Una paràbola sobre la independència

Estic acabant de llegir el llibre “És l’hora dels adéus?”, de Xavier Sala i Martin. Al començament hi ha una mena de paràbola sobre les reaccions d’un pare quan el seu fill es vol independitzar, que he trobat molt interessant, i que l’autor no dubta en aplicar al cas català. Diu així:

Recordeu els dies feliços en què els vostres fills us feien cas? Que maco que era tot, oi? Aquells de vosaltres que tingueu la meva edat ja sabeu de què parlo (i els altres ho sabreu tard o d’hora): arriba un dia a la vida de tots els fills i totes les filles en què decideixen deixar d’obeir els seus pares. Decideixen treballar en alguna feina que no agrada als progenitors. Es compren aquella moto «perillosa» que vosaltres sempre els havíeu negat. O anuncien que se’n van a viure amb un noi que, des del punt de vista dels pares, «no els convé». Normalment, la reacció dels pares és la que sempre els ha funcionat: «No ho pots fer, i punt!».

L’actitud dels pares és fins a cert punt comprensible. Al cap i a la fi, fins en aquell moment, la negativa sempre ha anat a missa i sempre ha posat fi a la discussió. Però arriba el dia en què el fill es rebota i diu que ho farà igualment. Al principi, el pare, que és qui es pensa que té l’autoritat màxima de la llar, posa cara de sorpresa davant la rebel·lia però insisteix en la prohibició: «Mentre visquis a casa meva, faràs el que jo et digui!», exclama el molt il·lús. «Però, pare, em sembla que no ho entens respon el fill— . No t’estic demanant permís, t’estic dient que marxo de casa! I no té sentit que em diguis que les normes de casa teva impedeixen que marxi quan, precisament, t’estic dient que marxo de casa teva i que, per tant, a partir d’ara em regiré per les normes d’una altra casa!»

Quan el pare veu que la prohibició no funciona, utilitza l’estratègia de l’amenaça: «Si te’n vas, no comptis que jo et doni diners per a res. I sense el meu ajut, no arribaràs a final de mes, hauràs de viure en un pis minúscul i inhabitable i seràs infeliç i miserable. De fet, trucaré als meus amics i m’encarregaré que ningú no et doni feina al nostre poble!». El pare intenta que la por faci canviar l’opinió del fill i que sigui el mateix noi el que decideixi no marxar. Pensa que, d’aquesta manera, s’estalviarà obligar- lo a quedar- se a la força.

Però el noi ja té presa la decisió i va cap a la seva habitació, fa la maleta i comença a marxar. I aleshores al pare, quan veu que la marxa del fill és inevitable, li entra el pànic i canvia la seva actitud de manera radical: «Bé… parlem- ne! Si necessites diners digues-m’ho: no vull que passis gana o que visquis en condicions de precarietat. Ah, i sempre seràs benvingut a dinar els diumenges. Ja saps que fem la paella que tant t’agrada!», exclama en un intent de minimitzar les pèrdues per al fill i per als mateixos pares.

Aquest canvi d’actitud per part del pare reflecteix un fenomen molt estudiat a la teoria dels jocs: la inconsistència temporal. Fixeu- vos que l’estratègia del pare és totalment inconsistent: primer, li nega el dret a marxar i l’amenaça amb tota mena de catàstrofes, perquè, en aquest primer estadi del joc, l’objectiu del pare és que el noi tingui tanta por que ell mateix decideixi no marxar. Però un cop veu que la decisió del fill és irrevocable, el millor que pot fer el pare és canviar l’estratègia i intentar ajudar el fill. Al cap i a la fi, si no l’ajuda, el fill trencarà relacions amb la família i els que en sortiran més perjudicats seran els pares, que no veuran els fills ni tan sols per fer la paella dels diumenges. La millor estratègia del pare, doncs, és «inconsistent en el temps»: el que és òptim abans que la decisió del nen sigui irrevocable, deixa de ser òptim un cop és irrevocable.

No hi ha cap dubte que en Sala i Martin és un polemista intel·ligent i hàbil. Tampoc hi ha massa dubtes que, si Catalunya decideix anar-se’n d’Espanya, la reacció espanyola seria, si els espanyols fessin servir el cap per pensar, la mateixa que la del pare amb el fill que s’independitza. El que em fa creure que en Sala i Martin és massa optimista quan pensa que els espanyols reaccionaran d'una manera intel·ligent.