Els pressupostos municipals del 2016

Per l’any 2016 es van aprovar, al ple del mes de gener d’enguany, uns pressupostos de 18,94 milions d’euros. A la data d’avui, les diverses modificacions pressupostàries l’han portat a la xifra de 21,87 milions. En set mesos, el pressupost municipal ha augmentat en 2,93 milions, un 15,5 %. Com pot ser aquest miracle? Alguns podran pensar que l’equip municipal ha fet el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.

Però tot té una explicació:

Les transferències de l’estat seran superiors al que s’havia previst, i hi ha una nova subvenció de la Diputació.

Al ple del mes de març es constata que hi ha un romanent de 3,61 milions al tancar l’exercici de l’any 2015:

Fons líquids = 2,74 milions
Drets pendents de cobrament = 5,94 milions
Obligacions pendents de pagament = 1,51 milions
Saldos de dubtós cobrament = 3,52 milions
Excés de finançament afectat = 0,03 milions

Total romanent de tresoreria = 2,74 + 5,94 – 1,51 – 3,52 – 0,03 = 3,61 milions

Al ple del mes d’abril es decideix un augment del pressupost de 2,94 milions, inclòs 68.000 € d’una subvenció de la Generalitat, sense haver de demanar cap crèdit nou. D’aquest augment del pressupost, 2,43 milions van per inversions.

Un es pregunta si aquest romanent de tresoreria no s’hauria pogut estimar, de manera aproximada, quan es van aprovar els pressupostos, però es veu que això de fer previsions no va amb el tarannà dels que formen part dels ajuntaments, almenys dels que formen part de l’equip de govern de l’ajuntament de Malgrat. I, quan no es fan previsions, és difícil que es faci una bona gestió econòmica.

Per qui li interessi conèixer i discutir les noves inversions decidides, el pressupost actualitzat de les inversions és el següent:

Les despeses d’educació

La retallada de les despeses públiques d’educació d’aquests darrers anys ha sigut espectacular. No tenim les dades de l’any passat, però s’acaben de publicar les de l’any 2014.

Si el govern socialista va retallar 2.470 milions d’euros l’any 2011, el govern del Partit Popular, durant els tres primers anys de la seva legislatura, n’ha retallat 5.780 milers de milions més. En total, agafant com a base l’any 2010, la retallada ha sigut de 8.250 milers de milions, un 15,5 %.

La retallada en educació universitària ha sigut de 1.740 milers de milions, un 16,4 %, mentre que la de l’educació no universitària, ha sigut de 5.010 milers de milions, un 13,9 %.

D’aquesta retallada total de 8.300 milers de milions entre 2010 i 2014, a Catalunya l’hi ha tocat passar de 6,87 milers de milions l’any 2010 a 5,57 l’any 2014, és a dir 1.300 milions d’euros menys, que representen el 15,6 % de la retallada total espanyola dels anys 2010 a 2014, una mica menys que la població catalana respecte de la població espanyola total, que és del 15,9 %.

De tota manera, amb retallades d’aquest calibre, ni Espanya ni Catalunya aniran gaire lluny. I, com que encara s’han d’estalviar, diuen, uns quants milers de milions més (parlen de 10.000), veurem en què queden les despeses educatives públiques dels propers anys. Ens volen convertir en un país d'ignorants, i ho acabaran conseguint, si els deixem fer.

Les despeses de sanitat a Espanya

Acaben de sortir les dades que el Ministeri de Sanitat publica sobre les despeses de sanitat, corresponents a l’any 2014. I hem passat la meitat de l’any 2016! Aquest retard en la publicació de les dades mostra que, o bé els que les elaboren són més lents que les tortugues, o bé que als responsables política no els interessa que es sàpiguen massa aviat, no fos cas que els votants despertessin.

Les despeses sanitàries es poden calcular de dues maneres: tenint en compte o no les atencions sanitàries de llarga durada. Als gràfics hi trobem les despeses sanitàries tenint en compte les atencions de llarga durada.

Hi podem veure que les despeses totals de l’any 2014 han sigut de 95,7 milers de milions d’euros, de les que 66,8 corresponen a la sanitat pública i 28,9 a la sanitat privada.

Des de l’any 2011, el darrer any del govern socialista, les despeses sanitàries públiques han disminuït en 6,4 milers de milions, mentre que les despeses sanitàries privades han augmentat en 3,0 milers de milions. Estem assistint, doncs, als resultats de la veritable política sanitària de la dreta espanyola: les retallades a la sanitat pública, no perquè no hi hagi diners per finançar-la, sinó perquè es vol afavorir el sistema privat de sanitat, controlat pel poder financer del país.

Per aconseguir aquest objectiu, el govern del PP ha anat deteriorant progressivament l’atenció primària, sobretot a les zones rurals, ha anat augmentant les llistes d’espera, tant hospitalàries com per diagnòstics, fins a un límit insuportable, i s’ha hagut de reduir el personal sanitari durant els períodes de vacances, ja que no hi ha pressupost per substitucions. Tot això ha fet que la gent que s’ho pugui pagar es decanti cada vegada més cap a les assegurances sanitàries privades.

No trigarem pas gaire, amb aquest tipus de política, a veure com disminueix l’esperança de vida dels sectors que tenen menys recursos.

Tant el PP com Ciutadans estan d’acord amb aquesta política sanitària. I, com que previsiblement són els qui ens governaran els propers anys, haurem de procurar no posar-nos malalts, sobretot a l’estiu.

Malgrat 1916 – Vetllada musical al Tívoli

La Vanguardia del dijous 10 d’agost del 1916 ressenyava la vetllada musical que, a càrrec dels alumnes d’una acadèmia de música de Calella, es va celebrar al cine Tívoli.

La balança fiscal publicada pel govern central

Fa pocs dies que el Ministeri d’Hisenda ha publicat l’Informe sobre la dimensió territorial de les Administracions Públiques, un document que, més o menys, ve a ser una balança fiscal de les diverses comunitats autònomes espanyoles, calculada per un mètode original, que podem comparar al de càrrega – benefici.

Ja sabem que hi ha dos mètodes per calcular una balança fiscal:

·         El de càrrega – benefici, que valora els efectes que l’actuació de les institucions del sector públic central ocasiona al benestar de les persones d’un determinat territorio.

·         El del flux monetari, que valora els efectes que l’actuació de les institucions del sector públic central ocasiona sobre l’activitat econòmica d’un territori determinat.

Per dir-ho d’una manera més gràfica posarem un exemple: en el cas de la balança fiscal càrrega – benefici, el cost dels funcionaris dels ministeris es reparteix a tots els territoris, ja que aquests funcionaris contribueixen al benestar de tothom, mentre que en el cas de la balança fiscal del flux monetari, els sous d’aquests funcionaris es carreguen a Madrid, ja que és allà on gasten els sous i contribueixen a l’activitat econòmica madrilenya.

El Ministeri d’Hisenda ha escollit un mètode semblant al de càrrega – benefici, de manera que el territori on hi ha més funcionaris es troba beneficiat respecte del mètode de flux monetari.

Els resultats són els següents (el balanç neutralitzat té en compte el dèficit dels comptes públics, que es reparteix proporcionalment a la població de cada territori):

Com previst, Madrid té el balanç més negatiu, seguit de Catalunya, Balears i València. A notar que el País Basc, malgrat tenir un PIB per càpita més elevat que el català, té un balanç positiu (rep més del que paga), mentre que València, amb un PIB per càpita, té un balanç negatiu (paga més del que rep).

Si el mètode hagués sigut el de flux monetari, Madrid tindria un balanç menys positiu, Catalunya augmentaria el seu dèficit i el País Basc seria lleugerament negatiu.

Malgrat 1916 – Curset sobre agricultura i ranaderia

La Vanguardia del dissabte 29 de juliol del 1916 publicava que a Malgrat s’havia fet un curset sobre agricultura i ramaderia. En aquell temps hi havia molt d’interès per millorar les explotacions agrícoles i ramaders, amb l’aplicació dels nous coneixements sobre aquests temes.

Malgrat 1966 – Trànsit dels turistes per la N II

La Vanguardia del divendres 22 de juliol del 1966, ara fa cinquanta anys, publicava un escrit del corresponsal del diari a Malgrat, en Francesc Mateu Vergés, sobre els problemes causats per una disposició de Tràfic a la indústria turística del Maresme, en la que es desviava el trànsit per l’interior, a l’alçada d´Hostalric i Maçanet.

El tsunami silenciós

Des del descobriment de la penicil·lina l’any 1928, els antibiòtics han salvat milions de vides a tot el món, i l'esperança de vida ha augmentat considerablement. Però les coses estan canviant. Els bacteris s'han defensat, i avui ens trobem davant d’una tendència alarmant. El nombre de bacteris resistents a múltiples fàrmacs ha crescut de forma espectacular en les últimes dècades, amb el resultat de milers de morts a causa de infeccions que no poden curar-se. Què ha passat? L'ús massiu d'antibiòtics ha estimulat els bacteris per desenvolupar mecanismes de resistència per tal de sobreviure. Durant molts anys, no en sabíem prou per prendre aquesta amenaça mundial seriosament. I malgrat que la consciència del problema i la participació de la gent s'han incrementat, el mal ja està fet.

Els antibiòtics es prescriuen sovint innecessàriament per a infeccions que poden desaparèixer sense tractament. En molts països, els antibiòtics es venen sense una recepta del metge. Alhora, en molts països de baixos ingressos, la manca d'accés als antibiòtics realment causa més morts que la resistència.

Els bacteris resistents a múltiples fàrmacs s'estenen dins dels hospitals, el que té com a conseqüència un mal control de les infeccions i un augment de les denominades malalties nosocomials, que són les que s’agafen als hospitals.

Els bacteris no coneixen fronteres, i degut als nombrosos viatges de la gent i al comerç internacionals, els bacteris resistents es propaguen d'un continent a un altre.

La desagradable veritat és que des de l’any 1987 no s’ha descobert cap nova classe d'antibiòtics. I estem a punt d'entrar en una nova era, en la que molts antibiòtics utilitzats correntment han perdut els seus efectes. La medicina moderna es basa en la disponibilitat d'antibiòtics eficaços. Sense ells, seria massa arriscat per a realitzar trasplantaments d'òrgans, quimioteràpia contra el càncer, o fins i tot operacions quirúrgiques corrents, com ara les pròtesis de maluc. La cura dels nadons prematurs també posa un risc important d'infeccions intractables. Estem davant d’un tsunami silenciós de malalties infeccioses que no tenen tractament.

La resistència dels bacteris als antibiòtics és molt costosa, tant per a l'individu com per a la societat. En 2050, el nombre de morts a causa de la resistència als antibiòtics podria arribar als 10 milions de persones per any, superant el nombre de persones que moren de càncer cada any a l'actualitat.

La resistència als antibiòtics s'ha de considerar tant perillosa i mortal com el terrorisme i l'escalfament global. Probablement anem cap a una era post-antibiòtic. No podem fer res per invertir aquesta tendència alarmant, però en podem reduir la velocitat. I tots necessitem canviar el nostre comportament per conservar el màxim de temps l'avantatge actual en la lluita contra els bacteris resistents als antibiòtics.

Malgrat 1916 – Notícies diverses

La Vanguardia del diumenge 2 de juliol del 1916, ara fa cent anys, publicava diverses notícies de Malgrat.

·         La senyora Antònia de Cuní va obtenir el títol de comadrona.

·         Es va celebrar el dia de la bona prensa.

·         El gremi de pescadors va celebrar la diada de Sant Pere. Per cert, fa cent anys a Malgrat hi havia un port, segons diu la ressenya.

·         El regiment del sergent d’infanteria Josep Esquena i Forroll va ser traslladat a Torrelavega i Sant Sebastià.

Pels que no tinguin clar que a Malgrat hi va haver un "port", aquí una foto on es pot veure una mena d'espigó.

Brexit

Arran del referèndum anglès sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, hem sentit moltes barbaritats, gairebé totes de persones a les que podríem qualificar de demòcrates “de pa sucat amb oli”. Que si el primer ministre anglès és un irresponsable, que si els referèndums són instruments de dictadures, que si la decisió de sortir de la UE és massa complicada per consultar-la al poble, que han de ser els “experts” els que han de decidir una qüestió tan enrevessada, etc.

Penso que, al contrari, un govern ha de consultar els ciutadans en les qüestions transcendentals, i que les urnes no són el problema, són la solució. I, encara que no m’agrada que els anglesos hagin decidit sortir de la UE, respecto profundament la seva decisió, entre altres coses, perquè ells tenen una informació molt millor que la meva sobre el que els afecta.

Alguns d’aquests “experts” opinen que la Gran Bretanya patirà, econòmicament parlant, una pèrdua important de riquesa. Però no he vist que ningú argumentés de manera sòlida aquesta pretesa pèrdua. En realitat, les conseqüències per als britànics, positives o negatives, de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, dependran més de les seves pròpies decisions de política econòmica que no de la sortida en si mateixa o de la resposta que pugui donar la Unió.

Comencem per mirar el comerç entre el Regne Unit i la Unió Europea. Veiem que el total és deficitari pel Regne Unit, i que aquest dèficit creix a un 10,7 % anual, arribant a més de 85.000 milions de lliures l’any passat. Qui sofrirà més amb el Brexit? Probablement la Unió, i, sobretot, Alemanya, que té un superàvit de 30.000 milions de lliures amb el Regne Unit. Algú creu que, amb aquestes xifres, la Unió pot ser massa dura durant les negociacions de sortida del Regne Unit?

Per altra banda, les exportacions de la Gran Bretanya als països que no pertanyen a la Unió han passat de representar el 46 % del total l’any 2008, a ser el 56 % l’any passat. És a dir, que el Regne Unit depèn cada vegada menys dels altres països de la Unió.

Amb totes les precaucions del món, podríem pensar que  l'escenari més probable pels propers 10 a 15 anys és:

1) El Regne Unit establirà acords comercials de lliure comerç amb els Estats Units, Canadà, Austràlia, Índia i altres països.

2) El Regne Unit establirà un acord comercial amb la Unió Europea que redueixi els efectes negatius per ells del nivell d'intercanvis comercials actuals.

3) El Regne Unit anirà canviant el destí de les seves exportacions molt més cap a tercers països (aproximadament un 70%, a comparar amb el nivell actual d'un 56%).

4) Donats els problemes estructurals de l'Eurozona (demografia, nul creixement de la productivitat, Euro), aquest canvi de les exportacions britàniques podria positiu en el llarg termini.

De manera que no és gens segur que els britànics s’hagin equivocat al votar la sortida de la Unió. Podria se que les conseqüències d’aquesta sortida fossin més desfavorables pels que ens quedem dintre que per ells.

Desigualtat

Si mirem la relació entre els ingressos del 20 % de la població que té uns ingressos més importants i els del 20 % de la població amb uns ingressos més petits, el que es coneix com S80/S20, veiem que, a Europa, l’any 2014, l’últim del que Eurostat ha publicat les estadístiques completes, a Espanya li correspon el dubtós honor de ser, després de Romania, el país amb més desigualtat.

A Espanya, aquesta desigualtat ha anat augmentant amb el temps: ha passat de 5,5 abans de la crisi al 6,9 de l’any 2015. Durant els anys del govern del PP, ha augmentat del 6,3 al 6,9.

Què poden fer els polítics per intentar reduir la desigualtat dins d’un país? Poden fer dues coses: gravar més les rendes més elevades i ajudar a les famílies amb les rendes més baixes. També es pot ajudar a reforçar la capacitat de negociació dels treballadors menys ben pagats i restringint la possibilitat de que algunes persones tinguin unes rendes astronòmiques. Un govern que vulgui lluitar contra la desigualtat actuarà en tots aquests fronts.

El PP ha volgut reduir els impostos als que guanyen més, i ara ens promet que baixarà el tipus màxim del IRPF del 45 al 43 %, el que vol dir que baixarà els impostos als més rics. Pel que fa a les ajudes als que tenen les rendes més baixes, ha retallat les despeses d’educació i de sanitat, reduint les ajudes per llibres i les beques, i creant el copagament de les medicines. Tot això ha disminuït la protecció dels que tenen menys. I, finalment, amb la reforma laboral, ha disminuït el poder de negociació dels treballadors menys ben pagats.

En resum, l’augment de la desigualtat a Espanya no és només el resultats de la crisi, sinó també la voluntat del partit del govern.

Quan es tracta d’economia, no tot és blanc ni tot és negre. La política d’aquests darrers anys ha contribuït a augmentar la desigualtat i, per tant, ha impedit que el consum intern fos el motor del creixement econòmic. Però si ens passem ràpidament a l’altre cantó, és molt possible que l’economia no segueixi, per falta de competitivitat.

Això no vol dir que la política del PP no hagi sigut desastrosa, però quan, si hi ha un nou govern, aquesta política es comenci a corregir, s’ha de fer amb calma. La desigualtat és molt nociva per un país, tant des del punt econòmic com social, i s’ha de tenir un objectiu a quatre anys per anar-la reduint. Esperem que el resultat de les eleccions d’avui donin un govern decidit a canviar, però també decidit a canviar de manera intel·ligent.

Veneçuela i El Niño

Veneçuela ja s’estava desfent abans de la mort d’Hugo Chávez l’any 2013. La situació ha empitjorat des de llavors. Tot i tenir les reserves de petroli més importants del món, la inflació s'ha disparat a un 500 %, la taxa d'homicidis és la més alta del món, i l'escassetat crònica d'aliments, aigua i medicines fa que la vida diària sigui una lluita.

Per altra banda, des de fa gairebé un any, una sequera induïda pel fenomen climàtic El Niño ha disminuït les collites, ha deixat la capital sense un subministrament suficient d’aigua potable i ha provocat tallades de la llum. Al mes d’abril passat, quan la falta de pluja va paralitzar la central hidroelèctrica de Guri, el major subministrament d'energia elèctrica del país, el president Nicolás Maduro va anunciar una setmana de treball de dos dies per als serveis civils per estalviar electricitat. (També va suggerir que les dones deixessin d'utilitzar assecadors dels cabells: "Sempre penso que una dona es veu millor quan tot just passa els dits pels cabells i deixa que s'assequin naturalment", va argumentar el president). Al mes de maig, Maduro ha canviat la zona horària del país en mitja hora per estalviar energia.

Els efectes perniciosos de El Niño s’han magnificat enormement degut al nivell d'ineficiència de les institucions públiques, ineficiència que a Veneçuela és enorme. Quan les institucions no són capaces de funcionar mínimament bé, un estrès ambiental greu pot inclinar la societat  ràpidament cap a la catàstrofe. Això no és només cert a Veneçuela. En 2007 una sequera extrema a Síria va assecar la terra fins que es va convertir en terra erma, destruint cultius i expulsant les famílies de les seves llars, per falta de possibilitats de viure. La pluja no va tornar durant tres anys. Les poblacions rurals van fugir a les ciutats, afegint-se a les tensions socials que ja existien, i que finalment van provocar l'aixecament a l’any 2011. Els cinc anys de violència seguida han donat lloc a la crisi de refugiats que assetja Europa. Ha sigut, probablement, la primera guerra deguda al canvi climàtic, ja que aquesta sequera de Síria, la pitjor dels darrers 900 anys, és molt probablement deguda al canvi climàtic.

Els científics climàtics afirmen que el risc és el resultat de multiplicar el perill per la vulnerabilitat. Una sequera és un perill, però el que realment ha creat el desordre d'aquest any ha sigut la falta del que podríem anomenar "capacitat d'adaptació" de Veneçuela. La sequera es va predir mesos abans que comencés, i la veïna Colòmbia va començar el racionament d'aigua al mes de setembre de 2015. Tot i que Veneçuela té molts més recursos naturals que el seu veí, Colòmbia no està en una situació tan extrema. La vulnerabilitat d'una societat és almenys tan important com el perill.

Recordem que Califòrnia pateix una sequera com no s’havia conegut des de fa segles. La societat americana té les institucions necessàries per afrontar aquesta crisi ambiental, contràriament al que passa a Veneçuela.

Recordem també que els grups poderosos, sobretot als estats corruptes, utilitzen el seu poder per captar recursos. D’aquesta manera s'obté una polarització de la riquesa i un debilitament de la capacitat de l'Estat. De manera que un fenomen climàtic com és una sequera, pot provocar efectes desproporcionats.

A Veneçuela, el mal temps només ha exacerbat la crisi econòmica del país. El mes passat, Maduro va proclamar un estat d'emergència concedint al govern tot el poder unilateral sobre l'economia. Va amenaçar amb nacionalitzar les fàbriques que no produïssin al màxim.

Veneçuela i Síria ofereixen una visió negra de com el món podria reaccionar a un futur escalfament. A gairebé tots els conflictes, un estat feble i corrupte no pot fer que els mecanismes de mercat funcionin per respondre a l'escassetat. Això vol dir que la disfunció tendeix a tenir un efecte de bola de neu: l'escassetat reforça la corrupció, que polaritza encara més el sistema polític i augmenta la desigualtat. La caiguda del país és imparable.

El que això significa per a Veneçuela ara és que fins i tot el retorn de la pluja podria ser devastador. Els meteoròlegs prediuen que El Niño s’està acabant, i que La Niña que arribarà aviat portarà abundants precipitacions a la regió, que podria passar directament de la sequera a les inundacions desastroses, a causa de la degradació dels recursos públics, com carreteres i sistemes de clavegueram. És poc probable que el govern veneçolà estigui preparat per aquesta nova emergència, ja que és molt poc el que s’ha fet per mantenir les infraestructures del país. És increïble que un país amb tants recursos com Veneçuela es pugui trobar en una situació com aquesta.

Ningú sap quan Veneçuela explotarà finalment. Però ho farà. Han sigut molts anys de rapacitat dels rics, que van deixar una majoria de la població als límits de la pobresa, i quinze anys d’un règim que, en reacció, ha aprofitat els enormes recursos naturals per distribuir-los entre les capes més necessitades, creant, a la vegada, una enorme corrupció. Aquests enormes recursos s’han malbaratat, sense crear institucions eficaces, ja que els beneficiaris de la corrupció eren els primers a no estar interessats en que les institucions funcionessin, ja que se’ls acabaria la “mamandúrria”. De manera que el país, quan ha arribat un problema climàtic, s’ha col·lapsat.

I Síria i Veneçuela només són els primers graons de la catàstrofe ambiental que estem preparant. L'escassetat mundial d'aigua es preveu que disminueixi el producte intern brut mundial fins a un 14 % l’any 2050, segons un informe recent del Banc Mundial, que prediu que aquest "cop dur" estimularà el conflicte i la migració a tot l'Orient Mitjà, Àsia Central i Àfrica. Fins i tot els països rics en recursos que abans es considerava que tenien economies estables, com el Brasil i Rússia, han arribat a ser més susceptibles als desequilibris ambientals. L'any passat la producció de cafè, un dels productes més importants del Brasil, va caure un 15 % com a conseqüència de la sequera. La manca de pluja a Rússia aquesta tardor ha danyat una quarta part dels seus cultius de cereals. L'última vegada que la collita del país va fallar, l’augment dels preus mundials va contribuir a la Primavera Àrab als països que depenen de gra importat. Fins i tot el poder polític de l'Estat Islàmic aviat es pot veure afectat per la sequera. A mesura que els nivells d'aigua al llac Assad a Síria es desplomen, Raqqa, bastió del grup, s'enfronta a una greu escassetat. L'any passat, el cap de premsa de l'Estat Islàmic, Abu Meuse, va dir que consideraria atacar Turquia per tenir accés als recursos d'aigua addicionals.

El problema dels refugiats que avui dia té Europa només és un aperitiu del que, molt probablement, tindrem d’aquí poc temps, ja que, als estats febles, l’estrès ambiental pot conduir a la societat cap a la catàstrofe, com ho veiem a Veneçuela i a Síria.

Campanya electoral

Diuen que ha començat una altre campanya electoral. Durant sis mesos, els polítics han sigut incapaços de formar un govern amb els resultats que els ciutadans vam decidir just abans de Nadal. Això vol dir que, o bé els ciutadans som molt animals, per no votar amb seny, o bé que els polítics són molt poc polítics, ja que no saben posar-se d’acord seguint les pautes que els ha donat el ciutadà. Personalment, penso que el problema es troba més aviat del costat dels professionals de la política, que, per molts d’ells, veuen que se’ls hi acaba la rifeta. I, és clar, no es volen conformar a pactar, ja que, per a molts, seria el tornar a casa seva.

Tal com jo veig les coses, tant el Partit Popular com els Socialistes com els Convergents són partits del passat, acabats. Han governat aquests darrers anys, ens han ficat de peus a la crisi, per acció o per omissió, i no han sabut prendre les decisions adequades per sortir del marasme econòmic. I, el que és pitjor, no tenen solucions pel futur. Sinó, pensem en les pensions, els el problema de l’energia, en l’educació per preparar el país als reptes futurs, en una acció clara i contundent per alliberar les institucions de la política.

Es tracta de partits corruptes, que s’han finançat fora de la legalitat. I que no han donat cap explicació al ciutadà, ni els principals responsables de la disbauxa han dimitit. Al contrari, es veuen imprescindibles. No és gens estrany que la gent els voti cada vegada menys.

No estic segur que els partits nous tinguin solucions adequades als molts problemes de la societat actual, tant catalana, com espanyola, com europea, però el que és segur és que els partits citats no en tenen cap. Almenys, quan llegim el que diu l’economista i ex ministre grec Varoufakis, sembla que té un sentit, mentre que si escoltem als representants del PP, PSOE i CDC, no s’entén res del que proposen, ni parlen dels problemes que realment tenim.

Haurem d’assajar l’aplicació de noves idees, i deixar enrere les idees que ens han portat a la situació actual i que no serveixen per sortir del marasme ni per donar un xic d’esperança a la gent. El problema és que, durant els quinze dies de la campanya electoral, es debatrà poc de propostes i molt de Veneçuela o d’Iran.

De tota manera, la campanya electoral m’importa més aviat poc, perquè ja he votat. Ho he fet per correu, ja que, a la data de les eleccions, molt probablement seré lluny del domicili on estic empadronat.

Per cert, he vist amb una certa llunyania els improperis que molts convergents i alguns esquerrans dediquen als de la CUP. Potser s’ho haurien de fer mirar, ja que, segons sembla, no es van adonar que un pacte amb un grup assembleari sempre està sotmès a moltes sorpreses. Això és una altra demostració de lo bons polítics que són, al no preveure les decisions erràtiques d’un grup assembleari. És clar que el problema ve de quan van dir que havien guanyat les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, quan, en realitat, les havien perdut.

Les emissions de CO2 de l’any 2015

Les emissions globals de CO₂ de l’any 2015 han sigut més o menys les mateixes que les de l’any 2014: 33.508 milions de tones contra els 33.472 milions de tones de l’any 2014.

Els països que han emès més CO₂ han sigut:

País	Milions de tones	% del total
Xina	9.154	27,3
Estats Units	5.486	16,4
Índia	2.218	6,6
Rússia	1.483	4,4
Japó	1.208	3,6

Per ara, doncs, no es veu que les emissions es vagin reduint, mentre l’escalfament del planeta continua imparable.

http://www.bp.com/en/global/corporate/energy-economics/statistical-review-of-world-energy.html

Mentrestant, la concentració de CO₂ a l’atmosfera, al mes de desembre del 2015, va ser de 401,9 parts per milió, mentre que un any abans, al desembre de 2014, era de 398,8. Un augment de 3,1 parts per milió, el que vol dir que la quantitat de CO₂ a l’atmosfera ha augmentat durant l'any 2015 en 26.000 milions de tones aproximadament: 7.500 milions de tones emeses durant l’any 2015 no es van quedar a l’atmosfera, sinó que una part va anar cap als oceans i una altra va ser absorbida pels vegetals.  

Malgrat 1916 – Fàbrica de sulfat de coure

A la Vanguardia del divendres 9 de juny del 1916 hi podem llegir que la fàbrica de sulfat de coure que s’havia creat feia poc, i de la que la Vanguardia ja n’havia parlat el 3 de maig del mateix any,  ja funcionava activament.

Un setmanari centenari

Aquesta setmana fa cent anys que es publica, de manera ininterrompuda, el setmanari La Voz de Ortigueira. El primer número es va publicar el 4 de juny del 1916. El darrer publicat, el de la setmana passada, porta el número 5.212. Quan hem vist a Malgrat que les publicacions han anat sortint i desapareixent, fa una mica d’enveja el veure que un poble com Ortigueira tingui un setmanari que té cent anys.

Hi podem llegir al primer número, el del 4 de juny de 1916: "¿La nostra política? Cap. Nosaltres no podem fer política perquè no la sentim. Aspirem a fer país". Aquesta frase revela que, en els anys 10 del segle passat, la política estava en crisi. En efecte, la restauració monàrquica de l'any 1875, en la persona d'Alfons XII, va fer possible un prolongat període de relativa pau social i de creixement econòmic, protagonitzat per dos partits que s'alternaven en el poder, els conservadors i els liberals que eren, de fet, dues cares de la mateixa moneda. Però, transcorregut un terç de segle, el sistema s'estava enfonsant, a causa de la impotència dels partits per governar un sistema incapaç de regenerar-se.

D'aquí que, en el seu primer número, els editors de La Voz de Ortigueira expressessin el seu desencís amb la política al continuar dient: "Creiem fermament que els pobles que fien la seva vida a la política són pobles que caminen a l'esclavitud, que és pitjor de caminar a la mort". Una frase amb l’estil del seu temps, però actual en el fons.

Cent anys després, Espanya ha canviat molt. L'any 1975 es va restaurar la monarquia en la persona de Joan Carles I, el que va fer possible, com cent anys abans, un període prolongat de relativa pau social i de creixement econòmic, protagonitzat per dos partits que s'han anat alternant en el poder , els populars i els socialistes, que han estat, de fet, dues cares de la mateixa moneda. Però, transcorregut un terç de segle, el sistema s'està enfonsant, a causa de la impotència d'aquests partits per governar un sistema que sembla incapaç de regenerar-se.

Per això, avui com fa cent anys, el que deia una publicació centenària com és La Voz de Ortigueira i que tenia l'aspiració de fer país, ja que "els pobles que anhelen fer-se forts es fien d’ells mateixos", com acabava dient el paràgraf citat, segueix sent tan actual, malgrat haver-se redactat ara fa un segle.

Malgrat 1966 – Projecte d’un nou centre parroquial

La Vanguardia del dissabte 21 de maig del 1966 portava la notícia del projecte de la construcció d’un nou centre parroquial.

Les altes temperatures globals i El Niño

El Niño i La Niña són les fases càlides i fredes d'un patró climàtic que es repeteix a través de l'Oceà Pacífic tropical anomenat El Niño-Oscil·lació del Sud o ENSO. Les fases càlides i fredes canvien d'anada i tornada cada dos a set anys, i cada fase de desencadena modificacions previsibles de la temperatura, del vent i de la pluja a tot el món. Durant els esdeveniments del Niño, les temperatures de l'aigua a la superfície del mar són més altes del normal, i els vents de superfície, que normalment bufen d'est a oest al llarg de l'equador, anomenats vents de l'est o alisis, bufen cap a la direcció contrària, d'oest a est. Aquests fenòmens poden ser d’intensitat variable.

A la primavera del 2015 es van produir episodis de fortes ràfegues de vent de l’oest, que es van fer més freqüents al llarg de l'estiu: començava un nou fenomen de El Niño. Seguint un patró establert durant els grans fenòmens de El Niño, 2015-2016 es va convertir en un dels tres fenòmens de El Niño més importants que es recorden, juntament amb 1982-1983 i 1997-1998.

Com podem veure als croquis, sense l’efecte El Niño, a les costes d’Equador i de Perú hi ha altes pressions, un clima sec, i les aigües de l’oceà són fredes, ja que venen del fons (upwelling), el que aporta molts nutrients i l’oceà s’omple de sardines. En canvi, amb el Niño, a l’Equador i a Perú hi ha pluges anormalment elevades, l’aigua de l’oceà és més calenta, i no hi ha nutrients pels peixos: és un drama pels pescadors de la zona.

Amb el fenomen El Niño, les temperatures globals del planeta tendeixen a augmentar. El màxim de El Niño precedeix d’uns quants mesos el màxim de les temperatures globals. Recordem que, durant uns quants anys, el rècord de temperatura global el tenia l’any 1998, just després d’un Niño anormalment important. Tenint en compte que El Niño actual és tant fort com el de l’any 1998, no és gens d’estranyar que les temperatures globals d’aquests darrers mesos siguin les més elevades que s’han registrat des de que se’n tenen dades, és a dir, des de l’any 1880, ja que, a El Niño de forta intensitat, s’hi afegeix l’escalfament global.

Comparació dels Niños dels anys 2015 i 1997, dos dels més forts de la història, a l'octubre de cada any respectiu. Les observacions de l’altura de la superfície del mar i de les temperatures, així com els patrons de vent, mostren que les aigües superficials es refreden al Pacífic Occidental i s’escalfen de manera significativa a la zona tropical del Pacífic Oriental.

Dues mesures de la importancia de El Niño: les temperaturas a les costes del Perú i de l'Equador, i l'índex MEI, mostren que El Niño actual és molt fort.

Malgrat 1966 - Inauguració del CIT i cobertura del Pavelló

La Vanguardia del dijous 19 de maig del 1966, ara fa cinquanta anys, duia la notícia de la inauguració de les oficines del Centre d’Iniciatives i Turisme, situades a la Placeta, així com la del projecte de cobertura de Pavelló.

Pugem o no pugem impostos?

Davant la dramàtica situació de les arques de la Generalitat, el vicepresident econòmic, com a bon militant d’esquerres, ha pensat en augmentar l’impost de la renda als que tenen uns ingressos més alts. Els seus socis de govern, els convergents, com a bons militants de dretes, s’han escandalitzat d’aquesta proposta. Qui té raó?

Comencem per mirar com ha progressat el deute de la Generalitat: només l’any passat ha augmentat de gairebé 8.000 milions d’euros, passant dels 64.466 milions a 72.274.

I el dèficit dels comptes de la Generalitat de l’any 2015 ha sigut de 5.334 milions d’euros, dels que 4.341 milions es corresponen a operacions corrents.

Aquestes xifres són molt preocupants, i no és estrany que, a un vicepresident econòmic, no el tranquil·litzin gens ni mica.

Davant d’aquest daltabaix, els convergents presenten un quadre de reclamacions a l’estat central. Quadre que, si comptem tot el que diuen que l’estat central deu a la Generalitat, no cobriria més que el dèficit d’un any, quan el deute citat correspon a uns quants anys (6 o 7 per la primera línia, que és la més important). Amb aquestes xifres, la conclusió és que els convergents, potser perquè tenen altres preocupacions, no han entès bé ni s’han mirat gaire els comptes que, en teoria, han gestionat aquests darrers anys.

No sé quan s’ingressaria de més amb l’augment de l’impost de la renda que proposa el vicepresident. I no ho sé perquè, que jo sàpiga, no ho ha fet públic. I, per tant, no puc dir si s’ha d’apujar l’impost de la renda als que ingressen més, però el que han presentat els convergents a l’opinió pública no té ni cap ni peus, ja que, si mirem la xifra més important, 3.811 milions, es corresponen a inversions de l’estat que no s’han fet a Catalunya, però que, si s’haguessin fet, no haurien aportat ingressos substancials als comptes de la Generalitat (a no ser per petites quantitats d’impostos indirectes deguts a les obres). Posar aquesta xifra al mateix nivell que d’altres que sí que tenen importància pels comptes públics catalans és una manera d’enredar el lector, el que se’n diu demagògia barata.

 Potser seria hora de que algú, a Catalunya, es preocupés seriosament de com van els comptes públics, i presentés propostes realistes, en comptes de presentar quadres més o menys esotèrics.

(Per cert, els 3.811 milions que reclamen els convergents no són per cap disposició addicional de l’estat, sinó de l’estatut. No són capaços ni de presentar quadres ben fets)

Malgrat 1916 – Esquela

Un parell de dies després de publicar la notícia de la mort del metge i jutge municipal Alfred Bonaplata i Martín, el divendres 5 de maig del 1916, es publicava la seva esquela a La Vanguardia.

Malgrat 1916 – Fàbrica de coure

La Vanguardia del dimecres 3 de maig del 1916 porta la notícia d’una nova fàbrica a Malgrat, que produïa sulfat de coure.

També porta la notícia del passament d’un metge, el doctor Bonaplata i Martin, que també era jutge municipal i caporal del sometent.

L’economia de la zona euro

Per què els efectes després de la crisi financera global estant sent molt pitjors a la zona de l'euro que als Estats Units? Als Estats Units, la recuperació ha sigut una mica lenta, però no hi ha hagut cap recaiguda en la recessió i, al cap de pocs anys, la desocupació ha tornat a baixar a prop de nivells molt anteriors a la crisi. En canvi, a la zona euro, s’està molt lluny d'aconseguir el nivell de desocupació que hi havia abans de la crisi i hi ha hagut una doble recessió. Per què?

Hi ha una raó principal, i és que la zona euro no és el que els economistes anomenen una àrea monetària òptima. Tenim més d'una moneda al món. Ningú pensa, o almenys ningú que estudia aquesta qüestió pensa que hi ha d’haver una sola moneda al món. És útil tenir múltiples monedes. És útil tenir diverses monedes, perquè si ve un xoc econòmic que impacta un lloc particular, és bo ser capaç de tenir una política monetària que pugui reaccionar a aquest xoc. Aquesta és l'avantatge de tenir la seva pròpia moneda, i és que si passa alguna cosa i cal tenir una política més flexible, es pot fer-ho.

Per descomptat, el tenir la seva pròpia moneda presenta uns quants desavantatges:

·         Crea costos de transacció addicionals amb altres països, les persones necessiten intercanviar dins i fora de la seva moneda.

·         Crea una certa quantitat d'incertesa, perquè quan algú inverteix en un país amb la seva pròpia moneda, no sap què passarà amb aquesta moneda i aquest és un risc al que han de fer front en la seva inversió.

·         I també es corre el risc que un país no gestioni bé la seva política monetària.

Van ser aquests inconvenients els que van portar a molts dels països del que avui és la zona de l'euro a decidir que estarien millor amb una moneda única. També va ser per impulsar una política i un experiment social per assolir tot un seguit d'objectius per lligar cada vegada més els països de la zona euro amb la moneda única i l'augment del comerç que se’n deduiria.

Moltes persones, al voltant d'aquest moment de l’any 1992 en el que es va signar el tractat, van veure que podria haver-hi problemes. El repte és que, en absència dels països que tenen la seva pròpia política monetària, el procés d'ajust davant d’un xoc econòmic requereix que es moguin altres coses:

·         O bé hi ha una mobilitat del treball i dels diners a tota la zona de la moneda única,

·         O bé cal provocar reduccions de salaris i preus, és a dir, deflació.

Aquestes coses són més fàcils de fer en alguns llocs que en d'altres. Comparem i contrastem el que succeiria, per exemple, amb un xoc econòmic als Estats Units, amb el que passaria a la zona euro.

Si a Connecticut, per exemple, els arriba un xoc econòmic fort,

·         Hi ha estabilitzadors automàtics al sistema federal dels Estats Units que els permeten recuperar-se d'aquest xoc. Els ciutadans dels altres estats paguen impostos al govern federal, i el govern federal fa transferències als desocupats de Connecticut. Si Connecticut, de sobte, és l’estat amb més persones desocupades del país, Connecticut rebrà automàticament  l'ajuda de Washington. No fa falta que els ciutadans ni els parlaments dels altres estats hagin de votar per tenir aquesta ajuda.

·         De la mateixa manera, si bé hi ha diferències culturals als Estats Units, hi ha moltes persones a Connecticut amb arrels, amics o familiars a d’altres estats dels Estats Units, i que són, per tant, si hi hagués un xoc econòmic a Connecticut, serien capaços de moure’s a altres parts dels Estats Units sense que fos un gran problema per a ells.

Comparem això amb el que passa a Europa. Quan hi ha un xoc econòmic a Grècia o Portugal, si bé és legalment possible que la gent de Grècia i Portugal vagi a Alemanya o a França, en molts casos hi ha diferències culturals, diferències lingüístiques, diferències religioses. Això i la manca de tenir arrels en els altre països fan que el moviment sigui més difícil. Així que si una persona es troba a l'atur a Grècia o Portugal, no és tan senzill per a que vagi i trobi un lloc de treball a Alemanya. No és tan simple com ho seria per a algú de Connecticut, per exemple, per moure’s a Califòrnia.

A més de la reducció de la mobilitat laboral, hi ha una manca de federalisme fiscal a Europa que es troba molt lluny del nivell del que actualment hi ha els Estats Units. El que passa amb l'assegurança d'atur als Estats Units si la gent perd la feina a Connecticut, on es transfereix de forma automàtica el flux de diners dels ciutadans d'altres estats, no passa a la zona euro. Per contra, si un estat de la zona euro té enormes problemes d’atur, no hi ha cap transferència directa dels països que, com Alemanya i França, tenen una situació millor. En comptes d’això, els estats en dificultats han de demanar un rescat als altres països.

La manca d'aquest ajust fiscal, de transferències fiscals automàtiques, o la manca d’una mobilitat laboral fàcil, vol dir que els països de la zona euro que s'enfrontin a aquest xoc econòmic, com que no tenen la seva pròpia política monetària, han de confiar en el que hem dit al principi. És a dir, han de provocar la reducció dels salaris nominals i de preus o deflació. Aquest tipus de deflació també és anomenat un ajust dels preus interns. Així que en lloc d'ajustar tots els preus de cop, que és el que es fa quan la moneda es deprecia, el que significa automàticament que els seus preus passaran a ser més baixos en relació amb tots els altres països que no tinguin la seva moneda, i es fa d'una sola vegada, en lloc de ser capaç de fer això, s’ha d'anar d'empresa a empresa i d'individu a individu perquè reconeguin els problemes econòmics i així es redueixin els preus i els salaris. L’eficàcia del mètode és molt discutible.

Això crea un problema addicional per a qualsevol economia que estigui molt endeutada. Si la meva hipoteca i els meus deutes estan en una divisa de paritat fixa i es redueixen els meus ingressos obtinguts en la mateixa moneda, llavors el meu deute sembla encara més gran del que era abans. Aquest és un problema del deute pendent que es veu agreujat per qualsevol tipus de deflació.

Sovint ens preocupem per la inflació. La inflació és normal per a nosaltres; ho hem vist en moltes economies diferents en molts moments diferents. La deflació és una cosa que passa molt rarament quan es fa servir una moneda no metàl·lica (és a dir, basada en el patró or), tal com  l’hem tinguda des de la dècada de 1930. Però fixem-nos que tenir una moneda que no podem devaluar és, en cas de necessitat, com tenir una moneda metàl·lica.

El problema és que la deflació és extremadament dolorosa. I quan passa, vol dir que les persones que tenen deutes que es troben amb que els seus salaris cauen, i veuen que aquests deutes queden igual: és a dir, en relació amb els seus ingressos, augmenten. I qualsevol empresa o persona que consideri fer una inversió ha d'entendre que, si s’endeuten, necessitaran obtenir un rendiment més important que si ho hi hagués deflació.

Aquest problema, aquest repte d'una situació de deflació quan hi ha una gran quantitat de deute, sent aquesta deflació l'única manera de que realment es pugui fer un ajust després d'un xoc econòmic en una regió, és la raó per la qual en el que és ara el l'àrea de la zona euro, no és un lloc on inicialment es pogués pensar que hi hauria d'haver una sola moneda.

Això és una debilitat estructural que ha estat en vigor des de 1992. Va ser efectivament una aposta per part dels autors de la zona euro, el pensar que serien capaços d'arribar a un nivell d'unitat cultural i d’unitat fiscal suficient abans de ser colpejats per un xoc econòmic prou gran que pogués trencar la unió sencera. Aquesta aposta no era necessàriament una aposta dolenta si es té en compte totes les raons polítiques i socials per les quals una unió seria valuosa. Però el quid de la qüestió és que aquesta aposta no ha recompensat, ja que al final el xoc econòmic ha arribat abans que la unió fos suficientment avançada. I ara ens trobem davant els efectes d’aquest xoc. El futur de la zona de l’euro, i el nostre, està en perill.

I un es pregunta quina és la resposta dels polítics d’aquest país a aquest problema.