Un diagnòstic sensat

Entremig de tot el maremàgnum  de declaracions d’uns i altres, uns parlant d’eleccions anticipades, altres de desobediència civil, els de més enllà aferrant-se a una legalitat que és la seva, ja que no accepten la dels altres, alguns parlant de confederacions, fa goig sentir declaracions sensates, com la del conseller Mas-Colell, probablement de les poques persones que val la pena escoltar, perquè parla poc de coses hipotètiques i més de coses concretes.

Així, en una entrevista a El País d’abans d’ahir, el conseller d’Economia diu algunes coses que són les que en realitat importen. En trec algunes frases:

ú       El 2015 les comunitats rebran 10.390 milions menys que el 2013 en transferències i endeutament. I el 2013 va ser un any de recessió i el 2015 esperem que sigui un any de creixement. No té cap ni peus. Amb el mateix nivell d’impostos, el govern central comptarà amb 6.500 milions més.

ú       Ens tracten igual de malament que a la Comunitat Valenciana.

ú       No contemplo cap possibilitat de sortir de la UE passi el aue passi, ni nosaltres farem moviments que ens puguin deixar fora ni Espanya demanarà mai que ens expulsin de la UE.

ú       L’austeritat era la única sortida possible de la crisi. Catalunya portava una acceleració de despeses completament insostenible. S’havia de parar i es va parar. Si s’observa la corba d’acumulació del deute, aquesta sempre augmenta, però fins el 2010 s’accelera. Des de llavors es modera el ritme de creixement. Entre els anys 2007 i 2010, el deute públic va créixer, en mitjana, un 27,9 % anual. Entre 2010 i 2013, el ritme s’ha reduït a més de la meitat, amb una variació interanual mitjana del 12,1 %. Havia de passar: s’havia de reduir l’endeutament bé d’una manera catastròfica bé ordenadament. Hem tractat de fer una implementació ordenada del que era inevitable.

ú       Catalunya no té cap autonomia fiscal, per això estem tan enfadats. Què és autonomia fiscal? Per una banda, autonomia d’ingressos. Podem crear impostos petits que moltes vegades ens impugnen i que sumen 2.500 milions. Per l’altra banda, autonomia de despeses: sí, encara hi ha una caixa única, però quan els pressupostos estan tan justos hi ha poca flexibilitat. Encara ens queda un cert marge, però cada llei que promulga l’Estat treu competències. Tractem de ser creatius i d’adaptar les polítiques a la nostra realitat, però tot és molt precari. No pretenc fer veure que tenim un govern amb capacitat de governar.

ú       La capacitat de Catalunya per governar és molt limitada. L’Estat de les autonomies va ser real, però un segment important de la dreta espanyola mai hi va estar d’acord.

ú       La pressió a les comunitats autònomes és una combinació de varies coses. No van a cegues, és gent competent. Deuen pensar que exercint pressió sobre les comunitats, aquestes potser no compliran, però es podrà compensar i complir globalment. Però per sota d’això hi ha un pla per desmuntar l’Estat de les autonomies. La fase intermèdia passa per l’asfixia fiscal per després convertir-les en una barreja de diputacions i administracions perifèriques.

Davant de polítiques emocionals com les que estem vivint, una negociació basada en moltes de les coses que diu el conseller podria ser un joc en el que tothom hi sortís guanyant. Però comprenc que ara és temps d’emoció. Després del 9 de novembre, potser serà el moment de plantejar les coses d’una manera més racional. Tot esperant que abans no hi hagin desgràcies irremeiables, que complicarien, i molt, una situació ja suficientment complicada.