.

Un Robin Hood a la Moncloa

No hi ha cap dubte que la dialèctica socialista és molt superior a la del PP. Com que ens volen apujar els impostos, ho justifiquen dient que tot el que fan és demanar un petit esforç als més rics per ajudar als que s’han quedat sense cap entrada de diners degut a la crisi. Quan el senyor president del govern central diu això me’l imagino amb un bigotet i una gorra verda amb una ploma, com l’Errol Flynn quan feia de Robin dels Boscos (i amb la Leyre Pajín fent d’Olivia de Havilland).

Hi pot haver una causa més justa que la demanar un petit esforç als rics per repartir-lo entre els pobres de solemnitat? Davant d’aquest raonament, davant d’aquest sil•logisme lapidari la dreta (dita cavernària) s’ha quedat sense arguments. Visca el socialisme!

El problema és que al raonament fet pel nou Robin hi ha un pas una mica coix. Vegem el raonament complet:

1 - augmentem els impostos
2 - augmentant els impostos augmentarem la recaptació
3 - amb aquest augment de la recaptació podrem finançar la protecció social

El pas que és una mica coix és el segon. Qui ens assegura que augmentant els impostos s’augmentarà la recaptació? Ningú. Que com pot ser? Doncs molt senzill: si augmenten els impostos, molta gent reaccionarà per evitar que aquest augment li toqui pagar-lo a ell. Si augmenten els impostos sobre el capital, per exemple, els que tenen molt capital el portaran cap a un altre país on hagin de pagar menys. Si augmenten l’IVA, alguns optaran per no declarar-lo, i altres, potser, disminuiran les seves compres. Si augmenten l’Impost de la Renda, seran els assalariats els que pagaran el plat trencat, però no els rics.

Pensem el que ha passat l’any 2008 i el que està passant aquest any: la recaptació ha baixat molt. Fonts solvents diuen que el frau fiscal ha augmentat molt (en alguns casos perquè era la única manera d’evitar que la seva empresa tanqués), i alguns s’atreveixen a fixar aquest augment de la defraudació durant aquests dos darrers anys en un 2 % del Producte Interior Brut, és a dir, ens uns 20.000 milions d’euros.

Per això podríem donar una variant al raonament del nostre ben amat Robin:

1 - augmentem els impostos
2 - augmentant els impostos no augmentarem la recaptació
3 - al no haver-hi un augment de la recaptació no podrem finançar la protecció social
4 - al haver augmentat els impostos, molt capital (estalvi) fugirà a l’estranger, es disminuirà la capacitat de compra, el consum també disminuirà i haurem dificultat la sortida de la crisi

Quin dels dos raonaments és el correcte? Chi lo sà... Recordem que l’economia és com una pilota de rugbi: quan la fem botar no podem endevinar mai per endavant cap a on botarà. Esperem que aquesta vegada boti cap al lloc que ens interessa, però res no és menys segur. Probablement la recaptació augmentarà, però molt menys de les previsions. I no es podrà finançar la protecció social com s'havia previst.

La solució a la sortida de la crisi consisteix, bàsicament, en tres etapes:

- aprofitar que alguns països importants han sortit de la crisi per augmentar les nostres exportacions

- si els empresaris arriben a augmentar les seves exportacions, augmentaran la producció i començaran a invertir

- al invertir i augmentar la producció, augmentaran els llocs de treball i el consum intern, augmentarà la recaptació dels impostos i les necessitats socials disminuiran

Tant difícil és explicar aquest raonament?

Però per això fa falta facilitar les exportacions. I com? Doncs, afavorint una energia elèctrica barata, afavorint el transport ferroviari cap a Europa, entre altres. Però no es fa res d’això: en comptes de construir una línea de tren d’ample europeu des de València a la frontera, es continua gastant els impostos en fer línees d’AVE a Galícia, Astúries i Extremadura, que no seran mai rendibles. En comptes d’afavorir una energia elèctrica barata, es tanca Garoña i es vol vetar la construcció de noves centrals nuclears. I així anem fent.

No m’estranya que el nostre Robin dels Boscos particular, dient que robarà als rics (és a dir, als que viuen d’una nòmina, que els rics de veritat ja trobaran un paradís fiscal) per repartir entre els pobres, tingui tant d’èxit. Sobretot perquè els partits de dreta no aconsegueixen enfilar cap raonament senzill i creïble.

Ens volen apujar els impostos: una mica de demagògia futbolística

Mentre estic mirant si és veritat el que diu el senyor President del Govern central que a Espanya ha baixat la pressió fiscal des de l’any 2004, faré una mica de demagògia sobre els impostos, i parlaré dels impostos d’un tal Cristiano Ronaldo, jugador del Reial Madrid.

Diuen que aquest simpàtic futbolista guanya anualment 12 milions d’euros nets del Reial Madrid i 15 milions en contractes publicitaris. Això sí, els impostos del contracte amb el Reial Madrid, que són un 24 % del sou brut, els paga el club. Sí, sí, un 24 % encara que el tipus marginal de la renda sigui d'un 43 % per a aquesta quantitat, però en Cristiano és un treballador que ha vingut a Espanya i s’ha acollit al règim fiscal dels que s’expatrien a Espanya, que va configurar el Govern del PP l’any 2003 i que ha mantingut el PSOE. L’objectiu d’aquest règim és el d’afavorir amb una fiscalitat més laxa la vinguda a Espanya de persones físiques amb un determinat nivell de qualificació. Segons la justificació d’aquesta llei, es volia afavorir que residissin a Espanya els principals executius i dirigents, i també investigadors, de les grans multinacionals. No obstant això, la mesura ha servit de molt poc i pràcticament han estat els clubs de futbol els més beneficiats per aquesta fiscalitat especial, ja que els permet oferir fitxes més altes (netes) als jugadors estrangers que als jugadors nacionals (que sí paguen el 43 % marginal del seu impost de la renda). D’aquesta forma, s’ha desvirtuat el sentit de la norma. I en lloc de ser utilitzada per a portar massa grisa al país s’està fent servir per a importar múscul.

I, quina casualitat, el contracte de Cristià és per 6 anys, justament el nombre total d’anys que preveu el règim fiscal per aquest tipus d’expatriats.

Parlem ara d’aquests altres 15 milions que guanyarà en Cristiano en publicitat, que són el 50 % del total dels contractes publicitaris (doncs l’altre 50 % s’ha previst que sigui pel Reial Madrid). Quan en Cristiano faci un contracte de publicitat ho podrà fer amb una empresa de publicitat aquí a Espanya o amb una empresa de publicitat de fora d’Espanya. Si ho fa a Espanya pagaria un tipus aproximat d’un 25 %, però si ho grava fora d’Espanya depèn. Depèn que? Depèn d'on ho faci, si ho fa en un paradís fiscal no pagarà res, i la Hisenda espanyola no en veurà ni un duro.

I el 50 % dels ingressos per al Reial Madrid? Si els ingressos d’aquest anunci publicitari s’han produït a Espanya el Reial Madrid haurà d’integrar-los a la seva base imposable a l’hora de liquidar l’Impost de Societats. Però si s’han produït en un paradís fiscal, no serà difícil deslocalitzar aquest ingrés, ja que es podria fer aparèixer com a propietària d’aquests drets una empresa constituïda en aquest paradís fiscal, amb el que aquest cobrament es podria diluir a efectes fiscals.

Pregunta: on es produiran aquests ingressos publicitaris, a Espanya o fora d’Espanya?

Bé, i tot això és obra d’en Florentino, que d’aquestes coses en sap un reguitzell, i a més sense posar un duro sobre la taula, doncs els 96 milions del fitxatge d’en Cristiano els hi ha deixat Caixa Madrid i el Santander, i a aquests els hi hem deixat nosaltres (perdó, els que tinguin comptes a aquestes dues entitats bancàries tan respectables)

I què farà en Cristiano amb tants quartos? Doncs una o vàries Sicav, aquests paradisos fiscals legals que tenim a Espanya i en els quals els rics només paguen un 1 % dels seus guanys. Les Sicavs són Societats d'Inversió de Capital Variable amb un nombre d’accionistes igual o superior a 100 dels quals 99 són normalment d’acompanyament de l’accionista titular. El seu capital mínim és de 2,4 milions d’euros, i almenys el 90 % dels actius ha d’estar invertit en valors admesos a cotització en mercats organitzats reconeguts oficialment. Les Sicavs són un dels instruments preferits dels rics a Espanya, doncs tributen un 1 % dels seus guanys, en comptes de tributar el 35 % com les empreses normals. Tant la gent de quartos com molts futbolistes coneguts en tenen una o més d’una.

Per tant està clar que aquest noi de 24 anys la mar de normal que respon al nom de Cristiano Ronaldo aviat tindrà vàries Sicavs.

I, entretant, nosaltres veurem augmentar els nostres impostos...

(Sí, ja ho he dit, això és demagògia pura, però no per ser-ho no deixa de ser veritat)

Quan tingui les idees clares de si la pressió fiscal espanyola ha augmentat o ha disminuït aquests darrers anys, i quan arribi a saber si l’esforç fiscal al que estem sotmesos és més o menys gros que la mitjana de la UE ja ho faré saber. Que això sí que no serà demagògia.

Més sobre la consulta d’Arenys de Munt

Llegia aquesta tarda l’escrit de la Neus Serra sobre el referèndum d’Arenys de Munt. No m’he pogut estar de fer-hi un comentari. I és que, ben mirat, cada dia que passa trobo que aquesta referèndum (o consulta popular, com es vulgui dir) ha estat des del principi una presa de pèl. I ho ha estat començant per la pregunta. Em permeto copiar el comentari que he fet al blog de la Neus:

En efecte, la pregunta té una ombra important: es preguntava, més o menys, si es volia una Catalunya independent integrada a la Unió Europea. Aquest objectiu és molt difícil d’assolir, si no és impossible, sempre i quan la separació es faci contra la decisió de l’estat espanyol. Si en aquesta consulta s’hagués explicat això, que una Catalunya independent, ara mateix, estaria fora de la UE durant uns quants anys, quin hauria estat el resultat?

El “referèndum” d’Arenys de Munt, amb perdó, em sembla una veritable collonada (de les que parlaven tant en Pla com en Dalí). Si aquesta consulta hagués estat tan democràtica com ens volen fer creure, algú hauria explicat als possibles votants els inconvenients de la independència, inconvenients entre els quals el d’estar fora de la UE n’és un dels més importants.

I si algú té la solució per fer-nos entrar a la UE un cop assolida la independència, que ens ho expliqui.

De manera que, al meu entendre, la pregunta estava, per dir-ho d’alguna manera, esbiaixada.

Si a mi m’asseguren que l’endemà de la independència estarem dins de la UE (i amb la moneda única), probablement seria independentista. I ho seria perquè penso que la única manera de conservar l’idioma català és tenint un estat independent. Però m’ho haurien no solament d’assegurar sinó que m’haurien de convèncer de que serà així.

Raó per la que demano als independentistes convençuts (i espero que convincents) que facin el favor d’explicar-m’ho. Els hi estaré molt agraït. I, a la vegada, seria un exercici de racionalitat en un procés on la rauxa ha estat l’estat d’esperit dominant (la rauxa entesa com a determinació sobtada o pensada capriciosa, no com a violència)

Malgrat 1959 – Es busca un mestre industrial

El 10 de setembre de l’any 1959, ara fa cinquanta anys, es publicava a La Vanguardia aquest anunci, on es buscava un mestre industrial. L’anunci no especificava de quina fàbrica es tractava, però com que en aquell temps s’estaven construint els laboratoris FHER, podem pensar que l’anunci era per aquesta empresa.

La Voz de Malgrat, en el seu número de maig de l’any 1960 publicava el següent escrit sobre la inauguració de la fàbrica, el 29 d’abril d’aquell any:

El pasado día 29, a las 12, tuvo efecto la bendición, para la puesta en marcha de las primeras instalaciones de la importante firma industrial «Laboratorios FHER».

A dicho acto fueron invitadas las Autoridades locales y antes de precederse a la bendición de las instalaciones por el Reverendo Cura Párroco D. José Rodó, los invitados, distribuidos en dos grupos, españoles y alemanes, respectivamente, recorrieron las instalaciones, siéndoles explicado su funcionamiento por personal técnico de la Empresa.

Después de la bendición, el Consejero Delegado, Dr. Ernst Peter Semmel, leyó unas cuartillas glosando las vicisitudes de toda nueva Empresa, dando las gracias a todos los que prestaron su colaboración y a las Autoridades, entregando seguidamente las instalaciones a Laboratorios FHER.

El Sr. Alcalde, D. Jaime Turró Xaudiera, contestó al Dr. Semmel deseando prosperidad a la nueva industria y que el personal alemán que trabaja en ella se encuentre en Malgrat, tan bien como en su propio hogar.

A continuación, a todos los asistentes les fue servido un espléndido lunch, y en animada y franca camaradería se pasó hasta las 5 de la tarde, en que se dio por terminado el acto.

Las instalaciones que ahora se han puesto en marcha son las primeras de las que tiene proyectadas construir Laboratorios FHER, firma a la que deseamos pueda desarrollar sus proyectos, ya que la importancia de los mismos sería de gran transcendencia para la economía y auge industrial de Malgrat.

Deseamos a Laboratorios FHER toda clase de prosperidades.

Malgrat 1909 – lloguer d’una gran casa per a convent

El 9 d’abril de l’any 1903 el Parlament francès dissolia l’Institut dels Germans de San Gabriel (Congregació dels Gabrielistes) i confiscava tots els seus bens. Davant d’aquesta situació, varen buscar asil en altres països. Es varen instal•lar a Girona a l’agost del 1903. Varen anar arribant altres “germans” i varen començar a donar classes.

De mica en mica, alguns joves es varen interessar per entrar a la congregació, raó per la qual varen posar-se a buscar una nova residència. La varen trobar a Malgrat. Es tractava d’una casa deshabitada, antic convent carmelita i en aquell moment una fàbrica abandonada. La varen llogar i el 1er de desembre de l’any 1906 obria les portes com a primer noviciat gabrielista d’Espanya.

L’any 1909 tenien 30 joves novicis, raó per la qual la casa quedava petita. Varen traslladar el noviciat a Canet.

Aquesta és la raó per la qual el 15 de setembre de l’any 1909, ara fa cent anys, La Vanguardia publicava aquest anunci. Anunci que es va repetir el 19 del mateix mes.

Malgrat 1909 – un regidor encausat per la Setmana Tràgica

Llegim a La Vanguardia del 12 de setembre del 1909, ara fa cent anys, que el regidor Martí Casas i Rabiol va estar encausat pels fets de la Setmana Tràgica del mes de juliol d’aquell any.

Qui era aquest regidor? La única notícia que he trobat és que al febrer de l’any 1906 era alcalde accidental de Malgrat, ja que amb aquest títol va acudir a la Exposició Regional de blondes i encaixos, a Arenys de Mar, en qualitat de vicepresident, sent-ne president l’alcalde d’Arenys de Mar. Aquesta vicepresidència atorgada al llavors alcalde accidental de Malgrat diu molt de la importància que les blondes i els encaixos tenien aleshores a la nostra població.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (3) – sobre la “ciència” econòmica

Em preguntava al darrer post sobre aquest tema si els economistes convencionals podrien tenir raó al pensar que el creixement pot continuar per sempre.

Comencem per preguntar-nos si l’economia és una ciència, per poder opinar de si els economistes són capaços de preveure el que passarà. Els economistes en general no han previst el xoc actual. Es podria pensar que aquesta manca de predicció -la impossibilitat de preveure un esdeveniment de tanta importància històrica com la ràpida contracció de gairebé tota l’economia mundial, el que suposa la fallida d’alguns dels bancs i de les companyies de fabricació més grans del món- podria conduir a la majoria dels economistes a parar-se i a tornar a examinar les seves premisses fonamentals. Almenys, així ho farien els veritables científics.

En realitat, l’economia, tal com es practica actualment, no constitueix una ciència, ja que procedeix principalment a base de la lògica correlativa i no a través de la construcció de coneixement per un continu i rigorós procés de proposar i provar hipòtesis. Si bé l’economia utilitza una terminologia complexa i les matemàtiques, tal com ho fa la ciència, les seves afirmacions bàsiques sobre el món -com el principi de substitució infinita, que sosté que per a qualsevol recurs que escasseja, el mercat trobarà un substitut- no estan subjectes a un acurat examen experimental.

I aquí tenim la resposta a la primera pregunta: els economistes convencionals pensen que el creixement pot continuar per sempre ja que afirmen, sense poder-ho demostrar, que per qualsevol recurs que escassegi el mercat trobarà un substitut.

Però perquè una economia creixi fa falta disposar d’energia barata. Si la teoria del Pic de Petroli és certa, què podrà substituir el petroli i el gas a un preu raonable? A més, el creixement perpetu de la població humana i el consum dins els confins d’un planeta finit sembla una hipòtesi amb poca base, sobretot perquè les senyals d’advertència de que els límits ecològics ja s’han assolit i superat comencen a ser evidents per tot arreu.

Si els científics que adverteixen sobre els límits al creixement tenen raó, enfrontar el galimaties de l’economia mundial implica molt més que simplement ajudar a tornar aixecar els bancs i els prestamistes hipotecaris. De fet, en aquest cas ens enfrontem a un canvi fonamental en la nostra economia tan important com l’adveniment de la revolució industrial. Ens trobem en un punt d’inflexió històric: la fi de dècades d’expansió i el començament d’un inevitable període de contracció que continuarà fins que la humanitat torni a viure dins els límits dels sistemes de regeneració de la Terra.

Però hi ha pocs indicis de que els encarregats de formular polítiques entenguin res de tot això. La seva manera de pensar sembla estar conformada principalment per les garanties dels economistes de que el creixement pot i ha de continuar en el futur indefinit, i que la contracció econòmica que el món està experimentant en aquest moment és només temporal, un problema que pot i ha de ser resolt.

Si el Diagnòstic Alternatiu és correcte, hem entrat en una nova era econòmica en la que les normes anteriors ja no són aplicables. Els baixos tipus d’interès i la despesa pública ja no es tradueixen en incentius per a la producció de préstecs i d’ocupació. L’energia barata no apareixerà només perquè hi hagi demanda. Els substituts dels recursos essencials en molts casos no s’han trobat. Sobretot, l’economia continuarà disminuint fins que pugui ser mantinguda per l’energia i els recursos materials que la Terra pot proporcionar de manera contínua.

Això és, per descomptat, una notícia molt difícil de pair. És el mateix que el ser informat pel seu metge que un ha contret una malaltia sistèmica, potencialment mortal, que no es pot curar, sinó només gestionar i la gestió de la qual significa que ha de fer profunds canvis d’estil de vida.

Veurem, en un altre post, què podríem fer per adaptar-nos amb un mínim de conseqüències negatives a aquesta nova era econòmica.

Sobre el referèndum d’Arenys de Munt

Tant s’ha parlat per tot arreu del referèndum d’Arenys de Munt que aquesta simpàtica població maresmenca s’ha fet famosa per tot l’estat espanyol. Una mena de propaganda gratuïta i eficaç.

Aprofito que avui és la Diada, i que a Malgrat la decisió municipal ens ha permès de fer festa d’aquesta celebració (*), per llegir la pregunta que el proper diumenge es farà als feliços habitants d’Arenys de Munt: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Si fos habitant d’Arenys de Munt probablement votaria en blanc o no aniria a votar. I per què, em direu? Doncs perquè no entenc la pregunta. La meva ignorància és tan gran que no sé què vol dir un estat social. Si em preguntessin: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic, integrat a la Unió Europea? Probablement aniria a votar, i segurament contestaria que sí (sobre tot perquè aquest referèndum no té cap validesa pràctica, i una gran participació i una aprovació majoritària faria emprenyar a molta gent)

Però el o els autors de la pregunta, al meu modest entendre, s’han passat d’adjectius. I diria més, també em sobra, a la pregunta, l’adjectiu democràtic. Trobo que no afegeix res a la qüestió.


(*) Per cert, sobre la decisió del nostre ajuntament de no fer cap acte oficial de celebració de la Diada, em sembla una decisió totalment clarificadora del tarannà de l’equip de govern. Que haig de posar un adjectiu a aquest tarannà? El que se m’acut es roí.

De quan l’Artic s’escalfava

L’escalfament de l’Artic és molt més ràpid del que es creia i tindrà greus conseqüències globals com l’elevació d’un metre del nivell del mar l’any 2.100, provocant inundacions que afectaran la questa part de la població mundial. Aquesta és una de les conclusions d’un important informe científic presentat per WWF, en el que, per primera vegada, s’incorporen les darreres conclusions sobre el clima de l’Artic i els seus efectes a la resta del món. (El Mundo, 02.09.2009).

En primer lloc, s’ha de dir que, contràriament al que he escoltat l’altre dia per la ràdio, el fet que el gel de l’oceà Artic s’arribés a fondre durant el període d’estiu no faria augmentar ni un sol mil•límetre el nivell del mar. En canvi, utilitzar la fusió del gel de l’oceà Artic com a indicador de la temperatura de la zona, i com a indicador de la fusió dels glacials de Groenlandia (que sí farien pujar el nivell del mar) és perfectament admissible.

Els que, de tant en tant, tenim la curiositat d’anar a mirar l’evolució de la superfície gelada de l’Artic a pàgines com aquesta, on et donen diàriament la superfície del gel d’aquest oceà hem anat observant que aquest estiu la superfície gelada s’ha reduït menys que els dos anys anteriors.

En el gràfic podem veure que l’extensió màxima de la superfície àrtica gelada té lloc al mes de març, i que aquesta extensió, bon any mal any, des del 2002, és d’uns 14 milions de quilòmetres quadrats. De la mateixa manera, l’extensió mínima la trobem cada any a finals de setembre, i ve sent d’uns 5 a 6 milions de quilòmetres quadrats.

En l’altre gràfic he agafat l’extensió dels gels àrtics del dia 9 de setembre de cada any, des de l’any 2002 fins al 2009, i veiem clarament que aquesta extensió es va mantenir relativament constant del 2002 al 2007, que va experimentar una important disminució l’any 2007 i que, des de llavors, continua creixent. Quina va ser la causa de la important disminució del gel a l’estiu del 2007? Per ara, no he llegit cap explicació convincent. Per què aquesta superfície està augmentant des de llavors? Ningú sembla saber-ne massa.

Què passarà l’any 2010 i successius? Premi a qui ho endevini. Però el que pugui deduir d’aquesta evolució el que en dedueix WWF es pot assegurar que té una imaginació fora de sèrie.

Com deia l’acudit d’en Franco: menys viatjar (en aquest cas per internet) i més llegir diaris. Aquesta deu ser la màxima dels que ens volen inculcar la ineluctabilitat del desastre climàtic.

L’obligatorietat de conèixer el català

Comentava l’altre dia que els dos punts de l’Estatut que semblen fer figa al Tribunal Constitucional eren que Catalunya és una nació i l’obligatorietat de conèixer el català per part dels catalans.

Sobre el primer punt, deia que el considero una criaturada. Per a mi, no té ni la més mínima importància.

El segon punt, a la meva manera de veure, és molt més important que l’anterior. Si Catalunya té una identitat pròpia, aquesta té molt a veure amb tenir un idioma propi. Com que la gent que voldrien que Catalunya fos una regió com les altres ho saben, des de fa molts anys voldrien fer desaparèixer el català. Alguns posen l’exemple d’Irlanda, que ha conservat la seva identitat perdent la seva llengua i agafant la dels seus opressors, els anglesos: però Irlanda és una illa, i Catalunya un país de pas. Estic segur que Catalunya, perdent el seu idioma, perdria aviat la seva identitat.

Però, que diu la Constitució al seu article 3?

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

Dedueixo de l’apartat 1 que si tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà és degut a que el castellà és l’idioma oficial d’Espanya. Per tant, si apliquem el mateix raonament a l’afirmació constitucional de l’apartat 2 de que les altres llengües espanyoles (entre elles el català) són oficials a les respectives Comunitats Autònomes (en el nostre cas, Catalunya), hem, de deduir lògicament que la Constitució espanyola afirma que tots els catalans tenen el deure de conèixer i el dret a utilitzar el català.

Penso que la discussió s’hauria d’acabar aquí. Però, diuen els que no volen que sigui obligatori pels ciutadans de Catalunya el conèixer el català, que aquesta obligació restringeix l’article 19 de la Constitució (Los españoles tienen derecho a elegir libremente su residencia y a circular por el territorio nacional...), ja que l’Estatut posa traves a establir-se a Catalunya, obligant a parlar català. I, en efecte, l’article 33 de l’Estatut dona arguments als que així pensen (...els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l’Administració de justícia, per a prestar llurs serveis a Catalunya, han d’acreditar, en la forma que estableixen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per a complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball... l’Administració de l’Estat situada a Catalunya ha d’acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que el fa apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de Treball). Trobo que aquí, l’Estatut és massa explícit, donant arguments fàcilment utilitzables, ja que afecten a certs grups de persones, als que s’oposen a la identitat catalana. I desprès ens queixem de les reaccions...

Això dit, personalment penso que els drets dels usuaris (que són més nombrosos que els funcionaris que es puguin traslladar a Catalunya) han de pesar més que els drets dels que es traslladin a viure aquí. Es des d’aquest punt de vista que considero que la obligació, par part dels catalans, de conèixer el català no hauria de ser declarada contrària a la Constitució.

Els problemes lingüístics són complicats, allà on hi ha un estat amb vàries llengües, com és el cas de Bèlgica, on els enfrontaments són extrems, però també és el cas de Suïssa, on la convivència del francès i de l’alemany no és tan pacífica com molta gent es pensa. Els que, per destruir la identitat catalana, s’oposen a l’article de l’Estatut que exigeix l’obligació de conèixer el català als catalans estan encenent una guerra que ells mateixos són incapaços de veure com pot acabar. Espero que, pel bé de tots, el Tribunal Constitucional sigui, en aquest punt, coherent amb la lletra i l’esperit constitucional.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (2) – preguntes i respostes

Dèiem en el darrer post dedicat a aquesta qüestió que havíem de contestar dues preguntes: per què, si la producció mundial de petroli acabava d’arribar a un pic, varen caure els preus del petroli en els últims cinc mesos de 2008? I, si els preus del petroli van ser un factor important de la crisi econòmica, per què l’economia no va començar a tornar a funcionar quan els preus s’havien suavitzat?


Contestant a la primera pregunta, direm que la tesi de Pic de Petroli preveu que, quan la producció mundial de petroli assoleixi el seu màxim nivell i comenci a baixar, el preu del petroli s’incrementarà dràsticament. Però també preveu un dràstic augment en la volatilitat dels preus.

L’argument es el següent. Quan el petroli es converteixi en un bé escàs, el seu preu s’elevarà fins que comenci a soscavar l’activitat econòmica en general. A continuació, vindrà una contracció econòmica que tindrà com a resultat una reducció substancial de la demanda de petroli, que a la vegada causarà temporalment la caiguda del seu preu. Llavors passarà una de dues coses:

(a) l’economia es començarà a recuperar, augmentant la demanda de petroli, portant de nou als preus alts que tornaran a soscavar l’activitat econòmica,

(b) si l’economia no es recupera ràpidament, la producció de petroli anirà caient gradualment degut a l’esgotament fins que la capacitat de producció sobrant (creada per la disminució de la demanda) s’elimini, i, en conseqüència, altre cop els preus s’elevaran i la contracció econòmica augmentarà encara més.

En ambdós casos, els preus del petroli segueixen volàtils i l’economia es contrau. Aquest escenari es correspon molt de prop amb la realitat que s’està desenvolupant, tot i que queda per veure quina de les situacions (a) o (b) en serà la conseqüència.

En els últims tres anys, els preus del petroli han augmentat de manera espectacular i han caigut més del que hauria estat el cas si no hagués estat per l’especulació generalitzada en els futurs sobre el petroli. No obstant això, per ara la tendència general dels preus del petroli (cap amunt, i després cap avall i, a continuació, parcialment cap amunt) és totalment coherent amb la tesi de Pic del Petroli i el Diagnòstic Alternatiu.


Contestant a la segona pregunta: Per què l’economia no es va recuperar ràpidament, atès que els preus del petroli són ara només la meitat del que eren el juliol de 2008? Una vegada més, el Pic del Petroli no és la única causa de la crisi econòmica actual. Enormes bombolles immobiliàries i en el sector de les finances s’han transformat en greus accidents econòmics, i la implosió d’aquestes bombolles ha creat una greu crisi de crèdit (així com una crisi de solvència monetària), que probablement trigarà uns quants anys a resoldre’s fins i tot si el subministrament d’energia no esdevingués un problema.

Però la possibilitat de que tornin els alts preus del petroli actua com un límit màxim per a la recuperació econòmica. Ara que l’economia sembla tornar a donar signes de vida (com ha passat al maig - juliol d’aquest any, amb els valors de les accions recuperant-se i el ritme de la contracció econòmica frenant-se), els preus del petroli tornaran a pujar quan els especuladors del petroli prevegin una recuperació de la demanda. De fet, els preus del petroli han rebotat des de 30 dòlars al gener a gairebé 70 actualment, cosa que ha provocat una preocupació generalitzada, ja que els alts preus de l’energia podrien tallar la recuperació.

Un barril de petroli de fonts novament desenvolupades costa un mínim d’uns 60 dòlars per produir-lo, ja que totes les perspectives més barates ja han estat explotades: trobar avui nous jaciments en general significa quilòmetres de perforació sota l’aigua de l’oceà, o bé perforar dins de nacions políticament inestables, on l’equip i el personal tenen un risc molt alt. Per tant, tan aviat com els consumidors exigeixin més petroli, el preu haurà de romandre notablement per sobre d’aquesta xifra amb la finalitat de proporcionar l’incentiu perquè els productors perforin aquests nous jaciments.

Els preus volàtils del petroli fan mal quan pugen, però també fan mal a la baixa. El col•lapse dels preus del petroli d’agost a desembre de 2008, així com l’empitjorament de la crisi de crèdit, van provocar una dràstica contracció de la inversió de la indústria petrolera, donant lloc a la cancel•lació de al voltant de150 mil milions de dòlars de nous projectes de producció de petroli (la capacitat potencial de producció dels quals serà necessària per compensar la disminució dels camps petrolers si la producció mundial de petroli s’ha de mantenir estable). Això significa que fins i tot si la demanda continua sent baixa, la capacitat de producció és gairebé segur que no serà capaç de complir amb els nivells de demanda, provocant que els preus del petroli pugin novament, en termes reals, en algun moment, potser d’aquí dos o tres anys. Els preus volàtils del petroli també feriran el desenvolupament d’energies alternatives, com s’ha demostrat en els darrers mesos, quan la caiguda dels preus del petroli va donar lloc a problemes financers dels fabricants d’etanol.

D’una manera o altra, per tant, el creixement serà molt problemàtic si no és inabastable.

I hi ha encara una tercera pregunta: els economistes convencionals podrien tenir raó al pensar que el creixement pot continuar per sempre? Intentarem contestar-la més endavant.

Correm, que les vegueries arriben

Al Periódico del passat 24 d’agost hi trobem l’article que reprodueixo a continuació:

Catalunya estableix al fi les bases d’una distribució territorial pròpia

Igual que succeeix amb la llei electoral, Catalunya té pendent des de la recuperació de la democràcia l’elaboració d’un altre model organitzatiu propi que li permeti superar les estructures derivades de l'Estat. Una divisió territorial i administrativa que generi una major inclinació que les quatre províncies actuals, dibuixades en 1833 pel ministre Javier de Burgos prenent com base l’antiga divisió en regnes d'Espanya. Després de diversos intents fallits, el Govern sembla haver oposat el consens suficient (que no total) per a treure endavant un model basat en vegueries. La llei que possibilitarà aquesta reforma de gran envergadura veurà la llum a la tardor, i les previsions de la Conselleria de Governació passen per implantar-lo després de les eleccions municipals del 2011 .

El catalanisme polític sempre ha recelat de la divisió provincial i reivindicava com ens supramunicipal propi una institució nascuda en l’edat mitjana, quan Catalunya estava repartida en nombrosos dominis senyorials. Per a controlar-los millor, el rei va enviar a cada territori a un vicari, paraula de la qual va sorgir la figura del veguer. Així es van formar les vegueries medievals, que els decrets de Nova Planta substituirien, amb poca diferència funcional, pels corregiments.

Després d’un breu experiment en la Generalitat republicana i 40 anys de dictadura, CIU va tractar d’impulsar en els anys 80 i 90 una nova organització territorial, però es va quedar a mig fer. Va crear en 1988 els consells comarcals, amb competències molt similars a les de les diputacions. Anys més tard, es van delimitar set àmbits funcionals territorials, una espècie d’àrees de treball de la Generalitat que coincideixen amb les vegueries que ara estan en projecte: Barcelona, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida, Alt Pirineu i Llauren, Catalunya Central i Girona. Va anar amb l’arribada del tripartit quan la implantació de la vegueries va agafar impuls. En principi, les tres forces del Govern i CIU estan bastant d’acord amb el canvi de model, però encara hi ha oberts alguns fronts de conflicte.

CONSENS TERRITORIAL

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, defensa que la llei solament sortirà endavant amb consens «polític, institucional i territorial». És aquest últim el qual més fluixeja. El Vall d?Llauren exigeix quedar fora del sistema de vegueries per a protegir la singularitat territorial que li confereix el Estatut. I l'Anoia, l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf aposten per constituir una vuitena vegueria. En ambdós casos està implicat el PSC. El síndic de Llauren i diputat socialista en el Parlament, Francesc Boia, encapçala l’oposició a diluir la personalitat aranesa en les vegueries. Mes discòrdia hi ha en el Penedès, perquè el PSC rebutja una tercera partició de la Diputació de Barcelona, que donaria lloc a un nou territori de color polític imprevisible.

NOVES CIRCUMSCRIPCIONS

Els interessos electorals es barregen en aquest debat perquè les vegueries estan cridades a funcionar com circumscripcions en les eleccions al Parlament. Clar que, per a això, la nova divisió territorial hauria d’anar paral•lela a una llei electoral catalana que sembla a anys llum de distància. La disputa CIU-PSC per la ponderació de la proporcionalitat i l’equilibri territorial no auguren ara mateix un final en aquesta legislatura.

Sense llei electoral, per exemple, un ciutadà de Puigcerdà seguirà triant als seus diputats autonòmics per la província de Girona, com en les generals, malgrat que pertanyerà a la vegueria del Alt Pirineu i Llauren i a una comarca partida entre Lleida i Girona. I els 15 municipis del Solsonès votaran als seus representants per Lleida, però, a efectes pràctics, estaran més apegats a Barcelona, al formar part de la vegueria de la Catalunya Central, amb capital a Manresa.

MATEIXES FUNCIONS

Si bé les províncies no desapareixeran com territori, sí ho faran com administració. Les diputacions seran substituïdes pels consells de vegueria, amb idèntiques funcions i pressupost. Res d’això comporta cap vulneració constitucional. Ausàs va constatar recentment amb el ministre de Política Territorial, Manuel Chaves, la perfecta adequació de les vegueries a la Carta Magna, l’article de la qual 141 deixa clar que els governs provincials poden ser encarregats a diputacions o «altres corporacions de caràcter representatiu».

Com precedents, els cabildos canaris, els consells insulars balears i les diputacions forals basques. La reorganització territorial persegueix que cap ciutadà hagi de sortir de la seva comarca per a dirigir-se a l'Administració catalana. La vegueria exercirà el paper de cooperació territorial entre municipis i serà la representació de la Generalitat en els territoris.

Doncs bé, el que havíem dit fa un temps es troba cada vegada més a prop. I constatem que, si l’article del Periódico és correcte, entre els punts de conflicte territorial no hi trobem que l’Alt Maresme hauria d’estar a Girona. Senyal que ni el govern municipal de Malgrat ni el de cap altre poble concernit ha fet res per sortir-nos de la circumscripció de Barcelona. I res d’això, pel que sabem, s’ha discutit a cap ple municipal de Malgrat.

Serà que això no importa ni al partit principal del govern municipal (el PSC, ja que ja sabem que el PP, per definició, es passa aquesta qüestió per l’entrecuix) ni a cap partit de l’oposició (ERC, CiU, ICV-EUiA)? Segurament. Però això vol dir que són polítics de volada molt curta. Probablement el tipus de polítics que, com a ciutadans més aviat passius, ens mereixem.

Encara som a temps de fer quelcom, de presentar una moció al proper ple perquè, al menys, cada grup hagi de donar la seva opció (si no fos demanar massa, la seva opció raonada), en comptes de fer com l’estruç, que és el que han fet fins ara (potser amb l’excepció de Neus Serra que, almenys, en va parlar al seu blog. Això sí, sense donar-nos la seva posició).

El petroli industrial fa avui 150 anys

La gent ha utilitzat petroli obtingut de la terra com a mínim des de 4.000 abans de Crist. A l'Orient Mitjà, el petroli cru que es filtra a la superfície s'utilitzava per als vaixells resistents a l'aigua i com adhesiu a la construcció d'edificis i carreteres. El petroli cru també va ser refinat en quantitats menors per a la llum i l'oli de calefacció a l'antiga Xina, encara que mai aquesta tecnologia va arribar directament als temps moderns. Cal al 600 de la nostra era, els bizantins utilitzaven petroli cru per produir un llançaflames, arma coneguda com foc grec.

La indústria petrolera moderna va començar com a resultat de la recerca de la il•luminació de baix cost. Fins 1859, la majoria de les persones obtenen la llum artificial per la crema de greixos d'origen animal en forma d'espelmes de cera o d’oli de balena. L'oli de balena dona la llum més pura de tots els combustibles disponibles, i es va convertir en un producte de luxe. La pesca excessiva va donar lloc a una disminució de la població de balenes i un fort augment dels preus de l'oli de balena.

Per tal d'aprofitar els alts preus de l'enllumenat, un grup d'inversors va contractar a un conductor de tren anomenat Edwin Drake per anar a un lloc proper a s'havien observat on traces de petroli a la superfície. Després d'unes poques setmanes a la Pennsilvània rural, Drake va trobar petroli el 27 d'agost de 1859. Amb 69 peus de profunditat i en una formació de roca de sal va produir al voltant de 15 barrils al dia. Altres van seguir ràpidament Drake i les perforacions es van estendre ràpidament a tota la regió.

(Extret d’Una Breu Història del Petroli)

L’Estatut i els seus trencacolls

Quan a Madrid algú escriu alguna cosa sobre nosaltres, sembla que ho haguem de parar tot per discutir el que es diu a Madrid. Això és un símptoma de provincianisme agut, però és el que hi ha. Així, el cap de setmana passat, un diari madrileny, el País, per no citar-lo, va dir (aneu a saber si amb fonament o no) que és molt probable que l’Estatut es declari inconstitucional en dos aspectes: la definició de Catalunya com a nació i l’obligatorietat pels catalans de conèixer el català. Tot un munt de declaracions n’han estat la conseqüència, algunes més raonables que d’altres. Seguint la corrent, intentaré aplicar el sentit comú (el meu) i la lògica (la meva) a la primera d’aquestes dues qüestions.

En el fons, penso que tot aquest embolic no és més que una criaturada. Recordo que a França, on es pot parlar de la nació bretona o de la nació corsa sense cap problema, se’ls posa la carn de gallina si algú gosa parlar del poble bretó o del poble cors. L’embolic que es va muntar quan el president actual de la república, el senyor Sarkozy, era ministre del interior i va proposar un referèndum als corsos per aprovar un Estatut d’autonomia en el que es parlava de poble cors, va ser monumental. Per mi, ridícul. I la polèmica actual sobre si Catalunya és o no una nació té, al meu entendre, el mateix grau de ridiculesa. Però així i tot, anem a analitzar la qüestió.

L’article 2 de la Constitució diu: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. Indirectament, en podem deduir que Catalunya, com que és una part integral d’Espanya, és, bé una nacionalitat, bé una regió, però no una nació.

Ara bé, que és una nació? Mirem en el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (llengua original de la redacció de la Constitució) què vol dir la paraula nación. Hi trobem diferents significats:

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

Catalunya és un país? Sí. Catalunya té un govern? Sí. Ergo (que deien els clàssics) Catalunya és una nació. A més, Catalunya té un idioma propi i una tradició comú, el que confirma que utilitzar, almenys en castellà, al qualificatiu de nación per definir Catalunya no és gens erroni. I parlar correctament el castellà no va pas contra la Constitució.

I en català? Podem dir que Catalunya és una nació? Com que a Catalunya no hi ha un diccionari de referència que defineixi oficialment els mots, la consulta es complica. Si agafem la definició que en fan dos diccionaris (el grec i el gran diccionari català), hi trobem:

F DR/POLÍT Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.

En canvi, si agafem el diccionari català – valencià – balear, hi trobem dues accepcions semblants a les de la Real Acadèmia Espanyola:

1. Conjunt de persones que tenen el mateix origen o són del mateix país, amb un sentiment d’homogeneïtat social i d’interès comú.
2. Conjunt de persones regides per un mateix govern.

La diferència entre les dues definicions no és, potser, decisiva. En les dues hi trobem el concepte de vincle o d’homogeneïtat. Però en la primera es va més lluny, parlant de que (això sí, al límit) el concepte de nació porta a voler-se constituir en estat. I això, aquest límit, és el que estaria contra la Constitució.

Que Cataluña es una nación, d’acord. Que Catalunya és una nació, precisem primer el que entenem com a nació.

Greenpeace i el nivell del mar

Vaig llegir fa temps una notícia de Greenpace, datada del 2005, sobre l’augment del nivell del mar degut al canvi climàtic. Portava la figura d’una noia jove que vivia a prop del mar, a la illa del Pacífic Sud de Kiribati, observant l’aigua de mar durant una “gran marea” passant per sobre d’un mur construït per la família per a protegir la seva terra contra l’erosió pel mar.

Els comentaris de Greenpace eren els següents:

Menys d’una setmana abans que el Protocol de Kyoto entrés en vigor, la petita illa de Kiribati va ser inundada per una “gran marea” - un exemple del tipus d’augment del nivell del mar, que podem esperar veure més sovint a mesura que augmentin les temperatures globals.

Milers de persones que viuen a l’atol de baixa altitud de Kiribati al Pacífic central es van veure afectades per les onades que van arribar a 2,87 metres. Terres de cultiu van ser arrossegades cap al mar i pous d’aigua potable van ser contaminats. L’hospital Beti al sud de l’illa es va inundar quan les onades varen passar per sobre dels murs de defensa de la mar.

Com a tothom, la imatge em va impactar i em va fer el seu efecte. Però em vaig dir: què tindrà a veure una “gran marea”, o “marea viva” o una “marea excepcional” amb l’augment del nivell del mar degut al canvi climàtic? Les marees vives són relativament freqüents, ja que es corresponen a la lluna plena i a la lluna nova, que és quan la lluna, la terra i el sol estan alineats. Es a dir, les trobem aproximadament dues vegades cada mes.

Però també hi ha marees excepcionals. Les trobem quan la lluna, la terra i el sol estan alineats, i, a més, quan la lluna es troba en el punt de la seva òrbita més propera de la terra, el que fa que augmenti la seva força d’atracció. Si, a més, la terra es troba en el punt més proper del sol de la seva òrbita, l’atracció del sol també augmenta, augmentant encara més la magnitud de la marea. La marea de la foto de Greenpeace es corresponia amb una marea excepcional, que no té res a veure amb el canvi climàtic.

Però no només hi ha marees degut a l’atracció del sol i de la lluna. També hi ha les marees dites baromètriques. La pressió atmosfèrica varia constantment entre 990 i 1040 hectopascals, i de vegades encara més. Quan la pressió atmosfèrica és alta, l’aire de l’atmosfera és més dens, i pesa més. Això fa que el nivell de l’aigua de l’oceà baixi. Al revés, quan la pressió atmosfèrica és baixa, la densitat de l’aire disminueix, l’aire pesa menys i el nivell de l’oceà puja. Com que la variació d’un hectopascal fa variar el nivell del mar en 1 centímetre aproximadament, aquestes marees baromètriques poden fer variar el nivell del mar de 50 centímetres.

Dit això, ha pujat el nivell del mar realment a les illes Kiribati? El doctor Awnesh Singh, de la universitat de Fiji, publica des de l’any 1992 el nivell del mar a molts arxipèlags d’Oceania. De la seva darrera publicació he tret el gràfic corresponent a les illes Kiribati, on podem veure que el nivell mitjà del mar es manté constant, i que només varia en funció de la pressió atmosfèrica: a més pressió atmosfèrica, més baix és el nivell del mar, i a menys pressió atmosfèrica, més alt és el nivell del mar.

Es a dir, que la imatge i el comentari de Greenpeace estan molt bé per impressionar a la gent impressionable, però que no tenen res de científics i sí molt d’enganyabadocs. Com gairebé sempre que parlen del canvi climàtic.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (1) - plantejament del problema

Tothom està d’acord: l’economia està malalta. Els símptomes inclouen disminucions de la despesa i de la confiança dels consumidors, juntament amb una contracció del comerç internacional i del crèdit disponible. Afegim-hi un col•lapse en els valors immobiliaris i una terrabastada a la indústria de l’automòbil i a les línies aèries i ens trobem amb una imatge realment trista.

Però, per què hi ha aquesta crisi economia mundial global? Entre els principals mitjans de comunicació, els dirigents polítics i els economistes més importants hi ha gairebé unanimitat d’opinió: aquests recents problemes han aparegut a causa d’una combinació de préstecs immobiliaris de molt baixa qualitat i d’una mala regulació dels derivats financers.

Aquest és el Diagnòstic Convencional. Si és correcte, aleshores el tractament de la malaltia de la nostra economia hauria lògicament d’incloure fortes dosis de diners de rescat per les institucions financeres assetjades, pels prestamistes hipotecaris, i per les empreses d’automòbils; una millor regulació dels mercats de futurs i derivats, i programes d’estímul per reactivar la despesa dels consumidors. Que és el que s’està fent, provocant un augment molt important dels deutes públics.

Però, i si aquest diagnòstic fos fonamentalment erroni? Passaria com en una malaltia: tots sabem la tragèdia que es pot arribar a produir a causa d’una interpretació errònia dels símptomes per part del metge, si confon una malaltia amb una altra.

Una cosa semblant es dir de la nostra malaltia econòmica nacional i mundial. Si no entenem bé la causa de tot el que està passant, és poc probable que apliquem la medicina correcta i, al fer-ho, podríem acabar amb un resultat molt pitjor que si apliquéssim el veritable remei.

Hi ha una cosa segura: el Diagnòstic Convencional és clarament, almenys en part, correcte. Les connexions causals entre els préstecs hipotecaris subprime i les crisis de bancàries s’han explorat a fons i són ben conegudes. És evident que en els darrers anys, les bombolles especulatives del sector immobiliari i del sector financer es varen inflar fins a dimensions colossals, i que la seva ruptura era inevitable. És difícil no estar d’acord amb que les arrels de la crisi resideixen en la dècada anterior d’excés. En ella el món va gaudir d’un boom extraordinari. Però el boom global es va construir en gran part amb un castell de cartes, ja que, en molts països occidentals, el boom s’ha creat sobre una muntanya de deute dels consumidors, de les empreses i d’alguns governs. Podem dir que durant 25 anys, l’Occident ha estat consumint més del que hem estat produint i que, per tant, hem estat vivint més enllà dels nostres mitjans.

Però, això tot sol ens pot donar l’explicació per arribar a l’arrel de la confusió econòmica mundial?

Hi ha qui fa la hipòtesi de que els esdeveniments greus que ens han portat a la crisi immobiliària, dels mercats de derivats, de les indústries d’automòbils i de les companyies aèries eren només símptomes d’una disfunció sistèmica molt més profunda, i que anuncia el final del creixement econòmic tal com l’hem conegut.

En resum, hi ha qui proposa un Diagnòstic Alternatiu. Aquesta explicació de la crisi econòmica no és per als febles de cor, perquè, si és correcta, implica que el pacient està molt més malalt que el que fins i tot els economistes més pessimistes ens diuen. Però si és correcte, llavors, si no en fem cas correm un risc molt més important.

Creixement econòmic, Crisi financera i Pic del Petroli

La teoria del pic de Hubbert, també coneguda com zenit del petroli, pic del petroli o esgotament del petroli, es una teoria sobre la taxa d’esgotament a largo termini del petroli, així como d’altres combustibles fòssils. Prediu que la producció mundial de petroli arribarà al seu zenit y després declinarà tan de pressa como va créixer, ressaltant el fet de que el factor limitador de l’extracció de petroli es la energia requerida y no el seu cost econòmic. Des de fa uns quants anys, cada vegada més comentaristes han previst una crisi financera, basant aquest pronòstic en la valoració de que la producció mundial de petroli estava a punt d’arribar al seu pic.

El seu raonament és aquest: l’energia és l’últim facilitador del creixement econòmic. L’expansió industrial durant els darrers dos segles, en tots els casos ha estat basat en l’augment del consum d’energia. Més concretament, el creixement de la indústria ha estat totalment lligat a la disponibilitat i al consum d’energia barata a partir del carbó i del petroli (i, més recentment, del gas natural). Tanmateix, els combustibles fòssils, per la seva pròpia naturalesa s’esgoten, són recursos no renovables. Per tant (segons la tesi de Pic de Petroli), la impossibilitat final de seguir incrementant els subministraments d’una energia fòssil probablement conduirà a una cessació del creixement econòmic en general, a menys que les fonts d’energia alternatives i l’eficiència de l’ús de l’energia es puguin desplegar ràpidament fins a un grau suficient.

Dels tres combustibles fòssils convencionals, el petroli és possiblement el més vital econòmicament, ja que subministra el 95 per cent de l’energia tots els mitjans de transport, així com la base de la importantíssima indústria dels plàstica. A més, el petroli és el combustible amb el que trobarem problemes de subministrament més aviat, ja que els descobriments de petroli mundial han anat disminuint des de fa dècades, i la majoria dels països productors de petroli ja estan veient que la seva producció disminueix.

Així que, seguint aquesta lògica, la fi del creixement econòmic és inevitable, i el Pic de Petroli n’és probablement el disparador.

Per què Pic de Petroli hauria de conduir no només als problemes de la indústria del transport, sinó una crisi econòmica i financera més general? Durant el segle passat el creixement s’ha institucionalitzat com el nervi del nostre sistema econòmic. Cada ciutat i cada negoci volen créixer. Això és comprensible només en termes de la naturalesa humana: gairebé tothom vol un avantatge competitiu respecte a una altra persona, i el creixement ofereix l’oportunitat d’aconseguir-ho. Però també hi ha un motiu de supervivència financera: sense creixement, les empreses i els governs no estan en condicions d’honorar els seus deutes. I el deute s’ha convertit en endèmic en el sistema industrial. Durant l’últim parell de dècades, la indústria de serveis financers ha crescut més ràpidament que qualsevol altre sector de l’economia. En essència, el benestar actual de l’economia es recolza en el deute, i la garantia d’aquest deute consisteix en una aposta de que l’any vinent els nivells de producció i de consum seran superiors als d’aquest any.

Com que el creixement no pot continuar indefinidament en un planeta finit, aquesta aposta, i la seva incorporació a les institucions de finançament, es pot dir que constitueixen la història d’una estafa piramidal a escala planetària. Hem justificat els préstecs actuals amb la creença irracional que el creixement perpetu és possible, necessari, i inevitable. En efecte, hem agafat prestat de les generacions futures perquè poguéssim jugar avui amb el seu capital.

Fins fa poc, l’argument del Pic del Petroli ha estat considerat només com una previsió de que la inevitable disminució de la producció mundial de petroli, quan arribi, matarà el creixement. Però aquí és on la previsió es converteix en diagnòstic: durant el període de 2005 a 2008, la producció va deixar de créixer i els preus del petroli van augmentar a nivells rècord. El mes de juliol de 2008, el preu d’un barril de petroli va ser de prop de $ 150 (un 50 % superior a qualsevol preu del petroli en termes ajustats per inflació) i l’economia mundial va començar a caure. Les indústries de l’automòbil i les línies aèries varen veure caure les seves vendes, i els consumidors ordinaris varen tenir problemes per comprar benzina per anar a treballar sense deixar de pagar les seves hipoteques. La despesa dels consumidors va començar a declinar. Al setembre, la crisi econòmica ja era també una crisi financera.

Aquest augment tan important del preu del petroli sense que la seva producció augmentés ens fa pensar que ja hem arribat o que ja no som gaire lluny del Pic de Petroli.

Com es pot afirmar que la crisi del 2008 està relacionada amb el preu del petroli? En primer lloc, examinant les recessions anteriors i el preu del petroli es pot establir una correlació molt clara. Així doncs, l’augment del preu del petroli a mitjans de l’any passat es correspon amb la recessió que hem patit. I, en segon lloc, hi ha un estudi força interessant que explica que la disminució del preu de les cases als Estats Units no va venir de cop, sinó que ve començar pels habitatges situats lluny dels llocs de treball, cosa lògica, ja que l’augment del preu del petroli feia difícil fer front a l’augment de la despesa per anar a treballar.

Però també podem preguntar-nos: per què, si la producció mundial de petroli acabava d’arribar a un pic, varen caure els preus del petroli en els últims cinc mesos de 2008? I, si els preus del petroli van ser un factor important de la crisi econòmica, per què l’economia no va començar a tornar a funcionar quan els preus s’havien suavitzat?

Anirem contestant aquestes preguntes i seguirem avançant en el Diagnòstic Alternatiu en altres posts, ja que aquest comença a ser massa llarg.

Malgrat 1909 – Detinguts a conseqüència de la setmana tràgica

La Vanguardia del divendres 20 d’agost del 1909 publicava la detenció pels mossos d’esquadra de Tordera a set persones, acusades dels incidents de la setmana tràgica, incidents dels que ja hem parlat en el seu moment.

A més del que directament podem llegir a La Vanguardia sobre els fets imputats als detinguts, podem deduir que, fa cent anys, a Malgrat no hi havia mossos d’esquadra, sinó que estaven basats a Tordera.

L’escola de música com a símptoma

Sembla ser que tanca l’escola de música. Trista notícia per molts, però el primer pas d’una reducció dels serveis que pot donar un ajuntament en temps de crisi.

No entraré a discutir si els motius que uns i altres expliquen sobre el perquè d’aquesta decisió són més o menys encertats. El fet, penso, és que l’equip de govern comença a donar-se compte que les despeses corrents són massa importants, que els ingressos disminueixen més del que havien pensat, i que han de tallar despeses. I han començat per l’escola de música, aprofitant els problemes que ha tingut el concessionari per satisfer el que tant l’ajuntament com els pares dels alumnes demanaven.

Tampoc entraré a fer un discurs sobre si l’actuació de l’equip de govern ha estat bona o no per fer front a aquest cas. El problema és complex, i tant les explicacions que ha donat l’equip de govern com les acusacions que han fet els partits de l’oposició no són massa clares.

Em quedo amb el fet de que els serveis que dóna l’ajuntament estan disminuint. I que l’escola de música només és el primer pas, que representa un estalvi d’uns 80.000 euros. Moltes altres coses s’hauran de suprimir, si es vol tenir un pressupost mínimament gestionable. Només espero que aquesta disminució, que sempre serà dolorosa i difícil d’assumir pels que es sentiran perjudicats, es faci de la manera més objectiva possible.

Les despeses corrents s’han inflat molt aquests darrers anys. Han crescut molt més que la combinació de la inflació i de l’augment de població (des de 9 milions el 2003 fins a 16 milions pressupostats per l’any actual, és a dir, un 73 %, mentre que la inflació no ha arribat al 19 % i la població ha augmentat un 20 %). Es a dir, que les despeses corrents, ben gestionades, no haurien de superar l’any 2009 els 13 milions d’euros. I, com que estem en època de crisi profunda, s’hauria de poder estalviar de dos a tres milions.

Missió difícil, ja que de les despeses corrents del pressupost d’enguany, la meitat són despeses de personal (8 milions d’euros). Aquestes despeses han augmentat, des del 2003, més que el total de despeses corrents, ja que ho han estat d’un 82 %, degut a una política salarial generosa (basada en la requalificació dels llocs de treball) i en una contractació poc prudent de nou personal.

La desaparició de l’escola de música i les desaparicions que vindran no són sinó l’efecte d’una política econòmica massa alegre de l’equip de govern durant tots aquests anys de disbauxa econòmica i d’especulació que hem viscut. D’una política econòmica, per dir-ho clarament, no massa ben gestionada, i que ha oblidat la història bíblica de les vaques grasses i de les flaques.

Els defectes de la democràcia

Pels que varem créixer en èpoques on no hi havia democràcia al país, i que potser teníem una idea una mica abstracta i poc realista del què era això de la democràcia, el que està passant des de fa trenta anys ens pot semblar que no és el que havíem esperat que fos. Podem tenir un cert desencís de la realitat política que ens hem donat, tant localment com en àmbits més generals.

Però pels que varem passar una part d’aquell temps fora del país, en llocs on ja hi havia una democràcia estabilitzada i rutinària, el que ha passat (i que segueix passant) des de fa trenta anys és exactament el que sabíem que passaria. Una tribu de polítics professionals, sense escrúpols, poc o gens involucrats en el benestar públic, malgastadors dels diners de tots, que només pensen en tornar a ser elegits. I és que això, ens agradi o no ens agradi, és la democràcia.

Molts, perfectament utòpics, voldrien que fos una altra cosa. Voldrien que els polítics fossin éssers angelicals, que es preocupessin del bé de la societat, que fossin bons administradors dels nostres quartos, que no es deixessin influenciar pels grups de pressió. Voldrien una societat modèlicament organitzada. Però això no existeix, ni aquí ni a la Conxinxina, per la senzilla realitat de que els humans som com som, i no som d’una altre manera (som estúpids, egoistes, fanfarrons, cobdiciosos i tot el que hi vulgueu afegir)

Es a dir, que el que tenim no és pitjor que el que tenen als Estats Units, a França, al Regne Unit, etc. La democràcia té molts defectes, que hem de procurar disminuir, però que no hem d’oblidar.

I com podem disminuir els defectes de la nostra democràcia? Doncs fent el que han fet arreu: disminuint el poder dels aparells dels partits polítics, canviant la llei electoral de manera que hi hagi tants districtes electorals com escons, i escollint el nostre propi diputat. D’aquesta manera aquest diputat seria menys presoner de les consignes oficials del seu partit i més del que pensen els seus electors (i dic això amb tota la comprensió per l’actual sistema, fet en una època en que la prioritat era la d’afavorir l’aparició i el manteniment de partits polítics forts i estables)

Aquesta senzilla modificació no faria la democràcia més ètica, ni més escrupolosa, ni més propera a la utopia que alguns voldrien. Seguiria tenint els defectes que té actualment, i que són els mateixos que té per tot arreu, però seria una mica més eficaç, ja que la reelecció dels polítics dependria una mica menys dels aparells dels partits i una mica més del seu apropament als electors.